Josep Maria Quintana

En un moment en què la llibertat de càtedra hauria de ser un pilar fonamental de qualsevol societat democràtica, el panorama universitari dels Estats Units es veu sotmès a una greu amenaça. La recent ofensiva del president Donald Trump contra algunes de les institucions educatives més prestigioses del país posa de manifest no només una ingerència inadmissible de la política en l’àmbit intel·lectual, sinó també l’intent deliberat d’imposar una ideologia única i autoritària. L’enfrontament entre la Casa Blanca i la Universitat de Harvard és l’exemple més clar i preocupant d’aquesta deriva.

Les imposicions de Trump són clares i contundents: si les universitats volen continuar rebent finançament públic federal, hauran de sotmetre’s a una sèrie de condicions ideològicament carregades. Entre elles, denunciar estudiants que es considerin “hostils als valors nord-americans”, garantir la “diversitat de punts de vista” —segons criteris governamentals—, auditar departaments que presumptament fomenten l’antisemitisme, i investigar el professorat per possibles plagis. Aquestes mesures, aparentment orientades a combatre l’odi, amaguen en realitat una agenda de control i censura institucional.

Aquesta mena de xantatge polític ha fet claudicar universitats com Columbia, que ha preferit acatar les exigències del govern abans que perdre els 400 milions de dòlars en ajudes federals. Altres centres, com Princeton, Cornell, Northwestern o Brown, també han estat colpejats amb congelacions de fons per valor de centenars de milions de dòlars. Però Harvard ha decidit plantar cara.

Amb una declaració ferma, el rector de la Universitat de Harvard, Alan Garber, ha afirmat que cap govern, sigui del partit que sigui, hauria de dictar què poden ensenyar les universitats privades, a qui poden contractar o admetre, ni quines àrees d’estudi poden desenvolupar. Aquesta postura ha tingut conseqüències immediates: només conèixer-se la negativa de Harvard, el Departament d’Educació dels EUA va congelar 2.200 milions de dòlars en ajudes, i estudia retenir-ne fins a 9.000 milions més.

El que està en joc no és, tan sols, una qüestió econòmica, sinó la llibertat acadèmica. Harvard, que compta amb un patrimoni de més de 53.000 milions de dòlars i amb 161 premis Nobel entre els seus docents i alumnes, potser té prou múscul per resistir. Però què passa amb les altres universitats que no disposen d’aquest coixí financer? El perill que només les institucions més riques puguin garantir la independència intel·lectual és real i alarmant.

Darrere d’aquest atac hi ha una ideologia que es manifesta contra del pensament crític i plural. És una ofensiva que Trump i els seus aliats duen a terme contra el que ells anomenen “ideari woke”, però això és tan sols una excusa per deslegitimar qualsevol expressió que qüestioni el discurs oficial o que abraci la diversitat. En nom de la lluita contra l’antisemitisme —una causa legítima, si es persegueix de manera honesta i justa—, es vol és silenciar el debat sobre la política exterior dels Estats Units i, particularment, l’actitud que han pres en el conflicte israelià-palestí. És un intent clar de convertir les universitats en corretges de transmissió d’una veritat única.

Aquest tipus d’intervencionisme recorda altres èpoques fosques de la història. No és cap exageració assenyalar els paral·lelismes amb règims autoritaris que van intentar sotmetre el món intel·lectual a les seves doctrines. L’Alemanya nazi va fer el mateix quan ordenà la crema de llibres i va prohibir tot allò que anomenava “art degenerat”. Avui, sense fogueres, però amb el poder del finançament públic com a eina de coerció, es busca un resultat semblant: eliminar el pensament dissident.

Però el món universitari no pot acceptar aquestes condicions sense perdre la seva essència. Les universitats —i qui diu universitats ha de dir també acadèmies, instituts i centres d’investigació i recerca, com el mateix Institut Menorquí d’Estudis (IME)— han de ser espais de llibertat de pensament, de confrontació d’idees, de rigor i debat. Mai corretges de transmissió de la ideologia que forneixi el poder polític. Quan aquest interfereix amb criteris ideològics en aquests espais posa en risc la mateixa democràcia. És per això que la resposta de Harvard no hauria de ser una excepció, sinó un exemple a seguir.

El mateix Barack Obama ha felicitat Harvard per la seva resistència, tot exhortant altres institucions a no cedir davant el xantatge. Els professors de Harvard han presentat una demanda legal contra el govern, argumentant que aquestes mesures atempten contra la Primera Esmena de la Constitució dels EUA, que protegeix la llibertat d’expressió.

Aquest és un, sens dubte, un moment crucial per als intel·lectuals, els acadèmics i els defensors de la llibertat de pensament. Cal, doncs, que denunciem amb força qualsevol intent de censura o manipulació del coneixement, ja que si permetem que els polítics dictin què es pot estudiar, discutir o investigar en una universitat o en els centres d’investigació i recerca que abans he fet referència, sotmetrem el coneixement a la propaganda.

El cas de Harvard ens recorda que la llibertat de càtedra no és un luxe ni un privilegi, sinó una necessitat fonamental per al progrés i la convivència democràtica. I també ens recorda que, quan aquesta llibertat és atacada, la resistència no sols és possible, és un deure de tots els ciutadans.

Acaba de sortir en castellà el llibre que vaig publicar ara fa un any en llengua catalana amb el mateix títol

Vivim un moment decisiu. En plena sacsejada global per guerres, crisis econòmiques i polarització social, ressorgeix amb força una figura política que molts havíem donat per superada: la de l’home fort. Lluny de quedar relegada a règims dictatorials del segle XX, aquesta mena de lideratge personalista, autoritari i populista ha tornat al centre del poder global. El retorn de Donald Trump a la Casa Blanca ha estat un accelerador clau, però no és l’únic símptoma. Benjamin Netanyahu a Israel, Recep Tayyip Erdogan a Turquia, Viktor Orbán a Hongria o Narendra Modi a l’Índia conformen una lliga internacional de dirigents que governen des del menyspreu pel pluralisme i la institucionalitat.

Els casos de Turquia i Israel són especialment il·lustratius. Erdogan, després d’una llarga trajectòria autoritària, ha fet detenir el líder opositor Ekrem Imamoglu, l’únic capaç de disputar-li el poder, tot provocant protestes massives i una repressió creixent. La democràcia turca, ja molt afeblida, camina cap a una disfressa d’estat de dret, on es convoquen eleccions però es criminalitza l’oposició i es controla l’aparell judicial.

A Israel, Netanyahu ha dinamitat qualsevol intent d’equilibri institucional per mantenir-se al poder. Malgrat les greus acusacions de corrupció i la gestió desastrosa de la crisi d’ostatges amb Hamàs, ha destituït el cap de la intel·ligència, vol fer fora la fiscal general i reprèn la guerra a Gaza per pactar suports amb els sectors més extremistes. El seu és un exemple clar de com l’autoconservació política pot posar en perill vides humanes i eixamplar les fractures socials.

Aquests líders comparteixen un mateix manual. Ho explica el sociòleg Larry Diamond, una veu de referència en l’estudi dels autoritarismes: “Fan servir el poder de l’Estat per eliminar tots els mecanismes de control i equilibri, tant dins de l’Estat com a la societat civil”. L’ús del nacionalisme, la desinformació, la persecució de la dissidència i la manipulació electoral són elements comuns d’aquest model.

L’informe recent de l’Institut V-Dem reforça aquesta alarma: el 72% de la població mundial viu en països que pateixen algun grau d’autocratització. I el més preocupant és que moltes d’aquestes derives es produeixen dins de sistemes formalment democràtics. El vot ja no és garantia de llibertat quan, un cop en el poder, aquests líders alteren les regles del joc per perpetuar-s’hi.

Trump, amb la seva actitud desafiant i les seves polítiques, s’ha convertit en el referent global d’aquesta tendència. El seu menyspreu per la separació de poders, la manipulació del discurs públic i la demonització de l’oposició han legitimat pràctiques similars arreu del món. Gideon Rachman, autor de La era de los líderes autoritarios, recorda que “Trump encoratja i legitima els populistes autoritaris d’arreu del món”.

Aquesta onada autoritària no és només una qüestió de lideratges individuals. És també el símptoma d’un desencaix estructural entre les democràcies liberals i les expectatives dels ciutadans. La sensació de pèrdua, la inseguretat econòmica i la crisi de representació alimenten discursos que prometen solucions ràpides, sovint a costa de drets fonamentals.

Però, com alerta la investigadora Míriam Juan-Torres, aquesta regressió no és inevitable. “Necessitem construir democràcies que serveixin a sectors més amplis de la societat. I això no s’aconsegueix només guanyant unes eleccions”. Cal que les democràcies liberals es renovin, que escoltin el malestar social, que combatin la desigualtat i tornin a connectar amb les seves comunitats.

No fer-ho significa deixar el camp lliure als homes forts. I la història ens ha ensenyat que, un cop aquests líders consoliden el seu poder, revertir els danys és molt més difícil. Com advertia el politòleg Yascha Mounk, “el que es destrueix en una dècada pot trigar generacions a reconstruir-se”.

En un món tan interconnectat com el nostre, el perill és doble. L’autoritarisme ja no es limita a una esfera local: es retroalimenta, es globalitza, s’inspira mútuament. Quan Trump justifica la repressió de Netanyahu i Orbán s’emmiralla en el gir ultraconservador dels Estats Units, veiem com es construeix una autèntica internacional il·liberal.

La batalla per la democràcia, doncs, no és només institucional. És cultural, social i global. I exigeix que els qui encara creiem en els valors liberals –els drets humans, la llibertat de premsa, la independència judicial, el respecte per les minories– alcem la veu i passem a l’acció.

Tal com adverteix Diamond, si no revertim aquesta tendència, d’ací a una dècada podrem mirar enrere i reconèixer aquest moment com l’inici d’una onada d’autoritarisme global. Però també hi ha lloc per a l’esperança. L’autoritarisme pot ser sorollós, però és fràgil. Les societats que lluiten, com ara les que surten als carrers d’Istanbul o Tel-Aviv, ens recorden que la llibertat sempre troba escletxes per renéixer.

La recent condemna de Marine Le Pen per malversació de fons del Parlament Europeu ha desfermat un terratrèmol polític no només a França, sinó en l’ecosistema de la dreta populista a escala global. La sentència, que la inhabilita per ocupar càrrecs públics i li imposa una pena de quatre anys de presó (dos d’ells amb suspensió i els altres amb control electrònic), ha estat rebuda amb una onada d’indignació entre els seus aliats internacionals. Però aquesta reacció no ha estat una defensa jurídica, sinó un atac frontal a la legitimitat del sistema judicial francès. I aquí rau una de les grans contradiccions de Le Pen i del moviment que representa.

Perquè si una cosa ha defensat amb vehemència Le Pen al llarg de la seva trajectòria política és la necessitat de mà dura contra la corrupció. El 2013, reclamava la inhabilitació de per vida per a qualsevol càrrec públic que fos condemnat per delictes durant el seu exercici. Avui, la mateixa líder que volia convertir la justícia en l’eina per netejar la política francesa, titlla de persecució ideològica una sentència avalada per més de 150 pàgines de fonamentació jurídica, segons experts com el professor Mathieu Carpentier, de la Universitat de Tolosa.

Aquest gir discursiu posa en evidència una estratègia clara: quan la justícia actua contra els altres, és un instrument legítim de regeneració democràtica; quan ho fa contra nosaltres, és una “caça de bruixes”. És el manual del populisme autoritari, aplicat de forma gairebé calcada per figures com Donald Trump, Viktor Orbán o Jair Bolsonaro. No sorprèn, per tant, que Orbán fos un dels primers a mostrar solidaritat amb un clar i simbòlic “Je suis Marine!”, ni que Trump hagi denunciat la condemna com una forma de censura a la llibertat d’expressió.

Aquestes reaccions, lluny de fer una anàlisi jurídica del cas, projecten un relat de victimisme i martiri que té un objectiu clar: deslegitimar les institucions democràtiques quan aquestes posen límits al poder del populisme. Elon Musk va afegir llenya al foc afirmant que “quan l’esquerra radical no pot guanyar per vot, empresona els seus oponents”. Salvini va anar més enllà i va comparar la situació francesa amb la d’una Romania on suposadament es manipulen eleccions. I des del Kremlin, Dmitry Peskov parlava d’un patró europeu de “trepitjar les normes democràtiques”,  suposo que pensant que Putin és un demòcrata de soca-rel.

Però tots aquests missatges tenen un element comú: ignoren deliberadament els fets. El tribunal va establir, després d’una investigació rigorosa, que Le Pen i altres membres del Reagrupament Nacional (RN) van utilitzar fons europeus destinats a assistents parlamentaris per finançar activitats del partit. Parlem de més de quatre milions d’euros. L’evidència recollida no només justificava la condemna, sinó que evidencia un esquema sistemàtic i organitzat, no un error administratiu o una persecució personal.

Els defensors de l’estat de dret han aplaudit la sentència. En un article d’opinió d’El País que signava Carla Mascia, s’advertia sobre el perill de normalitzar discursos que ataquen la justícia quan no ens agraden les seves decisions. En paraules del mateix Carpentier, que extrec del diari britànic The Guardian: “Estem vivint un moment extremadament problemàtic, on els jutges són enfrontats a la democràcia, tot i que només apliquen lleis aprovades pels representants del poble.” I té tota la raó.

La deriva autoritària d’aquestes reaccions posa sobre la taula una realitat inquietant: el rebuig a les regles del joc democràtic quan aquestes perjudiquen els interessos d’un determinat projecte polític. I en aquest sentit, Le Pen i el seu entorn no busquen defensar-se dins dels marges de la legalitat, sinó qüestionar-la com a tal. Quan la líder de l’extrema dreta francesa afirma que “el sistema ha llançat una bomba nuclear” contra ella, no fa més que incendiar la confiança pública en la separació de poders.

Aquesta actitud no és nova, però sí que sembla més descarada que mai. El dilema és profund: es pot defensar la democràcia mentre es qüestionen els seus pilars bàsics cada cop que aquests no afavoreixen les nostres ambicions? És possible reclamar legalitat i ordre, mentre s’atia el menyspreu per les institucions quan es veuen com a obstacles? Le Pen, en el seu intent per convertir-se en una opció de govern “respectable”, sembla haver tornat al vell discurs de confrontació amb el sistema, un pas enrere en la seva estratègia de desdiabolització.

Célia Belin, del Consell Europeu de Relacions Exteriors, apunta amb encert que el RN es troba en una cruïlla. Si volen capitalitzar políticament la condemna, hauran d’assumir del tot el rol d’anti-sistema. Però això implica renunciar a la imatge moderada que Le Pen ha intentat construir durant més d’una dècada. En aquest context, la solidaritat internacional amb figures com Orbán o Bolsonaro no fa sinó reforçar aquesta percepció, connectant la política francesa amb una xarxa global d’autoritarisme en clau populista.

I aquí és on França es converteix en mirall. Perquè, si bé la situació és específica, el dilema de fons ressona també a casa nostra. A Espanya, les condemnes als líders del procés independentista van generar una polarització intensa, amb sectors que, igual que ara fa Le Pen, van denunciar una justícia “polititzada” i “repressiva”. Sense entrar a comparar la naturalesa dels casos —que són molt diferents en context i contingut—, sí que podem reconèixer el risc comú: la temptació d’atacar la justícia quan no serveix els nostres interessos.

Aquest risc no és exclusiu ni de l’extrema dreta ni de l’independentisme. És una pulsió més àmplia, transversal, que posa en qüestió el compromís real amb l’estat de dret. Per això, la reacció que generi la condemna de Le Pen hauria de servir per reforçar una idea bàsica però essencial: les democràcies no es defensen només a les urnes, sinó també amb el respecte a les institucions que les fan possibles.

El nou mandat de Donald Trump ha tornat a sacsejar l’ordre mundial. Des del seu inici, tres canvis profunds han alterat l’equilibri internacional i han deixat Europa en una situació de desconcert: un nou proteccionisme que està generant guerres aranzelàries perjudicials per a totes les parts; l’abandonament del multilateralisme per part dels Estats Units, acompanyat d’una actitud clarament hostil cap als seus aliats europeus i les organitzacions internacionals; i un gir sobtat en la guerra d’Ucraïna, amb un Washington que ha passat de donar suport actiu a la resistència ucraïnesa a promoure un acord de pau que, segons molts analistes, beneficiaria Rússia.

Aquest escenari obliga Europa a repensar-se. Davant la crisi de lideratge nord-americana i el canvi de posició estratègica, han sorgit dues interpretacions principals. La més estesa considera que Europa s’ha quedat sola, que no pot continuar confiant en la protecció dels Estats Units, i que ha arribat l’hora de construir una autonomia estratègica pròpia. Aquesta visió aposta pel rearmament, l’augment de la despesa militar i la construcció d’un model de seguretat europeu capaç de dissuadir qualsevol amenaça externa, especialment la russa.

Tanmateix, hi ha una segona lectura, menys compartida però rellevant, que ha estat formulada per Ignacio Sánchez Cuenca en un article recent a El País, titulat de manera contundent: “La mayor amenaza per a la UE es la interior”. Segons aquest punt de vista, el veritable perill no prové de l’est de l’Europa geopolítica, sinó del cor mateix d’Occident. Sánchez Cuenca argumenta que l’ascens de Trump no és un fet aïllat, sinó l’expressió d’un projecte autoritari en expansió que ja té rèpliques a Europa, amb figures com Marine Le Pen a França, Giorgia Meloni a Itàlia o Alice Weidel a Alemanya.

La idea central de l’article és clara: si aquestes forces d’extrema dreta arriben al poder, el projecte europeu corre un risc real de desintegració o de mutació cap a formes que trairien els seus valors fundacionals. En aquest sentit, Sánchez Cuenca alerta que fins i tot una Europa autònoma militarment quedaria buida de contingut si els valors democràtics quedessin en mans de governs autoritaris.

Fins aquí, resulta difícil no coincidir amb ell. El perill d’una involució reaccionària és real i creixent, i la incapacitat de les elits europees per frenar-lo pot tenir conseqüències devastadores. L’extrema dreta no només replica discursos trumpistes, sinó que promou una visió excloent, il·liberal i nacionalista que contradiu el projecte comú europeu.

Ara bé, la proposta final de Sánchez Cuenca, que suggereix renunciar a l’objectiu —avui compartit per molts líders europeus— de forçar la retirada de Rússia dels territoris ucraïnesos ocupats, resulta, al meu entendre, profundament errònia. Ell defensa que seria més sensat buscar un acord de convivència pacífica amb Rússia, garantint la neutralitat d’Ucraïna, com es va fer amb Àustria durant la Guerra Freda. Aquesta renúncia permetria, segons ell, concentrar totes les energies polítiques en combatre l’amenaça interna.

És cert que l’objectiu de recuperar cada pam de territori ucraïnès és extremadament difícil, costós i arriscat. Però això no justifica la proposta de cedir davant una potència agressora. Menystenir la naturalesa del règim de Putin —expansionista, autoritari i aliè a qualsevol norma del dret internacional— és un error de judici. La idea d’una Rússia disposada a respectar un acord de neutralitat sembla més un desig idealitzat que una opció realista. De fet, la seva actitud des del 2008 —amb les guerres a Geòrgia, Crimea, el Donbass i ara una invasió a gran escala— evidencia un patró clar: Moscou només retrocedeix quan és frenat amb contundència.

Aquesta voluntat de conciliació recorda dolorosament el precedent històric de la Conferència de Munic de 1938. Llavors, el canceller britànic Neville Chamberlain i el primer ministre francès Édouard Daladier van cedir a les exigències territorials de Hitler amb l’esperança d’evitar una guerra a Europa. Però la cessió dels Sudets a l’Alemanya nazi no només no va frenar l’agressió, sinó que la va estimular. La lliçó històrica és clara: cedir davant dictadors no porta pau, sinó més ambició, més violència i més sofriment.

Sánchez Cuenca adverteix —i amb raó— que no hi ha consens a Europa per enviar soldats al front ucraïnès. Però això no implica que s’hagi de recórrer a la rendició diplomàtica. El suport militar i logístic, el reforç de les sancions, l’aïllament polític i la pressió internacional continuada són vies legítimes i necessàries per contenir l’agressió russa. El rearmament europeu, malgrat els riscos que comporta, pot ser també una eina dissuasiva, no tant per atacar, sinó per defensar.

No podem oposar la lluita contra l’extrema dreta i la resistència a l’imperialisme rus com si fossin camins incompatibles. De fet, són dues cares de la mateixa batalla per la defensa de la democràcia. L’autoritarisme de Putin inspira i reforça l’autoritarisme europeu. Les connexions ideològiques i, sovint, financeres entre les dretes extremes del continent i el Kremlin són ben documentades. Abandonar Ucraïna seria, en aquest sentit, un senyal devastador de debilitat, no només davant Rússia, sinó davant tots els enemics interns de la llibertat.

La conclusió, per tant, no pot ser una renúncia estratègica sinó un doble compromís: enfrontar amb determinació tant l’autoritarisme extern com l’intern. Sí, cal posar fre a les forces il·liberals dins la Unió Europea. Però també cal mantenir el suport a Ucraïna i defensar el dret dels pobles a viure lliures, sobirans i sense por. La democràcia, si no es defensa amb fermesa, es perd. I la història ens ha deixat clar que els errors d’avui poden ser els desastres de demà.

La política espanyola té una estranya tendència a anar a contrapel. Una capacitat envejable —i esgotadora— d’escollir justament la direcció equivocada quan la història comença a marcar el ritme. I si alguna cosa demostra aquesta tendència, és que no importa com de diferents semblin els protagonistes: els errors es repeteixen, es reciclen, es vesteixen d’actualitat… però són essencialment els mateixos.

Corria l’any 1986 quan Manuel Fraga, fundador d’Alianza Popular i ferm defensor de l’ordre, la disciplina i un Occident fort, es va despenjar amb un “No” a la permanència d’Espanya a l’OTAN. No perquè no cregués en l’Aliança Atlàntica —al contrari, la seva biografia ho deixava ben clar—, sinó perquè, en aquell moment, qui governava era Felipe González. I clar, si el PSOE defensava la permanència, el sensat (parlant en termes electorals) era oposar-s’hi. Que la seguretat nacional quedés en segon pla era un detall menor, gairebé anecdòtic.

L’argument de Fraga fou una mena de pirueta lògica: no era tant estar contra l’OTAN com contra “el referèndum” en si, perquè la política exterior s’havia de gestionar des del Parlament i no des de les urnes. Una cosa que, venint d’un senyor que durant dècades no va mostrar gaire entusiasme pels mecanismes democràtics, tenia el seu toc irònic. Però el cert és que aquell “No” va situar la dreta espanyola al mateix costat que el PCE, Izquierda Unida, sindicats pacifistes i una part considerable de l’esquerra alternativa. Coses que a la vida es veuen… de tant en tant.

Gairebé quatre dècades més tard, aquest mateix esperit d’oposició sistemàtica reapareix, aquesta vegada de la mà de Sumar. En ple 2025, amb una Rússia agressiva, invasora i obertament enemiga dels valors democràtics europeus, el partit liderat per Yolanda Díaz considera que la prioritat és sortir de l’OTAN i oposar-se al rearmament europeu. No importa que estiguem a les portes d’una redefinició geopolítica del continent. No importa que Ucraïna segueixi en guerra. Per a Sumar, l’important és que no s’inverteixi “ni un euro” en defensa.

Fa tot just deu dies, sense anar més lluny, Sumar va donar suport a una moció del BNG que instava el Govern a rebutjar la proposta d’Ursula von der Leyen de crear un fons europeu de 800.000 milions d’euros per reforçar la seguretat continental. Una proposta que no implica omplir Europa de tancs, sinó protegir infraestructures crítiques, ciberdefenses, capacitats tecnològiques i militars bàsiques perquè el continent no depengui eternament de Washington. Però en la lògica de Sumar, tot el que soni a defensa sona a imperialisme.

I aquí hi ha la contradicció més sagnant: Sumar forma part del Govern d’Espanya. No d’una ONG, no d’un grup activista de barri. És part de l’Executiu. Els seus ministres juren la Constitució, gestionen carteres i cobren del mateix pressupost que pretenen deixar desprotegit davant amenaces reals. Que votin a favor de la sortida d’Espanya de l’OTAN no és només un acte d’incoherència política, és una deslleialtat institucional, una bufetada als seus propis socis de govern i un missatge molt preocupant als nostres aliats internacionals.

Pedro Sánchez, fidel al seu estil, ha intentat rebaixar el conflicte al·ludint al “posat ideològic” dels seus socis. Una manera elegant de dir que Sumar encara no ha superat el trauma de la Guerra Freda. Perquè, efectivament, hi ha un sector de l’esquerra que es lleva cada matí com la mare de Good Bye Lenin, convençut que el mur de Berlín segueix dempeus i que l’OTAN és poc més que un instrument del Pentàgon per bombardejar pobles innocents. I ningú —o gairebé ningú— s’atreveix a dir-los que el món ha canviat.

El problema no és ideològic. Ningú discuteix que l’esquerra tengui els seus debats sobre el model econòmic, el repartiment de la riquesa, o el paper d’Europa al món. El problema és que certs discursos semblen viure en una càpsula temporal, ancorats en una lectura romàntica del passat. Com si Putin no hagués envaït Geòrgia (2008) annexionant-se regions d’Abkhàzia i Ossètia del Sud; Ucraïna (2014) annexionant-se la península de Crimea; i novament Ucraïna (2022) ocupant il·legalment Donetsk, Lugansk, Zaporíjia i Kherson. Com si els països bàltics no visquessin sota una amenaça constant —pregunteu-li sinó a Kaja Kallas, l’actual vicepresidenta de la Comissió Europea—. Com si la defensa col·lectiva fos una excusa per no invertir en sanitat. Quan, en realitat, ambdues coses —estat del benestar i seguretat comuna— no només poden coexistir: han de fer-ho.

Europa s’enfronta a un repte històric. Si vol deixar de ser un apèndix dependent dels Estats Units, necessita autonomia estratègica. I això passa per tenir una defensa europea real. No és militarisme. És responsabilitat. No és militaritzar el continent. És no dependre exclusivament del caprici de l’inquilí de la Casa Blanca —i vaja quin inquilí, l’actual!—. I sí, això costa diners. Però ens en costarà molts més mirar cap a una altra banda mentre un país veí és bombardejat.

L’esquerra que no entén això no és només una esquerra equivocada. És una esquerra irresponsable. I el que és pitjor: és una esquerra que, com Fraga en el seu moment, s’oposa per reflex, no per convicció. Amb la diferència que Fraga, almenys, no era al Govern quan ho va fer. Sumar sí que en forma part. I quan els membres del teu gabinet no tenen clar qui són els aliats i qui són els enemics, el problema ja no és ideològic. És estructural. El problema és teu, benvolgut Pedro Sánchez. O més ben dit: és nostre.

Com faig anualment, entorn de la festa de Sant Josep pas uns dies a València, on ens trobam tota la família, que viu dispersa per terres catalanes i valencianes. Aquest any ha estat passat per aigua, un fet que ha deslluït la festa i dificultat les grans desfilades que, acompanyats per les bandes de música, fan els fallers i falleres vestits amb la indumentària tradicional del país.

Però mentre la ciutat festejava com podia Sant Josep i la Mare de Déu dels Desemparats, Mazón, que ha desaparegut de pràcticament tots els actes públics, ha consumat el pacte de la vergonya amb Vox, partit al qual ha decidit entregar les claus del govern autonòmic a canvi d’un acord pressupostari que no només compromet la sostenibilitat de la Comunitat Valenciana, sinó que també ataca drets fonamentals, elimina suports a col·lectius vulnerables i dinamita qualsevol rastre de pluralisme cultural i lingüístic.

Tot i que des de la direcció del PP intenten minimitzar-ne l’abast, negant que s’hagi renunciat a res, per tal de minimitzar les conseqüències d’aquest pacte, no sé si pensant que els ciutadans no sabem llegir ni escriure,  la realitat dels fets és innegable: el govern de Mazón s’ha fet ostatge de Vox i el preu d’aquesta submissió es pagarà amb drets i serveis essencials per a la ciutadania. 

Una de les primeres grans concessions del PP a Vox ha estat la renúncia al Pacte Verd Europeu i l’eliminació de les partides relacionades amb l’Agenda 2030 i el desenvolupament sostenible. Aquestes mesures, impulsades per la Unió Europea (amb el vot del PPE) per combatre el canvi climàtic i fomentar un model econòmic més responsable, són ara descartades pel govern valencià, posant en risc el futur del sector agrari i ramader.

Així mateix, s’ha aprovat una retallada dràstica en la cooperació al desenvolupament, amb una reducció del 40% dels fons destinats a aquesta finalitat, que no ajudaven tan sols a pal·liar la pobresa en altres països, sinó que també contribuïen a frenar fenòmens com la migració forçada i la desertificació, elements clau per a una gestió intel·ligent dels recursos.

Vox ha aconseguit que el PP reduís de manera dràstica les subvencions destinades a la promoció del valencià, incloent-hi les ajudes a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i a entitats culturals que treballen per la normalització lingüística. Això significa un retrocés en la difusió i ensenyament del valencià, marginant encara més una llengua ja castigada per la desigualtat de tractament respecte al castellà.

El PP, que històricament havia mantingut una posició ambigua respecte a la llengua, ha decidit ara assumir sense matisos el discurs de Vox, que busca convertir el valencià en una llengua residual en els espais públics. Aquesta decisió no és només un menyspreu a la diversitat lingüística, sinó que també representa una pèrdua cultural irreparable.

Un dels aspectes més alarmants del pacte és la negativa del govern valencià a acollir menors immigrants no acompanyats procedents de les Illes Canàries. Aquesta decisió inhumana, argumentada sota el pretext d’una suposada falta de recursos, deixa a la seva sort desenes de fillets i adolescents que necessiten protecció i suport. A més, el pacte preveu la retirada de subvencions a ONGs que donen suport a la immigració i la creació d’un pla de retorn per a immigrants en situació irregular. Aquestes mesures criminalitzen un col·lectiu especialment vulnerable, reforcen un discurs xenòfob i destrueixen xarxes d’integració fonamentals per a la convivència.

