Josep Maria Quintana

En el moment en què escric aquestes línies, la presumpció d’innocència protegeix Pedro Sánchez de qualsevol acusació penal directa relacionada amb els casos de José Luis Ábalos i Santos Cerdán. Tanmateix, no estem parlant de dret penal (encara que aquest segurament haurà d’aplicar-se a algú), sinó de responsabilitat política. I aquesta es fonamenta en un principi essencial: si confies poder a algú que traeix aquesta confiança, també n’ets indirectament responsable. És el que estableix el principi de la culpa in eligendo.

Pedro Sánchez ha vist com dos dels seus col·laboradors més propers han estat esquitxats per escàndols de gran abast. José Luis Ábalos, antic ministre de Transports i exsecretari d’Organització del PSOE, va incorporar al seu cercle Koldo García, qui avui està sent investigat com a figura clau d’una presumpta trama corrupta relacionada amb la compra de mascaretes durant la pandèmia. Tot i que Ábalos ja no forma part del govern ni del PSOE, la seva designació i l’estructura que l’envoltava van ser avalades i sostingudes per Sánchez durant anys.

Per altra banda, Santos Cerdán, secretari d’Organització del PSOE fins fa una setmana i un dels homes de màxima confiança del president, es veu immers en sospites greus sobre la seva intermediació amb empresaris, concessions i aliances opaques. Encara que en aquest cas la investigació és preliminar, les evidències semblen tan greus que la seva continuïtat al capdavant de l’organització socialista s’ha fet impossible i ha estat expulsat del partit.

En aquest escenari, la doctrina jurídica de la culpa in eligendo ofereix un marc ètic i institucional pertinent. Segons aquest principi, una autoritat pot ser considerada responsable, no per les accions directes dels seus subordinats, sinó per no haver estat diligent en la seva selecció o supervisió. Aquest principi, reconegut en dret civil, penal i administratiu, ha estat aplicat de manera transversal per atribuir responsabilitats indirectes per omissió o negligència.

Si traslladem aquesta lògica a l’àmbit de la responsabilitat política, veiem que no cal que el president del govern hagi participat en la corrupció per ser responsable del context institucional i de les persones que decideix situar en llocs de poder. En democràcia, el poder no es delega de manera cega. Delegar comporta responsabilitat.

Aquest debat no és nou. Com a ciutadà que ha viscut de prop diversos moments històrics, recordo perfectament alguns exemples que em serveixen de referent. Willy Brandt, el canceller alemany, va dimitir el 1974 no per haver comès cap delicte, sinó perquè un ajudant personal seu, Günter Guillaume, va resultar ser un espia de la RDA. Brandt va assumir que havia fallat en la tria d’una persona clau i va fer el que avui semblaria insòlit: dimitir. Aquell gest no el va debilitar; el va engrandir.

També recordo el cas de Lord Carrington, ministre d’Afers Exteriors britànic, que va dimitir el 1982 per no haver previngut la guerra de les Malvines. Tot i que no era l’únic responsable, va considerar que havia fallat en el seu deure de previsió i lideratge. I va marxar. Amb silenci i amb dignitat.

Més recentment, el primer ministre japonès Shinzō Abe va renunciar (el 2007, en la seva primera etapa) després que diversos dels seus ministres fossin involucrats en escàndols. Ell no hi estava implicat, però va entendre que el conjunt del seu gabinet havia perdut la confiança del poble. Aquella dimissió va ser vista, al Japó i arreu del món, com un exemple d’ètica institucional.

Què tenen en comú aquests casos? En tots ells, els dirigents no van esperar a ser imputats o forçats pels fets. Van anticipar-se. Van entendre que el poder polític és també una responsabilitat moral, i que un error de selecció també és una forma de fallida institucional.

En el cas de Pedro Sánchez, no hi ha, fins avui, proves de participació directa en cap trama il·legal. Però hi ha una cadena de confiança fallida que l’afecta directament. No es tracta d’una negligència tècnica. Es tracta d’una fallida ètica, en la qual persones nomenades, protegides i sostingudes per ell han resultat implicades en conductes incompatibles amb l’interès públic.

Per tot això, l’única sortida políticament responsable és clara: Pedro Sánchez hauria de sotmetre’s a una qüestió de confiança al Congrés dels Diputats, o en el seu defecte, dissoldre les Corts Generals i convocar eleccions. No es tracta d’una reacció punitiva, sinó d’un exercici d’higiene democràtica. El missatge a la ciutadania ha de ser contundent: en aquest govern no es toleren les ombres ni els silencis còmplices.

Alguns podran al·legar que això és desproporcionat. Que no hi ha una responsabilitat directa del president. Però això seria ignorar el fonament de tota responsabilitat institucional: la cadena de confiança que sustenta l’Estat. Quan aquesta es trenca, cal reparar-la. I en política, reparar vol dir rendir comptes.

Els ciutadans d’avui, com els d’ahir, no esperen governs perfectes. Però sí que esperen dirigents que sàpiguen assumir les seves errades i actuar en coherència. No hi ha dignitat més gran en el poder que reconèixer quan aquest s’ha exercit malament. No hi ha lideratge real si no es fonamenta en la responsabilitat.

Pedro Sánchez, si vol estar a l’altura dels referents que la història ens ha llegat, ha de demostrar que entén que la responsabilitat política no és una exigència partidista, sinó un pilar de la democràcia. I això passa, avui, per deixar que siguin els representants de la sobirania popular en una moció de confiança o el conjunt del poble en unes eleccions generals els qui decideixin si encara mereix continuar al capdavant del govern.

I si Pedro Sánchez no es veu en cor d’afrontar una d’aquestes dues possibilitats, també pot dimitir i deixar la solució als parlamentaris socialistes. El que no pot és continuar sense prendre una d’aquestes tres decisions.

Al meu darrer article del passat diumenge vaig afirmar que Marga Prohens no representa una aposta de renovació sinó una estratègia de resistència política. Bàsicament, perquè ha optat per conservar el poder assumint les exigències de Vox com a moneda d’estabilitat. 

