Josep Maria Quintana

El malson sirià ha destruït, sens dubte, aquell esperit de canvis lleugers, possibles, optimistes i positius que van aportar els primers aixecaments de la dita “primavera àrab” que s’inicià a Tunísia l’any 2011. La promesa d’aquesta primavera s’ha substituït a Síria per una violència ostensible i prolongada (en dos anys s’han produït més de 70.000 morts i milions de refugiats), així com per una atenció fixada en la possible intervenció internacional, la desfeta de qualsevol esperança, la fragmentació de la premsa i la fallida de l’Estat.

Més que cap altra cosa, és la violència contínua el que aniquila la primavera àrab. A Egipte i a Tunísia, la situació no és probablement tan pacífica com algú es pensa, ja que tant en un país com en l’altre, s’esdevenen de manera continuada morts de manifestants en enfrontaments amb la policia. A Líbia, la intervenció de l’OTAN es va produir gairebé tot d’una d’iniciada la revolta, fins i tot abans que la resposta violent de Gaddafi s’hagués intensificat. Ben al contrari, la pèrdua cada cop més gran de vides humanes i les destruccions que s’estan succeint a Síria, no ha provocat encara cap resposta clara internacional, per més que el procés de guerra civil s’hagi agreujat i que la decisió de desplegar tots els mitjans de força possible per part del president Bachar El Assad hagi conduït el país a una espiral de militarització i de guerra terribles.

Per poc que observem la situació a Síria podrem veure que la violència s’eternitza i es manifesta per mitjà de moltes formes d’inhumanitat. I com a d’altres guerres prolongades, aquesta ha creat i fet arrelar divisions religioses i polítiques que amb prou feines es podien veure abans. Això fins al punt que molts dels analistes que observen la guerra de prop diuen que no és imaginable una via de reconciliació després de l’era El Assad, perquè és pràcticament impossible que els sirians oblidin un dia la crueltat i l’horror que avui els toca viure. D’altra banda, la violència confessional es propaga més enllà de les fronteres sirianes i reforça l’hostilitat i les sospites entre sunnites i xiïtes per tota la regió.

La guerra obra el camí a Al-Qaeda

La guerra a Síria ha obert també –i a això és molt remarcable- la via d’Al-Qaeda per a nombrosos djihadistes, contràriament al que va succeir a les anteriors revoltes àrabs. En aquest sentit, sembla que la violència siriana hagi creat el context perfecte per rellançar una djihad mundial. I enfrontats a un Estat en fallida, tot els països del Golf s’apressen a finançar una guerra santa per sostenir una població sunnita que lluita contra un règim desertor. Potser per això, els ciutadans àrabs que l’any 2011 van superar les seves pors de participar a grans manifestacions de masses contra les dictadures que estaven arrelades als seus Estats (cas de Tunísia, Egipte o Líbia) són avui molt conscients dels riscos que corren i la por ha tornat a dominar els seus cors. I és, probablement, la por que provoquen els horrors que tenen lloc a Síria, el que ha evitat que els jordans s’hagin unit als moviments de protesta.

Síria ha contribuït, doncs, a dissipar aquella impressió embriagadora segons la qual els pobles àrabs acabarien aliant-se contra els seus dictadors. Perquè aquesta bella unitat és ja una quimera i sembla que s’hagi esfumat completament amb el pas dels mesos, un cop les divisions entre els islamistes i els seus opositors han posat fi al consens polític a Tunísia i a Egipte, encara que, en principi, la cohesió era forta.

Síria ha propiciat una mena de “guerra freda” regional

Si analitzem els fets, hem de concloure que, a diferència de Tunísia i Egipte, Síria no ha viscut pròpiament cap mena de primavera. Entre d’altres raons, perquè nombrosos militants “anti israelians” del país van condemnar immediatament la revolta popular contra Bachar El Assat, ja sigui perquè hi veien una conspiració islamista o, ben al contrari, perquè entenien que es tractava d’una conspiració propiciada pels països occidentals.

Sigui com vulgui, l’enfocament que s’ha donat a una possible intervenció militar internacional a Síria ha transformat aquest país en un camp de batalla on també s’enfronten les posicions polítiques de les grans potències. Perquè fins avui, la Xina i Rússia han frenat la iniciativa dels EEUU i d’alguns Estats europeus que reclamaven una intervenció, fins al apunt que el conflicte sirià ha esdevingut l’arena principal d’una mena de guerra freda regional més enllà del que és: una lluita civil per obtenir un canvi polític al país.

De manera coordinada amb l’enfrontament dialèctic entre les grans potències respecte del conflicte sirià, podem observar també la concurrència de les diferents potències regionals. Tenim així que, mentre els països del Golf i Turquia donen suport a determinats grups de rebels, l’Iran i Hezbollah el donen al règim de Bachar El Assad, i això dóna una caràcter molt singular al conflicte.

D’altra banda, no podem deixar d’observar com s’ha anat modificant la cobertura mediàtica d’aquests processos, no sols en el món àrab, sinó també als països occidentals. En efecte, durant els primers temps de la primavera àrab, el mitjans internacionals es van afanyar a mostrar-nos una dotzena d’escenaris que evolucionaven ràpidament –Tunísia, Egipte, Líbia, Bahreïn, Síria i Iemen- tot observant ansiosos gairebé tots els altres països àrabs per veure si aquests s’unirien al moviment de revolta. Aquests darrers temps, en canvi, la premsa cobreix  únicament el conflicte sirià, i potser només el que passa Egipte quan s’hi origina una crisi. Per què? No ho sé. No en tinc la resposta.

Vist, doncs, aquest panorama sembla que podríem concloure dient que el conflicte sirià implica un fracàs de la dita primavera àrab. Però és molt probable que això no sigui del tot cert. Entre d’altres raons, perquè aquestes revolucions eren el signe de canvis estructurals profunds al món polític al Nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà. I em fa l’afecte que, a pesar de les pors que ha provocat arreu el conflicte de Síria, aquests canvis continuaran desplegant-se durant molts anys. De tota manera, haurem de reconèixer que el conflicte sirià ha pertorbat clarament la situació creada per les revolucions àrabs i ha significat un fre a uns moviments que havien fet renéixer l’esperança a molta gent.

A mesura que avancen les investigacions sobre el dit “cas Bárcenas” se’ns està dotant als escriptors d’un conjunt de materials immillorables per elaborar les fitxes a partir de les quals podrem escriure una novel·la. De fet, si la novel·la vol ser el que demanava Stendhal, és a dir, un mirall de la realitat, en el cas del gerent, tresorer i senador del Partit Popular Luis Bárcenas, el novel·lista només haurà d’imaginar la forma, vull dir el “com” construirà la novel·la, perquè el “què”, és a dir la matèria, la trobarà íntegrament als diaris.

De tota manera, em sembla que fins ara hem conegut tan sols la punta d’un iceberg que s’intueix tan gran que podria acabar enfonsant el Titànic, o el que és el mateix, aquest partit Alfa de què parla Juliana en els seus escrits, que va tenir a sou el personatge en qüestió fins el desembre de 2012, encara que fos acomiadat amb –cito textualment la Cospedal- una “indemnización que se pactó en diferido y, como fue en forma de simulación o en diferido, tenía que tener la retribución correspondiente a la Seguridad Social”. I mantinc l’original perquè la traducció se’m fa impossible, encara que, segons diu també la Cospetal, tot és molt clar. Sobretot, que el PP va actuar “como hay que hacerlo” (“como Dios manda”, hauria dit Rajoy, sempre tan metafísic). És a dir (segons ells asseguren), d’acord amb la legalitat.

Però no em vull referir al contracte que ha lligat Bárcenas al PP durant més de vint anys, sinó a com aquest personatge actuava, cosa que hem conegut a partir de les notes que prenia de manera regular i ordenada l’agent del banc suís -el Dresdner Bank de Ginebra- amb qui Bárcenas tractava habitualment.

Sembla que el personatge començà la seva carrera el 1990, que anà pujant lentament i acaba essent meteòrica a partir del novembre de 2004, com ha explicat en un brillant article d’investigació Luis García a La Vanguardia. Aleshores (el 2004), Bárcenas era tresorer del PP i acabava de ser elegit senador a les files d’aquest mateix partit. Parlem, doncs, d’un home rellevant que deuria tenir l’absoluta confiança del seu cap de files, Mariano Rajoy i de tot l’aparell. Doncs bé, és l’1 de novembre de 2004 quan Bárcenas acut al banc suís i explica al seu interlocutor bancari que, gràcies als “negocis amb obres d’art” que du a terme, serà capaç d’incrementar el seu patrimoni en “un milió d’euros a l’any”. Patrimoni que durà fora d’Espanya en una patriòtica, decisió.

