La conferència-diàleg amb un grup d’universitaris menorquins que va fer Artur Mas a l’Ateneu de Maó la setmana passada ha provocat alguns articles molt durs contra el conferenciant i contra l’Ateneu. Més encara, provocà també que un grup de ciutadans, amb pancartes i xiulets, organitzessin un escarni davant la porta d’aquella institució cultural per boicotejar l’acte, fins al punt que l’actual presidenta de l’Ateneu ha hagut de sortir en defensa de la institució amb una carta al director on esmentava els principis fundadors de l’entitat i, especialment, la figura del doctor Alabern, que va ser qui pronuncià el discurs inaugural el 1905 i fixà les bases intel·lectuals d’una entitat modèlica que té per principi el diàleg i la tolerància.
No em correspon a mi defensar el senyor Mas i no ho faré. Certament és un polític que té causes obertes amb la justícia de les quals n’haurà de respondre, com tants altres del nostre país i de l’estranger, però deixant això de banda, ningú no pot dir que no tingui una línia de pensament, una ideologia política i una trajectòria que bé mereix que pugui ser escoltat i, naturalment, criticat, però sempre des del respecte. I això és el que ha fet l’Ateneu. Com m’imagino que faria si tingués l’oportunitat d’escoltar Berlusconi, Sarkozy, Camps, Rato, Fillon i tants altres polítics amb problemes judicials. No acceptar això és no entendre l’Ateneu.
Va ser Joan Hernánez Mora qui, el 1975, ens va recordar els tres principis teleològics d’aquesta institució: procurar una visió enciclopèdica de la vida, adoptar la crítica com a mètode de treball i posseir un esperit de tolerància. I ens explicó alhora que l’Ateneu de Maó es va fer a imatge i semblança de l’Ateneu de Madrid, d’ací que Alabern el definís com “una agrupación enciclopèdica de hombres doctos que, practicando la más absoluta tolerancia, van a la Cultura por la crítica”. La definició és magnífica i suggereix molts comentaris que no puc desplegar en aquest article, però sí vull remarcar que, en opinió dels fundadors, “aquellos que no tengan sino el interés puro de las ideas, aquí convivirán por muy distintas que ellas sean, porque en su contacto con los contrarios está el principal fin de unos y otros que tienden a absorberse mutuamente.” I això perquè -seguint el raonament d’Alabern- “su medio de expresión está en la libre crítica, sostenida por el principio de la tolerancia.” Entre d’altres raons perquè “el libre examen es un derecho inherente a la personalidad humana que no se ejerce bien ni menos se exterioriza sin el principio, practicado por los otros, de la tolerancia, virtud de los tiempos modernos que las generaciones pasadas casi no conocieron. Sin ella el Ateneo no viviría, porque el libre examen, o sea la Crítica, lo informa todo en la Institución; la tolerancia, en fin, es el ‘punctum saliens’ del Ateneo”.
Si l’Ateneu era -i vol seguir essent- una agrupació de persones doctes que es proposen treballar per la Cultura, és evident que havia de respectar en primer lloc la llibertat de pensament i de criteri de les persones, condició indispensable per fer de l’entitat una societat lliure i sense hipoteques de cap casta. En segon terme, havia d’assumir com a propi el lliure examen, perquè la llibertat de pensament no té sentit si no va acompanyada d’un principi lògic de contradicció: la crítica, que s’ha de practicar a l’Ateneu més àmpliament que a cap altra banda.“Los Ateneos -va dir Alabern- negarían su condición primitiva de existencia si esa crítica libre y amplia, aunque siempre cortés y comedida en sus formas, no se ejerciera en su seno; pero siempre, claro está, en el terreno de las ideas, como se requiere hasta por reglamento, y sin descender a la lucha candente de las opiniones callejeras, de las banderías y de los personalismos más o menos políticos. Así es posible que en diferentes épocas hombres eminentes de las más opuestas tendencias (…) hayan dejado oír su voz desde la Cátedra del Ateneo, sin que jamás pasara por las mentes de los contrarios en ideas otra cosa que oponer el discurso al discurso en el debate; la conferencia a la conferencia, cuando de ésta se tratare; la lección o el curso a otros análogos siempre que a algún ateneísta le ocurriera inspirar sus lecciones en doctrinas opuestas a las del primero.”
