Josep Maria Quintana

La recent condemna de Marine Le Pen per malversació de fons del Parlament Europeu ha desfermat un terratrèmol polític no només a França, sinó en l’ecosistema de la dreta populista a escala global. La sentència, que la inhabilita per ocupar càrrecs públics i li imposa una pena de quatre anys de presó (dos d’ells amb suspensió i els altres amb control electrònic), ha estat rebuda amb una onada d’indignació entre els seus aliats internacionals. Però aquesta reacció no ha estat una defensa jurídica, sinó un atac frontal a la legitimitat del sistema judicial francès. I aquí rau una de les grans contradiccions de Le Pen i del moviment que representa.

Perquè si una cosa ha defensat amb vehemència Le Pen al llarg de la seva trajectòria política és la necessitat de mà dura contra la corrupció. El 2013, reclamava la inhabilitació de per vida per a qualsevol càrrec públic que fos condemnat per delictes durant el seu exercici. Avui, la mateixa líder que volia convertir la justícia en l’eina per netejar la política francesa, titlla de persecució ideològica una sentència avalada per més de 150 pàgines de fonamentació jurídica, segons experts com el professor Mathieu Carpentier, de la Universitat de Tolosa.

Aquest gir discursiu posa en evidència una estratègia clara: quan la justícia actua contra els altres, és un instrument legítim de regeneració democràtica; quan ho fa contra nosaltres, és una “caça de bruixes”. És el manual del populisme autoritari, aplicat de forma gairebé calcada per figures com Donald Trump, Viktor Orbán o Jair Bolsonaro. No sorprèn, per tant, que Orbán fos un dels primers a mostrar solidaritat amb un clar i simbòlic “Je suis Marine!”, ni que Trump hagi denunciat la condemna com una forma de censura a la llibertat d’expressió.

Aquestes reaccions, lluny de fer una anàlisi jurídica del cas, projecten un relat de victimisme i martiri que té un objectiu clar: deslegitimar les institucions democràtiques quan aquestes posen límits al poder del populisme. Elon Musk va afegir llenya al foc afirmant que “quan l’esquerra radical no pot guanyar per vot, empresona els seus oponents”. Salvini va anar més enllà i va comparar la situació francesa amb la d’una Romania on suposadament es manipulen eleccions. I des del Kremlin, Dmitry Peskov parlava d’un patró europeu de “trepitjar les normes democràtiques”,  suposo que pensant que Putin és un demòcrata de soca-rel.

Però tots aquests missatges tenen un element comú: ignoren deliberadament els fets. El tribunal va establir, després d’una investigació rigorosa, que Le Pen i altres membres del Reagrupament Nacional (RN) van utilitzar fons europeus destinats a assistents parlamentaris per finançar activitats del partit. Parlem de més de quatre milions d’euros. L’evidència recollida no només justificava la condemna, sinó que evidencia un esquema sistemàtic i organitzat, no un error administratiu o una persecució personal.

Els defensors de l’estat de dret han aplaudit la sentència. En un article d’opinió d’El País que signava Carla Mascia, s’advertia sobre el perill de normalitzar discursos que ataquen la justícia quan no ens agraden les seves decisions. En paraules del mateix Carpentier, que extrec del diari britànic The Guardian: “Estem vivint un moment extremadament problemàtic, on els jutges són enfrontats a la democràcia, tot i que només apliquen lleis aprovades pels representants del poble.” I té tota la raó.

La deriva autoritària d’aquestes reaccions posa sobre la taula una realitat inquietant: el rebuig a les regles del joc democràtic quan aquestes perjudiquen els interessos d’un determinat projecte polític. I en aquest sentit, Le Pen i el seu entorn no busquen defensar-se dins dels marges de la legalitat, sinó qüestionar-la com a tal. Quan la líder de l’extrema dreta francesa afirma que “el sistema ha llançat una bomba nuclear” contra ella, no fa més que incendiar la confiança pública en la separació de poders.

Aquesta actitud no és nova, però sí que sembla més descarada que mai. El dilema és profund: es pot defensar la democràcia mentre es qüestionen els seus pilars bàsics cada cop que aquests no afavoreixen les nostres ambicions? És possible reclamar legalitat i ordre, mentre s’atia el menyspreu per les institucions quan es veuen com a obstacles? Le Pen, en el seu intent per convertir-se en una opció de govern “respectable”, sembla haver tornat al vell discurs de confrontació amb el sistema, un pas enrere en la seva estratègia de desdiabolització.

Célia Belin, del Consell Europeu de Relacions Exteriors, apunta amb encert que el RN es troba en una cruïlla. Si volen capitalitzar políticament la condemna, hauran d’assumir del tot el rol d’anti-sistema. Però això implica renunciar a la imatge moderada que Le Pen ha intentat construir durant més d’una dècada. En aquest context, la solidaritat internacional amb figures com Orbán o Bolsonaro no fa sinó reforçar aquesta percepció, connectant la política francesa amb una xarxa global d’autoritarisme en clau populista.

I aquí és on França es converteix en mirall. Perquè, si bé la situació és específica, el dilema de fons ressona també a casa nostra. A Espanya, les condemnes als líders del procés independentista van generar una polarització intensa, amb sectors que, igual que ara fa Le Pen, van denunciar una justícia “polititzada” i “repressiva”. Sense entrar a comparar la naturalesa dels casos —que són molt diferents en context i contingut—, sí que podem reconèixer el risc comú: la temptació d’atacar la justícia quan no serveix els nostres interessos.

Aquest risc no és exclusiu ni de l’extrema dreta ni de l’independentisme. És una pulsió més àmplia, transversal, que posa en qüestió el compromís real amb l’estat de dret. Per això, la reacció que generi la condemna de Le Pen hauria de servir per reforçar una idea bàsica però essencial: les democràcies no es defensen només a les urnes, sinó també amb el respecte a les institucions que les fan possibles.

El nou mandat de Donald Trump ha tornat a sacsejar l’ordre mundial. Des del seu inici, tres canvis profunds han alterat l’equilibri internacional i han deixat Europa en una situació de desconcert: un nou proteccionisme que està generant guerres aranzelàries perjudicials per a totes les parts; l’abandonament del multilateralisme per part dels Estats Units, acompanyat d’una actitud clarament hostil cap als seus aliats europeus i les organitzacions internacionals; i un gir sobtat en la guerra d’Ucraïna, amb un Washington que ha passat de donar suport actiu a la resistència ucraïnesa a promoure un acord de pau que, segons molts analistes, beneficiaria Rússia.

Aquest escenari obliga Europa a repensar-se. Davant la crisi de lideratge nord-americana i el canvi de posició estratègica, han sorgit dues interpretacions principals. La més estesa considera que Europa s’ha quedat sola, que no pot continuar confiant en la protecció dels Estats Units, i que ha arribat l’hora de construir una autonomia estratègica pròpia. Aquesta visió aposta pel rearmament, l’augment de la despesa militar i la construcció d’un model de seguretat europeu capaç de dissuadir qualsevol amenaça externa, especialment la russa.

