Josep Maria Quintana

Les diferències entre el papa emèrit, Benet XVI, i l’actual papa Francesc no són només de forma. No es tracta tan sols que el primer fos un intel·lectual pur (que mai havia estat al front d’una comunitat) i aquest sigui un pastor que, des de sempre, ha estat en contacte amb els fidels. No. Les diferències abasten també al pensament i a la doctrina de l’un i de l’altre, si ens atenem a conceptes tan clars i, d’altra banda, tan discutits al llarg de la història, com, per exemple, el de “laïcitat”.

Dins l’avió que va traslladar Benet XVI de Roma a Santiago de Compostel·la el 6 de novembre de 2010, quan aquell pontífex iniciava la seva segona visita a Espanya, va definir el nostre país com a “bressol de la fe”, però també “de l’anticlericalisme”, que va desglossar com “un laïcisme fort i agressiu”, que comparà al de la “la dècada dels anys 30”.

Aquestes paraules  no eren fruit de la improvisació ni de cap mena de “lapsus linguae”, perquè Ratzinger ja havia fet unes declaracions similars al periodista Seewald el mes de juliol de 2010, tal com quedava reflectit en un passatge del llibre que el periodista abordava els viatges pastorals de Benet XVI. En aquestes pàgines, el pontífex es referia a Espanya com “un dels grans països catòlics que ha regalat a l’Església grans sants” i que té una història “excitant”. Però deia també que “és un país de contrastos dramàtics. Pensem en el xoc entre la República de la dècada del 1930 i Franco, o en la dramàtica lluita actual entre la secularitat radical i la fe decidida”, unes declaracions que van molestar al llavors govern socialista de Rodríguez Zapatero.

L’autonomia de l’home i de la societat

Més enllà del que volgués dir el papa Benet (tant el secretari papal, Lombardi, com el cardenal Rouco van assegurar que havíem interpretat malament les paraules on el papa deia el que deia),  el cert és que conceptes com el de “laïcitat”, o com el d’ “estat laic”  han estat proscrits i durament criticats per l’Església des que els Il·lustrats del segle XVIII defensaren l’autonomia de la societat i de l’individu, alhora que negaren la submissió d’aquest o d’aquella a preceptes l’única legitimitat dels quals provingués del que una tradició atribueix als déus o als avantpassats. Per als deutors, doncs, de les Llums (entre els quals m’incloc), no és –o no és ja- l’autoritat del passat ni tampoc la d’un ésser superior la que ha d’orientar la vida dels homes, sinó el seu propi projecte de futur.

És per això que la societat, des del segle de les Llums, tendeixi a esdevenir laica o aconfessional (que no necessàriament laïcista), per molt que els individus, individualment considerats, puguin ser i declarar-se creients. No és, doncs, que les Llums neguin la fe, evidentment que no. La neguen només en tant que font del coneixement dels homes, i a més, determinen que (a diferència del que succeeix encara a l’Islam radical) no és la veritat revelada allò que ha de guiar aquest món, que s’ha fet autònom i ha assolit la majoria d’edat. Al món, doncs, l’han de guiar els homes a partir dels coneixements que han adquirit per l’experiència i per la raó.

Perquè quedi clar: l’home esdevé lliure i senyor d’ell mateix a partir de les Llums i deixa de ser una joguina en mans d’un ésser superior que decideix per ell. De fet, la conseqüència bàsica de l’esperit de les Llums (per això el que ara diré no és aplicable a les societats basades en la sharia –llei islàmica- o en altres lleis d’aquesta naturalesa) és que només els pobles que l’han assumit com a propi han pogut crear els Estats democràtics moderns, i ho han fet sobre bases purament i exclusivament humanes. No és ja la llei de Déu la que s’aplica directament en aquests Estats, sinó les lleis que els homes es donen de manera lliure i democràtica. La llei de Déu serà, sens dubte, un referent per als que tinguin fe, però mai no es podrà imposar de manera coactiva.

La fe no és incompatible amb la laïcitat

Dit això, cal afegir que la defensa de la laïcitat no és incompatible amb la fe, ni exclou de la vida política els homes creients. Com tampoc no comporta cap mena de trava perquè la religió es pugui desenvolupar lliurement i plenament dins aquests Estats, sempre que aquesta accepti d’ocupar el lloc que li correspon. Per tant, a partir de la concepció del món que jo assumeixo, els valors i els criteris morals derivats de la fe i, doncs, de la revelació, podran ésser proclamats, defensats i oferts públicament als altres homes per aquells que els posseeixin i els sostinguin, però mai no es podran imposar coactivament.

Aquesta manera de pensar de molts ciutadans que ens sentim fills dels pensadors il·lustrats del segle XVIII i que som alhora creients i, per tant, fidels a l’Església, s’ha vist ara reforçada clarament per les paraules del papa  Francesc, el qual, en tornar de Río de Janeiro, ha fet unes declaracions dins l’avió que no tenen pèrdua per la seva claredat. També, perquè impliquen una nova visió del món, força diferent de la de Benet XVI i de la que, entre nosaltres, ha proclamat el cardenal Rouco. Francesc, en canvi, ha defensat sense mitges tintes la laïcitat de l’Estat que, “sense assumir com a pròpia cap posició confessional, respecta i valora la presència del factor religiós en la societat, afavorint les seves expressions concretes”, alhora que ha destacat la contribució de les grans tradicions religioses, que tenen un paper fecund de ferment en la vida social i d’animació de la democràcia.

Seran, doncs, difícils de tergiversar aquestes paraules del papa que obren, entenc, una nova via d’entesa entre els homes, ja que ell reconeix i assegura que “la convivència pacífica entre les diferents religions es veu beneficiada per la laïcitat de l’Estat.” Una afirmació que no sols comparteixo, sinó que em satisfà plenament.

Uns amics em comentaven l’article de diumenge passat on jo reclamava un debat sobre les idees i criticava durament el sistema vigent dels partits que, protegit per una llei electoral que, avui, resulta injusta, afavoreix el segrest de la democràcia per les cúpules directives en detriment dels ciutadans.

Jo veig clar que si poséssim fil a l’agulla en aquest camp, sense fer desaparèixer els partits, que són indispensables per a l’organització del sistema, els posaríem al seu lloc, que no és el de decidir pel ciutadà, sinó el d’encarrilar adequadament les opinions d’aquest, que són les que de veritat compten.

El poder sovint fa perdre de vista al qui l’ostenta la realitat de les coses, l’aïlla i acaba per  fer-lo sentir infal·lible, fins al punt que pot acabar pensant que  ell és més intel·ligent, més savi i més just que les persones que li han donat aquest poder. Per això s’hi empoltrona sovint i acaba per segrestar la democràcia.

El perill de voler dominar-ho tot

Sense voler dispensar el PSOE de les meves crítiques –temps vaig tenir de fer-ho quan governava el país-, avui hem de constatar que el PP ha sabut trenar un cabdell de fils fins al punt de fer desaparèixer de l’horitzó aquella divisió de poders que, com estudiàvem a la universitat, s’aplicava a països com França, Itàlia, Alemanya o els Estats Units, ja que nosaltres vivíem aleshores en plena explosió del franquisme i ens havíem de conformar amb les Lleis Fonamentals del Moviment.

Podria referir-me a d’altres exemples, però el descobriment fortuït que el president del Tribunal Constitucional era militant del PP abans i durant els primers temps de la seva elecció ha estat la gota que ha fet vessar el got. Naturalment, els gurus del partit no han trigat un moment a explicar-nos que no hi ha cap irregularitat en aquest fet perquè el TC no és, pròpiament, un òrgan judicial incardinat en el dit Poder Judicial. Per tant, no està prohibida la militància política dels seus membres.

Més enllà que aquesta explicació és difícil d’entendre per algú que no estigui avesat en l’argot jurídic, em fa la impressió que és d’una gran demagògia, perquè en un òrgan on –puresa democràtica- es va recusar el magistrat Pérez Tremp en el debat sobre l’Estatut de Catalunya perquè havia escrit un article relacionat amb la qüestió que es discutia, ja em diran vostès com pot un magistrat –un president!- debatre i decidir neutralment sobre una norma que ha estat impugnada pels dirigents del partit en el qual milita. Per entendre-ho no calen estudis. Basta una mica de sentit comú.