Com si això no fos prou, el govern de Mazón destinarà fons a la verificació de l’edat dels immigrants que afirmen ser menors, un mecanisme que ja ha estat denunciat per diverses organitzacions de drets humans com a estratègia per justificar deportacions.

El pacte PP-Vox també comporta l’eliminació de totes les partides destinades a la recuperació de la memòria democràtica i suposa una burla a les famílies de les víctimes del franquisme.

Alhora, ha acordat la retallada de subvencions a agents socials i entitats d’igualtat posa en perill la lluita contra la discriminació i la protecció de col·lectius vulnerables, demostrant que la prioritat del nou govern no és garantir la igualtat d’oportunitats, sinó imposar una agenda excloent.

La gran mentida de Mazón i del PP valencià consisteix a voler justificar aquest pacte assegurant que només es tracta d’un acord pressupostari, però la realitat és una altra: el PP s’ha rendit a les exigències de Vox en tots els aspectes fonamentals de la gestió pública. Els populars han deixat clar que estan disposats a dinamitar la protecció social, la diversitat cultural i la sostenibilitat per mantenir-se en el poder.

Aquesta submissió no és accidental ni circumstancial; és una mostra de la deriva ideològica d’un PP que ha decidit abraçar el populisme ultradretà a canvi de suports parlamentaris. El pacte de Mazón amb Vox no és, per tant, un simple acord de govern. És una declaració de principis que situa la Comunitat Valenciana en el camí de la repressió, la censura i la negació dels drets fonamentals. I aquesta és, sens dubte, la pitjor notícia per als valencians i valencianes que creuen en una societat justa, oberta i democràtica.

La proposició de llei orgànica presentada per PSOE i Junts al Congrés per delegar a Catalunya competències en matèria migratòria ha generat un gran debat jurídic, i si acaba per ser aprovada (cosa dubtosa si, com han promès, els quatre diputats de Podemos, hi voten en contra, afegint els seus vots als del PP i de Vox) permetrà que la Generalitat gestioni els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) i les devolucions de persones amb prohibició d’entrada, i els Mossos d’Esquadra compartiran amb la Guàrdia Civil i la Policia Nacional la seguretat en ports, aeroports i zones crítiques.

Són molts els experts jurídics que, acudint a l’article 149.1 de la Constitució, assenyalen que aquesta proposició de llei és inconstitucional perquè la immigració és una competència exclusiva de l’Estat. En efecte, diu aquest article que “L’Estat té competència exclusiva sobre les matèries següents: …2. Nacionalitat, immigració, emigració, estrangeria i dret d’asil.”

L’argument que utilitza el Govern per contradir aquesta opinió negativa és que no s’ha decidit transferir la competència a la Generalitat, sinó delegar-la, o el que és el mateix: donar-li l’execució, alhora que és l’Estat el que se la reserva. I ho fa, diu, emparant-se en l’article 150.2 del text constitucional que diu textualment: “2. L’Estat podrà transferir o delegar a les comunitats autònomes, mitjançant una llei orgànica, facultats corresponents a una matèria de titularitat estatal que per la seva naturalesa siguin susceptibles de transferència o de delegació. La llei preveurà en cada cas la transferència corresponent de mitjans financers i també les formes de control que l’Estat es reservi.”

No hi ha dubte que, com a mínim, la qüestió és dubtosa des del punt de vista constitucional, però tant el PSOE com Junts, que són conscients de trepitjar un camp minat, consideren que la delegació es possible i, per si de cas, han acudit a presentar la proposta al Congrés com a proposició de llei i no com a projecte de llei, per així evitar els controls previs d’òrgans consultius, com el Consell d’Estat o el Consell General del Poder Judicial.

Jo no m’atreviria a dictar un veredicte sobre aquesta proposició de llei que, si s’aprova, és segur que arribarà al Tribunal Constitucional, que no ho tindrà fàcil, perquè haurà de resoldre el recurs sense un precedent clar que orienti la seva decisió. Ho dic perquè ni tan sols la sentència sobre l’Estatut de Catalunya és aplicable al cas, ja que aquesta, tot i confirmar que la immigració és una competència exclusiva de l’Estat, i subratllar que el més rellevant és l’abast material de les competències atribuïdes a la comunitat autònoma, el que el Tribunal Constitucional va fer aleshores va ser analitzar la “transferència” de competències en immigració, però no la “delegació”, que és una figura diferent, ja que, com he dit, en aquest darrer cas l’Estat manté la titularitat de la competència i només en cedeix l’exercici.

A més, al llarg dels anys, el Constitucional ha dictat sentències canviants en matèria de delegació de competències, passant de postures més federalistes a d’altres més centralistes. I en la major part dels casos, ha estudia la immigració des de la perspectiva de l’ordre i la seguretat, però que avui també cal considerar-la des del punt de vista dels Drets Humans.

He exposat el meu punt de vista (que, com veieu, en aquest cas és dubtós) perquè crec que, en qualsevol país democràtic, el debat sobre la constitucionalitat de qüestions com aquesta s’hauria de moure acudint exclusivament a raonaments jurídics que puguin avalar la postura dels polítics que les sustenten, ja sigui a favor o en contra..

Però si ens fixam en el que ha succeït a Espanya, contra l’opinió expressada per tots els socialistes (tret de García Page), que consideren constitucional la proposició de llei, els principals líders del PP no s’han esforçat a raonar el seu posicionament amb arguments jurídics, sinó que, s’han dedicat a l’exabrupte. Feijóo ha dit que l’acord sobre immigració “compromet la seguretat nacional”, que el pacte és “la cessió més greu de la història constitucional” i l’ha definit com una “humiliació sense precedents” que contribueix a “desmantellar l’Estat” (cap argument jurídic), mentre a l’entrada del Mobile de Barcelona qualificà Pedro Sánchez de ser un “presidente florero”. I la secretària general, Cuca Gamarra, acusà el president del Govern, de ser un “pelele absoluto del separatismo”.

Més enllà del mal gust, no estaria demés que Feijóo i Gamarra reflexionessin sobre el nostre passat i, més concretament, sobre el seu ídol, Manuel Fraga, qui, davant l’article 2 de la Constitució, afirmà l’any 1978 que aquest obria la porta a la futura disgregació d’Espanya i al separatisme. I després d’apostar per la defensa d’un “Estat unitari i centralista, similar al de la Segona República, criticà el model autonòmic del Títol VIII de la Constitució. Sobretot, la possibilitat que les dites comunitats històriques —Catalunya, el País Basc i Galícia— poguessin tenir una autonomia diferenciada, ja que això suposava reconèixer una desigualtat territorial.

Fraga va fer mans i mànigues per frenar l’expansió del model autonòmic promovent una interpretació més rígida de la Constitució i proposant reformes posteriors per recentralitzar competències, però amb el temps —qui ho havia de dir!— Fraga van acabar acceptant l’Estat autonòmic com a plenament constitucional, i fins i tot va assumir la presidència de la Xunta de Galícia l’any 1990, que exercí fins al 2005. 

Seria demanar massa que els polítics argumentessin jurídicament les seves propostes, i més encara en un cas com aquest que presenta molts dubtes des del punt de vista constitucional?

La gestió de la Dana que va assolar la Comunitat Valenciana el passat 29 d’octubre s’ha convertit en un autèntic malson per al president de la Generalitat, Carlos Mazón, i per al Partit Popular. Quatre mesos després de la tragèdia, la polèmica sobre la seva actuació continua creixent, erosionant la seva credibilitat i deixant-lo en una situació políticament insostenible.

La investigació judicial ha revelat que la majoria de les 227 víctimes mortals de la catàstrofe van morir abans que es llancés el primer avís a la població, a les 20:11. Aquesta dada ha estat devastadora per a Mazón, que inicialment va declarar que havia arribat al Centre de Coordinació d’Emergències (Cecopi) “a mitja tarda”, però recentment s’ha vist forçat a admetre que en realitat va arribar a les 20:28, gairebé una hora després de l’alerta. Aquest canvi en la seva versió ha desfermat crítiques ferotges i ha confirmat allò que molts sospitaven: el president no era al lloc on hauria d’haver estat en un moment crucial.

A més, la jutgessa Nuria Ruiz Tobarra ha revelat que el retard en l’activació dels protocols d’emergència i la falta de coordinació entre les institucions van ser factors determinants en l’alta mortalitat de la Dana. Segons les seves conclusions, l’advertència enviada a la població va ser “notablement tardana” i “errònia en el seu contingut”, cosa que va impedir a molts ciutadans prendre mesures per protegir-se. L’informe judicial també ha destapat que les autoritats van desestimar avisos previs d’experts meteorològics, que ja havien advertit de la magnitud de la tempesta des del matí del 29 d’octubre. De fet, aquell dia jo havia de dinar a la Universitat Politècnica de València i no ho vaig poder fer perquè el rector va ordenar el tancament de la institució.

La jutgessa ha manat que es recaptin proves sobre qui va prendre la decisió de retardar l’alerta i per què no es van activar els mitjans de protecció necessaris. Aquesta investigació està generant un autèntic terratrèmol polític, perquè obre la porta a possibles responsabilitats legals per negligència greu.

És evident que l’escàndol ha sacsejat profundament el PP, que veu com la seva estratègia inicial de donar temps a Mazón per reconstruir la seva imatge s’ha fet miques. La indignació de la població s’ha traduït en protestes massives exigint la seva dimissió, i dins del mateix PP s’alcen veus que admeten que la situació és insostenible. No obstant això, el partit es troba atrapat en un dilema sense solució fàcil.

El president del PP, Alberto Núñez Feijóo, és conscient que la crisi no només danya Mazón, sinó que pot esquitxar tota la formació. Però forçar la seva dimissió no és una opció tan senzilla, perquè depèn del suport de Vox. El PP necessita els seus 13 diputats a les Corts Valencianes per substituir Mazón sense anar a eleccions anticipades, i Vox, que veu una oportunitat per desgastar encara més el PP, no sembla disposat a col·laborar.

Davant aquests fets els ciutadans hem de demanar-nos per què Mazón segueix encara en el càrrec malgrat l’evidència d’una mala gestió que està revestida de tots els elements que l’haurien d’obligar a dimitir.

Els motius són tres des del meu punt de vista:

1. La dependència de Vox: Qualsevol moviment per substituir Mazón necessitaria el suport del partit d’ultradreta, que no té cap interès en facilitar la transició. Vox prefereix mantenir Mazón feble i desgastat per continuar imposant la seva agenda.

2. Manca d’un pla alternatiu: Al PP no li queda clar qui hauria de substituir Mazón. La candidata natural, l’alcaldessa de València, Maria José Catalá, no agrada a Vox, i altres opcions tampoc el convencen. La manca d’un relleu clar ha fet que el PP opti per aguantar Mazón tant com pugui.

3. Por a un efecte dominó: Feijóo sap que si Mazón cau, el PP quedarà molt tocat en la Comunitat Valenciana i obrirà la porta a una ofensiva del PSOE i Compromís, que intentaran capitalitzar la crisi.

Tot i això, és evident que el procés no ha acabat encara si tenim en compte que la investigació judicial, liderada per la jutgessa Nuria Ruiz Tobarra, continua aportant detalls incòmodes sobre la negligència institucional durant la Dana. L’anàlisi dels fets ha deixat clar que la resposta a l’emergència va ser tardana i insuficient, i que les autoritats autonòmiques, incloent-hi Mazón, van fallar en la seva obligació de protegir la ciutadania.

Amb aquest escenari, la resistència de Mazón a abandonar el càrrec sembla cada cop més insostenible. Però, si el PP continua aferrant-se a ell per por de les seves pròpies debilitats internes, el desgast polític serà encara més gran. La pregunta no és si Mazón caurà, sinó quan i de quina manera.

Per tant, no hi ha dubte que Carlos Mazón es troba contra les cordes. La seva gestió desastrosa de la Dana i la seva manca de transparència han destruït la seva credibilitat. Mentrestant, el PP es veu atrapat en una crisi que no sap com gestionar. Però tenc la impressió que l’estratègia d’esperar que la polèmica es dissipi ja no és vàlida, perquè l’escàndol creix i la pressió de l’opinió pública es fa cada cop més insostenible.