Tanmateix, hi ha una segona lectura, menys compartida però rellevant, que ha estat formulada per Ignacio Sánchez Cuenca en un article recent a El País, titulat de manera contundent: “La mayor amenaza per a la UE es la interior”. Segons aquest punt de vista, el veritable perill no prové de l’est de l’Europa geopolítica, sinó del cor mateix d’Occident. Sánchez Cuenca argumenta que l’ascens de Trump no és un fet aïllat, sinó l’expressió d’un projecte autoritari en expansió que ja té rèpliques a Europa, amb figures com Marine Le Pen a França, Giorgia Meloni a Itàlia o Alice Weidel a Alemanya.

La idea central de l’article és clara: si aquestes forces d’extrema dreta arriben al poder, el projecte europeu corre un risc real de desintegració o de mutació cap a formes que trairien els seus valors fundacionals. En aquest sentit, Sánchez Cuenca alerta que fins i tot una Europa autònoma militarment quedaria buida de contingut si els valors democràtics quedessin en mans de governs autoritaris.

Fins aquí, resulta difícil no coincidir amb ell. El perill d’una involució reaccionària és real i creixent, i la incapacitat de les elits europees per frenar-lo pot tenir conseqüències devastadores. L’extrema dreta no només replica discursos trumpistes, sinó que promou una visió excloent, il·liberal i nacionalista que contradiu el projecte comú europeu.

Ara bé, la proposta final de Sánchez Cuenca, que suggereix renunciar a l’objectiu —avui compartit per molts líders europeus— de forçar la retirada de Rússia dels territoris ucraïnesos ocupats, resulta, al meu entendre, profundament errònia. Ell defensa que seria més sensat buscar un acord de convivència pacífica amb Rússia, garantint la neutralitat d’Ucraïna, com es va fer amb Àustria durant la Guerra Freda. Aquesta renúncia permetria, segons ell, concentrar totes les energies polítiques en combatre l’amenaça interna.

És cert que l’objectiu de recuperar cada pam de territori ucraïnès és extremadament difícil, costós i arriscat. Però això no justifica la proposta de cedir davant una potència agressora. Menystenir la naturalesa del règim de Putin —expansionista, autoritari i aliè a qualsevol norma del dret internacional— és un error de judici. La idea d’una Rússia disposada a respectar un acord de neutralitat sembla més un desig idealitzat que una opció realista. De fet, la seva actitud des del 2008 —amb les guerres a Geòrgia, Crimea, el Donbass i ara una invasió a gran escala— evidencia un patró clar: Moscou només retrocedeix quan és frenat amb contundència.

Aquesta voluntat de conciliació recorda dolorosament el precedent històric de la Conferència de Munic de 1938. Llavors, el canceller britànic Neville Chamberlain i el primer ministre francès Édouard Daladier van cedir a les exigències territorials de Hitler amb l’esperança d’evitar una guerra a Europa. Però la cessió dels Sudets a l’Alemanya nazi no només no va frenar l’agressió, sinó que la va estimular. La lliçó històrica és clara: cedir davant dictadors no porta pau, sinó més ambició, més violència i més sofriment.

Sánchez Cuenca adverteix —i amb raó— que no hi ha consens a Europa per enviar soldats al front ucraïnès. Però això no implica que s’hagi de recórrer a la rendició diplomàtica. El suport militar i logístic, el reforç de les sancions, l’aïllament polític i la pressió internacional continuada són vies legítimes i necessàries per contenir l’agressió russa. El rearmament europeu, malgrat els riscos que comporta, pot ser també una eina dissuasiva, no tant per atacar, sinó per defensar.

No podem oposar la lluita contra l’extrema dreta i la resistència a l’imperialisme rus com si fossin camins incompatibles. De fet, són dues cares de la mateixa batalla per la defensa de la democràcia. L’autoritarisme de Putin inspira i reforça l’autoritarisme europeu. Les connexions ideològiques i, sovint, financeres entre les dretes extremes del continent i el Kremlin són ben documentades. Abandonar Ucraïna seria, en aquest sentit, un senyal devastador de debilitat, no només davant Rússia, sinó davant tots els enemics interns de la llibertat.

La conclusió, per tant, no pot ser una renúncia estratègica sinó un doble compromís: enfrontar amb determinació tant l’autoritarisme extern com l’intern. Sí, cal posar fre a les forces il·liberals dins la Unió Europea. Però també cal mantenir el suport a Ucraïna i defensar el dret dels pobles a viure lliures, sobirans i sense por. La democràcia, si no es defensa amb fermesa, es perd. I la història ens ha deixat clar que els errors d’avui poden ser els desastres de demà.

La política espanyola té una estranya tendència a anar a contrapel. Una capacitat envejable —i esgotadora— d’escollir justament la direcció equivocada quan la història comença a marcar el ritme. I si alguna cosa demostra aquesta tendència, és que no importa com de diferents semblin els protagonistes: els errors es repeteixen, es reciclen, es vesteixen d’actualitat… però són essencialment els mateixos.

Corria l’any 1986 quan Manuel Fraga, fundador d’Alianza Popular i ferm defensor de l’ordre, la disciplina i un Occident fort, es va despenjar amb un “No” a la permanència d’Espanya a l’OTAN. No perquè no cregués en l’Aliança Atlàntica —al contrari, la seva biografia ho deixava ben clar—, sinó perquè, en aquell moment, qui governava era Felipe González. I clar, si el PSOE defensava la permanència, el sensat (parlant en termes electorals) era oposar-s’hi. Que la seguretat nacional quedés en segon pla era un detall menor, gairebé anecdòtic.

L’argument de Fraga fou una mena de pirueta lògica: no era tant estar contra l’OTAN com contra “el referèndum” en si, perquè la política exterior s’havia de gestionar des del Parlament i no des de les urnes. Una cosa que, venint d’un senyor que durant dècades no va mostrar gaire entusiasme pels mecanismes democràtics, tenia el seu toc irònic. Però el cert és que aquell “No” va situar la dreta espanyola al mateix costat que el PCE, Izquierda Unida, sindicats pacifistes i una part considerable de l’esquerra alternativa. Coses que a la vida es veuen… de tant en tant.

Gairebé quatre dècades més tard, aquest mateix esperit d’oposició sistemàtica reapareix, aquesta vegada de la mà de Sumar. En ple 2025, amb una Rússia agressiva, invasora i obertament enemiga dels valors democràtics europeus, el partit liderat per Yolanda Díaz considera que la prioritat és sortir de l’OTAN i oposar-se al rearmament europeu. No importa que estiguem a les portes d’una redefinició geopolítica del continent. No importa que Ucraïna segueixi en guerra. Per a Sumar, l’important és que no s’inverteixi “ni un euro” en defensa.

Fa tot just deu dies, sense anar més lluny, Sumar va donar suport a una moció del BNG que instava el Govern a rebutjar la proposta d’Ursula von der Leyen de crear un fons europeu de 800.000 milions d’euros per reforçar la seguretat continental. Una proposta que no implica omplir Europa de tancs, sinó protegir infraestructures crítiques, ciberdefenses, capacitats tecnològiques i militars bàsiques perquè el continent no depengui eternament de Washington. Però en la lògica de Sumar, tot el que soni a defensa sona a imperialisme.

I aquí hi ha la contradicció més sagnant: Sumar forma part del Govern d’Espanya. No d’una ONG, no d’un grup activista de barri. És part de l’Executiu. Els seus ministres juren la Constitució, gestionen carteres i cobren del mateix pressupost que pretenen deixar desprotegit davant amenaces reals. Que votin a favor de la sortida d’Espanya de l’OTAN no és només un acte d’incoherència política, és una deslleialtat institucional, una bufetada als seus propis socis de govern i un missatge molt preocupant als nostres aliats internacionals.

Pedro Sánchez, fidel al seu estil, ha intentat rebaixar el conflicte al·ludint al “posat ideològic” dels seus socis. Una manera elegant de dir que Sumar encara no ha superat el trauma de la Guerra Freda. Perquè, efectivament, hi ha un sector de l’esquerra que es lleva cada matí com la mare de Good Bye Lenin, convençut que el mur de Berlín segueix dempeus i que l’OTAN és poc més que un instrument del Pentàgon per bombardejar pobles innocents. I ningú —o gairebé ningú— s’atreveix a dir-los que el món ha canviat.

El problema no és ideològic. Ningú discuteix que l’esquerra tengui els seus debats sobre el model econòmic, el repartiment de la riquesa, o el paper d’Europa al món. El problema és que certs discursos semblen viure en una càpsula temporal, ancorats en una lectura romàntica del passat. Com si Putin no hagués envaït Geòrgia (2008) annexionant-se regions d’Abkhàzia i Ossètia del Sud; Ucraïna (2014) annexionant-se la península de Crimea; i novament Ucraïna (2022) ocupant il·legalment Donetsk, Lugansk, Zaporíjia i Kherson. Com si els països bàltics no visquessin sota una amenaça constant —pregunteu-li sinó a Kaja Kallas, l’actual vicepresidenta de la Comissió Europea—. Com si la defensa col·lectiva fos una excusa per no invertir en sanitat. Quan, en realitat, ambdues coses —estat del benestar i seguretat comuna— no només poden coexistir: han de fer-ho.

Europa s’enfronta a un repte històric. Si vol deixar de ser un apèndix dependent dels Estats Units, necessita autonomia estratègica. I això passa per tenir una defensa europea real. No és militarisme. És responsabilitat. No és militaritzar el continent. És no dependre exclusivament del caprici de l’inquilí de la Casa Blanca —i vaja quin inquilí, l’actual!—. I sí, això costa diners. Però ens en costarà molts més mirar cap a una altra banda mentre un país veí és bombardejat.

L’esquerra que no entén això no és només una esquerra equivocada. És una esquerra irresponsable. I el que és pitjor: és una esquerra que, com Fraga en el seu moment, s’oposa per reflex, no per convicció. Amb la diferència que Fraga, almenys, no era al Govern quan ho va fer. Sumar sí que en forma part. I quan els membres del teu gabinet no tenen clar qui són els aliats i qui són els enemics, el problema ja no és ideològic. És estructural. El problema és teu, benvolgut Pedro Sánchez. O més ben dit: és nostre.

Com faig anualment, entorn de la festa de Sant Josep pas uns dies a València, on ens trobam tota la família, que viu dispersa per terres catalanes i valencianes. Aquest any ha estat passat per aigua, un fet que ha deslluït la festa i dificultat les grans desfilades que, acompanyats per les bandes de música, fan els fallers i falleres vestits amb la indumentària tradicional del país.

Però mentre la ciutat festejava com podia Sant Josep i la Mare de Déu dels Desemparats, Mazón, que ha desaparegut de pràcticament tots els actes públics, ha consumat el pacte de la vergonya amb Vox, partit al qual ha decidit entregar les claus del govern autonòmic a canvi d’un acord pressupostari que no només compromet la sostenibilitat de la Comunitat Valenciana, sinó que també ataca drets fonamentals, elimina suports a col·lectius vulnerables i dinamita qualsevol rastre de pluralisme cultural i lingüístic.

Tot i que des de la direcció del PP intenten minimitzar-ne l’abast, negant que s’hagi renunciat a res, per tal de minimitzar les conseqüències d’aquest pacte, no sé si pensant que els ciutadans no sabem llegir ni escriure,  la realitat dels fets és innegable: el govern de Mazón s’ha fet ostatge de Vox i el preu d’aquesta submissió es pagarà amb drets i serveis essencials per a la ciutadania. 

Una de les primeres grans concessions del PP a Vox ha estat la renúncia al Pacte Verd Europeu i l’eliminació de les partides relacionades amb l’Agenda 2030 i el desenvolupament sostenible. Aquestes mesures, impulsades per la Unió Europea (amb el vot del PPE) per combatre el canvi climàtic i fomentar un model econòmic més responsable, són ara descartades pel govern valencià, posant en risc el futur del sector agrari i ramader.

Així mateix, s’ha aprovat una retallada dràstica en la cooperació al desenvolupament, amb una reducció del 40% dels fons destinats a aquesta finalitat, que no ajudaven tan sols a pal·liar la pobresa en altres països, sinó que també contribuïen a frenar fenòmens com la migració forçada i la desertificació, elements clau per a una gestió intel·ligent dels recursos.

Vox ha aconseguit que el PP reduís de manera dràstica les subvencions destinades a la promoció del valencià, incloent-hi les ajudes a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i a entitats culturals que treballen per la normalització lingüística. Això significa un retrocés en la difusió i ensenyament del valencià, marginant encara més una llengua ja castigada per la desigualtat de tractament respecte al castellà.

El PP, que històricament havia mantingut una posició ambigua respecte a la llengua, ha decidit ara assumir sense matisos el discurs de Vox, que busca convertir el valencià en una llengua residual en els espais públics. Aquesta decisió no és només un menyspreu a la diversitat lingüística, sinó que també representa una pèrdua cultural irreparable.

Un dels aspectes més alarmants del pacte és la negativa del govern valencià a acollir menors immigrants no acompanyats procedents de les Illes Canàries. Aquesta decisió inhumana, argumentada sota el pretext d’una suposada falta de recursos, deixa a la seva sort desenes de fillets i adolescents que necessiten protecció i suport. A més, el pacte preveu la retirada de subvencions a ONGs que donen suport a la immigració i la creació d’un pla de retorn per a immigrants en situació irregular. Aquestes mesures criminalitzen un col·lectiu especialment vulnerable, reforcen un discurs xenòfob i destrueixen xarxes d’integració fonamentals per a la convivència.

