Josep Maria Quintana

Em diu un amic que em llegeix que la lletra de batalla d’ahir no està feta per a ser llegida l’agost. I jo li observo que precisament ahir feia una tramuntana deliciosa, de les que jo enyorava no fa gaire setmanes, aclaparat per la xafogor estival del passat mes de juliol. A més resulta que l’esperit bufa quan li dóna la gana i tu no tens més remei que caçar-lo al vol, com les perdius, durant l’hivern de Menorca. I quan dic l’esperit no em refereixo a la inspiració, fal·laç companya dels escriptors, perquè la inspiració (aquesta de què parlen els profans) mai no t’agafa si no et troba assegut, l’ordinador encès, i la ment força aclarida. Cal també tenir en compte –com jo li dic al meu amic- que un no té néts quan vol, i en això no valen calors ni d’altres excuses. D’altra banda, li observo que el nét aquest, no sols ha arribat amb un pa sota el braç, ans també ha vingut acompanyat d’un vent sec que no té preu. D’ací que no et queixis, li dic, ans afanya’t tu a la tasca.

La continuació de la guerra, la rastellera de morts que, dia rere dia, reguen amb sang innocent el terra del Líban i també d’Israel, l’envergadura dels atacs i la força i l’ímpetu que, tant els uns com els altres, posen en la batalla, acaba fent-nos perdre el sentit de les coses i ens dificulten la capacitat de raonar. Qui té la raó? És que la raó pot justificar tot aquest cúmul de morts i de barbàrie?

Però el que succeeix a l’Orient Mitjà no és un joc en el qual poden donar suport a la política dels uns o a la els altres. Penso que el grau de dolor i de mort que provoca la guerra ens hauria d’estalviar de parlar-ne com si allí no es jugués sinó un trofeu. No amagaré que jo m’he posat en aquest cas al costat dels israelians, no sols perquè penso que la seva causa és justa, o és més justa (encara que puguem discrepar dels mètodes i de l’abast del seu atac), i sobretot perquè penso que els objectius de Hezbollah i de Hamas (fer desaparèixer l’Estat d’Israel del mapa) no són tan sols dignes de consideració, com no ho és tampoc la seva manera d’actuar (Hezbollah és simplement una facció terrorista que no respecta cap norma internacional ni tampoc democràtica, que li importa un borrall si la seva actuació provocarà morts entre el personal civil (directament o indirecta), i que, per si això fos poc, participa de la idea d’Al-Qaeda d’estendre l’ordre islàmic arreu del món).

Tot i que el nivell de la pugna és, com he dit, tan cruel, i això pot desconcertar-nos, penso que no hauríem d’oblidar allò que es juga en aquesta batalla que, per a bé de tots, hauria d’aturar-se davant una mediació internacional. De tota manera, i atès el cúmul de manifestacions pacifistes dirigides totes contra Israel, no voldria deixar passar per alt el per a mi magnífic article que Joaquín Luna publicà a La Vanguardia d’ahir. És aquest:

El triunfo de Hezbollah

Gracias a una capacidad militar muy superior a la anticipable, Hezbollah está ganando la guerra que desencadenó. Premio al agresor. Cuando los civiles libaneses – que tan poco han importado a Hezbollah- mueren despedazados por las bombas israelíes, gana el Partido de Dios. Cuando sus cohetes – y van 3.000- matan a inocentes en Israel, Hezbollah también gana: infunde inquietud en las capitales occidentales y es jaleado por “las masas árabes”, una ciudadanía proclive a imputar sus frustraciones a Israel o EE. UU. en vez de pedir cuentas a los dictadores que les gobiernan (¿si desapareciese Israel habría democracia y progreso en Siria, Arabia Saudí o Egipto?). La victoria psicológica de Hezbollah en Oriente Medio es un gran éxito para sus patrocinadores: Teherán gana espacio de cara a negociar su programa nuclear y Siria vuelve a “influir” en Líbano cuyas tropas salieron por presión popular en abril del 2005 tras el asesinato de Rafiq Hariri. Todo a precio de ganga: los muertos son libaneses e israelíes.

Si bé durant la campanya electoral de Mèxic vaig creure que el candidat de l’esquerra, López Obrador, era l’home més indicat per a guanyar-les i per a dirigir el país, la seva actuació posterior, el populisme inacceptable que ha adoptat com a manera d’encarrilar una protesta que, cada dia que passa, es revela més inconsistent i encaminada, no a trobar la veritat, sinó a malmetre la victòria electoral del candidat conservador del PAN, Felipe Calderón, em demostra que aquell home no era el que jo em pensava, ans molt al contrari, amagava la personalitat d’un polític extravagant i ambiciós, d’aquells que es consideren tocats de la mà de Déu per a redreçar els interessos d’un poble.

Ahir, amb la decisió del Tribunal Suprem de revisar només el 10 per cent de les paperetes emeses i no la seva totalitat (com demanava López Obrador), les possibilitats del candidat esquerrà pràcticament esvaneixen, la qual cosa em satisfà, i penso que hauria també de satisfer els mexicans que no poden acceptar que els governi un home que ha demostrat de sobres que, per a aconseguir la victòria, és capaç de posar en perill les institucions del seu país i el sistema electoral que els mexicans s’han donat democràticament.

Mentre Israel aïllava Beirut i provocava una altra matança de civils, mentre les bombes destruïen els principals ponts i carreteres del Líban, mentre els míssils de Hezbollah assolien els voltants de Tel Aviv i el president del país del Cedre, Emile Lahud, assegurava que una força internacional sense consens significaria la guerra, mentre tot aquest nonsense de dolor i de barbàrie assotava persones i hisendes i propagava el dolor i la mort, a l’habitació d’un hospital de Gandia, la terra dels Borja, bressol irrepetible de sants i de pecadors, del geni del Tirant i del poteta valencià més sublim, de papes i de guerrers que expandiren per Europa els nous valors del Renaixement que sebollien per sempre la foscor d’una Edat Mitja incapaç de destriar entre Déu i Cèsar, que enaltien l’art com un bé valuós per ell mateix i concebien l’home com un ésser destinat a assolir la glòria i no necessàriament abocat a la mort, en un hospital, dic, silenciós i net, situat en el cor del País Valencià, succeïa el miracle més gran de la vida: el naixement d’un infant petit i rosat, bell con un estel, fill de l’amor de dues persones joves que es volen i es respecten, la meva filla Elisabet i el meu gendre Pablo. Quina joia, Déu meu! Quin goig més gran per a tota la família! És el món que segueix, la vida que continua, el començament d’un nou projecte personal i intransferible que s’obre vers el desconegut, però que el nadó iniciarà acompanyat, bressolat i aconsellat per uns pares que tindran la possibilitat i el deure d’actuar vora seu, per a transmetre-li, sàvia i amorosament, els valors que han marcat les seves vides. Després, ell, en Pau, decidirà amb plena autonomia el seu camí.

Seria divertit si no fos patètic jugar al joc aquell de taula que es diu, em sembla, “On és Willy? damunt el mapa de Cuba. Resulta que Fidel està malalt, que ha delegat tots els poders en el seu germà (d’això es diu, en dret, una successió troncal) i que ara el bo de Raúl es troba desaparegut. Diuen que amb una depressió de cavall perquè no sap què ha de fer amb aquest poder absolut que el seu germà ha exercit des de fa més de quaranta anys.

Aquella frase que marca les monarquies –“A rey muerto, rey puesto”– no pot aplicar-se a les dictadures, perquè res no hi ha de lligat en aquestes per molt lligat que creuen que estiguin les coses. La dictadura és una excepcionalitat, i com a tal règim d’excepció, no es regeix per normes clares i objectives. A més, sol anar unida a una personalitat forta, acompanyada d’un sistema repressiu que actua amb efectivitat. Això darrer és possible que ho tingui Raúl Castro (em refereixo al poder repressiu), però no sembla que hagi heretat el caràcter del líder carismàtic.

A Cuba es diu que la malaltia del “comandante” és un secret d’Estat. Jo hi afegiria encara més coses, perquè no només la malaltia és un secret, tot ho és, de secret, al si de les dictadures, perquè aquestes es basen en el domini de tots els ressorts del poder, i això no és possible fer-ho de manera diàfana.

Veure o escoltar el debat que tingueren els polítics catalans sobre les conseqüències de la vaga-sabotatge dels empleats d’Iberia fou decebedor. I escoltar els representants sindicals ho fou més encara, perquè ningú no es capaç d’assumir les responsabilitats.

La veritat és que, en el cas de la Generalitat, poca cosa més podia fer que prestar ajut i assistència als retinguts il·legalment a l’aeroport de Barcelona i oferir la col·laboració dels mossos d’esquadra (cosa que sembla que va fer, tot i que l’ajut no fou acceptat).

Qui realment quedà amb evidència fou el Govern de l’estat i, per damunt de tot, el delegat d’aquest govern a Catalunya, senyor Rangel, perquè un estat de dret no pot permetre que uns obrers prenguin les pistes i sabotegin la vida ordinària de l’aeroport de manera il·legal. A les dues hores d’iniciada l’acció, la Guàrdia civil havia d’haver restablert l’ordre i detingut els manifestants. En això té raó Piqué i el Partit Popular. El Govern va estar absent. I abdicar d’exercir la pròpia responsabilitat és inacceptable.

I dit això del govern, quin pot ser el crèdit d’uns sindicats que ara defensen els treballadors d’una actuació respecte de la qual no és possible tenir cap mena de benvolença? Si un sindicat vol carregar-se de raó, ha de ser a canvi de fer complir la llei als seus afiliats. Perquè mai no serà creïble la defensa basada en uns suposats drets que els treballadors no tenien, perquè ocupar les pistes i impedir el tràfec aeri és (o hauria de ser) una acció delictiva.

