Després dels actes d’intolerància que els menorquins hem hagut d’experimentar (el primer a l’Ateneu de Maó quan un grup d’anticalanistes va intentar boicotejar la conferencia-col·loqui d’Artur Mas, i el segon a Es Mercadal, quan un grup d’independentistes catalanòfils va intentar fer el mateix a la xerrada pública que oferia Albert Ribera), val la pena seguir reflexionant sobre els principis que guiaren la creació de l’Ateneu, que l’actuació d’aquests grups irresponsables contradiu radicalment.
En una conferència que vaig pronunciar el 1995 a la tribuna de la nostra institució, vaig voler explicar per què a una ciutat com Maó (que al 1905 deuria tenir uns 15.000 habitants) es va poder crear una entitat com aquesta. I vaig arribar a la conclusió que, per poc que s’estudiï la història de la ciutat d’ençà el 1700, no es fa difícil establir els factors que possibilitaren l’Ateneu. En la meva opinió són aquests: 1) El desenvolupament econòmic i cultural del segle XVIII que, malgrat la seva possible mitificació, continua essent indispensable per explicar el què i el perquè de la ciutat. És el segle que jo, al meu assaig “Maó” (Columna, 1996), denomino el segle de l’ascendancy, emprant aquest mot anglès que defineix com cap altre la burgesia mercantil i comercial que hi sorgeix al llarg del segle; 2) Una tradició liberal i republicana que va quallant-se dins el segle XIX (que tampoc no s’explicaria sense els precedents del segle XVIII) així com el procés de transformació capitalista que viu Maó al llarg d’aquest segle, tradició liberal i republicana de la qual encara podem trobar avui -gràcies a Déu- importants seqüeles; i 3) El fet que la qüestió religiosa, tot i la seva importància dins la vida de la ciutat, mai no s’hagi vist, a Maó, des d’una perspectiva unànime, la qual cosa ha fet possible (no sense problemes, és cert) la convivència de l’ortodòxia amb l’heterodòxia, una convivència que a la fi resulta saníssima per bastir la virtut de la tolerància, que en un col·lectiu social només s’experimenta si hi ha realment diversitat de pensaments en conflicte.
No he de palar del primer d’aquests aspectes, segurament prou conegut pel lector, ni tampoc del segon, ja que implicaria sortir-me del marc que permet un article de diari. Només diré respecte d’aquest últim -que desplegaré extensament en un llibre que, si Déu vol, sortirà després de l’estiu- que l’Ateneu de Maó esdevé la síntesi d’un esperit liberal-republicà, netament burgès, que té força antecedents en l’estructura social de la ciutat. Sector aquest que pot diferenciar-se netament del tradicionalisme catòlic, no tant per la seva divergència ideològica en el camp social o econòmic, com per l’assumpció d’un tarannà força més democràtic que no gosaria predicar dels monàrquics de finals de segle, sempre més preocupats per la defensa d’algunes qüestions transcendentals i, per tant, indiscutibles (la religió i la monarquia, bàsicament) que d’acceptar els resultats d’una ordenada confrontació democràtica de les idees.
De tota manera, el més genial de l’Ateneu és, possiblement, haver aconseguit superar un dels esculls principals que dividia la societat maonesa d’aleshores. I és que, davant l’anticlericalisme dels republicans i del fonamentalisme religiós dels monàrquics (ambdós prototipus de la intolerància), l’entitat vagi establir per estatuts, l’any 1905, que seria neutral en matèria de política i de religió. I aquesta decisió implicava una conquesta extraordinària.
Potser per això els capdavanters de l’Ateneu (que eren majoritàriament republicans), elegiren un president que no responia al seu mateix perfil, encara que -val a dir-ho- tampoc no era un conservador. Antoni Victory Taltavull (que presidí l’Ateneu durant 25 anys) era un militar de sòlida formació catòlica, que no estava adscrit a cap ideologia i que, en el seu fur intern, menyspreava els polítics. Sociològicament pertanyia al sector social que configura la dreta, però ell era, per damunt de tot, el que avui denominaríem un tecnòcrata. Potser per això Primo de Rivera, gran enemic de la política i dels polítics -com tots els dictadors- el designà batle de Maó durant el seu règim, circumstància que s’ha de considerar, possiblement, com un punt negre en la trajectòria intel·lectual de Victory, però que ens ajuda també a comprendre la seva personalitat.
