Josep Maria Quintana

Va ser a través d’Elias Canetti que vaig arribar a Hermann Broch (1886-1951) i a la seva idea que la novel·la -fins i tot la qui és un pur instrument recreatiu en forma narrativa i sense ambició artística- havia canviat molt dins la primera meitat del segle XX: Broch creia que la novel·la, com també l’art en general, havia de reflectir la totalitat d’un món, sobretot la vida global dels personatges que presenta. I creia que aquesta tasca es feia més àrdua cada dia enmig d’un món -el seu- en contínua complicació i divisió. “La novel·la d’antany -diu Broch- es cenyia a temes determinats. Era novel·la didàctica, social o psicològica, i tingué el mèrit de ser precursora en aquests àmbits delimitats, especialment en el terreny de la psicologia. En els nostres temps -continua dient Broch-, de gran radicalisme, no pot dar-se la pseudociència novel·lística. La novel·la que pretén divulgar coneixement d’aquesta índole, en el millor dels casos no s’ocupa sinó de vulgaritats més o menys populars. La ciència no pot posseir visió de conjunt. És cosa que ha d’abandonar a l’art i, en conseqüència, a la novel·la.”

I en el darrer assaig de Kundera sobre la novel·la (“El telón”, Tusquets, 2005), l’autor txec diu que la novel·la té la seva pròpia gènesis, la seva pròpia història i la seva pròpia moral. I en aquest punt cita Broch, segons el qual “l’única moral de la novel·la és el coneixement; és immoral aquella novel·la que no descobreix cap parcel·la de l’existència fins aleshores desconeguda.”

Cames altes com estic degut a un absurd accident domèstic, em passo el dia llegint. Broch entre d’altres. De la seva estranya novel·la “Los inocentes”(Lumen, 1984) -de la qual Hannah Arendt va dir que era “una de les manifestacions més altes de la prosa alemanya del segle XX”- en vull destacar aquest paràgraf que (potser per captar-ne íntegrament el sentit s’hauria d’haver llegit el llibre, però crec que per ell sol és prou significatiu) diu això:

“El pecado original y la responsabilidad que hemos heredado tienen mucho en común, y la pregunta por la muerte del hermano va dirigida a todos nosotros, aunque ignoremos el crimen. Hemos nacido dentro de la responsabilidad, eso es lo decisivo. No hay que tener en cuenta el lugar mágico de nuestro nacimiento ni nuestro Ser. Sólo nuestro propio holocausto, como prueba de nuestra eterna disconformidad, podría salvarnos.

Yo soy responsable de los crímenes que quizá alguna vez se cometieron en esta casa. Soy responsable de los crímenes que se multiplicarán cruelmente a mi alrededor, cometidos por otros, sin mi participación.

El Yo se desmembra en el infinito. Pierde sus límites, y nos convertimos en una unidad fría y mágica, precisamente a causa de nuestra falta de sentido comunitario. Nos hemos fundido fríamente con la irresponsabilidad y con la indiferencia, de modo que tanto la culpa como la expiación son compartidas por todos. La nueva venganza de sangre tiene carácter mágico dentro de su sobriedad, pero es justa porque ninguno d los marcados por ella se ha rebelado. Creí poder huir de la irresponsabilidad y en realidad huí de la responsabilidad. Ésta ha sido mi culpa. Me inclino ante la justicia y, aunque mi holocausto sea tardío, me hallo dispuesto.”

Una lectora de les meves “lletres de batalla” del diari Menorca i també del meu blog em comenta l’apareguda el passat dijous dedicada a l’Estatut de Catalunya. Ella és clara i expressa les seves inquietuds així:

Josep Maria: La referència al Pla Ibarretxe m’ha fet pensar el següent: “La Constitució, que reconeix i garanteix el dret a l’autonomia….” no va partir per a totes les comunitats amb les mateixes condicions: País Basc i Navarra, concert econòmic. Per tant, està clar que primer hem de modificar la Constitució per acceptar els canvis que planteja l’Estatut català…. i açò no és el que es planteja ara, sinó a l’inrevés. Però sembla que hi ha d’haver la possibilitat d’interpretar la Constitució de tal forma que no estigui tan tancada -no sé com dir-ho d’una altra manera-…. sinó, com s’avançarà amb les autonomies?

El problema, a més, me sembla, és que de de ver el PSOE no és autonomista. Altra cosa és el PSC i molta gent més, com alguns/es del PSOE d’aquí, però no del de Mallorca, en general.

En fi, mai s’explica des de dalt -ni tan sols el PSOE que governa- que les normes surten d’alguna manera i per algun motiu, i se va fent camí. La Constitució ja s’ha canviat per vàries coses i no hi ha hagut cap daltabaix, perquè realment no hi havia motiu, però la gent no ho sap, açò, que alguns articles de la Constitució s’han canviat.

Com tampoc es recorda o no sap -la gent- que les autonomies no són iguals en drets, condicions, solidaritat, etc. i si hi havia un motiu en el moment de subscriure-la…. ara, se tenia que haver fet camí -n’Artur Màs ho va explicar molt bé a la TV3 a una pregunta per fer-lo “caure”- Però els polítics, en general, no se preocupen d’aconseguir que la gent pensi i sigui crítica, i, la premsa, tampoc. I així anam.

Per acabar el “rollo” que te don: vull ser optimista i el plantejament de l’Estatut esper que faci borinar coses per bé de tota la “Nació espanyola”.

Naturalment que la Constitució pot canviar-se. I potser és arribat el moment de fer-ho! El problema és que el text constitucional és presoner de la seva lletra (i del seu esperit) i en el cas d’un conflicte interpretatiu, cinquanta diputats o senadors són suficients per acudir al Tribunal Constitucional, al qual la mateixa Constitució atorga el poder d’interpretar-la. D’ací que les reformes exigeixin un quorum especial i elevat en el parlament (dos terços dels diputats), fet aquest que impedeix les interpretacions “generoses” si no es fan per consens.

En definitiva, que qualsevol interpretació d’aquestes que hem decidit anomenar “generoses”, si no tenen el consens necessari, corren sempre el perill d’acabar en el Tribunal Constitucional, que decidirà finalment si la norma sotmesa al seu judici s’ajusta o no al text i a l’esperit de la llei fonamental. I sembla evident que la interpretació constitucional que ha fet el Parlament de Catalunya no genera aquest consens (si més no a nivell espanyol). D’entrada, el PP català ha votat en contra i és evident que també ho farà el PP a les Corts.

¿I què he de dir del PSOE que no hagi dit la meva comunicant? La nostra visió d’Espanya no és la mateixa que es té des de Madrid. En Pere Jaume Bosch ho deia molt clar dissabte passat en el seu Dietario: “Escucho tertulias radiofónicas madrileñas y catalanas y parecen emisiones de planetas distintos. ¿Serán efectivamente naciones distintas?” I tenia tota la raó. El problema és que hem de conviure els uns amb els altres i el nexe d’aquest conviure és la Constitució, d’ací els esforços que tots hem de fer per respectar-la. La Constitució és el nostre problema, però és també la nostra garantia. Qualsevol ruptura penso que ens perjudicaria a tots.

Per concloure aquesta reflexió, però, crec que hauria d’afegir un quart supòsit als tres que recollia en la meva “lletra de batalla”. Hi cap també la possibilitat que els intèrprets que hem estat crítics (més o menys) amb el text de l’estatut català estem equivocats i que tot el que en ell es diu tingui encaix constitucional, bé íntegrament o amb unes poques modificacions que els catalans considerin acceptables. Aleshores hauríem dat un gran pas endavant, tot qui possiblement l’hauríem dat a costa d’una gran divisió dels espanyols, una divisió, però, que no respondria exactament a l’habitual que fem entre dretes i esquerres. Aquesta tindria un altre sentit.

El passat dijous vaig veure una pel·licula força interessat d’André Techiné, “Els fugitius”, amb Emanuelle Béart i d’altres actors joves més desconeguts. La novel·la de la qual s’ha extret el guió es diu “Les égarés” (els perduts) i, en efecte, es tracta d’una jove a la qual li acaben de matar el marit, tinent de l’exèrcit francès, que es veu obligada a fugir de París amb els seus dos fills a principis de juny de 1940, i a vagar per camins veïnals de França sota els trets dels avions alemanys. La relació amb els seus fills, la por a tot el que li és estrany i, sobretot, la relació furtiva amb un noi de disset anys escapat d’un correccional que és qui els ajuda a sobreviure, així com també el terrible drama final que s’inclou dins un altre drama més genèric, el d’una guerra que els francesos acaben perdent amb els alemanys amb qui signaran un armistici, conforma un film d’autor que no deixa l’espectador indiferent.

La pel·lícula és, en efecte, bella i corprenedora. Per a mi, però, tenia el valor afegit de tractar el mateix tema que mou a Nicolau M. Rubió a escriure el text d’ “Exode. De Paris à Soings-en-Sologne et retour du 11 juin au 5 juillet 1940”, un text que acabo de traduir del francès al català i que es publicarà en un llibre que es dirà “Llatins en servitud i altres notes de guerra”, que serà editat per l’editorial Lleonard Muntaner, en una col·lecció dirigida per l’exconseller de cultura de les Illes Balears, el professor Damià Pons. El text de Rubió és força menys dramàtic, però serva moments que a mi em van resultar emocionants.

Rajoy ha dit que el president del govern sembla que ha decidit de penjar-se amb la seva pròpia corda. De tota manera, això que sembla molt fort –que ho és, sens dubte- em sembla menys greu que l’acusació genèrica que ha fet a alguns diputats socialistes que, segons ell, li han demanat que els ajudi a fer descarrilar l’Estatut de Catalunya.

Això serà veritat o no ho serà, que jo no ho sé, però del que no hi ha dubte és que es tracta d’un cop baix, d’aquells que mai no es poden fer si no es dóna la relació de noms dels involucrats.

Aquest és, doncs, un dels casos en què s’ha d’aplicar a Rajoy aquella màxima de Wittgenstein que diu: “D’allò que no es pot parlar cal guardar-ne silenci.”

Sovint m’he referit en els meus articles al paper de la societat civil i a la marginació que aquesta ha sofert a mans dels polítics que, tancats en els seus ghettos, solen actuar prescindint d’aquesta societat quan no hi actuen en contra.

Un amic que es dedica professionalment a la política, en una conversa privada que tingué amb mi es queixava l’altre dia del poc interès que els ciutadans mostren per la política: “No es volen comprometre”, em dia. I jo, una mica mordaç, vaig contestar-li: “Vosaltres tampoc no els cerqueu” . I no els cerquen perquè qualsevol intromissió d’un estrany –i no en parlem si l’estrany és una persona de prestigi- desfà l’equilibri sempre inestable dels partits, la qual cosa provoca ordinàriament decepcions per part d’aquells que esperaven el benefici que, amb l’entrada del nou element, potser ja no podran gaudir.

Bé, deixo aquí el comentari, permeteu-me però que el completi amb un text del blog d’Enrique Gómez, La tercera ola, que m’ha semblat força interessant:

“¿Qué clase de fenómeno opera cuando personas con una gran formación y buen criterio personal se arrodillan ante sus líderes y se convierten en simples soldados?. A la mayoría de los ciudadanos, los que estamos fuera de los partidos políticos y su jerarquías piramidales, nos resulta sumamente difícil comprender qué les ocurre a los militantes de las formaciones políticas.

