Josep Maria Quintana

Divendres 18 de maig –fa una mica més d’una setmana- a la roda de premsa que seguia al consell de Ministres i acabada la reunió amb tots els membres del Consell de Política Fiscal i Financera de les Comunitats autònomes, la vicepresidenta del govern, senyora Sáenz de Santamaría, va fer el cor fort i, com si estiguéssim escoltant un tema d’oposicions ben aprés (i d’això en puc parlar, encara que fa tant de temps que gairebé no me’n recordo) ens va vendre el gran “pacte d’estat” que signava l’acord que s’acabava de prendre amb les Comunitats autònomes. Comprenc que és difícil sortir-se’n bé amb els periodistes, i he de reconèixer que l’espavilada vicepresidenta se’n sol sortir: és intel·ligent (i ho sap), mordaç i coent (no en el sentit valencià del terme). Tant valuós és el que diu com el que calla i aquest divendres de què estic parlant va haver de callar –i com!- i tirar pilotes fora (“bé, això no té importància, el que val és l’acord, el ‘pacte d’Estat!’ que acabem de dur a terme entre tots”), quan tots acabàvem de saber que les tres grans comunitats autònomes governades pel PP durant “la nefasta era de Zapatero” (el de “l’herència”, per entendre’ns) havien falsificat els números, tot presentant resultats falsos.

En efecte, Madrid (de la inefable senyor Aguirre, la que va dir que Caja Madrid i Bancaja s’havien ajuntat a punta de pistola –sic-), València (la de l’innocent senyor Camps, model per a Rajoy) i Castella i Lleó (de Juan Vicente Herrera Campo) havien falsejat els nombres, i això que la primera s’havia presentat com a exemple de contenció del dèficit, amb l’agreujant que el conseller d’economia d’aquella comunitat era Antonio Beteta, l’actual secretari d’estat d’Administracions Públiques, número dos del ministre Montoro (l’home que, dirigint-se a les institucions europees des de la tribuna del Congrés dels diputats, per aquells mateixos dies va treure pit dient-los “¡Ya está bien de maltratar a España!”).

De sobte, en 48 hores, i a pesar de la versió optimista avant la lettre de la senyora Sáenz de Santamaria, la política espanyola va passar de l’optimisme a la depressió. No era cert (no per repetir una mentida cent vegades aquesta esdevé veritat) que tots reméssim en una mateixa direcció. Resulta que acabaven d’aflorar dèficits ocults d’aquestes tres comunitats autònomes (bucs insígnies del PP) que obligaven a revisar la xifra de dèficit global, del 8,5% al 8,9%.

És probable que aquestes quatre dècimes, que suposen retallades per valor de 4.000 milions d’euros, sigui “irrellevant”, com suggereix la vicepresidenta, però  s’equivoca, perquè el que aquí resulta rellevant no és el quantum, si no el qui i el quomodo. En definitiva, l’engany que, amb aquests dèficits ocults, han generat comunitats autònomes presidides per persones –aquestes sí rellevants- del PP que han provocat un descrèdit del Govern de Rajoy, a qui ningú no va defensar a la roda de premsa i van deixar que la vicepresidenta toregés en solitari els periodistes.

El desprestigi induït del Banc d’Espanya

Què és el més greu de tot això? Doncs que especialistes foranis inspeccionaran Espanya per saber quina és la situació real de les finances públiques i la solvència dels bancs espanyols. “Mai no havia passat res tan dur des del punt de la sobirania i de l’orgull espanyol –ha escrit Jordi Barbeta a La Vanguardia-, però la batalla contra la crisi posa al descobert dèficits ocults que estan arruïnant tots els esforços de l’executiu per oferir una imatge de credibilitat del país davant les institucions europees i els mercats financers.”

Ha pensat algú què significa que hagin d’enviar a Espanya equipsd’inspectors de l’agència d’estadística a fi d’aclarir sense demora la xifra exacta del dèficit públic espanyol corresponent a l’exercici del 2011? Doncs significa que desconfien de nosaltres en veure que l’executiu que presideix Mariano Rajoy no ha tingut cap més remei que revisar-lo a l’alça per fixar-lo en el 8,9% del PIB.

I el Banc d’Espanya? Desconec si ho ha fet bé o malament, però del que no hi ha dubte és que després d’haver-lo desacreditat nosaltres mateixos amb declaracions insensates  –les de De Guindos del passat dimarts em van semblar immorals, tot per treure’s la responsabilitat de damunt-, el regulador, el vigilant ha quedat immers en el desprestigi absolut, i això és suïcida. Ara seran d’altres que ens vindran a controlar. I qui són aquests altres? Doncs de l’auditora alemanya Roland Berger i la nord-americana Oliver Wyman, a les quals el Govern ha contractat com a avaluadors independents per realitzar una valoració dels balanços del sistema bancari espanyol. L’objectiu –diuen- és “incrementar la transparència i aclarir definitivament els dubtes sobre la valoració dels actius bancaris a Espanya”. Però es dóna la circumstància que, el 2007, Oliver Wyman va qualificar el banc irlandès Anglo Irish com a millor entitat del món. Un any més tard el Govern irlandès es va veure obligat a nacionalitzar-lo com a conseqüència de la crisi financera. La festa va costar 29.300 milions d’euros a l’erari públic d’Irlanda.

Per últim, no ens haurem de sorprendre que davant la revelació sorprenent del “dèficit ocult” –aquesta que, segons Rajoy, De Guindos, Montoro i Aguirre no cap importància i, menys encara, transcendència- els portaveus dels principals grups polítics catalans vagin subratllar –encara que amb diferències i matisos- el nonsence que les retallades que s’estan duent a terme a Catalunya puguin acabar servint per compensar el desfasament de la despesa del País Valencià, la de Madrid i la de Castella i Lleó.

Enric Juliana sentenciava la realitat d’avui amb un article demolidor publicat a les pàgines de La Vanguardia que no em resisteixo a obviar, encara que, potser, per redundant, fa inútil tot el meu. Diu: “En només quinze dies han fos Bankia i han hagut de reconèixer que el deute públic madrileny és el doble del que s’havia comunicat al Govern espanyol quan aquest va emprendre, al març, una delicada i difícil negociació amb Brussel·les sobre l’ajust del 2012. Van rebutjar una hipòtesi de salvació -desitjada per la Moncloa-, perquè podia reforçar el poder econòmic de Catalunya, i han maquillat els comptes durant mesos per poder construir la ficció ideològica d’un centre virtuós i una perifèria malgastadora, identitària i corrompuda. Doble cop baix a Mariano Rajoy, el Govern del qual hi ha dies que sembla perdut enmig de la boira (…) El prestigi del Banc d’Espanya, pel terra, el dany a la imatge d’Espanya, cada vegada més difícil de reparar, l’Ibex 35 a la baixa i les posicions estratègiques de les multinacionals espanyoles al món, en fase d’alt risc. Gran Madrid, bravo!”

Confio que Ponç Pons, l’escriptor més universal dels de casa i un dels grans coneixedors de la literatura iberoamericana, ens escriurà un article sobre la vida i l’obra de Carlos Fuentes, l’escriptor que ha mort fa uns dies a Mèxic, a l’edat de 83 anys. Mentrestant, jo diré el que més m’ha impressionat d’aquest escriptor que ens acaba de deixar.

El darrer llibre que he llegit de l’autor de “La muerte de Artemio Cruz” el vaig acabar fa uns mesos: “La gran novela latinoamericana” (Alfaguara, 2011), una obra clau per conèixer, des del punt de vista d’una àguila que planeja sobre un món que contempla, coneix i estima, el rerefons de l’obra dels principals escriptors iberoamericans. És un llibre on, després d’una advertència pre-ibèrica, ens parla del descobriment i de la conquesta, de la cultura colonial, de la revolució, mexicana, de Borges, d’Onetti, de Cortázar, de García Marquez… I fins dedica unes pàgines a Juan Goitisolo (“un gachupín entre castizos”) que, no sols era “persona grata” de Carlos Fuentes sinó que ho és també –em consta- de Ponç Pons, que acaba de passejar el seu verb per Aix-en-Provence, com a escriptor de l’any de la nostra literatura catalana. En definitiva, al mateix lloc que, el passat més d’octubre de 2011, Carlos Fuentes va rebre l’homenatge d’escriptors francesos, espanyols i mexicans.

Jo, que em considero escriptor, no sóc, però, un professor de literatura. Menys encara un crític. Per tant, puc ser com a molt un lector atent. Per això mateix em veig incapaç de parlar de l’obra literària de Carlos Fuentes, però sí que voldria remarcar el que més m’ha atret d’aquest home, nascut a Panamà, el 1928, que, quan tenia només dos mesos va fer el seu primer viatge fins a Quito (el seu pare era diplomàtic), va residir a nombroses ciutats i a diversos països sud-americans, i s’instal·là a Londres l’any 1986, encara que s’ha sentit sempre profundament mexicà. De Carlos Fuentes m’atrau sobretot el seu compromís amb el món i amb els homes. En definitiva, el seu testimoni intel·lectual. Perquè, més enllà de la seva obra literària (encara que també amb la seva obra), Fuentes ha estat sempre un parapet sòlid davant la mentida, un home que s’ha interrogat respecte del món que l’envoltava, un home que, a cada moment, ha dit el que havia de dir.

Fuentes no es va recloure mai en una torre d’ivori que l’aïllés del món. Escriure –fer literatura- no podia ser, per a ell, un art que s’exercís d’esquena a la realitat. Per això mai no va donar l’esquena a aquesta realitat (no oblidem que Fuentes, a més d’escriptor, s’havia llicenciat en dret a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i en economia a l’Institut d’Alts Estudis Internacionals de Ginebra). Ben al contrari, Carlos Fuentes va col·laborar amb molts organismes internacionals, es preocupà de conèixer els lligams que hi havia entre la ciència i el desenvolupament, participà a nombrosos seminaris que tractaven del tema de la cooperació econòmica en un quadre de diàleg Nord-Sud, i fins inaugurà, l’any 1987, la càtedra Robert F. Kennedy a Harvard, d’on van sorgir revistes i empreses editorials que han reblat la idea que l’intel·lectual ha de ser –quin sentit tindria si no?- un home compromès amb el seu temps.

Per a Carlos Fuentes, una de les grans tragèdies del món modern ha estat d’haver substituït el sentit tràgic de la vida per un terrible maniqueisme que es revela incapaç d’ajudar l’home, ja sigui en la seva vida privada com en el marc de la Història on aquesta vida s’inscriu. Un maniqueisme reduccionista que acaba conduint-lo a l’exclusió.

L’escriptor i crític francès, Gérard de Cortanze, ha fet de Carlos Fuentes un dels elogis més encertats i atractius que, des del meu punt de vista, es pot fer d’un escriptor: “Carlos Fuentes –Le Figaro, 24.05.12- ha construït una obra que esdevé sens dubte un dels més pertinents interrogants sobre la mentida, insuportable en la vida moral i política, i acceptada com a element de creació en la vida literària.” (Recordeu allò de Vargas Llosa: “La novela es un género para contar mentiras (…) que parezcan verdad”). “Seria, doncs, reductor –continua dient Cortanze- veure tan sols en els seus llibres, i especialment a ‘La región más transparente’, a ‘Cristóbal Nonato’ o bé a ‘La muerte de Artemio Cruz’, una vasta comèdia humana obsedida per una fallida Revolució mexicana i per la tristesa de l’home, visitat de vegades pels seus fantasmes i els seus déus. Ben al contrari, la seva obra és un vast i poderós cant d’esperança.”

Juan Cruz, que el va conèixer bé, el definia al seu article publicat a El País el passat dimecres, com “un atleta del entusiasmo”, com un home compromès amb la realitat, com un personatge clau que, “perturbado su país, perturbado el mundo, perturbado el universo personal que lo animó algún día”, ha fet de Fuentes un escriptor, una ment a la recerca, a les ficcions, de l’explicació del món.

Tan cert és això que Fuentes, dies abans de morir, explicava encara que tenia a la ment un projecte foll: volia escriure la història imaginària del món. I ho volia fer donant a la seva obra la forma d’una memòria del temps, tot assignant a la literatura un rol essencial en la història de la humanitat: per ordenar el caos, per oferir alternatives a la desesperança i donar sentit a les idees.

Dels comentaris que aquests dies he llegit sobre l’escriptor desaparegut, el que m’ha semblat més encertat és aquest de Gérard Cortanze: “Carlos Fuentes ha estat El Quixot contra Hamlet. El segon pensa que la literatura no és sinó un conjunt de mots desproveïts de sentit, mentre que el primer creu que aquesta ens pot canviar la vida.”

Comencem per França

La noticia de la setmana és, sens dubte, l’elecció de François Hollande com a president de la República Francesa. Amb un resultat ajustat i alhora prou clar, el candidat del Partit Socialista s’ha imposat al de l’UMP i actual president, Nicolas Sarkozy, que ha perdut víctima d’aquesta crisi econòmica que sembla que ho arrossegui tot fins al fangar i, també, víctima del seu propi caràcter arrogant i autosuficient.

“Conciutadans –començà dient Hollande pocs minuts després de les 21 hores, quan encara l’escrutini no havia acabat – els francesos, aquest 6 de maig, han decidit pel canvi en elegir-me president de la República. Sóc conscient de l’honor que m’han fet i de la tasca que m’espera (…) Estic orgullós d’haver fet renéixer en vosaltres l’esperança i prometo ser el president de tothom”.

Amb la veu serena i el to pausat, no deixava entreveure les seves emocions, i el discurs transmetia, això no obstant, la importància històrica del moment que vivia aquest home de 57 anys que accedeix a la presidència de la república amb la promesa –després veurem què succeirà- de ser un “president normal”. “Adreço -va dir- una salutació republicana a Nicolas Sarkozy, que ha dirigit França durant cinc anys i mereix, per aquest sol títol, tot el nostre respecte”. I davant les els rumors disconformes d’alguns dels seus correligionaris, Hollande reblava aquesta afirmació dient que “són molt nombrosos els electors que li han donat suport i cal que respectem les seves conviccions”. Per això mateix va repetir: “Seré el president de tothom”.

D’altra banda, l’esperança que desvetlla Hollande radica en la promesa de fer tot el possible per moderar la dura política marcada per la cancellera Merkel, preocupada exclusivament pel retall del dèficit i gens propensa a propiciar les mesures de creixement.

Per a mi, el més remarcable del seu discurs va ser el crit a la unitat, al “rassemblement” dels francesos: “Massa fractures, massa ferides, massa ruptures, massa retalls separen els nostres conciutadans i això s’ha acabat”. Paraules que no són sinó paraules, però que marquen, si més no, una idea i un tarannà polític nou.

Sabem, però, que no hi ha milacres en política i no serà suficient l’elecció d’Hollande per trencar la dinàmica imposada per Merkel i seguida, ulls tancats, per Sarkozy. Aquesta mateixa setmana, la cancellera ha repetit que les polítiques d’austeritat són innegociables, i Le Figaro ens advertia clarament de la contraofensiva que prepara Merkel amb els seus ministres per fer veure a Hollande que el nou president francès “no disposa dels mitjans necessaris per dur a terme la seva política”,  però no hi ha dubte que alguna cosa canviarà, ni que sigui només perquè Hollande –i no només ell- coadjuvarà al reequilibri de l’Europa dissenyada per Merkel i Sarkozy.