Potser Bárcenas no se’n va adonar, però el cert és que el banquer que el va atendre va fer constar les seves afirmacions en un informe secret a disposició del banc. Sembla, doncs, que el senador popular devia ser molt convincent perquè el banquer féu constar a l’informe que no tenia motius per creure que tot allò era un bluf, ja que en aquell moment el saldo que Bárcenas tenia al Dresdner superava els 10 milions d’euros. Estàvem, doncs, davant d’un home que havia fet ingressos més que considerables al banc des de feia anys. Ingressos, però, que serien una bagatel·la si els comparem amb els 22 milions que va tenir en el compte el 2007, molt inferior encara a la que hi acabaria tenint, ja que el patrimoni que el personatge va  dur a l’estranger assolí finalment els 38 milions d’euros. Estem, per tant, davant una carrera brillantíssima com a inversor.

El corresponsal de La Vanguardia és molt precís en la narració dels fets, tant com ho fou també l’empleat del banc que atenia Bárcenas, el qual, després de fer constar que els ingressos d’aquest fins al 2002 procedien de la construcció (a Espanya, durant uns anys, consumíem més ciment que a tots els països d’Europa junts), anotà que “el client treu d’Espanya i du a paradisos fiscals tot el que pot estalviar”. Això ho va escriure –segons ens conta García- en la “nota de visita” que va fer al Dresdner el 22 de març del 2002. Aquell dia Bárcenas havia dipositat 140.000 euros suposadament guanyats amb “el seu negoci immobiliari domèstic”. L’esmentat negoci “és molt rendible des de fa temps i mostra un gran potencial per a l’exercici 2002-2003”, afegia la comunicació interna, en la qual el seu autor reproduïa i donava per bones les consideracions del client.

La investigació duta a terme per aquest periodista de La Vanguardia és tan excel·lent com aclaridora de l’actuació de Bárcenas, ja que les notes entre els comercials i els directius del Dresdner sobre les posicions i els viatges de l’extresorer del PP formen part dels informes que les autoritats helvètiques han proporcionat al jutge del cas Gürtel-Bárcenas, Pablo Ruz. L’últim d’aquests informes –escriu García-, comporta tretze volums que el jutge ha traslladat a les parts a primers d’abril, i són ara objecte d’examen pels pèrits de la Policia i de l’Agència Tributària.

Un dels aspectes més rellevants de la investigació és l’anàlisi dels missatges entre els empleats i els caps del banc suís, els quals mostren un progressiu deteriorament en les relacions de l’entitat amb Bárcenas des que aquest hi va obrir el seu compte l’any 1990, precisament quan arrenquen els apunts comptables de la presumpta comptabilitat en negre que se li atribueix (els dits “papers de Bárcenas” que han provocat tant d’enrenou).

Escriu Luis García: “Tenint en compte els abundants ingressos que anava efectuant, i amb la vista posada òbviament en la legislació internacional sobre blanqueig de capitals, els gestors del Dresdner es van veure obligats a preguntar a Bárcenas sobre l’origen dels diners. Ell al·ludia gairebé sempre a les seves operacions amb quadres, al seu èxit en el ram immobiliari i a les seves participacions en diferents companyies. Si li demanaven detalls, llançava pilotes fora. ‘Té diverses empreses. Però no vol donar els noms per telèfon’, deia el seu assessor en la nota de l’1 de novembre del 2004. I afegia: ‘Li vaig explicar que la informació és necessària, a la qual cosa ell va contestar que canviaria de banc si això suposava un problema’.”

Aquests dubtes van fer que els silencis de Bárcenas, afegits a la seva condició de senador, induïssin el Dresdner a incloure’l en una “llista de vigilància”. Amb tot –segueix explicant García-, que “el llavors gerent del PP va poder continuar operant amb normalitat fins al 2009, quan el jutge el va imputar en el cas Gürtel i ell va començar a maniobrar per ocultar el seu patrimoni. En aquell moment van saltar totes les alarmes. Però encara van haver de passar gairebé dos anys perquè, arran de la petició d’assistència judicial procedent de l’Audiència Nacional, els suïssos paressin els peus al seu client espanyol, el març de 2011, quan la Fiscalia helvètica va ordenar al banc que congelés el compte de Bárcenas.”

Ben curiosa, per tant, aquesta història referent a un personatge tan íntimament lligat al PP (en això com Jaume Matas, que ho va ser tot dins el partit, no sols a les Balears). Historia que és alhora molt eloqüent per donar-nos a conèixer de prop una mena de paradigma del polític llest, espavilat i sense escrúpols, que és enaltit pels seus partidaris durant anys i que, quan cau en desgràcia, aleshores resulta que ningú no hi tenia res a veure.

La decisió del parlament aragonès

Dues persones utilitzen les mateixes paraules, la mateixa sintaxi, les mateixes expressions i les mateixes construccions gramaticals per entendre’s, però parlen llengües diferents. Sona a disbarat el que acabo de dir, però és la situació que, des de dijous passat, es dóna a la Franja de Ponent, la zona d’Aragó que limita amb Catalunya, on bona part de la població parla el català i pràcticament tothom l’entén. Doncs el Parlament aragonès, que presideix la popular Luisa Fernanda Rudi, ha votat una llei per rebatejar aquesta llengua. Allí ja no es parla català sinó “lapao”. A més, també ha canviat el nom de l’aragonès. Aquest, ja no es dirà com sempre. Es dirà “lapapyp”.

Potser vostè, amic lector, creu que li prenc el pèl, però no, li estic explicant la realitat, la nova veritat decretada pel Partit Popular (PP) i pel Partit Aragonès Regionalista (PAR), que són els responsables directes d’aquesta llei. Diguem, però, que del mal fet, l’únic que té d’aprofitable aquesta decisió parlamentària és que ens desmitifica el concepte de “llei” tal com l’hem entès tradicionalment. Sabíem que aquesta podia ser justa o injusta, encertada o desencertada, constitucional o inconstitucional. Però ara constatem que també pot ser absurda, arbitraria, estúpida i, el que és encara pitjor, acientífica. Però constitucional!

Torno al “lapao” encara que sé que intentar raonar en matèria de llengües és inútil perquè el qui no està disposat a entrar en raó no hi entrarà mai. Tot i així voldria posar uns exemples als diputats del PP i del PAR que dijous passat van cometre aquesta barrabassada (legal i constitucional). Imaginin per un moment que el govern del president Maduro, a Veneçuela, mogut per la reacció contra la conducta del govern espanyol, du una llei al Parlament, que l’aprova, en virtut de la qual, la llengua oficial del país ja no es dirà “espanyol” o “castellà”, sinó “corinareal”. Imaginin també –no és demanar massa- que el govern de la senyora Fernández de Kirchner, molesta igualment per les decisions del govern de Madrid, reacciona i decideix que la llengua que parlen els argentins ja no es dirà “espanyol” o “castellà”, sinó que es dirà “tócatelarajoy”.

Tindrem aleshores que, legalment, la llengües que es parlaran a Veneçuela i a l’Argentina seran el “corinareal” i el “tócatelarajoy”, perquè així ho determinen unes decisions legislatives preses per les cambres on radica la sobirania nacional. Per tant, aquestes denominacions no seran només legals i constitucionals, sinó també democràtiques al cent per cent. Confio tanmateix que els diputats del PP i del PAR estaran d’acord en què seran acientífiques, absurdes i arbitràries. Per més, doncs, que els diputats s’entestessin a fer això, per més que els seus respectius parlaments aprovessin unes lleis ajustades a la constitució en aquest sentit, els veneçolans i els argentins continuarien parlant espanyol. El “corinareal” i el “tócatelarajoy” no serien, sinó, unes absurdes demostracions de la mala fe i de la ignorància dels seus respectius Parlaments. Serien, diguem-ho clar, les seves vergonyes.

La decisió del Parlament de Catalunya

Anem ara a una altra decisió ben diferent: la que ha pres el Parlament de Catalunya quan afirma que Catalunya és un subjecte polític i jurídic sobirà. Una decisió que, com tots sabem, el govern de l’Estat ha recorregut davant del Tribunal Constitucional, que determinarà si és o no ajustada a la Constitució. I si decideix que no ho és, estarem davant d’una decisió il·legal, per inconstitucional. Però no estarem davant d’una decisió absurda, arbitrària,  irracional o acientífica. Perquè en el cas de Catalunya, no ens movem en el camp de la ciència o de la raó, sinó en un camp molt diferent: en el de dirimir si una decisió política del Parlament és o no és constitucional.

Sé que m’he d’explicar. Avui, molts catalans (si més no els representats pels partits que ostenten la majoria al Parlament de Catalunya) no se senten a gust en el marc constitucional espanyol i volen modificar-lo, però es troben amb una impossibilitat insalvable, perquè els qui són majoria a Catalunya (que ells afirmen que és una nació) representen una ínfima minoria de l’Estat espanyol (on la majoria creu que només Espanya ho és). Ells saben, per tant, que modificar legalment la Constitució en el sentit que voldrien no és possible i aquesta és la causa que els ha dut a iniciar l’únic camí que tenen a l’abast: el de la revolució contra l’ordre establert, que és l’únic mètode que la humanitat coneix per actuar en aquets casos des que té memòria.

En efecte, si l’evolució constitucional per dur a terme els canvis polítics que es pretén consolidar no és possible pels mecanismes legals, aleshores les conviccions polítiques empenyen els homes vers la revolució (que sempre és, per naturalesa, il·legal). Ara bé, la novetat de la revolució que la majoria política dels catalans ha iniciat darrerament radica en el fet que no és una revolució a l’ús, vull dir amb armes, barricades, ferits i morts al carrer. No, és la revolució de la paraula. Perquè en això consisteix la declaració (probablement inconstitucional) del Parlament. I també la declaració de voluntat de dur a terme una consulta democràtica per a la independència.

Tots sabem –jo el primer- que fins i tot també la paraula pot ser il·legal, perquè quan per mitjà d’aquesta es demana un referèndum per a la independència de Catalunya en el qual participin només els ciutadans d’aquesta comunitat, aquesta voluntat no s’adapta a la Constitució. Estem, per tant, davant d’una actitud de desafiament revolucionari, però pacífic. I també democràtic, vist si més no des de la perspectiva dels catalans. Certament que no agradarà a la majoria del poble espanyol –ja ho hem vist i ho veiem cada dia- però ningú no podrà dir que la proposta sigui irracional ni acientífica. Simplement, perquè es mou en un altre terreny. La lluita per la independència (des que el món és món) és una voluntat política d’esdevenir precisament això: un subjecte jurídic i polític sobirà. Voluntat que, en el cas de Catalunya s’ha anat forjant al llarg del temps i que ara té un abast molt ample. Majoritari si tenim en compte les forces que configuren avui el seu parlament. Per això xoca de manera frontal amb la legalitat espanyola, que no vol que aquesta evolucioni en el sentit que demanen els catalans. Per això el govern, sabent que té darrere seu una gran majoria (no a Catalunya però sí en el conjunt de l’estat), es tanca en banda i es blinda amb la Constitució.

Jo no sé com acabarà aquesta revolució de (i amb) la paraula. Però sé que les revolucions triomfen o són ofegades. En el primer cas solen produir herois. En el segon, víctimes. Fins i tot les revolucions de la paraula, com la catalana, per més que, gràcies a Déu i a la intel·ligència dels homes, aquesta no produirà ferits, ni morts, ni destroces d’edificis ni de ciutats. I això no es poc.

En síntesi

El que jo volia destacar quan m’he posat a escriure aquest matí és molt simple: que la decisió del Parlament aragonès de denominar “lapao” al català de la Franja de Ponent pot ser tan legal i democràtica com es vulgui, però és alhora arbitrària, irracional i acientífica. I des del punt de vista polític és, per tant, reaccionària. Perquè respon únicament a una reacció visceral contra l’actitud dels catalans.

En canvi, la decisió del Parlament català que declara que Catalunya és un subjecte polític i jurídic sobirà, molt probablement és il·legal per inconstitucional, però no és arbitrària, ni irracional ni acientífica. Tampoc és reaccionaria. Ben al contrari, és el primer pas d’una decisió política revolucionària, encara que els catalans no estiguin disposats a utilitzar més que el raonament i la paraula en la seva revolució.

Després de gairebé quatre anys de negociacions, Barack Obama ha aconseguit imposar l’aixecament del secret bancari a Suïssa. Berna va acordar implementar la legislació FACTA que preveu l’intercanvi automàtic d’informació en tots els comptes en poder dels nord-americans al país.* I això és una bona notícia. Caldrà esperar que la pressió dels Estats Units d’Amèrica ajudi perquè les coses finalment comencen a traslladar-se a Europa.

Els elements essencials hi són: sembla, per tant, que el secret bancari està vivint els seus últims dies i això, amb sort, pot acabar amb el frau i amb l’evasió d’impostos (o bé ajudar a reduir les dues coses, perquè hem de reconèixer que els experts en aquesta matèria són tan audaços com intel·ligents). A tall d’exemple direm que, només dins la Unió Europea, la pèrdua estimada d’ingressos fiscals anuals és d’un bilió (!) d’euros, molt pocs dels quals pertanyen a les classes mitges i als assalariats, sobre els qual recau el major esforç fiscal.

El dòlar, moneda que continua afirmant que els Estats Units creuen en Déu. “In God we trust”.

Acabarem amb els paradisos fiscals?

Sembla, doncs, que ja és hora d’actuar i d’acabar amb les pràctiques qüestionables d’alguns països d’Europa que coadjuven decididament en aquest frau en massa, perquè, avui, el problema de l’evasió fiscal no sols és coadjuvat per paradisos fiscals llunyans, com per exemple les britàniques Illes Verges (Carib), sinó també per Estats que tenim a la vora i que contribueixen a aquest greu problema de solidaritat i de justícia, com Suïssa, Mònaco o les illes Jersey i Guernsey. I molt pitjor encara, per Estats que formen part de la Unió Europea, com  Luxemburg i Àustria. I això no és tolerable.

Aquests socis europeus no han acceptat fins avui l’intercanvi d’informació sobre la base d’una sospita particular de l’administració tributària respecte d’un contribuent determinat. Sembla, doncs, que, com la Infanta Cristina i el seu marit Iñaki Urdangarin, aquests països consideren que la comunicació de les declaracions de renda a un jutge que sospita de les seves malifetes és un atemptat injustificable a la seva vida privada. Però tots sabem que, per defensors que siguem del respecte a la privacitat –que ho som-, és fonamental que aquesta cedeixi quan l’interès comú ho demana. I el secret bancari dels països que he citat no defensen fonamentalment la privacitat, sinó que, amb la seva actuació opaca, impedeixen que es persegueixin actuacions fraudulentes i, en definitiva, es converteixen en còmplices o, com a mínim, encobridors d’evasions fiscals que poden ser delictives.

Amb les noves normes en preparació, l’intercanvi d’informació serà sistemàtic i els defraudadors ja no es podran escapar tan fàcilment. Aquesta és una mesura de la justícia fiscal, perquè els impostos que ells no paguen els paguen uns altres. Evidentment.

El problema de les SICAVs

Dit això convé recordar que la política fiscal europea no hauria de limitar-se a la lluita contra el frau dels individus, ja que l’optimització fiscal que duen a terme amb gran precisió d’acord amb la llei (!) –i això és el més sagnant- algunes de les grans empreses (Les Societats d’inversió [col·lectiva] de capital variable o SICAVs, que tributen a l’1% ** ) és una veritable injustícia per a les Petites si mitjanes empreses o PIMEs, que no tenen la mateixa capacitat per organitzar-se.

Per tant, encara hi ha molt de camí a recórrer en aquest camp, ja que, a petició de França, Regne Unit i Alemanya, l’OCDE està treballant per establir noves normes per complicar aquest tipus de pràctiques abusives que permeten a empreses com  Starbucks, Google o bé Amazon (per citar-ne tan sols algunes de molt conegudes) pagar poquíssims impostos sobre els seus enormes beneficis.

Val a dir, però, que sóc pessimista, perquè hi ha una cosa que fa difícil canviar la situació impositiva de les SICAVs. És la següent: que si se’ls exigeix pagar més impostos, tot d’una aniran a d’altres països on sigui més fàcil obtenir una rendibilitat superior, traslladant simplement el seu patrimoni a una societat europea que estigui subjecta a una legislació menys restrictiva. Dit d’una altra manera, l’endemà d’augmentar els impostos a les SICAVs, totes estaran domiciliades a Luxemburg.

És, doncs, evident que per resoldre aquesta greu i injusta situació, caldria que es dugués a terme una acció coordinada de tots els països importants a fi d’endurir, conjuntament i alhora, les normes fiscals, per tal que obstaculitzin la fugida dels diners a països que no participin d’aquesta acció coordinada.

Tanmateix, hem de saber que recórrer aquest camí (que a nosaltres ens sembla tan lògic) és, avui, pràcticament inviable, perquè hi ha massa interessos que impedeixen que s’hi avanci. Entre d’altres raons, perquè els amos de les SICAVe són, probablement, el col·lectiu més poderós del món. I el món, avui (es probable que sempre hagi estat així) no el regeixen els governs dels Estats, sinó els grans posseïdors de capital, els quals, entre d’altres facilitats, tenen les tecnològiques, i decideixen sobre els seus diners en dècimes de segon, mentre que els Estats –i no parlem ja de les institucions de poder internacionals, com la Unió Europea-, necessiten dies, mesos i, de vegades, anys per prendre decisions de govern que són tan urgents com necessàries.

Tot i així, definir i implementar una política fiscal comuna dins la Unió Europea és essencial en el context d’una política econòmica que també afecti a tots els Estats (per bé que aquest desideràtum sembli encara molt llunyà). I això perquè els impostos són, de fet, l’instrument que permet que els Estats promoguin el desitjat creixement que  ens ha d’ajudar a sortir de l’actual depressió econòmica.

————

* La Llei FACTA (Foreign Account Tax Compliance Act) dels EE.UU és una llei extraterritorial que elimita el secret bancari i que, en els termes que està redactada, obliga als bancs i entitats financeres de tot el món. De fet, des del passat 1 de gener 2013, les entitats financeres de qualsevol país que siguin (Bancs, Asseguradores, Administradores de Pensions, Administradores de Valors i similars, denominades FFI per les seves sigles en anglès) hauran de complir –segons diu aquesta llei- noves regles en la captació, processament i transmissió d’informació, derivades de la llei fiscal de comptes a l’estranger dels EE.UU). La característica més singular d’aquesta llei és que pretén aplicar-se també a d’altres Estats (d’aquí que sigui molt polèmica), perquè trenca normes internacionals. Per això, el fet que Berna hagi decidit subscriure-la pel que fa als comptes en poder dels nord-americans a Suïssa és un gran avanç en el camí de la transparència i en la lluita contra el frau.

La monja benedictina i metgessa Teresa Forcades i l’economista i president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, han promogut el “Manifest per a la convocatòria d’un procés constituent a Catalunya”, amb l’objectiu de preparar, diuen, un “canvi de model polític, econòmic i social”. Conviden tots els ciutadans de Catalunya, visquin on visquin, a signar-lo per fer pinya a favor d’aquesta nova iniciativa que vol esdevenir un moviment social cap a una candidatura unitària i popular a les pròximes eleccions al parlament. També poden signar el manifest “com a simpatitzants” els qui no siguin ciutadans catalans. El projecte s’anomena “Procés Constituent”, i segons els dos promotors podria ben bé ser el nom de la futura candidatura.

El programa

El programa que proposen en el manifest que han signat no és confós ni promou mitges tintes. És clar i llampant. Demanen “un projecte de canvi social i de ruptura amb l’actual ordre [que] haurà de defensar un seguit de mesures bàsiques i d’urgència”. Definir-les és, diuen, una feina col·lectiva a realitzar per part de totes les organitzacions i persones que participin en aquest procés. Una primera llista provisional, orientativa i no exhaustiva de punts a considerar és la següent:

–Expropiació de la banca privada, defensa d’una banca pública i ètica, fre a l’especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il·legítim.


–Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat.


–Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.


–Habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva.


–No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector públic sota control social.


–Dret al propi cos i no a la violència de gènere.


–Reconversió ecològica de l’economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentaria.


–Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d’estrangeria.


–Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa lliure i desmercantilització de la cultura.


–Solidaritat internacional, no a la guerra, i per una Catalunya sense exèrcit i fora de l’OTAN.


Arcadi Oliveres i la monja Teresa Forcades han dit que ells no seran candidats i, per tant, el programa és simplement un pols perquè algú el faci seu i intenti dur-lo a terme per mitjà de la política, des de la consciència que, cada dia que passa, la crisi econòmica, la del propi sistema polític i la corrupció fan que els marges dels grans partits s’estiguin estrenyent i –si és que hem de fer cas a les enquestes del CIS- que la representativitat d’aquests sigui cada cop més escassa. Per tant, sembla que s’obre pas a un canvi de règim que sigui capaç de transformar la societat i el sistema polític que la representa. I el manifest d’Arcadi Oliveras i de la monja Teresa Forcades va en aquest sentit.

Teresa Forcades i Arcadi Oliveres

És possible una articulació política ordenada de la proposta?

Cal que ens preguntem d’entrada què en sortirà, de la proposta, i és difícil de dir, encara que no hi ha dubte que l’enfrontament amb el “sistema” comença a ser molt evident, com va ressaltar l’exambaixador Dicenta a la Fundació Rubió fa una setmana. En efecte, l’enfrontament començà amb aquella ocupació de la Puerta del Sol (i de la Plaça de Catalunya a Barcelona) que féu el “Moviment dels Indignats”, paradigma d’una nova manera de fer les coses. I es va agreujar amb l’intent d’assalt al Parlament de Catalunya. I el veiem avui amb els més que discutibles escarnis (cast. escraches) dirigits contra els diputats del PP per la PAH, dirigida per Ada Colau.

Tenen futur aquests moviments que qüestionen netament la política que han dut fins avui els grans partits, PP i PSOE? I cito expressament el PSOE perquè aquest partit s’equivocaria si pensés que això no va amb ell, per molt que ara –desnortat com està, sovint inteni afegir-se a l’onada de protestes tot posant-se irracionalment al front de la manifestació. Però aquesta moviments d’indignació i de protesta, si bé recullen el gran malestar social que s’ha creat, encara no han estat incapaços d’articular un model alternatiu i viable per construir el país en tots els diversos aspectes de la vida econòmica, política i social.

No cal dir que la proposta programàtica d’Arcadi Oliveras i de la monja Teresa Forcades ho vol ser, un moviment alternatiu, encara que no és fàcil d’articular sense produir un daltabaix. De fet, ràpidament, partits de l’esquerra com ICV i ERC, que, els agradi o no, ho reconeguin o no, fins ara s’han mogut integrats dins el sistema (no oblideu que ICV i ERC han estat partits de govern a Catalunya!), s’han inquietat per por que es remeni la seva bossa de votants i els han ofert acollida. I és que no és fàcil dur a terme un projecte com el que proposen, que, d’altra banda, es deslliga netament de la política europea en la qual estem inserits, que es fonamenta en la defensa del capitalisme de mercat.

És clar que, també a Europa, han sorgit moviments d’aquest estil. Però –i que ningú malintencionat digui que els comparo amb el projecte d’Oliveres i Forcades- també és cert que el populisme (del color que sigui, perquè el populisme mostra sovint colors antagònics) agafa força i guanya espais a Europa. És el cas emblemàtic dels “grillini” a Itàlia (són de dreta?, són d’esquerra?), per no referir-me als –aquest cop clarament dretans- partidaris d’ “Alba Dorada”, que, per cert, són els que, a Grècia, han popularitzat els escarnis contra els seus adversaris.

Caldrà veure, per tant, quines fórmules acabarà adoptant el canvi en països com Espanya, on hi ha hagut fins ara una contenció electoral d’aquests moviments. Les enquestes del CIS presagien, és cert, un espai electoral ampli allunyat dels dos grans partits –PP i PSOE–, espai que sembla que tenen grans expectatives de cobrir IU (ICV a Catalunya) i UPyD. Tanmateix, és possible que l’auge d’aquests partits sigui conjuntural si finalment emergeixen altres moviments més propers a les protestes del carrer o a personalitats atractives i amb ganxo mediàtic, com deia molt bé el director de La Vanguardia, Josep Antich. Aquest també es demanava qui pot aplegar a Espanya els seguidors d’aquests moviments. Els aplegarà el que sorgeixi d’una combinació de Baltasar Garzón i Ada Colau? És possible aquesta combinació? Acceptaria la societat espanyola un moviment com l’italià de Beppe Grillo?

Són preguntes adients però de resposta difícil. De tota manera, no crec –ni de prop- que la idea d’Arcadi Oliveres i de la monja Teresa Forcades s’assembli a la del còmic que ha fet escac a la República italiana, la salvació de la qual depèn avui de la saviesa d’un antic comunista, gairebé nonagenari, a causa del populisme corrupte de Berlusconi, de la desfeta de l’esquerra de Bersani i del magma inqualificable de Grillo, els quals, entre tots,  han acabat per fer ingovernable el país.

Per això mateix ICV, ERC o la CUP s’han afanyat a dir que ells són una altra cosa i han convidat l’economista Oliveres i la monja i metgessa Forcades a engreixar les seves files amb la seva proposta de revolució pacífica contra el sistema, confiats i convençuts que els correspon a ells endreçar el país.

Els qui seguim des d’una altra comunitat autònoma els passos que s’estan donant a Catalunya i ho fem amb una certa complicitat encara que també amb no poc escepticisme, a pesar que, com Xavier Rubert de Ventós i Carles Viver Pi-Sunyer, també jo he acabat per creure que “ni la Constitució ni l’Estatut no serveixen (ja) per donar resposta a les aspiracions de Catalunya”, estarem atents a aquest “Consell Assessor per a la Transició Nacional” que acaba de constituir-se i que, en la primera reunió es va marcar l’objectiu d’elaborar 20 informes durant el 2013 per crear les denominades “estructures d’Estat” a què tants cops s’ha referit el president Artur Mas, i en concret un que lliurarà abans de l’estiu per organitzar la consulta per a l’autodeterminació.

Així, al menys, ho va explicar en conferència de premsa el portaveu del govern i conseller de la Presidència, Francesc Homs, present a la primera reunió d’aquest Consell juntament amb el president de la Generalitat i la vicepresidenta Joana Ortega.



Tot i que “el punt de partida és poder organitzar algun dia una consulta i aconseguir que Catalunya disposi d’un Estat propi”, el Consell no farà “treballs d’estat d’ànim”, va dir el conseller, sinó que elaborarà informes amb fonament acadèmic. El conseller va admetre que el Consell tenia davant seu “un treball dur i complicat i molts interrogants a resoldre”, i els seus 14 integrants, va dir, són plenament conscients que “se’ls mirarà amb lupa”.

Format majoritàriament per acadèmics i presidit per l’exmagistrat del Tribunal Constitucional Carles Viver Pi-Sunyer, aquest nou organisme es va posar en marxa.

Encara que els moments no són comparables, el “Consell de Transició Nacional” em recorda aquella “Oficina d’estudis de reconstrucció econòmica de postguerra” que es va constituir en plena guerra civil, de la qual me’n va parlar Marçal Pascuchi una tarda d’estiu de 1975. Gairebé fa quaranta anys. Tanmateix, els moments difereixen de manera notable: ara, la possibilitat que els catalans se’n surtin depèn, com apuntava Antoni Puigverd, que la tenacitat i capacitat de sacrifici del poble de Catalunya sàpiga vèncer les resistències polítiques i legals que representen el govern d’Espanya i la Constitució espanyola, en la lectura estricta que en fa aquell i el Tribunal Constitucional. Aleshores –vull dir el 1937- era encara molt pitjor: depenia del resultat d’una guerra que, sortosament, ara per ara, ningú no albira.

Tarradellas i l’ Oficina d’estudis de reconstrucció econòmica de postguerra *

L’any 1936, poc temps després d’ésser cridat a files –m’explicava Pascuchi-, en Jaume Miravitlles, que era president de l’Associació de Funcionaris de la Generalitat, em demanà un article per una revista que la Generalitat editava durant la guerra, dedicada a propaganda, que s’intitulava Catalunya, de la qual se’n feien edicions en diferents idiomes. Recordo que vaig publicar un article sobre l’ensenyament en el qual parlava de l’obra d’Huarte de San Juan, Examen de ingenios para las ciencias, escrita dins el segle XVI. Uns dies després de publicar aquest article, Miravitlles em tornà cridar per dir-me, amb sorpresa meva, que el Conseller en Cap de la Generalitat, en Josep Tarradellas, l’havia llegit, que li havia agradat i que em volia conèixer. Concertada l’entrevista, Tarradellas, em rebé i, d’entrada, va dir-me: “Miri, no sé què pensa vostè de com va la guerra. Tampoc no li ho pregunto. El crido perquè necessito que es constitueixi una oficina que es dirà com vostè vulgui i que tindrà com a objectiu la reconstrucció econòmica de la postguerra. Hem d’estar preparats, ja que la guerra acabarà un dia o altre i és necessari que hi hagi algú que pensi què farem després.” Tot i que jo, des del 18 de juliol ençà (l’entrevista amb en Tarradellas es produí cap al mes de març del 1937) era un pessimista convençut, vaig acceptar. De moment, em donà un despatx on ell solia refugiar-se i m’assignà una secretària que jo mateix vaig escollir entre les alumnes de l’Institut-Escola.

Marçal Pascuchi Cardona (Maó 1904 – Buenos Aires 1983)

En aquells primers mesos, en Tarradellas, que vivia una autèntica guerra civil diària amb els altres membres del govern de la Generalitat, m’encarregà un estudi sobre la municipalització dels serveis públics. Ell no s’explicava massa bé… vull dir que s’expressava com un polític, i cercava més un resultat concret que arribar al fons del tema. En Tarradellas em va dir textualment: “Pascuchi, els socialistes volen municipalitzar els serveis públics. Jo considero que això és un error. Vostè ha de demostrar que ho és, de tal manera que ells s’ho creguin.” En aquells moments, però, el PSUC tenia ja prou força dins el Consell de la Generalitat per tal que les idees no prou ortodoxes mai no obtinguessin el suport del Consell, i la d’en Tarradellas, evidentment, no ho era. El Consell era, en realitat, un vertader galimaties mental que ajudaven a fer l’Esquerra Republicana (partit caòtic), Acció Catalana (partit molt ben organitzat però petit i mal vist per tots els altres) i tota la ressaca de sindicalistes, trotskistes del POUM, etc., etc. El fet és que els meus raonaments no convenceren els membres del Consell. Josep Tarradellas no era, emperò, persona que es deixés guanyar fàcilment, tant és així que tornà a posar fil a l’agulla i em digué: “Ara treballarem més seriosament. Li donaré un pis al carrer Muntaner, li enviaré un majordom perquè li faci d’intendent, un grup d’economistes i tot el que faci falta.” Així ho va fer i vull recordar aquí que entre aquests economistes hi havia Lluís Bertran, que després s’ha distingit molt, Ramon Esquerra, un home amb molt d’enteniment, catalanista i bon escriptor i alguns altres. L’oficina es digué “Oficina d’estudis de reconstrucció econòmica de postguerra”. La base era crear, a la vegada que es feien estudis, l’arxiu de la reconstrucció econòmica. Aquest arxiu el dirigí el bibliotecari de l’Institut-Escola i, per primera vegada, es féu amb el mètode d’ordenació racional. El primer llibre que férem fou un volum de tres-centes pàgines intitulat “Municipalització de la propietat privada”. Encarregat per Josep Tarradellas, era una diatriba ferotge en contra de la municipalització. Quan el vàrem tenir acabat, en Tarradellas em convidà a sopar. Al Palau de la Generalitat ja no hi havia ningú. En Companys vivia a la Bonanova i en Tarradellas a la Rambla de Catalunya. Allí vaig poder comprovar que els capitostos de la Generalitat, fins i tot aquells dies de guerra, es feien servir el sopar per criats que duien guants blancs i uniformes impol·luts. Llegírem a trossos el llibre i, fonamentalment, els punts que li interessaven més, fins que, sorprenentment, em va dir: “Pascuchi, això és massa llarg!”. “Conseller –li vaig respondre- vós em demanàreu un llibre.” “Sí –em contestà en Tarradellas-, però m’hi he repensat. El que jo ara necessito és el text d’un discurs. Vostè, per tant, haurà de resumir-me tot aquest treball en un discurs que no passi de deu folis.” Així ho vaig fer. Dies més tard, en Tarradellas féu el discurs al Parlament de Catalunya tot atacant els projectes socialistes de municipalització. No cal dir que la pitada fou una de les més sorolloses que es recorden a la història d’aquell Parlament.

Josep Tarradellas en tornar de l’exili (Barcelona, 23/10/1977)

Durant els dos mesos següents, en Tarradellas no em demanà res més, però, això sí, enviava regularment els sous del personal i nosaltres aprofitàrem per recollir tot el que s’havia escrit, de la primera guerra mundial ençà, sobre reconstrucció de la vivenda, sobre problemes dels desplaçats… Aquests foren els nostres treballs. Uns mesos més tard em cridaren per incorporar-me a files, havia d’anar al front de l’Ebre, però jo, que era un home antiguerra per naturalesa, convençut que la guerra era ja una cosa decidida, en veure’m ben perdut i absolutament compromès, vaig aconseguir ésser declarat inútil, primer, i finalment, el 1938, vaig obtenir un passaport per sortir d’Espanya. Fou el començament d’un llarg exili que es va perllongar més de trenta anys.

———–

* La meva conversa amb Marçal Pascuchi, de la qual forma part aquest text, va ser publicat als “Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach”, de Sabadell, l’any 1994, sota el títol “Miquel Carreras i Marçal Pascuchi, testimoni d’una fidelitat”.