El pacte pressupostari amb l’extrema dreta ha implicat, al meu entendre, cessions profundes en tres àmbits clau: la llengua, amb la desnaturalització de la immersió i la marginació del català; la immigració, amb polítiques reactives i estigmatitzadores; i la memòria democràtica, amb la derogació d’una llei construïda des del consens. Aquest conjunt de decisions no reflecteixen una visió de futur, sinó una política orientada al control intern i a l’acceptació tàcita d’un gir regressiu. Prohens, com Feijóo, ha prioritzat la supervivència política a curt termini, encara que sigui a costa dels valors que han garantit la convivència i l’equilibri institucional a les Illes.

Davant d’aquest escenari, i sense minimitzar la responsabilitat directa de Prohens i del PP, cal obrir un espai per a una reflexió fent una pregunta que pot resultar incòmoda: Podia el PSOE, tot i estar a l’oposició, fer alguna cosa per evitar aquest desenllaç? La pregunta no és ni retòrica ni pretén ser oportunista. Apunta només a una responsabilitat que, sense ser principal, tampoc és del tot inexistent. I això perquè quan es tracta de protegir valors estructurals d’una societat, cap partit que es consideri constitucionalista no pot limitar la seva actuació a esperar exclusivament el desgast del rival.

Després de les eleccions, amb una presidenta en minoria, el PSOE va optar per una oposició frontal i sense concessions. Lògica des del punt de vista partidista i comprensible ideològicament. Però aquesta estratègia ha tingut costos molt concrets per a la ciutadania. Per això considero legítim preguntar-me si una actitud més dialogant, sense necessitat de cedir els principis, hauria pogut evitar l’entrada de Vox en la presa de decisions fonamentals.

El precedent del desembre de 2024 és revelador. Davant l’aprovació per error d’esmenes de Vox a la llei de simplificació administrativa, el PP es va veure obligat a recórrer al PSOE per revertir-les. El PSOE hi va accedir, i a canvi es va preservar la Llei de Memòria Democràtica. Aquesta operació demostra que el diàleg estratègic és possible, fins i tot entre partits confrontats.

Aquesta manca de voluntat de trobar espais compartits contrasta amb la decisió del mateix PSOE de facilitar la investidura de Mariano Rajoy l’any 2016. Aquella abstenció, que va costar el càrrec a Pedro Sánchez (un dels polítics més hàbils que té Espanya, però també dels més intransigents), va ser una mostra de responsabilitat institucional per evitar una tercera repetició electoral. Per què aquest sentit de responsabilitat no es va activar a les Balears? Per què no es va explorar una abstenció condicional per permetre un govern del PP en solitari, amb acords puntuals i clàusules de salvaguarda per a les grans qüestions que ara s’han malmès?

Acordar no vol dir cogovernar. Cedir en la forma no és cedir en el fons. El PSOE podria haver condicionat el seu suport puntual a la defensa del model d’immersió lingüística, al respecte per la memòria democràtica i a una política migratòria ambiciosa i humanista. No calia entrar al govern ni avalar la totalitat del programa del PP. Només calia tenir clar quins eren els límits que no es podien traspassar i actuar amb intel·ligència estratègica per protegir-los.

Aquesta actitud s’hauria pogut traduir en un suport tàcit però decisiu a iniciatives puntuals, establint una nova cultura institucional basada en la responsabilitat compartida. En lloc de confrontar des de la distància, es podria haver influït des de la proximitat crítica. En altres paraules, exercir una oposició útil. Una oposició que, en moments excepcionals, és capaç de posar l’interès general per damunt del càlcul partidista.

La renúncia del PSOE a jugar aquest paper no són bones notícies per a la política ni per a la societat, sobretot quan l’espai que no ocupa la centralitat democràtica l’ocupa l’extremisme. Perquè quan el centre no arbitra, el radicalisme marca les regles. Això és exactament el que ha passat a les Balears: Vox ha imposat l’agenda, no per força, sinó per absència d’una alternativa negociada i viable.

Desconec si el PP de Prohens hauria accedit a dialogar amb el PSOE i, per tant, no puc assegurar que el que jo estic reclamant en aquest article hauria estat possible, però crec que els socialistes haurien d’haver intentat encarnar una funció de contrapès responsable, garantint que determinades línies vermelles no es creuessin, sense necessitat d’embrutar-se les mans ni perdre coherència. Aquesta funció, tan pròpia de la maduresa democràtica, és la que sovint manca quan els partits es tanquen en la seva trinxera ideològica.

Aquest és el nucli de la reflexió que he volgut fer en aquest article amb el qual no pretenc —ni fer-hi prop!— criminalitzar el PSOE, sinó tan sols preguntar-me en veu alta si, amb una mica més de flexibilitat, no hagués contribuït a salvar els consensos fonamentals. I si aquesta flexibilitat no sols no hauria estat una renúncia sinó, ben al contrari, una manera d’enfortir la democràcia.

Salvar l’essencial és, de vegades, més important que tenir la raó absoluta. I la política, si vol estar a l’altura del seu temps, ha de saber distingir quan cal oposar-se amb contundència i quan cal oferir una sortida per evitar mals majors. El PSOE ha deixat escapar una d’aquestes ocasions. I, mentre es prepara per reclamar responsabilitats a la senyora Prohens per la seva política, potser també seria desitjable que fes una revisió profunda sobre les seves omissions.

El Partit Popular travessa una etapa política amb dues cares aparentment contraposades però connectades estructuralment: la d’un Alberto Núñez Feijóo que no acaba d’assolir el poder estatal i la d’una Marga Prohens que governa a les Illes Balears gràcies a pactes que erosionen la centralitat ideològica del seu partit. Una oposició que crida molt però actua poc, i un govern que actua molt però renuncia massa. Aquest és, en essència, el retrat del PP actual.

Quan Feijóo va arribar a la direcció del PP el 2022, ho va fer amb l’aurèola del gestor solvent, del moderat capaç de reconciliar les diverses ànimes d’un partit trencat. Però tres anys després, la seva metodologia ha quedat marcada per una prudència que voreja la inacció i una retòrica inflamada que no es tradueix en actes. El contrast entre el llenguatge —on Sánchez és “ese tío” i “el capo de la mafia”— i la manca de gestos parlamentaris contundents —com la no-presentació d’una moció de censura— debilita la credibilitat del seu lideratge.

Feijóo no arrisca, i això té conseqüències. Prefereix el càlcul fred que el gest simbòlic. I en política, com demostren figures com Felipe González o el mateix Pedro Sánchez, sovint és el gest el que obre la porta al canvi, no el càlcul. La por al fracàs, la pressió d’Ayuso i la manca de control sobre els seus barons autonòmics l’han convertit en un líder més centrat en sobreviure que en liderar. La seva agenda real, com s’ha vist amb la convocatòria de la manifestació d’avui, 8 de juny, a Madrid (la setena contra el govern), no sembla tant per fer caure Sánchez com per reforçar el seu lideratge intern abans del congrés del partit.

Aquest immobilisme estratègic no només desgasta el PP com a alternativa, sinó que l’alia, sovint de forma tàcita, amb els postulats de Vox. Quan la retòrica esdevé més pròpia d’un míting radical que d’un debat institucional, i quan es comparteix carrer amb banderes franquistes i discursos d’odi, el PP perd la centralitat i la capacitat d’aglutinar el vot moderat. Feijóo ha intentat imitar el to d’Ayuso per recuperar votants, però la còpia rarament supera l’original.

Si Feijóo és la metàfora del poder que no arriba, Marga Prohens representa el poder que es conserva a qualsevol preu. Presidenta d’un govern autonòmic gràcies al suport de Vox, ha optat per una metodologia que combina discreció comunicativa amb una cessió programàtica profunda. L’exemple més clar és l’acord pressupostari amb l’extrema dreta, que inclou retrocessos en matèria lingüística, educativa, migratòria i memorialista.

En matèria de llengua, el gir és evident. El català perd centralitat com a llengua vehicular i es rebaixa el requisit per accedir a la funció pública. Amb el pretext del bilingüisme i la “llibertat d’elecció”, es promou una política que desnaturalitza la immersió lingüística i que, de facto, margina el català en un context on ja és la llengua feble. Aquesta laminació institucional del català es ven com una flexibilització, però és una erosió lenta d’un patrimoni col·lectiu.

En política migratòria, el gir és encara més dur. El PP balear ha assumit el relat de Vox sense matisos: criminalització dels menors no acompanyats, proves dentals per verificar edats, eliminació de subvencions a entitats socials, i plans de deportació. No es tracta d’una política migratòria ferma sinó d’una política reactiva, dissenyada per tranquil·litzar l’extrema dreta i generar un imaginari de control, tot i que els problemes de fons —com la falta de recursos o de coordinació amb altres administracions— no s’afrontin.

La derogació de la llei de Memòria Democràtica completa el triangle ideològic del pacte: llengua, immigració i memòria. L’eliminació d’aquesta norma no respon a cap urgència social ni eficàcia de gestió; respon a una voluntat de reescriure simbòlicament el passat i de desarticular consensos democràtics construïts amb esforç durant dècades.

Tot i les diferències de context —Feijóo a l’oposició, Prohens al poder—, les metodologies que despleguen responen a una mateixa lògica: la de controlar el relat intern i mantenir-se en el lloc que ocupen, més que de construir un projecte de futur. Feijóo evita riscos per no perdre suports dins del PP; Prohens accepta renúncies per mantenir el govern. Tots dos projecten una política centrada en la resistència més que en la iniciativa.

Cap dels dos no ha plantejat, fins ara, una alternativa clara, sòlida i reconeixible. L’estratègia de Feijóo és sorollosa però ineficaç; la de Prohens, eficaç però regressiva. El primer mobilitza sense resultat; la segona governa sense horitzó.

El problema de fons no és tant la naturalesa de les aliances, sinó què s’està disposat a cedir per mantenir-les. El pacte amb Vox, tant al carrer com als despatxos, no és neutre. Modifica prioritats, contamina discursos i desplaça els marcs de debat. La dreta que volia renovar-se torna, en realitat, a vells esquemes de confrontació, de por i de recentralització. I ho fa a costa de drets culturals, garanties democràtiques i cohesió social.

El risc més gran és que aquestes metodologies s’acabin normalitzant: que la política esdevingui una lluita per la supervivència interna i l’ocupació de l’espai institucional, i no una proposta de país. Espanya i les Balears necessiten lideratges valents, amb conviccions sòlides i capacitat de dialogar sense diluir-se. Ni Feijóo ni Prohens, a dia d’avui, han demostrat  que estan disposats a fer aquest pas.

El Partit Popular viu un moment de transició inacabada. Amb un líder estatal que no acaba d’arrencar i amb dirigents autonòmics que governen a base de renúncies, el partit sembla més preocupat per resistir que per construir. Feijóo té l’oportunitat d’encarnar una dreta moderna, europea i institucional, però s’encalla en la confrontació i la por de perdre el control. Prohens, per la seva banda, podria haver estat un model de centredreta balearista (com ho va ser l’enyorat Cañellas), però s’ha entregat a una agenda que erosiona els consensos socials que han fet possible la convivència a les illes.

En un article publicat al diari Menorca (22.05.25), el periodista Miquel Payeras fa dues afirmacions contundents: que Israel, com a estat, no hauria d’existir, ja que va néixer absurdament com a fruit de diferents factors polítics combinats del context internacional, però existeix i això ja no té tornada enrere; i també que el que està succeint a Gaza no és cap genocidi, sinó una massacre indecent provocada per l’aplicació de la Llei del Talió.

La primera afirmació, tot i que respectable, no porta enlloc, com ell mateix reconeix, perquè l’Estat existeix des de 1948 i només un cataclisme mundial de caràcter apocalíptic podria revertir-ho. Però la segona —que el que s’està fent a Gaza no és un genocidi, encara que sí una massacre— em duu a reflexionar sobre aquest darrer concepte, per més que, tant el genocidi com la massacre són accions que, de fet, es tradueixen en la provocació de milers de morts indiscriminats.

Per analitzar si el que passa a Gaza pot considerar-se legalment un genocidi, cal tornar a la definició internacionalment acceptada: la de la Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi de les Nacions Unides, aprovada el 1948, que estableix que constitueix genocidi qualsevol acte, com ara matar, causar danys greus físics o mentals, sotmetre a condicions de destrucció o impedir naixements, sempre que sigui perpetrat “amb la intenció de destruir, totalment o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós com a tal.”

Aquesta definició posa l’accent en dos elements essencials: els “actes objectius” (com assassinats massius, destrucció d’infraestructures vitals, etc.) i la “intenció genocida”, un aspecte subjectiu però imprescindible.