Per tant, els qui eren al carrer cridant i insultant no eren ni podien ser ateneistes. En canvi, els qui eren dedins escoltant i debatent amb Mas, estaven complint amb els principis fundacionals, perquè després de la llibertat de pensament i de crítica, cal també assumir el principi de la tolerància, actitud sense la qual la institució no tindria sentit. I això perquè, en paraules d’Alabern, “la luz de la razón ilumina con diversa intensidad las ideas y las cosas, según el poder luminoso del foco que cada cual aplica. Así hemos de chocar constantemente con los más opuestos criterios y convivir con ellos. La tolerancia es, pues, una vez más, elemento de vida en el Ateneo, siempre en demanda de esa Verdad tan pronto hallada como fugitiva, y el mejor instrumento de que aquí disponemos para su investigación, como medio de mantener en contacto las más opuestas escuelas, de cuyo constante choque ha de ir brotando la luz, como del choque entre el eslabón y la piedra saldrá la chispa luminosa.”
Si fem un repàs de l’Ateneu de Madrid -amb més llarga trajectòria que el nostre-, podem veure com allí, al llarg del segle XIX, havien pronunciat cursos magistrals homes tan diversos ideològicament com Salustiano Olózaga, el Duque de Rivas, Francisco Pacheco, Donoso Cortés, Alcalá Galiano, Miguel de Unamuno, etc. Era, en efecte, a l’Ateneu de Madrid on es van presentar les bases del doctrinarisme francès sobre el qual Antonio Cánovas -que n’havia estat president- va bastir la teoria de la monarquia constitucional que li va servir de base per a la restauració borbònica. Però de la mateixa manera que allí es forjaren les bases de la monarquia constitucional, també es pronunciaren, anys més tard, les crítiques més dures contra Alfonso XIII i la política que ens abocà a la dictadura de Primo de Rivera. I això perquè és imprescindible que en una institució com aquesta es pugui parlar i discutir de política -com també de religió- sense necessitat d’adoctrinar políticament ni religiosament.
L’Ateneu de Madrid (com el de Maó) ha tingut sempre molt clars els seus principis i això ha fet possible que l’hagin presidit personalitats tan diverses ideològicament com el General Castaños, el Duque de Rivas, Salustiano Olózaga, Alcalá Galiano, Miguel de los Ríos, Mesonero Romanos, Cánovas del Castillo, el Comte de Romanones, Miguel de Unamuno, Manuel Azaña o Ramón del Valle Inclán, entre d’altres. I aquest fet és el que va fer possible que el professor Sáiz Rodríguez (un complex personatge que fou ministre de Franco en el Govern de Burgos i ex bibliotecari de l’Ateneu) afirmés que“en un país como el nuestro en donde las diferencias intelectuales y doctrinales se dirimen habitualmente en guerras civiles, el único islote de paz en donde las ideas más contradictorias se debatían y discutían sin acudir a la violencia era el Ateneo de Madrid”. I si algú repassa els noms de les persones que han presidit el de Maó, també s’adonarà de la gran diversitat que mostren en la seva trajectòria personal, professional i ideològica, sense que això hagi alterat mai els seus principis fundacionals.
I tanmateix, l’Ateneu de Madrid i el de Maó són apolítics i aconfessionals, la qual cosa vol dir que no practiquen ni assumeixen cap de les tesis polítiques o religioses que s’exposen a la seva tribuna, encara que permetin que totes hi puguin ser exposades i debatudes civilitzadament. Per això han parlat a l’Ateneu personalitats tan diverses com Tarradellas, Areilza, Tuñón de Lara, el cardenal Tarancón, José Prat, José María Aznar o Santiago Carrillo entre molts altres. I per això mateix hi podia parlar Artur Mas. I estic segur que, en el futur, l’Ateneu seguirà obrint les portes als qui sàpiguen oposar les seves idees -les unes i les altres- sempre que ho facin amb respecte i tolerin la crítica que aquestes puguin provocar. Però no acollirà els qui, incapaços de construir un discurs racional, només saben mostrar-se al carrer amb pancartes o fent escarnis que, d’altra banda, critiquen quan els reben persones de la seva simpatia. I per molts anys!
Josep Maria Quintana 