Sí, tal com l’hi dic: rebel·li’s! Perquè les grans decisions sorgeixen de la decepció, del desengany que et produeixen els teus, o els que, siguin o no els teus, administren allò que tu entens que és una cosa teva. I el port de Maó ho és. O ho hauria de ser, encara que, ja ho sé, la Constitució diu que… Déu meu, diu tantes coses la constitució!

Però cregui’m quan li confés que m’ha semblat ressuscitar en llegir el que vostè ha declarat: que “el Ayuntamiento debe liderar el plan del Puerto”, una afirmació que m’ha donat a entendre que, per molta vaselina que hagués posat fins ara a les seves declaracions (“La APB sabrá lo que hace”, “Tengo plena confiança en los estudios de la APB”, etc., etc.) , la paciència se li havia acabat. Benvolguda manca de paciència! “O felix culpa”, la que ha provocat una resposta tal! I quan parl de l’APB no cregui que em referesc a aquest tal senyor Urrutia que se’ns ha enviat del cel com si d’un nou papa es tractàs, sinó a tots els senyors Urrutia que ha conegut aquest ens, que més s’assembla a la cova d’Alí Babà que a una institució administrativa, es diguin Urrutia, Triay, Ramis d’Aireflor o Verger els seus capitostos,  per citar només aquells dels quals ara en tenc record.

Però el problema, senyora alcaldessa, no deriva dels Urrutia, sinó del sistema; el problema, cregui’m, és aquesta institució que existeix perquè –ja ho he dit- el port de Maó forma part dels “ports de l’Estat” i, per tant, això fa possible que uns senyors que se’ns imposen sembla que puguin actuar sense que el nostre Ajuntament hi pugui dir res. Ni sobre els amarraments, que fins els van donar “arbitràriament” (mai no han explicat el perquè)  a una societat presidida per un convicte que és a la presó després de fer-nos creure que era un empresari modèlic, ni sobre coses força més elementals, com els bancs de formigó, que no es feien malbé i, potser per això, els han substituït per uns de fusta que s’hi faran, després d’inundar mitja Menorca amb aquells bancs teòricament inservibles, però que tots hem pogut comprovar que serveixen, i bé. Ni tampoc sobre el dragat, com si aquest no afectés al nostre bé comú. I en dir bé comú em referesc no sols a l’ecologia, sinó també al comerç, i, per tant, a l’economia de la nostra ciutat.

Per això li deman que es rebel·li. I que proclami, ras i curt, que l’Ajuntament hi té cosa a dir, en tot el que fa referència al port. Sí o sí! Valenta. Tant com ho faria una independentista; ni que sigui per fer veure a tots els Urrutia de torn que no es pot acceptar que actuïn sempre d’esquena al que pensa i vol la societat de Maó; perquè els faci veure que no és cert que no volem dragar el port; el que no volem és fer-ho de qualsevol manera, com si la conseqüència de fer-ho malament no ens afectàs. I no es preocupi si ara se’ns amenaça des de l’APB que no vindran creuers de gran calat, perquè, com molt bé deia l’humorista Zaca, el que passa és que noltros els tenim ben calats, aquesta gent, vull dir els Urrutia i tutti quanti que han governat l’APB.

I ja que hi som posats, aprofitaré per demanar-li que també es rebel·li contra la política lingüística del govern, i se sumi  a les declaracions del conseller Bosch, quan diu que no coneix la “llengua balear”, i deixa ben clar que la nostra llengua és la catalana (l’Estatut dixit, ves per on!), la qual és una sola llengua, encara que siguin diverses les parles. Com succeeix a totes les llengües del món.

Sí, alcaldessa, sí, revolti’s contra les declaracions d’aquest delegat d’educació a Menorca del qual ho desconeixíem tot quan “el van fer cosa” (mai no li havíem sentit dir res, ni mai li havíem llegit res sobre la llengua) i del qual segurament no en sabrem res mai més quan el destitueixin, i que l’única missió del qual és dir amén-amèn als qui l’han nomenat, encara que resulti que els qui decideixen sobre la nostra llengua són persones que mai no parlen català (hi ha consellers del govern que dubto que en sàpiguen) o que, si hi parlen, ho fan a contra cor.

A més, desenganyi’s, senyora alcaldessa, respecte del futur de les famoses “modalitats” de la llengua que diuen defensar, perquè el que ells de veritat cerquen no és, com molt bé raonava una professora a les pàgines d’aquest diari, que diguem “idò” en tost (au, ja en té una, de modalitat!) de “doncs”, sinó que acabem dient “pues”, que és cap on la llengua forta i invasora ens encamina.

I li deman que es revolti, senyora alcaldessa, perquè si vostè i el seu ajuntament no protesten contra la política dels partidaris de “Sa llengo baleà” que tanta influència tenen sobre el nostre govern autonòmic, seran corresponsables de tot aquest enderrossall (vet-ne aquí una altra, de modalitat!) que ens caurà damunt. Ja que el pas següent, senyora alcaldessa, és afirmar –com va fer un “intel·lectual” il·lustre (li donaré, si vol, la citació en privat, per no ofendre el seu nom en públic)-, que “el menorquí no es pot escriure”, ja que no hi ha manera humana de trobar una grafia que transcrigui fonèticament la nostra “modalitat”. Vaja, com si els andalusos transcrivissin fonèticament la seva! O els madrilenys, o els val·lisoletans. Per això li dic que es revolti contra tota “aquesta gent que truca de matinada”. No sé si m’entén. Però del que estic segur és que els de “Sa llengo baleà” sí que m’entenen. I saben el que fan. En això –no s’enganyi- com els de l’APB.

En ocasió d’un debat que tingué lloc a Àustria sota el títol “Repensar Europa amb (o sense) religió”, la doctora brasilera Julia Mourao Permoser (Rio de Janeiro, 1980) donà una conferència a la universitat de Viena a la qual cità dos pensadors d’avui, el canadenc Charles Taylor, el qual afirma que vivim una “era secular”, i l’alemany Jürguen Habermas, que parla d’una “civilització postsecular”. Mourao creu que les dues tesis no són contradictòries. Taylor –explica Mourao- parla d’era secular perquè aquesta està marcada pel pluralisme i al seu si la religió no és determinant, ni políticament ni socialment, per a la participació a la vida política. Alhora, la civilització postsecular d’Habermas fa referència a una societat laica, però que té en compte la importància persistent de la religió. En aquest sentit, Habermas s’interessa per la manera com aquesta societat pot gestionar un pluralisme creixent –alhora religiós, cultural, ètnic i polític-, on tots els ciutadans, creients o no, i independentment de la seva religió, siguin tinguts en compte i plenament reconeguts.

Charles Taylor

Julia Mourao creu que és aquest el desafiament major del nostre temps: configurar l’esfera pública de manera que aquesta aculli tot el món amb el mateix respecte, sense que la gent sigui obligada a renunciar a aspectes determinants de la seva identitat o que els hagi de circumscriure a l’àmbit de la vida privada, però també sense que aquesta gent imposi als altres la seva concepció particularista de com s’ha de viure. Dit d’una altra manera: els ciutadans i la classe política han de partir del principi que nosaltres vivim en una societat plural, que ho serà cada dia més, i que això és una cosa bona. Per tant tots hem d’actuar en conseqüència.

Anem cap aquí?

Ho dubto, sobretot si contemplem els països musulmans on, tret de Turquia (que és, probablement, un exemple de síntesi entre una política fonamentada en postulats religiosos i un govern elegit democràticament que funciona), està per veure si els governs dels Germans Musulmans (pensem en Egipte o en Tunísia després de la primavera àrab) es comportaran més o menys com ho feien els governs europeus de la Democràcia Cristiana durant la postguerra o acabaran tenint serioses dificultats per adaptar els seus dogmes a les contingències quotidianes de la societat.

Si recordeu l’afer de les caricatures de Mahoma que va tenir lloc el 2006 com a conseqüència d’una publicació que féu una revista satírica danesa, tindreu present com les ambaixades de Dinamarca van ser atacades a tot el món musulmà i com la bandera del país va ser reiteradament cremada. Aleshores, dos bisbes danesos van recordar als seus fidels que aquestes banderes duien una creu, el símbol cristià per excel·lència, tot suggerint que cremar-les representava també un sacrilegi del mateix nivell que el produït per la publicació de les caricatures del Profeta. Tanmateix, aquestes declaracions no van ser escoltades, perquè el fons del problema tenia una altra dimensió: el que una societat occidental i liberal com la danesa mai no havia de posar traves a la llibertat d’expressió. Per tant, l’Estat no tenia dret d’intervenir, fins i tot quan l’exercici d’aquesta llibertat d’expressió –el cremar una bandera- pogués molestar a alguns ciutadans.