En un article publicat a El Periódico (24.05.25), Mario Saavedra ofereix una anàlisi precisa i rigorosa del cas de Gaza a la llum d’aquesta definició. L’autor recull opinions de diversos experts en estudis sobre genocidi, inclòs Raz Segal, acadèmic israelià especialitzat en Holocaust i genocidis moderns, que afirma rotundament: “No hi ha controvèrsia: és un genocidi.”

Aquestes paraules no són llançades a la lleugera. Segal argumenta que a Gaza es compleixen tant els actes com la intenció. Els fets són difícils de discutir: més de 53.000 morts (segons xifres oficials, probablement duplicades en la realitat), 16.000 dels quals són infants, el 70% d’infraestructures destruïdes —incloent hospitals, escoles, universitats, mesquites i arxius culturals— i una població civil sotmesa a bloqueig, fam, manca d’aigua i desplaçament forçat. Aquestes condicions encaixen amb els apartats b) i c) de la definició legal.

Però és suficient això per parlar de genocidi? Com assenyala el mateix article, la clau és la prova de la “intenció de destruir aquest grup”, en aquest cas, el poble palestí de Gaza. I aquí és on entren en joc les declaracions públiques dels líders polítics i militars israelians. El ministre de Defensa, Israel Katz, va dir el passat 19 de març: “Pagaràs el preu. L’alternativa és la devastació total.” Altres com Netanyahu, Gallant o Herzog han fet afirmacions públiques que deshumanitzen el poble de Gaza, identifiquen tot el grup com a enemic i justifiquen la seva destrucció.

La jurisprudència de la Cort Internacional de Justícia estableix que la intenció genocida no cal que sigui expressa o escrita en un document oficial: pot “inferir-se d’un patró de comportament”, com es va fer en el cas de Srebrenica el 2007. Aquest precedent jurídic és clau per entendre que la manca d’un “pla de destrucció escrit” no implica absència de genocidi.

També col·lectius com Human Rights Watch, Amnistia Internacional, la Universitat de Boston, la Red Universitaria de Derechos Humanos i la mateixa Cort Internacional de Justícia —que ha qualificat d’“actes plausiblement genocides” el que està fent Israel a Gaza— apunten en la mateixa direcció.

Tanmateix, encara hi ha veus que es mostren escèptiques. Alguns, com l’historiador israelià Benny Morris, afirmen que Israel “encara no té una política genocida, però va camí de tenir-la”. Altres, com Ben-Dror Yemini, argumenten que les declaracions polítiques no són vinculants per a l’exèrcit i que Israel simplement es defensa del terrorisme de Hamàs. Aquesta línia de defensa és, però, molt problemàtica quan es consideren les accions sobre Cisjordània —on Hamàs no té el control— i la política d’assentaments, que denoten un objectiu més ampli que la simple “defensa”.

En aquest punt, també cal assenyalar una qüestió clau: no es pot combatre el terrorisme amb pràctiques de terrorisme d’Estat. L’existència d’un atac previ —com el del 7 d’octubre per part de Hamàs— no justifica la destrucció sistemàtica d’una població civil. Com diu Ana Bernal-Triviño, també a El Periódico (24.05.25), “un estat no pot actuar com si fos un grup terrorista”. Els crims de Hamàs no exoneren Israel d’actuar dins els límits del dret internacional.

La dificultat de provar el genocidi davant els tribunals és, tanmateix, innegable, i caldran anys perquè la Cort Penal Internacional arribi a una sentència definitiva. Però com recorda Bernal-Triviño, això no vol dir que el genocidi només existeixi quan una cort ho diu. El genocidi “passa quan passa”, i no quan ho dicta una sentència.

A la llum de l’anàlisi jurídica, dels fets documentats i de les opinions cada cop més coincidents de la comunitat científica i de les organitzacions internacionals, sostenir que el que succeeix a Gaza no és un genocidi comporta, al meu entendre, ignorar les bases legals i morals del concepte. Potser cal parlar amb més matisos, amb més prudència, però ja no és sostenible rebutjar-ho sense una anàlisi rigorosa.

En conclusió, si a Gaza es mata de manera sistemàtica, es destrueix la infraestructura vital, s’afamega la població, s’impedeix la supervivència del grup i tot això es fa amb un discurs públic de deshumanització, responsabilització col·lectiva i destrucció, aleshores sí, el que passa a Gaza és un genocidi, segons la definició legal internacional. 

—————-

La Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi, adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 9 de desembre de 1948, defineix el genocidi de la manera següent (Article II):

“S’entén per genocidi qualsevol dels actes següents perpetrats amb la intenció de destruir, totalment o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós com a tal:

a) L’assassinat de membres del grup;
b) Lesions greus a la integritat física o mental de membres del grup;
c) Sotmetre intencionadament el grup a condicions d’existència que comportin la seva destrucció física, total o parcial;
d) Mesures destinades a impedir els naixements en el si del grup;
e) El trasllat forçat de nens del grup a un altre grup.”Aquesta definició és la base legal internacional per jutjar els casos de genocidi i és reconeguda tant pel Tribunal Penal Internacional (TPI) com per la Cort Internacional de Justícia (CIJ).

En un moment en què el món es debat entre la recerca d’un nou ordre internacional i l’auge dels lideratges autoritaris, emergeixen dues figures que encarnen models absolutament antagònics: Donald Trump, amb la seva política reduïda a un gran negoci, i Lleó XIV, el nou papa, defensor de la dignitat humana i de la justícia social. Aquesta confrontació va més enllà d’un xoc entre política i religió; és la pugna entre una visió materialista i egoista del poder i una altra fonamentada en la recerca del bé comú i la dignitat de la persona.

Trump ha tornat a la Casa Blanca envoltat de la seva cort de magnats i multimilionaris. En la seva primera gira internacional ha prioritzat les capitals dels petro-dòlars, on ha signat contractes multimilionaris sense el menor escrúpol per les qüestions de drets humans. Com ja va dir el 2017, “no posarem en risc contractes milionaris per la mort d’un periodista”, en referència al brutal assassinat de Jamal Khashoggi. Per a Trump, les relacions internacionals són simples operacions comercials on la moralitat és un destorb i, per tant, una exigència prescindible.

Aquesta concepció reduccionista de la política ha traspassat les fronteres dels Estats Units. Amb l’ajuda de l’extrema dreta global, Trump i els seus aliats intenten exportar un model basat en la llei del més fort, l’aïllacionisme disfressat de grandesa i l’ús de la religió com a eina de control i divisió. Però aquesta ofensiva ha trobat resistència no només en governs democràtics com el canadenc o l’australià, sinó, paradoxalment, al mateix cor de l’Església Catòlica, amb l’elecció de Lleó XIV.