La compatibilitat de Pérez de los Cobos

Dit això, estic disposat a afegir que el simple fet d’haver militat en un partit no ha d’inhabilitar forçosament una persona per ocupar un càrrec d’aquesta naturalesa. Sense anar més lluny, jo vaig pertànyer durant vuit anys al Consell Consultiu de la Comunitat autònoma, en el qual hi havia tres persones que tenien carnet de partit i no ho van amagar. I mai –en això vull ser contundent- durant els vuit anys que vaig compartir la funció consultiva amb ells, cap dels tres va prendre una decisió jurídica (eren allí com a juristes) que pogués estar contaminada per la seva ideologia. Sempre van decidir objectivament en dret.

El president del TC, Francisco Pérez de los Cobos

Per tant, tenen raó els membres del PP quan diuen que haver estat militant del partit no impedeix que Pérez de los Cobos sigui president del Tribunal Constitucional. Però el problema no és, en aquest cas, de compatibilitat, sinó d’ètica, o com a mínim d’estètica, pel fet que Pérez de los Cobos va treure astutament aquest “detall” (la militància en el PP) del seu currículum. Ell, doncs, va ocultar als parlamentaris, a la nació i als seus propis companys (que el van elegir president) la seva militància i és, precisament, aquest engany, aquesta ocultació, que el fa inepte per desplegar, al meu entendre, la presidència de l’òrgan al qual la Constitució atorga el poder de controlar la validesa de les lleis.

Amb l’ocultació de Pérez de los Cobos s’ha fet un gran mal a la democràcia. Se li ha causat una ferida més de les moltes que ha rebut al llarg d’aquests darrers anys on els partits sembla que s’hagin posat d’acord per postergar-la. I això és força més important que el futur de Pérez de los Cobos que, incompatible o no, té ja data de caducitat com a membre del Tribunal, perquè, més prest o més tard, haurà d’abandonar el lloc per covard, per pillet i per inepte.

La regeneració democràtica exigeix un harakiri

Tornem al segrest de la democràcia de què estàvem parlant. No és també un segrest el que ha fet Rajoy des que s’ha destapat l’afer Bárcenas? I no ho dic perquè ho afirmin els socialistes, que, curiosament, actuen de manera paral·lela a Andalusia, on ells impedeixen parlar a fons de l’escàndol majúscul que són els ERE fraudulents. I no ens enganyem, els ciutadans no podem sempre viure segrestats pels nostres polítics, perquè acabarem afartant-nos (es donen ja exemples molt clars de cansament a cada elecció) i la cosa pot acabar malament.

Potser per això els recomanaria que seguissin l’exemple dels procuradors franquistes que –ves per on!- ell sí que es van fer l’harakiri en permetre aquell referèndum de 15 de desembre de 1976 que va fer possible l’enderroc del franquisme i les eleccions lliures de 15 de juny de 1977.

El temps s’esgota i sembla que els partits no en siguin conscients. La democràcia de les idees, la de la participació ciutadana, la de l’estat de dret, la de la separació real de poders, no és compatible amb el que avui vivim a casa nostra. No ho és amb les ocultacions de Pérez de los Cobos, no ho és amb els silencis de Rajoy, i no ho és tampoc amb els ERE d’Andalusia ni amb la pantomima de primàries del PSOE, avui tan lluny del poder.

Les declaracions de Bárcenas davant del jutge Ruz, les informacions a petites dosis del diari El Mundo, els desmentits del govern i dels homes forts del partit en el poder, així com les tertúlies dels diaris sobre la qüestió, amenacen a ocupar-nos tot l’estiu a l’espera –almenys això és el que desitjaria el president Rajoy- que escampi la pluja de paraules i d’opinions, de veritats i de mentides. Mentrestant, no debatrem d’idees, no parlarem de la Llei d’Educació ni analitzarem els perquès de l’atur i de la crisi econòmica del país que, aquesta sí, sembla que no escampa.

De la mateixa manera que fa uns mesos només parlàvem de Síria i ara ho fem tan sols d’Egipte, a pesar que a Síria les coses continuen anant a mal borràs, Rajoy pensa, contràriament a Helenio Herrara, que la millor defensa és no és l’atac, sinó parapetar-se en el silenci, en el dir que no a tot, en desmentir la premissa major i acusar de calumniador el qui fins fa uns mesos era un amic al qual se li demanava resignació i paciència i se l’encoratjava perquè resistís l’adversitat.

Tots, doncs, com un sol home (si fem excepció de la senyora Aguirre, que no espera res, però que sempre està a punt per agafar el que li caigui del cel, si el que li cau és la presidència del govern), han decidit negar-ho tot i, per molt que la negació no ens convenci gaire (o gens), penso que pot donar-los rèdits judicials, ja que les acusacions de Bárcenas, per espectaculars que siguin, esdevindran efímers focs d’artifici si no les pot provar, i difícilment podrà fer-ho a menys que algun innocent (i els polítics del PP no ho són) hagi deixat rastre (un rebut, per exemple) dels bitllets de cinc-cents euros que, presumptament, van rebre en un sobre marró, com ens explica Bárcenas.

Per tant, pocs resultats judicials espero dels focs d’encenalls que ha encès l’extresorer conservador, però és possible que sí se’n tregui algun de polític, perquè difícilment pot un president del govern respondre cada dia amb evasives les preguntes dels periodistes sobre la presumpta corrupció del partit.

On som?

La trama Gürtel i el cas Bàrcenas, que n’és un serrell, no representa, però, un supòsit de corrupció dels partits massa diferent en el fons del que va conformar la trama d’empreses (Filesa, Malesa, Time-Export) que va corrompre el PSOE, el qual obtenia diners de la banca i d’algunes grans companyies mitjançant la facturació de suposats informes (entre d’altres mètodes), per sufragar les despeses electorals d’un partit molt endeutat després del referèndum sobre la OTAN. I no difereix tampoc gaire del que està significant, per a aquest partit, el cas dels ERE fraudulents d’Andalusia que està instruint la jutgessa Alaya. Trama que els dirigents d’aquest partit neguen amb la mateixa rotunditat que ho fa la senyora Cospedal o l’ínclit número tres del PP, senyor Floriano. Com no difereix tampoc del conegut cas Palau, que posa en solfa el finançament irregular de Convergència i Unió a Catalunya.

Això vol dir que alguna cosa fonamental està fallant. Vol dir que el sistema polític de partits, tal com el tenim configurat avui, fa aigües per tots costats, i que s’haurien d’arbitrar canvis substancials que donessin força a les idees polítiques per sobre de les cúpules dirigents que, emparades pel sistema, segresten el debat de les idees i imposen els seus criteris, alhora que determinen qui fa política i qui no en fa, sostraient aquest poder als ciutadans.

Els canvis

No hi ha solucions taumatúrgiques als mals que ens afecten, però sí que hi ha maneres d’afrontar-los de cara i de fer que es pal·liïn els seus resultats. La frase mítica del semi desaparegut (però sempre present en els moments decisius) Alfonso Guerra –“El que se mueve no sale en la foto”- és la prova decisiva que el sistema de partits que es va constituir als inicis de la democràcia avui no és l’adequat.

Els espanyols impulsàrem un sistema electoral que dóna tota la força a les cúpules dirigents d’uns partits que calia impulsar després de molts anys de dictadura però la treu als diputats i senadors electes (també, naturalment, als diputats autonòmics o regidors municipals), els quals només tenen possibilitat de ser elegits si la cúpula del partit els situa en bona posició a les llistes electorals d’un sistema proporcional, que, a més,  emparat per les llistes tancades i per la fórmula d’Hont, afavoreix les majories i no permet cap alternativa decisòria als ciutadans.

Els nostres polítics elegits no responen, doncs, davant dels electors (com per exemple els polítics britànics, els francesos o els nord-americans, que sovint fan escac a les cúpules dels seus partits tot imposant criteris propis), i això els fa gairebé inútils. Bastaria que es reunissin al Parlament els caps dirigents per discutir les lleis, perquè aquests tenen segrestada la llibertat de vot dels seus diputats, a menys, és clar, que es tracti de diputats suïcides.

Sé, perquè no sóc candorós, que cap sistema electoral no és innocent, però sí que hi ha sistemes que són molt més respectuosos amb la força dels diputats i en la relació d’aquests amb els seus electors; sistemes que, per tant, afavoreixen la llibertat de vot i el debat de les idees. Certament que això no succeeix al nostre país, que necessita com pocs d’oxigenar el sistema. I ho dic perquè, si algú no creu que el sistema que ara tenim ha tocat fons, em sembla que s’equivoca, tant com penso també que els líders dels principals partits –PP, PSOE i CiU- no estan per la labor de fer-se l’harakiri –que és el que el país necessita-, llevant el poder a les cúpules i modificant un sistema electoral que els dóna tota la força i sense el qual quedarien en el més absolut desempar. I tanmateix, el canvi s’hauria de produir si no volem que l’esclerosi de la democràcia que tenim acabi amb les conquestes que tants anys i esforços van costar als espanyols.

El debat de les idees

És forçós que canviem la manera de fer política, com també de comentar aquesta en els mass-media (televisions, ràdios i diaris), els quals, també, com els partits, avui són un producte més de la insuportable lleugeresa de l’ésser, de què, ja fa molts anys, ens parlava Milan Kundera. I això perquè, com molt encertadament ha escrit Lluís Foix a La Vanguardia: “No hi ha idees perquè el debat periodístic supleix al debat polític i al debat intel·lectual. Vivim els temps de glòria dels tertulians que som els que parlem de tot a qualsevol hora i sense tenir tota la informació per emetre judicis mínimament solvents. El tertulià ha ocupat la plaça l’intel·lectual i també del polític. No sé què pensarien Américo Castro, Unamuno, Sánchez Albornoz, Machado, Gabriel Alomar, Josep Carner, Francesc Giner, Llorenç Gomis, Sagarra, Marañón i tants d’altres. Tots van ser persones d’idees que exposaven amb rigor en els temps en què els va tocar viure. I es barallaven i discutien com intel·lectuals sense necessitat d’acudir a aquests fòrums extravagants esquitxats de cridòria i ximpleries.” I tanmateix “les idees són imprescindibles per al bon funcionament d’un país. Són les idees les que alimenten les polítiques i les que fan una societat més justa i més lliure. Idees plurals i diverses”, naturalment.

El passat 1 de juliol Croàcia va entrar a la Unió Europea després de 22 anys de la proclamació de la seva independència de l’ex-Iugoslàvia. I mentre els focs artificials il·luminaven el cel de Zagreb, desenes de milers de croats a tot el país celebraven l’adhesió i el president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, els donava la benvinguda. D’immediat s’escoltava ‘L’oda a l’alegria’ de Beethoven.

A les paraules del president de la Comissió –“Vostès han tornat a Croàcia al seu legítim lloc en el cor d’Europa”-, responia el president croat, Ivo Josipovic, que convidava els seus compatriotes a l’optimisme: “No deixem que el núvol de la crisi econòmica menystingui el nostre optimisme. La crisi és un repte, una invitació per fer que demà sigui un millor dia que avui”, va recalcar.

No dubto que l’adhesió de Croàcia és un fet important que devien celebrar les autoritats del país i molts ciutadans (a més dels nacionalistes catalans, que posen aquesta adhesió d’exemple del que ells voldrien per a Catalunya), i tanmateix, l’adhesió presenta alguns problemes i, sens dubte, s’ha fet amb la indiferència de molts croats. Per què?

El país

Croàcia és el primer país que se suma a la UE des de l’adhesió, el 2007, de Romania i Bulgària. El país està en recessió (com tants altres) des de 2009 i l’atur afecta un 20% dels 4,2 milions d’habitants. I com sol passar en aquests casos, el Govern de centreesquerra espera que l’adhesió a la UE fomentarà la inversió estrangera que el país necessita per reactivar la seva estancada economia.

A Croàcia, el PIB està un 39% per sota de la mitjana europea i només Romania i Bulgària li van darrere, segons el servei d’estadístiques de la UE. I són, probablement, aquestes dades negatives (atur i PIB) la causa que, en una enquesta publicada fa poc, només el 7% de croats consultats desitgessin assistir als focs d’artifici del dia 1 de juliol, alhora que mostraven una gran indiferència amb l’adhesió.

Vista parcial de Dubrovnik des de la muralla

Per a països com Croàcia, governats durant molt de temps per elits irresponsables, Europa ha representat un cert quadre institucional i polític que, a més o menys llarg termini, assegurarà una millora econòmica i l’estat de dret. Però la crisi interminable que vivim ha mostrat que aquestes premisses (que la majoria acceptava fa 22 anys) eren potser una il·lusió òptica, ja que avui constaten que només la pertinença a la UE no garanteix el benestar futur d’un país.

La política d’austeritat

L’Europa d’avui està regida per una política d’austeritat, a pesar que molts dels grans economistes expliquen que el deute no és la causa de la crisi, sinó que n’és més aviat la conseqüència. Però deixem això de banda perquè ens ho expliqui el senyor López Casasnovas, que hi entén molt més que jo, i analitzem per damunt el resultat d’aquesta política, que és una dada més constatable.

En la meva opinió, la política d’austeritat duta fins als extrems que se’ns ha exigit i en uns terminis tan curts ha conduït molts països “menors” vers la catàstrofe econòmica i social –que era impensable només fa uns anys-. I em fa la impressió que no solament la política europea de lluita contra la crisi no funciona, sinó que s’ha dut a terme de tal manera que s’ha aplicat al poble bàsicament per satisfer les oligarquies financeres i els bancs.

No ens hem de sorprendre, per tant, que un visitant de la pàgina oficial del Govern de Croàcia a la xarxa es demanés què havien de celebrar els 300.000 aturats que hi ha avui al país. I afegia: “Té la Unió europea una vareta màgica per fer desaparèixer tots els problemes del nostre país?”

Força més radical encara era el comunicat de  l’ONG euroescèptica Occupy Croatia, segons la qual, “L’adhesió a la UE és un genocidi econòmic comès contra el nostre poble”. I això perquè, en la seva opinió, “les lleis europees són redactades per servir els interessos de les empreses multinacionals riques per part dels seus vassalls polítics”.

No necessàriament s’han de subscriure aquestes opinions, però hi ha dades que són difícils de rebatre. A Espanya, gairebé el 55% dels joves són a l’atur i a Grècia la xifra puja al 58%. I no creguem que a la resta d’Europa els va molt millor, perquè, si les estadístiques no fallen, un jove de cada quatre es troba sense treball.

La dictadura alemanya

La Comissió europea imposa sense descans mesures que afecten a totes les capes de la població mentre la cancellera Angela Merkel s’oposa radicalment a la més petita reducció del deute grec, a pesar que el poble hel·lè viu moments de desesperació. Potser no estaria malament recordar-li una pàgina de la història i fer-li saber que, l’any 1953, Europa va perdonar el 60% del deute que tenia Alemanya. Per què no consent una política semblant?

Mentre la força d’Alemanya permet que aquest país es financi a costa dels països més pobres (el deute alemany es finança amb interessos negatius), la prepotència de la senyora Merkel dicta una política que és la que, finalment, marca les directrius de la Comissió Europea, sense adonar-se –o potser adonant-se’n, que és molt pitjor- que a països amb greus problemes econòmics com Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya, Croàcia i fins i tot Itàlia, la crisi fa desastres fins al punt que es parla ja d’una “generació perduda” (la dels que avui tenen entre 20 i 40 anys), i això és lamentable.

De fet, la crisi ha posat de manifest la política real de la UE. Fa deu anys, tots els països europeus (els qui ja n’érem part i els que hi volien entrar) somiaven una unió dels pobles i no, únicament, una unió dels mercats financers. Avui, en canvi, els mercats destrueixen la vida de milions d’europeus i la solidaritat ha desaparegut amb la crisis, fins al punt que els europeus d’avui tenen por al demà, si més no els dels països perifèrics.

No ens ha d’estranyar, per tant, que molts croats se sentin avui enganyats i no vegin ja la UE com un refugi segur, ni tampoc com una garantia de benestar i de riquesa.

Un amic sacerdot i jurista em fa arribar un article de Rafael Domingo Osle, catedràtic de Dret Romà a la Universitat de Navarra i professor visitant a l’Emory Law School d’Atlanta (EEUU) que fa referència a un aspecte poc conegut de l’actuació del papa emèrit Joseph Ratzinger en relació al Dret, al qual m’he de referir.

Si Francisco de Vitoria –diu Oslé- cercà la reconciliació entre Modernitat i Cristianisme, Ratzinguer ha posat tota la seva potència intel·lectual al servei de la reconciliació entre Cristianisme i Il·lustració, un moviment filosòfic –aquest darrer- que, si l’haguéssim de resumir molt sintèticament, hauríem de dir que es desplega en la defensa de dos conceptes: llibertat i raó; d’ací que l’Església i, doncs, el Cristianisme, que tenen com a font la “revelació”, hagin mantingut tradicionalment amb la llibertat i la raó (per tant amb el moviment il·lustrat) una relació difícil.

L’argument del papa Ratzinguer és el següent: a diferència d’altres religions, com el Judaisme o l’Islam, que parteixen d’un “dret religiós”, el Cristianisme com a tal no té un sistema jurídic propi. No hi ha, per tant, un “Dret cristià” en sentit estricte. Així doncs, si l’ordenament jurídic és per a tothom –sigui creient o no creient-, aquest ha de ser inclusiu; per això, les eines que ha d’emprar no han de ser de cap manera religioses o teològiques. Per tant, “no em digui vostè, per favor, que això és just perquè Déu ha dit que és just. Doni’m altres raons”, seria la frase que expressaria a un nivell pla aquesta idea.

De tota manera, la idea de Ratzinger no és de construir un “Dret sense Déu”, sinó un dret que, si bé no depèn de la revelació –a aquesta només s’hi té accés per la fe i, per tant, per mitjà de la religió-, no es tanca a la dimensió transcendent de l’ésser humà. Als positivistes (jo sempre m’hi he inclòs), el papa ens diu que intentem connectar el nou Dret amb les altres ciències per mitjà de la naturalesa. Ell, doncs, no s’apunta  a la clàssica visió dels iusnaturalistes, partidaris estrictes de la “Llei Natural” que pot arribar a excloure el dret de l’home a legislar “contra natura” (nosaltres, els positivistes, sempre hem dit que el problema dels “iusnaturalistes” és d’establir qui dirimeix que és natural i què no ho és), però sí ens diu que la voluntat humana només s’adequa a la justícia quan la persona s’admet com el que és, com un ésser no autocreat, a l’ADN del qual du impreses normes morals i jurídiques. I això em sembla que val tenir-ho en compte.

La separació Església-Estat

Una opinió de gran calat que ha dut a terme Ratzinger fa referència al Dret canònic, a aquest dret que, com he dit altres vegades, és estrictament humà, a pesar que reguli la vida d’una institució que és per essència divina. Ningú, diu el papa, no deixa de ser membre de la comunitat política pel fet de ser-ho d’una comunitat religiosa. L’Església és, per això mateix, part integrant de la comunitat política en la mesura que viu dins d’aquesta comunitat. I això s’ha posat en evidència arran de l’escàndol d’abusos sexuals comesos per sacerdots catòlics que tant ha esquitxat el pontificat de Benet XVI i que ha fet sofrir el papa fins a l’esgotament a pesar dels reiterats intents, des de 1988 –tots fracassats- de lluitar contra la pederàstia a l’Església.

Avui, a partir de la doctrina emesa per Ratzinger, es veu fins a quin punt era equivocada i injusta la doctrina que alguns alts eclesiàstics –el Vaticà, per dir-ho sense embuts- aplicaven als casos, sempre lacerants, de la pederàstia quan entenien que les autoritats eclesiàstiques podien encobrir aquests abusos davant la jurisdicció civil, de la mateixa manera que un pare, una mare, un germà, no tenen l’obligació de delatar davant la justícia els delictes comesos pels seus pròxims. Amb aquesta doctrina, els bisbes, pel fet de ser pastors i pares espirituals dels sacerdots, podien encobrir els delictes d’aquests en matèria d’abusos sexuals amb la finalitat de protegir-los davant la jurisdicció civil per bé que havien d’aplicar el Dret canònic (dret intern de l’Església). Però res més.

Ratzinger ha estat radical en aquest canvi de paradigma, per bé que –amb tota seguretat- la seva decisió ha arribat tard i no pot ja resoldre els mals causats per molts sacerdots de l’Església catòlica que han abusat de menors al llarg dels anys. Tot i així cal valorar positivament el canvi. Per al papa emèrit, la jurisdicció eclesiàstica –interna- no sols no exclou, sinó que ha de col·laborar amb la civil en totes les matèries de la seva competència. I això significa que l’Església, com a estructura social, està també sotmesa a l’ordenament jurídic civil dels Estats on actua. Per tant, per a la jurisdicció civil, el bisbe no és el pare i el pastor del sacerdot pederasta, sinó un ciutadà que té el deure de col·laborar amb la justícia civil. Tard, doncs, però la línia de transparència i claredat iniciada per Benet XVI és la correcta per posar punt final a aquestes misèries.

El pas que encara no s’ha donat

El pas que l’Església encara no ha donat, i que tanmateix jo espero veure al llarg del pontificat de Francesc, és la renúncia al privilegi que, dins l’estructura mundial, significa que el Vaticà sigui un Estat. L’Església no és –ni ha de ser- un Estat. Ho és perquè l’any 1929 convergiren dos tipus d’interessos que van permetre modificar l’status quo del papa i del Vaticà. D’un costat, cal referir-se als interessos de Pius XI, el qual s’adonà que potser no era tan mala cosa això de no tenir territori, sempre, que se li deixés mantenir la consideració (simbòlica, però alhora efectiva, en allò que fa referència al dret internacional) de “cap d’estat”, amb tots els privilegis que això comporta. I de l’altre, hem d’esmentar els interessos d’un dictador com Mussolini (que provenia del socialisme i al qual, després d’haver implantat l’estat feixista a Itàlia, li donaven l’esquena totes les democràcies europees). Mussolini, en efecte, va veure el cel obert amb la signatura del pacte amb Pius XI, perquè amb aquest gest donava una mà a l’Església Catòlica (amb tanta influència a Itàlia i al món) i obtenia, així, adeptes per a la causa feixista, una causa que, per cert, tan tristos resultats va acabar dant.

El Tractat de Letran fou signat, doncs, pel Duce i pel cardenal Pietro Gasparri el dia 11 de febrer de 1929 i d’aquest acord naixia l’actual Estat del Vaticà, en un territori que amb prou feines té 44 hectàrees, amb una població aproximada de quatre-centes persones, i en el qual, curiosament, no hi neix mai ningú.

Els anys han passat però les coses no han canviat gairebé gens. Hi hagué, és cert, un gest simbòlic que no cal oblidar: el de Pau VI que, voluntàriament, renuncià a l’ús de la tiara com a símbol pontifici, però no renuncià al poder que, com a vertader cap d’estat, ostentava –i que els papes continuen ostentant-. I aquest és un poder estrictament terrenal (un poder que els permet dir als papes sense por d’equivocar-se que “el meu regne sí que és d’aquest món”, un poder que avui consagra la “Legge Fondamentale dello Stato della Città del Vaticano” aprovada sota el pontificat de Joan Pau II, la qual entrà en vigor el 22 de gener de 2001, i que, en el seu article primer, diu: “Il Sommo Pontefice, Sovrano dello Stato della Città del Vaticano, ha la pienezza dei poteri legislativo, esecutivo e giudiziario”, text que consagra el Vaticà com una monarquia absoluta, com l’únic estat no democràtic d’Europa. I això, entre d’altres privilegis mundans, permet al papa de mantenir una estructura ministerial (els dicasteris), un dels quals (la dita “Segreteria di Stato”) s’encarrega de les relacions diplomàtiques amb la resta d’estats, fins al punt que aquest reconeixement estatal del Vaticà, aquesta ficció a la qual cap papa mai encara no ha renunciat, li permet signar tractats internacionals, com a subjecte que és del dret internacional, i evitar que les jurisdiccions civils i penals d’Itàlia puguin jutjar casos tan flagrants com el del cardenal Marcinkus i les seves responsabilitats a l’IOR (la Banca Vaticana).

