Josep Maria Quintana

Estimat director: Antoni Puigverd ha publicat no fa molt un article amb el títol de “Iglesias” (El País, 1/7/2004) que m’agradaria que els cristians (sobretot els qui ho són de veritat) llegissin, encara que llegir-lo els resulti dolorós. Te’n citaré només un paràgraf: “El espacio gregario que llenaban las iglesias lo llenan en parte los partidos. Pero las iglesias siguen existiendo en Europa. En nuestro entorno mediterráneo, sigue pesando la católica: muchísimo más en Italia, naturalmente, que en Francia o España. En la republicana y laica Francia, el peso del catolicismo, que es todavía notable, debe su resistencia a la calidad (es decir, a la competitividad) intelectual de su oferta (en cualquiera de sus versiones: integrista, moderada o progresista) y al vigor militante de sus feligreses. Mientras que, en España, la lamparilla del sagrario se mantiene encendida por inercia histórica, por influencia institucional y por la fuerza de sus grupos de presión. Pero ya no por el ímpetu de la feligresía (más bien escaso); no por la oferta intelectual (muy pálida); no por su influencia moral (declinante).”

(more…)

Estimat director:

En aquelles cartes que et vaig escriure fa unes setmanes sobre la crisi de l’esperit europeu et parlava del paper de les élites i, en concret, dels poetes que, segons opinaven alguns, calia situar en el vèrtex de l’élite intel·lectual. En el cas concret d’Alemanya (recorda que estem parlant d’entreguerres) fou remarcable el moviment que va estructurar-se entorn del poeta Stefan George, moviment es concebia a si mateix com una élite que havia de conduir Alemanya vers una vida millor, separant el que era bo i bell del materialisme contemporani.

(more…)

Estimat director:

Si em permets que, en aquesta correspondència que mantenim m’atengui aquest cop a un llenguatge que normalment no m’agrada d’utilitzar, et diré que, amb la decisió de substituir la cúpula militar, el ministre Bono (o si tan vols, el govern socialista) ha disparat a l’exministre Trillo (o potser hauríem de dir al govern del PP) apuntant el seu fusell directament a la persona del nostre paisà, el general Luis Alejandre, el qual ha expiat, com un redemptor qualsevol, els pecats dels conservadors i (encara que Bono afirmi el contrari) el nyap, tan immens com imperdonable, que, a les ordres de Trillo, féu tot l’equip del ministeri de defensa arran de la desgràcia dels militars morts a Turquia, en l’accident del Yak-42, fa una mica més d’un any.

(more…)

Estimat director:

Hi ha dies que, quan m’assec a la taula i agafo la ploma per adreçar-te unes lletres, em manca alè per trobar una matèria que inspiri aquest diàleg mitjançant el qual pretenc aclarir-me les idees sobre qüestions que em són d’interès, que em preocupen i que d’alguna manera penso que poden també interessar a un lector atent. No oblidis que, en tot escrit, en tota aproximació a la literatura, hi ha sempre un component creatiu que exigeix construir el discurs amb l’art indispensable perquè aquest enlairi les idees a un nivell que de cap manera hauria de ser rebaixat. D’ací els problemes de l’escriptor, la crisi de creativitat, el pou en què sovint creu trobar-se, o bé el mur que té la impressió que algú ha aixecat davant seu, el qual l’impedeix avançar, i fins de sobreviure.

(more…)

Estimat director:

Les imatges que, al llarg de les darreres setmanes, ens han arribat de Rafah en el conflicte entre Israel i Palestina són difícilment suportables i demostren les grans dificultats que troba la pau per a regnar en aquell territori on, d’ençà la creació de l’estat d’Israel, sempre ha estat precària. De fet, en aquest conflicte hi ha tres resolucions de l’ONU que ho resumeixen gairebé tot: La resolució 181 (de 1947), quan el territori estava sota mandat de la Gran Bretanya, que recomanava la seva partició en dos estats: un de jueu (56,47% del territori, amb una població de 490.000 jueus i 325.000 àrabs), i un altre d’àrab (43,53% del territori, amb 807.000 àrabs i 10.000 jueus). Jerusalem, amb 100.000 jueus i 105.000 àrabs, seria administrada internacionalment. D’aquesta resolució va néixer Israel.

(more…)

Estimat director:

Entre la celebració del seixantè aniversari del desembarcament dels aliats a Normandia (del qual et parlava en la meva darrera lletra) i les eleccions del proper diumenge que determinaran la nova composició del Parlament europeu, es manté latent el debat sobre Europa que avui sembla que interessa només als polítics però que, anys enrere, sobretot durant l’època d’entreguerres (1918-1940), preocupà vivament als intel·lectuals. Com sigui que és aquesta una qüestió que va tenir certa transcendència dins l’àmbit de la cultura catalana i que a mi sempre m’ha interessat, deixa’m que te’n doni el meu punt de vista.

(more…)

Estimat director:

Fa exactament deu anys que vaig tenir l’oportunitat d’assistir a alguns dels actes de celebració del cinquantè aniversari del desembarcament dels nord-americans a Normandia i t’asseguro que és impressionant de veure aquell immens cementiri on reposen els cossos de milers de joves (la majoria cristians, però també alguns jueus) que moriren el sis de juny de 1944 per alliberar Europa de la invasió dels nazis. Sobre aquells espadats imponents, altívols i verds que reben l’embat de les ones de l’Atlàntic, o bé des de les platges plenes de dunes i de vegetació per on desembarcaren, el ciutadà europeu que estima els valors de la llibertat i de la democràcia, que creu en una convivència pacífica, intel·ligent, participada i respectuosa dels uns amb els altres, no pot deixar d’emocionar-se en recordar aquell fet terrible, aquell autèntic sacrifici que feren els joves marines nord-americans, que no dubtaren a immolar-se per defensar uns principis que ells consideraven superiors. De fet, aquells joves nord-americans eren els germans dels avis dels joves marines nord-americans que han envaït l’Iraq i que han provocat l’actual situació de crisi, que, no sols no s’ha apaivagat darrerament, sinó que s’ha agreujat per mor de les tortures que han comès sobre presos indefensos, contravenint d’aquesta manera totes les normes del dret internacional.

(more…)

Estimat director:

Em demanes que et doni la meva opinió respecte de com s’ha resolt la crisi política que va esclatar fa temps a l’Ajuntament des Castell, a aquest ajuntament en el qual, per raons d’empadronament, jo estic cridat a votar cada cop que la democràcia (com la Marina) em crida. I la resposta és que s’ha resolt de l’única manera possible, i, sobretot, de l’única manera que permetrà una estabilitat política i, per tant, la governabilitat del municipi. Qualsevol altra solució (ni que fos més coherent des del punt de vista polític o ideològic) comportava la inestabilitat i, de manera gairebé segura, el desgovern. Per tant, m’agradi més o m’agradi menys (que això no té cap importància) el pacte que s’ha produït entre els cinc regidors del PP i els dos del PSOE que no són precisament els trànsfugues, però que possiblement ho esdevindran un cop els òrgans centrals del partit resolguin el que —incomprensiblement i imperdonablement— no han sabut resoldre els òrgans locals, el pacte —dic— em sembla l’única sortida que, ara per ara, resultava possible.

(more…)

Estimat director:

Fa dos-cents anys de la mort d’Emmanuel Kant (Königsberg 1724-1804), d’aquest gran pensador del Segle de les Llums, influenciat per Hume i per Rousseau, que va passar la seva vida tractant de donar resposta a les següents qüestions: Què puc saber? Què he de fer? Què m’és permès d’esperar? Doncs bé, amb motiu d’aquest aniversari, i mitjançant un exercici intel·lectual remarcable, dos pensadors d’avui, el conservador anglès, Roger Scruton (1944), i l’alemany i membre dels Verds, Antje Vollmer (1943), han mantingut un debat filosòfic sobre el conflicte iraquià a partir del pensament de Kant, el qual —recordem-ho—havia desenvolupat la idea de la pau perpètua (“El projecte de la pau perpètua”, 1795) fonamentada en el dret internacional. I és precisament aquesta idea la que ha provocat la discussió.

(more…)

Estimat director:

Tot i que, cada dia que passa, els mitjans de comunicació escrita intenten ampliar la seva comesa (diuen que fins i tot El País publicarà una revista d’opinió de comú acord amb The New York Times), molt em tem que el teu ofici esdevingui aviat un cant de sirena, i que els qui, com jo, ens dediquem a opinar des de les pàgines de la premsa escrita, canviarem aviat aquest suport material per un altre tipus de suport, que de cap manera podríem qualificar d’espiritual sinó de virtual: el que representen els weblogs que es propaguen per internet.

(more…)