La semana pasada me dediqué en mis ratos libres a preguntar insistentemente a algunos amigos socialistas cuál era su opinión sobre el reglamento inconstitucional y liberticida que el gobierno de su partido impulsó unos meses atrás. La respuesta ha sido tibia: bueno, no me parece bien, pero es un aspecto secundario en la política de mi partido dicen la mayoría de afiliados con los que debatí. Sin embargo, cuando el PP propuso la LSSI no dudaron en tildarlo, con razón, de grupo liberticida y represor. Por eso digo que a los ciudadanos de a pié que estamos fuera de estas jerarquías nos sorprenden la relatividad, la subjetividad y el doble rasero con el que los militantes tratan los temas políticos.

Debido a la estructura piramidal, la disciplina de partido y la mentalidad de clan o de familia que tienen los afiliados, hace mucho tiempo que dejé de confiar en ellos. Por eso tan sólo me fío de la política real, la que promueve la sociedad civil, y únicamente admiro a las personas que ejercen su labor política (todos somos políticos en el fondo) desde su individualidad o desde asociaciones. Y es que hay una gran diferencia entre ser un socio y ser un militante: mientras un socio es una persona soberana de sus decisiones y sin disciplina de grupo, un militante acaba siendo como un recluta dentro una estructura de mandos. Unas veces el soldado alcanza el grado de general y otras se conforma con llegar a cabo furriel, pero casi siempre se somete a la doctrina del grupo y a las consignas que envían desde sus cuarteles, también llamados sedes.

En otras ocasiones la sociedad civil ha tenido que pararle los pies a los diferentes gobiernos por abusos de poder y, en este caso nos toca nuevamente recordar a los que mandan ahora y a los que les siguen ciegamente que hay determinados límites que no pueden traspasar.”

Creat pel Concili Vaticà II, el Sínode del papa amb els bisbes celebra els quarantè aniversari, i es celebra des del diumenge passat. La matèria a tractar aquest cop és el sagrament de la Eucaristia que s’analitzarà -com ha dit Benet XVI- a la vista de la pèrdua cada cop més constant dels valors sagrats i de la secularització del món occidental.

El papa actual sembla tenir molt clar que el descens del nombre de vocacions i el progressiu buidament de les esglésies són en gran part degudes a l’oblit de “l’esperit de la litúrgia”, “a influències malèfiques” i a la “protestantització dels esperits”, d’ací que la idea del papa sigui de “fer néixer un nou moviment litúrgic.

El document de treball que serveix de base al sínode parteix de les respostes a un qüestionari que s’ha adreçat a les Esglésies locals, el qual desvetlla una progressiva ruptura entre la moral i la vida social dels catòlics i deplora que alguns “participin en l’Eucaristia alhora que neguen els ensenyaments de l’Església o sostenen públicament coses immorals com l’avortament”. En aquest sentit, el secretari general del Sínode, monsenyor Nikola Eterovic, ha declarat que la comunió no és “un simple acte social, sinó que té un valor religiós i profundament espiritual”.

D’altra banda, els bisbes discutiran també durant aquests dies d’altres dossiers força conflictius com els que tracten de l’accés al sagrament de l’Eucaristia dels divorciats tornats a casar, de la intercomunió entre les diferents confessions cristianes o bé l’ordenació d’homes casats.

Tot aquest debat conclourà amb una exhortació postsinodal que farà el papa i que es publicarà n cap acabin els treballs.

Els qui vivim en comunió amb l’Església, encara que sigui des d’una posició crítica, hem d’esperar amb confiança els resultats d’aquesta reflexió que estan fent els bisbes amb el papa. Sempre hem de confiar.

Les eleccions que han tingut lloc a Dresde (Alemanya) no han implicat canvis substancials respecte del resultats anteriors. La coalició cristianodemòtrata ha incrementat en un escó respecte als obtinguts el passat mes de setembre i ha quedat amb 226, mentre que els socialdemòcrates resten amb els 222 obtinguts.

¿Facilita això l’accés d’Angela Merkel a la cancelleria? Doncs potser que sí, però també potser que no. De fet, si hem de fer cas als interessats, cap dels dos (ni Merkel ni Schröder) han renunciat a presidir el govern –la gran coalició-.

