Josep Maria Quintana

En un món sacsejat per crisis simultànies —climàtica, social, tecnològica i espiritual—, les paraules del pensador Rafael Argullol a l’entrevista que li ha publicat “La Vanguardia” (5.08.25) ressonen amb una força inusitada: “El món només es pot salvar amb el retorn a l’humanisme.” La seva afirmació, lluny de ser una proclama romàntica o idealitzadora del passat, és una diagnosi precisa i urgent sobre l’estat del nostre temps. I potser també una brúixola per a tots nosaltres.

Argullol torna a posar el focus en el Quattrocento, aquell segle prodigiós que, segons ell, va protagonitzar la mutació cultural més profunda de la història de la humanitat. “Fou un segle en què va canviar la visió de la Terra, es descobrí Amèrica i el mar va passar a ser un de sol. Va canviar completament la idea del cos humà.” Amb aquestes paraules, l’autor no es limita a elogiar un període de glòria artística, sinó que apunta a una transformació radical en la manera com l’ésser humà es comprenia a si mateix i comprenia el món. Avui, aquest canvi és igualment necessari, però amb altres coordenades.

El pensament humanista renaixentista situava l’ésser humà com a mesura de totes les coses, celebrant la seva llibertat, creativitat i dignitat. Però com recorda Argullol, aquell humanisme “era eurocèntric”, i en molts sentits excloïa altres veus: la de la dona, la dels pobles no europeus, la de la natura… D’aquí que ell reivindiqui un “humanisme pluricèntric”que dialogui amb altres tradicions i que assumeixi plenament la diversitat del món actual. No es tracta de repetir el passat, sinó de continuar la seva millor intuïció: posar la persona —amb tota la seva complexitat— al centre de l’univers.

Però, com ell mateix adverteix, no podem parlar de retorn a l’humanisme sense revisar l’individualisme contemporani. Si el renaixement reivindicava la llibertat interior i l’afirmació de l’individu creador, avui l’individualisme s’ha transformat sovint en el seu contrari: “una espècie de mercaderia que produeix i consumeix”. La llibertat ha estat colonitzada pel mercat i per la lògica del rendiment. L’individu ha deixat de ser un misteri per esdevenir una marca personal, un perfil de xarxes, un algoritme optimitzat. Hem substituït la interioritat per l’aparença (penseu en els enganys sobre les titulacions acadèmiques) i el sentit de les coses per l’eficiència.

D’aquesta manera, Argullol fa una crítica punyent al món actual, on la idea de l’ésser humà ha esdevingut, diu, “grossera i quasi diria que grotesca”. Ens hem avesat a la manipulació, al fake, al decorat (a aparentar el que no som). I potser per això costa tant trobar avui una veu capaç d’afirmar amb convicció, com ho va fer Pico della Mirandola al segle XV, que “l’home és un gran miracle”. Per a Argullol, aquesta pèrdua de la grandesa interior de l’ésser humà és més greu que qualsevol crisi política o econòmica: és una crisi d’esperit, una erosió del que ens fa realment humans.

I tanmateix, hi ha esperança. Perquè si una idea recorre tota l’entrevista és la d’una urgència moral de recuperar el sentit de la dignitat, de la llibertat, de la creació i de la compassió. Per a ell, la compassió —“compartir la passió, la dignitat, la llibertat”— no és un valor sentimental o religiós, sinó profundament humanista. És la consciència que en explotar o instrumentalitzar l’altre, perdo també la meva pròpia humanitat. Una afirmació que em sembla revolucionària.

Un altre front que Argullol obre amb lucidesa és el de la tecnologia. L’expansió de la intel·ligència artificial, diu, obre un escenari en què “la criatura podria substituir el creador”, com ja advertia la ciència-ficció en pel·lícules com Blade Runner. La humanitat, que es creia alliberada després de la “mort de Déu”, corre ara el risc d’afrontar la seva pròpia mort simbòlica. Sense fer-se preguntes, sense posar-se límits, sense un projecte de sentit, l’ésser humà pot convertir-se en una peça obsoleta dins de sistemes que ja no controla. El perill no és la màquina, sinó la nostra renúncia a pensar-nos.