Suprimir l’Estat Vaticà, renunciar a aquesta ficció , és, em sembla, la gran reforma jurídica que té pendent l’Església catòlica. Única en el món que s’empara rere un Estat.

La bona entesa que eúltimament practiquen el president del Govern central i el líder de l’oposició, que ha desembocat en el primer pacte que firmen PP i PSOE per acudir a les institucions europees amb una sola veu, va facilitar que, dijous passat, Rajoy i Rubalcaba parlessin de la reforma de l’Administració, que el president del Govern espanyol considera “una reforma estructural de primera magnitud”, per a la qual vol comptar amb el principal partit de l’oposició. I Rubalcaba està disposat a intentar l’acord, tot i que encara li pesa la mala experiència de la reforma local, sobre la qual no ha estat possible el pacte.  Això sí, el líder del PSOE va demanar a Rajoy que parli amb les comunitats autònomes i que les tingui en compte, perquè aquesta reforma sigui eficaç, i el president del Govern Central va assegurar que està disposat a parlar amb totes i que la col·laboració, com va ocórrer amb la reducció del dèficit, sigui la tònica. Mariano Rajoy va assegurar que amb aquesta llei no es tracta de “controlar les autonomies”, sinó d’aconseguir una administració “que sigui menys costosa”.

Arribar a acords globals sobre el futur del país és, en principi, un fet lloable. No sé, doncs, per què, aquesta recent bona entesa entre els dos grans partits, m’ha inquietat. O potser sí ho sé i és el motiu que ara estigui escrivint aquest article.

L’any passat, al Fòrum Illa del Rei, quatre ponents vam parlar de la reforma de les Administracions públiques (entre aquests, el senyor Beteta, que era i és el secretari d’Estat de la matèria en qüestió), i vam enfocar les nostres reflexions a partir del projecte que, a nivell intern, havia elaborat el PP . Ha passat un any i la reforma de  l’Administració Local no s’ha fet: segueix havent-hi el mateix nombre d’Ajuntaments i de Diputacions. Entre d’altres raons perquè, com els ho vam advertir, la supressió d’algunes d’aquestes institucions provocaria una rebel·lió dels edils del mateix partit del govern. És el que ha succeït i  Rajoy l’ha tornat enrere.

La nova proposta

 Abandonada, per tant, la reforma prevista, el president ha fet aquesta una nova proposta de reforma de l’Administració, a partir d’un principi que reclama eliminar les duplicitats en l’exercici de les competències. Doncs bé, aquesta és una proposta que sembla plena de sentit comú, però que, per poc que la desentranyem, haurem de concloure que és extremadament perversa.

Fotografia extreta de La Vanguardia, edició digital

El Govern espanyol, en efecte, planteja eliminar les duplicitats, i ens ha explicat en què consisteix això a partir de tres fòrums, en els quals han intervingut la vicepresidenta del Govern central, Soraya Sáenz de Santamaría; el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro; i el d’Indústria, José Manuel Soria. En una primera lectura, l’informe sobre la reforma de les administracions públiques, del qual el Govern de Mariano Rajoy ens en va lliurar un avanç el passat dijous, fixa quins organismes podrien suprimir les comunitats autònomes (per evitar duplicitats): les agències de meteorologia, les agències d’energia o les de protecció de dades. Però el document va molt més enllà i també parla dels defensors del poble, figurin o no als estatuts d’autonomia; dels tribunals de comptes, les juntes consultives de contractació administrativa, els tribunals administratius de recursos contractuals, les agències d’avaluació de l’àmbit universitari, els òrgans d’inspecció dels aeroports, els instituts d’opinió, els instituts o serveis cartogràfics o els òrgans de defensa de la competència, entre altres.

La Vanguardia, que ha estat molt atenta a aquest informe, ens diu que no es coneixerà en la seva totalitat fins d’aquí a unes setmanes, i que només es facilitarà a les comunitats autònomes en una reunió del Consell de Política Fiscal i Financera que se celebrarà al juliol, però segons va assegurar la vicepresidenta del Govern central, preveu la supressió de 57 organismes estatals i 90 observatoris existents en l’Estat i les comunitats autònomes. Aquests organismes estatals van des del Consell de la Joventut d’Espanya fins a l’Institut Nacional de Consum, que s’integrarà a l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició. A més s’eliminaran 17 fundacions, que se sumen a les 6 que ja s’han suprimit, de les 47 que hi havia en l’administració central, i es fusionaran en una sola entitat altres organismes com l’Institut Nacional de la Seguretat Social, l’Institut Social de la Marina i la Tresoreria General de la Seguretat Social.

Soraya Sáenz de Santamaría va resumir l’objectiu de totes les mesures que pretenen emprendre el Govern del PP: “Fer un Estat autonòmic que sàpiga cooperar i coordinar-se”, el que requereix un “esforç bàsic de consens, entesa i coordinació”. I si o s’aconsegueix, va insistir en la línia que posa de relleu l’Executiu central: “Tots haurem de donar explicacions –va dir– de per què no fem el que se’ns ha suggerit”, situació que va definir com passar “la ITV de nosaltres mateixos”.

El desmantellament de les Comunitats autònomes

Quan es va establir l’Estat de les Autonomies en virtut de la Constitució de 1978, un dels pares d’aquesta, que ho vaser també de l’Estatut de Catalunya, l’advocat Miquel Roca Junyent, va dir en un discurs a les Corts que recordo com si l’hagués pronunciat ahir (la citació és de memòria): “No hem de construir l’Estat de les Autonomies a més de l’Estat Central que tenim, sinó enlloc d’aquest estat central.” Però mai no ho vam aconseguir en els governs de l’UCD, del PSOE ni del PP. I això ha fet que hàgim construït durant aquests anys un Estat de les Autonomies sense la supressió de cap dels organismes ni de les institucions de l’Estat Central que gestionaven competències traspassades a les comunitats autònomes. Hem construït, ens agradi o no, un Estat de les Autonomies a més de l’Estat Central. Per tant, les duplicitats no venen per les institucions autonòmiques, sinó perquè l’Estat-de-tota-la-vida ha estat incapaç d’aprimar-se i s’ha mantingut intacte, tal com era el 1978.

La crisi

Però de sobte ve la crisi econòmica (aquesta que Zapatero no va veure fins que tenia l’aigua al coll) i ara que la gent es troba amb els sous disminuïts, amb retalls a l’educació i a l’ensenyament, i a molts altres serveis bàsics, surt Rajoy i ens diu que és el moment d’aprimar l’Estat, de suprimir duplicitats. I com la gent també està aigua al coll, pensa que té raó aquest home i que parla des del sentit comú. Però el que proposa no és dur a terme la supressió de l’Estat Central per convertir-lo decididament en l’Estat de les Autonomies que reclama la constitució, sinó que demana que s’aprimin les Autonomies per reconstruir el somni que ells volen convertir en realitat: Tornar a l’Espanya centralitzada de sempre, la que no s’havia d’haver modificat mai.

La tècnica

Conscient el Govern de l’Estat que les comunitats autònomes  (que han de donar els serveis de sanitat, educació i cultura) estan amb l’aigua al coll i que es troben davant la necessitat imperiosa de reduir el dèficit, fa sortir el senyor Montoro al costat de la senyora Sáez de Santamaria perquè amenaci les comunitats autònomes sense cap pudor: “si no elimineu duplicitats –diu-, Hisenda serà menys flexible amb l’objectiu del dèficit”. O el que és el mateix: “Si vosaltres, catalans, valencians, balears o murcians, no suprimiu institucions autonòmiques, si vosaltres no us plegueu al suggeriment (¿?) que us fa Rajoy, aleshores nosaltres (que tenim la paella pel mànec) no cedirem en el marge de dèficit. I si encara protesteu, aleshores estrenyerem més la corda i us ofegareu.”

