Ciutadella i la crisi del PP

by

Certament no és fàcil comprendre la crisi, però ho hem d’intentar. Estic parlant de Ciutadella, del seu ajuntament, i de la crisi que s’acaba de destapar en donar-se de baixa del partit nou dels deu regidors del PP que, a més, tenen l’alcaldia i, per tant, el govern municipal.

Abans de les eleccions, el ciutadà Joan Triay es va fer un nom en lluitar des d’una associació privada contra un important grup econòmic de la ciutat. En aquell cas, l’acció era motivada per com aquest grup havia gestionat la concessió municipal del cementeri. Triay agafà força i organitzà un partit assembleari que segurament deu tenir molts objectius escrits en el seu programa oficial, però que en tenia un d’irrenunciable: de seguir lluitant contra aquell determinat grup econòmic.

Com resulta que semblava que aquell grup econòmic havia tingut tractes més que discutibles (això segons ha dit una determinada comissió municipal creada ad hoc) amb el president de la junta local del PP a Ciutadella (que havia estat l’anterior regidor d’urbanisme), era clar que el senyor Triay (que va aconseguir una plaça de regidor per al seu partit) seguiria des del seu escó municipal la lluita contra aquell grup econòmic. Ara bé, com que el PP necessitava un vot per obtenir la majoria que li donés el govern de la ciutat, no va dubtar de pactar amb el senyor Triay, del qui no es podia esperar res que no fos una lluita aferrissada contra el tantes vegades citat grup econòmic, per molt que aquesta lluita acabes perjudicant el president de la junta local del PP i, de retop, el partit de Rajoy.

Com era de tota lògica, el senyor Triay, tot i el seu pacte amb el PP, va decidir votar amb l’oposició per aconseguir que es traslladés a la fiscalia l’actuació de l’antic regidor d’urbanisme per aquesta presumpta acció que afavoria aquell determinat grup econòmic, cosa que perjudicava clarament els seus socis de partit. Però això, al senyor Triay no li importava ni gota.

Doncs bé, quan el president de la junta local del PP s’ha vist acorralat per l’acció investigadora de l’oposició i del senyor Triay, ha muntat una estratègia ben curiosa: ha aconseguit que tot l’equip municipal del PP es donés de baixa en el partit com a mesura de pressió que forcés el trencament de l’acord municipal del PP amb el partit del senyor Triay. Però curiosament, ell -vull dir el president- no l’ha abandonat, sinó que continua com militant en el PP (com també hi continua una regidora que es presenta per a un important càrrec orgànic en el congrés que es fa avui).

D’altra banda, els trànsfugues, tot i que ja no pertanyen al PP, no posen els càrrecs a disposició del partit que han abandonat per donar cara a favor del president que s’hi queda, sinó que mantenen els càrrecs en l’administració municipal.

I com que tot pastís sol tenir una guinda, resulta que un dia abans del congrés insular, el candidat alternatiu a la presidència del partit, renuncia a la seva candidatura i demana unitat al candidat continuista. I jo em demano: per què avui unitat i no ahir? Vist des de fora,  no es pot sinó interpretar aquesta renúncia com un cop de força (o de pressió) perquè se l’inclogui entre els guanyadors.

Comprenc, amic lector, que si vostè no està avesat a l’anàlisi política, ha de trobar tot això molt complicat. I li asseguro que ho és. Per això compadesc Ana Mato, González Pons, Estaràs i tutti quanti, perquè no resulta gens fàcil comprendre aquesta tragicomèdia que, a Ciutadella, ha dut a terme el PP.

Anuncis

%d bloggers like this: