Josep Maria Quintana

Parlava fa dos diumenges del respecte que hem de tenir al multiculturalisme que els nous temps ens imposen. I acabava l’article apel·lant a la necessitat que vetllem perquè la nostra societat resti oberta a tothom i a totes les maneres de pensar, sempre –deia- que tots respectem els principis democràtics de llibertat i de tolerància recollits en el nostre marc constitucional.

Doncs bé, avui, quan anava a iniciar aquest article per insistir en això darrer arran d’un informe que he llegit sobre les dificultats que té la dona a l’hora de veure’s respectada en alguns territoris de fe musulmana, he escoltat des de casa meva uns crits que provenien de l’altre costat de la cala Pedrera (Es Castell). Era una veu masculina que, fora de sí, deia: “¡Vete a tu país, puto cabrón!”. Aleshores he mirat per la finestra i he vist l’home que cridava això. Ho feia des del jardí d’uns apartaments i es dirigia a un altre home que caminava per la vorera del penya-segat. No he distingit la raça d’aquest, ni he pogut distingir tampoc les seves característiques personals o ètniques (era massa lluny), però he vist com l’home agredit feia mutis i desapareixia de l’escena.

Amb aquesta agressió he comprovat que no és fàcil això del multiculturalisme en una societat que no li fa res rebre magribins quan aquests han de cultivar maduixes d’amagat en unes plantacions clandestines i a un preu de pena (recordeu el cas d’El Ejido), però que ens molesten quan els hem de reconèixer els drets socials i polítics inherents a la seva dignitat.

I dit això, torno a la matèria de què m’havia d’ocupar. Concretament, a les dificultats en què es troba encara la dona a les societats on aquesta no ha vist reconeguts els seus drets d’igualtat.

Segons un estudi realitzat per “Euromet Gender Equality Programme (EGEP)”, entre el 40% i el 75% de dones de nou països de l’Orient Mitjà i de l’Àfrica del Nord són víctimes de violències conjugals. Un d’aquests és el Líban, país multicultural i multireligiós per excel·lència, on els grups religiosos han manifestat la seva oposició a un projecte de llei que intenta reconèixer drets a les víctimes dels mal tractaments o de violència conjugal.

Si el projecte de llei s’arriba a aprovar, la llei reconeixerà com a delictes (avui no ho són) els maltractaments físics, psíquics, mentals i sexuals, la violació conjugal i els crims d’honor. Un fiscal serà designat a cadascun dels sis districtes territorials del país per rebre les denúncies i dirigir les investigacions, i es crearan unitats especials al si de la policia. Aleshores, els culpables seran sancionats i podran ser condemnats amb multes i també amb penes de presó. D’acord amb aquest projecte de llei, els centres de salut hauran de declarar els maltractaments que hauran constatat en les dones que atenguin i aquestes podran demanar (com succeeix a Espanya) mesures d’allunyament dels culpables.

Aprovat aquest projecte de llei a principis de 2010, ha estat estudiat per una comissió parlamentària el passat mes de maig, i això ha obligat els diferents grups parlamentaris a prendre posicions.

Dar Al-Fatwa, la més alta autoritat de l’islam sunnita del Líban i el Consell superior islàmic xiïta, s’han oposat al projecte de llei al·legant que aquest és contrari a la “Xaria” (llei islàmica), única norma que accepten per protegir la dona. Dar Al-Fatwa ha acusat també aquest text de ser “occidental” i d’“encoratjar la ruptura familiar”. Per últim, ha asseugrat que era “herètica” qualsevol disposició que converteixi la violació conjugal en un crim punit per la llei i ha acusat els autors del projecte de llei d’“inventar nous tipus de delictes”.

La oficina de l’antic alt dignatari xiïta Sayyed Mohammed Hussein Fadlallah (considerat com el pare espiritual de Hezbollah, mort l’any 2010) comparteix aquesta opinió. Un dels seus representants afirma que l’esposa “ha d’acceptar, en efecte, els requeriments forçats [del seu marit], a menys que tingui raons vàlides per oposar-s’hi”, entre les quals podem citar una  malaltia, una fatiga extrema o la menstruació (perquè la fa impura).

Interrogat sobre com creu que la Xaria protegeix els drets de la dona contra la violència del marit, el secretari general de Dar Al-Fatwa, Khaldoun Oreimet, ha respost que les esposes poden demandar una reparació al tribunals islàmics (la legitimitat dels quals es deu a la Llei islàmica i no a les institucions de l’Estat).

Segons han dit algunes organitzacions feministes, les autoritats religioses han rebutjat el projecte de llei perquè aquest les feia sentir amenaçades. Per a Zoya Rouhana, dirigent d’una d’aquestes organitzacions (que es mouen en la clandestinitat), “els dignataris religiosos que s’han oposat a la llei no l’han estudiat en detall i l’aborden des d’un punt de vista patriarcal en afirmar que aquesta amenaça el poder de l’home sobre la família i ataca directament regles destinades a preservar la unitat familiar. Malauradament –segueix dient Zoya Rouhana-, ells no volen veure que l’ús de la violència en les relacions familiars és la veritable causa de la destrucció de la unitat de la família”.

El passat 6 de juliol, Human Righs Watch ha expressat el seu suport al projecte de llei i ha fet una crida als polítics del Líban perquè l’aprovin, convençuda que amb aquesta llei s’establirà “un criteri a seguir pels països veïns”. D’aleshores ençà, centenars de libanesos han intervingut en el debat i fins s’ha creat un grup de reacció a les declaracions de Dar Al-Fatwa a Facebook, confiant que la llei s’aprovi.

Aquest tipus de qüestions, que afecten clarament als drets humans i a la dignitat de la persona (de la dona, en aquest cas) marquen els límits del nostre respecte al multiculturalisme. Posicions com les que he transcrit en aquest article són les que no podem acceptar, respectar ni tolerar, perquè trenquen els drets i la dignitat de la persona que enclou i protegeix el pacte constitucional.

Quan a l’època de Franco un ministre es veia involucrat en algun afer impropi (deixem-ho així), diuen que el general, a més de cessar-los (agraint-los formalment els serveis prestats), els renyava dient: “Siempre os pillan por la cartera o por la bragueta”. I, probablement, tenia raó el vell jerarca perquè si el sexe és (o pot ser) un problema per al polític, els diners en són un altre, avui per avui, superior. Permeteu-me, doncs, que parli d’una qüestió tan perillosa com llenegadissa com és el comportament sexual dels polítics i que ho faci arran del cas recent de Dominique Strauss-Kahn.

En efecte, tots sabem que el passat 1 de juliol, la justícia de Nova York va decidir alliberar DSK sota fiança. Els advocats de l’anterior dirigent del Fons Monetari Internacional (FMI) volien, a més, que el deslliuressin també dels càrrecs que manté contra el seu client la jove que l’acusa d’agressió sexual, tot al·legant que el seu testimoni és cada cop menys fiable (i potser tenen raó, no ho sé). De moment, la justícia nord-americana no hi ha accedit i no sabem com acabarà la cosa, encara que, a molts diaris francesos, es continua opinant que DSK ha estat objecte d’un “assassinat” mediàtic i judicial. Encara més, alguns dels seus amics socialistes al·leguen que ha estat objecte d’una persecució i apel·len a un complot, alhora que subratllen que el testimoni de la dona de feines guineana és poc fiable. Fins i tot, en un diari com Le Monde (3.07.2011), Denis Lacorne, especialista en els Estats Units, ha escrit respecte d’aquesta dona guineana “de pell negra” que “El mite roussonià i postcolonial del ‘bon salvatge’ s’esfondra”. Quasi res!

No em correspon a mi jutjar DSK i no ho faré. Per tant, no sé si el vell patró de l’FMI és o no és culpable del que se l’acusa. Deixem-ho, doncs, que ho resolguin els tribunals. Però el que em sembla interessant d’observar és la polèmica que ha sorgit darrerament a França sobre les possibilitats que té DSK (si és declarat innocent) de ser el candidat dels socialistes a les presidencials de 2012.

De fet, la moral sexual dels polítics és una matèria que distingeix les nacions llatines d’altres més puritanes. Sembla que els llatins (diguem-nos francesos, italians o espanyols) admirem els seductors, mentre que els nord-americans, els britànics i els alemanys es mostren molt més repatanis a l’hora d’admetre’ls. Això ha fet que nosaltres, els llatins, siguem molt més tolerants que els britànics, alemanys i nord-americans a l’hora de jutjar la moral sexual dels nostres dirigents. I de tots nosaltres, sembla que els francesos són els campions en aquest camp.

Curiosament, no crec que hagin influït només en aquesta actitud tolerant dels francesos el segle les Llums (tan admirat per mi) o bé el repudi revolucionari a la intolerància de l’Església en matèria sexual, perquè la cosa ve de lluny, com ho demostra que, també els monarques francesos (ells tan “cristianíssims”), s’envoltaven d’amants a la seva cort, sense mai amagar-les, a diferència dels monarques espanyols, que també fornicaven, però d’amagat. D’altra banda, penso que cap país té una literatura eròtica del nivell de la francesa: que abraça tout court, des del marquès de Sade a Catherine Millet.

Dic això perquè, si els francesos són tan tolerants pel que fa a la moral sexual dels seus polítics i DSK acaba essent absolt, no s’entén el resultat de l’enquesta que acaba de publicar el magazine Le Point (4.07.2011), segons la qual el 51% dels francesos creuen que DSK hauria de renunciar a ser candidat a les presidencials, mentre que només el 42% creuen que el personatge té encara davant seu la possibilitat de fer carrera política.

He de reconèixer que la lectura d’aquest resultat m’ha sorprès perquè sembla que qüestioni, potser per primer cop, la relació entre poder i sexe i, contràriament al que crèiem fins avui, revela un desamor entre els francesos i les històries de seducció. Però si analitzem una mica més a fons el cas de DSK, potser haurem de concloure que no és tant que els francesos s’hagin tornat puritans, com que l’actitud de DSK trenca els mínims que s’exigeix en el comportament d’un polític que pretén assolir la presidència del país.

Perquè, per poc que analitzem el debat que el cas ha provocat a França, veurem, en efecte, que la qüestió de fons que discuteixen els francesos arran del comportament de DSK no és, pròpiament (ni exclusivament), d’ordre moral. No significa, per tant, que els francesos hagin renunciat de sobte a les conquestes de les Llums ni a les que els va comportar la Revolució en matèria de llibertat, com algú ha volgut donat a entendre. Es tracta més aviat que DSK, amb el seu comportament irresponsable, ha posat en entredit algunes de les virtuts capitals que ha d’ostentar la persona que ha de presidir l’Estat. I aquestes virtuts no impliquen tant l’exigència d’un determinat comportament en matèria de sexe, com d’una conducta que garanteixi l’estabilitat i la seguretat d’un país que atorga al president uns poders excepcionalment grans. I un home que es complau, com DSK, a ficar-se en situacions tan compromeses, ha de saber que molt fàcilment pot caure en un parany que comprometi greument el present i el futur de França.

Em sembla, doncs, que, mostrant-se contraris a la represa de la carrera presidencial de DSK, els francesos no reivindiquen tant la moralitat sexual del president com la seguretat i l’estabilitat que exigeix el càrrec. Entre d’altres raons, perquè el president de França no pot ser un home sotmès a cap tipus de pressió. I de temptatives de pressió segurament n’hi ha moltes, però dues són molt evidents: una  és el sexe (“la bragueta”, que deia Franco); una altra són diners (“la cartera”, en frase del general).

Aquests dies, DSK, està essent jutjat (i criticat) per la primera, però damunt ell pesa també la segona temptativa de pressió. I no tant perquè se l’acusi d’haver robat, ni perquè se l’hagi acusat de suborn, ni perquè s’hagi enriquit il·legalment, com ha succeït en tants polítics espanyols que no cal que mencioni, sinó per una cosa més subtil: pel rebuig que els francesos han demostrat, no sols al llibertinatge narcisista i prepotent de què ha fet gala DSK, sinó també, i sobretot, al tren de vida fastuós i ostentós en què es mou habitualment. Un tren de vida que ha ferit la sensibilitat de la gent i que ha provocat les més dures crítiques de la premsa francesa.

El passat 22 de juliol els ciutadans europeus vam contemplar atònits com un home jove de 32 anys produïa una matança horrible en una illa situada davant mateix d’Oslo, la capital d’un estat, el de Noruega, presidit pels valors de la llibertat i de d’igualtat; uns valors summament importants per als joves membres del Partit Socialista assassinats, els quals s’havien reunit per debatre sobre la seva ideologia.

Si l’any 1986, al veí estat de Suècia, ens va sorprendre l’assassinat del primer ministre, Olof Palme, mentre feia la cua per entrar en un cinema sense cap escolta, ara ens sorprèn, i no poc, l’assassinat d’aquest gairebé centenar de joves que debatien tranquil·lament sense protecció a Noruega, entre d’altres raons perquè ningú no havia cregut estaven sota cap amenaça.

Acostumats com estem a la guerra contra el terrorisme de signe islàmic –fonamentalment d’Al-Qaida- , els europeus veiem de sobte com hi ha un altre perill que ens amenaça: el de l’extrema dreta, que va prenent posicions cada cop més sòlides (i preocupants) en molts estats, especialment centreeuropeus i del nord d’Europa.

El que a mi em sorprèn de la figura d’aquest jove assassí, de nom Anders Breivik, més enllà de la commoció que, a qualsevol persona sensata, ha de causar el seu crim, és el perquè De la seva acció violent. Coneixedors de la ideologia nazi, sempre hem cregut que l’extremisme de dreta tradicional fonamentava les seves arrels en una pretesa superioritat de raça que permetia eliminar les races considerades inferiors. No és aquest el cas de Breivik, encara que alguna cosa d’això trobem també en el seu pensament. Aquest, en efecte, en una auto-entrevista que va penjar a Internet, respon a la pregunta de si es considera de “sang pura” i diu que està orgullós de la seva ascendència vikinga, però per poc que aprofundim en el que anem coneixent d’aquest personatge sinistre, aviat podrem observar un canvi en el que, fins ara, havíem cregut que eren les principals motivacions dels partits neonazis europeus. Ja no és la supremacia de la raça que els mou (cosa que encara trobem, per exemple, a la ideologia del British National Party (BNP), sinó un rebuig profund al multiculturalisme.

Breivik és, probablement, un exemple del nou discurs antimusulmà que, dia rere dia, es va instal·lant al si de l’extrema dreta europea. Aquesta, més que oposar-se a la immigració i a l’islam per raons racials, malda per situar el seu fonament en la cultura, que és una matèria que, avui, pot ser més acceptable socialment. Per a Breivik, doncs, i per aquesta nova extrema dreta europea, els musulmans no són biològicament inferiors a nosaltres, però ens són incompatibles. Una opinió que, com acabo de dir, pot ser assimilada per molta més gent que la d’una pretesa superioritat racial.

Matthew Goodwin, professor de la universitat de Nottingham, que acaba de publicar un llibre sobre el BNP (“The New British Fascim: Rise of the BNP”), opina que seria un error considerar Breivik com una excepció noruega. Diu, en efecte, aquest professor que després de passar quatre anys entrevistant militants d’extrema dreta,  ha observat que la majoria d’aquests refusaven la violència política, però mostraven alhora, de manera indiscutible, una “cultura de la violència al si de la subcultura d’extrema dreta”. Segons Goodwin, les idees que ha copsat en les investigacions que ha dut a terme són, precisament, les mateixes que Breivik han fet palès abans i després dels assassinats de l’illa d’Utoya. Aquesta nova “cultura” (?) entén que les comunitats musulmanes constitueixen una amenaça que els partits polítics vigents són incapaços de gestionar i tallar d’arrel. D’aquí la conclusió final que, davant el “xoc el civilitzacions”  que, de manera inevitable, es produeix entre la majoria de la població (“nosaltres”) i aquests grups minoritaris (“ells”), cal exterminar no sols aquests grups, sinó també les persones i els polítics que els toleren.

És, doncs, en aquestes idees que les organitzacions d’extrema dreta troben una justificació per implicar-se en la lluita contra el que ells consideren un perill per a la “nostra civilització”. Aquesta ciutadans, doncs –dels que Breivik n’és un exemple-, en dur a l’extrem la seva ideologia, arriben a creure que la seva comunitat es troba amenaçada, no sols per Al-Qaeda, sinó també per organitzacions supranacionals com la Unió Europea (UE) o per les Nacions Unides (ONU) i, naturalment, per la immigració i pel creixement de la comunitat musulmana instal·lada al seu país.