El papa Robert Francis Prevost, nord-americà de naixement però profundament arrelat en la doctrina social de l’Església, encarna l’antítesi del discurs trumpista. La seva elecció ha estat una bufetada a les aspiracions del moviment MAGA, que esperava un pontífex submís a les seves tesis ultraconservadores. Amb el nom triat, Lleó XIV fa una clara al·lusió a Lleó XIII, autor de l’encíclica Rerum Novarum, que defensava els drets dels treballadors i posava les bases de la doctrina social moderna de l’Església. Una tria que no pot ser més eloqüent.

Steve Bannon, antic ideòleg de Trump, no ha trigat a qualificar l’elecció de Lleó XIV com un “frau” i ha amenaçat amb un cisma a l’Església. Però aquestes amenaces, lluny de debilitar el nou pontífex, reforcen el seu lideratge com a referent moral en un món en crisi. I la resposta de Lleó XIV ha estat clara en defensa de la unitat, la justícia i la dignitat humana. En la seva homilia d’inici de pontificat va afirmar que “el Papa no és un cabdill solitari”, fent així una crítica directa als líders autoritaris que veuen la política com una qüestió de poder personal i no de servei al bé comú.

La diferència fonamental entre Trump i Lleó XIV rau, doncs, en la concepció de la persona humana. Per a Trump, la persona és un instrument per assolir objectius de poder i riquesa. Per tant, els immigrants són un problema cal eliminar; els aliats, uns mers socis comercials; i els adversaris, uns objectius a destruir. Per a Lleó XIV, en canvi, cada ésser humà és portador d’una dignitat inalienable, independentment de la seva condició social, nacionalitat o creença. I és precisament aquesta visió, que s’arrela en la tradició agustiniana, la que inspira el lema del seu pontificat: “In Illo uno unum” (En aquell Un, siguem un).

La política de Trump, concebuda com una gran empresa, és víctima de la seva pròpia miopia. A curt termini pot semblar triomfant, però genera anticossos. Des del Canadà fins a Austràlia, passant pel Vaticà, les societats reaccionen contra aquesta ofensiva autoritària. Fins i tot dins dels Estats Units, la comunitat catòlica (que és majoritàriament conservadora) s’està dividint i molts fidels es distancien del discurs de l’odi i de la mercantilització de la fe.

Lleó XIV no només defensa una Església més justa i propera als desafavorits, sinó que també aposta per un nou equilibri internacional basat en una “pau justa”, concepte que l’allunya radicalment de l’aïllacionisme bel·ligerant de Trump. La seva obertura a oferir el Vaticà com a espai de mediació en conflictes com el d’Ucraïna és una mostra del seu compromís amb la diplomàcia i el diàleg, valors que el trumpisme menysprea sistemàticament.

Però aquesta batalla no és només política, és profundament moral. En un món que viu col·lapsat per crisis climàtiques, migratòries i humanitàries, les solucions mai no vindran d’unes polítiques que es basen en la construcció de murs, l’aplicació d’aranzels o els discursos d’odi. Com recorda Lleó XIV, la sortida del col·lapse només pot passar per la cooperació, la solidaritat i la defensa insubornable de la dignitat humana.

La batalla entre aquestes dues visions no s’ha resolt, però les primeres derrotes del trumpisme en l’àmbit internacional i l’elecció de Lleó XIV com a referent mundial apunten cap a un futur on la justícia, la dignitat i la unitat poden recuperar el seu lloc. La història ensenya que els imperis basats en l’arrogància i la cobdícia no perduren. I la veu de Lleó XIV, serena però ferma, es perfila com una guia per a un món que necessita, més que mai, líders amb visió, humanitat i coratge. Sí, necessitem líders que proclamin clarament que la grandesa d’una civilització no es mesura per la seva riquesa, sinó per com tracta els més febles.

I aquesta és, en última instància, la batalla que decidirà el nostre futur.

Deixo escrit aquest article el mateix dia en què ha començat el conclave. Demà m’absento per un viatge, i no em sorprendrà que, quan es publiqui diumenge, ja tinguem un nou papa. Però això no em desdiu d’escriure el que penso en aquests moments, des d’una mirada creient, esperançada, i compromesa amb la línia de renovació eclesial que ha representat el papa Francesc. Que l’elecció que en resulti del conclave em satisfaci o no, té poca importància.

Com a catòlic que s’ha sentit plenament interpel·lat pel seu testimoni i el seu ensenyament, visc aquest moment amb emoció continguda. No estem només davant una nova elecció; estem davant una cruïlla. Després d’onze anys intensos, amb un pontificat que ha sacsejat les estructures i, sobretot, els cors, arriba el moment de discernir si la nostra Església continuarà caminant en clau d’obertura, proximitat i misericòrdia, o si es replegarà en les seves pròpies pors.

Aquest conclave té una naturalesa peculiar. No hi ha un favorit clar. No hi ha un duel entre grans corrents. I això, tot i que per alguns pugui ser senyal de confusió, jo ho interpreto com una oportunitat per escoltar millor l’Esperit. Perquè, quan no hi ha una batalla política preconfigurada, pot aparèixer la sorpresa. I és en les sorpreses on sovint actua Déu.

La diversitat del col·legi cardenalici actual és una de les herències més valuoses de Francesc. Ha fet cardenals en llocs inèdits, donant veu a comunitats que fins ara havien estat oblidades. El fet que hi hagi cardenals de Tonga, Haití, Tailàndia o Mongòlia no és només una qüestió estadística. És una afirmació profètica que l’Església ha de deixar de mirar-se només des de Roma, París o Nova York, i començar a veure’s des dels marges.

Aquest és el primer conclave on els europeus no representen ni tan sols la meitat dels electors. I, tanmateix, molts dels noms que sonen com a papables continuen sent occidentals. Aquí veiem el pes persistent d’un imaginari antic, que encara associa el lideratge espiritual a unes coordenades geogràfiques i culturals molt concretes. Però potser és hora que trenquem aquest esquema. Perquè la veritable universalitat no consisteix a incloure els altres en el mateix centre de sempre, sinó a descentrar-se.

Com ha dit tantes vegades el papa Francesc, “la realitat es veu millor des de les perifèries”. Des d’aquells llocs on la fe es viu amb radicalitat, on les comunitats cristianes són petites però profundament arrelades, on l’Evangeli no és només una doctrina sinó una necessitat vital. És allà on pot néixer un nou lideratge espiritual.

Aquest conclave tampoc no es desenvolupa en un clima serè. Hi ha pressions polítiques explícites, com la grotesca imatge de Donald Trump disfressat de papa, amb el seu habitual to provocador i manipulador. Però més greu encara són les ingerències subtils, les pressions econòmiques, els intents de condicionar la decisió des d’interessos que res tenen a veure amb el Regne de Déu.

L’Església ha de ser lliure. Ho diu el jurament dels cardenals abans de votar. Ho diu l’Evangeli. I ho demana el nostre temps, que necessita una veu profètica, no una institució al servei del poder. Ja n’hi ha prou de papats que tranquil·litzin les elits o que busquin complicitats amb governs. El món d’avui ens demana una Església capaç de denunciar la injustícia, defensar la vida, i construir pau.

Quan el papa Francesc va ser escollit, el 2013, va obrir finestres que estaven tancades des de feia dècades. Va parlar de sinodalitat, no com una tècnica de govern, sinó com una actitud espiritual. Va recuperar la centralitat de la misericòrdia, no com una excepció, sinó com la norma. Va posar la missió al centre de tot: una Església en sortida, no preocupada per conservar, sinó per anunciar.

Aquest camí, però, no ha estat fàcil. Ha trobat resistències. Ha estat sovint incomprès, fins i tot ridiculitzat. Però ha deixat un rastre inesborrable. Milions de creients s’hi han sentit reconeguts. Molts que havien marxat de l’Església hi han tornat. D’altres, que no hi havien trobat mai el seu lloc, han descobert que hi havia espai per a ells.

Ara, aquest procés no pot quedar interromput. No podem tornar a l’Església de l’autoritarisme, de la por, de la litúrgia com a escenografia i no com a pregària. Cal un papa que continuï aquest camí, amb fidelitat creativa, amb discerniment i amb coratge.

El món que hereta el proper papa és un món ferit. Ferit per guerres, per desigualtats extremes, per la crisi climàtica, per la desesperança. L’Església no pot callar. El nou papa haurà de ser una veu clara en defensa de la pau, com ho ha estat Francesc davant la guerra d’Ucraïna i altres conflictes silenciats. Haurà de defensar els pobres i denunciar les estructures econòmiques injustes. I haurà de ser un papa ecològic, que porti endavant la conversió integral de Laudato si’, no com un text més, sinó com una brúixola per a tot el poble de Déu.

La temptació de tornar enrere és real. Hi ha qui voldria clausurar el sínode, tancar la reflexió sobre el paper de les dones, silenciar les preguntes incòmodes. Però aquesta temptació és contrària a l’Esperit. Jesús mateix no va tancar mai els camins. Dialogava, acollia, escoltava. L’Església no pot tenir por del discerniment. El pròxim papa haurà de ser, sobretot, un home de fe profunda, capaç de confiar en el poble fidel, i de caminar amb ell.

No sabem qui serà escollit. No sabem si durarà molt el conclave o si l’Esperit inspirarà un acord ràpid. Però el que sí sabem és que Déu continua guiant la seva Església. I que, com va dir el papa Joan XXIII, “no són les tempestes les que fan naufragar l’Església, sinó la manca de sants”.

Preguem perquè el nou papa sigui un d’aquests sants: humil, valent, proper, compromès. Un pastor que continuï posant el pobre al centre, que parli amb el cor, que no tingui por dels poderosos i que sàpiga somiar una Església amb les portes obertes. Perquè, com deia Francesc, “Déu no es cansa mai de perdonar. Som nosaltres els que ens cansem de demanar perdó.”

Vivim temps d’amors desordenats. Temps en què l’afecte, la lleialtat i fins i tot la compassió es veuen sotmesos a una lògica de fronteres, banderes i murs invisibles.

És en aquest horitzó que s’alça un debat silenciós, però fonamental, sobre el veritable sentit de l’ordo amoris, aquell antic concepte agustinià que ens invita a ordenar els nostres amors segons la veritat del que són les coses i els éssers.

Dues figures tan dispars com J.D. Vance, vicepresident dels EUA, i el papa Francesc encarnen dos pols oposats en una disputa profunda sobre aquesta qüestió essencial: què vol dir estimar bé? A qui, en quin ordre, i amb quina intensitat?

Vance, fill de la depressió post industrial de l’Amèrica profunda, ha fet del particularisme afectiu la seva bandera. Per a ell, l’ordre natural de l’amor exigeix prioritzar la pròpia família, la pròpia comunitat, la pròpia nació. És en aquest cercle de pertinença on, segons Vance, radica la veritable obligació moral.

Estimar comença a casa nostra. Per tant, el que excedeix aquest horitzó immediat pot ser sospitós, naïf o fins i tot perillós. D’aquesta manera, la defensa d’un ordo amoris “natural” es converteix en fonament ideològic d’una política de la protecció: de protegir els nostres davant els altres.

És així com la seva mirada, plena de la nostàlgia d’un món cohesionat i segur, justifica els murs, els controls i un replegament afectiu que converteix l’amor en una forma refinada d’egoisme.

En contraposició a aquest punt de vista, el papa Francesc reprèn l’herència agustiniana per conduir-la més enllà dels estrets marges de la tribu i de la pàtria. Per a ell, l’amor vertader no es fonamenta en la proximitat biològica ni cultural, sinó en la vulnerabilitat de l’altre. És el rostre del que pateix, sigui d’on sigui, el que reclama primer l’amor; no el color de la seva bandera.

A Fratelli tutti, Francesc articula amb força aquesta intuïció: no hi ha veritable ordo amoris si no reconeixem en cada ésser humà, i especialment en els més descartats, un proïsme irrenunciable. La fraternitat no és, per tant, una expansió sentimental voluntarista, sinó una exigència estructural de l’amor ordenat.

La discrepància entre Vance i Francesc no és, per tant, de matís filosòfic: és el reflex de dues visions del món que són incompatibles. I això perquè la proposta de Vance, sota la retòrica de l’orde i la pertinença, acaba legitimant les polítiques antiimmigració, els populismes identitaris i un tancament progressiu de l’espai moral comú. El seu amor, noble en aparença, degenera en un amor exclusiu: cal que estimem tant els propis que ens esdevé lícit oblidar o rebutjar els altres.