Crec, doncs, que el Partit Popular hauria de prendre una decisió valenta i apartar Mazón si vol evitar que aquest cas esdevingui un llast electoral encara més greu. Però el bloqueig de Vox i la manca de lideratge intern fan que, per ara, Mazón continuï al capdavant, en una posició que sembla destinada a empitjorar. En aquesta partida d’escacs política, cada moviment erroni pot tenir conseqüències devastadores per al futur del PP a València i, per extensió, en l’escena nacional.

Des del final de la Segona Guerra Mundial, l’ordre internacional s’havia cimentat sobre la base de la cooperació, la seguretat compartida i un sistema liderat pels Estats Units i els seus aliats democràtics. No obstant això, els esdeveniments recents posen en evidència que aquest model, durant molt de temps venerat, es troba en greu perill. La postura adoptada per Donald Trump i els nous acords que es gesten amb Rússia no només qüestionen principis històrics, sinó que obliguen Europa a replantejar-se el seu futur en un món cada cop més transaccional i desproveït de garanties de seguretat.

Durant la llarga contesa a Ucraïna, Kíev va rebre 175.000 milions de dòlars en ajuda militar per resistir la invasió russa. No obstant això, en un gir inesperat, Washington ha condicionat la continuïtat del subministrament d’armes a canvi de beneficis econòmics i estratègics per als Estats Units. Entre les exigències hi ha la cessió preferent de recursos minerals —terres rares i metalls estratègics— i la repartició del 50% dels beneficis de les explotacions mineres, juntament amb la instauració d’un fons d’inversió conjunt per a la reconstrucció del país. Aquesta estratègia, que frega l’extorsió, evidencia que l’amistat internacional té un preu i que la seguretat s’ha convertit en una mercaderia negociable.

El rebuig de Volodímir Zelenski a aquestes condicions —que estava disposat a signar i que acabà rebutjant després d’una reunió turmentosa al despatx oval on Trump s’ha mostrat tal com és: un energumen— ha disparat totes les alarmes, perquè el missatge és clar: Els EUA no pensen concedir cap mena de protecció de manera desinteressada. 

Veiem, doncs, que el que està succeint a Ucraïna és el reflex d’un canvi de paradigma que afecta tota Europa, condemnada, si no hi posam remei, a ser una zona d’influència on desapareix la solidaritat per fer prevaldre la llei del més fort.

El tracte proposat evoca episodis foscos de la història europea. Em fa pensar en els Acords de Munich de 1938, en què les potències van cedir a Hitler la regió dels Sudets —una zona de Txecoslovàquia amb una població considerable d’origen alemany—. Aquesta cessió, realitzada sense consultar el govern txecoslovac, pretenia, en teoria, apaivagar les demandes de l’Alemanya nazi i evitar una guerra. No obstant això, a la pràctica, va enfortir Hitler permetent-li annexar el territori sense resistència, cosa que més tard es va considerar un clar exemple de la política d’apaivagament que va contribuir a l’esclat de la Segona Guerra Mundial. També m’evoca la Conferència de Ialta de 1945, on es va repartir Europa entre les grans potències. Avui, en una escenari on els Estats Units negocien obertament amb Rússia sense incloure representants europeus o ucraïnesos, tot apunta a un retrocés que duu cap a una lògica de poder unilateral.

Aquest canvi d’estratègia, liderat per Trump, implica una ruptura no només amb la política del seu predecessor, Joe Biden, sinó amb dècades de tradició diplomàtica que havien forjat el bloc occidental, ruptura que deixa Europa en una situació de creixent vulnerabilitat. La confiança depositada en els Estats Units per garantir la seguretat del continent s’ha vist, doncs, seriosament compromesa. La recent negociació amb Rússia, en la qual es cedeixen pràcticament territoris ucraïnesos i es desestima la integració d’Ucraïna a l’OTAN, exposa la debilitat del pacte que, des de 1945, havia unit Europa al voltant de valors comuns. El fet que Europa rebi aranzels suplementaris, juntament amb atacs verbals d’alts càrrecs estatunidencs contra la Unió Europea, són senyals clares d’un allunyament de la política de solidaritat.

El replantejament de l’ordre internacional i la transaccionalitat en les relacions de poder plantegen, doncs, algunes preguntes que, per a Europa, són crucials:

Com podrà Europa garantir la seva pròpia seguretat sense dependre excessivament d’un aliat que avui mostra clares tendències a negociar amb enemics històrics? Dubto que hi hagi un altre camí que l’enfortiment de la defensa i l’increment de la despesa militar, encara que no ens agradi, per no quedar a mercè de decisions unilaterals.

Quin serà el rol d’Europa en un món que es reorganitza en zones d’influència? És imperatiu evitar que el continent es transformi en un peó d’un joc de poder global on cada moviment tingui conseqüències desastroses per a la pau i l’estabilitat.

Ara bé, no hi ha dubte que les tensions polítiques i la polarització en diversos països europeus —reflectides, per exemple, el passat diumenge en les eleccions a Alemanya— posen en risc la cohesió del bloc, quan la unitat interna és fonamental per afrontar els desafiaments externs i construir una política comuna sòlida.

Suposo que tot això també haurà de referir-se al desenvolupament de tecnologies emergents, com la intel·ligència artificial, que no només exigeix grans inversions, sinó també una reconfiguració del consum energètic al continent. La necessitat d’equilibrar innovació i sostenibilitat serà, doncs, crucial en la propera dècada.

El desafiament per al continent és majúscul, ja que ha de redefinir el seu paper en un món multipolar, enfortir la seva autonomia i assegurar que els ideals democràtics i de pau no siguin traïts per la immediatesa d’interessos transaccionals.

Crec, no obstant això, que Europa hauria d’aprofitar aquest moment de crisi com una oportunitat per reinventar-se. Si el bloc europeu no aconsegueix respondre a aquests interrogants, correm el risc de veure com el llegat d’una pau duradora i la visió d’un món regit per principis democràtics s’esvaneixen deixant en entredit tot allò pel qual tantes generacions han lluitat.