Josep Maria Quintana

Lleonard Muntaner Editor. Col·lecció Temps Obert
Palma, 2006-06
Traducció, Introducció i notes de Josep M. Quintana

Rubió és a París quan tot França se sotmet als dictats de Hitler, i experimenta el mateix sentiment de què parla Guéhenno al seu diari –L’opinion, il y a un an, molle et lâche, était prête a tout. Vichy et Berlin ont si bien fait ensemble que le pays tout entier a désormais le sentiment de sa servitude-.

Tenim poques notícies d’aquests anys, bàsicament les notes que ell va deixar escrites en aquest text mecanografiat que publiquem amb el títol, precisament, de Latins en servitude. Són unes notes en forma de diari personal que s’inicien a finals d’octubre de 1940, quan el país, en paraules de Pétain, ha entrat “dans la voie de la collaboration”, i acaba el 24 d’agost de 1944, precisament el dia en què el general Léclerc entrava victoriós a París al front de les tropes aliades.

Tota la idea de la llatinitat, tots els sentiments que expressarà Rubió uns anys més tard a La Patrie latine es troben ja recollits en aquest text literari, personal i força corprenedor. Com al segle V, com al 1870, els bàrbars del nord havien estès un cop més la foscor germànica sobre la llum daurada i llatina de la mediterrània.

El text comença amb una amarga nostàlgia un dia opac i fosc de tardor, i aviat veiem que Rubió accepta dificultosament la situació que s’ha produït a França, però els fets, dia rere dia, li confirmen la cruel realitat, aquesta realitat de fosca que l’embolcalla a finals de novembre de 1940, moment en què constata el seu desconhort. Però Rubió s’aferra a l’esperança i critica amb duresa els escriptors que, segon ell ens diu, narren de manera llòbrega i indigna els seus records de l’ocupació.