El paper del fet religiós

Acabem de veure dues actituds oposades davant una actuació que fereix les sensibilitats religioses, i això ens obliga a plantejar el paper del fet religiós sobre l’escena política, que, al meu entendre, es troba lligat a una qüestió fonamental: la de decidir el sistema de referència en el qual el món contemporani vol evolucionar.

Per poc que reflexionem sobre què ha estat el segle XX veurem que aquest s’ha recolzat fonamentalment en les ideologies, però avui –hem viscut ja una dotzena d’anys del segle XXI- sembla que aquestes no tinguin un paper substancial dins la societat, i això fa que, en molts casos –no, certament, als que m’he referit de Charles Taylor y de Jürguen Habermas- es vulgui retornar a models més tradicionals, que han estat els vigent durant els segles anteriors al XX. El resultat, doncs, del que avui podem observar és una mescla més aviat curiosa de principis que han dominat en èpoques on la identitat religiosa precedia i se sobreposava a la identitat nacional o ètnica.

Vull dir amb això que, de prosseguir aquest procés, les relacions entre els Estats del segle XXI s’assemblaran més a les del XIX que no a les del XX. Fonamentalment, perquè hem passat d’una influència força notable de les ideologies (la divisió del món Occidental en dos blocs ideològics n’era un exemple clar), a un retorn als principis d’una realpolitk clàssica. Però com les identitats, per fortes que semblin, s’erosionen perillosament mentre que, ben al contrari, la religió esdevé sovint una marca clara de la pertinença a una comunitat, això ens duu a una mena de renaixement del model medieval, època on Europa comptava amb identitats espirituals i religioses netament supranacionals.

El repte de la globalització

És cert que la globalització no ha destruït els Estats, contràriament al que havien pronosticat els seus adeptes més fervents fa una vintena d’anys, però ha fet enormement permeables les seves fronteres, cosa que ha sotmès les societats als impulsos i les influències més diverses. Les migracions en massa, els intercanvis d’informació totalment incontrolables (fins la Xina té problemes en aquest sentit) han esdevingut la norma, i res no ho detindrà. Aquest fet inquieta, però, molta gent, que tem perdre a la llarga la seva pròpia identitat, nacional, cultural i social. I és en aquest punt que es reforça el recurs a les religions, que són uns fenòmens força més estables, que han sabut travessar mil·lennis i es veuen sovint com ancoratges que garanteixen la preservació, o bé l’adquisició, d’una identitat.

Jürgen Habermas

Fins on jo puc arribar contemplant el món, diré que no preveig un conflicte entre religions en el sentit que Europa ha conegut temps enrere, però em sembla que la religió serà a la base de molts dels conflictes a què ens haurem d’enfrontar. Confio tanmateix en els qui, a Occident, han entès el compromís religiós en el marc d’aquesta “era secular” de què parla Taylor, o d’aquesta “civilització postsecular” que ens explica Habermas, per tal que sàpiguen defensar les seves conviccions davant dels fanàtics que pretenen que el món –polític, econòmic i social- es plegui als dogmes de la seva religió.

Sovint hi estic pensant i avui, contemplant el món, em fa l’efecte que la idea de progrés és un fenomen que sembla formar part d’una altra època. Se’m va ocórrer per primer cop quan diverses personalitats situades dins l’esquerra van decidir donar suport a Nicolas Sarkozy (Bernard Kouchner, com a ministre d’exteriors n’era, segurament, el més destacat), i vaig tornar pensar-hi quan el socialista Ferran Mascarell (que havia dirigit la cultura a l’Ajuntament de Barcelona amb governs del PSC) passà a formar part del gabinet d’Artur Mas. En tots aquests casos, les personalitats que van reforçar els gabinets presidits per partits situats dins la dreta es van definir com a “progressistes”.

Cal, per tant, interrogar-se sobre la significació d’aquesta temptativa d’alteració d’un vocabulari polític ancorat de sempre a l’esquerra que, si més no amb els exemples que he posat, sembla que hagi esdevingut flotant. O transversal, com es diu avui.

A la vida política –especialment la francesa- no són rares les individualitats que han canviat de camp, i si bé podem trobar exemples de casos que s’han unit també a l’esquerra, com ho testimonia la primera obertura mitterrandiana (pels qui encara la recordin), el més corrent és que es donin en el sentit contrari.

De tota manera, els casos particulars tenen poca importància. És el fet que hagin acudit a la definició de “progressistes” que m’ha impactat. I he de dir tot seguit que em fa la impressió que el problema veritable que revelen no és tant d’arribar a comprendre el sentit del que anomenem progressisme com el fet que sigui el mateix concepte de Progrés que avui és qüestionat.

La nostra època mostra, en efecte –i crec que indiscutiblement- un escepticisme generalitzat respecte de totes les promeses de progrés, i de manera especial quan ens referim al camp polític. Degut a la gran crisi econòmica, la gent es troba avui obsessionada per la por a perdre el nivell que havia ocupat (a sofrir el que podríem descriure com una “degradació” en l’escala social), i això fa que la idea de progrés que durant un temps ha estat tan generalitzada (o potser  hauríem de dir de progressió en aquesta escala social de què acabo de parlar) s’estigui afeblint gairebé fins a desaparèixer.

Doncs bé, la idea subjacent a aquesta perspectiva no és tant d’arribar a preveure el futur des del punt de vista de com podem progressar, sinó de com podem evitar el declivi. És com si el ritornello de Spengler (recordeu la seva gran obra d’èxit titulada “La decadència d’Occident” (1916), rondi altre cop per tots els esperits, i la seva melodia ens resulti cada vegada més familiar i quotidiana.

Avui, doncs, el progrés no té res a veure amb aquell fetitxe dels positivistes d’Auguste Comte que creien en una mena d’evolució lineal i benèfica de la història. De fet, les dues guerres mundials que ha viscut el segle XX desmentirien per elles soles aquesta afirmació, i fins he de dir que, avui, la idea que tenim del progrés s’assembla a la maledicció que el filòsof Adorno va fer de la poesia (“No hi pot haver poesia després d’Auschwitz”, va dir, semblantment al que afirma el pintor Marc Cursach a la meva darrera novel·la, quan diu que després Auschwitz no li ha estat possible dibuixar la figura humana).

Ara bé, aquesta crisi del progrés ha de ser considerada com a definitiva i insuperable? Ens hem d’arrenglerar necessàriament amb la tesi que pregona la fi del progrés i s’apunta a una mirada recelosa respecte del futur de la història?

No negaré que hi ha factors  més que suficients per sentir-se pessimista, fins i tot davant d’un aspecte del progrés que no sembla discutible: el tècnic, però que, això no obstant, no sempre s’aprofita en benefici de la humanitat (pensem, per exemple, què ens podria succeir si el llunàtic de Kim Jong Un desencadenés una guerra atòmica). Però tot i així, em fa la impressió que el cadàver del progrés encara es mou i que aquesta noció avui tan censurada pot esdevenir un motiu potent i sens dubte necessari de l’acció política en dos sentits: com a motor d’aquesta acció i com a matèria d’un discurs polític inquietant, sempre que no caiguem en la trampa de creure en una concepció lineal de la història i a condició de no caure tampoc en un optimisme innocent.

A pesar, doncs, de totes aquestes reserves, em vull mostrar optimista davant la idea de progrés perquè, del contrari, ens encaminem al suïcidi com a poble. Quin sentit tindria, si no, la vida en una ciutat, en un país, que no creu en la possibilitat d’un futur millor?  Si així fos, ens assemblaríem als ciutadans d’aquell poema de Kavafis que ens parla d’un poble que espera desesperadament l’arribada dels bàrbars rere un mur clos i es lamenta de no veure’ls venir perquè, en el fons, ells representen una solució. I la solució no rau en els bàrbars sinó en nosaltres mateixos.

I dic això perquè l’espai públic i polític que no és capaç de trobar en ell mateix els motius per a una refundació, acaba per desitjar desficiosament ser destruït. Ja que és el progrés de les idees el que ens ajuda a conviure, a crear i a compartir. També a allunyar els impulsos de mort que ronden les civilitzacions i els individus i amenacen de convertir-los en un desert inhòspit.

Sense una idea de progrés, hauríem de renunciar a projectar-nos cap al futur i ens veuríem forçats a entendre la política com un fenomen sense projecció. Perquè tan sols el progrés  continua sent aquesta “autoritat de futur” que pot evitar que els nostres somnis i els nostres projectes col·lectius es dilueixin en un present que s’esllangueix de manera interminable, tot esperant  beckettianament (i absurdament) un Godot que mai no arribarà.