I avui l’amenaça es dirigeix al síndic de comptes al de greuges i als serveis de meteorologia, però demà potser acabaran per referir-se al mateix parlament. I amb la mateixa argumentació:  ¿Per què voleu un parlament –que us costa una fortuna- si ja tenim el Parlament espanyol que pot fer el mateix i fins i tot ho farà millor?

Dilluns passat va fer 25 anys de la mort de Josep Tarradellas, l’home que va protagonitzar la restitució de la Generalitat de Catalunya (val a dir que amb l’adjectiu de “provisional”) abans que fos aprovada la Constitució de 1978 i, per tant, abans que es constituís el que hem convingut a denominar “L’Espanya de les autonomies”.

Tarradellas endegà un govern d’aquella Generalitat amb personatges rellevants de tots els partits i amb alguns independents, que van posar les bases del que seria la institució definitiva després d’aprovada la Constitució i l’Estatut de Catalunya; govern que va cessar un cop es van celebrar les primeres eleccions de 1980 que va guanyar Convergència i Unió, coalició que, amb el suport d’Esquerra Republicana, va donar la presidència de Catalunya a Jordi Pujol i la del Parlament a Heribert Barrera.

Un any més tard, juny de 1981, jo assumia la presidència de l’Ateneu de Maó després que Guillem d’Olives em va convèncer de substituir-lo. Jo era aleshores un jove ambiciós, amb ganes de treballar i de seguir la renovació que el meu antecessor ja havia posat en marxa, i vaig creure que havia d’inaugurar el meu mandat amb una obertura de curs que fes impacte. L’objectiu, doncs, va ser de convidar Josep Tarradellas. Vaig iniciar els contactes amb la seva secretaria abans de l’estiu i un dia em va telefonar Josep Maria de Puig per parlar d’aquesta convidada. Vam pactar una trobada a Barcelona, on em vaig reunir amb ell i amb el president (sempre li vam dir “president”), i després d’explicar-li el perquè de la convidada, Tarradellas em va dir en to solemne: “Quintana, accepto”. I afegí tot seguit: “T’asseguro que farem soroll”.

La logística del viatge se’m va complicar una mica quan Josep Maria de Puig em va dir que el president viatjaria en el barco, amb el cotxe oficial, xofer, i guàrdies de seguretat. “Déu meu –vaig pensar-, la factura!”, i tot seguit em vaig dirigir a la Transmediterrània per parlar amb el seu cap, Antonio Salgado, per veure si em podia donar una mà. Ell va fer els seus contactes i, uns dies més tard, em va respondre que la companyia es feia càrrec de totes les despeses amb la condició que el cap de la “Tras” a Barcelona pogués dur personalment els bitllets al president. Problema resolt!, vaig pensar. Després em vaig posar en contacte amb Joan Casals i, com era d’esperar de la seva generositat, es va fer càrrec de l’allotjament del president i de tot el seu seguici a l’Hotel Cala Galdana. La cosa, doncs, començava bé.

Paco Tutzó era president del Consell de Menorca i també posà en marxa l’artilleria pesada per rebre Tarradellas. Tant, que va aconseguir que es desplacés a Menorca per presidir l’acte el ministre de cultura, Íñigo Cavero, i el governador civil de les Balears, Jacinto Ballester. Tot el poder polític es traslladava, doncs a casa.

Jo havia acordat anar als molls per esperar el president amb dos personatges que m’eren molt propers: Marçal Pascuchi, que havia estat assessor de Tarradellas quan era conseller en cap de la Generalitat, l’any 1937, en plena guerra civil, i Joan Hernández Mora, que, més o menys de la mateixa edat de Tarradellas, em feia de conseller àulic. Pascuchi no havia vist Tarradellas des del 1938 i Hernández Mora no el coneixia i tenia una gran il·lusió per trobar-se amb ell. Però va succeir una cosa que cap els dos esperàvem. Devien ser les 6,30 del dijous 8 d’octubre, quan va sonar el telèfon. Era Hernández Mora que amb aquell to de veu tan recordat dels qui l’hem conegut em deia: “Josep, no et puc acompanyar. Na Maria és morta”. Vaig quedar glaçat. Donya Maria, l’esposa d’Hernández Mora, va morir, doncs, aquella mateixa nit i, no sols el deixava vidu, sinó que li feia impossible de viure l’experiència de conèixer Tarradellas personalment.

Hauria d’anar, doncs, al port només amb Pascuchi, al qual vaig recollir a la seva casa de Binissaida, i amb ell vam rebre Tarradellas que baixà amb tota la seva parafernàlia. El cotxe oficial, que duia la bandera catalana, ens va seguir, i pujàrem a El Toro en primer lloc, per deixar més tard la comitiva a Cala Galdana on els germans Joan i Josep Casals havien fet formar tot el personal de l’hotel a fora, en el més pur estil “Brideshead Revisited”. Una passada!

En tornar de Cala Galdana, vaig visitar Hernández Mora que parava el dol a casa seva davant el cos de donya Maria. La casa era plena de gent que entrava i sortia per expressar al vell professor les seves condolences. Jo el vaig abraçar per expressar-li el meu sentiment i ell em va dir: “No et moguis”, i jo vaig quedar dret al costat seu. I entre mà i mà (“Que al cel la vegem” “Gràcies, moltes gràcies”) em demanava encuriosit: “Digue’m com ha anat? Conta’m! Què diu en Tarradellas?”

La conferència (en guardo un exemplar dedicat), va ser un èxit total. Ple a vessar, tothom escoltà Tarradellas apassionadament. Després, el delegat del govern organitzà un sopar de gala, em sembla que a l’Agamenón. Aquella obertura de curs –una de les més solemnes que ha fet l’Ateneu- ens va resultar la més barata. Entre els uns i els altres ens ho van pagar tot. A l’Ateneu, doncs, no li va costar res, amb gran satisfacció del tresorer, Antoni Salom, que temia amb raó que la meva idea de convidar el president ens costés un ull de la cara.

Quan l’endemà matí vaig anar a trobar Tarradellas, el president era l’home més feliç del món: “Quintana –em va dir-, tots els diaris de Barcelona parlen avui de la meva conferència. ‘Conferencia ultraconservadora de Tarradellas en Mahón’ diu un d’aquests” i es posà a riure. La provocació li encantava.

Vaig suggerir al president que, abans del dinar, visitéssim Hernández Mora, i així ho vam fer. “Punyeta!”, va dir en veure que en aquella casa de la Plaça del Príncep  havia de pujar dos trams d’escala, però els pujà sense dir res fins plantar-se davant aquella porta que jo havia creuat tantes vegades, presidida per una placa daurada que deia: “Juan Hernández Mora, abogado y catedrático”. I el vell professor, vestit d’un negre rigorós, va fer entrar el president a la seva biblioteca i li parlà de tot i molt. Amb en Pascuchi al costat seu, era bonic veure aquells homes grans parlant de les seves experiències.

Cap al migdia ens vam aplegar tots a Mongofra, convidats per Fernando Rubió. S’afegiren a l’àpat algunes personalitats, com el general Baldomero Hernández, el doctor Mateu Seguí Mercadal i l’exsenador Guillem d’Olives, i férem allí una tertúlia que s’allargà fins l’horabaixa.  Tarradellas ens explicà la primera conversa que va tenir amb Adolfo Suárez, l’exigència que li va posar d’entrar a Barcelona com a president de la Generalitat, la seva relació, difícil en un primer moment, però molt amistosa al final, amb el capità general de Catalunya Coloma Gallegos i moltes coses més.