A més, la victòria d’Hollande no és tan sols important perquè una nova veu diferent serà escoltada en aquesta Europa on només sembla que interessin les finances, sinó també perquè posarà fre a una dreta –la francesa- emmirallada en la demagògia populista de Marine Le Pen, que ha arrossegat Sarkozy, a la segona volta, vers posicions inacceptables que poden trencar la “pau republicana” de França i ha fet que el licer centrita, Bayrou, donés el seu vot a Hollande.

Quan, dues hores després de tancats els comicis, TV5 va entrevistar Le Pen i li va demanar si amb la seva actitud no havia perjudicat la dreta, ella es va desmarcar del sistema (ja ho havia fet durant la campanya en afirmar que era, el seu, l’únic partit “antisistema”) tot afirmant que no defensava la dreta sinó “la nació”. I amb això volria dir que defensa, per tant, les barreres als emigrants, les traves a Europa i, en definitiva, un populisme i una demagògia que podrien signar perfectament personatges com Cristina Kirchner, Evo Morales o Hugo Chávez, al continent austral.

La nacionalització de Bankia

El món de les finances no es va sorprendre amb la decisió del govern de reflotar Bankia, aquest monstre que va generar la fusió de Caja Madrid i Bancaja (més tard va absorbir Caja Canarias, Caja Avila, Caja Segovia, Caixa Laietana i Caja Rioja), i que, per tant, es va formar per la fusió de les dues grans caixes on els consells d’administració estaven farcits (encara que no exclusivament) de dirigents del Partit Popular (de Madrid i València), comunitats autònomes on, ni les esquerres ni els nacionalistes tenien veu ni vot. En canvi, sí que s’ha sorprès amb la seva nacionalització, en decidir la conversió en accions del deute que tenia pendent el Banco Financiero y de Ahorros (BFA) amb el Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria  (FROB), per valor de 4.465 milions d’euros, i amb la decisió del govern de nacionalitzar el 100% d’aquest BFA, amb la qual cosa es convertirà en el principal accionista de Bankia.

D’aquesta forma, es cobrirà el forat patrimonial que ha destapat l’auditoria de Deloitte, que considera que hi ha una sobrevaloració de la participació de BFA a Bankia de, com a mínim, 3.500 milions d’euros, forat que és impossible de cobrir sense l’ajut de l’Estat. En definitiva, que l’administració dirigida pel senyor Rato ha fet perdre a Bankia en una setmana 900 milions d’euros.

Rajoy, doncs, empès per les circumstàncies (qui és que deia que Zapatero improvisava?) ha hagut –també ell- d’improvisar; i el que és encara pitjor, un cop més -quantes vegades ja?- haurà fet el contrari del que ens havia promès: injectar diner públic a un banc, amb les protestes d’un PSOE que ho troba escandalós quan, sota el govern de Zapatero, es van traspassar a la banca privada muntanyes immenses de diners (per tant, PSOE, amic meu, en una qüestió com aquesta “por qué no té callas?!”)

Rato, que ha estat definit pels biògraf com “el gran artífex de l’entrada a Espanya a l’euro” (afirmació que, probablement, és certa) ha estat, però, també –com ha dit agudament Enric Juliana- el “gran rescalfador de l’economia espanyola”. Doncs bé, aquest personatge que dirigí el FMI abans de Strauss-Kahn, ara s’ha vist forçat a deixar (sembla que per indicació del govern) el poder d’aquest monstre que dirigirà un banquer, José Ignacio Goirigolzarri, que va ser jubilat del BBVA amb una pensió de 69 milions d’euros! (són xifres que va donar TVE).

El Decret Llei 16/2012 del Govern espanyol

Diners fan diners, és cert, i problemes generen problemes, per això Rajoy no té més remei que rescatar Bankia quan, fa ben poc, el Decret Llei 16/2012 aprovat pel seu govern, introduïa diferents modificacions legislatives a l’assistència pública sanitària, entre les quals hi havia l’eliminació del dret a aquest tipus d’assistència a les persones estrangeres sense autorització de residència a Espanya (com satisfaria aquesta norma a Marine Le Pen!), dret que els era reconegut fins avui per la Llei d’Estrangeria. L’assistència d’aquesta gent –pobres entre els pobres- es mantindrà només en casos d’urgència per accident o malaltia greu fins a l’alta mèdica, dones embarassades i menors de 18 anys. (Val a dir que dimecres passat, la ministra Ana Mato va dir “de paraula” en una emissora que s’ampliaria als pacients amb la síndrome del VIH. I jo em demano: perquè a aquests i no als malalts del cor, per exemple?).

Càritas Diocesana de Barcelona i d’altres 23 entitats cristianes d’aquella comunitat, han aixecat la seva veu contra aquesta mesura autoritària i neoliberal que deixa de donar suport als sectors més desvalguts de la nostra societat mentre no té cap mena de recança a l’hora de contradir els principis ideològics davant una política realitzada al dictat dels mercats.

No voldria caure en la demagògia (cosa fàcil en aquest camp), perquè els meus coneixements d’economia són força limitats i potser no hi ha més remei que rescatar Bankia (i amb diners públics!),  i potser també s’ha de permetre que un jubilat multimilionari la pugui dirigir cobrant un sou sense renunciar a la seva pensió, però m’hauran de reconèixer, com a mínim, que, per al “ciutadà normal” –aquest que vol ser François Hollande-, tot això és mal d’entendre i, més encara, difícil de justificar.

Per cert, perquè la presidenta de la Comunitat de Madrid, senyora Aguirre, sempre tan loquaç, calla davant la desfeta de Bankia?

L’expropiació del 51% de la petroliera YPF per part del govern de Cristina Fernández és, probablement, la notícia més destacada del panorama espanyol de les darreres setmanes, a no ser que arribi a quedar petita després del conjunt de mesures que el govern espanyol ha pres en matèria de sanitat i educació, dues peces fonamentals del nostre estat de benestar.

Tanmateix, l’expropiació de la petroliera, propietat de REPSOL, té més connotacions des del punt de vista internacional i també respecte dels mercats, ja que ha provocat un daltabaix espectacular de la Borsa, on l’IBEX ha caigut estrepitosament fins a fer perillar els dividends que molts inversors esperen. També ha tingut repercussions de caire internacional, perquè no ha deixat indiferent els governs, encara que no tots han respost de la mateixa manera. Els Estats Units han fet una protesta força tímida (no és creïble que Cristina Fernández no hagués parlat de l’expropiació a Obama durant la reunió que havia tingut amb ell un dia abans d’ordenar-la), que s’ha limitat a dir que es tracta d’una decisió que “crea un clima d’inversió molt negatiu”, paraules que van provocar irritació a La Moncloa, que esperava un recolzament dels nord-americans que no ha arribat.

Més favorable ha estat, en canvi, la declaració de diversos països del G20 i també la d’altres nacions que han criticat amb duresa la decisió del Govern argentí d’expropiar la majoria del capital d’YPF durant una reunió de ministres de Comerç celebrada fa una mica més d’una setmana a Mèxic.  El tema d’ YPF va ser debatut en la sessió vespertina de la primera jornada, segons van revelar alguns participants a la cimera, que van destacar el rebuig a aquesta expropiació. És el cas d’Alemanya, Itàlia, Estats Units i Regne Unit, tots ells membres del G20, així com de Perú i Xile. Aquell mateix dia, el secretari d’Estat de Comerç d’Espanya, Jaime García-Legaz, va anunciar que el tema seria dut a la reunió perquè la decisió argentina era “frontalment contrària” als principis del G20.

També al sí de la Unió Europea s’ha anunciat l’estudi de mesures contra Argentina (veurem a la fi què en sortirà), però d’altres països com, per exemple, Brasil, s’han negat a condemnar la decisió d’Argentina. De fet, la presidenta Dilma Rousseff ha reiterat que el seu govern no interferirà de cap manera en l’expropiació, que considera un “assumpte intern” de la política d’un estat sobirà. I no hem d’oblidar la puixança del Brasil com a referent polític i líder continental.

El proteccionisme com a solució

La decisió de Fernández de Kirchner d’expropiar la majoria d’accions d’YPF no s’ha de veure, però, com una decisió aïllada, sinó que l’hem de situar dins el context d’una política proteccionista que la presidenta peronista, seguint la tradició dels seus avantpassat, ha decidit dur a terme empesa per la preocupant situació econòmica del seu país. La política del “salt cap endavant” és molt pròpia dels polítics populistes que, més prest o més tard, sol acabar amb un fracàs estrepitós, després d’haver malbaratat la riquesa dels països que governen.

Per poc que repassem la política dels dirigents actuals de l’Argentina veurem que el govern de Fernández de Kirchner ha reforçat darrerament les restriccions comercials a les importacions. De fet, des del dia 1 de febrer, les societats argentines han d’informar al govern de les operacions comercials que pensen dur a terme omplint una “declaració anticipada de les importacions”, que detalli els productes que volen importar, importacions que –en tot cas- han de rebre l’aval de les autoritats argentines.

“Lo más sorprendente –deia en to de crítica el diari argentí Voz del Interior-, es que no se sabe aún qué organismos deben dar esta aprobación ni se conoce tampoco el tiempo que se tardará en obtenerla”. Per altra banda, el govern fa acords amb el sector privat perquè les empreses argentines es comprometin a exportar la mateixa contrapartida del que importin. Una mesura que el diari uruguaià El País criticava durament.

Aquests anuncis proteccionistes han provocat la indignació de molts països, sobretot dels qui van signar amb l’Argentina els acords de MERCOSUR, i especialment del Brasil, de l’Uruguai i del Paraguai. I això perquè, com especificava el diari econòmic Fortuna, “se trata de una barrera comercial no sólo para las importaciones argentinas sino también para las exportaciones de los países vecinos”. Aleshores, el diari concloïa afirmant que “No puede haber inversiones en un país donde las reglas cambian constantemente”.

Enrique Szewach i Francisco Ingouville anaven més enllà en un article publicat al periòdic Ámbito Financiero, de Buenos Aires. La posició argentina s’explica –segons ells asseguren- per la manca de dòlars a la caixa del Banc Central per reemborssar el deute exterior i per pagar les importacions indispensables –bàsicament l’energia-, car aquests darrers anys, en lloc d’entrar capitals a l’Argentina, el que s’ha produït és una fugida de capitals en massa, que xifren en més de vuitanta mil milions de dòlars (uns seixanta mil milions d’euros).  A més, “la política energética ha destruido la autosuficiencia y ahora tiene que importar energía, mientras que se exportaba hasta ahora.” La qüestió no és, doncs, segons aquests analistes, de protegir la indústria local o la millora del lliure canvi, sinó “la falta de dólares en las cajas”. Dòlars que, curiosament, han anat a raure, en gran part, al Brasil, que els ha acumulat (juntament amb altres divises estrangeres) fins al punt que ha hagut de limitar diversos cops l’entrada de la moneda nord-americana, entrada que s’ha produït degut a la facilitat que han trobat els inversors, àvids d’especulació, d’invertir en aquell país.

No sé com acabarà la qüestió per als inversionistes de REPSOL, encara que jo diria que malament, perquè dubto molt de la “comprensió” internacional en un moment de gran debilitat espanyola, amb un govern que fa el mateix que criticava al seu antecessor –improvisar cada dia- contradient tots els principis que havia fixat al seu programa electoral (és clar que –almenys així ho justifiquen- per culpa de com els socialistes havien deixat el país i perquè aquests, a més, els van amagar la vertadera realitat d’Espanya).

Només ens mancava l’entropessada del rei per acabar de tancar un panorama negatiu envers l’exterior, que ha permès que fins la populista Fernández de Kirchner fes burla d’un monarca que, avui, ja no s’atreviria a dir a ningú “¿Por qué no te callas?”, perquè fins els aprenents de dictador de marca bolivariana en farien befa immediatament.

Tan de bo que la tempesta “plusquamperfecta” de què ens para Enric Juliana no vagi a més (i és difícil que no hi vagi) i que tampoc s’acompleixin els temors d’Antoni Puigverd envers la resposta cesarista que la dreta més dreta del país voldria endegar amb un José María Aznar a la presidència de la Tercera República. Però sembla que hi anem cap dret.

El passat 26 de febrer vaig publicar un article molt crític amb el “Decret Llei 2/2012 de mesures urgents per a l’ordenació urbanística sostenible”, que va merèixer una resposta del conseller d’Ordenació del Territori, el qual ens en va fer la lloança, com no podia ser d’altra manera. Certament que no em va convèncer, i encara m’ha convençut menys l’ “Acord del Ple del Consell Insular d’actuacions urgents per millorar l’eficàcia del PTI en relació als seus objectius”, proposat per ell, que confirma gran part dels temors que m’acuitaven en l’anàlisi del Decret Llei del Govern de les Illes Balears abans esmentat.

És molt bonic parlar d’enfortir la seguretat jurídica i de perseguir la sostenibilitat, però serà difícil que ho aconseguim aprovant un text –el de l’Acord- que pretenia incorporar a la tramitació com a projecte de llei del Decret Llei 2/2012, una sèrie d’esmenes anunciades de manera genèrica i imprecisa. Esmenes que, com finament han advertit els serveis jurídics del Parlament, anaven molt més enllà del que es pot permetre en els tràmits per convertir en Llei un Decret Llei aprovat per l’Executiu. I això per molt que al text redactat pel conseller es digui que la proposta es fa “per tal de contribuir a reduir i aturar la reducció d’activitat econòmica i l’ augment de persones en atur i afavorir les activitats econòmiques, recuperar creixement del nombre de persones ocupades i cohesió social.”

La subtilitat de les pretensions del Consell Insular

De la lectura del text de l’Acord del Consell de Menorca no es dedueixen sinó una sèrie d’intencions correctores inconcretes, però amb una gran càrrega de profunditat. Vegem-ne alguns exemples:

Què vol dir el punt 10 quan acorda “Corregir les condicions del punt 3 de l’ article 20 al PDS de Carreteres i de l’ art. 24 a instal·lacions esportives”? Em sembla que (deixant de banda la qüestió de les carreteres) el que es pretén amb aquest punt és afavorir la creació de camps de golf (però sense especificar-ho clarament), perquè, corregit l’article 24 esmentat, l’aprovació d’aquests dependrà tan sols d’una Declaració d’Interès General favorable, que serà alhora competència del conseller d’Ordenació del Territori, ja que el Real Decret 2/2012 té una disposició derogatòria que deixa sense efecte, entre d’altres, l’article 8 de la Disposició Addicional tercera de la Llei 4/2008, de 14 de maig, de mesures urgents per a un desenvolupament territorial sostenible a les Illes Balears. Tot, doncs, quedarà en mans del Conseller d’Ordenació del Territori, que podrà aprovar la Declaració d’Interès General encara que el projecte que es presenti no transcendeixi els “interessos individuals” del qui el sol·licita, la qual cosa és, com a mínim, molt criticable.

Què vol dir el punt 11 de l’Acord quan parla de “Corregir les regulacions de les regles 3ª, 4ª i 5ª de l’art. 34 (places i densitats)”? Jo entenc que l’únic que es pretén amb aquesta correcció és eliminar les limitacions que fan referència a les alçades de les edificacions, la decisió de les quals retornaria als Ajuntaments, entitats que, com recordava al meu anterior article sobre aquesta matèria, són força més dèbils que el Consell Insular. Més encara quan es troben immerses en una economia d’autèntica fallida com l’actual.

Què vol dir el punt 13 de l’Acord quan parla d’ “Adequar el sòl rústic protegit del PTI a les categories de les DOT, fent-les coherents amb els àmbits dels futurs plans de gestió (ZIC).”? Difícilment pot voler dir altra cosa que, a criteri del Consell Insular, haurien de desaparèixer les Àrees Naturals d’Interès Territorial (ANIT) i les Àrees d’Interès Paisatgístic (AIP), figures que van ser creades pel PTI (maleït PTI!) al qual els menorquins devem, segons sembla, tots els mals que ens afecten.

Què vol dir el punt 14 de l’Acord quan parla de “Suprimir el catàleg de ERE de la disposició final tercera i regular la tramitació directe pels ajuntaments de les llicències d’ obres en sòl rural (rústic) previstes a la disposició transitòria quarta del PTI.
”? Significa al meu entendre que cal donar via lliure als Ajuntaments perquè decideixin el que vulguin en matèria de construccions en sòl rústic.

No vull insistir més en això, que em sembla ja suficient per veure com el Consell volia fer passar per la porta estreta una sèrie de reformes que no s’han pogut introduir a la Llei perquè, com han dit els serveis jurídics del Parlament, la introducció d’aquests acords crearia, ai!, inseguretat jurídica. Tanmateix, no hi ha inconvenient perquè el Consell aprovi, com pretenia, una “Norma Territorial Transitòria per l’adopció d’aquelles mesures urgents d’ordenació territorial…”. Però això ho haurà de fer seguint els tràmits preceptius. Per tant, l’haurà de sotmetre a exposició pública, haurà d’admetre al·legacions, demanar informes de les Administracions afectades, informes d’Impacte Ambiental, etc. Com a mínim, la Norma transitòria haurà de passar pel tràmit legal de dir-nos clarament què volen fer els nostres governants amb l’urbanisme per salvar-nos del marasme on, segons ells, el PTI ens ha conduït.

El cas mallorquí de Sa Ràpita

No tenc per costum parlar de la política insular de Mallorca, però, ni que sigui per consolar-nos, he de reconèixer que el Consell Insular d’aquella illa no és menys imaginatiu que el nostre a l’hora de desprotegir el territori. En efecte, els qui tenim ja una edat avançada recordem molt bé la gran defensa que els mallorquins van fer durant la Transició de Sa Ràpita, un hàbitat mític a l’illa veïna, situat al municipi de Campos.

El Pla Territorial de 2004 preveia un creixement per a Campos de 19 hectàrees i dues Àrees de reconversió territorial (ART) de grans dimensions (77,6 hectàrees). Durant la passada legislatura, el Pla Territorial de Mallorca (PTM) va ser modificat dos cops, de manera que es van eliminar 465 hectàrees que estaven vinculades a les 19 Àrees de reconversió territorial.

Curiosament, el passat 12 de març, el Conseller del Territori, amb més subtilitat encara que el nostre conseller del ram, va proposar al Ple del Consell una “correcció d’errades” –materials, de fet o aritmètiques- que, segons ell, es van cometre a les dues modificacions anteriors del PTM, errades que –en la seva opinió – podien ser apreciades d’ofici. Una d’aquestes errades materials consistia, ni més ni menys, a haver omès 19 hectàrees de les dedicades a equipaments a l’anterior modificació del PTM. Així doncs, segons el conseller, allí on el PTM deia “2” hectàrees dedicades a equipaments havia de dir “21”. Àpali, idò! A més, el conseller no ha amagat la seva voluntat de construir un nou camp de golf en sòl rústic mitjançant una simple Declaració d’Interès General que no li ha de significar cap mena de dificultat atesa la modificació de la normativa a què abans he fet referència.

Com era previsible, l’anterior consellera d’Ordenació del Territori del Consell de Mallorca, la senyora Lluïsa Dubon, que segueix formant part de la Corporació Insular, va desfer amb la seva intervenció al Ple l’enganyifa: “La voluntat política dels que vàrem aprovar aquesta Modificació núm. 2 –va dir- era clara i no ens vam deixar cap xifra pel camí. Per tant, no es tracta d’una errada material. La voluntat era aquesta i aquesta voluntat no va ser qüestionada ni per l’Ajuntament ni pels tècnics responsables. Potser vostès ara volen ampliar aquest àmbit, tenen els vots suficients per fer-ho, però ho haurien de fer amb una modificació de planejament com correspon per tal d’alterar les voluntats dels qui vam decidir el 13 de gener de 2011.”

Després d’aquests exemples, em sembla que prou ben contrastats, tots agrairíem als nostres actuals governants que deixessin de banda les paraules ambigües, abandonessin el llenguatge escolàstic i ens diguessin clarament no només el que volen corregir, sinó com ho volen corregir. Tenen els vots i les majories necessàries per dur a terme els seus propòsits. Fins i tot per equivocar-se i fer-nos retrocedir trenta anys. Però res no els eximeix d’haver de cenyir-se a la legalitat dels procediments. És en el respecte a aquesta legalitat on radica fonamentalment la seguretat jurídica.

Un apunt final sobre la crisi

Em deia Lluïsa Dubon, i les seves paraules em semblen d’una gran lucidesa, que la crisi que –en la seva especificitat- pateix Menorca no es deu fonamentalment al PTI (per més que aquest pot ser objecte de canvis). Ella l’atribueix al canvi de model turístic que s’ha produït des del 2000 i al problema que, de llavors ençà, s’ha generat amb les comunicacions aèries. Quan el turisme a Menorca es basava en el sistema dels touroperdadors, que contractaven llits i places d’avió, l’illa funcionava acceptablement des del punt de vista turístic, però al fer-se extensiu el baix cost i la programació autònoma dels viatges, s’ha encetat el problema. No oblidem que Menorca és la illa més aïllada de la Mediterrània Occidental. Eivissa està molt més pròxima a la Península i això permet molt millors comunicacions marítimes i Mallorca és un petit microcosmos amb un milió d’habitants, que funciona amb altres esquemes que li permeten, per exemple, ser la seu d’operacions d’Air Berlín. Per tant, Dubon considera amb raó que el PTI ha tingut poc o res a veure amb la crisi que està patint Menorca. És més aviat el contrari: Menorca, a dia d’avui, si comptés amb bones comunicacions, podria ser una destinació molt ben valorada pels alemanys, que són el col·lectiu que més valora el paisatge i el medi ambient.

Llorenç Olives m’ha telefonat avui per dir-me que ha publicat al seu blog un comentari arran del meu article del passat dia 1 d’abril sobre el bisbe Pascual. Olives és una de les persones que més el va conèixer. Va ser ordenant sacerdot per ell i nomenat anys més tard, vicerrector del Seminari per aquell bisbe que es reservava per a ell mateix la rectoria de la institució.

El seu punt de vista és, doncs, molt interessant i val la pena que el seguiu, perquè matisa i corregeix algunes opinions que jo he extret dels qui realment conegueren el bisbe Pascual, ja que el vaig conèixer ja molt vell i essent jo encara molt jove.

Trobareu aquest comentari a:

http://observadorim.blogspot.com.es/2012/04/tornem-hi-el-bsbe-pascual-i-la-seva.html

Les incògnites de les eleccions legislatives del 10 de maig

Si Algèria no ha tingut una participació decisiva a la “primavera àrab” és probable que la pugui conèixer després de les properes eleccions del 10 de maig i que assoleixi una experiència semblant a les que han tingut lloc a Egipte, a Tunísia i al Marroc. Tanmateix, la primera pregunta que ens hem de fer és aquesta: Els fets dolorosos dels anys noranta –amb els horrors del terrorisme que va seguir al “no passaran” brutal de l’exèrcit al Front Islàmic de Salvació (FIS), vencedor de les eleccions- no seran un pes enorme que afectarà aquestes eleccions del 10 de maig? La resposta és que sí, que és probable, però també que és en aquesta experiència on es fonamenten les esperances dels demòcrates i d’una gran part de la societat algeriana, profundament traumatitzada pel “decenni negre”.

