El fracàs de les polítiques d’assimilació

by

Estimat director: El diari italià La Repubblica deia que no hi ha una unça de joia en la insurrecció del afores de les grans ciutats franceses. Contràriament a 1968, els discriminats de Clich-sous-Bois o de La Courneuve no tenen cap motiu per a ser feliços, afirmació que ha reconegut indirectament i tardanament el president Chirac quan, a la sessió televisada del 14 de novembre, ha dit que la República no era igual per a tothom.

Això sembla que ho hagin vist fins els més repatanis a acceptar la realitat francesa, una realitat que, en aquest cas, han superat de molt els límits d’allò que era previsible i que ens han dut al convenciment que les ferides que s’han afligit a la República són profundes i que la seva convalescència serà llarga.

El problema, però, a debatre és de si l’objectiu de la política que ha de dur a terme l’estat respecte als emigrats és d’assimilació o bé hauria de ser aquella que aposta pel multiculturlisme. Des de Londres, Tomothy Garton Asl, ens recordava a The Guardian, que “França encarna el paroxisme dels esforç europeus d’assimilació”. I com per a justificar aquesta afirmació, afegia: “Cap altre país d’Europa no ha demostrat tant de rigor en la prohibició del foulard islàmic. Cap no ha actuat tan d’esquena a les diferències culturals.” En aquest sentit, com molt bé ha subratllat Alain Duhamel a Le Désarroi français (El desconcert francès), “l’única comunitat que reconeix França és la comunitat nacional”.

Des del punt de vista contrari, els partidaris del multiculturalisme opinen que el mètode francès d’assimilació no és acceptable i pretenen que, als immigrants pertanyents a altres cultures i, sobretot, a altres religions (i en aquest punt vull fer especial referència als musulmans), se’ls ha d’integrar però no assimilar, ans han de seguir vivint amb la seva cultura i el seu particularisme dins una societat que, atesa la interconnexió creixent entre els pobles i els estats, ha de tendir a ser respectuosa amb tothom.

T’he de confessar, estimat director, que també jo ho crec, això, i potser com a membre d’una cultura –la catalana- que no ha estat prou respectada al llarg de la història, la meva simpatia per la tesi multiculturalista és manifesta. Però igualment t’he de dir que aquest sentiment no m’allibera dels dubtes, i menys encara quan observem l’experiència dels països més tradicionalment multiculturalistes, com penso que ho són els anglosaxons, als quals l’adopció del multiculturalisme no els ha estalviat gravíssims problemes.

Aquestes darreres setmanes hem contemplat una mica estorats com una revolta incontrolada de joves francesos, tots fills d’immigrants, ha fet trontollar la República amb la cremada de milers de cotxes i amb l’organització d’enormes aldarulls que han obligat el govern a decretar el Toc de Queda a moltes ciutats. De tota manera, tret d’un mort incidental, no hi ha hagut desgràcies personals a França, encara que sí elevats danys materials. En canvi a Londres i Madrid, ciutats representants de polítiques força més multiculturals que no pas assimilacionistes, la diguem-ne protesta d’un grup de persones, la majoria immigrants que havien estat acollits, que vivien en el país amb tota llibertat, que podien acudir a les seves mesquites, que ningú no havia obligat a les seves filles o esposes a treure’s el vel, ha protagonitzat els atemptats més mortífers de la història. I si ens referim a Holanda, un dels països més multiculturals d’Europa, veurem com també allí, i per pures raons d’intolerància, van assassinar Theo Van Gogh.

Com veuràs, estimat director, tinc dubtes molt grans a l’hora de decidir-me per una o altra política, encara que aquests disminueixen a l’hora de destacar que el problema de la immigració, amb les dificultats que engendra no sols d’integració dels immigrants, sinó també –i sovint- de bosses de pobresa, d’atur o d’abús i injustícia, és un dels problemes més greus a què s’està enfrontant Europa.

D’altra banda, el problema no és senzill ni respon tampoc a una causa única. I si en el cas de les cèl·lules dormides de musulmans islamistes radicals que provocaren els atemptats de Madrid o de Londres podríem evocar la intolerància dels terroristes i la seva incapacitat i manca de voluntat per a conviure en el país d’acollida, difícilment podria això predicar-se dels joves francesos de segona generació que han nascut a França, s’han escolaritzat a França i no parlen altra llengua que el francès.

¿Què és, doncs, el que els ha mogut a revoltar-se contra la seva pàtria? Allò que d’entrada se m’acut és dir que el model d’integració francesa (l’assimilació) no ha tingut l’eficàcia que els seus mentors esperaven. L’explosió de violència que s’ha estès en els barris populosos de les ciutats dormitori revela sens dubte que les polítiques d’immigració i d’integració dels successius governs francesos (tant d’esquerra com de dreta) han fracassat en relegar una immensa majoria de francesos de procedència magribí o subsahariana al rang de ciutadans de segona o última categoria.

Aquests francesos d’ascendència africana que han protagonitzat la revolta tenen en la seva major part una edat que no supera els trenta anys i viuen en unes zones on l’atur assoleix una taxa superior al 40 per cent. D’altra banda, tot i que ostenten la ciutadania francesa (en això com qualsevol ciutadà del “sixième arrondissement”de Paris), aquests joves estan convençuts que la igualtat d’oportunitats (aquesta égalité que, amb la liberté i la fraternité, han esdevingut símbols teòrics de la república) no existeix en tot el que a ells fa referència. “L’ascensor social està avariat” -afirmava molt significativament un home de negocis d’origen marroquí- a mi m’ha tocat pujar per l’escala”.
No és, doncs, només l’atur i l’abandó allò que fa mal, ho és també el racisme endèmic que regna en el mercat de treball francès, que s’ha convertit en una de les causes que enfonsa en la marginació tota aquesta gent. Vull dir amb això que, digui el que vulgui el seu carnet d’identitat, l’home i la dona immigrants que procedeixen de l’Àfrica, mai no tindran l’oportunitat que els francesos han donat, per exemple, a Nicolas Sarkozy, que tot i ser d’ascendència polonesa, presideix el partit majoritari a l’Assemblea Nacional, dirigeix el ministeri de l’interior i aspira a ser president de França.

De tota manera, i més enllà del drama humà i social que afecta a tota aquesta gent, hi ha una realitat encara més lacerant: que aquests immigrants africans residents a França esdevinguin privilegiats als ulls de nombrosos joves africans del continent que viuen en condicions –aquests sí!- absolutament inhumanes, sense habitatge, sense aigua, sense electricitat i sense escoles on formar-se.

D’ací que no deixi de ser dolorós el que he pogut llegir en un article publicat a la República de Bénin que reproduïa la premsa francesa: “Essent considerada Europa en l’imaginari popular africà com el continent on tot el món disposa del mínim social indispensable, no ens hem d’estranyar –deia l’articulista- si molts africans es sorprenen de les motivacions que sostenen la flamarada de violència urbana dels joves francesos de les barriades. Després de les imatges de l’allau de joves africans sobre el ferro espinós de Ceuta, Àfrica descobreix a través dels avalots francesos que Europa no és un paradís per als immigrants africans.”


%d bloggers like this: