Josep Maria Quintana

El Ministeri de Justícia espanyol ha impulsat una reforma profunda del sistema judicial amb l’objectiu de modernitzar-lo, fer-lo més eficient i obrir-lo a la pluralitat social. Aquesta reforma complementa la Llei Orgànica 1/2025, ja en vigor, i incideix en aspectes clau com l’accés a la carrera judicial i fiscal, l’organització dels òrgans judicials i el rol del Ministeri Fiscal. No obstant això, ha trobat una oposició frontal de les principals associacions de jutges i fiscals, que han convocat una vaga al juliol, amb acusacions d’atac a la separació de poders i amenaça a la independència judicial.

Tanmateix, una anàlisi serena del projecte revela que part d’aquesta oposició respon més a la defensa de privilegis corporatius que a una preocupació genuïna pels valors democràtics.

Democratitzar l’accés: una necessitat

Un dels eixos centrals de la reforma és el sistema d’accés a la carrera judicial i fiscal. L’actual model, basat gairebé exclusivament en una oposició memorística, ha estat criticat per la seva rigidesa, biaix socioeconòmic i manca d’avaluació d’habilitats pràctiques.

Actualment, també hi ha una via d’accés pel torn lliure, que es vol mantenir, però amb algun canvi substancial. A més de superar un test, la proposta de reforma manté la prova escrita i substitueixi una de les dues proves orals per un dictamen escrit (on l’anonimat ha de ser preservat, a diferència del que succeeix a l’exercici oral) per avaluar la capacitat argumentativa del candidat, i una entrevista final. També planteja una xarxa pública de preparadors i ampliar els recursos del Centre d’Estudis Jurídics per evitar que la preparació sigui un privilegi reservat a qui pot pagar-se anys d’estudi en acadèmies privades.

Aquest plantejament, lluny de suposar una “rebaixa” del nivell, busca diversificar els perfils que accedeixen a la carrera. S’aspira així a una judicatura més plural, més representativa de la societat i amb una base de competències més àmplia que no es limiti a la mera memòria. 

El paper ignorat dels jutges i fiscals substituts

Tot i haver estat claus per sostenir el sistema judicial durant dècades, els jutges i fiscals substituts han estat tractats amb precarietat i sense reconeixement. Ara, la reforma proposa mecanismes d’integració estable d’aquests professionals mitjançant processos transparents i exigents.

Convé no oblidar que aquest col·lectiu no ha estat nomenat pel govern, sinó per les Sales de govern dels Tribunals Superiors de Justícia, dominades per associacions conservadores com l’APM. Per tant, acusar-los ara de ser “infiltrats polítics” resulta incoherent. A més, la seva estabilització s’inscriu dins el procediment obert per la UE contra Espanya per l’excés de temporalitat a la funció pública.

L’oposició a aquesta mesura sembla més relacionada amb el control de l’accés a la carrera que amb criteris de qualitat.

Reorganització dels jutjats: eficiència i especialització

Es proposa la creació de tribunals d’instància, on diversos jutges compartirien seu i s’especialitzarien per àrees, busca millorar l’eficiència, repartir millor la càrrega de treball i reduir el col·lapse judicial. És un model que funciona amb èxit a altres països europeus.

També es vol potenciar la mediació com a via alternativa, especialment en l’àmbit civil i familiar, per fomentar una justícia menys litigiosa i més reparadora.

Algunes associacions judicials rebutgen la mesura per suposada pèrdua d’autonomia, però en realitat es tracta d’adaptar-se a les necessitats d’una societat complexa i canviant.

Més protagonisme del Ministeri Fiscal

La reforma atorga més pes al Ministeri Fiscal en la fase d’instrucció penal, un model adoptat àmpliament a Europa. Tot i que l’elecció del fiscal general pel govern pot generar reticències, també hi ha mecanismes institucionals per garantir-ne la independència funcional.

En lloc de rebutjar el model per sistema, caldria reforçar aquestes garanties. L’oposició frontal sembla derivar més de la por a perdre espais d’influència que no d’un debat rigorós sobre el bon funcionament del sistema judicial.

Independència judicial no és sinònim de privilegi

La independència judicial és un pilar fonamental de la democràcia, però no pot esdevenir una coartada per mantenir privilegis, barrar l’accés a perfils diversos o frenar reformes estructurals. El discurs alarmista que parla de “colonització” del poder judicial és desmesurat i desvirtua les crítiques legítimes.

La vaga convocada pels cossos judicials, tradicionalment poc inclinats a la mobilització, convida a reflexionar sobre si es defensen principis o interessos corporatius. La qüestió no és tant la separació de poders, sinó l’obertura del sistema a la pluralitat i al control democràtic.

Una oportunitat que cal aprofitar

La reforma no és perfecta i necessita ajustaments tècnics i més diàleg, especialment amb el PP, força influent dins la judicatura. Però el seu objectiu —democratitzar l’accés, reconèixer els substituts, reorganitzar els jutjats i modernitzar el sistema— és coherent amb els estàndards europeus i amb les demandes d’una societat que vol una justícia més eficient i representativa.

L’oposició basada en pors identitàries i resistència al canvi no hauria de frenar una transformació tan necessària. Modernitzar la justícia no és colonitzar-la, sinó fer-la més digna, oberta i al servei de la ciutadania.

En plena efervescència política, amb l’Estat immers en una crisi institucional provocada per casos de presumpta corrupció i la tensió entre partits cada vegada més polaritzada, sorprèn i preocupa que alguns membres destacats de la jerarquia eclesiàstica espanyola hagin decidit intervenir de manera directa en aquest escenari. El president de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), l’arquebisbe de Valladolid Luis Argüello, i el seu portaveu, el bisbe auxiliar de Toledo César García Magán, han demanat recentment eleccions generals anticipades i han insinuat, de forma implícita però clara, que el rei hauria d’intervenir per desencadenar-les. És la primera vegada, des de la restauració democràtica, que la cúpula de l’Església catòlica espanyola irromp en l’arena política amb una proposta d’aquesta naturalesa.

El fet és especialment greu per dues raons. D’una banda, perquè no hi ha hagut cap acord oficial per part de la Conferència Episcopal Espanyola per emetre aquestes opinions; i de l’altra, perquè aquestes declaracions no només trenquen la neutralitat institucional que el papa Francesc ha defensat insistentment durant el seu llarg pontificat, sinó que coquetegen perillosament amb les tesis i les formes de l’extrema dreta.

Segons l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, que també presideix la Conferència Episcopal Tarraconense, aquestes declaracions mai no van ser debatudes ni aprovades per l’òrgan col·legiat de la CEE. De fet, ni tan sols figuraven a l’ordre del dia de la darrera reunió de la comissió permanent celebrada a Madrid. Tant Planellas com altres bisbes catalans presents a la trobada –com el cardenal Omella, expresident de la CEE– es van mostrar sorpresos i molestos per la forma en què García Magán va donar la sensació que les seves paraules tenien el suport de tota la conferència. No era cert. Eren, com va recalcar Planellas, opinions personals que no representaven el conjunt de l’episcopat.

Aquest intent de convertir una opinió aïllada en una postura col·lectiva és, com a mínim, una manipulació informativa. Però a més, s’ha fet amb la clara intenció de condicionar el debat polític i alimentar un discurs que, avui, només defensa Vox. No és una coincidència que pocs dies després, el mateix Argüello aparegués públicament al costat de Santiago Abascal en la presentació d’un llibre del filòsof Miguel Quintana Paz. En aquell acte, Abascal va reclamar a l’Església catòlica que recuperi la defensa de la unitat d’Espanya com a “bé moral de la nació”, una idea que remet directament al nacionalcatolicisme franquista i als temps del cardenal Rouco Varela. Argüello, per la seva banda, no només no es va desmarcar d’aquest discurs, sinó que el va reforçar amb afirmacions sobre la “defensa de la pàtria” i la “necessitat de recuperar valors forts”.

Aquest viratge cap a la politització ideològica de l’Església no és casual. És un retorn, volgut i planificat, a un model eclesial que el papa Francesc va intentar superar des del moment en què va nomenar bisbes com José Cobo a Madrid o va confiar en Omella per liderar la Conferència Episcopal. El seu objectiu era clar: fer una Església menys ideologitzada, més pastoral, més a prop dels desafiaments socials reals i més allunyada de la trinxera política. Volia deixar enrere la cultura del poder i abraçar la de l’acompanyament. Però ara, amb el nou pontificat encara en procés de definició, alguns sembla que volen tornar a les velles trinxeres.

És per això que el posicionament d’Argüello i García Magán no és només imprudent; és directament irresponsable. Aquests bisbes no sols han trencat el consens eclesial, sinó que han posat en joc la credibilitat moral de l’Església a Espanya, identificant-la amb una opció política concreta. I aquesta opció no és una qualsevol: és la de l’extrema dreta, la de la confrontació, la de la simplificació patriòtica, la de l’ús dels valors religiosos per legitimar projectes polítics excloents.

Aquest alineament no només és contraproduent sinó que contradiu frontalment el mandat evangèlic. L’Església no és cridada a ser un actor més del tauler polític, sinó a ser referència moral des de la distància crítica, acompanyant les persones i no el poder. Quan l’Església entra en la pugna partidista, deixa de ser font de reconciliació i esdevé font de divisió. I això és exactament el que està passant.

Tampoc es pot obviar la dimensió institucional d’aquesta crisi. Si el portaveu de la CEE parla en nom de tots els bisbes sense haver consensuat prèviament el missatge, estem davant una greu ruptura dels mecanismes interns de representació. Això trenca la confiança no només entre els mateixos membres de la Conferència Episcopal, sinó també entre els fidels i la jerarquia. I aquí arribem al que, des d’una perspectiva local, ens interpel·la més directament: què en pensa el nostre bisbe?

A molts cristians de Menorca ens agradaria saber si el nostre pastor està d’acord amb aquesta deriva. Ens agradaria saber si comparteix el posicionament d’Argüello o si, com Planellas, considera que la missió de l’Església no és intervenir en la lluita pel poder polític. Ens agradaria saber si es considera representat per una cúpula que parla com si tots estiguessin d’acord, quan és evident que no ho estan. En definitiva, ens agradaria saber si podem seguir confiant que la nostra Església local es mantindrà fidel al missatge del papa Francesc i no es deixarà arrossegar per temptacions partidistes.

Per això, des d’aquí, voldria adreçar una pregunta directa a monsenyor Villalonga: què en pensa de tot plegat? Vostè, que coneix les realitats concretes de la nostra diòcesi, que ha estat proper a les problemàtiques socials i que ha manifestat sovint el seu compromís amb una Església senzilla, pobra i per als pobres, com valora aquesta intervenció dels seus companys en la política espanyola? Creu que és compatible amb el mandat evangèlic? Creu que ajuda a fer més creïble el testimoni de la fe? 

Hi ha una línia invisible, però sagrada, que tot representant públic no hauria de travessar mai: la que separa l’ambició legítima del poder de la destrucció deliberada del terreny de joc democràtic. Aquest juny del 2025, diversos líders polítics han decidit creuar-la sense vacil·lar. El resultat? El deteriorament accelerat de la confiança ciutadana en les institucions i la deslegitimació del sistema democràtic. I això, sigui als Estats Units, a Brussel·les o a Madrid, és un preu massa alt.

Mark Rutte, recentment nomenat secretari general de l’OTAN, ha optat per fer de majordom de Donald Trump en lloc de liderar amb dignitat una de les institucions internacionals més rellevants del món. Les seves paraules, “Europa pagarà a lo grande i serà la teva victòria”, dirigides a Trump, no només van provocar vergonya entre els assistents a la cimera, sinó que simbolitzen una rendició humiliant de l’esperit europeu davant d’un populisme reaccionari que ha menystingut reiteradament els valors fundacionals de l’Aliança Atlàntica.

El càrrec de Rutte no és honorífic. Representa la veu de la coordinació militar i política d’Occident. Davant d’autocràcies com la russa o la xinesa, Europa necessita líders amb fermesa, no aduladors que es postren davant el poder, esperant un somriure o una foto. Rutte no ha estat a l’altura, i el mal que fa no és només simbòlic: és estratègic. Europa queda debilitada en la seva posició i Trump en surt reforçat com a figura inevitable i temuda.

Però si pensem que aquest esperpent és exclusiu de la geopolítica internacional, només cal girar la vista cap a Espanya per comprovar com aquí també el lideratge polític es converteix en una cursa cap al precipici institucional. El Partit Popular, amb Feijóo al capdavant i Aznar i Rajoy com a acompanyants de luxe, ha decidit seguir fil per randa el manual trumpista. El dany és doble: trenca amb la mínima responsabilitat institucional que s’espera d’una oposició i mina la credibilitat del sistema electoral espanyol.

Qüestionar, sense cap prova, el vot per correu; insinuar fraus electorals; parlar obertament de “pucherazo” és assumir que tot val amb tal de desgastar el govern. És una estratègia irresponsable que no només erosiona el PSOE, sinó que fa mal a la democràcia. Quan els ciutadans comencen a desconfiar del sistema electoral, el pas següent és la desafecció, el radicalisme i, en el pitjor dels casos, l’acceptació de solucions autoritàries com a resposta a un sistema presumptament corrupte.

El PP, en lloc de presentar-se com una alternativa sòlida i sensata, s’ha llançat a competir amb Vox per veure qui és més incendiari. Aquesta actitud suïcida no només l’afebleix com a opció política, sinó que deixa el país orfe d’una dreta constitucionalista que assumeixi les regles del joc. Sembla que prefereixen incendiar el castell a esperar amb paciència que els qui hi habiten acabin per sortir. I mentrestant, la política espanyola es degrada sessió rere sessió, amb insults, desqualificacions i un ambient de taverna que allunya el Congrés de qualsevol idea de sobrietat institucional.