Com si això no fos prou, el govern de Mazón destinarà fons a la verificació de l’edat dels immigrants que afirmen ser menors, un mecanisme que ja ha estat denunciat per diverses organitzacions de drets humans com a estratègia per justificar deportacions.

El pacte PP-Vox també comporta l’eliminació de totes les partides destinades a la recuperació de la memòria democràtica i suposa una burla a les famílies de les víctimes del franquisme.

Alhora, ha acordat la retallada de subvencions a agents socials i entitats d’igualtat posa en perill la lluita contra la discriminació i la protecció de col·lectius vulnerables, demostrant que la prioritat del nou govern no és garantir la igualtat d’oportunitats, sinó imposar una agenda excloent.

La gran mentida de Mazón i del PP valencià consisteix a voler justificar aquest pacte assegurant que només es tracta d’un acord pressupostari, però la realitat és una altra: el PP s’ha rendit a les exigències de Vox en tots els aspectes fonamentals de la gestió pública. Els populars han deixat clar que estan disposats a dinamitar la protecció social, la diversitat cultural i la sostenibilitat per mantenir-se en el poder.

Aquesta submissió no és accidental ni circumstancial; és una mostra de la deriva ideològica d’un PP que ha decidit abraçar el populisme ultradretà a canvi de suports parlamentaris. El pacte de Mazón amb Vox no és, per tant, un simple acord de govern. És una declaració de principis que situa la Comunitat Valenciana en el camí de la repressió, la censura i la negació dels drets fonamentals. I aquesta és, sens dubte, la pitjor notícia per als valencians i valencianes que creuen en una societat justa, oberta i democràtica.

La proposició de llei orgànica presentada per PSOE i Junts al Congrés per delegar a Catalunya competències en matèria migratòria ha generat un gran debat jurídic, i si acaba per ser aprovada (cosa dubtosa si, com han promès, els quatre diputats de Podemos, hi voten en contra, afegint els seus vots als del PP i de Vox) permetrà que la Generalitat gestioni els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) i les devolucions de persones amb prohibició d’entrada, i els Mossos d’Esquadra compartiran amb la Guàrdia Civil i la Policia Nacional la seguretat en ports, aeroports i zones crítiques.

Són molts els experts jurídics que, acudint a l’article 149.1 de la Constitució, assenyalen que aquesta proposició de llei és inconstitucional perquè la immigració és una competència exclusiva de l’Estat. En efecte, diu aquest article que “L’Estat té competència exclusiva sobre les matèries següents: …2. Nacionalitat, immigració, emigració, estrangeria i dret d’asil.”

L’argument que utilitza el Govern per contradir aquesta opinió negativa és que no s’ha decidit transferir la competència a la Generalitat, sinó delegar-la, o el que és el mateix: donar-li l’execució, alhora que és l’Estat el que se la reserva. I ho fa, diu, emparant-se en l’article 150.2 del text constitucional que diu textualment: “2. L’Estat podrà transferir o delegar a les comunitats autònomes, mitjançant una llei orgànica, facultats corresponents a una matèria de titularitat estatal que per la seva naturalesa siguin susceptibles de transferència o de delegació. La llei preveurà en cada cas la transferència corresponent de mitjans financers i també les formes de control que l’Estat es reservi.”

No hi ha dubte que, com a mínim, la qüestió és dubtosa des del punt de vista constitucional, però tant el PSOE com Junts, que són conscients de trepitjar un camp minat, consideren que la delegació es possible i, per si de cas, han acudit a presentar la proposta al Congrés com a proposició de llei i no com a projecte de llei, per així evitar els controls previs d’òrgans consultius, com el Consell d’Estat o el Consell General del Poder Judicial.

Jo no m’atreviria a dictar un veredicte sobre aquesta proposició de llei que, si s’aprova, és segur que arribarà al Tribunal Constitucional, que no ho tindrà fàcil, perquè haurà de resoldre el recurs sense un precedent clar que orienti la seva decisió. Ho dic perquè ni tan sols la sentència sobre l’Estatut de Catalunya és aplicable al cas, ja que aquesta, tot i confirmar que la immigració és una competència exclusiva de l’Estat, i subratllar que el més rellevant és l’abast material de les competències atribuïdes a la comunitat autònoma, el que el Tribunal Constitucional va fer aleshores va ser analitzar la “transferència” de competències en immigració, però no la “delegació”, que és una figura diferent, ja que, com he dit, en aquest darrer cas l’Estat manté la titularitat de la competència i només en cedeix l’exercici.

A més, al llarg dels anys, el Constitucional ha dictat sentències canviants en matèria de delegació de competències, passant de postures més federalistes a d’altres més centralistes. I en la major part dels casos, ha estudia la immigració des de la perspectiva de l’ordre i la seguretat, però que avui també cal considerar-la des del punt de vista dels Drets Humans.

He exposat el meu punt de vista (que, com veieu, en aquest cas és dubtós) perquè crec que, en qualsevol país democràtic, el debat sobre la constitucionalitat de qüestions com aquesta s’hauria de moure acudint exclusivament a raonaments jurídics que puguin avalar la postura dels polítics que les sustenten, ja sigui a favor o en contra..

Però si ens fixam en el que ha succeït a Espanya, contra l’opinió expressada per tots els socialistes (tret de García Page), que consideren constitucional la proposició de llei, els principals líders del PP no s’han esforçat a raonar el seu posicionament amb arguments jurídics, sinó que, s’han dedicat a l’exabrupte. Feijóo ha dit que l’acord sobre immigració “compromet la seguretat nacional”, que el pacte és “la cessió més greu de la història constitucional” i l’ha definit com una “humiliació sense precedents” que contribueix a “desmantellar l’Estat” (cap argument jurídic), mentre a l’entrada del Mobile de Barcelona qualificà Pedro Sánchez de ser un “presidente florero”. I la secretària general, Cuca Gamarra, acusà el president del Govern, de ser un “pelele absoluto del separatismo”.

Més enllà del mal gust, no estaria demés que Feijóo i Gamarra reflexionessin sobre el nostre passat i, més concretament, sobre el seu ídol, Manuel Fraga, qui, davant l’article 2 de la Constitució, afirmà l’any 1978 que aquest obria la porta a la futura disgregació d’Espanya i al separatisme. I després d’apostar per la defensa d’un “Estat unitari i centralista, similar al de la Segona República, criticà el model autonòmic del Títol VIII de la Constitució. Sobretot, la possibilitat que les dites comunitats històriques —Catalunya, el País Basc i Galícia— poguessin tenir una autonomia diferenciada, ja que això suposava reconèixer una desigualtat territorial.

Fraga va fer mans i mànigues per frenar l’expansió del model autonòmic promovent una interpretació més rígida de la Constitució i proposant reformes posteriors per recentralitzar competències, però amb el temps —qui ho havia de dir!— Fraga van acabar acceptant l’Estat autonòmic com a plenament constitucional, i fins i tot va assumir la presidència de la Xunta de Galícia l’any 1990, que exercí fins al 2005. 

Seria demanar massa que els polítics argumentessin jurídicament les seves propostes, i més encara en un cas com aquest que presenta molts dubtes des del punt de vista constitucional?

La gestió de la Dana que va assolar la Comunitat Valenciana el passat 29 d’octubre s’ha convertit en un autèntic malson per al president de la Generalitat, Carlos Mazón, i per al Partit Popular. Quatre mesos després de la tragèdia, la polèmica sobre la seva actuació continua creixent, erosionant la seva credibilitat i deixant-lo en una situació políticament insostenible.

La investigació judicial ha revelat que la majoria de les 227 víctimes mortals de la catàstrofe van morir abans que es llancés el primer avís a la població, a les 20:11. Aquesta dada ha estat devastadora per a Mazón, que inicialment va declarar que havia arribat al Centre de Coordinació d’Emergències (Cecopi) “a mitja tarda”, però recentment s’ha vist forçat a admetre que en realitat va arribar a les 20:28, gairebé una hora després de l’alerta. Aquest canvi en la seva versió ha desfermat crítiques ferotges i ha confirmat allò que molts sospitaven: el president no era al lloc on hauria d’haver estat en un moment crucial.

A més, la jutgessa Nuria Ruiz Tobarra ha revelat que el retard en l’activació dels protocols d’emergència i la falta de coordinació entre les institucions van ser factors determinants en l’alta mortalitat de la Dana. Segons les seves conclusions, l’advertència enviada a la població va ser “notablement tardana” i “errònia en el seu contingut”, cosa que va impedir a molts ciutadans prendre mesures per protegir-se. L’informe judicial també ha destapat que les autoritats van desestimar avisos previs d’experts meteorològics, que ja havien advertit de la magnitud de la tempesta des del matí del 29 d’octubre. De fet, aquell dia jo havia de dinar a la Universitat Politècnica de València i no ho vaig poder fer perquè el rector va ordenar el tancament de la institució.

La jutgessa ha manat que es recaptin proves sobre qui va prendre la decisió de retardar l’alerta i per què no es van activar els mitjans de protecció necessaris. Aquesta investigació està generant un autèntic terratrèmol polític, perquè obre la porta a possibles responsabilitats legals per negligència greu.

És evident que l’escàndol ha sacsejat profundament el PP, que veu com la seva estratègia inicial de donar temps a Mazón per reconstruir la seva imatge s’ha fet miques. La indignació de la població s’ha traduït en protestes massives exigint la seva dimissió, i dins del mateix PP s’alcen veus que admeten que la situació és insostenible. No obstant això, el partit es troba atrapat en un dilema sense solució fàcil.

El president del PP, Alberto Núñez Feijóo, és conscient que la crisi no només danya Mazón, sinó que pot esquitxar tota la formació. Però forçar la seva dimissió no és una opció tan senzilla, perquè depèn del suport de Vox. El PP necessita els seus 13 diputats a les Corts Valencianes per substituir Mazón sense anar a eleccions anticipades, i Vox, que veu una oportunitat per desgastar encara més el PP, no sembla disposat a col·laborar.

Davant aquests fets els ciutadans hem de demanar-nos per què Mazón segueix encara en el càrrec malgrat l’evidència d’una mala gestió que està revestida de tots els elements que l’haurien d’obligar a dimitir.

Els motius són tres des del meu punt de vista:

1. La dependència de Vox: Qualsevol moviment per substituir Mazón necessitaria el suport del partit d’ultradreta, que no té cap interès en facilitar la transició. Vox prefereix mantenir Mazón feble i desgastat per continuar imposant la seva agenda.

2. Manca d’un pla alternatiu: Al PP no li queda clar qui hauria de substituir Mazón. La candidata natural, l’alcaldessa de València, Maria José Catalá, no agrada a Vox, i altres opcions tampoc el convencen. La manca d’un relleu clar ha fet que el PP opti per aguantar Mazón tant com pugui.

3. Por a un efecte dominó: Feijóo sap que si Mazón cau, el PP quedarà molt tocat en la Comunitat Valenciana i obrirà la porta a una ofensiva del PSOE i Compromís, que intentaran capitalitzar la crisi.

Tot i això, és evident que el procés no ha acabat encara si tenim en compte que la investigació judicial, liderada per la jutgessa Nuria Ruiz Tobarra, continua aportant detalls incòmodes sobre la negligència institucional durant la Dana. L’anàlisi dels fets ha deixat clar que la resposta a l’emergència va ser tardana i insuficient, i que les autoritats autonòmiques, incloent-hi Mazón, van fallar en la seva obligació de protegir la ciutadania.

Amb aquest escenari, la resistència de Mazón a abandonar el càrrec sembla cada cop més insostenible. Però, si el PP continua aferrant-se a ell per por de les seves pròpies debilitats internes, el desgast polític serà encara més gran. La pregunta no és si Mazón caurà, sinó quan i de quina manera.

Per tant, no hi ha dubte que Carlos Mazón es troba contra les cordes. La seva gestió desastrosa de la Dana i la seva manca de transparència han destruït la seva credibilitat. Mentrestant, el PP es veu atrapat en una crisi que no sap com gestionar. Però tenc la impressió que l’estratègia d’esperar que la polèmica es dissipi ja no és vàlida, perquè l’escàndol creix i la pressió de l’opinió pública es fa cada cop més insostenible.

Crec, doncs, que el Partit Popular hauria de prendre una decisió valenta i apartar Mazón si vol evitar que aquest cas esdevingui un llast electoral encara més greu. Però el bloqueig de Vox i la manca de lideratge intern fan que, per ara, Mazón continuï al capdavant, en una posició que sembla destinada a empitjorar. En aquesta partida d’escacs política, cada moviment erroni pot tenir conseqüències devastadores per al futur del PP a València i, per extensió, en l’escena nacional.

Des del final de la Segona Guerra Mundial, l’ordre internacional s’havia cimentat sobre la base de la cooperació, la seguretat compartida i un sistema liderat pels Estats Units i els seus aliats democràtics. No obstant això, els esdeveniments recents posen en evidència que aquest model, durant molt de temps venerat, es troba en greu perill. La postura adoptada per Donald Trump i els nous acords que es gesten amb Rússia no només qüestionen principis històrics, sinó que obliguen Europa a replantejar-se el seu futur en un món cada cop més transaccional i desproveït de garanties de seguretat.

Durant la llarga contesa a Ucraïna, Kíev va rebre 175.000 milions de dòlars en ajuda militar per resistir la invasió russa. No obstant això, en un gir inesperat, Washington ha condicionat la continuïtat del subministrament d’armes a canvi de beneficis econòmics i estratègics per als Estats Units. Entre les exigències hi ha la cessió preferent de recursos minerals —terres rares i metalls estratègics— i la repartició del 50% dels beneficis de les explotacions mineres, juntament amb la instauració d’un fons d’inversió conjunt per a la reconstrucció del país. Aquesta estratègia, que frega l’extorsió, evidencia que l’amistat internacional té un preu i que la seguretat s’ha convertit en una mercaderia negociable.

El rebuig de Volodímir Zelenski a aquestes condicions —que estava disposat a signar i que acabà rebutjant després d’una reunió turmentosa al despatx oval on Trump s’ha mostrat tal com és: un energumen— ha disparat totes les alarmes, perquè el missatge és clar: Els EUA no pensen concedir cap mena de protecció de manera desinteressada. 

Veiem, doncs, que el que està succeint a Ucraïna és el reflex d’un canvi de paradigma que afecta tota Europa, condemnada, si no hi posam remei, a ser una zona d’influència on desapareix la solidaritat per fer prevaldre la llei del més fort.

El tracte proposat evoca episodis foscos de la història europea. Em fa pensar en els Acords de Munich de 1938, en què les potències van cedir a Hitler la regió dels Sudets —una zona de Txecoslovàquia amb una població considerable d’origen alemany—. Aquesta cessió, realitzada sense consultar el govern txecoslovac, pretenia, en teoria, apaivagar les demandes de l’Alemanya nazi i evitar una guerra. No obstant això, a la pràctica, va enfortir Hitler permetent-li annexar el territori sense resistència, cosa que més tard es va considerar un clar exemple de la política d’apaivagament que va contribuir a l’esclat de la Segona Guerra Mundial. També m’evoca la Conferència de Ialta de 1945, on es va repartir Europa entre les grans potències. Avui, en una escenari on els Estats Units negocien obertament amb Rússia sense incloure representants europeus o ucraïnesos, tot apunta a un retrocés que duu cap a una lògica de poder unilateral.

Aquest canvi d’estratègia, liderat per Trump, implica una ruptura no només amb la política del seu predecessor, Joe Biden, sinó amb dècades de tradició diplomàtica que havien forjat el bloc occidental, ruptura que deixa Europa en una situació de creixent vulnerabilitat. La confiança depositada en els Estats Units per garantir la seguretat del continent s’ha vist, doncs, seriosament compromesa. La recent negociació amb Rússia, en la qual es cedeixen pràcticament territoris ucraïnesos i es desestima la integració d’Ucraïna a l’OTAN, exposa la debilitat del pacte que, des de 1945, havia unit Europa al voltant de valors comuns. El fet que Europa rebi aranzels suplementaris, juntament amb atacs verbals d’alts càrrecs estatunidencs contra la Unió Europea, són senyals clares d’un allunyament de la política de solidaritat.

El replantejament de l’ordre internacional i la transaccionalitat en les relacions de poder plantegen, doncs, algunes preguntes que, per a Europa, són crucials:

Com podrà Europa garantir la seva pròpia seguretat sense dependre excessivament d’un aliat que avui mostra clares tendències a negociar amb enemics històrics? Dubto que hi hagi un altre camí que l’enfortiment de la defensa i l’increment de la despesa militar, encara que no ens agradi, per no quedar a mercè de decisions unilaterals.

Quin serà el rol d’Europa en un món que es reorganitza en zones d’influència? És imperatiu evitar que el continent es transformi en un peó d’un joc de poder global on cada moviment tingui conseqüències desastroses per a la pau i l’estabilitat.

Ara bé, no hi ha dubte que les tensions polítiques i la polarització en diversos països europeus —reflectides, per exemple, el passat diumenge en les eleccions a Alemanya— posen en risc la cohesió del bloc, quan la unitat interna és fonamental per afrontar els desafiaments externs i construir una política comuna sòlida.

Suposo que tot això també haurà de referir-se al desenvolupament de tecnologies emergents, com la intel·ligència artificial, que no només exigeix grans inversions, sinó també una reconfiguració del consum energètic al continent. La necessitat d’equilibrar innovació i sostenibilitat serà, doncs, crucial en la propera dècada.

El desafiament per al continent és majúscul, ja que ha de redefinir el seu paper en un món multipolar, enfortir la seva autonomia i assegurar que els ideals democràtics i de pau no siguin traïts per la immediatesa d’interessos transaccionals.

Crec, no obstant això, que Europa hauria d’aprofitar aquest moment de crisi com una oportunitat per reinventar-se. Si el bloc europeu no aconsegueix respondre a aquests interrogants, correm el risc de veure com el llegat d’una pau duradora i la visió d’un món regit per principis democràtics s’esvaneixen deixant en entredit tot allò pel qual tantes generacions han lluitat.

L’actual crisi diplomàtica provocada per les declaracions del general Keith Kellogg, representant de Donald Trump per a Ucraïna, ha tornat a posar en relleu una realitat incòmoda però innegable: Europa continua sent un actor secundari en les grans decisions geopolítiques. La contundència de Kellogg en excloure la UE de qualsevol paper en les negociacions sobre el conflicte ucraïnès és només un reflex del menyspreu amb què certs sectors de l’establishment nord-americà han tractat Europa durant dècades. Aquesta situació no hauria d’agafar ningú per sorpresa.

En realitat, la política nord-americana respecte a Europa sempre ha estat pragmàtica i supeditada als interessos dels Estats Units. Això ja ho va entendre fa més de mig segle el general Charles de Gaulle, qui va apostar per una estratègia d’independència i sobirania militar per a França. Avui, les seves decisions històriques tornen a tenir una rellevància especial.

Quan De Gaulle va decidir retirar França del comandament integrat de l’OTAN l’any 1966, no va ser per un caprici ni per un sentiment antiamericà, sinó perquè va comprendre que Europa no podia delegar la seva seguretat als Estats Units. La seva visió es basava en tres pilars fonamentals:

1. La desconfiança en el paraigua nuclear nord-americà: De Gaulle sabia que Washington no sacrificaria Nova York o Washington per defensar París o Berlín. Això el va dur a desenvolupar la “Force de Frappe”, la capacitat nuclear autònoma francesa, per garantir la seva pròpia seguretat.

2. L’autonomia estratègica: De Gaulle no volia que França estigués sotmesa a les decisions d’una aliança en què els EUA i el Regne Unit portaven la veu cantant. Així doncs, va expulsar les bases militars nord-americanes i va apostar per una política de defensa pròpia.

3. Una Europa forta i independent: Tot i el seu escepticisme envers una Europa federal, De Gaulle entenia que Europa només podia tenir pes internacional si era autosuficient en termes de defensa i economia.

Avui, la realitat geopolítica reforça aquesta visió: Europa ha d’assumir el seu destí i deixar de ser un actor passiu en els conflictes que la afecten directament.

Torno, doncs a les paraules de Kellogg a la Conferència de Seguretat de Munic —que han anat seguides de la reunió a l’Aràbia Saudita dels ministres d’exteriors de Rússia i del l’EUA—per dir que han estat un bany de realitat per als europeus que encara confien en la protecció dels EUA. I això perquè quan el representant de Trump diu clarament que Europa “no tindrà cap paper en les negociacions”, està verbalitzant el que molts líders nord-americans pensen en privat: Europa és un subordinat, no un soci.

Aquest posicionament arriba en un moment crític. Trump, qui podria tornar a la Casa Blanca el 2025 (tota desgràcies és susceptible d’empitjorar), ja ha insinuat en diverses ocasions que no veuria amb mals ulls que Rússia avancés a Ucraïna si els països europeus no paguen més en defensa. La seva imprevisibilitat i la seva política d’“Amèrica Primer” amenacen amb desestabilitzar encara més la seguretat del continent.

Davant d’això, el president francès, Emmanuel Macron, ha reaccionat ràpidament convocant una reunió d’urgència amb els principals líders europeus per articular una resposta conjunta. Però ha arribat tard i malament, ja que ha provocat l’enuig dels presidents europeus no convocats a la cimera “dels grans”, alhora que ha posat en evidència la fragilitat de l’arquitectura de seguretat europea.

Si alguna cosa ha quedat clara després d’aquesta crisi diplomàtica, és que Europa no pot seguir depenent de la bona voluntat dels Estats Units. Potser, doncs, la història de De Gaulle ens ofereix un full de ruta per revertir aquesta situació que, al meu entendre, exigiria el següent:

1. Construir una defensa europea real: Europa ha d’invertir més en la seva pròpia seguretat i crear estructures militars independents de l’OTAN. França ja té una força nuclear, però altres països han de contribuir a un sistema de dissuasió conjunt.

2. Desenvolupar una política exterior pròpia: Europa ha de tenir una veu clara i unificada en la política internacional. No pot continuar sent un espectador passiu mentre Washington, Moscou i Pequín decideixen el futur del món.

3. Invertir en tecnologia i indústria de defensa: Els europeus han de deixar de dependre de l’armament nord-americà i apostar per una indústria de defensa pròpia que garanteixi la seva sobirania.

4. Una autonomia energètica real: La guerra d’Ucraïna ha demostrat que la dependència energètica d’Europa és un punt feble. Una Europa forta ha de garantir el seu subministrament energètic sense dependre de potències externes. I això no és fàcil.

Si alguna cosa ens ensenya, per tant, la història és que les grans potències només respecten aquells que poden defensar-se per si mateixos. L’actitud de Trump i Kellogg no és, per tant, un accident, és una advertència: si Europa no es pren seriosament la seva pròpia seguretat, ningú ho farà per ella.

De Gaulle va entendre aquesta realitat fa més de mig segle. Ara, més que mai, és el moment que els líders europeus deixin de lamentar-se i prenguin mesures concretes per garantir que Europa no sigui una mera peça en el joc d’altres potències, sinó un jugador amb ple dret en l’escenari global.

L’entrada d’Elon Musk en l’administració pública dels Estats Units sota el mandat de Donald Trump ha generat una enorme preocupació entre analistes polítics, juristes i defensors de la democràcia. 

Un dels aspectes més inquietants de la incursió de Musk en l’administració pública és la concentració de poder que ha assolit mitjançant el DOGE (Departament d’Eficiència en el Govern). Aquest departament, creat amb la intenció aparent de reduir costos i fer més eficient la burocràcia, està actuant de facto com una estructura paral·lela al govern tradicional. Sense estar subjecte als mecanismes habituals de control, el DOGE ha impulsat una agenda de desmantellament institucional que compromet la capacitat del govern per operar amb transparència i equitat.

Una de les revelacions més alarmants sobre les activitats de Musk al govern és el seu accés a dades governamentals crítiques. Mitjançant el DOGE, Musk ha aconseguit accedir a informació confidencial sobre funcionaris federals, dades financeres i, especialment preocupant, al sistema de pagaments del Departament del Tresor. Aquest sistema és el responsable de gestionar pagaments essencials com les pensions de la Seguretat Social i les devolucions fiscals.

El risc que aquesta informació sigui utilitzada amb finalitats polítiques o comercials és elevat, i el perill que suposa per a la privadesa dels ciutadans és immens. A més, experts en ciberseguretat han alertat que la integració d’aquests sistemes amb les estructures empresarials de Musk podria augmentar la vulnerabilitat dels sistemes governamentals als atacs informàtics i espionatge.

Davant d’aquesta situació, la Justícia dels Estats Units ha començat a actuar per posar límits a les accions del DOGE. Un jutge federal va emetre una ordre de bloqueig temporal que prohibeix l’accés del departament de Musk al sistema de pagaments del Tresor. Aquesta decisió també exigeix la destrucció immediata de qualsevol informació que hagi estat descarregada per DOGE des del dia de la presa de possessió de Trump. Però la resolució encara no és ferma.

Alguns jutges han bloquejat diverses ordres executives de la Casa Blanca i han decretat que són inconstitucionals, com la que priva de la ciutadania els fills de pares que no siguin nord-americans, la que envia a presons d’homes les internes trans, el desmantellament de l’agència d’ajuda al desenvolupament o la que permet que el DOGE accedeixi a la informació salarial dels funcionaris.

Tot i així, fa només una setmana, un jutge federal de Rhode Island ha acusat l’administració Trump d’ignorar una de les seves resolucions. El jutge havia determinat que la Casa Blanca no podia bloquejar la distribució de fons públics perquè aquesta és una prerrogativa del Congrés. L’administració va presentar un recurs i els seus portaveus van desqualificar el jutge amb la retòrica agressiva que és tan comuna en el president Trump.

De moment, no s’ha trencat res, però els experts en lleis es pregunten si els Estats Units pateixen una crisi constitucional, és a dir, si el poder executiu (Trump) ha decidit que està per sobre del legislatiu i el judicial.

El Tribunal Suprem té declarat que el president és immune en qualsevol decisió que prengui en l’exercici de les seves funcions. I això facilita que els membres de la seva administració argumentin que no se’ls pot acusar de res perquè obeeixen ordres del president. Què passarà si aquesta situació de desobediència als tribunals acaba materialitzant-se? 

Aquest fenomen s’allunya, sens dubte, del model democràtic tradicional i s’apropa a una forma de governança en què l’elit econòmica pren decisions al marge dels mecanismes de representació. Aquest tipus de sistema redueix la capacitat del Congrés i d’altres institucions de supervisar el poder executiu, afavorint una concentració de poder perillosa i incontrolada.

L’actuació de Musk dins del govern de Trump ha encès les alarmes entre els experts en dret constitucional. L’existència del DOGE i la seva capacitat per prendre decisions sobre la gestió dels recursos públics sense control legislatiu suposa una clara violació dels principis establerts a la Constitució dels Estats Units. 

Aquest tipus de pràctiques han estat històricament associades amb règims autoritaris, on l’executiu s’expandeix a costa dels altres poders de l’estat. Si no es prenen mesures contundents per limitar aquest poder, els Estats Units podrien entrar en una fase de deteriorament democràtic irreversible.

L’entrada de Musk al govern dels Estats Units representa, per tant, una amenaça sense precedents per a la democràcia i la separació de poders. Veiem que la intervenció judicial ha començat a actuar per contenir aquesta amenaça, però és necessari que el Congrés i la societat civil es mobilitzin per evitar que el poder es concentri encara més en mans d’interessos privats. Ho faran? Trump i la majoria que ostenten els republicans ho fa dubtar.

Tanmateix, no hauríem d’oblidar que les democràcies no sempre cauen per cops d’estat violents; sovint es desmantellen mitjançant una sèrie de petites accions que erosionen gradualment els mecanismes de control i supervisió. Per aquest motiu, és fonamental mantenir la pressió política i judicial sobre Musk i el mateix Trump per garantir que els Estats Units continuïn sent un estat de dret basat en la transparència, la representació i el respecte a les lleis.

Les XXXIX Trobades Científiques de la Mediterrània – Josep Miquel Vidal, organitzades per l’Institut Menorquí d’Estudis i la Societat Catalana de Física, han tingut enguany el suport organitzatiu de la Universitat de les Illes Balears, l’Observatori de l’Ebre i, com és habitual, del Consell Insular de Menorca. Han comptat amb una quarantena de científics inscrits procedents de molts diversos països banyats pel Mediterrani, els quals han posat sobre la taula un dels desafiaments més urgents per al nostre territori: la gestió sostenible dels recursos hídrics en un context de canvi climàtic i creixent pressió sobre els aqüífers.

Durant aquests dies, aquests científics, experts de diverses disciplines –meteorologia, hidrologia, teledetecció, hidrogeologia i gestió ambiental– han compartit coneixements i perspectives sobre un problema cada vegada més crític, conscients que la Mediterrània es troba en una situació fràgil: el canvi climàtic està fent que el clima sigui més àrid i menys previsible, amb precipitacions irregulars que alternen sequeres prolongades amb episodis d’inundacions que posen a prova la capacitat d’adaptació dels nostres ecosistemes, infraestructures i sistemes de gestió.

Un dels punts clau que s’han debatut és com la pressió humana està intensificant el problema. L’augment de la demanda d’aigua, sobretot per a l’agricultura, ha tensat encara més els recursos disponibles. En les darreres dècades, la superfície de regadiu ha crescut significativament a moltes regions mediterrànies, garantint la producció d’aliments i contribuint a l’economia, però a costa d’una sobreexplotació dels aqüífers i una minva alarmant dels nivells freàtics.

Així mateix, s’ha posat de manifest que l’impacte del canvi climàtic no és l’únic factor que afecta el cicle de l’aigua. La intervenció humana, a través de la construcció de preses, la urbanització descontrolada i l’extracció excessiva d’aigua subterrània, ha agreujat encara més el problema. Algunes regions del nord d’Àfrica ja han superat els límits de sostenibilitat, i altres parts de la Mediterrània s’hi estan apropant ràpidament. La disminució del cabal dels rius, la salinització dels aqüífers i la degradació dels ecosistemes són signes d’una crisi imminent que no podem ignorar.

Davant d’aquest panorama, ha quedat clar que no es pot continuar augmentant el consum d’aigua per a totes les activitats –turisme, agricultura, indústria i consum domèstic– sense comprometre la sostenibilitat del territori. Tot i que tecnologies com la dessalació poden oferir solucions parcials, també impliquen desafiaments ambientals i energètics.

Per aquest motiu, la transversalitat ha estat un element clau en aquestes jornades. No es tracta només d’un problema que es pugui abordar exclusivament amb la ciència o la tècnica, sinó que s’ha d’afrontar també amb la gestió, la planificació territorial i la presa de decisions informades, o el que és el mateix, s’ha afrontar amb la política, amb decisions clares i responsables que han de prendre’s al Parlament espanyol, als de les comunitats autònomes i també al si del Consell Insular de Menorca, al qual li és imprescindible reivindicar del Govern la competència en matèria d’aigües. 

És, doncs, fonamental que les estratègies de gestió de l’aigua —les que han de prendre els polítics— es basteixin sobre dades precises i anàlisis rigoroses, combinant metodologies tradicionals amb eines innovadores com la teledetecció per satèl·lit, que permeten monitoritzar els recursos hídrics amb una precisió sense precedents.

Un altre aspecte essencial que ha sorgit d’aquestes trobades és la necessitat de cooperació entre països i regions. La gestió de l’aigua no pot entendre de fronteres, ja que molts dels nostres sistemes fluvials i aqüífers són compartits. És a causa d’això que ens ha semblat indispensable que participessin en aquestes jornades, experts de països com França, Itàlia, Tunísia i el Marroc, els quals han compartit experiències i bones pràctiques, subratllant la importància d’un enfocament col·laboratiu i coordinat.

A més, s’ha destacat la importància de la reutilització de l’aigua com a estratègia clau per afrontar l’escassetat hídrica. La regeneració d’aigües residuals per a usos diversos, com l’agricultura o la indústria, pot reduir la dependència de fonts hídriques tradicionals i minimitzar la pressió sobre els aqüífers. Aquesta pràctica, ja implementada en diverses regions mediterrànies, s’ha presentat com una solució efectiva i sostenible per garantir la disponibilitat d’aigua en el futur i ens impel·leix a nosaltres, els menorquins, a aprofitar aquest recurs i evitar que la major part del cabal utilitzat acabi revertint al mar.

També s’ha posat èmfasi en la necessitat d’una educació ambiental més robusta, que conscienciï la població sobre la importància de l’estalvi i la gestió eficient de l’aigua, convençuts que iniciatives educatives a escoles i comunitats poden fomentar una cultura de sostenibilitat que és essencial per afrontar els reptes hídrics actuals i futurs.

En definitiva, aquestes jornades han servit per reafirmar que ens trobem en un moment crucial: mai abans havíem afrontat tants reptes relacionats amb l’aigua, però mai abans havíem disposat de tantes eines científiques i tecnològiques per fer-hi front. L’elecció, doncs, és clara: hem d’actuar amb responsabilitat i visió de futur. Només amb una gestió intel·ligent i col·lectiva podrem garantir la disponibilitat d’aquest recurs essencial per a les generacions futures.