L’escàndol dels sacerdots pederastes i el papa Francesc

by

Aquest cap de setmana el papa Francesc està visitant la catòlica Irlanda per assistir a la Trobada Mundial de Famílies, que té lloc cada tres anys. Per bé que estimat, no ha tingut la rebuda massiva que va tenir Joan Pau II quan visità aquell país el 1979, on parlà molt decididament en favor de la pacificació del conflicte vigent a l’Ulster entre catòlics i protestants.

I no ha obtingut el fervor que aquell papa va rebre aleshores perquè aquest cop la visita de Francesc anava precedida de la forta polèmica que ha despertat al món sencer la revelació dels casos de pederàstia i d’abusos sexuals comesos per sacerdots catòlics de tot el món (els darrers més coneguts han estat, precisament, els d’Irlanda, Xile i els Estats Units), casos que no sols mereixen una condemna per se -ja que són vertaders crims contra la dignitat de les persones-, sinó també pel silenci còmplice que han mantingut les autoritats religioses catòliques que, al llarg de molts anys, han intentat tapar els fets sense condemnar-los clarament, i aquest silenci còmplice no sols s’ha d’imputar als bisbes, sinó que s’estén també als papes Pau VI, Joan Pau II i Benet XVI, que en van tenir consciència i no actuaren degudament.

Aquests fets escandalosos i clarament condemnables, han fet que l’arquebisbe de Dublín, Diarmuid Martin, hagi demanat al papa Francesc que afrontés netament la qüestió. De fet, a la seva homilia del passat diumenge, Diarmuid Martin va assenyalar que “no és suficient dir ho sento” i afirmà a més que “les estructures que van permetre o van facilitar l’abús han de ser destruïdes per sempre”. D’ací que aconsellés al pontífex “de parlar obertament sobre el nostre passat, però també sobre el nostre futur”, tot i reconeixent que la xifra de víctimes d’abús sexual per part de sacerdots catòlics era “immensa”.

No hi ha dubte que, si la cosa es presentava ja prou difícil per a Francesc a causa dels escàndols que es van descobrir a Irlanda el 2009, la descoberta dels fets succeïts a Pennsilvània -que afecten a més de 300 sacerdots que han comès aquesta mena de delicte al llarg dels darrers setanta anys- fa que la situació papal se li faci encara més difícil, ja que, a causa d’això, l’associació internacional “Bishop Accountability” acaba de fer públic el nom de 80 sacerdots irlandesos, que foren ordenats entre el 1960 i el 1970, acusats o condemnats per abusos sexuals. Cada sacerdot compta amb una fitxa en la qual apareixen el seu nom, la seva fotografia, la diòcesi i l’orde a la qual pertany, una breu biografia i les fonts d’on s’ha obtingut la informació.

En esclatar recentment l’escàndol a Pennsilvània, el Vaticà reaccionà amb un comunicat 48 hores després de l’informe en el qual assegurava que els abusadors n’han “de retre comptes”, però Francesc no es va pronunciar personalment. Ho ha fet uns dies més tard amb una missiva de tres pàgines, escrita originalment en espanyol, al “poble de Déu” (dirigida, per tant, a tots els membres de l’Església), la novetat de la qual radica en el fet que, per primera vegada, un pontífex utilitza aquest format per condemnar els abusos sexuals.

“Si un membre pateix, tots pateixen amb ell”, començava escrivint el Papa citant la primera carta als Corintis de l’apòstol sant Pau. “Com a comunitat eclesial, assumim que no vam saber estar on havíem d’estar, que no vam actuar a temps reconeixent la magnitud i la gravetat del mal que s’estava causant en tantes vides”, afirma Francesc, que demana alhora una “transformació social i eclesial” perquè una cosa així no torni a passar mai. “Hem descuidat i abandonat els petits”, es lamenta.

El portaveu de la Santa Seu, Greg Burke, ha subratllat el fet que Francesc s’hagi referit a aquests abusos com un crim, i no només com un pecat. En una valoració enviada als periodistes que cobreixen la informació vaticana, Burke destacava que Francesc ha escoltat moltes víctimes d’abusos sexuals en els últims anys tot afirmant que el papa Francesc creu que “els culpables han de retre comptes, i no només els que els van cometre (els abusos), sinó també els que els van encobrir, i això en molts casos inclou els bisbes”.

Durant el seu polèmic viatge a Xile, el papa Francesc va dir a la presidenta Bachelet que “no puc deixar de manifestar el dolor i la vergonya que sento pel mal irreparable causat a nens per ministres de l’Església”, i a la carta pública a què m’estic referint confessa també la seva “vergonya i penediment”, ja que es tracta -diu- d’ “un crim que causa profundes ferides de dolor i impotència; en primer lloc, en les víctimes, però també en els seus familiars i en tota la comunitat, siguin creients o no. Mirant cap al passat mai serà poc el que es faci per demanar perdó i buscar la reparació del mal causat. Cap al futur mai serà prou tot el que es faci per generar una cultura capaç d’evitar que aquestes situacions no només no es repeteixin, sinó que no trobin espais per ser encobertes i perpetuar-se”.

La tardança amb què trigà el Papa en reconèixer l’actitud culposa d’algun bisbe xilè i el fet que vagi ser ell qui promocionà el cardenal australià George Pell (processat per casos de pederàstia) per liderar les finances del Vaticà, li han passat factura, i si bé es reconeix, en general, que és el primer papa que ha agafat la paella pel mànec i ha condemnat clarament aquesta mena d’abusos, cal advertir que no s’ha pogut deslliurar de la crítica després que acceptés humilment “que no vam actuar a temps reconeixent la magnitud i la gravetat del mal que s’estava causant en tantes vides”, tot acceptant de manera implícita que les proves d’aquests abusos sexuals eren sobre la taula del seu despatx (i segurament dels papes anteriors) de feia ja molt de temps.

La corresponsal de “La Vanguardia” al Vaticà, Anna Buj, ha constatat aquestes crítiques i ha dit que són avui nombroses les veus que, si bé reconeixen que el Papa ha declarat la guerra als pederastes, l’acusen però d’haver respost i actuat massa tard. En paraules del vaticanista del diari “La Stampa”, Mario Tosatti, “és el mínim que podia fer després de Xile, d’Irlanda i de Pennsilvània. Però en la meva opinió -diu el periodista- (la condemna) és massa genèrica: (el Papa) fa grans proclames sense anunciar cap fet concret”. I aquesta és la causa que, des de fa temps, el papa Francesc “té una crisi de popularitat per aquest assumpte”.

Així ho veu també la irlandesa Marie Collins, que participava en la comissió per a la protecció de menors, la qual va dimitir el 2017 perquè considerava que el Vaticà no estava fent prou esforços per actuar contra aquest xacra. A causa d’això, fa uns dies ha criticat durament la carta del Sant Pare. “Els comunicats del Vaticà o del Papa -ha afirmat amb contundència- haurien de deixar de dir-nos com són de terribles els abusos i que tots han de pagar per haver-los comès. Cal que, en lloc d’això, ens diguin que s’està fent perquè paguin. És el que volem sentir”.

I és, em sembla, el que el món espera.

Anuncis

%d bloggers like this: