Josep Maria Quintana

L’acció popular és un dret que permet a qualsevol ciutadà personar-se en un procediment judicial sense necessitat de demostrar un interès directe. Ara  per ara, constitueix una figura peculiar dins l’ordenament jurídic espanyol. Reconeguda expressament per l’article 125 de la Constitució Espanyola, aquesta eina legal ha estat clau en nombrosos casos de corrupció i altres delictes d’interès públic. No obstant això, el seu ús també ha estat polèmic i sovint objecte de crítica, fins al punt que el PSOE ha decidit impulsar una reforma legislativa per limitar-ne el paper. Per entendre les raons d’aquesta iniciativa i avaluar-ne les implicacions, és important analitzar què és l’acció popular, com està regulada a Espanya i com es compara amb altres països del nostre entorn.

A Espanya, l’acció popular és una manifestació del dret a la tutela judicial efectiva recollit a l’article 24 de la Constitució. Segons la normativa espanyola, qualsevol ciutadà o persona jurídica pot exercir aquest dret per defensar la legalitat, sempre que compleixi determinats requisits formals, com identificar clarament els fets i els acusats. Això no obstant, l’acció popular està exclosa en determinats àmbits, com els delictes privats o la jurisdicció militar.

Aquesta figura ha estat útil per impulsar casos judicials en situacions en què els poders públics no han actuat de manera contundent. Casos emblemàtics de corrupció, com el “cas Gürtel”, han prosperat gràcies a l’acció popular exercida per associacions i entitats. Tanmateix, també ha estat criticada per la possibilitat que s’utilitzi amb finalitats espúries, com el desgast polític o personal dels acusats.

Aquest mal ús és especialment rellevant quan els costos de litigar com a acusació popular són baixos, i els riscos econòmics també ho són. En aquest sentit, és pertinent recordar que el Tribunal Suprem ha limitat l’abast d’aquesta figura en sentències que coneixem com la “doctrina Botín” i també la “doctrina Atutxa”, matisant els límits de l’acció popular en casos concrets. La doctrina Botín, per exemple, estableix que si el Ministeri Fiscal i l’acusació particular no acusen, l’acció popular no pot sostenir el procés penal en solitari, limitant així el seu abast en delictes que afectin interessos particulars. Per altra banda, la doctrina Atutxa va permetre l’ús de l’acció popular en casos que impliquen interessos col·lectius, com la desobediència a decisions judicials, reforçant el seu paper en la defensa del bé comú.

A diferència d’Espanya, la majoria de països europeus no reconeixen l’acció popular de manera generalitzada. Només Portugal presenta una regulació similar, que permet a qualsevol ciutadà o grup de ciutadans interposar accions en defensa de l’interès públic en àmbits com el medi ambient, la salut pública i els drets dels consumidors.

A França, l’acció popular està restringida a determinades associacions que compleixen requisits específics, també en àmbits com la protecció del medi ambient i els drets dels consumidors. A Itàlia, l’acció popular està limitada a l’àmbit administratiu, mentre que a Alemanya i el Regne Unit només poden iniciar accions legals aquelles persones o entitats que poden demostrar un interès directe o un perjudici personal. Tot i això, en matèria ambiental, Alemanya permet que certes organitzacions no governamentals presentin recursos administratius, sempre que compleixin els requisits legals.

Aquestes limitacions responen a una concepció més restrictiva del dret a litigar, que prioritza l’interès directe com a criteri de legitimació. Això evita que el sistema judicial es pugui veure col·lapsat per querelles que no tinguin un fonament clar o que responguin a interessos poc transparents.

És en aquest context que el PSOE ha presentat una proposició de llei orgànica al Congrés amb l’objectiu de limitar el paper de l’acusació popular a Espanya. Aquesta iniciativa busca posar fre a les denominades “accions judicials abusives”, sovint impulsades per partits polítics o entitats amb finalitats de desgast polític. La proposta inclou limitar l’ús de l’acusació popular a la fase del judici oral i la formulació inicial de querelles, impedint que pugui influir en altres fases del procediment.

A més, vol prohibir que partits polítics i fundacions vinculades exerceixin aquest paper, i no admetre querelles que es basin exclusivament en retalls de premsa. Aquestes mesures també pretenen posar fi a les filtracions interessades per part de les acusacions populars. Alhora, la reforma inclou mesures com l’eliminació dels delictes d’ofensa contra sentiments religiosos i la recusació de jutges que hagin fet declaracions amb caràcter polític.

La iniciativa del PSOE ha generat una reacció polèmica. Mentre els socialistes defensen que és necessària per protegir els ciutadans d’un ús abusiu de la justícia, el Partit Popular i altres sectors de la dreta han acusat el PSOE de voler limitar la lluita contra la corrupció i perseguir aquells que la denuncien. Aquesta tensió posa de manifest la complexitat de la qüestió i la necessitat d’avaluar els efectes de la reforma amb cura.

A la vista del que s’acaba de dir, he de concloure que la figura de l’acció popular representa una eina fonamental per garantir l’accés dels ciutadans a la justícia i assegurar que els delictes d’interès públic no quedin impunes. No obstant això, és evident que el sistema actual permet usos indeguts que poden pervertir els seus objectius originals. Crec, per tant, que la reforma proposada pel PSOE aborda problemes reals, com l’estrès judicial causat per querelles abusives i l’impacte negatiu de filtracions interessades. Tanmateix, també planteja el risc de limitar una eina que ha estat essencial en la lluita contra la corrupció i altres delictes.Per trobar un equilibri, seria recomanable apostar per mesures que millorin el control sobre l’ús de l’acció popular sense eliminar-la o limitar-la excessivament. Per exemple, es podrien establir mecanismes més estrictes per avaluar la viabilitat de les querelles, incrementar les garanties econòmiques exigides als querellants i reforçar les sancions en cas d’abusos. Alhora, seria necessari garantir que les reformes no són percebudes com un intent de protegir els poderosos de la justícia.

Des d’una perspectiva clarament antifranquista, en aquest cas la meva, he d’afirmar que la recent decisió del Govern d’Espanya de commemorar el 50è aniversari de la mort de Francisco Franco em planteja alguns interrogants fonamentals sobre la seva pertinència i utilitat, ja que, si bé és indiscutible la necessitat d’educar les noves generacions sobre els horrors del franquisme i el valor de la democràcia, crec que el marc que s’ha triat per fer-ho genera dubtes molt significatius.

Certament, la idea de commemorar la mort de Franco planteja una qüestió fonamental: ¿què es pretén commemorar exactament, tenint en compte que la seva mort no va ser un acte heroic ni una fita aconseguida per la societat espanyola, sinó un esdeveniment biològic natural que, a més, va arribar massa tard per revertir el profund dany infligit a generacions d’espanyols? Tal com han recordat abans que jo alguns articulistes gens dubtosos de qualsevol complicitat amb la dictadura franquista, Franco va morir al llit, no derrocat per un poble que clamava per la seva llibertat. Així doncs, no seria estrany que assenyalar la data de la seva mort com un moment de reflexió pogués atribuir al fet una rellevància històrica completament immerescuda.

Aquesta iniciativa governamental també corre el risc d’alimentar una polarització política ja molt exacerbada en lloc d’unir la societat entorn d’una reflexió sobre els valors democràtics, i no ens hauríem de sorprendre que es convertís en una arma llancívola entre partits, particularment quan es percep —ho vulgui o no el Govern— com un intent d’incomodar el Partit Popular o d’evidenciar la seva suposada connivència amb el franquisme.

Espanya necessita, sens dubte, una política de memòria que eduqui els ciutadans sobre els anys de repressió franquista, però això no passa necessàriament per commemorar la mort del dictador. En països com França o Itàlia, la pedagogia de la memòria es focalitza en la celebració de l’alliberament i dels èxits col·lectius que han permès als pobles recuperar la seva llibertat i dignitat. Aquestes efemèrides uneixen les societats entorn de la idea de resistència i esperança. Per contra, associar el record històric amb la data de la mort de Franco resulta mancat d’aquesta força simbòlica..

Molt diferent seria prendre com a referència les primeres eleccions democràtiques del 1977 com un punt de partida per celebrar la democràcia. Aquestes eleccions sí que representen un moment crucial en què els espanyols van començar a escriure un nou capítol en la seva història. Convertir el seu aniversari en un Dia de la Llibertat seria, crec, una forma més inclusiva i constructiva de reforçar la memòria històrica i celebrar la democràcia.

Encara que es negui per part del Govern, la iniciativa de commemorar la mort de Franco sembla motivada per interessos partidistes, i som de l’opinió que, des d’una perspectiva antifranquista, el llegat del dictador no s’ha de combatre des d’una òptica electoralista, sinó a través d’una reflexió seriosa i desproveïda d’oportunisme, cosa que, en el clima polític actual, sembla difícil d’aconseguir. Tot apunta que la iniciativa del Govern, encara que justificable en la seva intenció d’educar sobre els perills de l’autoritarisme, també sembla dissenyada per situar el Partit Popular en una posició incòmoda davant del creixement de Vox. I si bé pot ser raonable criticar el Partit Popular per la seva ambigua posició ideològica i per no haver-se desmarcat clara i contundentment del franquisme, fer-ho ara sota pressió podria percebre’s com un gest forçat.

També em preocupa que, commemorant la mort de Franco, correm el risc de perpetuar una visió polaritzada de la història recent d’Espanya en lloc de construir un relat inclusiu que reconegui els esforços de tots els que van lluitar contra el franquisme, i convertim aquesta iniciativa en un homenatge exclusiu a una part de la societat, ja que no hauríem d’oblidar que hi va haver figures d’una dreta democràtica que també s’hi van oposar i van contribuir a la construcció d’una Espanya lliure com la que tenim avui. Ignorar aquestes contribucions no només és històricament inexacte, sinó també contraproduent, ja que reforça la idea que la democràcia és un projecte exclusiu de l’esquerra, deixant així un espai perquè sectors conservadors busquin refugi en narratives autoritàries.

Algú abans que jo ha escrit que recordar no és el mateix que commemorar. I això m’empeny a dir que, si bé és evident que Franco i el seu règim no han de ser oblidats, no necessàriament els hem de donar un lloc prominent al calendari. El que veritablement importa és que no esborrem de la nostra memòria les víctimes —en aquest sentit cobra tot el seu valor la “Llei de Memòria Democràtica”—, i els donem un clar reconeixement públic, però aquest objectiu es pot desvincular clarament de la figura del dictador.

Si volem fomentar una cultura de memòria que enforteixi els valors democràtics i contraresti la creixent fascinació per l’autoritarisme, cal replantejar les estratègies actuals. Una opció seria instaurar un Dia de la Llibertat que celebri els èxits col·lectius de la Transició (avui tan injustament criticada) i el rebuig massiu al franquisme que va tenir lloc en les primeres eleccions democràtiques. Aquest seria un enfocament que podria unir la societat entorn dels valors de llibertat, justícia i dignitat.

L’antifranquisme no hauria de quedar reduït a un rebuig visceral envers la figura de Franco, sinó que hauria de materialitzar-se com un compromís ferm i constructiu amb la democràcia i els drets humans. Només d’aquesta manera podrem assegurar que el passat no es repeteixi i que el llegat de les víctimes sigui honorat amb autenticitat i respecte.

Va ser durant el passat 21 de novembre quan el magistrat del Tribunal Suprem José Luis Requero captà l’atenció mediàtica amb un article publicat el mateix dia en què la Secció Quarta d’aquest tribunal deliberava sobre la demanda d’anul·lació del nomenament de Dolores Delgado com a fiscal de Sala Togada. En la seva columna, Requero no només va carregar contra el que considera una amenaça a l’Estat de Dret, sinó que també va augurar un futur apocalíptic per al Poder Judicial a Espanya. No obstant això, la posició del magistrat suscita una crítica profunda: la contradicció entre les seves denúncies i la realitat d’un sistema judicial en què sectors conservadors, lluny de ser les víctimes que retrata, continuen tenint un pes preponderant.

En el seu article, Requero afirmava que el Poder Judicial està sent “colonitzat” per una suposada conspiració de l’esquerra política. Des de la seva perspectiva, s’acosta una acció abusiva (en cast. “tropelía”) que eliminarà la independència judicial, prioritzarà la mediocritat sobre el saber jurídic i utilitzarà el poder disciplinari per silenciar els jutges crítics. És, sens dubte, un panorama alarmant el que prediu Requero, però també simplista i profundament parcial. I això m’empeny a demanar: Si és com ell diu, com encaixa aquest discurs amb el fet que, com assenyala Ernesto Ekaizer, l’Associació Professional de la Magistratura (APM) i el Partit Popular han aconseguit imposar la seva candidata favorita com a presidenta del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ)?

Jo tenc la impressió que, lluny de trobar-nos davant d’una institució sotmesa a una colonització ideològica unidireccional, el sistema judicial espanyol continua sent un camp de batalla on els sectors conservadors mantenen una influència significativa, i crec que la narrativa de Requero no només ignora aquesta realitat, sinó que també serveix per perpetuar la idea que qualsevol avenç o canvi promogut per sectors progressistes constitueix una amenaça existencial. I presentar un sector com una víctima indefensa quan, en realitat, continua exercint un poder determinant, és, al meu entendre, una forma d’hipocresia.

El llenguatge utilitzat per Requero en la seva columna és revelador. En parlar de “colonització” i de “botí”, el magistrat empra una retòrica carregada de connotacions bèl·liques i emotives que busca mobilitzar els seus lectors. Tanmateix, en examinar els fets, aquesta retòrica es desmunta, perquè la fractura del bloc progressista en el CGPJ i el recent nomenament d’una figura progressista “preferida” pels sectors conservadors per presidir-lo evidencien que les institucions judicials no estan sent capturades per una majoria ideològica homogènia, sinó que estan immerses en una lluita interna pel poder.

Diguem, tanmateix, que l’ús d’un discurs alarmista per part de figures com Requero té implicacions profundes. En primer lloc, contribueix a polaritzar encara més el debat públic sobre el sistema judicial, presentant qualsevol crítica o reforma com un atac frontal a la independència dels jutges. I en segon lloc, perpetua la idea que certs sectors tenen un monopoli sobre la defensa de l’Estat de Dret, ignorant les aportacions i preocupacions legítimes d’altres actors.

Un dels aspectes més problemàtics del discurs de Requero és, en efecte, l’ús de la independència judicial com a argument central. Si bé és indiscutible que la independència judicial és un pilar fonamental de l’Estat de Dret, també és cert que aquest concepte ha estat instrumentalitzat per diferents actors per defensar els seus propis interessos. I al meu entendre, la defensa de la independència judicial no pot ser creïble quan es realitza de manera selectiva, ignorant els biaixos i les pràctiques que també comprometen aquesta independència des de sectors conservadors, que Requero omet al seu article, cosa que no és acceptable en una reflexió honesta sobre com la politització del sistema judicial és un fenomen que afecta tots els sectors.

El discurs de Requero també planteja qüestions més àmplies sobre el paper dels jutges en la construcció de confiança pública en el sistema judicial. Perquè en adoptar un to tan marcadament polític, el magistrat corre el risc d’erosionar la percepció d’imparcialitat que hauria de caracteritzar els jutges. 

No oblidem que la independència judicial no és tan sols una qüestió d’estructura institucional, sinó també de percepció. I això fa que, quan figures com Requero empren la seva plataforma per emetre judicis tan contundents i polaritzants, minen la confiança en la justícia i contribueixen a la deslegitimació del sistema en el seu conjunt.
Crec, doncs, que si volem avançar cap a un sistema judicial veritablement independent i equitatiu, és fonamental que tots els actors implicats, inclosos els jutges —sobretot els jutges—, adoptin una postura de major coherència i autocrítica. La hipocresia de denunciar la politització del sistema judicial mentre s’ignoren o es justifiquen les pròpies pràctiques que hi contribueixen no és tan sols contraproduent, és també deshonesta.

Les darreres setmanes, el nom de Gisèle Pelicot ha ocupat titulars i editorials de diversos diaris. La seva història no és només la d’una dona que va ser víctima d’una violació, sinó també la d’una lluitadora que, malgrat les traves d’un sistema judicial sovint opac i poc empàtic amb les supervivents d’agressions sexuals, ha decidit plantar cara a la impunitat. El cas de Gisèle ha obert un debat necessari sobre la fortalesa de les dones, les mancances del sistema judicial i la urgència de reformes per garantir els drets fonamentals de les víctimes.

Gisèle Pelicot és una dona com moltes altres. Una professional respectada, mare de dos fills i una persona compromesa amb la seva comunitat. La seva vida va canviar radicalment quan va ser drogada i víctima de ser violada per part de més de cinquanta homes, en un seguit de casos orquestrats pel seu marit. Aquest, aprofitant la seva posició de confiança, va manipular la situació i va permetre que homes que podríem considerar “normals” la violessin mentre ella estava sota sedació.

Lluny de quedar-se en silenci, Gisèle va denunciar no només el seu marit sinó també la xarxa d’homes que havien participat en els abusos. Aquesta acció va comportar un risc personal enorme, ja que es va enfrontar a un sistema sovint més disposat a protegir els agressors que les víctimes. “No és només la meva lluita, és la lluita de totes les dones”, va afirmar durant una entrevista recent.

El judici, que va tenir lloc durant les darreres setmanes, ha posat en evidència les deficiències del sistema judicial quan es tracta de casos de violació. Malgrat que hi ha protocols per evitar la revictimització, moltes dones, com Gisèle, denuncien sentir-se interpel·lades de manera injusta durant els interrogatoris, amb preguntes que sovint posen en dubte el seu testimoni o fins i tot la seva conducta.

En el cas de Gisèle, els advocats de la defensa van intentar desacreditar-la utilitzant tècniques que, malauradament, són massa comuns en aquests procediments. Es van fer al·lusions a la seva vida privada, a la seva manera de vestir i fins i tot a la seva actitud laboral, com si qualsevol d’aquests aspectes pogués justificar o minimitzar el que havia passat. Aquesta mena de pràctiques perpetuen l’estigma i dissuadeixen moltes altres dones de denunciar.

També cal destacar la lentitud del sistema judicial. El cas de Gisèle va trigar mesos a arribar als tribunals, un retard que no és infreqüent i que sovint és causat per la manca de recursos o per una burocràcia que no prioritza aquests casos. Aquesta espera no només prolonga el patiment de les víctimes, sinó que també facilita la pèrdua de proves clau.

El cas de Gisèle ha tornat a posar sobre la taula la necessitat d’implementar reformes profundes en el tractament de les agressions sexuals. Les associacions de defensa dels drets de les dones insisteixen en la importància de sensibilitzar el personal judicial i de garantir un suport psicològic adequat a les víctimes durant tot el procés.

El moviment feminista, que ha estat un suport fonamental per a Gisèle, també demana un canvi cultural. “No podem seguir vivint en una societat que tolera la violència masclista i que permet que els agressors se surtin amb la seva”, deia una portaveu d’una de les organitzacions que ha fet costat a Pelicot durant el judici. Segons aquesta portaveu, la clau per reduir aquestes situacions passa per una educació que promogui el respecte i la igualtat des de la infància.

Després de setmanes de deliberacions, el tribunal va declarar culpable el marit de Gisèle i va condemnar-lo a una pena de presó de trenta anys. Els més de cinquanta homes involucrats també van rebre condemnes que oscil·laven entre deu i vint anys de presó, depenent del grau de participació en els fets. Aquesta sentència ha estat celebrada per molts com una petita victòria en un llarg camí cap a la justícia. Tot i això, Gisèle ha recordat que la seva lluita no acaba aquí. “Aquest és un pas important, però queda molt per fer. El sistema ha de canviar per protegir realment les dones i no fer-les sentir soles en el procés”, va dir en una compareixença posterior.

L’impacte del seu cas transcendeix les parets del tribunal. Ha obert un espai de discussió en la societat, i moltes altres dones han començat a compartir les seves històries, inspirades pel seu coratge. Això demostra que el cas de Gisèle no és només un cas individual, sinó un reflex d’un problema sistèmic que cal abordar amb urgència.

Els casos de violació i agressions sexuals no són, ni de bon tros, un fenomen nou, però el moviment global a favor dels drets de les dones ha aconseguit que, finalment, se’n parli obertament. Tot i això, parlar no és suficient. Calen mesures concretes que protegeixin les víctimes i garanteixin que els agressors siguin castigats. Cal, com ha dit Gisèle, que la vergonya canviï de bàndol.

El cas de Gisèle Pelicot ha posat de manifest la valentia d’una dona que s’ha enfrontat al sistema, però també ha deixat clar que encara hi ha molt camí per recórrer. Amb una reforma judicial adequada, un compromís ferm de la societat i una educació basada en la igualtat, és possible construir un futur en què cap dona no hagi de tenir por d’alçar la veu.

En paraules de Gisèle, “La veritable justícia arribarà quan no sigui necessari ser forta per sobreviure a un sistema que hauria d’estar al nostre costat.” Una reflexió que ens interpel·la a tots, com a individus i com a societat.

La decisió de Carles Puigdemont de dissoldre el Consell de la República marca el final d’un episodi polèmic i controvertit en el camí cap a la independència de Catalunya. Creat el 2018 amb l’objectiu de mantenir viva la flama del mandat de l’1 d’octubre des de l’exili, aquest organisme havia de ser una eina estratègica per internacionalitzar la causa independentista i coordinar accions de desobediència cívica i política. No obstant això, a mesura que han passat els anys, el Consell ha anat perdent suport, legitimitat i funció pràctica. La seva dissolució no sorprèn, però convida a fer una reflexió crítica sobre les seves virtuts, defectes i el paper que ha tingut (o no) en la lluita independentista.

El Consell de la República va néixer, sens dubte, amb l’aura d’un projecte ambiciosament simbòlic. Puigdemont i els seus promotors el van presentar com un govern a l’exili que pretenia mantenir el mandat democràtic de l’1-O viu a escala internacional, lluny de les urpes de la justícia espanyola. La idea era atractiva per a molts sectors de l’independentisme que el veien com un espai lliure on es poguessin desenvolupar estratègies sense les limitacions jurídic-polítiques de l’Estat espanyol.

Però aquest simbolisme inicial es va veure diluït per diverses raons. En primer lloc, la manca d’un reconeixement internacional real va deixar el Consell com un actor molt marginal en l’àmbit exterior, ja que tot i els intents de Puigdemont per generar aliances a Europa, la seva figura seguia sent percebuda com a polèmica i, sovint, aïllada. D’altra banda, la manca de competències reals i de capacitat d’incidència sobre el dia a dia de la política catalana va minar progressivament la seva credibilitat interna.

Una de les principals crítiques que es poden fer al Consell de la República és que mai va aconseguir unificar les diverses sensibilitats de l’independentisme. Tot i que inicialment comptava amb el suport d’alguns sectors d’Esquerra Republicana i altres actors, amb el temps es va convertir en un espai associat exclusivament a Puigdemont i Junts, cosa que va alienar altres forces polítiques. I en aquest sentit, les tensions entre ERC i Junts, especialment en el context del govern de la Generalitat, van accentuar la percepció que el Consell no era un espai unitari sinó una plataforma personalista, que és el que ha estat realment. 

La manca de transparència en el seu funcionament també va generar dubtes. Molts es van preguntar sobre el rol exacte de l’Assemblea de Representants, que havia de ser l’òrgan democràtic del Consell, però aquest mai va tenir una influència real en la presa de decisions, que estaven reservades exclusivament a Puigdemont. I aquestes divisions internes van ser agreujades per una pèrdua de suport popular que l’han deixat finalment en la irrellevància.

Un dels objectius declarats del Consell era, sens dubte, la internacionalització del conflicte. En aquest àmbit, és just reconèixer que Puigdemont ha aconseguit alguns èxits parcials, ja que la seva presència a l’exili i els processos judicials a països com Bèlgica, Alemanya i Itàlia han mantingut certa atenció internacional sobre el conflicte català, encara que sovint centrada més en la situació personal de Puigdemont que en el projecte col·lectiu del Consell.

D’altra banda, les institucions europees han mantingut una posició clarament alineada amb Espanya, i cap Estat membre de la Unió Europea ha mostrat disposició de donar suport a una hipotètica independència de Catalunya. I això ha deixat el Consell com un actor sense capacitat real d’influir en la dinàmica internacional, més enllà de generar titulars esporàdics.

Cal afegir que també les irregularitats de Toni Comín han tingut un impacte significatiu en la crisi interna i la dissolució d’aquest organisme, després que diverses despeses personals, com vacances i creuers, van ser revelades en auditories independents. Això va erosionar la confiança en la seva gestió com a vicepresident executiu i va intensificar la crisi de legitimitat de l’organització, que ja arrossegava problemes estructurals des de la seva creació com a govern paral·lel després del 2017.

Davant l’escàndol, es van implementar mesures per limitar les seves atribucions financeres, però aquestes no van resoldre completament les tensions internes. Les disputes sobre la gestió dels recursos, els desacords laborals i el desgavell financer van contribuir a una dimissió en bloc del govern del Consell i la seva substitució per una junta gestora. Aquests esdeveniments han deixat l’entitat en una situació de col·lapse polític i administratiu i han reforçat la percepció que el Consell ha perdut el seu paper com a eina per impulsar el moviment independentista i esdevenir un instrument més del lideratge polític de Carles Puigdemont i Toni Comín.

La dissolució del Consell de la República és, doncs, la culminació d’un llarg procés de decadència. Puigdemont ha justificat aquesta decisió argumentant que és necessària una reestructuració per adaptar-se a les noves circumstàncies polítiques i estratègiques. Qui no es consola és perquè no vol. Però molts ho interpretam com un reconeixement implícit del fracàs del projecte. Per això mateix se’m fa mal d’entendre que Puigdemont continuï essent l’esperança viva d’un gran sector (que, tanmateix, ha anat a menys) de l’independentisme català. Però ho és, gràcies al fet que Junts tengui avui, només amb set diputats, la clau del govern de Sánchez. I Junts és, ara per ara, la joguina de Puigdemont. 

Un interlocutor molt proper em fa arribar una ressenya de Julien Damon publicada a “La bibliothèque de Telos” sobre el darrer llibre de Jérôme Fourquet, “Métamorphoses françaises. État de la France en infographies et en images”, Paris, Seuil, 2024”, en el qual ofereix un retrat sorprenent de les metamorfosis que ha sofert el seu país, que l’autor destaca amb gran habilitat.

Aquest nou opus confirma la qualitat d’una orientació i una metodologia per desxifrar, amb xifres i fets significatius, els grans canvis d’un país que es descristianitza, s’americanitza i es polaritza. Sobretot, experimenta una transformació profunda. 

La introducció comença traçant un paral·lel entre el cas de Gabrielle Russier, l’any 1969, i una singularitat del matrimoni presidencial. Gabrielle Russier, una professora que mantenia una relació amb un dels seus alumnes menors d’edat, va ser condemnada per la justícia i es va suïcidar. Avui, la diferència d’edat entre Brigitte i Emmanuel Macron pot haver generat comentaris, però ja no té el caràcter escandalós del tràgic cas que va commoure el president Georges Pompidou. Fourquet sap trobar aquestes comparacions i les paraules adequades per descriure hàbilment transformacions de gran abast.

Vegem alguns exemples dels punts que Fourquet aprecia especialment, i comencem per l’estudi dels noms propis, que resulta molt revelador.

L’any 1918, els nounats es repartien entre 1.600 noms. El 2021, l’elecció dels pares gairebé s’havia multiplicat per 10: es van donar 13.500 noms diferents. El 1918, el nombre de fillets a qui s’assignava un nom àrabo-musulmà era minúscul. El 1945, només el 0,2% dels nounats en rebien un. El 1983, la xifra era del 7%. El 2021, superava el 20%. Encara que els puristes dels conceptes i les categories puguin discutir detalls metodològics, res ens impedeix concloure que aquestes magnituds són vàlides. Aquest indicador reflecteix clarament una gran transformació.

Pel que fa a la família, Fourquet recorda tendències que tothom hauria de tenir presents. El 1980, el 10% dels fillets naixien fora del matrimoni. Aquesta proporció havia canviat poc durant el segle XX, excepte durant les dues grans guerres. En quatre dècades, la proporció dels fills que, tradicionalment, els codis tractaven d’il·legítims o naturals ha crescut cada any. El 2022, el 65% dels naixements van tenir lloc entre pares no casats (parelles de fet o en unió lliure). Val a dir que França és líder mundial occidental en aquest aspecte. Mirant, doncs, els fills petits, que encarnen el futur, es constata, amb el declivi del baptisme, aquesta descristianització, que no equival, però, a una secularització del país. El 1960, quatre de cada cinc fillets de 0 a 7 anys estaven batejats. Avui, només un de cada quatre ho està. En l’àmbit espiritual, els francesos es diversifiquen. Més enllà de les grans religions, Fourquet destaca la creixent importància del xamanisme, la bruixeria i el ioga, que ara és practicat ocasionalment per una cinquena part dels francesos i una quarta part de les franceses. Segons Fourquet, França viu ara un “maelstrom espiritual”.

Una evolució eloqüent, que combina qüestions filosòfiques fonamentals amb la percepció del cos (en un país on més d’una de cada cinc persones porta almenys un tatuatge), és la relativa a les cerimònies funeràries. Igual que amb els naixements fora del matrimoni, els canvis són recents i han avançat ràpidament any rere any. La progressió de la cremació és una de les transformacions socials més importants en curs. El 1980, només l’1% de les cerimònies eren cremacions; avui superen el 40%. Aquesta ràpida evolució, amb implicacions notables en molts àmbits, reflecteix profundes transformacions en la representació de la mort.

Fourquet es refereix també a canvis en el món socioeconòmic als quals no em referiré per mor de l’espai que ha d’ocupar aquest article, però també —i sobretot— perquè el que vull destacar és que, segons ell afirma, l’abandó del cristianisme no condueix, com algú podria esperar, a la secularització, aquesta que s’inicià bàsicament a partir del segle XVIII amb la Il·lustració, i ha avançat de manera imparable fins als nostre dies afavorint, en una primera etapa, un gruix de creences col·lectives que podríem denominar de substitució, tan potents al llarg dels segles XIX i XX, com van ser el radical-socialisme, el socialisme, el comunisme i el gaullisme a França; el laborisme i el conservadorisme a la Gran Bretanya; i a Alemanya, la socialdemocràcia i la democràcia cristiana.

Avui hem passat ja a un nou estadi evolutiu de la secularització, en el quan els costums i els valors heretats de la religió cristiana, que les ideologies d’alguna manera havien assimilat en substituir-la, s’atenuen i acaben per desaparèixer. És aleshores quan sorgeix el que avui estem vivint, una realitat que Emmanuel Todd descriu com el “buit religiós absolut”, amb individus que no sols han abandonat la religió com a substrat de la seva existència, sinó que també acaben privats de tota creença col·lectiva de substitució, perquè les ideologies a què m’he referit també han desaparegut o són camí de desaparèixer. En aquest darrer estadi —l’actual a l’Occident segons Todd— l’individu es troba privat de tota creença col·lectiva, i això vol dir que els valors (del cristianisme o de les ideologies que el van substituir) ja no importen. Potser és aquesta la causa que, com indica Fourquet, els francesos han deixat de creure en Déu però no s’han secularitat. Prefereixen anar veure bruixes i xamans.

L’Espanya d’avui es troba atrapada en una dinàmica política que posa en risc no només l’estabilitat institucional, sinó també la confiança de la ciutadania en el sistema democràtic. I una de les claus d’aquest risc són les relacions entre el Partit Popular (PP) i el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), els dos grans pilars polítics des de la Transició, que estan marcades per una confrontació constant que impedeix abordar reptes clau per al futur del país. 

Per poc objectius que siguem haurem de concloure que els debats polítics a Espanya s’han convertit en escenaris de confrontació on preval el desacord sistemàtic. Aquesta situació no només dificulta la renovació d’institucions essencials, com va succeir amb el Consell General del Poder Judicial o l’aprovació de pressupostos (prorrogats els de l‘any passat), sinó que també trasllada al conjunt de la societat una imatge de paràlisi. Quan els ciutadans perceben que els seus representants són incapaços de posar-se d’acord fins i tot en els temes més bàsics, la confiança en la política i en les institucions es deteriora. I això fomenta una espiral de desafecció que es tradueix en una menor participació electoral i en l’auge de discursos populistes, que sovint simplifiquen problemes complexos i assenyalen culpables fàcils.

Alhora, aquesta incapacitat de consens té efectes devastadors en la formulació de polítiques a llarg termini. Àrees crucials com la transició ecològica, la reforma del sistema de pensions o la modernització educativa requereixen estratègies que transcendeixin legislatures i ideologies. No obstant això, l’enfrontament constant obliga a prendre mesures a curt termini, sovint simbòliques i poc efectives. Aquesta situació també fomenta la polarització entre els ciutadans, que tendeixen a reproduir els discursos antagonistes dels seus líders polítics, dificultant així el diàleg entre diferents sectors socials.

Un altre element que exacerba aquest bloqueig és la sobreexplotació del relat polític com a eina de mobilització electoral. Tant el PP com el PSOE han caigut en la dinàmica de prioritzar narratives partidistes que busquen consolidar les seves bases més fidels en lloc de construir ponts. I aquesta estratègia, que pot ser eficaç a curt termini, resulta devastadora per a la salut del sistema polític. Com més s’intensifica aquest relat confrontatiu, més s’alimenta el malestar de la ciutadania, que percep una política centrada en els interessos de partit i no en els problemes reals.

La sobreactuació i la personalització de la política agreugen aquesta situació. Figures com Pedro Sánchez o Alberto Núñez Feijóo es converteixen en el centre del debat, desplaçant la discussió sobre les polítiques i projectes concrets. Aquesta personalització no només limita la capacitat de diàleg, sinó que també reforça la divisió entre els votants, que sovint veuen en l’altre líder no un adversari, sinó un enemic.

Davant d’aquest panorama, resulta evident que Espanya necessita un impàs, un moment de reflexió col·lectiva que permeti replantejar les dinàmiques actuals. Aquest impàs no implica renunciar al debat polític, sinó reformular-lo. El PSOE i el PP han de reconèixer que, més enllà de la competència electoral, tenen una responsabilitat compartida amb el conjunt de la ciutadania.

En aquest sentit, el PSOE hauria de prioritzar la lluita contra les desigualtats socials, especialment a través de polítiques d’habitatge que esdevinguin un factor de cohesió i estabilitat. Això implica entendre que la por a l’extrema dreta, tot i que és un argument legítim, ja no és suficient per mobilitzar un electorat que exigeix solucions tangibles. Per la seva banda, el PP hauria de centrar-se en construir aliances amb aquells actors polítics que podrien ser els seus socis futurs (penso en el PNV i Junts), sense incomodar-los amb discursos o accions que fan impossible aquesta aliança.

La superació del bloqueig també requereix reformes institucionals que incentivin el consens i penalitzin la confrontació sistemàtica. Un exemple seria establir terminis obligatoris per a la renovació d’òrgans institucionals, evitant així que aquesta qüestió es converteixi en una eina de pressió partidista. Això garantiria un funcionament més eficient i menys condicionat per les disputes polítiques.

Finalment, no podem oblidar el paper dels mitjans de comunicació i la societat en general. Una premsa responsable, que prioritzi el rigor i eviti l’espectacularització, pot contribuir a crear un clima més favorable per al consens. Això passa per deixar de donar prioritat a la crispació com a estratègia per captar audiències i apostar per una informació més equilibrada i constructiva.

Espanya es troba davant d’un repte històric que exigeix altura de mires i un compromís ferm per part de tots els actors polítics. I recau bàsicament sobre PSOE i PP, com a principals forces del país, la responsabilitat especial en aquest procés. I que ningú no s’enganyi: això no significa renunciar a les seves diferències, sinó aprendre a gestionar-les de manera constructiva.

I dit això he de confessar que la meva esperança que aquests desiderata es compleixin a curt termini em sembla una utopia lamentablement inassolible.

Donald Trump, poques setmanes després de la seva elecció com a president dels Estats Units, ha desencadenat una onada d’incertesa, controvèrsia i transformacions radicals en el panorama polític del país. El seu estil divisori i la selecció de figures controvertides per a la seva administració han obert un nou capítol marcat per la consolidació del poder dels super rics i un gir cap a un govern dissenyat al voltant de la lleialtat absoluta i els interessos privats.

La seva victòria no només ha representat el retorn de la seva ideologia ultraliberal, sinó també un triomf per a l’elit econòmica nord-americana. Això ho demostra el fet que Wall Street reaccionés amb eufòria al resultat electoral, impulsant les fortunes dels multimilionaris a nivells sense precedents. Un dels majors beneficiats va ser Elon Musk, la fortuna del qual va augmentar en 26.500 milions de dòlars en només un dia, arribant als 290.000 milions de dòlars. Musk, que no només va finançar la campanya de Trump amb almenys 133 milions de dòlars, sinó que també es va convertir en un propagandista clau del republicà, representa, sens dubte, un exemple clar de com els diners i la política han arribat a una simbiosi total.

Trump, en efecte, ha recompensat la lleialtat de Musk amb un lloc al seu gabinet, nomenant-lo titular del recentment creat Departament d’Eficiència Governamental, un càrrec que li atorgarà la capacitat d’implementar retallades significatives en el sector públic i redissenyar les estructures governamentals a favor de les corporacions. Una estratègia que promet transformar radicalment la relació entre el govern i els ciutadans, prioritzant els interessos empresarials per sobre del benestar públic.

Trump simbolitza, doncs, la consolidació del poder dels diners en la política nord-americana. Tanmateix, la connexió entre Trump i els votants no prové només del suport financer dels multimilionaris, ja que no deixa de ser paradoxal que hagi aconseguit posicionar-se com un defensor dels interessos dels nord-americans comuns, fet que reflecteix la desconnexió creixent entre els demòcrates i les classes treballadores del país. La seva retòrica populista, combinada amb la seva habilitat per connectar amb els sentiments de descontentament i frustració dels votants, ha estat clau per al seu èxit polític.

Un altre dels aspectes més cridaners de l’administració entrant de Trump és la seva elecció de figures controvertides i qüestionables per ocupar alguns dels càrrecs més importants del govern. Aquests nomenaments reflecteixen l’estratègia del president electe de prioritzar la lleialtat personal per sobre de la competència i l’experiència.

El nomenament de Matt Gaetz com a fiscal general ha estat particularment controvertit. Gaetz, conegut per les seves posicions extremes i el seu historial d’investigacions per presumpta conducta inapropiada, ha estat un ferm aliat de Trump. Tanmateix, Gaets haurà esdevingut el primer fracàs de Trump quan s’ha vist obligat a renunciar al càrrec després que s’ha fet públic el testimoni de dues dones que han confessat que van rebre 10.000 dòlars a canvi de sexe en una festa amb amics on abundaven les drogues i hi havia menors d’edat.

De manera similar, les designacions de Tulsi Gabbard com a directora d’intel·ligència nacional i Pete Hegseth com a secretari de Defensa han despertat escepticisme. Gabbard, que ha estat criticada per les seves postures favorables cap a líders autoritaris com Bashar al-Assad i Vladímir Putin, manca d’experiència en intel·ligència. D’altra banda, Hegseth, una figura dels mitjans conservadors, afronta dubtes sobre la seva capacitat per liderar una de les institucions més grans i complexes del món.

El cas de Robert Kennedy Jr., nomenat responsable de Salut Pública, també genera preocupació. El seu historial com a antivacunes i la seva oposició a les farmacèutiques i altres polítiques de salut pública el converteixen en una figura profundament divisiva en un càrrec crucial per a la salut de la nació.

L’enfocament de Trump en aquesta segona administració sembla clar: vol envoltar-se de persones que li siguin incondicionalment lleials, eliminant qualsevol vestigi de dissidència interna. En aquest context, el seu govern es perfila com una estructura dissenyada per consolidar el seu poder i perseguir una agenda personal i política sense restriccions.

Aquest enfocament planteja un desafiament important per al Senat, que té la responsabilitat constitucional de revisar i aprovar els nomenaments presidencials. Cal destacar en aquest sentit que, encara que els republicans tenen majoria a les dues cambres del Congrés, alguns senadors ja han mostrat resistència davant les designacions més extremes de Trump. Això podria generar tensions internes en el partit i posar a prova la capacitat del sistema nord-americà de pesos i contrapesos per frenar els excessos de l’executiu.

Convé també assenyalar que els efectes de l’administració de Trump no es limitaran a les fronteres dels Estats Units. La seva selecció de figures clau per a la política exterior, com Marco Rubio com a Secretari d’Estat i Elise Stefanik com a ambaixadora a l’ONU, suggereix un enfocament més agressiu i unilateral en els assumptes internacionals. I la decisió de nomenar Mike Huckabee com a ambaixador a Israel, conegut per la seva postura de negar la identitat palestina, és un indici d’una política exterior que podria exacerbar les tensions a l’Orient Mitjà. També ha designat el magnat del petroli, abanderat del fraking i negacionista del canvi climàtic Chris Wright par a ser secretari d’Energia.

Sens dubte, la reelecció de Donald Trump marca una nova etapa en la història dels Estats Units, una en la qual el poder polític i econòmic estan més entrellaçats que mai. Resta per veure si el sistema de controls i equilibris existent serà capaç de contenir les ambicions de Trump i preservar els principis fonamentals sobre els quals es va fundar la nació. El que és clar és que, sota el seu lideratge, els Estats Units afrontaran desafiaments sense precedents tant a nivell intern com global.

El recent retorn de Donald Trump a la presidència dels Estats Units ha reactivat tensions tant a nivell nacional com global. Malgrat el seu estil divisori i polèmic, una gran quantitat d’americans li han donat suport, en un vot que sembla anar més en contra del sistema polític vigent que a favor seu. I si això que acab de dir és cert, veurem que marca una tendència que reflecteix un desencant global del neoliberalisme i les seves promeses incomplertes, on les desigualtats han aprofundit el descontentament social.

Des dels anys vuitanta, quan el creixement de la productivitat va superar el dels salaris, la classe mitjana i treballadora nord-americana ha experimentat un estancament econòmic. Moltes persones es troben atrapades en feines que amb prou feines els permeten cobrir les seves necessitats, mentre l’habitatge s’ha convertit en un bé inassolible per a molts. En aquest context, per poc objectius que siguem, hem de veure que la campanya de Trump ha capitalitzat els problemes que realment preocupen els votants: la inflació, la immigració i la inseguretat. Enfrontant aquests temes amb un discurs simplista i directe, ha aconseguit connectar amb aquells que se senten marginats per la classe política tradicional.

Tanmateix, darrere d’aquesta retòrica de solucions simples per a problemes complexos s’amaga un enfocament que posa en risc els principis de la democràcia liberal. Trump, en efecte, es presenta com un líder que no es deté davant els cicles electorals per aplicar solucions ràpides, sovint en detriment de la planificació a llarg termini i del diàleg multilateral. Aquest estil de lideratge, també vist en fenòmens com el Brexit, desafia els valors de cooperació i consens en una democràcia, i promou en canvi una visió autocràtica on les decisions es prenen de forma unilateral.

El programa de Trump promet revitalitzar la classe mitjana i enfortir les institucions, però el seu historial mostra una tendència a beneficiar les elits a través de retallades fiscals i desregulació. El seu discurs sobre la igualtat de gènere i la justícia social sembla més una estratègia per guanyar vots que un compromís real, ja que al seu anterior mandat va promoure polítiques que restringeixen drets i limiten avenços en igualtat de gènere, una igualtat que, en una democràcia liberal, ha d’anar més enllà de la retòrica i traduir-se en polítiques concretes que promoguin l’equitat en el treball, l’educació i la seguretat. 

Alhora, la seva retòrica contra la premsa crítica, etiquetant-la de “fake news”, representa una amenaça directa a la llibertat de premsa, una pedra angular de qualsevol democràcia. Perquè una democràcia liberal es reforça amb una premsa lliure i pluralista, i l’ús de “fake news” com a arma per minar mitjans opositors és, per si mateix, una amenaça a la transparència informativa. En lloc de combatre la desinformació, l’administració de Trump va contribuir a la polarització de la informació, erosionant la confiança pública en els mitjans. I el seu idil·li actual amb Elon Musk no sembla que ajudi a resoldre el problema de la informació veraç. Com a prova, que diaris tan reconeguts com “The Guardian” i “La Vanguardia” hagin cancel·lat els seus comptes a X (abans Twitter) al·legant que avui és una xarxa de desinformació.

En l’àmbit internacional, la seva postura de “Amèrica Primer” i les seves polítiques proteccionistes auguren una creixent tensió amb potències com la Xina, que debiliten el multilateralisme i la cooperació global. La seva amistat amb líders com Vladímir Putin i el seu suport tàcit a polítics euroescèptics a Europa compliquen les relacions transatlàntiques i la cohesió d’organitzacions com l’OTAN. A més, la seva manca de compromís amb temes globals com el canvi climàtic i els drets humans representa un retrocés significatiu per a la posició dels Estats Units com a líder democràtic global.

En l’àmbit domèstic, el control absolut del poder per part de Trump i el seu partit planteja seriosos desafiaments per a l’equilibri de poders als Estats Units. Amb un Senat i un Congrés alineats i un Tribunal Suprem favorable, la seva administració té les mans lliures per implementar una agenda sense grans restriccions. I la por que aprofiti la seva posició per exonerar-se dels seus problemes legals (recordeu que ha estat processat per 34 delictes) i perseguir opositors no són infundades, considerant les seves propostes de substituir milers de funcionaris per persones “lleials” i d’aplicar polítiques radicals d’immigració, retallades d’impostos i eliminació de salvaguardes ambientals.

Finalment, encara que Trump promet atreure talent a la política, la seva preferència per la lleialtat sobre la competència d’idees posa en risc la pluralitat i el dinamisme necessaris per a una democràcia sana. La jutgessa Sonia Sotomayor ha expressat la seva preocupació pel poder que Trump podria exercir sense control, i analistes com Robert Kaplan veuen en aquest retorn una amenaça real d’un model de govern autoritari.