Tanmateix hi ha veus dins el SPD que pensen que la renuncia de Schröder a presidir el govern engrandiria el seu prestigi i potser facilitaria que la cancelleria restés en poder del seu partit, que en aquest cas proposaria per a regentar-la el president de la formació socialdemócrata, Franz Müntefering. Però també és cert que dins la CDU no tothom és partidari de mantenir la candidatura de Merkel, que ben podria ser que acabés renunciant a favor de Stoiber, el líder bavarès. De fet, tot està encara enlaire i és difícil fer una predicció segura.

L’octubre ha arribat amb un sol esplèndid, com si l’estiu no hagués de cedir mai. El mar aquests dies era més blau i feia calor, una calor apegalosa. I dic això perquè algun cop s’ha de parlar del temps, encara que aquí, a Menorca, tot i que a les converses entre gent cultivada surt molt sovint l’Estatut de Catalunya, el cert és que vivim encara dels ecos del ple de l’Ajuntament de Maó que desestimà les al·legacions contra la decisió de convertir el nom català de la ciutat en nom oficial.

El ple va ser de pena. Els “plus ultra” cridaren, pitaren, insultaren i es mostraren sempre incapaços d’acceptar la decisió municipal. Però el més lamentable és que els regidors del PP en cap moment condemnaren el comportament incívic d’una associació que –per a més inri- s’autoqualifica de cívica. De tota manera, la notícia més interessant és que –segons diuen els diaris- el seu president, Ramon Homs, es planteja dimitir. Fa estona que ho havia d’haver fet! Què no ho veu que el tenen al front com un home de palla? Quan jo li vaig dirigir personalment a ell una de les meves “lletres de batalla”, no va ser ell qui va contestar-me sinó un dels membres de la junta que em va dir més o menys aquestes paraules que ara cito de memòria: “Otra vez diríjase a mi y no a un anciano de casi ochenta años!”

Si a mi, president d’una associació, un dels associats em diu això, o és expulsat immediatament o bé jo dimiteixo. Però Homs com si res. Tanmateix sembla que no va poder suportar còmodament l’actitud dels seus tifosi (o potser hauria de dir hooligans) que, en general, són incapaços d’acceptar la democràcia.

¿I què hauria de dir dels regidors del PP? “La mayoria gubernamental ha passado el rodillo”, diuen ells. I jo els demano: ¿Per ventura no el passàveu vosaltres el “rodillo” quan, essent minoria, impedíeu que es complís el que ordena la llei de normalització lingüística per la simple raó que en aquella època la normativa municipal exigia una majoria de dos terços per a prendre aquest tipus d’acords?

Jo confio que lentament aquesta minoria cridanera i incívica vagi perdent força. Vaja, estic segur que s’anirà desinflant. El que dubto, en canvi, és que això ho arribi a veure el PP, que li fa costat a tota hora sense adonar-se que, de continuar així, difícilment acabarà governant l’ajuntament de Maó.

Vaja, tampoc no hi perdem res!

ÁNGEL ACEBES, Secretari General del PP.

Madrid. (EFE).- El PP ha exigido hoy que el nuevo Estatut se tramite en el Congreso como una reforma constitucional, que exige una mayoría de dos tercios de la Cámara para su aprobación, en lugar de la absoluta que requieren las reformas estatutarias.

El secretario general del PP, Angel Acebes, ha adelantado además que, en el caso de que el Estatut catalán se tramitara como una reforma estatutaria, su partido reclamará que el presidente del Gobierno disuelva las Cortes y convoque elecciones antes de que el Congreso decida la admisión a trámite del texto aprobado por el Parlamento catalán.

“Los ciudadanos españoles deben ser consultados antes de que el Congreso tome decisiones irreversibles” ante un “proceso de separación territorial”, ha asegurado Acebes.