I això ens duu al tercer factor esmentat al principi: el de la pluralitat religiosa, ja que em sembla evident que l’Ateneu no hauria estat possible si, ben al costat dels elements que he citat fins ara, Maó no hagués tingut també una llarga tradició de pluralitat en aquest camp. I amb aquesta afirmació no vull dir que Maó ha estat un líder de l’heterodòxia. No, no és això. I si algú ho creu, possiblement s’equivoca, perquè la religió catòlica també ha estat a Maó un component bàsic sense el qual la ciutat no podria explicar-se. La diferència respecte d’alguns altres pobles radica, només, en un fet: que el catolicisme, no ha estat a Maó l’únic component religiós i, menys encara, una opció incontestada. I ara podríem referir-nos (tot i que això impliqui retrocedir a una època molt primitiva) a la necessitat que ja sentí el bisbe Sever de fer una creuada sobre Maó, durant el segle V, per convertir els jueus que hi habitaven. Com també a la constància que tenim de l’existència d’una comunitat jueva al segle XIV. I és indubtable que algunes comunitats hebrees habitaven a Maó durant el segle XVIII. Tot i així, no hem d’oblidar el gran pes de l’Església Catòlica dins aquest mateix segle, que veu aixecar gairebé tots els temples avui existents a la ciutat (Santa Maria, Sant Francesc i el Carme, les esglésies de Sant Josep i de Sant Antoni…). Per tant, és indubtable que l’Església Catòlica sempre ha estat molt present a la ciutat. Però no ha estat omnipresent. Aquesta és la qüestió. L’Església aviat va haver d’afrontar conflictes greus amb algunes comunitats protestants; també els tingué amb els ortodoxos arran de la construcció de l’actual església de la Concepció, i els va tenir, sobretot, amb l’Església anglicana que, amb motiu de la dominació anglesa, celebrava el culte a l’església de Sant Josep, annexa a l’Hospital del Cós de Gràcia. No debades els anglicans representaven el poder de l’invasor.
Seran, però, finalment els corrents liberals del segle XIX els que introduiran una falca important en el poder pretesament monolític de l’Església Catòlica, que començà a viure ja els seus primers problemes dins el segle XVIII. És a mitjan segle XIX quan s’entronitzen a Maó l’Església Evangèlica i la Maçoneria, la qual es veié afavorida pel fervor heterodox del Sexenni Revolucionari, que va crear una divisió significativa dins la ciutat, manifestada bàsicament en l’existència de diversos centres de culte, d’escoles i d’òrgans d’expressió que responien a credos diversos, així com també en recordades polèmiques a les quals hi participaren, ni que sigui indirectament, alguns bisbes amb cartes pastorals (Jaume, 1859 i 1875; Mercader 1876) que podem qualificar com exemple genuí d’una literatura apologètica intolerant i clarament antiecumènica.
Doncs bé, sense aquest caldo de cultiu heterodox que ha fet possible la peculiar història de Menorca a partir del segle XVIII i que ha fet de Maó una ciutat plural (o, si més no, relativament plural en matèria religiosa), no hauria estat possible que sorgís una institució que, per estatuts, es declarava areligiosa i apolítica, però respectuosa alhora amb les creences de tothom.
Per tot això penso que Maó seria inconcebible sense l’Ateneu, de la mateixa manera que l’Ateneu no hauria estat possible sense el suport d’una societat, com la maonesa, que ha treballat decisivament per ser capdavantera del progrés intel·lectual, econòmic, cultural i polític a l’illa de Menorca. I jo, com ateneista de vocació i maonès d’adopció, me’n sento orgullós.
Josep Maria Quintana 