En la mentalitat de l’extrema dreta d’avui, aquesta amenaça és més d’ordre cultural que econòmic. Per tant, el problema que se’n deriva no comporta només que aquests (“els altres”) ens prenguin els (“nostres”) llocs de treball o els (“nostres”) habitatges. No. Ells creuen que els nostres valors, la nostra manera de viure i la nostra comunitat estan en perill i que, lògicament, només una acció radical podrà eliminar aquest perill. Amb el seu crim, doncs, Anders Breivik lluitava guiat pel seu odi contra una societat oberta (com la de Noruega i com la nostra), i també contra la idea d’un país on les cultures i les idees diferents es puguin mesclar sense problemes i puguin conviure en llibertat.

Atesa la gravetat del crim, com calia reaccionar? Penso que Noruega ens ha donat a tots un exemple de serenitat de bon govern. En primer lloc, perquè els seus polítics ens han evitat un debat indigne entre ells pel que fa a la responsabilitat del govern que no va saber evitar la matança (què no hauria dit el senyor González Pons si això hagués succeït a Espanya!). I en segon terme, perquè aquest fet (que no per ser excepcional ens ha de deixar de preocupar) no ha provocat entre els noruecs cap reacció de follia en favor de la “seguretat” (com aquesta que patim a la UE i als EEUU, que aviat ens farà despullar en el control dels aeroports). Ben al contrari, el primer ministre noruec, Jens Stoltenberg, ha demostrat que era un líder savi i assenyat en afirmar que Noruega no és una nació que es deixi intimidar fàcilment per les bombes o pels trets. Ha dit que la vigilància serà reforçada, però sense transformar el país en un Estat policial.

El perill, doncs, a què ens poden sotmetre els moviments cada cop més forts d’extrema dreta no ha de ser, per tant, deixat a la mà de Déu. Els polítics s’hi han d’enfrontar amb fermesa, però sense abandonar mai els principis de llibertat, de tolerància i de respecte al multiculturalisme. Cal que vetllem perquè la nostra societat resti oberta a tothom i a totes les maneres de pensar, sempre, és clar, que tots respectem els principis democràtics a què acabo de fer referència.

Els drets lingüístics

Parlar dels drets lingüístics (com també parlar dels deures) és una qüestió francament delicada perquè de seguida provoca discussions on aviat apareix la visceralitat i on sovint es perden les formes. I de seguida sol aparèixer una paraula mítica: “llibertat”, com si aquesta permetés als uns i als altres de fer qualsevol cosa. I això no és cert. No ho és, doncs –com voldrien alguns-, que la teoria de la llibertat lingüística permeti a una administració autonòmica desconèixer certs drets constitucionals dels qui volen viure sempre en castellà, però tampoc no ho és –com voldrien uns altres- desconèixer el dret dels qui volen viure fent servir la llengua pròpia de la Comunitat Autònoma que és, a més, oficial. I tanmateix hauria de ser possible arribar a un mínim acord, al qual només podrem accedir si assumim una sèrie de principis que no poden deixar de ser avaluats i acceptats des del respecte a la llei.

Potser, doncs, que fixem el primer d’aquests principis: que la teoria de la llibertat lingüística és vàlida per explicar relacions estrictament privades, però en canvi és clarament insuficient per justificar l’engranatge de drets i deures que es poden donar entre el poder i els ciutadans, i fins i tot, en moltes de les relacions que aquests darrers mantenen entre sí. I això perquè el fenomen lingüístic (considerat tant des de l’òptica estrictament comunicativa com des d’una perspectiva cultural) és un fet col·lectiu i, com a tal, tot el ventall de drets i obligacions individuals que s’hi articulen han de tenir en compte aquesta dimensió col·lectiva, que exigeix un ordenament jurídic que reguli la llengua o les llengües presents en una comunitat política. Ordenament que trobem en el bloc de la constitucionalitat, del qual deriven un conjunt de drets i de deures, que afectaran a les persones i les institucions, i que, com hem vist, s’articulen sobretot a partir dels conceptes d’oficialitat i de llengua pròpia.

És cert que la llibertat d’emprar la llengua que es vulgui forma part del dret de la llibertat de l’individu, davant el qual els poders públics han d’observar un deure d’abstenció, però també ho és que, juntament amb un deure de conèixer la llengua oficial (deure entès com una càrrega explícita en el cas del castellà i implícita en el cas del català), es genera en el ciutadà el dret de conèixer la llengua, cosa que, al seu torn, suposa per al poder públic (Estat o Comunitat Autònoma) el deure de disposar dels mitjans indispensables perquè aquell la pugui aprendre.

I no podem, doncs, negar aquest deure implícit de conèixer la llengua oficial de la Comunitat Autònoma diferent del castellà, i això perquè el Tribunal Constitucional ha avalat en les seves sentències el deure dels alumnes que pretenen superar els cicles obligatoris de mostrar que coneixen suficientment les llengües oficials de la Comunitat Autònoma d’allà on han cursat els estudis, fet que esdevé un veritable deure d’aprenentatge de les llengües oficials i que pot tenir conseqüències respecte de l’exercici efectiu del dret de tria lingüística. I això fa també indispensable que els docents tinguin els coneixements lingüístics adequats.

Cosa ben diferent és el dret d’opció lingüística que té tot ciutadà de fer un ús vàlid jurídicament de la llengua oficial escollida davant dels poders públics i dels particulars. I aquest dret que el ciutadà té a usar la llengua que esculli deriva, precisament, del principi d’oficialitat. Si a la nostra Comunitat Autònoma són oficials el català i el castellà, el ciutadà té dret a usar la llengua que vulgui. Ara bé, aquesta afirmació no es correspon amb aquella altra que escoltem sovint, que predica que tots els ciutadans que ho desitgin tenen dret a ser educats en llengua castellana, perquè aquesta afirmació va més enllà del dret d’ús de la llengua i entra en un debat, força més complex: el de la llengua a l’ensenyament.

I a l’hora de parlar de la llengua a l’ensenyament hem d’esmentar d’entrada la doctrina del Tribunal Constitucional, i en concret, aquella sentència on es diu que és “del reconocimiento de la cooficialidad del castellano y de la lengua propia de una Comunidad [que] se deriva el mandato para los poderes públicos, estatal y autonómico, de incluir ambas lenguas cooficiales como materia de enseñanza obligatoria en los Planes de Estudio, a fin de asegurar el derecho, de raíz constitucional y estatutaria a su utilización” (STC 337/1994, FJ 14). I, atenent a l’esquema constitucional de distribució de competències, és al legislador autonòmic a qui correspon regular l’aprenentatge de la llengua oficial pròpia de la Comunitat Autònoma. I és aquesta legislació la que configura l’aprenentatge del català com un deure dels alumnes, i la que també garanteix –evidentment!- que al final del cicle educatiu obligatori tots han de poder emprar correctament tant el català com el castellà.

Ara bé, segons ha dit el Tribunal Constitucional, aquest dret constitucional a l’educació no comprèn un hipotètic dret de l’alumne –o dels seus representants legals- a escollir la llengua en la qual es realitzarà l’ensenyament (o llengua vehicular). En aquest sentit, el màxim intèrpret de la Constitució diu que “ninguno de los múltiples apartados del artículo 27 CE –ni el primero, al reconocer los derechos de todos a la educación, ni el segundo o el séptimo, en los que aparecen claramente mencionados los padres de los alumnos […]- incluye, como parte o elemento del derecho constitucionalmente garantizado, el derecho de los padres que sus hijos reciban educación en la lengua de preferencia de sus progenitores” (STC 195/1989, FJ 3). En tot cas, l’elecció de centre educatiu per raó de llengua és un dret de rang legal i, consegüentment, només existeix en la mesura que l’atribueixi l’ordenament infraconstitucional i s’ha d’exercir dins les disponibilitats organitzatives que ofereix el sistema educatiu. Això s’expressa en diverses sentències i, especialment, a la STC 337/1994 –que resolia la qüestió d’inconstitucionalitat plantejada pel Tribunal Suprem en relació amb els preceptes de la Llei de Normalització Lingüística de 1983, de Catalunya, que definien els models de conjunció lingüística-, sentència que va establir amb tota claredat que la decisió sobre la llengua de l’ensenyament s’inscriu en l’esfera competencial dels poders públics, als quals correspon definir el model lingüístic escolar vigent dins cada Comunitat Autònoma. Per consegüent, si bé les lleis poden reconèixer un dret a l’elecció lingüística en el terreny de l’ensenyament, no es tracta d’un dret de reconeixement preceptiu ni en cap cas absolut.

Els deures lingüístics

Els deures lingüístics neixen, com els drets, de l’oficialitat de les llengües, i afecten, doncs, al castellà i al català. Ja hem vist respecte d’aquell el deure constitucional que explicita l’article 3 CE de conèixer l’idioma que és oficial a tota Espanya. Però de tot el que venim dient és clar que també es produeix en molts casos un deure implícit de conèixer el català –quan aquest és la llengua pròpia de la comunitat-, encara que no d’usar aquesta llengua.