El dirigente popular ha subrayado que el texto catalán contiene “al menos” 50 puntos inconstitucionales, y ha agregado que la aprobación hoy del Estatut “es un paso decisivo a una nueva relación de Cataluña con lo que ellos llaman España” -en referencia a ERC- y “es lo más parecido y reúne todos los requisitos de la libre asociación”.

Ha señalado que “por primera vez en las páginas de nuestra historia asistimos a que un presidente del Gobierno ha azuzado a una comunidad autónoma para separarse de España”, y ha añadido que el Estatut supone una “ruptura del consenso constitucional”.

JOSÉ ANTICH, Director de La Vanguardia

Como en las mejores películas de suspense, tan sólo hubo acuerdo entre los tres partidos que forman parte del Govern -PSC, ERC e IU- y Convergència i Unió en el último momento. Pero lo hubo, que es lo más importante, y Catalunya tendrá después de la sesión parlamentaria de hoy un proyecto de nuevo Estatut que se enviará a las Cortes para su posterior discusión. Ylo hará como siempre lo ha hecho: con un acuerdo parlamentario muy mayoritario en Catalunya. Un total de 120 diputados de los 135 que tiene la Cámara lo avalan y cuatro de los cinco grupos parlamentarios lo suscriben. Bueno es recordarlo. Sólo el PP se queda fuera del acuerdo, cosa que ni siquiera sucedió en 1979 con sus antecesores de Alianza Popular. Es muy posible que sin la tozudez política de Pasqual Maragall este Estatut hace tiempo que habría descarrilado. También sin los sacrificios que en muchos momentos ha tenido que hacer Carod-Rovira. Pero hay que elogiar la actitud del líder de CiU, Artur Mas, que ha defendido hasta el límite las posiciones de la federación y al mismo tiempo ha encontrado el punto de acuerdo con la actual mayoría. Decíamos ayer en nuestro editorial que de CiU dependía y la federación que ya lidera Mas ha sabido estar en su sitio. Si la aprobación del Estatut tenía algo que ver con el futuro político de Maragall o de Mas, el primero consigue su objetivo pero el segundo también y ambos salen tremendamente reforzados.

FRANCESC DE CARRERAS, Catedràtic de Dret constitucional, exmembre del Consell Consultiu de Catalunya

Los partidos del tripartito – valga la redundancia- se subieron hace casi dos años en una bicicleta y empezaron a pedalear. Todos juntos, prietas las filas, el que piense no sale en la foto. ¡A por el Estatut! “¿Será el Estatut de Maragall?”, se preguntaban inquietos, a su vez, los convergentes. “No puede ser, ¡el Estatut es nuestro, es de Catalunya!”, gemían apesadumbrados y envidiosos. Pero, finalmente, tras un vodevil muy bien llevado, Artur Mas parece que se está saliendo con la suya. El chico aplicado del Liceo Francés está resultando más listo de lo que esperaban los chicos de la bicicleta. Por supuesto, lo que se está aprobando es el Estatut de Mas y de Carod-Rovira. Los muy hábiles han utilizado a los socialistas catalanes para salirse con la suya. Han ganado.

De momento, los convergentes no se han subido a la bicicleta. Allí van pedaleando Iceta y Manuela de Madre, esforzados Poulidors, al frente del pelotón nacional. Prietas las filas. Pero llegará un día en que no los van a necesitar y a la bicicleta se subirán los otros. Anquetil siempre ganaba. Pero de momento están en la Generalitat, pisando las mullidas alfombras del poder. Ande yo caliente. Telefoneo a un amigo de la calle Nicaragua. “¿Cómo van los ánimos?”, pregunto. “Bien, muy bien, creo que tendremos Estatut, está al caer”. “Pero, y en Madrid, ¿qué van a hacer en Madrid?”. “Ah!, éste no es nuestro problema. ¡Qué se arreglen los del PSOE!”. Je, je, me parece oír antes de colgar.

(Les tres opinions s’han extret de La Vanguardia (30.09.05)