La major part dels dirigents actuals dels grans partits polítics espanyols amb prou feines poden tenir memòria del que va succeir als nostre país l’any 1978 en què s’aprovà la Constitució. Saben el que els hi han explicat o el que han estudiat als llibres. I això no és bo ni dolent, és, simplement, conseqüència del pas del temps, però implica que, si no poden recordar el que succeïa el 1978, menys encara poden saber -per vivència pròpia- què va ser el franquisme, i és provable que, a causa d’això, estiguin temptats de menysprear el que, per a Espanya, va significar aquella Constitució que, ens agradi més o menys, ha fet possible el període de democràcia més llarg de la nostra història contemporània.
Això fa que alguns d’ells, penso que poc reflexivament, parlin de la Constitució amb un cert desdeny, i la posin com a símbol del que ells anomenen “el règim del 78”, frase que, per ella sola, potser no diu res, però que en la ment d’aquests polítics vol ser una dura crítica, ja que fan responsable a aquest règim -i de pas a la Constitució- dels grans defectes que veuen a l’Espanya actual.
Els qui em llegeixen habitualment saben que, també jo, he assenyalat defectes a la Constitució i he remarcat que la millor manera de fer-la malbé és evitar que es reformi, perquè només reformant-la i adaptant-la a les exigències del temps, podem aconseguir que no s’anquilosi i, a la llarga, acabi explotant, cosa que, si acabés succeint, duria el país a la catàstrofe.
Però dit això, i acceptant els defectes inherents a la Constitució, ja siguin d’origen o bé esdevinguts (per exemple la nul·la constància de la integració estatal en la Unió Europea, el poc desenvolupament d’alguns drets socials, la manca de concreció en el sistema territorial, que ens ha dut a una organització autonòmica que avui fa aigües per molts costats, la desigualtat manifesta en l’ordre successori de la Corona, etcètera, penso que molts dels problemes que tenim avui, no són tant defectes d’origen com de la mala praxis dels polítics que han tingut l’honor de governar-nos.
Parlava diumenge passat del problema del maneig espuri que acabaven de fer PSOE i PP per repartir-se el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), alhora que transcrivia els articles legals que regulen aquest organisme i el seu sistema d’elecció. Comparant una cosa i l’altra ens podem demanar: ¿És la Constitució i les lleis que en deriven les que estan malament, o és, en canvi, la pràctica política dels qui les manipulen? I penso que molt d’això darrer hi ha en aquest assumpte!
Hem vist fa ben poc com el Tribunal Suprem es posava ell sol a la picota en la qüestió de l’impost d’Actes Jurídics Documentats, i hem comprovat també als darrers anys com el Tribunal Constitucional era objecte (sovint amb fonament) d’acusacions dures sobre la seva parcialitat o manca de dependència. ¿És la llei que provoca aquestes mancances? Doncs no, perquè si ens retrotraiem a la dècada dels vuitanta, per tant als primers anys de la vigència de la Constitució, el Tribunal Constitucional de Francisco Tomás y Valiente, de Francisco Rubio Llorente, de Pedro Ruíz Villalón y de tants altres magistrats, que van intentar introduir a Espanya una cultura constitucional moderna, similar a la de la República Federal d’Alemanya, hem de concloure que no estava en la picota i que ningú no l’acusava de parcial. ¿Què ha passat, doncs, perquè, més modernament i amb les mateixes normes que regulen aquestes institucions, hagi degenerat el concepte que tenim d’aquestes altes magistratures?
Doncs em sembla que hem de trobar la resposta, no tant en la Constitució ni en el Règim del 78 com en les actuacions dels polítics. I si em demaneu que fixi la data on s’inicia aquest procés degeneratiu, jo la situaria bàsicament al començament dels anys noranta, quan l’expansió econòmica d’Espanya es va accelerar fins a extrems no coneguts fins aleshores, cosa que provocà acords entre les elits polítiques i econòmiques que exigien, per dur-se a terme, del domini de les institucions.