D’acord amb aquests principis, hem de presumir, doncs, als ciutadans –si més no a priori– que coneixen els idiomes oficials de la Comunitat Autònoma i, si aquest coneixement no es té, és el mateix interessat qui ho ha d’acreditar.

Ara bé, si en relació al ciutadà no podem dir que aquest tingui el deure de conèixer aquesta llengua (tret del cas que aquest sigui un alumne subjecte al procés educatiu d’una comunitat autònoma amb llengua pròpia), quan es tracta d’Administracions públiques, aleshores els deures que aquestes assumeixen en relació a les llengües oficials són força més amplis. Així –ni que sigui de manera sintètica- podem assenyalar els deures de disponibilitat (arts. 2 i 5 LNL) i d’atenció, tant activa o passiva, en cadascuna de les llengües oficials (arts. 6 a 12 LNL). Deures que també es fan extensius a les persones jurídiques (art. 3 LNL que remet a l’article 2 de la mateixa llei), així com a d’altres esferes: concretament als funcionaris de l’Administració de Justícia, ja que dins l’àmbit territorial de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, tots els ciutadans tenen dret a poder dirigir-se a aquesta Administració en la llengua oficial que estimin convenient d’usar, i no se’ls pot exigir cap classe de traducció (art. 11.1 LNL), perquè cal tenir en compte que totes les actuacions, documents, escrits, realitzats o redactats en català, són totalment vàlids i eficaços davant els tribunals i els jutjats de les Illes Balears. Circumstàncies aquestes que naturalment afecten als notaris i registradors, en la seva relació amb els ciutadans, ja que aquests tenen dret a ser assabentats en la llengua que elegeixin (art. 11.2 LNL).

Pel que fa a la llengua pròpia, la llei diu que l’Administració té el deure específic d’utilitzar-la (arts. 6 i 7 LNL), i d’adoptar les mesures necessàries per a la seva normalització (art. 10 i Títol IV de la LNL). La llei ordena també que la inscripció dels documents en els registres públics dependents de la Comunitat Autònoma es faci en català (art. 12 LNL), que la retolació pública sigui també en català i estableix un ordre de prioritat en favor d’aquesta llengua en els casos de retolació bilingüe (art. 15 LNL), ordena que la toponímia sigui en català (art. 14 LNL) i exigeix que els Poders Públics prenguin les mesures necessàries de cara a la capacitació del personal de l’Administració (art. 16 LNL) i específicament de l’Administració de la justícia (art. 11.3 LNL). També en matèria d’ensenyament (Títol II de la LNL) i dels mitjans de comunicació social (Títol III de la LNL).

La decisió del Govern de la Comunitat Autònoma de suprimir la obligatorietat de conèixer el català als funcionaris que no incideixin sobre l’ensenyament és una mesura que, no per esperada, hem d’acceptar sense formular la nostra més clara protesta. Penso que la decisió governamental és un error, però em sembla que la nostra resposta ha de venir, no tant de l’exabrupte o de la desqualificació, com de l’anàlisi de la legalitat: concretament, del que els juristes coneixem com el “bloc de la constitucionalitat”.

És per això que m’he permès escriure un article, que dividiré en dues parts, per facilitar-ne la lectura en el diari. En aquest primer parlaré del concepte de llengua pròpia (del qual es va oblidar la nostra consellera de cultura a les declaracions fetes al diari Menorca, ja que parlava només de la cooficialitat), i també d’aquest darrer concepte, que jo prefereixo dir-ne (com la Constitució) doble oficialitat. En el segon, parlaré dels drets i deures lingüístics, derivats, precisament, dels dos principis esmentats.

 El concepte de llengua pròpia: conseqüències jurídiques que se’n deriven

Correspon als estatuts d’autonomia regular la matèria lingüística dins el marc constitucional. L’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, aprovat per la Llei Orgànica 1/2007, de 28 de febrer, inicia aquesta regulació a l’art. 4, sota l’epígraf de “La llengua pròpia”, d’acord amb el qual “la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial.” Certament, doncs, parla de doble oficialitat, però, a més, de llengua pròpia, i és des d’aquest atribut que es deriva una conseqüència jurídica bàsica: la de ser el català la llengua normalment emprada per l’Administració. En aquest sentit, l’Administració, atenent al caràcter de llengua pròpia que té la catalana, ha d’operar i relacionar-se en aquesta llengua de forma principal, perquè és la de la comunitat a la qual serveix, això sens perjudici del dret d’opció política dels particulars a expressar-se en castellà i sense que tampoc l’Administració exclogui o desconegui aquesta llengua en la seva relació amb els ciutadans (STC 337/1994, FJ 21).

És probable que aquesta darrera afirmació no sigui pacífica entre nosaltres, atesa la poca contundència del text estatutari, però troba arguments sòlids en la doctrina del Tribunal Constitucional que ha parlat del concepte de “llengua pròpia” a la STC 46/1991, en dir que considerava ajustat a la Constitució l’art. 34 de la Llei de funció pública de Catalunya, tot afirmant que és raonable valorar el coneixement de la llengua catalana com a requisit general de capacitat perquè el català és la llengua pròpia de l’Administració, o sigui, és la llengua de l’Administració, i per tant, és una “llengua d’ús preceptiu” (STC 46/1991, FJ 2 i 3). És, doncs, aplicant el bloc de la constitucionalitat que el Tribunal Constitucional ha afirmat que “en efecto, el catalán, lengua propia de Cataluña, es lengua oficial en el territorio de la Comunidad Autónoma […] y, en lo que aquí interesa, es también la lengua de la Generalidad y de la Administración territorial catalana, de la Administración local y de las demás corporaciones públicas dependientes de la Generalidad” (STC 337/1994, FJ 21).

D’aquesta doctrina hem, doncs, de deduir la plena constitucionalitat de l’article 6 de la Llei de Normalització Lingüística de les Balears (LNL) de 29 d’abril de 1986, quan deriva del caràcter de llengua pròpia la prescripció del català com a llengua de l’Administració.

Veiem, doncs, que el concepte “llengua pròpia” comporta efectes jurídics clars, i això sens perjudici que, com a conseqüència de la doble oficialitat del català i el castellà, es derivin deures per a l’Administració d’atendre en castellà els ciutadans que així ho manifestin.

Del concepte de “llengua pròpia” es deriven, doncs, en definitiva, importants efectes jurídics. Els principals són aquests:

1. Que el català és la llengua de la Comunitat autònoma de les Illes Balears (art. 6.1 LNL) i que, com a conseqüència d’això, ho és del Govern Autònom, del Parlament i dels Consells Insulars i, en general de l’Administració Pública, de l’Administració Local i de les corporacions i institucions públiques dependents de la Comunitat Autònoma. Ho és, doncs, de tota l’Administració autonòmica. Matèria que es desplega bàsicament en els articles 9 i 34 LNL i també els articles 30 i 50 de la Llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, que s’han promulgat tenint com a nord la doctrina que emana de la STC 46/1991, FJ 4, que ordena relacionar els nivells d’exigència del català amb la capacitat requerida per dur a terme la funció de què es tracta.

2. Que la normalització de la llengua catalana és un deure de la Comunitat autònoma (art. 35 EAB), que aquesta ha de dur a terme d’acord amb els preceptes de l’Estatut i els derivats de la LNL que el desenvolupa.

3. Que el coneixement de la llengua catalana és un mèrit preferent en la resolució dels concursos i de les oposicions per proveir els llocs de magistrats i jutges (art. 97.2 EAB) i per a la provisió de les places de notaris i registradors (art. 99 EAB).

4. Que el català, com a llengua pròpia de les Illes Balears, és oficial a tots els nivells educatius (art. 17 LNL). I

5. Que el català és la llengua usual en emissores de ràdio i de televisió i en altres mitjans de comunicació social de titularitat de l’Administració Autònoma o sotmesos a la seva gestió (art. 28.1 LNL).

L’Estatut, però, no només parla de la llengua pròpia. També ho fa de

La doble oficialitat

Mentre el concepte de llengua pròpia implica un contingut històric i sociològic que lliga una determinada llengua al territori i a la comunitat que hi habita, el concepte de llengua oficial té, en canvi, una connotació estrictament jurídica. Una llengua serà oficial perquè així ho estableix la llei. Punt.

La Constitució, després de dir que “el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat”, diu que “tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la” (art. 3.1). I afegeix tot seguit que “les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts” (art. 3.2).

En reconèixer, doncs, l’existència de diverses llengües oficials, per bé que algunes limitades territorialment, la Constitució proclama el principi del pluralisme, que es garantirà a través dels estatuts d’autonomia i la legislació autonòmica de desenvolupament. Per tant, el castellà serà oficial en tot l’Estat, però haurà de compartir aquesta oficialitat amb altres llengües (que la Constitució qualifica també d’espanyoles) en els territoris on aquestes hagin estat reconegudes com a oficials pels seus respectius estatuts d’autonomia.

Estem, doncs, en condició de veure que, si bé el dret a tria lingüística de les institucions i el procés normalitzador són una conseqüència del caràcter de llengua pròpia, els drets i deures lingüístics deriven bàsicament del caràcter de llengua oficial. Per tant, les institucions –les de les Balears en el nostre cas- hauran d’actuar compel·lides per tot una sèrie de deures que deriven del caràcter de ser el català la llengua pròpia del territori que administren o bé on actuen, mentre que el dret a la llibertat d’elecció per part del ciutadà de les Balears deriva directament del caràcter de llengua oficial.

És per això que no hi ha contradicció, ni menys encara incompliment legal, en afirmar que la noció de llengua pròpia habilita molts mandats en què es fa el català d’ús obligatori (per bé que no exclusiu), cosa que genera unes obligacions a les Administracions públiques, a les Corporacions de dret públic, així com també a institucions i entitats; obligacions que, al seu torn, esdevenen drets per als ciutadans que volen gaudir d’una atenció en aquesta llengua pròpia (el català en el nostre cas). L’oficialitat, doncs, queda modulada per la declaració de llengua pròpia, de manera que es generen usos oficials diferents per al castellà i el català d’acord amb la circumstància que aquest gaudeix de l’estatut de llengua pròpia de les Illes Balears.

Segons el Tribunal Constitucional, l’abast i els efectes de l’oficialitat estan configurats per la legislació autonòmica, d’acord amb els respectius estatuts d’autonomia (STC 82/1986, 123/1988 i 337/1994). En conseqüència, la legislació autonòmica ha de regular els usos oficials que es poden derivar de l’oficialitat declarada estatutàriament a l’article 4.1, segons el qual, “la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial.”

I això implica la necessitat de parlar dels drets i dels deures lingüístics derivats de la doble oficialitat.

Els diaris de diumenge passat donaven compte de la notícia que el president de Cuba, Raúl Castro, havia rebut a l’aeroport de l’Havana al governant veneçolà, Hugo Chávez, que hi havia arribat per iniciar la segona fase del tractament contra el càncer que pateix i per sotmetre’s a quimioteràpia.

A l’informatiu de mitjanit, la televisió cubana va emetre un vídeo sense so de l’arribada d’Hugo Chávez a l’aeroport de l’Havana, on es veia Raúl Castro que el rebia acompanyat del ministre de Relacions Exteriors de la illa, Bruno Rodríguez. El dia anterior, Chávez havia anunciat a Caracas que sortia del país havent sol·licitat i obtingut del Parlament veneçolà el corresponent permís per viatjar a Cuba i complir d’aquesta manera amb la segona etapa del seu tractament contra el càncer. L’autorització parlamentària, comportà un decret de presidència, amb el qual Chávez delegava part de les seves funcions com a cap d’Estat al vicepresident, Elías Jaua, i al ministre de Planificació i Finances, Jorge Giordani. “Aquest és un decret per delegar –va dir Chávez-, no com volen alguns sectors de l’oposició, que demanen que jo deixi el govern”.

Abans de partir, el president de Veneçuela va mantenir una atapeïda agenda per deixar solucionada la manera de mantenir-se en el comandament del Govern tot i ser a Cuba. I, posteriorment, també es va reunir amb els seus seguidors del Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV).

No hi ha dubte que l’aparició d’aquest càncer, que el mateix president Chávez va anunciar des de Cuba a principis del mes de juny, ha despertat l’interès general per veure com afectarà a la vida del president, però també, i per damunt de tot, què significarà per a la revolució bolivariana de la què el comandant n’és el líder únic i indiscutible.

Després de tres setmanes de misteris i de rumors, Chávez agafà el micròfon es posà davant una càmera de televisió i, com Evita Perón, agafà el brau per les banyes. Anuncià que tenia càncer i que el venceria, amb referències exòtiques al Jesús dels esue pares i a la Mare de Déu. De fet, parlà de vèncer el càncer com si això signifiqués un nou escaló de la seva aventura èpica.

Desconec, com la majoria, l’abast de la malaltia de Chávez, però el que no es pot discutir és que aquesta (amb les reiterades absències de Veneçuela), ha estat la font d’un debat nou entre els membres del PSUV sobre el futur: què passarà si Chávez desapareix? Per primer cop –ni que sigui a causa d’una malaltia que es pressuposa greu-, el règim de chavista es troba davant el que podem considerar com el gran fracàs del procés engegat pel mateix Chávez: la revolució bolivariana; un procés que, avui per avui, es troba mancat de successor.

La base chavista és conscient del problema tot i que, des dels més alts dirigents de l’Estat, es nega categòricament cap mena de preocupació. M’és difícil de saber des d’aquí si són sincers i, per tant, si estan o no preocupats els correligionaris veneçolans d’Hugo Chávez, però del que estic segur és que no hi ha ningú en aquests moments que pugui sentir-se amb forces de reemplaçar el comandant, si és que la malaltia s’acarnissa en la seva persona. Entre d’altres raons, perquè ell mateix ha vetllat per separar qualsevol dirigent que gosés presentar-se com a eventual aspirant a substituir-lo.

Si analitzem els darrers sondatges d’opinió, descobrim aviat resultats devastadors per al chavisme (o per als seus dirigents que hauran d’afrontar unes eleccions presidencials el proper 2012). Segons l’Institut veneçolà d’anàlisis de dades (IVAD), si avui es programessin unes primàries per escollir el candidat chavista a la presidència, el 32,6% seguiria apostant per Chávez; el 2,6% votaria per l’actual vicepresident, Elías Jaua; el 2,5% pel diputat Diosdado Cabello; i el 57,6% refusaria manifestar la seva opinió.

Els líders chavistes obtenen, doncs, a Veneçuela, una avaluació comparable a la d’alguns membres de l’oposició, com per exemple Antonio Ledezma, actual batlle de Caracas, o com Henry Ramos Allup, diputat i secretari general del partit d’oposició socialdemòcrata Acció democràtica (AD), o com Álvarez Paz, democratacristià. Fet aquest que preocupa i, probablement, indigna, els membres dels partit chavista que encara creuen en el futur del projecte chavista (la dita revolució bolivariana) sense Chávez.

Sembla, per tant, que si el chavisme es troba desproveït de personalitats de referència (fora de la del seu líder indiscutible), l’oposició, en canvi, compta amb tres dirigents regionals amb vocació nacional. Tampoc no és sorprenent que sigui així, perquè Chávez ha canviat la manera de fer política a Veneçuela. Els seus lligams afectius amb els més pobres (de fet són les classes més desfavorides les qui li donen suport) posa de manifest l’enorme deute social contret amb aquest segment de la població, que l’obliga a dur a terme una política que doni resposta al clam que Chávez ha suscitat en un 80% dels veneçolans, si no vol que es produeixi entre aquests una gran decepció.

El règim de Chávez, emparat en els ingressos del petroli i en una demagògia absoluta en favor dels més necessitats, durà probablement el país a un estat de xoc absolut quan el 80% de la població s’adoni que el líder ha construït un model que no admet d’altres líders que ell, que situa la fidelitat a la seva persona per damunt de l’obligació institucional de rendir comptes, i que difícilment podrà satisfer les promeses electorals contretes.

Amb Chávez, doncs, o (més difícil encara) sense Chávez, la necessitat de respondre a les demandes socials serà un element crucial en el futur de la vida política de Veneçuela i marcarà les eleccions que, constitucionalment (amb Chávez o sense Chávez), s’han de celebrar l’any vinent.

A la mort de Ferran VII, el 1833, la seva esposa, Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies accedí al tron ​​d’Espanya en qualitat de regent davant la minoria d’edat de la futura reina Isabel II. Es trobà de seguida enfrontada al germà del rei mort, Carles Maria Isidre de Borbó, que no va reconèixer la derogació de la Llei Sàlica, que impedia a les dones d’accedir al tron d’Espanya, llei feta per Carles IV i ratificada i promulgada pel propi Ferran VII. La fi del període absolutista de la Restauració va animar els liberals, defensors de la Regent, a demanar-li que restablís novament la Constitució de 1812 elaborada per les Corts de Cadis. Però Maria Cristina no va veure clara aquella proposta i encarregà a Francisco Martínez de la Rosa, aleshores President del Consell de Ministres, l’elaboració d’una nova norma. Amb la col·laboració de Javier de Burgos i amb no poques dificultats, el 10 d’abril de 1834 es promulgà l’Estatut Reial a manera de carta atorgada que pretenia superar l’anterior norma fonamental de 1812 i acontentar liberals i moderats. Les tensions entre els uns i els altres van aparèixer, però, aviat i feren que l’Estatut reial fos un text que regí durant un temps molt breu. Quan en el Palau de la Granja de Sant Ildefons es produí la revolta dels sergents, el 13 agost 1836, la norma va ser derogada i es restaurà la Constitució de 1812.

La denominació de carta atorgada ve del francès (charte octroyée) i s’aplicava a un document en virtut del qual el rei es comprometia a governar als seus súbdits d’una forma determinada. Suposava, de fet, una constitució per a l’Estat que, en lloc d’emanar del poble, titular de la sobirania nacional (vegeu l’art. 1.2 de la Constitució espanyola de 1987), en el cas de la carta atorgada sorgia del poder absolutista del rei.

Heu vist que parlava en passat («sorgia del poder absolutista», acabo d’escriure), però en el cas del Marroc, que és la matèria de què he de tractar avui, ens cal parlar en present. En efecte, el passat 1 de juliol de 2011, els marroquins van recolzar per aclaparadora majoria (el 98,49% de vots favorables) la nova Constitució proposada per Mohamed VI que, des del punt de vista de l’anàlisi constitucional no mereix sinó el títol de carta atorgada.

En veient com afaitaven les barbes dels seus veïns (la Tunísia de Ben Alí, la Líbia de Muamar El-Gadaffi i l’Egipte de Hosni Mubarak, especialment) el rei «sagrat» del Marroc, el monarca absolut descendent directe del profeta (?), i l’home que és alhora la principal fortuna privada del seu país, ha decidit donar una passa vers la llibertat i ha cregut que el camí era d’aprovar una nova constitució, que ha sotmès a referèndum amb un gran èxit, si és que ens hem de creure les dades que ha aportat el ministeri de l’interior.

L’anunci del canvi va ser fet pel mateix monarca el passat 18 de juny i la cosa va anar tant ràpida que els partits polítics van tenir tan sols deu dies per fer campanya en favor o en contra del nou text que acabaven de conèixer i que el rei sotmetia a referèndum. De fet, el monarca s’havia avançat fins i tot als moviments populars prodemocràtics, ja que al Marroc no s’han conegut les revoltes que, demanant llibertat i democràcia, s’han produït, en canvi, als països veïns que, si més no en el cas de Tunísia i d’Egipte han acabat amb el derrocament de Ben Alí i de Mubarak, els dictadors que els subjugaven.

I què proposa la nova constitució aprovada? Doncs proposa una petita rebaixa de l’absolutisme. El rei es compromet a elegir al primer ministre d’entre les files del partit polític més votat, i el cap de govern ha de ser l’encarregat de nomenar els ministres, els governadors, els ambaixadors i els alts càrrecs de la funció pública. Això vol dir que la monarquia està d’acord a no ser tan autoritària com era, però no accepta convertir-se en una monarquia parlamentària de tall europeu, com l’espanyola, la britànica o l’holandesa, posem per cas, on els monarques regnen però no governen i on la sobirania radica en el poble, que elegeix els seus parlamentaris, els quals, al seu torn, designen el primer ministre.

Curiosament, si llegim l’opinió dels redactors d’aquesta carta atorgada, sembla que tot està molt clar en el nou text constitucional, però no és així, perquè el rei, si bé deixa de ser «sagrat» i passa a ser tan sols «inviolable» (en això com el monarca espanyol, art. 56.3 CE), continua tenint molt de poder, ja que manté la plena autoritat sobre les forces armades i la política exterior, alhora que presidirà el Consell de Ministres i un Consell Nacional que es crearà de bell nou. Alhora que continuarà essent també el líder indiscutible en matèria religiosa, únic àmbit en el qual podrà promulgar decrets reials.

I pel que fa a la justícia, la constitució planteja un nou sistema independent del poder executiu i legislatiu, que millora, és clar, l’actual sistema on el Consell responsable de la designació dels jutges era presidit pel rei.

Què és, doncs, el que canvia? No hi ha dubte que el Parlament veu incrementat el seu poder, però aquest no respon als mínims exigibles perquè el règim constituït es pugui homologar com a democràtic. Això ha fet que hagin estat molts els col·lectius que s’han manifestat en contra de la nova constitució (per bé que el resultat del referèndum no sembla que hagi reflectit aquest descontent). Especialment, cal fer referència al dit «Moviment 20 de febrer» que reivindica reformes polítiques profundes al Marroc, moviment que va protagonitzar una manifestació relativament gran uns dies abans del referèndum.

Quan dic gran, estic parlant d’unes dos mil persones, segons he pogut saber per la premsa, perquè cada cop que surten al carrer els membres d’aquest moviment, de seguida apareixen els dits «Joves monàrquics», amb banderes marroquines, decidits a boicotejar la manifestació. Tot i així, hem de celebrar que, fins ara, no hi hagi hagut enfrontaments entre els uns i els altres, la qual cosa ha evitat que (ben al contrari de Síria, on Bachar El-Assad segueix ferm a la conducta sanguinària del seu pare) hi hagués morts.

No menystinguem, però, aquest moviment. Un dels seus dirigents, Mohamed Abu Nasr, president de la secció local de l’Associació marroquí dels Drets Humans, ha dit que «encara que els grups que recolzen la Constitució van intentar frenar-nos, no han aconseguit impedir que nosaltres ens manifestéssim». Ell assegura que van participar a la protesta milers de persones, a Fes, a Tànger i a Casablanca, encara que no van poder contrarestar la maquinària que el rei va posar en marxa per dissuadir qualsevol brot de crítica.

Carta atorgada, per tant, i no Constitució pròpiament dita, perquè el nom no fa la cosa. I amb això no vull dir que no s’hagi fet una passa endavant, però no s’ha produït, ni molt menys, el que els homes del règim prediquen ni el que reclamen els demòcrates d’aquell país.

He estat dos cops a Atenes: fa deu anys i fa tan sols dos mesos, amb motiu de la publicació de la versió grega d’Els Nikolaidis (Proa, 2006). La primera vegada vaig tenir l’oportunitat de viatjar per algunes de les seves nombroses illes i em vaig enamorar del seu mar, que és el meu, de la nitidesa d’un cel que també és el meu i d’una cultura de la qual, la seva d’avui i també la meva, en són deutores. Ser, doncs, a Grècia és com ser a casa i tot el que pugui esdevenir als grecs és com si ens succeís també a nosaltres que, si bé tenim una economia molt més gran i, probablement, més sòlida, vivim també d’alguna manera una crisi paral·lela (tot i que força menys greu), una crisi econòmica que produeix sofriments a tothom, però sobretot als més dèbils, que són precisament els qui menys tenen a veure amb les causes que l’ha provocat.

De tota manera, a Grècia (també a Espanya), els mals no són imputables només als governants, perquè en una major o menor mesura tots en som responsables. Tots, en efecte, hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, tots ens hem enganyat sabent-ho (o tenint possibilitats reals de saber que ens enganyàvem), i ara, ens agradi o no, haurem de fer pinya per sortir d’aquesta mena d’atzucac on ens trobem.

Més enllà de deduir qui és més responsable de la greu situació en què es troba Grècia (si els conservadors de Karamanlis que van obrir les portes al desastre urbanístic, que van permetre que tot l’Estat fos un frau, que van enganyar els comptes a l’hora de mostrar-los a la Unió Europea i que van fer una despesa enorme per obtenir uns Jocs Olímpics que no podien pagar, o si ho són els socialistes de Papandreu, que han imposat la disciplina ferrenya que li ha exigit l’autoritat monetària europea per rebre els diners del rescat). Sigui com vulgui, el que no podem deixar de tenir en compte és que són tots els grecs (encara que, més especialment, la classe política) els primers responsables de viure en un Estat on els elements substancials d’aquest són un frau.

Les autoritats greques han estat, en efecte, els primers responsables de permetre una economia subterrània que s’estima en cent mil milions de dòlars, la qual representa gairebé el 30% del PIB. Un muntant, doncs, gegantí, per a un Estat amb un nivell impositiu fins ara molt feble i on l’evasió al fisc ha significat una mena d’esport nacional. Això fins al punt que si aquesta economia paral·lela no existís, Grècia tindria un superàvit.

Quan vaig ser a l’hotel on he residit aquest darrer cop que he visitat Atenes, vaig pujar a la cafeteria amb terrassa que tenia a l’àtic. Des d’allí es veia perfectament el Partenó i, en veient-lo, l’home que tingui un mínim de sensibilitat artística, no pot menys que emocionar-se. Un matí, la meva dona i jo vam pujar fins l’Acròpolis acompanyats d’Eusebi Ayensa, l’actual director de l’Instituto Cervantes. En ser-hi a la vora em va sorprendre de trobar-hi les mateixes grues que havia vist deu anys enrere. «És que les obres no s’acabaran mai?», li vaig demanar. «Els grecs –em va respondre Ayensa- creuen que mentre hi hagi grues hi haurà subvencions de l’UE, per tant, mai no veurem l’Acròpolis alliberada». El vespre anterior, sopant amb el meu editor d’Atenes, Nikos Iordanidis (Editorial Lagoudera), un home d’empenta però profundament desesperançat, aquest atacà durament els polítics i em va assegurar que un percentatge molt petit dels diners que arribaven d’Europa s’aplicaven a la destinació fixada. La major part d’aquests acabaven a mans privades. Però Iordanidis creia (també jo ho he cregut sempre) que no és encertada l’opinió d’aquells que asseguren que «tenim uns polítics que no ens mereixem». Tan ell com jo creiem que «tenim els polítics que se’ns assemblen». Si són corruptes, això vol dir que també ho som nosaltres. Si són mediocres, això vol dir que també nosaltres ho som. Els polítics són sempre el reflex (potser hauríem de dir la síntesi) de la societat que representen.

Això es veu molt clarament a Grècia on l’Estat (l’hagin governat els uns o els altres) ha dut sempre a terme una política netament i descaradament clientelista. Cada govern ha distribuït als seus fidels funcions retribuïdes pels pressupostos de l’Estat, ordenant una o més pagues extraordinàries fins i tot quan ja s’havia manifestat la crisi. Ara, però, quan el govern aplica mesures dràstiques, la gent protesta, omple la plaça Sintagma (plaça de la Constitució) i trenca vidres, portes i mobiliari urbà. Massa tard. Perquè ara Grècia està fermada de mans i peus. Poc hi poden fer ja els polítics si és que volen que els europeus i els banquers alemanys i francesos els deixin els diners necessaris per al rescat.

Tot el sistema polític i econòmic de Grècia ha estat sempre un immens frau. I d’aquest se’n beneficiaven també els ciutadans, que es van acostumar a viure al marge de les normes. És ben curiós, a tall d’exemple, la imaginació que han tingut darrerament els responsables de la Hisenda municipal atenesa, que han enviat helicòpters als barris residencials d’Atenes per identificar les piscines construïdes. N’han identificat milers, de les quals només 300 s’havien fet i declarat amb les corresponents llicències.

De sobte, la Hisenda pública s’ha interessat a controlar les professions liberals, que a penes pagaven impostos. Només els empleats i els jubilats tenien els sous sota control i pagaven per força. Durant el mes de juny, s’han publicat els noms de seixanta-sis metges acusats de frau, i el passat mes de maig el govern va posar un antic fiscal especialitzat en la lluita antiterrorista al front de la brigada financera. Però les impressions generals són que ben poc s’està aconseguint.

Segons la premsa anglesa, pocs dies abans de les darreres mesures ordenades pel govern de Papandreu, la ministra de Treball, Loúka Katséli, havia criticat en una emissora de ràdio grega la gran flexibilitat dels criteris objectius impositius per determinar la renda de les professions liberals i dels autònoms. Per demostrar-ho, la ministra posava l’exemple d’un matrimoni que posseïa dues residències, dos cotxes, un veler de 10 metres i declarava un ingrés de 19.000 euros de renda anuals. Aquest no pagava més que 9 euros d’impost a la Hisenda Pública.

Grècia necessita, per tant, una reforma profunda, i això demana un canvi de mentalitat. Primerament, en els qui són en el govern o poden ser-hi (cosa que els conservadors no sembla que hagin entès). Però també en els ciutadans, que hauran d’assumir la dura realitat en què es troben i hauran d’acabar entenent que l’Estat no és aquell pare omnipotent i bondadós que sempre està i estarà dispost a donar però mai a rebre. Hauran, doncs, d’assumir que l’Estat no és un pare, ni és omnipotent (gràcies a la crisi hem descobert que els Estats poden fer fallida, cosa que no sabíem fins avui), ni és tampoc un pare bondadós. L’Estat és, a tot estirar, un reflex de nosaltres mateixos.

Després d’unes setmanes en què l’afer Strauss-Kahn ha omplert les pàgines dels diaris de tota Europa degut a la posició internacional que tenia el que era la gran esperança dels socialistes francesos per enfrontar-se a Sarkozy a les presidencials de 2012, he de dir que m’ha sorprès (potser no m’havia de sorprendre) el tractament que aquesta qüestió ha tingut a la premsa gala, que, en general, s’ha desmarcat de les opinions de la majoria, molt crítiques amb el comportament de l’exdirector del FMI.

És cert que eren dures les imatges emeses a través de la televisió nord-americana, que exhibiren DSK detingut a la comissaria amb els braons emmanillats, conduït davant del tribunal i, finalment, traslladat a la presó, un cop es va formalitzar l’acusació d’haver agredit sexualment a una cambrera de pisos d’un hotel de Nova York. Però si la justícia és cega a l’hora de tractar els ciutadans, no ens hem de sorprendre que en un presumpte cas de violació (o de forçaments sexuals), tracti amb la mateixa duresa un taxista de Manhattan que el president del FMI, cosa que la França de l’égalité, la liberté et la fraternité no ha semblat entendre i hauria d’haver entès.

Jack Lang, el recordat i respectat ministre de cultura de François Mitterrand, s’indignà perquè el jutge de Nova York no va posar immediatament DSK en llibertat sota fiança, al·legant que, després de tot, no havia “mort ningú”. I Bernard-Henri Lévy, el filòsof de la revolta quan nosaltres (vull dir els de la meva edat) vivíem el foc de la revolució del 68, no acceptà tampoc el tractament que la justícia de Nova York va donar al personatge: “Estic indignat –va dir- amb aquest jutge americà que, llençant-lo a la tropa dels caçadors d’imatges, ha cregut que [DSK] era un home que es podia jutjar com els altres”.

Aquesta frase, equivalent a aquella altra tan coneguda entre nosaltres del “no sap vostè amb qui està parlant?”, implica entendre que no es pot tractat un “home poderós” com es tractaria, per exemple, un immigrant africà, o com, també per exemple, calia tractar la cambrera de pisos, de raça negra, que, segons sembla, va ser violentada per DSK.

D’altra banda, és ben curiós veure com moltes dones franceses no han respost tampoc com, probablement, havien de respondre, si més no per solidaritat de sexe amb la cambrera de pisos de Sofitel. Sembla més aviat que la consciència de classe ha prevalgut sobre la de sexe, com podem observar llegint, per exemple, les declaracions de Laurence Masurel, una antiga redactora política de Paris Match: “A França –ha escrit Masurel-, nosaltres no volem la guerra de sexes. Tothom sap que, a Amèrica, un jove no té cap dret a tocar una jove”, com volent donar-nos a entendre que els francesos són, en aquest camp, força més avançats que els americans. La qual cosa probablement és certa, però no suficient per justificar la presumpta acció de DSK.

Més greu, però comprensible (encara que el parentiu no crec que justifiqui la naturalesa de l’argument que ha emprat), és el que ha dit Anne Sinclair, l’actual esposa multimilionària de DSK, la qual no ha dubtat d’aplaudir els homes que enganyen, com si l’engany fos una prova de grandesa o, encara pitjor, de masculinitat. “Jo n’estic orgullosa! –ha afirmat Anne Sinclair-. És important per un home polític saber seduir!”

Katha Pollit, una assagista i poeta novaiorquesa, coneguda militant feminista, ha dit que, quan escolta aquests arguments de boca dels francesos, té la impressió que ells estan convençuts que la seva justícia és un model de defensa dels drets dels acusats, mentre que la justícia americana llença innocents als lleons per una simple declaració acusatòria. Però la realitat és que els francesos –potser seria més exacte dir les franceses-, encara que lentament, han començat a parlar de les mancances que observen en el seu país en tot allò que fa referència a les relacions home-dona, i han reconegut comportament francament greus. Sense anar més lluny, la ministra d’Esports, Chantal Jouanno, dotze vegades campiona de França de karate, s’ha queixat de no poder anar amb faldilla a l’Assemblea Nacional (al Parlament!), de por que té de ser importunada. D’altres dones han explicat també la impunitat amb què alguns homes polítics assetgen les seves col·laboradors i les periodistes femenines. En aquest sentit, Stefan Ulrich ha escrit que “ poc a poc, ha anat apareixent la imatge d’un país que podríem denominar Machosistan, que sembla dominat per faunes obscens”. Per exagerada que sembli aquesta imatge, segueix dient la periodista, “és evident que el clima sensual de la cort reial de Versalles s’ha mantingut durant la República. Certs homes poderosos continuen arrogant-se un dret de cuixa, i molts francesos observen els seus governants amb fascinació temorosa, cosa que els impedeix de controlar-los”.

Avui sembla que tots hauríem d’estar convençuts que la dona no és –no hauria de ser- l’encarnació del mal, l’ésser que, durant segles (probablement des d’Eva), ha esdevingut la culpable de tots els perills que afectaven a l’home (i fins pot ser a la humanitat). Però no crec que l’home hagi de ser necessàriament (malgré vous, Monsieur Strauss-Kahn), l’encarnació d’una violència salvatge i irreprensible, i que la societat ha d’avançar envers la instauració de la cultura del respecte recíproc i de la igualtat. Un objectiu, però –em refereixo a aquest darrer-, que difícilment s’aconseguirà fins que la dona no hagi assolit el mateix pes que l’home dins el món d’avui.

En aquest mateix sentit s’ha pronunciat la diputada francesa Valérie Boyer: “El que realment importa –ha dit- no és com nosaltres [les dones] ens vestim, sinó per què som tan poc nombroses a l’Assemblea nacional”. De fet, a França, només el 18,5% dels diputats són dones. Com són només el 15% les dones que formen part dels consells d’administració dels grans grups.

No tinc dades a mà d’Espanya i, per tant, no puc parlar-ne en propietat. A més, dins aquesta secció, pensada per parlar de política internacional, no hi toca. I això em salva de dir què penso de la norma que imposa les “quotes” (femenines, illenques, etc.) en l’elecció del càrrecs públics. Prefereixo que el lector intel·ligent ho endevini sense necessitat que jo m’hagi d’expressar.

El passat dia 20, el Congrés dels diputats aprovà la pròrroga de la missió espanyola a Líbia amb un cost aproximat de 14,4 milions al mes. Hi hagué una certa unanimitat perquè Llamazares (IU), que hi estava en contra, abandonà la sessió abans de votar i Rosa Díez s’abstingué. Per tant, 36 vots a favor i cap en contra.

No tinc opinió. Suposo que és el correcte un cop s’entrà en aquesta dinàmica el passat mes de febrer sense que, de moment, Gaddafi hagi estat derrocat, per  bé que s’ha convertit en un pària internacional que ja no té el suport de ningú.

Jo em vaig mostrar molt crític amb la decisió d’intervenir a Líbia. És provable que anés errat, però encara temo que el bé que amb la intervenció s’intentava aconseguir no hagi produït tant o més dolor del que provocava la dictadura líbia. D’altra banda, està encara per veure l’èxit d’una intervenció que, en negar-se a combatre en terra, s’allargassa i deixa que les tropes (o el que en queda) del coronel vagin provocant desastre rere desastre.

Arnold Chacón, ministre conseller de l’ambaixada dels Estats Units a Espanya, reconeix que el coronel Gaddafi aguanta malgrat la intervenció internacional, però assegura que caurà. És el mateix que havia dit Robert Gates, el cap sortint del Pentàgon, el qual, però, es queixava darrerament que la majoria dels països de l’OTAN que van donar suport a la intervenció a Líbia ja no combatessin. I la cúpula de la Royal Navy britànica ha admès que la flota no serà capaç de continuar operant a Líbia després de l’estiu. Els dubtes, doncs, continuen.

Qui no en té, de dubtes, és el governador de la Banca central de Tunísia, Mustafà Nabli, en afirmar que “és el G8 el qui ha decidit de fer la guerra a Líbia, però som nosaltres els qui n’hem de suportar el cost”. I és que, en efecte, d’ençà l’inici de la crisi, Tunísia s’ha vist en el deure d’assumir l’arribada de més de 80.000 refugiats.

D’altra banda, cada dia són més els qui es demanen per què hem decidit intervenir a Líbia i, en canvi, sembla que mirem cap a un altre costat quan sabem perfectament que, a Síria, Bachar El-Assad també fa miques el seu poble. És clar que en coneixem perfectament la resposta: d’una banda tenim Rússia i la Xina, que evitaran tota resolució que aprovi una intervenció internacional contra el règim del dictador sirià; i d’una altra, ens enfrontem amb les dificultats econòmiques i l’esgotament de l’entusiasme en els estats que integren l’OTAN. Això fa que, com apunta Xavier Batalla, l’autòcrata sirià no s’immuti.

“Nosaltres violem les vostres dones”

Sigui com vulgui, del que jo realment volia parlar avui era d’una qüestió humana de la què se n’ha parlat poc i que, això no obstant, comporta drames personals francament terribles. Perquè una de les conseqüències de la guerra és que les tropes del coronel Gaddafi hagin decidit utilitzar un arma que, de fet, es repeteix a totes les guerres i que, a l’Àfrica, és encara força més cruel: la violació. I dic que a l’Àfrica és encara més cruel perquè, si per tot el món, la violació és infamant, la infàmia pot esdevenir fins i tot mortal a societats musulmanes conservadores, com la de Líbia, on comporta una taca inesborrable per a l’honor de tota la família de la dona violada, ja que les víctimes de violació poden ser conduïdes a l’ostracisme pels seus parents, i fins abandonades a la mort en ple desert.

La doctora Seham Sergewa, formada a Londres, treballava (i treballa encara) amb fillets traumatitzats pels combats a Líbia, i ha estat exercint la seva professió que s’ha trobat amb mares absolutament trastornades que necessitaven compartir amb algú el seu secret. Totes havien estat violades per milicians que combatien en defensa del règim de Gaddafi. Davant el drama que intuïa, la doctora Sergewa decidí d’integrar una pregunta sobre la violació a l’enquesta que distribuïa entres els libis que, obligats a abandonar el seu domicili de manera forçosa, s’havien instal·lat en camps de refugiats. Distribuït el qüestionari a 70.000 famílies, la doctora va obtenir 59.000 respostes. “Hem trobat –explica- 10.000 persones que sofreixen les conseqüències de l’estrès posttraumàtic, 4.000 infants que sofreixen problemes psicològics i 259 dones violades”. Més enllà d’aquestes xifres, la doctora Sergewa està convençuda que el nombre de víctimes de violació és força més gran, car les dones tenen por de parlar-ne.

La doctora revela el testimoni d’una agressió que es va produir a Misrata el passat mes de març, quan la ciutat encara estava ocupada per les forces de Gaddafi: “Ells primer van fermar el meu marit. De seguida em van violar davant ell i el seu germà. Després van matar-lo”. També a Misrata, una altra dona ha donat testimoni d’haver estat violada davant dels seus quatre fills després que les forces pro-Gaddafi haguessin calat foc a la seva casa.

Durant el passat mes de maig, el procurador de la Cort penal internacional de La Haya, Luis Moreno Ocampo, va declarar que hi havia “elements de prova sòlids” sobre els crims contra la humanitat comesos pel règim del coronel, que, particularment, fan referència a “les detencions de dones i a les violacions col·lectives”. El que resulta, però, més trist és que, després d’haver interrogat 140 víctimes de violació, la doctora Sergewa no va aconseguir que cap dona interposés una demanda contra els violadors. Ni cap no va voler evocar el seu calvari als periodistes d’Associated Press, que es comprometien a guardar l’anonimat de les declarants.

No ens ha de sorprendre, perquè la major part d’aquestes dones ja havien estat abandonades pels seus marits i temien, en demanar l’ajut mèdic, ser rebutjades i excloses de les seves comunitats. I les que no havien estat encara rebutjades, temien ser víctimes de la repressió dels seus esposos.

El crit de “Nosaltres violem les vostres dones” continua, doncs, essent tan perillós com una bomba, perquè no sols atempta contra la dignitat de les dones violades, sinó que les posa en perill de ser mortes o deixades morir en la solitud del desert per unes famílies que se senten ultratjades per la violació.