Josep Maria Quintana

Capítol primer

Els fets que es conten en aquest llibre comencen una nit fresca i tranquil·la del mes de febrer quan, al port de Liorna, com retallades sobre un cel absolutament clar, s’endevinaven nítidament totes aquelles constel·la­cions que Iorgos Nikolaidis havia conegut de petit, sota el guiatge del seu pare, dret a la borda del Dimitra, un pinc de petites dimensions amb el qual el vell Athanasios Nikolaidis feia el comerç per la Mediterrània oriental. Podríem dir que Iorgos Nikolaidis havia nascut en un vaixell, encara que, en realitat, havia arribat al món a l’illa de Cefalònia, a l’entrada mateixa del golf de Patres, ben a la vora dels blaus verdosos d’una mar Jònica que ell havia contemplat, primer, des de la seva casa paterna situada al port mateix d’Argostólion, la capital, però que va conèixer a fons quan va embarcar-se en el Dimitra, a les ordres del seu pare, que n’era capità. De fet, fou amb aquest vaixell que va penetrar en els secrets de la vida al mar, i fou també sobre la borda que va adonar-se que el món era patrimoni dels intrèpids, només d’aquells que eren capaços d’arriscar i de vèncer les dificultats.

Quan Iorgos va néixer, a l’hivern de l’any 1727, Cefa­lònia es trobava sota el protectorat de Venècia que, des de finals del segle xv, l’havia integrada en el ducat de Corfú. I fou nave­gant sota pavelló del dux que va recórrer la Mediterrània d’un cantó a l’altre fent el comerç. Primer a les ordres del seu pare i, després, al timó de la seva pròpia nau. Cap als vint anys, no travessava només la mar Jònica, ans penetrava sovint en la mar Tirrena des d’on, resseguint la costa italiana, arribava fins a Liorna, capital de la Toscana, que en aquell temps estava també integrada en el protectorat venecià.

Iorgos tenia, doncs, vint anys quan, precisament a Liorna, va conèixer una jove de mi­rada tendra i de rostre bru que era filla d’un comerciant de gra. I ell, que feia el seu primer vi­atge al front de la seva pròpia nau, va acostar-se-li amb tanta desimboltura que la jove italiana va restar d’immediat captivada pel fort atractiu del novell capità. Laura, que així es deia la jove, era filla de Nicola Graciano, un ric comerciant d’origen grec que mantenia de feia molts anys relacions comercials amb els Nikolaidis, el qual no va veure amb mals ulls aquell matrimoni que, seguint les tradicions familiars, s’hauria de celebrar segons el ritu ortodox. El jove Iorgos no era un home ric, evidentment, però Graciano va veure aviat en aquells ulls transparents que brillaven sota els rínxols d’un cabell ros molt agitat el fons d’una ànima immensa, i només amb una mirada va saber que donar la seva filla al jove Nikolaidis no resultaria una mala inversió.

Nicola Graciano era petit i camacurt, de cara rodona i faccions vives. Tenia els llavis prominents i uns ulls que, quan parlava, brillaven. Vestia amb elegància i portava un pinçanàs a la butxaca de l’armilla que emprava en asseure’s a la taula del seu gabinet, que estava situat en el primer pis dels magatzems que tenia als molls de Liorna. En entrar-hi, quan un client volia trobar Graciano, havia d’enfilar-se per una escala de fusta que era protegida per un passamà fi i lluent. Un cop aquest hi pujava, es trobava una sala ben gran amb el terra de fusta i un sostre amb amples bigues que el temps havia envellit. Allí, Graciano i els seus proveïdors resolien els afers comercials.

Laura era la filla petita de Nicola Graciano i de la seva esposa Giovanna Stradella. Filla tardana i no esperada, s’havia criat a Liorna a la falda de sa mare i d’una vella ama que l’estimava bojament. Laura tenia una germana, Rosa, casada amb un comerciant florentí. I tenia també dos germans, Pietro i Nicola, que havien accedit ja a la categoria de socis del seu pare en un negoci familiar del qual, però, el vell Graciano continuava essent-ne propietari i director comercial.

La senyora Giovanna no va accedir de bon grat a donar la seva filla en matrimoni a aquell jove capità grec que se l’emportaria Déu sap on i la privaria del que ella havia pensat que seria el consol dels seus anys de senectut. De fet, la senyora Giovanna, que mai no havia posat els peus als magatzems del moll, havia previst per a la seva Laura un matrimoni de conveniència amb el fill del doctor Spadano, un jove que tocava el violí i que estudiava medicina a Milà. Aquell jove de cara esblanqueïda, però, no anava amb el temperament sanguini del vell Graciano, que volia algú més consistent per a una filla com Laura, que creia massa consentida per sa mare i en la qual tanmateix reconeixia la força i l’astúcia del seu propi caràcter. Graciano havia compartit la vida sencera amb la seva esposa, però mai no l’havia comprès ni, menys encara, escoltat. Li desagradava molt el seu desinterès pels negocis de la família i odiava la seva desmesurada afecció per tot aquell món de foteses que tant abellia la seva muller. D’altra banda, el dot que, si es casés amb Nikolaidis, aportaria la jove al matrimoni, seria un dot raonable. Ni excessivament curt ni molt llarg. A ell no el pertorbaria de manera excessiva i alhora resultaria suficient per permetre al jove mariner, i futur home de negocis, d’afrontar el que, per a la seva vida, esdevindria una decisió transcendental.

Graciano va veure que la trobada de la seva filla amb Iorgos Nikolaidis havia despertat en el cos i en l’esperit de Laura allò que ell mai no havia despertat en el cor de la dona amb qui havia compartit els anys. I això ho veia en el color de la cara, en la força incontenible d’una mirada que els ulls negres de la jove Lauretta no podien dissimular. També ho havia observat en les reaccions de Nikolaidis, en el moviment de les seves mans fortes i musculoses quan estrenyien dolçament, com si no volgués fer-li mal, les fines mans que Lauretta amagava dins unes blanques mitenes que deixaven veure les ungles molt fines en uns dits ben formats. Graciano contemplava això amb enveja. Mai no li havia ofert la seva dona una mirada tan clara, tan expressiva d’un sentiment i d’una passió que ell sempre havia enyorat. Per això no accedia a les objeccions que féu quan ell li va dir que el jove Nikolaidis havia demanat la mà de Lauretta, una mà que, com a pare responsable del futur d’aquella filla, estava disposat a concedir.

Nicola Graciano va acceptar, doncs, de rebre Iorgos Nikolaidis a casa seva per parlar del futur, ja que la posició comercial de la família no li permetia donar la filla a un home que no presentés un projecte de vida raonable, sòlid i clar.

–Observa –li va dir assegut a la taula– com el món està canviant. I com la Mediterrània d’avui, aquesta Medi­terrània on el teu pare i jo fem els nostres negocis, no té res a veure amb la de fa només dues dècades, amb aquella mar que ell ha solcat durant molts anys. –Graciano va mirar aleshores el jove Nikolaidis amb decisió. Era un home menut i despert, que parlava amb un to convincent i apassionat, desgranant amb nitidesa les paraules–. Tu mateix –continuà– navegues ja amb un vaixell més gran que el del teu pare, però aviat també t’adonaràs de les dimensions reduïdes que té el teu propi vaixell, amb el qual difícilment podràs afrontar els reptes del comerç actual. Contempla si no la Mediterrània d’una llambregada i veuràs com, fora de les aigües jurisdiccionals de l’imperi Otomà, està sorgint una flota comercial grega que el creua d’un cap a l’altre com no ho havia fet mai ningú. Sense anar més lluny, aquí, a Liorna, ens arriben vaixells de fins a dues-centes tones que poden competir sens dubte amb les flotes comercials de les grans potències d’avui: amb els vaixells venecians, naturalment, però també amb els vaixells holandesos i, sobretot, amb els francesos i anglesos, que són els qui, d’una manera més o menys clara, es disputen l’hegemonia del mar…

–Sí –va respondre Iorgos sense dubtar-ho–, naturalment que ho veig! Però el comerç que hem fet durant aquests anys, tot i que ens ha permès una vida folgada dins una relativa modèstia, no ha estat suficient perquè puguem ampliar el nostre estol de vaixells fins al punt, senyor, que em demaneu. El meu pare, vós ho sabeu, ha navegat tota la seva vida amb el Dimitra, un pinc de poca volada, amb el qual ha fet possible que jo (i també els meus dos germans, Andreas i Iannis) naveguem ara amb xabecs de cinquanta tones, que són uns vaixells pensats per a la navegació de cabotatge, però que també ens permeten de fer viatges més llargs. I això ens ha possibilitat de millorar sensiblement la nostra posició.

Iorgos contemplava el qui havia de ser el seu sogre amb gran admiració. Hi veia un home que havia sabut situar-se en el món del comerç i calia naturalment escoltar el que li estava explicant del seu ofici.

–Fa uns quants dies –continuà dient Graciano– vaig rebre una carta d’un vell amic que ha fet grans esforços per fundar una colònia grega a Maó, en una petita illa, Menor­ca, que és en aquest costat de la Mediterrània. –I puntualit­zà tot seguit amb paraules el gest que havia fet amb la mà–: Quan dic en aquest costat vull dir, naturalment, a la part occidental, a unes cent trenta milles de les costes d’Es­panya. Aquest amic meu és grec com tu, però de la mar Egea. Va néixer a l’illa de Patmos, al Dodecanès, es diu Hadji Mano­lis i des que era jove s’ha dedicat al comerç de cereals. Fa uns quants anys, en un cop de mala fortuna, es va empobrir totalment. Foren unes operacions comercials que fracassaren de manera estrepitosa i culminaren amb un desgraciat accident que enfonsà dos dels seus vaixells en una travessia entre Creta i Tàrent. Com a conseqüència d’això, Manolis quedà sense res i fou aleshores quan decidí abandonar Patmos i cercar fortuna al nord d’Àfrica, a Tunísia concretament.

Lauretta escoltava el seu pare quan la seva mare ordenà a la serventa de la casa que servís el dinar.

–Apa, Laura, ajuda’m amb els plats –va dir la senyora Giovanna–, que les converses aquestes entre homes a nosaltres no ens diuen res.

–Com que no us diuen res?! –va contradir-la Graciano amb contundència–. Mil vegades ho he dit: aquest és un error fonamental! –Després va aturar-se un moment i prosseguí amb una veu clara–: Jo no dic que les dones hàgiu de posar-vos al front dels negocis, ni penso tampoc que hàgiu de compartir amb nosaltres el treball comercial, però considero un error aquest distanciament absolut que algunes voleu mantenir respecte d’allò que ens alimenta, d’allò que ens situa en el món i que, mirem-ho des d’on ho mirem, esdevé decisiu per a determinar les nostres vides i la nostra posició social.
–No volia molestar-te, Nicola –va dir la senyora Giovan­na excusant-se.

–Ni jo tampoc a tu, però deixa almenys que la nostra Lauretta escolti allò que vull proposar al qui pretén esdevenir marit seu. Perquè ella també haurà d’acceptar el camí que li proposo, si és que ell finalment el decideix seguir.

–Doncs que escolti –va dir aleshores molesta–. Però que almenys m’ajudi a treure els plats.

–Sí, mare –féu Laura amb una veu dolça–. Us ajudo tot d’una i us prego que em perdoneu.

–Bé, tornem a la qüestió –digué aleshores Graciano–. Et de­ia, fill meu… perquè em permets que et digui fill, oi? Et deia…

–Sí, naturalment… Dèieu que un tal Manolis…

–Ah!, en efecte, que Hadji Manolis s’havia establert a Tunis on aviat va aconseguir el favor del bei. Doncs bé, allí, Manolis va dedicar-se al comerç de cereals i va refer la seva fortuna. Per als seus negocis va obrir una seu a Bona i una altra a Alger, on va concebre el projecte de fundar una colònia grega a Maó. –Mentre Graciano parlava, la senyora Giovanna gesticulava discretament amb els ulls per fer veure a Laura que havia d’emplenar la copa del seu pare i també la de Iorgos, que escoltava el seu sogre atent i fascinat–. I tu em demanaràs que per què a Maó. Doncs perquè l’illa de Menorca està sota domini britànic des de fa uns quants anys i el govern anglès, amb la seva pugna amb els francesos per a obtenir l’hegemonia de la Mediterrània, ha concedit privilegis i exempcions als qui s’hi instal·lin voluntàriament. I jo et dic, fill meu, que això és una oportunitat única per a un mariner, per a un home de negocis com tu, jove i valent. Per poca mà destra que tinguis, comerciar i navegar sota la protecció britànica ha de ser una font inesgotable de diners.

–I teniu notícies de la colònia?

–Sí. Hadji Manolis m’ha lliurat una carta darrerament i em diu que la colònia s’hi ha establert deu fer cosa d’un any, i que de moment són una dotzena les famílies que la conformen, la majoria de Patmos i de Corfú. I em diu també que han estat ben acollits per les autoritats britàniques, que es desviuen per a donar-los beneficis i concessions. Ell creu que aviat serà força nombrosa i afirma que fins i tot ha obtingut l’autorització per a construir una església de ritu ortodox.

»Imagina’t això, Nikolaidis: llibertat comercial, protecció de l’armada britànica i exempció impositiva… Pot anhelar res de més gran un home de negocis que sigui jove, emprenedor i despert?

I ja aquella mateixa nit, Iorgos Nikolaidis va saber que el seu futur era escrit en lletres ben clares. Es casaria amb Lauretta Graciano, acceptaria el dot del seu sogre, obtindria el permís del seu pare i creuaria la Mediterrània fins a arribar a Maó.

Més informació sobre Els Nikolaidis.