No hi ha dubte que el canvi de govern a Espanya, sorprenent i impensable uns dies abans que es produís, ha significat una alenada d’aire fresc per al nostre país, ja que la incapacitat absoluta del govern de Rajoy per donar sortida als principals problemes que l’Estat tenia plantejats significava una veritable barrera per avançar, tot i que avançar no és fàcil quan una possible resolució de la principal qüestió que té plantejada el país -el futur de la relació entre Catalunya i Espanya- exigeix un debat entre plantejaments absolutament oposats que, a més, comprometen aspectes legals de primera magnitud, ja que la Constitució (que és, per descomptat, modificable, però que no es pot modificar fàcilment), impedeix prendre decisions contràries a la mateixa, a risc que la justícia faci caure tot el pes de la llei (i més encara, ja que, com hem vist, els jutges també tenen ànima i ideologia, tot i ser independents del govern), i des del govern de l’Estat tampoc es poden fer impossibles, ja que, no només no es contempla el problema des del mateix angle que l’observen els polítics independentistes catalans, sinó que no hem d’oblidar que té un molt fràgil suport parlamentari i dos partits enemics (PP i Ciutadans) que li tenen jurada.
El de Rivera, des que el partit va néixer, ja que va sorgir per trencar i batre el catalanisme polític; i pel que fa al PP, perquè a més de no haver sabut gestionar la crisi catalana, després que ha perdut el poder s’han llançat a la muntanya, com ho demostra la ja famosa frase de Sáenz de Santamaría dient que “no hi haurà prou paracetamol al món per curar el mal de cap que li donarem a Sánchez”, o bé les declaracions de Cospedal, que compara l’independentisme català a les accions de l’ETA basca en el passat, i fins les acusacions del jove (i masteritzat per la Joan Carles I) Pau Casado, quan diu que a Catalunya s’adoctrina a totes les escoles i que una reforma constitucional no significarà més competències per Catalunya perquè “el model de transferències ja està culminat”. Per tant, “la reforma constitucional mai podrà ser una proposta per acontentar els independentistes”. Amb aquests vímets, comprendrà el lector que difícilment es pot confeccionar un bon cistell.
Ara que si observem la qüestió des del costat català, la situació tampoc no ens permet ser molt optimistes. És cert que els passos que està fent Sánchez -l’últim i principal fins avui és el de l’acostament dels polítics presos a les presons de Catalunya- poden ajudar molt a apaivagar els ànims (per bé que, en sentit contrari, estan crispant els seus enemics situats a la dreta espanyola, que, en lloc de tirar aigua al foc el ruixen amb gasolina i critiquen el president per “estar cedint al xantatge dels terroristes”.
I dic que poden apaivagar els ànims i afavorir l’apropament de posicions a pesar que els catalans no demanen només un acostament dels presos sinó la seva llibertat. En aquest sentit ha estat molt gràfica la coordinadora de l’PdeCat, Marta Pascal quan ha afirmat que “la presó preventiva és una salvatjada” (jo, més prudent, em limito a creure que és un error i, possiblement, una injustícia processal), però això no treu que estigui convençut que el fet d’haver traslladat a Catalunya a Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, d’una banda, i Carme Forcadell i Dolors Bassa de l’altra, pot consolidar el clima de distensió en la relació que s’obre entre les administracions catalana i espanyola en vigílies de la propera reunió a la Moncloa entre Quim Torra i Pedro Sánchez.
Tot i que el president de la Generalitat, que va visitar els presos a les presons catalanes tan aviat com hi van arribar, va voler explícitament desvincular el trasllat d’aquests a la seva trobada amb Sánchez, afirmant que “aquest trasllat no és cap gest” del Govern espanyol “ni és cap concessió política, i en cap cas forma part d’una negociació”, afirmacions que, unes hores més tard, va compartir íntegrament el president del Parlament català, Roger Torrent, no tinc cap dubte que aquest acostament pot no sols afavorir el diàleg amb Madrid, sinó alguna cosa més, que ha destacat Mayka Navarro a “la Vanguardia”, en afirmar que el trasllat dels presos a Catalunya facilitarà, sens dubte, el contacte d’aquests amb les seves respectives formacions polítiques i entitats, i reforçarà previsiblement la seva autoritat i ascendència, que molts vaticinen que guanyarà punts respecte al paper secundari que s’han vist obligats a exercir en comparació amb la línia marcada, per exemple, per Carles Puigdemont des de Bèlgica i Alemanya. I a partir d’aquí, la previsió és que el protagonisme dels empresonats en el dia a dia del nou moment polític que viu Catalunya vagi progressivament en augment.
Però entre Sánchez i Torra, entre Madrid i Barcelona, s’obre de moment un abisme, i abans que “negociar” hauran de “parlar” llargament, ja que, si contemplem de manera objectiva el panorama polític, arribarem molt aviat al convenciment que, ara per ara, no estem davant un escenari apte per poder desenvolupar una negociació política en termes complexos. I això perquè, com ha escrit sàviament Francesc-Marc Álvaro, també a “La Vanguardia”, el bloc independentista no ha aconseguit fixar una estratègia clara i compartida, mentre el Govern de Catalunya tampoc ha estat capaç fins avui de construir un discurs que vagi més enllà d’exigir la llibertat dels presos, recordar el referèndum de l’1 d’octubre i posar el dret d’autodeterminació en el primer lloc de la llista.
Al seu torn, el Govern de Sánchez haurà de desmarcar-se clarament de l’etapa de Rajoy, però ho haurà de fer sense que sembli que canvia del tot la lògica que ha seguit l’Estat durant el procés, la qual cosa li exigirà una reorientació lenta de la nau. En aquest sentit, el paper que dugui a terme la nova Fiscal General de l’Estat, María José Segarra, serà molt il·lustratiu.
“Fa falta temps -escriu Francesc-Marc Álvaro- per arribar a convertir les paraules en diàleg i el diàleg en possible negociació. El temps és l’oxigen de la política, un principi que en aquest escenari trontolla per dos motius: Sánchez disposa només de dos anys per consolidar-se i les bases independentistes continuen influïdes per la consigna ‘tenim pressa’, una idea que els dirigents només repliquen amb la boca petita.”
Josep Maria Quintana 