Qui més va saber veure aquesta necessitat de dominar la judicatura i el Tribunal Constitucional va ser José María Aznar quan assumí el poder l’any 1996, perquè va ser ell qui, a la recerca d’aquest domini, implicà a la llarga un redissenyament constitucional que, com ha observat agudament el professor Alfons Aragoneses de la Universitat Pompeu Fabra, va poder dur a terme sense canviar una sola coma del text aprovat el 1978: li va ser suficient de situar persones lleials al seu projecte polític en determinades institucions clau de l’Estat. “Así -escriu Aragoneses-, el Tribunal Constitucional comenzó en esos años su proceso de politización y de pérdida de neutralidad (y de prestigio) que continúa hoy sin visos de remediarse. Así triunfó un proyecto de apropiación y significación política de la Constitución de 1978 por parte de los sectores políticos más conservadores y nacionalistas que se ha agravado especialmente en los últimos meses.”
Això és, precisament, el que ens permet entendre coses tan difícils de comprendre per a un ciutadà normal com que a l’últim acord per elegir els membres del CGPJ (aquest que ara sembla que s’hagi trencat) el PP vagi acceptar tenir 9 dels 20 membres que el configuren, mentre permetia que el PSOE en tingués 11, alhora que assegurava la presidència d’aquesta institució -i la del Tribunal Suprem- a Manuel Marchena, un magistrat que -no ho podem entendre d’altra manera- els dirigents del PP creien que era de la seva més absoluta confiança,.
Estaven, de fet, tan convençuts de poder dominar aquest magistrat que -com escrivia brillantment Manuel Brunet- no els preocupava gens ni mica el nou equilibri de forces a la cúpula judicial, ja que atorgaven a aquest nou president una capacitat de lideratge tan gran que el veien capaç d’aconseguir que les votacions no fossin 11-10 (com era previsible), sinó properes al 21-0. I estaven també segurs que això els permetia fins i tot controlar la Sala segona del TS des de darrere (que, no ho oblidi el lector, és la que jutjarà els polítics catalans tancats pels fets de l’1-O), i també la sala 61 del TS, una sala força desconeguda, que és, però, decisiva en procediments molt especials, com per exemple, per resoldre els incidents de recusació del President del Tribunal Suprem, o dels Presidents de Sala, o de més de dos Magistrats d’una Sala, o bé la il·legalització dels partits.
No ens hem, per tant, de sorprendre que el portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó, resumís el repartiment que el PP i el PSOE han fet en la renovació del CGPJ en un twitt on deia “Ha sido una jugada estupenda”. Després ho ha volgut desmentir, però això era ja impossible. El que no preveien els senyors del PP és que aquestes martingales (en les quals incloc també el PSOE) eren tan impresentables que, inesperadament, Manuel Marchena ha decidit no acceptar la presidència del TS i del CGPG, ja que, davant els ulls de tothom que raoni una mica, l’acord entre els dos partits -i el twitt del portaveu del PP al Senat- el deixava com un ninot sense personalitat pròpia, disposat a actuar a dictat del partit polític al que deuria el càrrec.
Certament ens n’hem de felicitar, d’aquesta no acceptació. És un primer símptoma de regeneració, però, sigui o no independent com ell assegura, un dubte molt seriós s’aixeca ara sobre la figura del magistrat Marchena, ja que el twitt de Cosidó deixava entendre que pràcticament el tenien en nòmina, cosa que no crec que sigui veritat. Però la incertesa creada és greu. Molt greu, i no podem anar al judici dels líders independentistes amb un TS tan desprestigiat. Si els partits, doncs, no actuen amb responsabilitat –cosa que dubto per com estan reaccionant davant la crisi– i consensuen uns noms independents i de prestigi professional, aquesta pot abocar-nos al desastre. I no podrem acusar la Constitució ni el Règim del 78 dels mals que ens afecten. Seran uns altres els responsables.
Josep Maria Quintana 