S’ha posat en marxa una nova etapa en la vida política del nostre país un cop el president Sánchez, líder del partit que va obtenir més escons al Congrés dels Diputats, ha aconseguit formar govern decantant-se per l’única alternativa que li era possible, després que els conservadors del PP, l’extrema dreta de Vox i els centristes (centristes?) de Ciutadans s’han tancat en banda i han negat als socialistes el pa i la sal.
En realitat, aquests tres grups de l’oposició han aconseguit una mica el que volien: que el PSOE es veiés forçat a pactar amb els homes i dones de Podemos (que la dreta sempre titlla de comunistes, conscient de la càrrega ideològica i històrica que té aquest concepte) i, per damunt de tot, depengués del suport indirecte d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), perquè aquesta dependència els permet acusar els socialistes de “vendre Espanya” als qui la volen destruir. És, doncs, comprensible que titllin sovint de “traïdor” Pedro Sánchez i el fustiguin com l’enemic número u del país. Val a dir que molt ben recolzats pels diaris madrilenys que, tot i que no se n’adonen i mai no ho reconeixeran, són força més partidistes que TV3, que ja és dir.
Sigui com vulgui, Pedro Sánchez no ho té fàcil a pesar de la mal·leabilitat ideològica i política de què és capaç, que l’ha dut a canviar el discurs dur, intransigent i molt crític amb els independentistes durant la campanya electoral, on va negar reiteradament el “conflicte polític” de Catalunya tot parlant sempre d’una “crisi de convivència”, a assumir plenament que estem davant un conflicte que només políticament es podrà resoldre, però mai per mitjà d’una actuació exclusiva dels tribunals, cosa que ara li fa dir sense embuts que cal “desjuidicialitzar” la política, com si això fos possible respecte de tot el que ja s’ha fet en aquest camp i segueix en marxa. Perquè no hem d’oblidar que ni ell ni el Govern poden revisar les sentències judicials, ni corregir tan sols els procediments iniciats. I per molt que Sánchez s’ho proposi, per molt que, per mitjà de Dolores Delgado, pretengui que el Ministeri Fiscal dugui una política menys repressiva -cosa que és de lloar-, no pot assegurar que el “conflicte polític” català no serà objecte de cap intervenció judicial més en el futur si persisteix en la via unilateral, via a la qual, de manera clara i inequívoca, ningú no ha renunciat encara.
No dic això perquè jo consideri que el camí emprès és inviable. No, doncs era, crec, l’únic viable i, a més, també era l’únic obert a l’esperança si observem el panorama polític i veiem el tarannà erràtic d’un Pablo Casado que, emmirallat en el rostre de Vox, esta actuant amb una gran dosi d’incoherència i, probablement, d’irresponsabilitat.
I aquesta no és una crítica banal o sense fonament, ja que basta observar com ha actuat aquestes darreres setmanes per dubtar que tingui una línia clara de conducta en el camp ideològic i polític, cosa que sens dubte, acabarà causant-li problemes en el seu propi partit.
Una d’aquestes actuacions erràtiques és la que ha tingut lloc en la crítica al nomenament de Dolores Delgado com a Fiscal General. No perquè jo cregui que aquesta elecció ha estat un encert de Pedro Sánchez, ni molt menys, sinó perquè un cop va saber la notícia, i abans que es reunís el Consell General del Poder Judicial per dictaminar sobre la idoneïtat de la candidata, Casado va cridar a alguns membres d’aquest organisme per demanar-los que impedissin el nomenament de la fiscal, en un intent d’influir en aquest òrgan. En definitiva, en un intent de “polititzar la justícia” que és tan o més perillós que “judicialitzar la política”.
Si d’Espanya passem ara al Parlament Europeu i contemplem què ha fet el PP en aquesta institució al llarg de la passada setmana, seguirem observant el grau d’incoherència en què es mou. I no ho dic pels discursos de Dolors Montserrat i de González Pons dirigits contra Puigdemont i Comín, acusant-los d’haver “robat”, paraula molt vistosa i entenedora, però que no s’ajusta exactament al delicte de “malversació”, que és un dels possibles delictes de què se’ls acusa, sinó perquè quan a l’eurocambra es debatia una possible condemna a Polònia pels atacs de l’Executiu polonès a la independència de la justícia en aquell país -recordeu que la reforma del Poder Judicial que ha dut a terme el govern ultraconservador polonès sotmet radicalment els tribunals al Govern de l’Estat, contradient tots els principis de la separació de poders-, quan això, dic, es discutia, els diputats del PP, en clara contradicció amb el seu discurs a Espanya, no van donar suport a aquella condemna, sinó que van votar-hi en contra, desmarcant-se fins i tot del posicionament del Grup Popular Europeu (PPE). Increïble!
Si tornem a la política espanyola, veurem també com Pablo Casado, un cop Pedro Sánchez ha format el seu govern, ha promès públicament que, sempre que li sembli oportú, recorrerà les seves decisions davant la justícia. Que és com dir que passarà a la justícia tot allò que no pugui aconseguir amb els seus vots. Doncs bé, aquesta actitud de bloqueig no és tan sols un despropòsit, doncs és també una manera clara de crear suspicàcies sobre la independència del Poder Judicial, sobretot, després que Pablo Casado hagi afirmat que es negarà a pactar la renovació del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional, que, com sabem, tenen caducats molts dels seus càrrecs. I per què s’hi nega? No serà perquè cregui en la independència del jutges, sinó perquè és conscient que la composició d’aquests dos alts òrgans respon actualment a la majoria conservadora que el seu partit tenia al Congrés i al Senat quan es van elegir, majoria que ara no té i sap que una modificació de la composició d’aquests organismes li seria perjudicial, la qual cosa -i és ben trist haver-ho de reconèixer- demostra fins a quin punt ens és lícit dubtar de la independència d’aquestes institucions que, d’altra banda, són fonamentals per a la vida de l’Estat.
I a l’últim, ens queda el “pin parental” que, per decisió de Vox, s’ha imposat a la Comunitat autònoma de Múrcia, que Pablo Casado, suposo que per desfer-se de l’acusació d’estar sotmès a les tesis del partit d’Abascal, ha defensat com una idea pròpia “porque mis hijos son míos y no va a venir ningún buròcrata, ningún socialista ni ningún comunista a decir cómo tengo que educar a mis hijos”, frase contundent amb la qual pretenia contradir aquella afirmació (val a dir que no molt afortunada) de la ministra d’Educació, Isabel Celáa, quan digué que els fills no pertanyen als pares.
Però el fet és que, una setmana després d’haver fet aquestes afirmacions contràries a la llibertat de càtedra i a l’autonomia dels centres docents en el marc de la legislació vigent, alguns líders regionals del PP com el gallec Alberto Núñez Feijó, l’andalús Juana Manuel Moreno i el castellanolleonès Alfonso Fernández Mañueco han sortit al pas d’aquelles afirmacions assegurant que el to de Casado en aquest punt els ha grinyolat, perquè consideren que amb aquest tipus d’actuacions “es legitima el discurs de Vox”. Més clar, aigua.
Josep Maria Quintana 