En aquest context, no ajuden tampoc les figures històriques que haurien de contribuir a la moderació. Felipe González, expresident socialista, ha decidit jugar a la contra del seu propi partit, amenaçant de no votar més el PSOE si es consuma la llei d’amnistia. Potser oblida que la política no consisteix a ser fidel a una posició inamovible, sinó a governar en la realitat del moment. I la realitat actual exigeix buscar una solució política que posi fi al conflicte català. Pedro Sánchez ho va dir clarament: “A pesar de tots els atacs, el que està fent aquest Govern és molt important per a garantir la convivència i la unitat d’Espanya”.

El que està en joc no és només una llei o una legislatura. És la convivència entre ciutadans i la confiança en les regles del joc. I si fins i tot els qui van contribuir a consolidar la democràcia fa dècades avui decideixen dinamitar-la en nom d’una nostàlgia perillosa, què podem esperar de les noves generacions?

El que uneix aquests episodis –el servilisme de Rutte, el populisme incendiari del PP, la intransigència de Felipe González– és una mateixa pulsió: la incapacitat d’assumir els límits institucionals del poder. Uns perquè aspiren a tornar-hi a qualsevol preu. D’altres, perquè es resisteixen a perdre influència. I alguns, com Rutte, perquè confonen liderar amb complaure.

Davant d’aquest panorama, la ciutadania necessita referents sòlids. Líders que entenguin que el poder no és una fi, sinó un mitjà per garantir el benestar, la llibertat i la cohesió. Líders que sàpiguen perdre amb dignitat i guanyar amb mesura. Que no cridin al frau quan perden, ni renunciïn als seus principis per agradar a qui potser torni a manar. Que recordin que una institució no és un escenari, sinó un compromís amb la història i amb el futur.

No és només una qüestió d’estil. És una qüestió de supervivència democràtica.

En el moment en què escric aquestes línies, la presumpció d’innocència protegeix Pedro Sánchez de qualsevol acusació penal directa relacionada amb els casos de José Luis Ábalos i Santos Cerdán. Tanmateix, no estem parlant de dret penal (encara que aquest segurament haurà d’aplicar-se a algú), sinó de responsabilitat política. I aquesta es fonamenta en un principi essencial: si confies poder a algú que traeix aquesta confiança, també n’ets indirectament responsable. És el que estableix el principi de la culpa in eligendo.

Pedro Sánchez ha vist com dos dels seus col·laboradors més propers han estat esquitxats per escàndols de gran abast. José Luis Ábalos, antic ministre de Transports i exsecretari d’Organització del PSOE, va incorporar al seu cercle Koldo García, qui avui està sent investigat com a figura clau d’una presumpta trama corrupta relacionada amb la compra de mascaretes durant la pandèmia. Tot i que Ábalos ja no forma part del govern ni del PSOE, la seva designació i l’estructura que l’envoltava van ser avalades i sostingudes per Sánchez durant anys.

Per altra banda, Santos Cerdán, secretari d’Organització del PSOE fins fa una setmana i un dels homes de màxima confiança del president, es veu immers en sospites greus sobre la seva intermediació amb empresaris, concessions i aliances opaques. Encara que en aquest cas la investigació és preliminar, les evidències semblen tan greus que la seva continuïtat al capdavant de l’organització socialista s’ha fet impossible i ha estat expulsat del partit.

En aquest escenari, la doctrina jurídica de la culpa in eligendo ofereix un marc ètic i institucional pertinent. Segons aquest principi, una autoritat pot ser considerada responsable, no per les accions directes dels seus subordinats, sinó per no haver estat diligent en la seva selecció o supervisió. Aquest principi, reconegut en dret civil, penal i administratiu, ha estat aplicat de manera transversal per atribuir responsabilitats indirectes per omissió o negligència.

Si traslladem aquesta lògica a l’àmbit de la responsabilitat política, veiem que no cal que el president del govern hagi participat en la corrupció per ser responsable del context institucional i de les persones que decideix situar en llocs de poder. En democràcia, el poder no es delega de manera cega. Delegar comporta responsabilitat.

Aquest debat no és nou. Com a ciutadà que ha viscut de prop diversos moments històrics, recordo perfectament alguns exemples que em serveixen de referent. Willy Brandt, el canceller alemany, va dimitir el 1974 no per haver comès cap delicte, sinó perquè un ajudant personal seu, Günter Guillaume, va resultar ser un espia de la RDA. Brandt va assumir que havia fallat en la tria d’una persona clau i va fer el que avui semblaria insòlit: dimitir. Aquell gest no el va debilitar; el va engrandir.

També recordo el cas de Lord Carrington, ministre d’Afers Exteriors britànic, que va dimitir el 1982 per no haver previngut la guerra de les Malvines. Tot i que no era l’únic responsable, va considerar que havia fallat en el seu deure de previsió i lideratge. I va marxar. Amb silenci i amb dignitat.

Més recentment, el primer ministre japonès Shinzō Abe va renunciar (el 2007, en la seva primera etapa) després que diversos dels seus ministres fossin involucrats en escàndols. Ell no hi estava implicat, però va entendre que el conjunt del seu gabinet havia perdut la confiança del poble. Aquella dimissió va ser vista, al Japó i arreu del món, com un exemple d’ètica institucional.

Què tenen en comú aquests casos? En tots ells, els dirigents no van esperar a ser imputats o forçats pels fets. Van anticipar-se. Van entendre que el poder polític és també una responsabilitat moral, i que un error de selecció també és una forma de fallida institucional.

En el cas de Pedro Sánchez, no hi ha, fins avui, proves de participació directa en cap trama il·legal. Però hi ha una cadena de confiança fallida que l’afecta directament. No es tracta d’una negligència tècnica. Es tracta d’una fallida ètica, en la qual persones nomenades, protegides i sostingudes per ell han resultat implicades en conductes incompatibles amb l’interès públic.

Per tot això, l’única sortida políticament responsable és clara: Pedro Sánchez hauria de sotmetre’s a una qüestió de confiança al Congrés dels Diputats, o en el seu defecte, dissoldre les Corts Generals i convocar eleccions. No es tracta d’una reacció punitiva, sinó d’un exercici d’higiene democràtica. El missatge a la ciutadania ha de ser contundent: en aquest govern no es toleren les ombres ni els silencis còmplices.

Alguns podran al·legar que això és desproporcionat. Que no hi ha una responsabilitat directa del president. Però això seria ignorar el fonament de tota responsabilitat institucional: la cadena de confiança que sustenta l’Estat. Quan aquesta es trenca, cal reparar-la. I en política, reparar vol dir rendir comptes.

Els ciutadans d’avui, com els d’ahir, no esperen governs perfectes. Però sí que esperen dirigents que sàpiguen assumir les seves errades i actuar en coherència. No hi ha dignitat més gran en el poder que reconèixer quan aquest s’ha exercit malament. No hi ha lideratge real si no es fonamenta en la responsabilitat.

Pedro Sánchez, si vol estar a l’altura dels referents que la història ens ha llegat, ha de demostrar que entén que la responsabilitat política no és una exigència partidista, sinó un pilar de la democràcia. I això passa, avui, per deixar que siguin els representants de la sobirania popular en una moció de confiança o el conjunt del poble en unes eleccions generals els qui decideixin si encara mereix continuar al capdavant del govern.

I si Pedro Sánchez no es veu en cor d’afrontar una d’aquestes dues possibilitats, també pot dimitir i deixar la solució als parlamentaris socialistes. El que no pot és continuar sense prendre una d’aquestes tres decisions.

Al meu darrer article del passat diumenge vaig afirmar que Marga Prohens no representa una aposta de renovació sinó una estratègia de resistència política. Bàsicament, perquè ha optat per conservar el poder assumint les exigències de Vox com a moneda d’estabilitat. 

El pacte pressupostari amb l’extrema dreta ha implicat, al meu entendre, cessions profundes en tres àmbits clau: la llengua, amb la desnaturalització de la immersió i la marginació del català; la immigració, amb polítiques reactives i estigmatitzadores; i la memòria democràtica, amb la derogació d’una llei construïda des del consens. Aquest conjunt de decisions no reflecteixen una visió de futur, sinó una política orientada al control intern i a l’acceptació tàcita d’un gir regressiu. Prohens, com Feijóo, ha prioritzat la supervivència política a curt termini, encara que sigui a costa dels valors que han garantit la convivència i l’equilibri institucional a les Illes.

Davant d’aquest escenari, i sense minimitzar la responsabilitat directa de Prohens i del PP, cal obrir un espai per a una reflexió fent una pregunta que pot resultar incòmoda: Podia el PSOE, tot i estar a l’oposició, fer alguna cosa per evitar aquest desenllaç? La pregunta no és ni retòrica ni pretén ser oportunista. Apunta només a una responsabilitat que, sense ser principal, tampoc és del tot inexistent. I això perquè quan es tracta de protegir valors estructurals d’una societat, cap partit que es consideri constitucionalista no pot limitar la seva actuació a esperar exclusivament el desgast del rival.

Després de les eleccions, amb una presidenta en minoria, el PSOE va optar per una oposició frontal i sense concessions. Lògica des del punt de vista partidista i comprensible ideològicament. Però aquesta estratègia ha tingut costos molt concrets per a la ciutadania. Per això considero legítim preguntar-me si una actitud més dialogant, sense necessitat de cedir els principis, hauria pogut evitar l’entrada de Vox en la presa de decisions fonamentals.

El precedent del desembre de 2024 és revelador. Davant l’aprovació per error d’esmenes de Vox a la llei de simplificació administrativa, el PP es va veure obligat a recórrer al PSOE per revertir-les. El PSOE hi va accedir, i a canvi es va preservar la Llei de Memòria Democràtica. Aquesta operació demostra que el diàleg estratègic és possible, fins i tot entre partits confrontats.

Aquesta manca de voluntat de trobar espais compartits contrasta amb la decisió del mateix PSOE de facilitar la investidura de Mariano Rajoy l’any 2016. Aquella abstenció, que va costar el càrrec a Pedro Sánchez (un dels polítics més hàbils que té Espanya, però també dels més intransigents), va ser una mostra de responsabilitat institucional per evitar una tercera repetició electoral. Per què aquest sentit de responsabilitat no es va activar a les Balears? Per què no es va explorar una abstenció condicional per permetre un govern del PP en solitari, amb acords puntuals i clàusules de salvaguarda per a les grans qüestions que ara s’han malmès?

Acordar no vol dir cogovernar. Cedir en la forma no és cedir en el fons. El PSOE podria haver condicionat el seu suport puntual a la defensa del model d’immersió lingüística, al respecte per la memòria democràtica i a una política migratòria ambiciosa i humanista. No calia entrar al govern ni avalar la totalitat del programa del PP. Només calia tenir clar quins eren els límits que no es podien traspassar i actuar amb intel·ligència estratègica per protegir-los.

Aquesta actitud s’hauria pogut traduir en un suport tàcit però decisiu a iniciatives puntuals, establint una nova cultura institucional basada en la responsabilitat compartida. En lloc de confrontar des de la distància, es podria haver influït des de la proximitat crítica. En altres paraules, exercir una oposició útil. Una oposició que, en moments excepcionals, és capaç de posar l’interès general per damunt del càlcul partidista.

La renúncia del PSOE a jugar aquest paper no són bones notícies per a la política ni per a la societat, sobretot quan l’espai que no ocupa la centralitat democràtica l’ocupa l’extremisme. Perquè quan el centre no arbitra, el radicalisme marca les regles. Això és exactament el que ha passat a les Balears: Vox ha imposat l’agenda, no per força, sinó per absència d’una alternativa negociada i viable.

Desconec si el PP de Prohens hauria accedit a dialogar amb el PSOE i, per tant, no puc assegurar que el que jo estic reclamant en aquest article hauria estat possible, però crec que els socialistes haurien d’haver intentat encarnar una funció de contrapès responsable, garantint que determinades línies vermelles no es creuessin, sense necessitat d’embrutar-se les mans ni perdre coherència. Aquesta funció, tan pròpia de la maduresa democràtica, és la que sovint manca quan els partits es tanquen en la seva trinxera ideològica.

Aquest és el nucli de la reflexió que he volgut fer en aquest article amb el qual no pretenc —ni fer-hi prop!— criminalitzar el PSOE, sinó tan sols preguntar-me en veu alta si, amb una mica més de flexibilitat, no hagués contribuït a salvar els consensos fonamentals. I si aquesta flexibilitat no sols no hauria estat una renúncia sinó, ben al contrari, una manera d’enfortir la democràcia.

Salvar l’essencial és, de vegades, més important que tenir la raó absoluta. I la política, si vol estar a l’altura del seu temps, ha de saber distingir quan cal oposar-se amb contundència i quan cal oferir una sortida per evitar mals majors. El PSOE ha deixat escapar una d’aquestes ocasions. I, mentre es prepara per reclamar responsabilitats a la senyora Prohens per la seva política, potser també seria desitjable que fes una revisió profunda sobre les seves omissions.

El Partit Popular travessa una etapa política amb dues cares aparentment contraposades però connectades estructuralment: la d’un Alberto Núñez Feijóo que no acaba d’assolir el poder estatal i la d’una Marga Prohens que governa a les Illes Balears gràcies a pactes que erosionen la centralitat ideològica del seu partit. Una oposició que crida molt però actua poc, i un govern que actua molt però renuncia massa. Aquest és, en essència, el retrat del PP actual.

Quan Feijóo va arribar a la direcció del PP el 2022, ho va fer amb l’aurèola del gestor solvent, del moderat capaç de reconciliar les diverses ànimes d’un partit trencat. Però tres anys després, la seva metodologia ha quedat marcada per una prudència que voreja la inacció i una retòrica inflamada que no es tradueix en actes. El contrast entre el llenguatge —on Sánchez és “ese tío” i “el capo de la mafia”— i la manca de gestos parlamentaris contundents —com la no-presentació d’una moció de censura— debilita la credibilitat del seu lideratge.

Feijóo no arrisca, i això té conseqüències. Prefereix el càlcul fred que el gest simbòlic. I en política, com demostren figures com Felipe González o el mateix Pedro Sánchez, sovint és el gest el que obre la porta al canvi, no el càlcul. La por al fracàs, la pressió d’Ayuso i la manca de control sobre els seus barons autonòmics l’han convertit en un líder més centrat en sobreviure que en liderar. La seva agenda real, com s’ha vist amb la convocatòria de la manifestació d’avui, 8 de juny, a Madrid (la setena contra el govern), no sembla tant per fer caure Sánchez com per reforçar el seu lideratge intern abans del congrés del partit.

Aquest immobilisme estratègic no només desgasta el PP com a alternativa, sinó que l’alia, sovint de forma tàcita, amb els postulats de Vox. Quan la retòrica esdevé més pròpia d’un míting radical que d’un debat institucional, i quan es comparteix carrer amb banderes franquistes i discursos d’odi, el PP perd la centralitat i la capacitat d’aglutinar el vot moderat. Feijóo ha intentat imitar el to d’Ayuso per recuperar votants, però la còpia rarament supera l’original.

Si Feijóo és la metàfora del poder que no arriba, Marga Prohens representa el poder que es conserva a qualsevol preu. Presidenta d’un govern autonòmic gràcies al suport de Vox, ha optat per una metodologia que combina discreció comunicativa amb una cessió programàtica profunda. L’exemple més clar és l’acord pressupostari amb l’extrema dreta, que inclou retrocessos en matèria lingüística, educativa, migratòria i memorialista.

En matèria de llengua, el gir és evident. El català perd centralitat com a llengua vehicular i es rebaixa el requisit per accedir a la funció pública. Amb el pretext del bilingüisme i la “llibertat d’elecció”, es promou una política que desnaturalitza la immersió lingüística i que, de facto, margina el català en un context on ja és la llengua feble. Aquesta laminació institucional del català es ven com una flexibilització, però és una erosió lenta d’un patrimoni col·lectiu.

En política migratòria, el gir és encara més dur. El PP balear ha assumit el relat de Vox sense matisos: criminalització dels menors no acompanyats, proves dentals per verificar edats, eliminació de subvencions a entitats socials, i plans de deportació. No es tracta d’una política migratòria ferma sinó d’una política reactiva, dissenyada per tranquil·litzar l’extrema dreta i generar un imaginari de control, tot i que els problemes de fons —com la falta de recursos o de coordinació amb altres administracions— no s’afrontin.

La derogació de la llei de Memòria Democràtica completa el triangle ideològic del pacte: llengua, immigració i memòria. L’eliminació d’aquesta norma no respon a cap urgència social ni eficàcia de gestió; respon a una voluntat de reescriure simbòlicament el passat i de desarticular consensos democràtics construïts amb esforç durant dècades.

Tot i les diferències de context —Feijóo a l’oposició, Prohens al poder—, les metodologies que despleguen responen a una mateixa lògica: la de controlar el relat intern i mantenir-se en el lloc que ocupen, més que de construir un projecte de futur. Feijóo evita riscos per no perdre suports dins del PP; Prohens accepta renúncies per mantenir el govern. Tots dos projecten una política centrada en la resistència més que en la iniciativa.

Cap dels dos no ha plantejat, fins ara, una alternativa clara, sòlida i reconeixible. L’estratègia de Feijóo és sorollosa però ineficaç; la de Prohens, eficaç però regressiva. El primer mobilitza sense resultat; la segona governa sense horitzó.

El problema de fons no és tant la naturalesa de les aliances, sinó què s’està disposat a cedir per mantenir-les. El pacte amb Vox, tant al carrer com als despatxos, no és neutre. Modifica prioritats, contamina discursos i desplaça els marcs de debat. La dreta que volia renovar-se torna, en realitat, a vells esquemes de confrontació, de por i de recentralització. I ho fa a costa de drets culturals, garanties democràtiques i cohesió social.

El risc més gran és que aquestes metodologies s’acabin normalitzant: que la política esdevingui una lluita per la supervivència interna i l’ocupació de l’espai institucional, i no una proposta de país. Espanya i les Balears necessiten lideratges valents, amb conviccions sòlides i capacitat de dialogar sense diluir-se. Ni Feijóo ni Prohens, a dia d’avui, han demostrat  que estan disposats a fer aquest pas.

El Partit Popular viu un moment de transició inacabada. Amb un líder estatal que no acaba d’arrencar i amb dirigents autonòmics que governen a base de renúncies, el partit sembla més preocupat per resistir que per construir. Feijóo té l’oportunitat d’encarnar una dreta moderna, europea i institucional, però s’encalla en la confrontació i la por de perdre el control. Prohens, per la seva banda, podria haver estat un model de centredreta balearista (com ho va ser l’enyorat Cañellas), però s’ha entregat a una agenda que erosiona els consensos socials que han fet possible la convivència a les illes.

En un article publicat al diari Menorca (22.05.25), el periodista Miquel Payeras fa dues afirmacions contundents: que Israel, com a estat, no hauria d’existir, ja que va néixer absurdament com a fruit de diferents factors polítics combinats del context internacional, però existeix i això ja no té tornada enrere; i també que el que està succeint a Gaza no és cap genocidi, sinó una massacre indecent provocada per l’aplicació de la Llei del Talió.

La primera afirmació, tot i que respectable, no porta enlloc, com ell mateix reconeix, perquè l’Estat existeix des de 1948 i només un cataclisme mundial de caràcter apocalíptic podria revertir-ho. Però la segona —que el que s’està fent a Gaza no és un genocidi, encara que sí una massacre— em duu a reflexionar sobre aquest darrer concepte, per més que, tant el genocidi com la massacre són accions que, de fet, es tradueixen en la provocació de milers de morts indiscriminats.

Per analitzar si el que passa a Gaza pot considerar-se legalment un genocidi, cal tornar a la definició internacionalment acceptada: la de la Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi de les Nacions Unides, aprovada el 1948, que estableix que constitueix genocidi qualsevol acte, com ara matar, causar danys greus físics o mentals, sotmetre a condicions de destrucció o impedir naixements, sempre que sigui perpetrat “amb la intenció de destruir, totalment o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós com a tal.”

Aquesta definició posa l’accent en dos elements essencials: els “actes objectius” (com assassinats massius, destrucció d’infraestructures vitals, etc.) i la “intenció genocida”, un aspecte subjectiu però imprescindible.

En un article publicat a El Periódico (24.05.25), Mario Saavedra ofereix una anàlisi precisa i rigorosa del cas de Gaza a la llum d’aquesta definició. L’autor recull opinions de diversos experts en estudis sobre genocidi, inclòs Raz Segal, acadèmic israelià especialitzat en Holocaust i genocidis moderns, que afirma rotundament: “No hi ha controvèrsia: és un genocidi.”

Aquestes paraules no són llançades a la lleugera. Segal argumenta que a Gaza es compleixen tant els actes com la intenció. Els fets són difícils de discutir: més de 53.000 morts (segons xifres oficials, probablement duplicades en la realitat), 16.000 dels quals són infants, el 70% d’infraestructures destruïdes —incloent hospitals, escoles, universitats, mesquites i arxius culturals— i una població civil sotmesa a bloqueig, fam, manca d’aigua i desplaçament forçat. Aquestes condicions encaixen amb els apartats b) i c) de la definició legal.

Però és suficient això per parlar de genocidi? Com assenyala el mateix article, la clau és la prova de la “intenció de destruir aquest grup”, en aquest cas, el poble palestí de Gaza. I aquí és on entren en joc les declaracions públiques dels líders polítics i militars israelians. El ministre de Defensa, Israel Katz, va dir el passat 19 de març: “Pagaràs el preu. L’alternativa és la devastació total.” Altres com Netanyahu, Gallant o Herzog han fet afirmacions públiques que deshumanitzen el poble de Gaza, identifiquen tot el grup com a enemic i justifiquen la seva destrucció.

La jurisprudència de la Cort Internacional de Justícia estableix que la intenció genocida no cal que sigui expressa o escrita en un document oficial: pot “inferir-se d’un patró de comportament”, com es va fer en el cas de Srebrenica el 2007. Aquest precedent jurídic és clau per entendre que la manca d’un “pla de destrucció escrit” no implica absència de genocidi.

També col·lectius com Human Rights Watch, Amnistia Internacional, la Universitat de Boston, la Red Universitaria de Derechos Humanos i la mateixa Cort Internacional de Justícia —que ha qualificat d’“actes plausiblement genocides” el que està fent Israel a Gaza— apunten en la mateixa direcció.

Tanmateix, encara hi ha veus que es mostren escèptiques. Alguns, com l’historiador israelià Benny Morris, afirmen que Israel “encara no té una política genocida, però va camí de tenir-la”. Altres, com Ben-Dror Yemini, argumenten que les declaracions polítiques no són vinculants per a l’exèrcit i que Israel simplement es defensa del terrorisme de Hamàs. Aquesta línia de defensa és, però, molt problemàtica quan es consideren les accions sobre Cisjordània —on Hamàs no té el control— i la política d’assentaments, que denoten un objectiu més ampli que la simple “defensa”.

En aquest punt, també cal assenyalar una qüestió clau: no es pot combatre el terrorisme amb pràctiques de terrorisme d’Estat. L’existència d’un atac previ —com el del 7 d’octubre per part de Hamàs— no justifica la destrucció sistemàtica d’una població civil. Com diu Ana Bernal-Triviño, també a El Periódico (24.05.25), “un estat no pot actuar com si fos un grup terrorista”. Els crims de Hamàs no exoneren Israel d’actuar dins els límits del dret internacional.

La dificultat de provar el genocidi davant els tribunals és, tanmateix, innegable, i caldran anys perquè la Cort Penal Internacional arribi a una sentència definitiva. Però com recorda Bernal-Triviño, això no vol dir que el genocidi només existeixi quan una cort ho diu. El genocidi “passa quan passa”, i no quan ho dicta una sentència.

A la llum de l’anàlisi jurídica, dels fets documentats i de les opinions cada cop més coincidents de la comunitat científica i de les organitzacions internacionals, sostenir que el que succeeix a Gaza no és un genocidi comporta, al meu entendre, ignorar les bases legals i morals del concepte. Potser cal parlar amb més matisos, amb més prudència, però ja no és sostenible rebutjar-ho sense una anàlisi rigorosa.

En conclusió, si a Gaza es mata de manera sistemàtica, es destrueix la infraestructura vital, s’afamega la població, s’impedeix la supervivència del grup i tot això es fa amb un discurs públic de deshumanització, responsabilització col·lectiva i destrucció, aleshores sí, el que passa a Gaza és un genocidi, segons la definició legal internacional. 

—————-

La Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi, adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 9 de desembre de 1948, defineix el genocidi de la manera següent (Article II):

“S’entén per genocidi qualsevol dels actes següents perpetrats amb la intenció de destruir, totalment o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós com a tal:

a) L’assassinat de membres del grup;
b) Lesions greus a la integritat física o mental de membres del grup;
c) Sotmetre intencionadament el grup a condicions d’existència que comportin la seva destrucció física, total o parcial;
d) Mesures destinades a impedir els naixements en el si del grup;
e) El trasllat forçat de nens del grup a un altre grup.”Aquesta definició és la base legal internacional per jutjar els casos de genocidi i és reconeguda tant pel Tribunal Penal Internacional (TPI) com per la Cort Internacional de Justícia (CIJ).

En un moment en què el món es debat entre la recerca d’un nou ordre internacional i l’auge dels lideratges autoritaris, emergeixen dues figures que encarnen models absolutament antagònics: Donald Trump, amb la seva política reduïda a un gran negoci, i Lleó XIV, el nou papa, defensor de la dignitat humana i de la justícia social. Aquesta confrontació va més enllà d’un xoc entre política i religió; és la pugna entre una visió materialista i egoista del poder i una altra fonamentada en la recerca del bé comú i la dignitat de la persona.

Trump ha tornat a la Casa Blanca envoltat de la seva cort de magnats i multimilionaris. En la seva primera gira internacional ha prioritzat les capitals dels petro-dòlars, on ha signat contractes multimilionaris sense el menor escrúpol per les qüestions de drets humans. Com ja va dir el 2017, “no posarem en risc contractes milionaris per la mort d’un periodista”, en referència al brutal assassinat de Jamal Khashoggi. Per a Trump, les relacions internacionals són simples operacions comercials on la moralitat és un destorb i, per tant, una exigència prescindible.

Aquesta concepció reduccionista de la política ha traspassat les fronteres dels Estats Units. Amb l’ajuda de l’extrema dreta global, Trump i els seus aliats intenten exportar un model basat en la llei del més fort, l’aïllacionisme disfressat de grandesa i l’ús de la religió com a eina de control i divisió. Però aquesta ofensiva ha trobat resistència no només en governs democràtics com el canadenc o l’australià, sinó, paradoxalment, al mateix cor de l’Església Catòlica, amb l’elecció de Lleó XIV.

El papa Robert Francis Prevost, nord-americà de naixement però profundament arrelat en la doctrina social de l’Església, encarna l’antítesi del discurs trumpista. La seva elecció ha estat una bufetada a les aspiracions del moviment MAGA, que esperava un pontífex submís a les seves tesis ultraconservadores. Amb el nom triat, Lleó XIV fa una clara al·lusió a Lleó XIII, autor de l’encíclica Rerum Novarum, que defensava els drets dels treballadors i posava les bases de la doctrina social moderna de l’Església. Una tria que no pot ser més eloqüent.

Steve Bannon, antic ideòleg de Trump, no ha trigat a qualificar l’elecció de Lleó XIV com un “frau” i ha amenaçat amb un cisma a l’Església. Però aquestes amenaces, lluny de debilitar el nou pontífex, reforcen el seu lideratge com a referent moral en un món en crisi. I la resposta de Lleó XIV ha estat clara en defensa de la unitat, la justícia i la dignitat humana. En la seva homilia d’inici de pontificat va afirmar que “el Papa no és un cabdill solitari”, fent així una crítica directa als líders autoritaris que veuen la política com una qüestió de poder personal i no de servei al bé comú.

La diferència fonamental entre Trump i Lleó XIV rau, doncs, en la concepció de la persona humana. Per a Trump, la persona és un instrument per assolir objectius de poder i riquesa. Per tant, els immigrants són un problema cal eliminar; els aliats, uns mers socis comercials; i els adversaris, uns objectius a destruir. Per a Lleó XIV, en canvi, cada ésser humà és portador d’una dignitat inalienable, independentment de la seva condició social, nacionalitat o creença. I és precisament aquesta visió, que s’arrela en la tradició agustiniana, la que inspira el lema del seu pontificat: “In Illo uno unum” (En aquell Un, siguem un).

La política de Trump, concebuda com una gran empresa, és víctima de la seva pròpia miopia. A curt termini pot semblar triomfant, però genera anticossos. Des del Canadà fins a Austràlia, passant pel Vaticà, les societats reaccionen contra aquesta ofensiva autoritària. Fins i tot dins dels Estats Units, la comunitat catòlica (que és majoritàriament conservadora) s’està dividint i molts fidels es distancien del discurs de l’odi i de la mercantilització de la fe.

Lleó XIV no només defensa una Església més justa i propera als desafavorits, sinó que també aposta per un nou equilibri internacional basat en una “pau justa”, concepte que l’allunya radicalment de l’aïllacionisme bel·ligerant de Trump. La seva obertura a oferir el Vaticà com a espai de mediació en conflictes com el d’Ucraïna és una mostra del seu compromís amb la diplomàcia i el diàleg, valors que el trumpisme menysprea sistemàticament.

Però aquesta batalla no és només política, és profundament moral. En un món que viu col·lapsat per crisis climàtiques, migratòries i humanitàries, les solucions mai no vindran d’unes polítiques que es basen en la construcció de murs, l’aplicació d’aranzels o els discursos d’odi. Com recorda Lleó XIV, la sortida del col·lapse només pot passar per la cooperació, la solidaritat i la defensa insubornable de la dignitat humana.

La batalla entre aquestes dues visions no s’ha resolt, però les primeres derrotes del trumpisme en l’àmbit internacional i l’elecció de Lleó XIV com a referent mundial apunten cap a un futur on la justícia, la dignitat i la unitat poden recuperar el seu lloc. La història ensenya que els imperis basats en l’arrogància i la cobdícia no perduren. I la veu de Lleó XIV, serena però ferma, es perfila com una guia per a un món que necessita, més que mai, líders amb visió, humanitat i coratge. Sí, necessitem líders que proclamin clarament que la grandesa d’una civilització no es mesura per la seva riquesa, sinó per com tracta els més febles.

I aquesta és, en última instància, la batalla que decidirà el nostre futur.

Deixo escrit aquest article el mateix dia en què ha començat el conclave. Demà m’absento per un viatge, i no em sorprendrà que, quan es publiqui diumenge, ja tinguem un nou papa. Però això no em desdiu d’escriure el que penso en aquests moments, des d’una mirada creient, esperançada, i compromesa amb la línia de renovació eclesial que ha representat el papa Francesc. Que l’elecció que en resulti del conclave em satisfaci o no, té poca importància.

Com a catòlic que s’ha sentit plenament interpel·lat pel seu testimoni i el seu ensenyament, visc aquest moment amb emoció continguda. No estem només davant una nova elecció; estem davant una cruïlla. Després d’onze anys intensos, amb un pontificat que ha sacsejat les estructures i, sobretot, els cors, arriba el moment de discernir si la nostra Església continuarà caminant en clau d’obertura, proximitat i misericòrdia, o si es replegarà en les seves pròpies pors.

Aquest conclave té una naturalesa peculiar. No hi ha un favorit clar. No hi ha un duel entre grans corrents. I això, tot i que per alguns pugui ser senyal de confusió, jo ho interpreto com una oportunitat per escoltar millor l’Esperit. Perquè, quan no hi ha una batalla política preconfigurada, pot aparèixer la sorpresa. I és en les sorpreses on sovint actua Déu.

La diversitat del col·legi cardenalici actual és una de les herències més valuoses de Francesc. Ha fet cardenals en llocs inèdits, donant veu a comunitats que fins ara havien estat oblidades. El fet que hi hagi cardenals de Tonga, Haití, Tailàndia o Mongòlia no és només una qüestió estadística. És una afirmació profètica que l’Església ha de deixar de mirar-se només des de Roma, París o Nova York, i començar a veure’s des dels marges.

Aquest és el primer conclave on els europeus no representen ni tan sols la meitat dels electors. I, tanmateix, molts dels noms que sonen com a papables continuen sent occidentals. Aquí veiem el pes persistent d’un imaginari antic, que encara associa el lideratge espiritual a unes coordenades geogràfiques i culturals molt concretes. Però potser és hora que trenquem aquest esquema. Perquè la veritable universalitat no consisteix a incloure els altres en el mateix centre de sempre, sinó a descentrar-se.

Com ha dit tantes vegades el papa Francesc, “la realitat es veu millor des de les perifèries”. Des d’aquells llocs on la fe es viu amb radicalitat, on les comunitats cristianes són petites però profundament arrelades, on l’Evangeli no és només una doctrina sinó una necessitat vital. És allà on pot néixer un nou lideratge espiritual.

Aquest conclave tampoc no es desenvolupa en un clima serè. Hi ha pressions polítiques explícites, com la grotesca imatge de Donald Trump disfressat de papa, amb el seu habitual to provocador i manipulador. Però més greu encara són les ingerències subtils, les pressions econòmiques, els intents de condicionar la decisió des d’interessos que res tenen a veure amb el Regne de Déu.

L’Església ha de ser lliure. Ho diu el jurament dels cardenals abans de votar. Ho diu l’Evangeli. I ho demana el nostre temps, que necessita una veu profètica, no una institució al servei del poder. Ja n’hi ha prou de papats que tranquil·litzin les elits o que busquin complicitats amb governs. El món d’avui ens demana una Església capaç de denunciar la injustícia, defensar la vida, i construir pau.

Quan el papa Francesc va ser escollit, el 2013, va obrir finestres que estaven tancades des de feia dècades. Va parlar de sinodalitat, no com una tècnica de govern, sinó com una actitud espiritual. Va recuperar la centralitat de la misericòrdia, no com una excepció, sinó com la norma. Va posar la missió al centre de tot: una Església en sortida, no preocupada per conservar, sinó per anunciar.

Aquest camí, però, no ha estat fàcil. Ha trobat resistències. Ha estat sovint incomprès, fins i tot ridiculitzat. Però ha deixat un rastre inesborrable. Milions de creients s’hi han sentit reconeguts. Molts que havien marxat de l’Església hi han tornat. D’altres, que no hi havien trobat mai el seu lloc, han descobert que hi havia espai per a ells.

Ara, aquest procés no pot quedar interromput. No podem tornar a l’Església de l’autoritarisme, de la por, de la litúrgia com a escenografia i no com a pregària. Cal un papa que continuï aquest camí, amb fidelitat creativa, amb discerniment i amb coratge.

El món que hereta el proper papa és un món ferit. Ferit per guerres, per desigualtats extremes, per la crisi climàtica, per la desesperança. L’Església no pot callar. El nou papa haurà de ser una veu clara en defensa de la pau, com ho ha estat Francesc davant la guerra d’Ucraïna i altres conflictes silenciats. Haurà de defensar els pobres i denunciar les estructures econòmiques injustes. I haurà de ser un papa ecològic, que porti endavant la conversió integral de Laudato si’, no com un text més, sinó com una brúixola per a tot el poble de Déu.

La temptació de tornar enrere és real. Hi ha qui voldria clausurar el sínode, tancar la reflexió sobre el paper de les dones, silenciar les preguntes incòmodes. Però aquesta temptació és contrària a l’Esperit. Jesús mateix no va tancar mai els camins. Dialogava, acollia, escoltava. L’Església no pot tenir por del discerniment. El pròxim papa haurà de ser, sobretot, un home de fe profunda, capaç de confiar en el poble fidel, i de caminar amb ell.

No sabem qui serà escollit. No sabem si durarà molt el conclave o si l’Esperit inspirarà un acord ràpid. Però el que sí sabem és que Déu continua guiant la seva Església. I que, com va dir el papa Joan XXIII, “no són les tempestes les que fan naufragar l’Església, sinó la manca de sants”.

Preguem perquè el nou papa sigui un d’aquests sants: humil, valent, proper, compromès. Un pastor que continuï posant el pobre al centre, que parli amb el cor, que no tingui por dels poderosos i que sàpiga somiar una Església amb les portes obertes. Perquè, com deia Francesc, “Déu no es cansa mai de perdonar. Som nosaltres els que ens cansem de demanar perdó.”

Vivim temps d’amors desordenats. Temps en què l’afecte, la lleialtat i fins i tot la compassió es veuen sotmesos a una lògica de fronteres, banderes i murs invisibles.

És en aquest horitzó que s’alça un debat silenciós, però fonamental, sobre el veritable sentit de l’ordo amoris, aquell antic concepte agustinià que ens invita a ordenar els nostres amors segons la veritat del que són les coses i els éssers.

Dues figures tan dispars com J.D. Vance, vicepresident dels EUA, i el papa Francesc encarnen dos pols oposats en una disputa profunda sobre aquesta qüestió essencial: què vol dir estimar bé? A qui, en quin ordre, i amb quina intensitat?

Vance, fill de la depressió post industrial de l’Amèrica profunda, ha fet del particularisme afectiu la seva bandera. Per a ell, l’ordre natural de l’amor exigeix prioritzar la pròpia família, la pròpia comunitat, la pròpia nació. És en aquest cercle de pertinença on, segons Vance, radica la veritable obligació moral.

Estimar comença a casa nostra. Per tant, el que excedeix aquest horitzó immediat pot ser sospitós, naïf o fins i tot perillós. D’aquesta manera, la defensa d’un ordo amoris “natural” es converteix en fonament ideològic d’una política de la protecció: de protegir els nostres davant els altres.

És així com la seva mirada, plena de la nostàlgia d’un món cohesionat i segur, justifica els murs, els controls i un replegament afectiu que converteix l’amor en una forma refinada d’egoisme.

En contraposició a aquest punt de vista, el papa Francesc reprèn l’herència agustiniana per conduir-la més enllà dels estrets marges de la tribu i de la pàtria. Per a ell, l’amor vertader no es fonamenta en la proximitat biològica ni cultural, sinó en la vulnerabilitat de l’altre. És el rostre del que pateix, sigui d’on sigui, el que reclama primer l’amor; no el color de la seva bandera.

A Fratelli tutti, Francesc articula amb força aquesta intuïció: no hi ha veritable ordo amoris si no reconeixem en cada ésser humà, i especialment en els més descartats, un proïsme irrenunciable. La fraternitat no és, per tant, una expansió sentimental voluntarista, sinó una exigència estructural de l’amor ordenat.

La discrepància entre Vance i Francesc no és, per tant, de matís filosòfic: és el reflex de dues visions del món que són incompatibles. I això perquè la proposta de Vance, sota la retòrica de l’orde i la pertinença, acaba legitimant les polítiques antiimmigració, els populismes identitaris i un tancament progressiu de l’espai moral comú. El seu amor, noble en aparença, degenera en un amor exclusiu: cal que estimem tant els propis que ens esdevé lícit oblidar o rebutjar els altres.

Francesc, per contra, ens recorda incansablement que el veritable amor és sempre expansiu, centrífug, universal. No es tracta d’ignorar els de casa —ben al contrari: qui no estima el seu germà que veu, difícilment estimarà el Déu que no veu (1 Joan 4,20)—, sinó de comprendre que cap amor autèntic pot legitimar l’exclusió ni l’oblit de l’altre.

Assumir la proposta de Francesc no és ingenu ni utòpic (tampoc és fàcil): implica reconèixer que la fidelitat a l’ordre veritable de l’amor no pot dependre de la nacionalitat, la llengua o la cultura, com creuen Vance, Trump i molts altres populistes i nacionalistes d’arreu del món. És entendre que l’ésser humà, en la seva fragilitat, precedeix tota altra identitat. És admetre que no podem viure un amor veritable si no estem disposats a travessar fronteres, a assumir riscos, a incórrer en costos.

L’ordo amoris que Vance defensa, per més elegantment que es presenti, és un amor que es corromp en l’autoafirmació. És l’amor del clan, de la tribu, de la muralla.

Ben al contrari, l’amor que en vida ha defensat el papa Francesc ens projecta cap a un món més difícil, però més just i, sobretot, més humà: un món en què el rostre desconegut és reconegut com a germà, en què la dignitat no es negocia, en què l’amor no es tanca sobre si mateix, sinó que es desborda.

En un món assetjat per murs visibles i invisibles, triar l’ordo amoris del papa Francesc universal no és un acte de debilitat: és l’únic camí cap a una civilització veritablement humana.

Certament que el camí que ens ha traçat Francesc no és fàcil, però hauríem d’estar convençuts que no hi ha pau —que no pot haver-hi pau—, que no hi ha justícia —que no pot haver-hi justícia—, i que no hi ha dignitat possible si l’amor resta empresonat en les categories del “nosaltres” i del “ells”, categories que polaritzen el món i el confronten.

Hauríem, per tant, d’estar convençuts que en l’enfrontament filosòfic que han protagonitzat Vance i Francesc uns dies abans de la mort del papa, no es discutia només sobre amor; es discutia sobre el futur mateix de la civilització.

I només una civilització fundada en l’amor universal podrà resistir les temptacions eternes del tancament, de la por i de l’odi a què cada dia ens hem d’enfrontar.