En conclusió, el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca marca una nova etapa per als Estats Units, caracteritzada per una política de confrontació tant en l’àmbit intern com en l’internacional. El seu estil autoritari i la seva inclinació cap a decisions unilaterals representen un desafiament per als principis de la democràcia liberal, i posen a prova la resiliència de les institucions i el compromís de la societat nord-americana amb els seus valors fonamentals. En un món cada vegada més interconnectat, aquest enfocament polaritzador podria tenir conseqüències profundes, no només per als Estats Units, sinó per a l’estabilitat global.

(Aquest article s’havia d’haver penjat el passat diumenge 17 i no es publicà per error)

La recent tragèdia a València, causada per la DANA, ha deixat una marca inesborrable en la vida dels seus habitants. Les pèrdues humanes, el dolor de les famílies i la devastació de comunitats senceres ens enfronten a una realitat dolorosa: en situacions extremes, l’Estat i les seves institucions han de respondre amb rapidesa, coordinació i empatia. Tanmateix, en comptes de centrar-nos en l’aprenentatge i en una resposta efectiva, estem a punt de caure en una perillosa espiral d’acusacions i retrets, un fenomen que amenaça amb desviar l’atenció del que realment importa.

La pandèmia de la COVID-19 va ser el primer indici clar d’aquesta fragmentació administrativa, on l’Estat d’Alarma i les conferències de presidents autonòmics no van aconseguir convertir-se en veritables mecanismes d’acció conjunta. En lloc d’això, aquestes instàncies es van utilitzar, sovint, per al lluïment polític o la confrontació partidista, diluint l’objectiu de coordinació. Ara, davant la urgència de la DANA a València, aquest problema s’ha accentuat fins al límit. La Generalitat Valenciana, aclaparada per la magnitud del desastre, i el Govern central, tardà i burocràtic, han fallat a l’hora de treballar com un sol cos de resposta. En la desesperació, milers de persones s’han sentit abandonades, sense el suport d’un Estat que, en teoria, està per protegir els seus ciutadans.

En moments com aquest, un dels majors perills és que el debat polític es converteixi en un camp de batalla d’acusacions. Els atacs creuats entre representants de diferents partits poden erosionar encara més la confiança ciutadana i enfosquir el veritable propòsit de la reflexió: entendre què ha fallat i com evitar que es repeteixi en el futur. La temptació d’utilitzar la tragèdia per treure profit polític immediat sol ser forta, però el cost de fer-ho és alt. Cada acusació irresponsable i cada discurs carregat d’ira allunya la possibilitat d’una solució real i efectiva.

El propòsit d’una reflexió profunda sobre el que ha succeït a València no hauria de ser, per tant, repartir culpes, sinó aprendre dels errors. Les catàstrofes naturals són una prova per a qualsevol govern, i el desafiament de respondre-hi eficaçment requereix una autocrítica honesta de tots els actors implicats. I aquí es planteja una pregunta clau: què ha fallat realment? És el sistema mateix, amb protocols que no s’adapten a la realitat de cada comunitat, o és l’actuació dels qui el gestionen? Probablement, la resposta està en una combinació d’ambdós factors. Però en lloc de buscar culpables, crec que hauríem de centrar-nos a analitzar els falls estructurals i els punts de millora.

En primer lloc hauríem de demanar-nos si el sistema de resposta davant emergències al país necessita una revisió exhaustiva. Està el nostre Estat preparat per actuar de manera coordinada i ràpida en moments de crisi? L’experiència a València suggereix que hi ha àrees crítiques que requereixen ajustaments. En un país divers i descentralitzat, és fonamental que les competències estiguin clarament definides, però també que existeixi una xarxa de cooperació interinstitucional que permeti l’acció conjunta, sense importar els colors polítics de cada administració. Estats federals, com Alemanya i els Estats Units, han desenvolupat sistemes en què les diferents entitats poden treballar juntes i respondre amb agilitat en situacions de desastre, cosa que pot servir-nos d’inspiració.

Tanmateix, un sistema eficient no és res sense la capacitat i la voluntat de qui el gestiona. I aquí és on entra la responsabilitat dels polítics. La competència i el compromís de cada líder són essencials perquè les polítiques i els protocols es converteixin en accions efectives. No es tracta de jutjar, sinó d’exigir responsabilitat. Els polítics han d’entendre que, en moments de crisi, no hi ha espai per al càlcul electoral ni per als jocs de poder. Les persones afectades no necessiten discursos ni promeses buides; necessiten ajuda, respostes i solucions immediates que només poden donar líders polítics amb una visió de servei públic que superi els seus interessos personals o partidistes.

Les lliçons que deixa aquesta tragèdia a València són clares i dures. Per evitar caure en la temptació de la confrontació, és necessari un pacte de responsabilitat entre tots els actors polítics. Un compromís per analitzar objectivament el que ha fallat i per treballar conjuntament per millorar el sistema. Aquest no és, per tant, el moment d’acusar, sinó de construir, perquè les vides perdudes, el dolor i la destrucció exigeixen una resposta digna, una reflexió sincera que prioritzi la ciutadania per sobre de qualsevol disputa política.

La veritable responsabilitat en temps de crisi és la de construir un Estat capaç de respondre als seus ciutadans en els seus moments més vulnerables. I l’oportunitat de canvi és a les nostres mans. Deixem, per tant, que la reflexió prevalgui sobre les acusacions, i que l’interès col·lectiu sigui el nord que guiï cada acció. Perquè al final, la política ha d’estar al servei de les persones, no de la vanitat de qui la exerceix. 

Parlant del mateix que jo he parlat avui, Antoni Puigverd acabava la seva reflexió dilluns passant dient que sentia enveja d’Enees que, segons explica Virgili, quan Troia cremava envaïda pels aqueus que havien sortit d’un enganyós i gegantí cavall de fusta, es troba cara a cara amb Helena. Enees desitja matar-la. Vol castigar la causant de la guerra que ha destruït la ciutat. Però en aquell moment, Venus, deessa de l’amor, es presenta al seu fill Enees. No perdis el temps en el càstig, li diu; corre a salvar el teu pare, la teva esposa, els teus fills, els teus amics. Heu de fugir de Troia, li recorda: destineu les energies a tornar a començar. Nosaltres hem de recomençar com Enees? acaba demanant-se Puigvert i, pessimista, creu que no sabrem recomençar i que seguirem rebolcant-nos en el fang. “Tot i la fraternitat que ara susciten les llàgrimes de València —conclou—, tornarem a sacrificar els morts de la inundació a l’altar de l’odi.” No ho sé, però si fem això, haurem fracassat com a poble.