El decenni negre (1992 – 2003)

Arran de les revoltes juvenils d’octubre de 1988, i aprofitant-se de l’obertura pluralista que aquestes provocaren en el règim, el FIS, amb una base ideològica a penes elaborada, es posicionà com a primera força política, guanyant les eleccions locals del mes de juny de 1990 (ocupà 850 ajuntaments dels 1540 que tenia el país), i es féu immediatament amb les eleccions legislatives de desembre de 1991, adjudicant-se a la primera volta 188 dels 430 escons.

Amb aquest resultat era evident que, a la segona volta, es faria amb el control absolut del país, que li permetria revisar la Constitució per fonamentar-la en la xaria. Els islamistes del FIS ho havien advertit: si guanyaven, convertirien Algèria en un Estat teocràtic fonamentat en la llei islàmica. Una perspectiva que va fer tremolar l’Exèrcit i també els demòcrates, molts dels quals van donar suport a la interrupció del procés electoral decidit per l’estat major de l’Exèrcit en nom de la salvació de la república.

El FIS, que no es va resignar a sotmetre’s al cop d’Estat, va ser dissolt immediatament, i els seus dirigents empresonats tan bon punt es van succeir les primeres víctimes dels atacs islamistes. Després van venir les matances col·lectives, els assassinats selectius d’intel·lectuals i d’altres indiscriminats comesos contra “els tirans del poder”, tots vindicats per organitzacions terroristes que s’havien llençat a la Guerra Santa.  En correspondència, es van produir repressions en massa, que van donar lloc a aquest decenni que es va cloure amb el terrible balanç de 200.000 morts.

Una aposta per la moderació: el Moviment de la Societat per la Pau (MSP) i el Front de Justícia i del Desenvolupament (FJD)

 El moviment islamista, alliçonat per l’experiència d’aquells anys i pel nou context internacional provocat pels atemptats de l’11 de setembre de 2001, es va decidir llavors per la moderació, tot marcant distàncies respecte de les actuacions amenaçants dels antics membres del FIS, encara que continuaren sostenint que el vessament de sang de tots aquells anys requeia sobre les espatlles de l’Exèrcit algerià.

D’entre els islamistes, cal destacar el Moviment de la Societat per la Pau (MSP) que, no tan sols va sobreviure a les tempestes dels anys noranta, sinó que ha anat adquirint una gran experiència de poder presentant-se a totes les eleccions que el país ha conegut des de fa vint anys. En realitat, aquest partit ha anat guanyant posicions pel fet de participar en el poder durant tot aquest temps i es prepara avui per realitzar la profecia d’una victòria dels “moderats”, seguint l’exemple del partit turc en el poder i del qui l’ha assumit també a Tunísia. Però l‘ambició del MSP, al si del qual no deixa d’haver-hi dissidències, s’enfronta a un problema real: mentre que els militants d’Ennahda a Tunísia, dels Germans Musulmans a Egipte i del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD) al Marroc han sofert la repressió dels dictadors, això no ha succeït amb els membres islamistes del MSP, que van ser col·laboracionistes amb els militars.

Aquest partit, en efecte, fins fa poques setmanes servia de tercer pilar -juntament amb el Front d’Alliberament Nacional (FLN) i el Reagrupament Nacional Democràtic (RND)- a l’aliança presidencial que donava suport a Abdelaziz Bouteflika, els ministres de la qual no han estat, precisament, exemple de probitat ni de competència. Per això, totes les mirades es giren més aviat cap als líders que han sabut guardar distàncies respecte del poder, com per exemple, Abdallah Djaballah, que gaudeix d’una aura ascendent a l’est del país i que, per enèsima vegada, acaba de llançar el FJD a la carrera electoral, i no seria estrany que pogués absorbir el que resta de la base de l’antic FIS.

Les dificultats d’anàlisi

Però totes aquestes previsions no tenen en compte les especificitats lligades a la naturalesa del règim algerià (força insondable des de fora), ni les dificultats per arribar a saber com pot respondre el país. Aquestes mateixes incògnites van impedir mesurar el grau de motivació dels qui es van llençar als carrers pel mes de gener de 2011 després de les manifestacions que van sacsejar el país.

Benaziz Bouteflika. Foto de Reuter

El poder algerià està construït a imatge i semblança del qui l’encarna des de fa més de dotze anys, el president Abdelaziz Bouteflika. Vell i malalt,  recorre a la riquesa petroliera per desactivar qualsevol esclat de les tensions socials que poden convertir-se en una contestació política global. Davant seu, a l’oposició, el desgast provocat per les lluites dels darrers vint anys han afeblit i dividit els partits que es diuen democràtics i també han desestructurat la societat civil.

Són molts, doncs, els elements que desorienten els algerians, en general poc decidits a abandonar la seva desconfiança envers la política. Fet aquest que pot conduir a un elevat nivell d’abstenció que serà difícil de dissimular a les eleccions del 10 de maig i dificultarà la reivindicació dels comicis com a primer acte de renovació democràtica.

Les controvertides declaracions d’Eric Holder, secretari d’Estat del govern de Barack Obama

Les actuacions militars contra objectius prèviament titllats com a enemics –de fet, execucions sumaríssimes dutes a terme a sang freda (com la de Ben Laden, per exemple)- posen damunt la taula un necessari debat sobre el valor moral d’aquestes actuacions. Debat que es complica encara més quan aquests assassinats selectius tenen per objecte un ciutadà que gaudeix de la nacionalitat del país que els practica. La raó d’Estat ho justifica tot?

El 30 de setembre de 2011, l’imam radical, de nacionalitat nord-americana i cap d’Al-Qaeda, Anwar Al-Awlaki, va ser mort per un tret des d’un avió no tripulat al Iemen. Aquesta intervenció, que va causar també la mort a un altre ciutadà nord-americà, ha provocat un debat molt encès a l’altre costat de l’Atlàntic sobre el dret del govern dels Estats Units d’eliminar els seus propis ciutadans quan els considera com a enemics. I la polèmica ha pres força degut al discurs que pronuncià el secretari de Justícia, Eric Holder, el passat 5 de març a la North-western University de Chicago, en favor de les actuacions fetes en aquest sentit.

Dos grans diaris nord-americans han subscrit opinions contraposades, a les quals m’he de referir: The Wall Street Journal de Nova York ha defensat la tesi de Holder. El San Francisco Chronicle s’hi ha posicionat en contra. La matèria de fons és francament interessant.

A favor

Per a The Wall Street Journal de Nova York, el secretari de Justícia nord-americà encerta quan defensa el principi dels “assassinats selectius” de terroristes. “Nosaltres som un país en guerra –ha declarat-, i en aquesta guerra, ens enfrontem a un enemic àgil i determinat que no hem de desestimar (…) Com desenes de fiscals i d’agents del ministeri de Justícia, cada nit m’enllito demanant-me què hauria de fer per protegir millor els nostres ciutadans.” Observeu, doncs, que aquestes paraules d’un ministre d’Obama -de fet, Holder és l’home que havia de traslladar a Nova York els presos detinguts a Guantánamo per fer-los jutjar per un tribunal civil i va renunciar finalment a dur a terme aquesta pretensió-, no es diferencien gaire de les que hauria pogut pronunciar el seu antecessor a l’època de Georg W. Bush, Michael Mukasey.

Holder anà més lluny encara en el discurs del 5 de març, ja que en aquest va definir les grans línies d’una estratègia legal força continuista respecte de la que havia dut a terme el (criticat) govern de Bush. En aquest sentit va defensar el recurs als tribunals militars per resoldre els processos referents als crims de guerra, els quals –va dir- ofereixen les garanties “fonamentals per a un procés just”. I afegí: “No ens hem de privar de cap eina en el combat contra Al-Qaida”, opinió que el dugué a afirmar que el govern té l’autoritat necessària per defensar els Estats Units fent un ús apropiat de la força letal”; autoritat, precisà, que “no es limita als camps de batalla de l’Afganistan”.

Per a l’editorialista del diari, és legítim l’assassinat selectiu dels membres d’Al-Qaida, fins i tot en el cas que aquesta mena de mort afecti a ciutadans nord-americans, com l’esmentat Anwar-Awlaki. L’argument fonamental d’aquesta posició és aquest: “Sobre la base de principis legals reconeguts des de fa generacions i de les decisions preses pel Tribunal Suprem durant la Segona Guerra mundial i durant l’actual conflicte, és clar que la ciutadania americana, per ella sola, no garanteix a aquests individus l’exclusió dels assassinats selectius.” I si bé és cert que els ciutadans tenen dret a un judici just, això no significa que els jutges hagin d’actuar sobre les decisions preses en el camp de batalla. En aquest sentit, Holder afirma (i el diari aprova) que “Quan es tracta d’operacions relacionades amb la seguretat nacional, el dret a un judici just ha de tenir en compte les realitats del combat. La Constitució garanteix, és cert, un judici just, però no un determinat procediment judicial.”

I jo em demano: No ens du l’afirmació de Holder a acceptar que l’Executiu disposa d’un poder omnímode en temps de guerra? És això acceptable?

En contra

El San Francisco Chronicle adopta, en canvi, una posició radicalment contrària i creu que Obama s’equivoca en seguir la línia de George W. Bush en aquesta matèria. Diu aquest diari que li sembla sorprenent que Eric Holder cregui que és legal assassinar nord-americans a l’estranger quan aquests són sospitosos de terrorisme, i opina que aquesta actitud és clarament contraria els principis constitucionals.

En realitat, el que demana Holder en el discurs fet en defensa del dret de l’Executiu a dur a terme assassinats selectius és que els ciutadans facin confiança al govern, però els principis en què basa aquesta petició de confiança són força pertorbadors, ja que difícilment es pot acceptar que l’Exèrcit pugui elaborar pel seu compte una llista de terroristes perillosos (en la qual s’incloguin fins i tot ciutadans nord-americans) amb l’objecte de cercar el seu rastre i, si n’és el cas, eliminar-los sens cap mena de judici previ.

En la posició defensada per Holder no trobem –diu el diari californià- cap control extern a l’Exèrcit, cap decisió de la Justícia, ni tampoc cap informació contrastada que justifiqui la presència dels sospitosos a la llista negra. A més, “No es pot confondre judici just amb procediment judicial –assegura el diari californià-, sobretot quan ens enfrontem a qüestions relacionades amb la seguretat nacional. La Constitució garanteix el dret dels ciutadans a un judici just, i no tan sols a un procediment judicial.” I això mai no es pot garantir amb els assassinats selectius.
No cal que digui que la meva posició és també aquesta.

El passat 18 de març va fer 45 anys de la mort del bisbe Bartomeu Pascual Marroig (1875-1967) i avui, 1 d’abril de 2012, en fa 73 de la seva arribada a l’illa per prendre possessió del càrrec. Havia estat nomenat bisbe el 8 de maig de 1936 mitjançant una Butlla pontifícia que ordenava la seva consagració com a bisbe titular de Lappa i successor del Bisbe de Menorca (diòcesi de la que era titular el bisbe Joan Torres Ribas, cec i a punt de complir els 90 anys).

Esclatada la guerra el 18 de juliol d’aquell mateix any, el bisbe Pascual no va poder prendre possessió de la seva diòcesi i restà a Palma, on va ser ordenat el 2 d’octubre la Catedral de Mallorca. Cinc dies més tard, el batlle de Ciutat li comunicava que la corporació que presidia l’havia nomenat Fill Il·lustre de Palma.

L’home

Jo vaig conèixer el bisbe Pascual l’any 1962. Aleshores era un vellet amb una veu molt prima que, pel que m’han explicat alguns capellans majors que el van tractar íntimament, es mostrava molt preocupat pels canvies que era a punt d’iniciar l’Església amb el Concili Vaticà II, al qual no va acudir i amb el que va estar fonamentalment en desacord.

Biblista i savi en el seu camp, ha estat descrit pel seu biògraf, el doctor Pérez Ramos, com un home “propens per temperament a sobrevalorar les persones fins a mimar-les amb protecció, però si el protegit no treballava en la línia que el Prelat li ordenava o li era infidel o desobedient, després d’advertir-lo, irremissiblement el desviava del seu costat. Creia en l’amistat, encara que no la cultivés suficientment, i era cordial en la intimitat i delicat i obsequiós amb els seus familiars: amb els estranys o desconeguts es mostrava discretament distant.”

Autoritari i gens dialogant, el bisbe Pascual va ser fruit del seu temps. Vinculat clarament al règim de Franco, acollí amb joia la notícia de l’alliberament de Menorca el 9 de febrer de 1939. L’endemà mateix, el bisbe felicità el Caudillo que, d’immediat, li agraí l’atenció mitjançant un telegrama signat pel Coronel Secretari. Menorca havia claudicat a les tropes rebels i el bisbe tenia el camp lliure per prendre possessió de la seu per a la qual havia estat designat pel Papa. I ho faria ja amb ple dret perquè el bisbe Torres havia mort el 6 de gener d’aquell mateix any.

L’entrada triomfal a Ciutadella

Bartomeu Pascual, organitzà el viatge a Menorca per al dia 1 d’abril de 1939, data que coincidí amb el final de la guerra a tota Espanya, un particular Día de la Victoria la crònica del qual deixo al Boletín Oficial del Obispado. Diu: “A las ocho de la mañana (del dissabte 1 d’abril) en el puerto de Alcudia, el Rdmo. Prelado embarcó con los sacerdotes D. Mateo Bosch, D. Juan Jaume y D. Antonio Fiol, en el destructor Huesca, que, puesto a su disposición por el Excmo. Sr. Almirante de Baleares, había de conducirle a su Diócesis (…) Cuando a las diez una campana salvada de la destrucción impía anunció a Ciudadela que el Huesca estaba a la vista, el pueblo en masa acudió al puerto para recibir entusiásticamente a su Pastor (…) Los muelles, el mirador del Borne, el Camí de Baix, estaban llenos de muchedumbre que, al divisar la falúa impulsada por seis remeros uniformados en que venía, el Excmo. Sr. Obispo (quien había dejado el Huesca ante el puerto), prorrumpió en aplausos y aclamaciones, mientras la fuerza y milicias presentaban armas y la banda hacía oír la Marcha de Infantes. Al desembarcar, fue S.E. Rdma. cumplimentado por las Autoridades y representaciones…” La crónica acaba dient: “A las 23 horas del mismo día 1º de abril, Radio Nacional, con laconismo emocionante, anunciaba la terminación de la guerra con el triunfo de Dios y de Franco.”

Més solemne encara va ser la jornada del dia 2, Diumenge de Rams. Aquest dia, “bajo un sol esplendoroso, la ciudad aparecía artística y profusamente adornada. Las calles semejaban jardines. Por doquier colgaduras y banderas con los colores nacionales, de Falange o del Requeté. En el Borne, un monumental arco de triunfo, surmontado por grandioso escudo imperial. En varios lugares las armas del Prelado –el Cordero ‘Servus Dei’ de Isaías (LIII, 7) sobre el escudo de Menorca-, timbradas por el capelo verde (…) A las 10 de la mañana el Excmo. Sr. Obispo salió del Palacio Episcopal en automóvil descubierto y se dirigió a la Plaza de San Antonio, donde esperaba, según tradicional costumbre, una comisión compuesta de varios jinetes con la típica vestimenta usada en las fiestas de San Juan. En representación de la aristocracia menorquina cabalgaban los señores (…) S.E. Rdma. montó en su hermoso caballo blanco (…) El Prelado descabalgó, cambió su capisayo (…) y ante un altar colocado junto al Obelisco, el Sr. Obispo se revistió de Pontifical (…) La aviación nacional asocióse al acto, efectuando varias acrobacias sobre la Ciudad…”

És clar que cada cosa té un temps i que hi ha un temps per a cada cosa. No podem, per tant, jutjar els fets d’ahir amb criteris d’avui, però sí que val la pena recordar els fets per no perdre’n la memòria. I en aquest sentit cal dir que el bisbe Pascual va ser un home lligat completament al nacionalcatolicisme, vinculat per tant a una Església indestriable dels vencedors de la guerra, i en la línia del cardenal Gomà, que va ser, des de la primacia de Toledo, un dels pilars del règim de Franco, que sempre va ser vist per ells com un home la política del qual emanava de la voluntat de Déu.

Garant del nacionalcatolicisme

Restaurador de la diòcesi, el bisbe Pascual sempre es va creure en el deure de refermar els fidels (que –no ho oblidem – sortien d’una guerra civil on molts havien estat perseguits i assassinats per les seves creences) amb la idea de crear-los una consciència viva que havien estat alliberats “cual nuevo Israel, de un largo cautiverio tan duro o más que el babilónico” –escriu Pérez Ramos-. Per tant, era precís i urgent ajudar-los a aixecar l’ànim fent-los veure que, si per un costat –el polític- eren conduïts per un cabdill providencial, per un altre –el religiós-, havien de ser guiats per una jerarquia de pastors legítims i gelosos del seu ramat: els bisbes.

Recordo com, durant el seu episcopat, cada 8 de febrer (“es dia de sa girada”) cantàvem a la Catedral el salm 123, que el bisbe Pascual havia convertit en el càntic de l’alliberament “para mantenir vivo en nuestro pueblo el reconocimiento y la acción de gracias a Dios por su manifiesta ayuda en la liberación de Menorca y la de toda España del yugo impío.”

Era la seva manera de veure les coses. Del que no hi ha dubte és que, amb la mort de Bartomeu Pascual, ara fa 55 anys, s’acabava un temps i una època –la iniciada el dia 1 d’abril de 1939-, que eren alhora el fruit (i la conseqüència) d’un altre temps i d’una altre època. Som lliures de pensar-ne el que vulguem després d’analitzar-los críticament. Però no podem oblidar-los perquè ens és precís conèixer i servar memòria dels fets.

Acabada la carrera, la gent de la meva generació no tenia grans dificultats per trobar treball. Un món laboral relativament fàcil s’obria davant nostre i l’afrontàvem amb confiança. Alguns (va ser el meu cas) fins ens vam casar sense haver acabat els estudis universitaris amb l’esperança que, si un dels dos tenia feina, l’altre n’havia de trobar aviat. No sempre podíem treballar on volíem, però tampoc no ens vèiem constrets a abandonar necessàriament la terra (això, en una illa petita com Menorca, era ja més difícil), però rarament havíem d’abandonar el país.

Tot ha canviat de sobte i les generacions d’universitaris que s’han d’obrir pas en el mercat laboral tenen grans dificultats per trobar feina i, víctimes de la crisi, es veuen obligats a abandonar el seu país i a cercar treball a l’estranger: Alemanya, el Regne Unitat, Austràlia i Brasil són avui els llocs que acullen més universitaris formats als països on la crisi és més greu. Cal dir, a més, que aquesta crisi no afecta tan sols els joves. També persones de quaranta anys i fins de cinquanta cerquen Berlín, Frankfurt, Munic, Stuttgart –tan se val si hi ha feina- per refer les seves vides. Londres és també una de les capitals que atreu la immigració, i també Estocolm i Copenhaguen, per parlar de destins europeus.

Tot, doncs, sembla canviar, i els geògrafs de l’emigració farien bé de posar els seus mapes al dia. Potser el cas més flagrant avui és Grècia: en un país en plena bancarrota social, i no tan sols econòmica, el treballador grec mitjà sofreix doblement la crisi. D’una banda, l’esfondrament econòmic ha escombrat del país una important massa d’assalariats (obrers especialitzats, fusters, manobres, venedors, restauradors, empleats de banca, etc.). D’una altra, els diversos plans d’austeritat han laminat la funció pública. Doncs bé, la gent “sense perspectives” (terrible expressió aquesta!) que és encara pitjor que dir la gent sense feina, ja no pot recular més en l’escala social, perquè la massa d’immigrants (sobretot magrebins) es llença sobre les restes del naufragi. Això fa que, per a molts, travessar la frontera sigui l’única solució.

De rebre emigrants a emigrar

Si parlem d’Espanya, amb el 20 per cent d’aturats, el problema no és tampoc menyspreable. Fins al 2008, uns 500.000 immigrants entraven anualment al país per servir en el món dels serveis o per treballar en massa en la construcció que ha emplenat d’edificis (molts avui per vendre a preu de cost) el litoral de la Mediterrània, o per construir vies fèrries per dur l’AVE a tots els poblets del país, o bé aeroports sense avions ni passatgers.

El primer esglaó de la crisi empeny els manobres polonesos o romanesos fora d’Espanya, en direcció al nord d’Europa, i si no tenen sort, cap als països d’origen. Segons les darreres xifres de l’Institut Nacional d’Estadística, per primer cop des de fa vint anys, dins l’any 2011 el número de gent que ha sortit del nostre país és superior al de gent que hi ha entrat. Hem passat, doncs, de ser un país que acollia els immigrants a ser un país font d’emigració.

He tingut a l’abast les dades estadístiques alemanyes i aquestes assenyalen un saldo positiu de més de 135.000 persones aquest darrer any, el 75 per cent de les quals prové de l’antic bloc de l’Est. Per tant, de Polònia, Eslovàquia, Romania, Letònia, Estònia i Lituània. Però també compta amb la presència de 4.100 grecs i de 2.400 espanyols.

Emigrants de “white collar”

Val a dir, però, que aquest immigrants no tenen res a veure amb la mà d’obra que els governs mediterrànies enviaven a les mines belgues o a les productores d’acer alemanyes durant els anys cinquanta. Estem parlant en aquests casos de personal qualificat –i algun cop altament qualificat-, format en universitats espanyoles a costa, fonamentalment, de l’erari públic. Nosaltres els formen i ells aleshores els aprofiten. Es tracta, en definitiva, d’una gent (ordinàriament jove, però no sempre) que cerca noves i millors oportunitats davant el greu problema laboral o de promoció en què es troben a Espanya.

Són, doncs, el nivell de renda, la taxa d’atur, el mercat del treball, el poder d’adquisició i d’altres variants les que empenyen els individus a abandonar el seu país d’origen i els atreuen cap aquests nous mercats del treball. Alemanya, no sols s’ha convertit (per mitjà de la senyora Merkel) en la que dirigeix Europa, sinó també en una mena s’Eldorado dels cervells espanyols mancats de perspectives. I no és estrany, perquè si a Espanya, on hi ha bones universitats, tenim, com he dit, una taxa d’atur del 20 per cent i a Alemanya –segons publicava no va gaire la revista Stern, hi ha més de cent-mil llocs tècnics vacants, no és rar, dic, que els espanyols agafin els tapinets i les eines i vagin cap a les empreses de Suàbia on, sobretot els enginyers espanyols troben feina immediatament.

Tot referint-se a Irlanda –un Estat que es troba encara en pitjor situació que el nostre- The Guardian deia que, el 2011, unes 50.000 persones havien abandonat el país, especialment per dirigir-se a Austràlia i als Estats Units (ells, almenys, no tenen problemes de llengua en aquests dos destins), una xifra que podria augmentar fins a 75.000 persones dins el 2012.

El món sembla que hagi canviat de cop sobte. Els qui tenim feina ens hem de considerar uns privilegiats. I els qui en poden trobar, al seu país o en un altre, probablement hagin de donar gràcies a Déu. El drama és els qui s’han quedat sense feina i, el que és encara pitjor, sense perspectives de trobar-ne. Perquè si la bancarrota econòmica és dura, més ho ha de ser encara la pèrdua de perspectives que et condueix a la bancarrota moral.