Josep Maria Quintana

Institut Menorquí d’Estudis/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006-06-22
Traducció, introducció i notes de Josep M. Quintana

La Patrie Latine no és exactament un llibre d’història. No és, doncs –o no és tan sols-, el producte d’un investigador que aporta els seus coneixements i les seves investigacions per a donar raó d’un poble concret o el conjunt de pobles que ocupen una part del continent europeu i que encerclen un mar, en aquest cas el Mediterrani.

La Patrie Latine és més aviat un assaig que Nicolau M. Rubió fa precisament entorn d’aquest mar. Estem, doncs, davant una reflexió al llarg de la qual l’autor malda interpretar una sèrie de fets històrics que, esdevinguts a la mediterrània, han acabat convertint aquest mar en la “pàtria comuna” de tot un conjunt de pobles europeus. Rubió es serveix, naturalment, de la història i dels historiadors, però ell elabora una teoria pròpia entorn d’aquest mar en un assaig al llarg del qual explica el perquè d’una “pàtria marítima” que engloba en un projecte comú els pobles que la circumden, fins al punt de produir una mena d’unitat superior: aquesta pàtria llatina que ell ha decidit d’explicar i d’interpretar.

La Patrie Latine és, en efecte, un text on Rubió exposa la seva visió d’Europa vista des de la llatinitat, un concepte aquest que, partint de l’element grec, es confon amb el romà i forma una sola civilització que, un cop empeltada al tronc indígena d’occident, dóna origen a un esperit particular, el que ell denomina “esperit llatí”. Per a Rubió, doncs, la pàtria és la llatinitat: una manera d’entendre la vida, una manera de ser de la gent, dels pobles assentats a la vora del Mare Nostrum, els quals, amb vint-i-cinc segles d’història –ja que els seus orígens es remunten a la presa de consciència d’un mar comú-, han mantingut una cohesió i unes afinitats que d’alguna manera han pervingut fins als nostres dies.