Han passat més de dos mesos des del meu darrer apunt en aquest blog. I no precisament perquè hagi deixat d’escriure, perquè ho he fet compulsivament durant aquestes setmanes, aprofitant els moments que em permetia la feina o bé les ocupacions culturals a què m’he compromès, alguna de les quals ha passat per moment difícils (…espero tanmateix que no definitius). Però la meva literatura no es dirigia al blog, i per tant no pretenia comentar la complicada situació en què es troba la política espanyola en general, ni la de la nostra comunitat autònoma en particular. Es dirigia a la narrativa. O el que és el mateix, a la creació literària, els fruits de la qual són a mig termini. Defugen, per tant, la peremptorietat del comentari polític o del periodisme diari, sempre a l’albir de la darrera notícia o del succés immediat.
Però el meu silenci no s’ha degut només a això. També m’he mantingut apartat del blog perquè en la vida de l’home hi ha d’haver temps per parlar i temps per no dir res. Ja sigui perquè ens cal mirar a l’interior (el redi in te ipsum, agustinià), ja sigui perquè l’exterior t’ofereix un panorama tan trist i desolador que et sembla millor no explicar-lo.
Una mica de tot hi ha hagut en aquest silenci meu, que no estic segur que he de trencar, per bé que m’agradaria fer-ho. Però he de reconèixer que el que em mostra la realitat no m’agrada gaire. Encara més: m’agrada molt poc. El problema és que l’alternativa m’agrada menys encara. I en un blog com aquest no crec que s’hagi de parlar del temps, del fred i el vent que aquest hivern ens assoten. Com la crisi. Com l’erràtica política de Zapatero. Com el paper de l’oposició. Com la corrupció d’Unió Mallorquina. Com el llastra de Matas. Com els pactes d’Antich. Com la demagògia del perdedor Delgado… que tant, però, ha influït en el guanyador Bauzà.
Veurem per on parteix, doncs, el blog. Procuraré que no sigui tan desnortat com la política.
Josep Maria Quintana 