Vaig acabar el meu darrer article amb una Nota Bene per deixar constància de la interlocutòria del Tribunal Suprem (TS) on aquest establia que si un candidat electe adquireix la condició de diputat quan ja s’ha procedit a l’apertura del judici oral, decau el fonament de la seva immunitat com a conseqüència de l’actuació de la justícia. Per això desestimava la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) referent a Oriol Junqueras, denegava la petició de nul·litat de la sentència que havia dictat condemnant-lo i el mantenia en presó, no permetent que acudís a Estrasburg per prendre possessió de l’acta d’eurodiputat. Dit això, afegia que, si bé estàvem davant d’una resolució lògica des del punt de vista del TS, no em sorprendria que, a la llarga, aquesta decisió causés problemes greus al sistema espanyol d’administració de justícia. ¿Per què vaig fer aquesta afirmació?
Doncs perquè tot i que he recalcat sovint l’esforç que va fer la Sala Segona del TS per demostrar la seva independència en el judici del Procés, que va acabar amb dures condemnes, hi ha certes actuacions del nostre més alt tribunal que poden tenir conseqüències no desitjades, ja que, contràriament al que estàvem acostumats a pensar, avui no és aquest tribunal el que tindrà la darrera paraula en la qüestió que ens ocupa, ja que acabarà tenint-la el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), amb seu a Estrasburg, que és un tribunal que no té res a veure amb el TJUE, ni és tampoc un tribunal que dirimeixi sobre els fets que ja ha jutjat un altre tribunal. No, el TEDH és una instància internacional davant la qual pot acudir qualsevol persona que consideri haver estat víctima d’una violació dels seus drets reconeguts pel “Conveni per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals” (CEDH) o qualsevol dels seus Protocols addicionals, mentre es trobava legalment sota la jurisdicció d’un Estat membre del Consell d’Europa, un cop ha esgotat sense èxit els recursos judicials disponibles en aquest Estat.
Dic això perquè tots sabem avui que els independentistes catalans acabaran per lliurar la seva darrera batalla davant aquest tribunal que, com ja ha succeït en altres casos, ha anul·lat sentències fermes, com aquella que condemnava Juan María Atutxa, expresident del Parlament basc, després de declarar que la sentència que l’havia condemnat vulnerava el seu dret a un procediment just.
Doncs bé, ¿quines falles -o possibles falles- veig jo en el judici del Procés que podrien tenir conseqüències en ser denunciades davant del TEDH?
La primera afecta a la presidència de la Sala Segona per haver desestimat la recusació que es va fer de Manuel Marchena després que un senador del PP, Ignacio Cosidó, va revelar al seu grup parlamentari que havien arribat a un acord perquè Marchena passés a presidir el TS, desvetllant així un moviment que els beneficiaria perquè els permetria -va dir Cosidó- “controlar la Sala Segona des de darrere”. Aquesta afirmació podia ser falsa o certa, però es va fer pública i, sens dubte, posava en entredit la imparcialitat del magistrat. Doncs bé, aquesta sospita de manca d’imparcialitat podria tenir conseqüències en una denúncia final davant el TEDH.
Un segon fet que podria incidir sobre el judici és la sentència del TJUE on aquest resolia la qüestió prejudicial presentada pel propi Manuel Marchena en la qual demanava que fixés el moment en què s’iniciava la immunitat dels elegits eurodiputats. Com tots sabem, el TJUE, després de declarar que tot eurodiputat -Junqueras en aquest cas- és immune des de la mateixa nit de l’elecció i de dir que “esta inmunidad implica el levantamiento de la medida de prisión provisional impuesta, al objeto de permitir al interesado desplazarse al Parlamento Europeo y cumplir allí las formalidades requeridas”, va veure que el seu veredicte no tenia conseqüències perquè, en tost de suspendre el judici fins tenir la resposta del TJUE, la Sala Segona va procedir a jutjar-lo mantenint-lo a la presó, i quan la sentència arribà, Junqueras ja estava condemnat per sentència ferma i inhabilitat per a l’exercici del càrrec.