Francesc, per contra, ens recorda incansablement que el veritable amor és sempre expansiu, centrífug, universal. No es tracta d’ignorar els de casa —ben al contrari: qui no estima el seu germà que veu, difícilment estimarà el Déu que no veu (1 Joan 4,20)—, sinó de comprendre que cap amor autèntic pot legitimar l’exclusió ni l’oblit de l’altre.

Assumir la proposta de Francesc no és ingenu ni utòpic (tampoc és fàcil): implica reconèixer que la fidelitat a l’ordre veritable de l’amor no pot dependre de la nacionalitat, la llengua o la cultura, com creuen Vance, Trump i molts altres populistes i nacionalistes d’arreu del món. És entendre que l’ésser humà, en la seva fragilitat, precedeix tota altra identitat. És admetre que no podem viure un amor veritable si no estem disposats a travessar fronteres, a assumir riscos, a incórrer en costos.

L’ordo amoris que Vance defensa, per més elegantment que es presenti, és un amor que es corromp en l’autoafirmació. És l’amor del clan, de la tribu, de la muralla.

Ben al contrari, l’amor que en vida ha defensat el papa Francesc ens projecta cap a un món més difícil, però més just i, sobretot, més humà: un món en què el rostre desconegut és reconegut com a germà, en què la dignitat no es negocia, en què l’amor no es tanca sobre si mateix, sinó que es desborda.

En un món assetjat per murs visibles i invisibles, triar l’ordo amoris del papa Francesc universal no és un acte de debilitat: és l’únic camí cap a una civilització veritablement humana.

Certament que el camí que ens ha traçat Francesc no és fàcil, però hauríem d’estar convençuts que no hi ha pau —que no pot haver-hi pau—, que no hi ha justícia —que no pot haver-hi justícia—, i que no hi ha dignitat possible si l’amor resta empresonat en les categories del “nosaltres” i del “ells”, categories que polaritzen el món i el confronten.

Hauríem, per tant, d’estar convençuts que en l’enfrontament filosòfic que han protagonitzat Vance i Francesc uns dies abans de la mort del papa, no es discutia només sobre amor; es discutia sobre el futur mateix de la civilització.

I només una civilització fundada en l’amor universal podrà resistir les temptacions eternes del tancament, de la por i de l’odi a què cada dia ens hem d’enfrontar.

En un moment en què la llibertat de càtedra hauria de ser un pilar fonamental de qualsevol societat democràtica, el panorama universitari dels Estats Units es veu sotmès a una greu amenaça. La recent ofensiva del president Donald Trump contra algunes de les institucions educatives més prestigioses del país posa de manifest no només una ingerència inadmissible de la política en l’àmbit intel·lectual, sinó també l’intent deliberat d’imposar una ideologia única i autoritària. L’enfrontament entre la Casa Blanca i la Universitat de Harvard és l’exemple més clar i preocupant d’aquesta deriva.

Les imposicions de Trump són clares i contundents: si les universitats volen continuar rebent finançament públic federal, hauran de sotmetre’s a una sèrie de condicions ideològicament carregades. Entre elles, denunciar estudiants que es considerin “hostils als valors nord-americans”, garantir la “diversitat de punts de vista” —segons criteris governamentals—, auditar departaments que presumptament fomenten l’antisemitisme, i investigar el professorat per possibles plagis. Aquestes mesures, aparentment orientades a combatre l’odi, amaguen en realitat una agenda de control i censura institucional.

Aquesta mena de xantatge polític ha fet claudicar universitats com Columbia, que ha preferit acatar les exigències del govern abans que perdre els 400 milions de dòlars en ajudes federals. Altres centres, com Princeton, Cornell, Northwestern o Brown, també han estat colpejats amb congelacions de fons per valor de centenars de milions de dòlars. Però Harvard ha decidit plantar cara.

Amb una declaració ferma, el rector de la Universitat de Harvard, Alan Garber, ha afirmat que cap govern, sigui del partit que sigui, hauria de dictar què poden ensenyar les universitats privades, a qui poden contractar o admetre, ni quines àrees d’estudi poden desenvolupar. Aquesta postura ha tingut conseqüències immediates: només conèixer-se la negativa de Harvard, el Departament d’Educació dels EUA va congelar 2.200 milions de dòlars en ajudes, i estudia retenir-ne fins a 9.000 milions més.

El que està en joc no és, tan sols, una qüestió econòmica, sinó la llibertat acadèmica. Harvard, que compta amb un patrimoni de més de 53.000 milions de dòlars i amb 161 premis Nobel entre els seus docents i alumnes, potser té prou múscul per resistir. Però què passa amb les altres universitats que no disposen d’aquest coixí financer? El perill que només les institucions més riques puguin garantir la independència intel·lectual és real i alarmant.

Darrere d’aquest atac hi ha una ideologia que es manifesta contra del pensament crític i plural. És una ofensiva que Trump i els seus aliats duen a terme contra el que ells anomenen “ideari woke”, però això és tan sols una excusa per deslegitimar qualsevol expressió que qüestioni el discurs oficial o que abraci la diversitat. En nom de la lluita contra l’antisemitisme —una causa legítima, si es persegueix de manera honesta i justa—, es vol és silenciar el debat sobre la política exterior dels Estats Units i, particularment, l’actitud que han pres en el conflicte israelià-palestí. És un intent clar de convertir les universitats en corretges de transmissió d’una veritat única.

Aquest tipus d’intervencionisme recorda altres èpoques fosques de la història. No és cap exageració assenyalar els paral·lelismes amb règims autoritaris que van intentar sotmetre el món intel·lectual a les seves doctrines. L’Alemanya nazi va fer el mateix quan ordenà la crema de llibres i va prohibir tot allò que anomenava “art degenerat”. Avui, sense fogueres, però amb el poder del finançament públic com a eina de coerció, es busca un resultat semblant: eliminar el pensament dissident.

Però el món universitari no pot acceptar aquestes condicions sense perdre la seva essència. Les universitats —i qui diu universitats ha de dir també acadèmies, instituts i centres d’investigació i recerca, com el mateix Institut Menorquí d’Estudis (IME)— han de ser espais de llibertat de pensament, de confrontació d’idees, de rigor i debat. Mai corretges de transmissió de la ideologia que forneixi el poder polític. Quan aquest interfereix amb criteris ideològics en aquests espais posa en risc la mateixa democràcia. És per això que la resposta de Harvard no hauria de ser una excepció, sinó un exemple a seguir.

El mateix Barack Obama ha felicitat Harvard per la seva resistència, tot exhortant altres institucions a no cedir davant el xantatge. Els professors de Harvard han presentat una demanda legal contra el govern, argumentant que aquestes mesures atempten contra la Primera Esmena de la Constitució dels EUA, que protegeix la llibertat d’expressió.

Aquest és un, sens dubte, un moment crucial per als intel·lectuals, els acadèmics i els defensors de la llibertat de pensament. Cal, doncs, que denunciem amb força qualsevol intent de censura o manipulació del coneixement, ja que si permetem que els polítics dictin què es pot estudiar, discutir o investigar en una universitat o en els centres d’investigació i recerca que abans he fet referència, sotmetrem el coneixement a la propaganda.

El cas de Harvard ens recorda que la llibertat de càtedra no és un luxe ni un privilegi, sinó una necessitat fonamental per al progrés i la convivència democràtica. I també ens recorda que, quan aquesta llibertat és atacada, la resistència no sols és possible, és un deure de tots els ciutadans.

Acaba de sortir en castellà el llibre que vaig publicar ara fa un any en llengua catalana amb el mateix títol

Vivim un moment decisiu. En plena sacsejada global per guerres, crisis econòmiques i polarització social, ressorgeix amb força una figura política que molts havíem donat per superada: la de l’home fort. Lluny de quedar relegada a règims dictatorials del segle XX, aquesta mena de lideratge personalista, autoritari i populista ha tornat al centre del poder global. El retorn de Donald Trump a la Casa Blanca ha estat un accelerador clau, però no és l’únic símptoma. Benjamin Netanyahu a Israel, Recep Tayyip Erdogan a Turquia, Viktor Orbán a Hongria o Narendra Modi a l’Índia conformen una lliga internacional de dirigents que governen des del menyspreu pel pluralisme i la institucionalitat.

Els casos de Turquia i Israel són especialment il·lustratius. Erdogan, després d’una llarga trajectòria autoritària, ha fet detenir el líder opositor Ekrem Imamoglu, l’únic capaç de disputar-li el poder, tot provocant protestes massives i una repressió creixent. La democràcia turca, ja molt afeblida, camina cap a una disfressa d’estat de dret, on es convoquen eleccions però es criminalitza l’oposició i es controla l’aparell judicial.

A Israel, Netanyahu ha dinamitat qualsevol intent d’equilibri institucional per mantenir-se al poder. Malgrat les greus acusacions de corrupció i la gestió desastrosa de la crisi d’ostatges amb Hamàs, ha destituït el cap de la intel·ligència, vol fer fora la fiscal general i reprèn la guerra a Gaza per pactar suports amb els sectors més extremistes. El seu és un exemple clar de com l’autoconservació política pot posar en perill vides humanes i eixamplar les fractures socials.

Aquests líders comparteixen un mateix manual. Ho explica el sociòleg Larry Diamond, una veu de referència en l’estudi dels autoritarismes: “Fan servir el poder de l’Estat per eliminar tots els mecanismes de control i equilibri, tant dins de l’Estat com a la societat civil”. L’ús del nacionalisme, la desinformació, la persecució de la dissidència i la manipulació electoral són elements comuns d’aquest model.

L’informe recent de l’Institut V-Dem reforça aquesta alarma: el 72% de la població mundial viu en països que pateixen algun grau d’autocratització. I el més preocupant és que moltes d’aquestes derives es produeixen dins de sistemes formalment democràtics. El vot ja no és garantia de llibertat quan, un cop en el poder, aquests líders alteren les regles del joc per perpetuar-s’hi.

Trump, amb la seva actitud desafiant i les seves polítiques, s’ha convertit en el referent global d’aquesta tendència. El seu menyspreu per la separació de poders, la manipulació del discurs públic i la demonització de l’oposició han legitimat pràctiques similars arreu del món. Gideon Rachman, autor de La era de los líderes autoritarios, recorda que “Trump encoratja i legitima els populistes autoritaris d’arreu del món”.

Aquesta onada autoritària no és només una qüestió de lideratges individuals. És també el símptoma d’un desencaix estructural entre les democràcies liberals i les expectatives dels ciutadans. La sensació de pèrdua, la inseguretat econòmica i la crisi de representació alimenten discursos que prometen solucions ràpides, sovint a costa de drets fonamentals.

Però, com alerta la investigadora Míriam Juan-Torres, aquesta regressió no és inevitable. “Necessitem construir democràcies que serveixin a sectors més amplis de la societat. I això no s’aconsegueix només guanyant unes eleccions”. Cal que les democràcies liberals es renovin, que escoltin el malestar social, que combatin la desigualtat i tornin a connectar amb les seves comunitats.

No fer-ho significa deixar el camp lliure als homes forts. I la història ens ha ensenyat que, un cop aquests líders consoliden el seu poder, revertir els danys és molt més difícil. Com advertia el politòleg Yascha Mounk, “el que es destrueix en una dècada pot trigar generacions a reconstruir-se”.

En un món tan interconnectat com el nostre, el perill és doble. L’autoritarisme ja no es limita a una esfera local: es retroalimenta, es globalitza, s’inspira mútuament. Quan Trump justifica la repressió de Netanyahu i Orbán s’emmiralla en el gir ultraconservador dels Estats Units, veiem com es construeix una autèntica internacional il·liberal.

La batalla per la democràcia, doncs, no és només institucional. És cultural, social i global. I exigeix que els qui encara creiem en els valors liberals –els drets humans, la llibertat de premsa, la independència judicial, el respecte per les minories– alcem la veu i passem a l’acció.

Tal com adverteix Diamond, si no revertim aquesta tendència, d’ací a una dècada podrem mirar enrere i reconèixer aquest moment com l’inici d’una onada d’autoritarisme global. Però també hi ha lloc per a l’esperança. L’autoritarisme pot ser sorollós, però és fràgil. Les societats que lluiten, com ara les que surten als carrers d’Istanbul o Tel-Aviv, ens recorden que la llibertat sempre troba escletxes per renéixer.