Avui, però, ja han començat les cessions que gens no m’estranyaria que deixessin la sanció en un no-res si no fos perquè als empleats d’Iberia se’ls pot complicar la vida per l’acció penal que algunes persones i associacions afectades han emprès contra ells. I m’agradaria que l’acció prosperés, perquè si un país deixa impune una acció com la de divendres passat, abdica dels seus compromisos i entra en un camí d’absolut desgavell.

Actuar contra els sabotejadors no és un problema d’ordre, és una acció de justícia per a reparar el dany (il·lícit) que aquestes persones han causa.

Tot i que l’estiu és molt sec a Menorca, d’un temps ençà no havíem patit grans incendis forestals. Una vigilància estricta des de l’atalaia d’El Toro, el mont més alt de la nostra plana illa, ha permès detectar els focs iniciats en un primer moment, tot provocant-ne l’extinció immediata.

No ha estat possible aquest cop perquè, a la costa nord, justament en una zona destinada a ser Parc Nacional, han cremat 149 hectàrees de bosc de pins, alzines i de màquia diversa. En una illa tan petita com Menorca, 149 hectàrees són moltes hectàrees i, si bé no hi ha hagut desgràcies personals, ha provocat pèrdues d’espècies protegides i d’una vegetació que costarà anys de refer. El panorama, vistes les fotografies que publiquen els diaris locals, és desolador, fet de cendres i arbres que resten dempeus absolutament calcinats. Dantesc sol ésser l’adjectiu que s’aplica en aquest casos, pensant en l’Infern del poeta italià. Lamentable, trist, luctuós, són d’altres adjectius que hi podríem aplicar nosaltres.

El problema és que no hem pres consciència del que aquestes catàstrofes ecològiques signifiquen. I no només per als propietaris de les terres cremades, sinó per a tots. Ara, quan novament s’obri el debat sobre el Parc Nacional, amb la plena oposició de l’associació de propietaris, “Meloussa”, i també d’algun partit esotèric com el del peculiar Llorenç Casasnovas, de Ciutadella, els polítics podran carregar-se de raó per a decidir la protecció de la zona. Ara més que mai cal protegir aquests territoris d’alt valor ecològic per a Menorca, una illa extraordinària l’equilibri de la qual sempre es troba en perill de ser trencat.

Estimat director: El meu sogre m’explicava que, quan Alfredo Sánchez Bella, aleshores ministre d’Informació i Turisme, vingué a inaugurar el primer hotel que es construí a Cala Galdana (mostra i símbol alhora del que seria el posterior desgavell turístic a Menorca), un empresari li va demanar com ho havien de fer per a aconseguir que l’illa tingués només això que eufemísticament en diem un “turisme de qualitat”. Certament cal tenir barra per a formular aquesta pregunta davant un hotel com aquell que desfigurà i malmeté per sempre més el paisatge de la més bella de les platges del litoral illenc! Però anem a la resposta del ministre. Aquest, no sé si fredament o cínicament, va respondre: “El fenomen sempre ha estat el mateix. El turisme de qualitat descobreix un lloc nou i s’hi trasllada. Lentament van descobrint aquest lloc les masses, i inevitablement aquell lloc es popularitza. Aleshores, el turisme de qualitat l’abandona i en cerca un altre de més selecte on poder-se instal·lar.”
(more…)

Havia d’arribar. Fidel Castro ha cedit temporalment el poder al seu germà Raúl durant el temps en què hagi d’estar convalescent d’una intervenció quirúrgica.

Tal com s’han produït els esdeveniments, la situació em recorda la de l’estiu del 1974 quan, una flebitis inesperada obligà el dictador Franco a cedir temporalment els poders al seu successor, el príncep d’Espanya. Aquella vegada, la notícia es donà amb tota sèrie de miraments: que si la successió és temporal, que si es fa d’acord amb la normativa ordinària, que si tomba i que si gira, en definitiva, que esteu tranquils perquè “todo está atado y bien atado.” Aquí, doncs, no passa res.

Però sí que en passen, de coses. I tant! Fidel és el símbol més pròxim d’un sistema il·legítim, injust i no democràtic que manté el poble segrestat per un home i un partit, encara que aquest continuï qualificant-se com de “la revolució”. Han passat ja molts anys des d’aquella entrada a l’Havana dels joves revolucionaris de Sierra Madre, que produí l’abandó del poder i la fugida als Estats Units del corrupte president, Fulgencio Batista y Zaldívar. Però l’esperança aviat es transformà en mal son i el que hauria pogut ser una revolució democràtica acabà essent (i en aquest canvi hi tingué molt a veure l’actitud hostil dels Estats Units) un règim comunista que s’instal·là a l’empara (i amb el suport) de la Unió Soviètica.

Cuba és avui un lloc d’on tothom vol fugir, un lloc on la propaganda oficial i l’estructura fèrria de Castro no han aconseguit de transformar la gran illa caribenya en un país modern i democràtic.

No sé que succeirà en el futur, però és evident que el futur començà ahir amb la transmissió (temporal) del poder a Raúl Castro, el germà petit de Fidel, mà dreta del dictador i ministre de Defensa a Cuba.