Com apuntava jo a l’article anterior, la decisió que finalment va prendre el TS entra dins la seva lògica, però no hi ha dubte que, actuant com ho va fer, va conculcar el dret que Junqueras tenia de sortir de la presó i anar a Estrasburg quan va ser elegit, ja que aleshores només estava en presó preventiva i era encara presumptament innocent. Doncs bé, és molt probable que l’al·legació que Junqueras farà ben segur davant el TEDH en aquest sentit, pugui tenir conseqüències.
Una tercera actuació que pot donar joc en el futur és la presó preventiva que els tribunals espanyols van ordenar des del primer moment, tant als Jordis -que no tenien cap mena de càrrec polític- com als altres processats, per mor d’haver estat acusats tots ells de rebel·lió pel fiscal Mena, delicte que, com sabem, no s’ha reconegut a cap dels processats. ¿Estava prou fonamentada aquesta acusació o era una argúcia per privar-los d’uns drets que haurien tingut de no ser acusats d’aquest gravíssim delicte? D’altra banda, és evident que va ser a causa d’aquestes acusacions que els reus van ser empresonats i no van poder accedir als càrrecs públics a què aspiraven. A més, aquesta acusació també va determinar que fossin jutjats pel TS i no pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). ¿S’actuà de bona fe? Està per veure.
Desconec què succeirà en el futur, però del que estic segur és que la matèria que ens ocupa donarà joc, sobretot perquè, amb totes aquestes actuacions a què acabo de fer referència, la justícia espanyola ha pres decisions que afectaven greument als drets humans dels processats: el de la llibertat, que va ser conculcat per les presons preventives, i el de participació política, dret aquest que tot ciutadà pot exercir si no està inhabilitat. I són, precisament, aquesta mena de qüestions les que han estat reiteradament analitzades en altres causes pel TEDH, les sentències del qual acostumen a ser restrictives i crítiques.
No hi ha dubte, per tant, que aquest serà el cavall de batalla de les defenses quan, tancades totes les vies nacionals, recorrin a Estrasburg contra la sentència del procés. Predir què succeirà és, ara per ara, impossible, però val la pena pensar-hi perquè, en uns moments com el que estem vivint, on la judicialització dels fets polítics és i serà (així ho han promès els partits de l’oposició), el cavall de batalla per destruir el govern de Sánchez, els recursos que es faran davant el TEDH poden acabar dinamitant el sistema judicial espanyol, sistema que es troba molt anquilosat, amb institucions com el Consell General del Poder Judicial o el Tribunal Constitucional amb els càrrecs caducats, que no serà possible renovar si, com han amenaçat per activa i per passiva els partits de la dreta, no cedeixen, conscients que la composició actual d’aquests, marcadament conservadora, els afavoreix.
I acabo amb un comentari que cal fer. Certament, és molt discutible que sigui una bona decisió de Sánchez la de nomenar Fiscal General de l’Estat Dolores Delgado, que fins ara ha estat Ministra de Justícia i diputada del PSOE, ja que, per molt que ell prediqui la seva independència de criteri, aquesta és molt mala de creure. Ara bé, que digui això Pablo Casado quan va ser el PP el partit que va fer possible que Carlos Lesmes presidís -i segueixi presidint amb el càrrec caducat- el Tribunal Suprem després d’haver estat director general d’Objecció de Consciència (1996-2000) i director general de Relacions amb l’Administració de Justícia (2000-2004), dos alts càrrecs polítics durant el govern de José María Aznar, i situà Francisco Pérez de los Cobos, un militant amb carnet del PP, a la presidència del Tribunal Constitucional (2013-2017), no és només incoherent, és d’una gran hipocresia.
Josep Maria Quintana 