Avui he repassat el meu arxiu i he trobat un article que vaig publicar al diari el 15 d’octubre de 1981 parant de Tarradellas i del seu viatge. L’article, que duia el mateix títol que el d’avui, acabava amb aquestes paraules: “L’Honorable Tarradellas (…) creu que els polítics d’avui han tingut massa fàcil l’arribada al poder, la qual cosa els fa perdre el sentit de tot allò que constitueix el nucli essencial dels temes d’Estat i els aboca per les branques del que és accidental. És que per a Tarradellas –com per al General De Gaulle- resoldre els grans temes d’Estat és l’únic gran repte que s’ha proposar un polític. Totes les altres qüestions són, simplement, material d’intendència”.

——–

M’adono que moltes de les persones que he nomenat aquí ja no són entre nosaltres. Voldria que aquest article fos també un record i un petit homenatge a totes elles, ja que totes han tingut un paper rellevant al servei de la nostra terra.

Article excel·lent de Pedro J. Bosch a El País d’avui: “Ácratas lingüísticos”.

http://elpais.com/elpais/2013/06/02/opinion/1370191558_888313.html

Quan vaig iniciar els meus estudis de Dret civil fa quaranta-tres anys a la Universitat de Barcelona, l’únic matrimoni existent de facto a Espanya era el canònic, presidit, lògicament, per la doctrina de l’Església. Supletòriament, hi havia també un matrimoni civil regulat en el codi de 1889 per a aquelles persones que haguessin abdicat formalment de la fe.

Avui les coses han variat radicalment. No sols perquè des de la reforma de 7 de juliol de 1981 qualsevol home o dona pot contreure el matrimoni civilment sempre que tingui la capacitat suficient (edat, parentiu, etc.), sinó que, d’acord amb la reforma provocada per la Llei de 2 de juliol de 2005, fins poden contreure matrimoni civil persones del mateix sexe.

Quan, durant el franquisme, els joves demòcrates miràvem embalbats el Parlament britànic, se’ns deia que aquest podia fer-ho tot menys transformar un home en dona. Avui, fins això s’ha superat tècnicament i, tornant al matrimoni, encara que amb més dificultats de les previstes, també el Parlament britànic ha acabat aprovant la llei del matrimoni homosexual, ja que el passat dimarts, 4 de juny, la Cambra dels Lords va donar un recolzament clar i definitiu a la llei del matrimoni gai a Anglaterra i Gal·les d’acord amb la proposta del primer ministre David Cameron. Diguem alhora que, des del 17 de maig d’aquest any 2013, també és legal a França per iniciativa del partit socialista del president Hollande.

Si les referències no em fallen, a tots els països de la Unió Europea es reconeix el matrimoni civil heterosexual, i un grup d’aquests accepten també el matrimoni entre persones del mateix sexe. És el cas dels Països Baixos, Bèlgica, Suècia, Portugal, Espanya, França i el Regne Unit, alhora que d’altres onze Estats reconeixien aquest tipus d’unions amb diferents graus de drets. Des d’una llei amb drets enumerats com la d’Àustria, fins a la quasi plena equiparació al matrimoni que és el cas de Dinamarca.

Els països, per tant, d’arrel cristiana han estat els més avançats a reconèixer, no ja el matrimoni civil –que també-, sinó el matrimoni homosexual, la qual cosa no deixa de ser curiosa si ens atenem al posicionament de les diverses esglésies cristianes, radicalment contrari a aquest tipus de matrimoni. Però la realitat és que en els Estats d’arrel cristiana és on el principi de llibertat ha obtingut un desplegament més gran, el qual ha dut com a conseqüència no sols la defensa a ultrança de la llibertat religiosa dins les seves constitucions (d’aquí el reconeixement del matrimoni civil), sinó també el respecte als drets humans de l’individu, que és el que ha dut com a conseqüència el reconeixement, no sense debat i posicions contràries, del matrimoni gai.

Les traves al dret de contreure matrimoni

Si observem la vasta amplitud del món, aviat podem observar que el dret de contreure matrimoni, que nosaltres hem concebut tan àmpliament, no es dóna a molts Estats del planeta. De fet, fa poc s’han publicat les dades d’un estudi elaborat per Worldwide Freedom of Marriage Project (Projecte mundial per la llibertat de matrimoni) el qual, després d’analitzar la realitat de 194 països, indica que el dret a casar-se lliurement i civilment (no estic parlant, doncs, del matrimoni homosexual) o bé de viure sota un estatus similar, només es dóna a 93 països. A 56, el dret a contreure el matrimoni té limitacions; i a 45, es posen grans obstacles per a contreure’l de manera lliure.

Si entrem a veure quins són els països on el matrimoni està regit per una interpretació estrictament conservadora de la religió dominant i on no hi ha cap alternativa al matrimoni religiós (més o menys el règim matrimonial que establia el Codi civil durant la dictadura franquista) trobarem fonamentalment països regits per la Llei islàmica (sharia). Però és probable que la sorpresa del lector esclati quan li digui que un dels països on no és possible altre matrimoni que el religiós és l’Estat d’Israel, l’única democràcia de l’Orient proper.

El cas d’Israel

A Israel, la legislació no autoritza cap altre matrimoni que el religiós i no admet les unions civils. El Gran Rabinat, d’obediència estrictament ortodoxa, té el monopoli dels matrimonis i reconeix tan sols el dret de casar-se en el territori israelià als jueus reconeguts per la llei ortodoxa. Tenim, doncs, que 300.000 ciutadans (el 4% de la població d’Israel) que s’han declarat “sense religió” no poden contreure cap unió matrimonial en aquell país. En aquests casos sol tractar-se de descendents de parelles que tenen un pare o un avi jueu i una mare o una àvia no jueva.

Hi ha també matrimonis que es regeixen per la llei ortodoxa però que, en determinades circumstàncies, perden el dret de casar-se. Són els joves concebuts fora del matrimoni, que les autoritats rabíniques consideren com a il·legítims, als quals també se’ls nega el dret a casar-se. Així mateix, les dones divorciades no tenen el dret de prendre per marit un home que dugui un dels llinatges de la línia Cohen (ja que les famílies que el duen són reputades com a descendents directes dels antics sacerdots israelites). Com veiem, doncs, la democràcia israeliana presenta fortes limitacions pel que fa al matrimoni que, segurament, ens poden xocar.

El cas de l’Iran

Dels països islàmics, l’Iran és, probablement, un dels més retrògrads pel que fa als drets de les dones, i si bé la legislació del país no autoritza el matrimoni d’aquestes fins que compleixen 13 anys i dels homes fins als 15 (a Espanya, els contraents –home o dona- han de ser majors d’edat o estar emancipats), sabem per un recent estudi publicat a Elaph (Londres) que 850.000 menors de l’Iran estan legalment  casades i tenen, tan sols,  9 i 10 anys, ja que aquests casos s’accepten si els pares i la justícia (?) ho aproven.

Si acudim a xifres oficials, veurem que aproximadament un milió de fillets s’han casat a l’Iran, i com és fàcil d’endevinar, el 85% d’aquests són filletes que, majoritàriament, s’han casat amb homes majors.

L’estudi que he pogut consultar atreu també l’atenció en el fet que personalitats destacades alerten contra els riscos socials i sanitaris d’aquest fenomen, ja que aquests casos es donen bàsicament al si de famílies pobres i poc educades que veuen en el casament de la filla el mitjà de sortir de la pobresa, sense tenir en compte que aquests tipus de casaments comporten grans riscs psicològics i físics en aquestes filletes, que són obligades (no es pot dir d’altra manera) a casar-se en una edat encara tan primerenca.

Curiosament, els responsables de la República islàmica no sembla que s’inquietin gaire per aquest fenomen que nosaltres considerem preocupant. Segons l’agència de premsa World Net Daily, el portaveu del règim iranià ha negat la magnitud del fenomen i s’ha acontentat a dir que aquests matrimonis són legals i que, prohibir-los, seria contrari a la llei religiosa.

