Josep Maria Quintana

Quan les postures es radicalitzen, el debat hi perd, i també la veritat, perquè és molt difícil aproximar-s’hi sense un mínim de voluntat per escoltar l’altre.

Penso que això és el que està passant aquests dies en la confrontació que s’està produint entre els bisbes i el govern de Zapatero. Els primers s’han atrinxerat en una actitud fonamentalista que desconeixíem des de l’inici de la democràcia. I el govern, que ha vist la possibilitat d’assimilar davant l’opinió pública bisbes i populars, s’ha adonat que aquest era un filó que no podia deixar perdre per incitar la gent progressista a anar a votar i a fer-ho a favor de l’esquerra.

Els bisbes no han fet cap favor a Mariano Rajoy amb la seva nota de premsa, ans han tret del marasme un president Zapatero que estava tocat per la crisi econòmica, per l’error hugochavià dels quatre-cents euros i per la bufetada rebuda des de Londres, on va ser deixat de banda i oblidat pels representants del G-8. El que han aconseguit, doncs, Martínez Camino, Cañizares, Rouco i companyia ha estat enfortir Zapatero i debilitar Rajoy. Així doncs, potser l’esquerra els ho haurà d’agrair, encara que a mi em sembla que quan tothom perd el seny del diàleg i es prefereix declarar la guerra, ningú no surt guanyador de la batalla. A la fi hi perdem tots.

De tota manera, i si bé a mi no m’alegra el que està succeint, ni tampoc que Zapatero recobri l’alè gràcies a la ficada de pota dels bisbes, cal ser molt hipòcrita –i ara estic parlant de l’Església- per continuar mantenint sense rectificar la declaració que condemnava qualsevol mena de diàleg amb els terroristes.

En el comentari d’abans d’ahir, jo feia referència a la nota que publicava La Vanguardia respecte dels diàlegs sostinguts amb ETA per alguns bisbes durant els anys passats. Ahir diumenge, Enric Juliana ampliava la informació. Deia:

El Vaticano (…) nunca ha utilizado la Guardia Suiza como los españoles los tercios de Flandes. Hay en el Palacio Apostólico una visión georreligiosa del mundo y sus peligros; pero hay también una tradición diplomática caracterizada por la habilidad, el matiz, la inteligencia y la sutilidad. Ello explica que la Santa Sede nunca haya emitido un mensaje contrario a la negociación del Gobierno Zapatero con ETA.

Al contrario. La secretaría de Estado vaticana aceptó de facto que el obispo de San Sebastián, Juan María Uriarte, volviese a llevar a cabo una discreta pero tenaz labor de mediación con los terroristas; labor tutelada por Ricardo Blázquez, obispo de Bilbao y presidente de la Conferencia Episcopal española desde marzo del 2005.

Blázquez y Uriarte establecieron un sistema de comunicación directa y confidencial con la Santa Sede, que obviaba la nunciatura del Vaticano en Madrid y los círculos eclesiales de la capital, controlados por el cardenal Antonio María Rouco Varela, amigo personal del Papa Benedicto XVI. Pura sofisticación vaticana.

La Santa Sede ha tenido información constante y detallada de los contactos entre el Gobierno socialista y ETA, incluido el periodo posterior al atentado en la terminal 4 de Barajas y la huelga de hambre del etarra Juan Ignacio de Juana Chaos.

Com ens hem de sentir els catòlics davant tanta impostura?

Mentre pensava les vegades que personalitats de l’Església havien tingut algun tipus d’intervenció en matèria de terrorisme, obro La Vanguardia i veig reflectida aquesta mateixa qüestió amb dades. Diu: “Personalidades y organismos vinculados con la Iglesia católica han ejercido de mediadores en conflictos políticos violentos. El País Vasco y el terrorismo de ETA no es una excepción. Así, en tiempos recientes, dos obispos han tenido algún tipo de intervención, y siempre con el objetivo de lograr la paz, como mediadores. Es el caso de los obispos de Bilbao, Ricardo Blázquez, que preside la Conferencia Episcopal, y de San Sebastián, Juan María Uriarte. También la Comunidad de San Egidio, bien relacionada con el Vaticano y que estuvo presente en la concentración del 30 de diciembre en Madrid, ha estado dispuesta a mediar en el País Vasco.”

Davant això, què hem de pensar d’aquest comunicat de la Conferència Episcopal Espanyola que, fent ús del seu vaticanisme més fals, ens diu metafòricament, i subreptíciament (encara que no literalment), que només podem votar el PP?

Però, com hem de votar el PP –seguin l’argumentari dels bisbes- si durant els vuit anys de govern no va derogar la llei de l’avortament, que permet avortar en molts casos? Com podem votar al PP si també Aznar va negociar amb ETA, encara que sense l’aprovació del Parlament?

Hauria de dir que estic desconcertat, però el problema és que no ho estic. El que realment estic és emprenyat amb aquests bisbes que no són capaços d’entendre que la societat civil no pot ni ha de ser necessàriament un calc de la societat cristiana, i que es mostren incapaços d’acceptar que no necessàriament ha de ser delicte tot allò que en el món religiós és pecat i que –i en això rau el quid de la qüestió – no pedonen de cap manera la pèrdua de poder i d’influència que ha significat per a ells l’emancipació democràtica.

I no sé perquè em molesto, perquè una institució de caire dictatorial i gens democràtica com és l’Església, al cap i a la fi és normal que se senti més a gust al costat d’un dictador (a Franco sempre se’l va deixar entrar sota pali a les esglésies) que al costat de demòcrates que, fills de la Il·lustració, i sense renunciar a les seves creences, accepten però conviure i respectar els qui no pensen com ells.