———————————

N.B. Arran del meu article sobre el papa Francesc he rebut la carta d’una persona que, en un llenguatge educat i des d’una posició de fe, em diu coses extremadament dures. Més enllà que jo, com a persona, puc i he d’avaluar objectivament el seu contingut, em sembla que un mínim de caritat cristiana exigeix que la carta no sigui tan sols signada amb un nom i dos llinatges que no em diuen res (l’autor mateix declara que no ens coneixem, encara que demostra un saber exquisit respecte de mi i de la meva esposa), sinó que hauria d’anar acompanyada d’un remitent amb una adreça postal o electrònica per poder-m’hi comunicar. D’altra manera no té sinó la força d’un anònim.

Una revista tan poc sospitosa com el setmanari catòlic italià Famiglia Cristiana va senyalar unes setmanes abans del conclave el que, per als seus redactors, eren els principals desafiaments del nou papa: reforçar els lligams amb els laics de la comunitat eclesial, alliberar el pontificat de tot lligam i de tot compromís amb les finances (és a dir fer que l’Institut per a les obres de religió, la dita “banca vaticana” sigui transparent), i repensar el poder del papa, o el que és el mateix, enfortir la col·legialitat en detriment del poder absolut.

La dimissió del papa Benet

Des del meu punt de vista, la dimissió del papa Benet (“un fet coratjós” segons Hans Küng) és –i sens dubte serà- el gest més revolucionari que s’haurà produït dins l’Església Catòlica els darrers segles, perquè, per primer cop en molt de temps, un monarca absolut, el que està revestit del poder espiritual suprem, el que és el vicari del Crist per al món catòlic, confessa la seva impotència (espiritual i física) i ens evita mostrar la seva decrepitud pels mitjans. Per tant, el símbol del conservadorisme més refinat, el restaurador del llatí, de vestimentes oblidades i fora del temps, però també l’home que ha demanat perdó en nom de l’Església per escàndols financers i de pederàstia, després d’afrontar un problema molt greu que s’havia amagat rere silencis, es retira amb un gest d’humilitat suprema per donar pas a un successor que ell no elegirà, ni tan sols insinuarà. Per això dic que aquest gest, en un món tan poc innovador com el de l’Església catòlica, és revolucionari.

L’estructura d’Església prové del segle XI

Per als creients, l’Església és una institució divina, però que es mostra i actua –no podria ser d’altra manera- a través d’estructures netament humanes. Fins i tot, actua sota la forma d’un Estat (el Vaticà), que és subjecte de dret internacional, que té un govern, unes lleis (el Dret canònic) i uns tribunals que no es diferencien dels que tenen els altres estats del món.

Vist des d’aquest costat humà, hem de reconèixer (per molt que ens dolgui) que el Vaticà i l’Aràbia Saudita s’assemblen com una gota d’aigua no es diferencia d’una altra gota d’aigua: tots dos són monarquies absolutes que no han admès cap mena de reforma estructural d’importància i que s’emparen en un concepte difícil de definir i menys d’interpretar, com és la tradició. La de l’Aràbia Saudita té dos-cents anys, i la catòlica uns dos mil, per tant, encara és més veterana.

Tanmateix, com han explicat molt bé tots els historiadors o exegetes catòlics, l’estructura de l’Església que coneixem avui no va més enllà del segle XI, moment en què Gregori VII fa una reforma que introdueix tres aspectes del sistema catòlic que són encara en vigor: un poder centralitzat i absolut en la persona del papa, l’estructuració del clergat de la manera que nosaltres el coneixem, i el vot de celibat per als clergues i els religiosos consagrats.

Vist això, podem concloure amb l’octogenari teòleg Hans Küng, que els concilis reformadors del segle XV, la Reforma protestant del segle XVI, la Il·lustració del segle XVIII, la Revolució Francesa i el Liberalisme del segle XIX –per citar els moviments més destacats de la història d’Occident- no han conegut un èxit que es pugui comparar tan sols amb el que va tenir la “reforma gregoriana” del XI a què m’he referit. Fins i tot el concili Vaticà II  (1962-1965), que simbolitza l’obertura de l’Església al món modern a través de les seves encícliques –especialment de la Gaudium et Spes, si un teòleg més entès no em corregeix- s’ha vist ofegat pel poder d’una cúria romana que (amb la vestimenta inclosa), sembla encara sortida del segle XI i ha dificultat les temptatives de reforma, l’entesa amb les altres Esglésies cristianes i les altres religions, així com la presa d’una posició constructiva envers el món modern.

Els reptes del nou papa

En un article publicat al diari italià La Repubblica dies abans de l’elecció del papa Francesc, Hans Küng assenyalava els reptes als què, en la seva opinió (que comparteixo) s’havia d’enfrontar el nou papa. Escrivia: “La principal qüestió que el món sencer es planteja a partir d’ara és la següent: ¿reeixirà el proper papa a inaugurar una nova era, una nova primavera per a l’Església catòlica?” I la responia dient: “És impossible ignorar aquesta necessitat absoluta per al catolicisme. Europa, Amèrica llatina i Àfrica sofreixen una manca catastròfica de sacerdots. Molts fidels han abandonat l’Església, especialment en els països industrialitzats. Darrera la bella façana, l’edifici s’esfondra”.

“És, doncs, en aquest context dramàtic que l’Església té necessitat d’un papa que no visqui a l’Edat Mitjana, que no sigui el portaveu de teologies, de litúrgies o de concepcions de l’Església que daten d’aquesta època –afirmava Hans Küng-. L’Església té necessitat d’un papa obert als problemes polítics plantejats per la reforma, per la modernitat. D’un papa que no obligui més als bisbes a sotmetre’s a idees reaccionàries i que alhora posi en marxa una vertadera democràcia al si de l’Església tot inspirant-se en els inicis del cristianisme…”

El papa Francesc

En un WhatsApp, un sacerdot amic em deia pocs dies després de l’elecció del cardenal Bergoglio: “No pensava mai que els cardenals, tots nomenats en els darrers temps d’involució, elegissin aquest home. Es veu que l’Esperit encara hi és present!”.

L’expressió espontània d’un fet que aquest sacerdot no esperava, revela una sorpresa idèntica a la que jo vaig tenir en escoltar, després de cinquanta minuts d’espera, aquell “Buona serà” tan natural i tan senzill d’un home vestit de blanc, sense cap additament enllà de la sotana i amb el pectoral d’un metall que no semblava noble, que, abans que cap altra cosa, demanava als fidels que li donessin la seva benedicció.

Després hem vist que aquells gestos no eren una excepció en un home que parla dret i no assegut des del setial, que predica sense la mitra calada, que duu unes sabates negres comprades a qualsevol botiga normal (en lloc dels mocassins vermells d’Adriano Stefanelli), i que, de moment, s’ha negat a habitar els luxosos apartaments papals i segueix vivint en una cel·la senzilla de la residència Santa Marta. Un home, a més, que ha parlat de l’Església dels pobres i que, de moment, està marcant un terreny ignot i sense precedents. L’Esperit, en efecte –i això és un gran consol per als creients-, sembla que ens faci sentir el seu alè i me n’alegro.

Temps hi haurà per veure què succeeix amb la Cúria vaticana, amb Institut per a les Obres de Religió i amb les qüestions doctrinals. En aquest darrer aspecte, diuen que és un home molt conservador –bàsicament per la pugna que va tenir a l’Argentina contra la regulació del matrimoni civil entre homosexuals-. He de dir que no m’importa gaire que defensi el que creu –és el seu deure-, sempre que sàpiga respectar l’autonomia de la societat civil –una conquesta inalienable del segle de les Llums-. I la legislació sobre el matrimoni civil entre homosexuals (ens agradi o no, hi estiguem d’acord o no) és una disciplina civil per a la qual és competent l’Estat, no a l’Església. Tanmateix, per ferm que sigui en els seus convenciments, serà bo que sàpiga escoltar la gent i no es tanqui en aquest gueto que és l’Estat Vaticà (que, com a tal Estat, hauria de desaparèixer), i sàpiga que, segons una enquesta recent feta a Alemanya, el 85% dels catòlics són favorables a la supressió del celibat dels sacerdots, que el 79% creu que s’ha de permetre casar els divorciats (com ho han permès d’altres confessions cristianes) i que el 75% entén que les dones s’han de poder ordenar.

Però més important que les qüestions doctrinals és l’exemple que el papa ens doni com a cristià, com a bisbe de Roma, com a creient que testimonia la fe en Jesucrist i la fidelitat a l’Evangeli. I val a dir que, en els pocs dies del seu pontificat (una paraula que també hauria de desaparèixer del vocabulari eclesiàstic), el papa Francesc em té el cor robat. Sento, amb el seu, l’alè de l’Esperit, i em fa viure la Pasqua com una resurrecció. I això no té preu.