Les declaracions que va fer al nostre diari la nova consellera d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears ha merescut un article admirable del professor Juan Luis Hernández que faria innecessari el meu d’avui. Ara bé, de tot el que ella va dir (aquest cop deixaré anar la qüestió sobre la llengua catalana, que de tan marejada ja provoca arcades) em va sorprendre l’afirmació mitjançant la qual assegurava que “no hay ningún estudio que diga que saldrán mejores estudiantes si hay menos alumnos en classe”.

El professor Hernández la va rebatre, aquesta afirmació, des del sentit comú i l’experiència, però jo no vaig quedar satisfet, a pesar que no em dedic a l’ensenyament i som llec en matèria pedagògica. Tanmateix, em va sorprendre molt que no hi hagués cap estudi que parlés de la qüestió, i a penes m’he posat a cercar, n’he trobat un molt actual del Departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l’Educació (Número 1. Setembre de 2012) de la Universitat de les Illes Balears (UIB) intitulat “Dossier d’Actualitat Sobre la ràtio alumnes per aula”.

 Aquest estudi es deu al fet que, mitjançant el Reial decret llei 14/2012, de 20 d’abril, de mesures urgents de racionalització de la despesa pública en l’àmbit educatiu (BOE de 21 d’abril), es va disposar que les administracions educatives poguessin ampliar fins a un vint per cent la ràtio del nombre d’alumnes per aula, que, fins aleshores, estava regulada per l’article 157.1.a) de la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació, per a l’educació primària i secundària obligatòria, tot abandonant una estratègia de millora del sistema educatiu que fins aleshores semblava sòlida.

Doncs bé, el dossier en qüestió té un capítol (el segon) intitulat així: “Els beneficis de les classes petites segons la recerca educativa”, en el qual se’ns diu que la reducció del nombre d’alumnes per classe és una estratègia que ha demostrat que és beneficiosa per a l’educació dels infants; té un efecte positiu sobre el rendiment acadèmic de l’alumnat i sobre les pràctiques pedagògiques del professorat. Tot seguit, resumeix alguns dels principals beneficis de les polítiques de reducció del nombre d’alumnes per aula.

Millors resultats acadèmics

L’estudi reconeix que hi ha molts factors (sociològics, econòmics, familiars, etc.) que incideixen en la millora o l’empitjorament dels resultats acadèmics. Per tant, aquest camp presenta sempre una dificultat intrínseca que no permet demostrar amb una sola correlació estadística els possibles efectes del nombre d’alumnes per classe sobre el seu rendiment. Això no vol dir, però, que no es puguin cercar i trobar altres maneres de fer-ho, com es demostra en els treballs que tot seguit assenyalam.

N’hi ha dos de fonamentals i molt ben documentats que demostren que les classes petites afavoreixen uns millors resultats acadèmics: l’experiment Student Teacher Achievement Ratio (STAR), fet als EUA, i l’estudi Class Size and Pupil Adult Ratio (CSPAR), fet al Regne Unit.

Student Teacher Achievement Ratio (STAR) és considerat l’estudi experimental més seriós i contundent sobre el tema. Entre els anys 1985 i 1990, uns 8.000 alumnes foren repartits durant cinc anys en dos tipus de classes: uns foren assignats a aules petites (amb una mitjana de 15 alumnes) i els altres a classes amb una mitjana de 22 alumnes. Posteriorment foren mesclats i es va fer un seguiment dels resultats acadèmics durant tota l’escolaritat, fins a l’entrada a l’ensenyament superior. Els resultats són contundents: els alumnes escolaritzats en grups petits obtingueren millors resultats que els altres en matemàtiques, lectura i ciències. A més, els efectes beneficiosos es mantenien quan els alumnes eren reagrupats. Per altra banda, el programa STAR també va mostrar que són els alumnes provinents de minories ètniques els que treuen més beneficis de la reducció del nombre d’alumnes per aula.

The Class Size and Pupil Adult Ratio (CSPAR) és un treball que amb metodologia longitudinal es va realitzar al Regne Unit (Blatchford, 2003; Blatchford, Bassett, Goldstein, Martin, 2003; Blatchford, Moriarty, Edmonds, Martin, 2002) fent un seguiment a 10.000 alumnes de 300 escoles des del seu ingrés, als 4 o anys, fins a la finalització de la primària, als 11 anys. L’estudi va demostrar que hi havia un efecte clar en l’èxit acadèmic durant el primer any, tant en alfabetització com en matemàtiques. En el segon any els efectes també eren clars, però en el tercer eren menors. No hi va haver efectes clars a llarg termini en el rendiment en matemàtiques.

Dels treballs posteriors en un entorn més pròxim, cal destacar el dels francesos Piketty i Valdenaire (2006) i Valdenaire (2011), que demostren la influència decisiva de la reducció del nombre d’alumnes per aula, especialment en les escoles de zones desafavorides.

La correlació entre la menor ràtio alumnes per aula i el rendiment (aprofitament) engloba multitud de factors (des dels més amplis, com per exemple el tema de la interacció, fins als més puntuals, per exemple major quantitat de retroacció) que són els que expliquen i donen sentit a la força d’aquesta relació i les diferències observades segons nivells d’edat dels alumnes, procedència sociocultural, etc. Tot seguit assenyalam alguns d’aquests factors.

Una major satisfacció professional del professorat


 Fins i tot treballs escèptics amb la política de reducció del nombre d’alumnes per aula assenyalen una relació positiva entre les classes petites i certs aspectes de les condicions de treball del professorat, condicions que sí que poden afectar més directament la pràctica escolar: una major obertura a la innovació a l’aula i millor satisfacció professional (OCDE, 2011, pàg. 421).

Recentment s’ha demostrat que una ràtio més gran entre professors i alumnes és un factor predictor sobre la síndrome d’esgotament professional (burnout) dels professors de primària i de secundària (González-Morales, Peiró, Rodríguez i Bliese, 2011). Augmentar les ràtios d’alumnes per professor incideix significativament sobre la síndrome d’estar cremat en el col·lectiu de professors, en el seu component associat a «desvinculació» o cinisme. Aquest sentiment és contagiós entre individus i fins i tot genera un clima general d’esgotament institucional, la qual cosa repercuteix en les qualificacions dels alumnes i fins i tot en la seva autoestima, que encara és pitjor. Per tant, ens trobam amb un problema que toca de ple l’àmbit de la salut.

 Un ensenyament més individualitzat amb atenció a les necessitats de l’alumnat

El temps consagrat a l’ensenyament individualitzat i a les interaccions alumne/professor augmenta en les classes petites. També s’assenyala una major freqüència del treball en petits grups en classes reduïdes. D’altra banda, hi ha una millor atenció a les necessitats específiques dels alumnes en els moments en què poden aparèixer dificultats.

 Més temps dedicat a l’ensenyament

Les classes petites faciliten que el professorat es pugui dedicar més temps a l’ensenyament i a l’aprenentatge i menys a intervencions no acadèmiques com la gestió del centre o el manteniment d’un bon clima de convivència. Lapointe (2008) assenyala fins a onze treballs centrats en aquest tema, en deu dels quals s’arriba a aquesta conclusió. També s’ha demostrat que la política de reducció del nombre d’alumnes per aula té una influència positiva sobre la moral i el benestar psicològic del professorat.

 Afavoreix la implicació familiar en l’educació dels infants i millora la interacció professor – alumnes

Lapointe (2008) també ha documentat que la reducció de la ràtio alumnes/classe afavoreix una major implicació de les famílies amb l’escola. Quant al tema de la interacció professor-alumnes ha estat tractat en el marc del Class Size-Research Project 4 (Blatchford , 2003; Brühwiler, Blatchford, 2011; Blatchford, Basset i Brown, 2011). Aquesta interacció millora quantitativament i qualitativament quan el nombre d’alumnes és reduït. Això té un poder explicatiu altíssim de bona part dels avantatges instruccionals associats als grups reduïts. També en aquesta línia, Hattie (200) ha tractat sobre la contribució de la retroacció en la millora dels processos d’ensenyament-aprenentatge, processos que es veuen directament beneficiats quan es desenvolupen en grups reduïts.

En definitiva, que l’afirmació contundent de la consellera és molt discutible a la vista de tots aquests arguments.