Tot això converteix la proposta de Rafael Argullol en una crida radical: repensar què vol dir ser humans avui. No per nostàlgia, sinó per responsabilitat. No es tracta de tornar enrere, sinó de reprendre una línia interrompuda. Un fil que va d’Atenes a Florència i que pot arribar fins a nosaltres si el fem viure amb paraules i accions. Un humanisme que no ignori la ciència, però que tampoc sacrifiqui l’ètica. Que assumeixi la pluralitat, però no caigui en el relativisme. Que sigui capaç de mirar als ulls l’altre —humà, animal o planeta— i reconèixer-hi una dignitat compartida.

Aquest nou humanisme, afirma Argullol, ha d’alimentar també una nova democràcia. No la mera forma electoral o institucional, sinó una manera de viure junts amb respecte, amb memòria, amb justícia. “Tot el que atempti contra la dignitat dels altres no és llibertat”, afirma amb contundència, desmuntant així el fals dilema entre llibertat individual i responsabilitat col·lectiva. El capitalisme salvatge, diu, ha degradat la noció mateixa de llibertat, convertint-la en excusa per a l’abús, l’explotació o l’oblit. Tornar a l’humanisme és també tornar a pensar què vol dir viure dignament amb els altres.

És difícil llegir aquesta entrevista sense sentir-se interpel·lat. Quan Argullol assenyala que “sense memòria no som res”, no només parla de cultura o d’art, sinó de l’experiència humana més bàsica: la capacitat d’aprendre, de recordar, de transmetre. I potser, en això, l’esperança està encara viva. No en els algoritmes, ni en els mercats, ni en les promeses buides del poder, sinó en la capacitat de pensar i de crear. També en la compassió, la lucidesa i la rebel·lia. Tres noms antics per a una nova resistència.

Si volem salvar el món, no n’hi ha prou amb solucions tècniques. Necessitem una nova mirada. I potser —només potser—, l’humanisme que proposa Rafael Argullol és la millor forma de començar a recuperar-la.

En plena ebullició mediàtica pel cas de Noelia Núñez, que ha dimitit com a diputada i dirigent del Partit Popular després que es descobrís que va inflar el seu currículum amb estudis universitaris que mai va acabar, seguit del cas, també descobert aquesta setmana, de José María Ángel, que, presumiblement, va accedir al càrrec que ostentava a la Comunitat Valenciana havent falsificat un títol universitari, correm el risc de caure en l’anècdota i perdre de vista el nucli de la qüestió. No es tracta només d’unes mentides puntuals, ni d’unes simples irregularitats administratives. El que realment ha quedat exposat en aquests casos és la relació entre la veritat, l’autenticitat i la confiança en la política. I això no és un tema menor: afecta el fonament moral de la vida pública.

No cal fer llenya dels arbres caiguts. De fet, resulta comprensible —encara que no justificable— que algú, sentint-se insegur o pressionat, hagi volgut embellir el seu perfil. Noelia Núñez va al·legar que la falsa atribució del doble grau en Dret i Ciències Polítiques havia estat una “equivocació” en una web institucional, i José María Ángel ha dimitit dels seus càrrecs afirmant que, en el seu expedient, no hi ha cap mena d’irregularitat. Però el cert és que, en el cas de Núñez, aquella titulació apareixia no només al portal del Congrés, sinó en entrevistes, xarxes socials i intervencions públiques. I en el cas d’Ángel, constava al seu expedient administratiu com a funcionari. El que la diputada presentava com un error puntual i Ángel afirma que és una persecució política, la resta del país ho llegeix com una construcció deliberada. Com una falsedat manifesta.

El problema no és, en cap cas, no tenir una carrera universitària. Afortunadament, la democràcia no exigeix títols per ser diputat (encara que sí per accedir a determinades funcions públiques). De fet, hi ha hagut grans polítics sense estudis reglats, però amb una profunda cultura política i una sòlida vocació de servei. El problema rau en mentir sobre qui som. I quan aquest engany es fa des d’una posició de poder i representació pública, la gravetat augmenta exponencialment.

La pregunta clau que ens hem de fer és: Per què algú menteix sobre la seva trajectòria? Pot haver-hi diverses motivacions: la por a no ser prou considerat pels ciutadans, la voluntat de destacar en un entorn competitiu, el mimetisme amb altres figures més “brillants”, o simplement l’esperança que ningú no ho comprovarà. Però la motivació no eximeix de responsabilitat. Més aviat ens parla de la cultura política en què vivim: una cultura que premia la imatge, la velocitat i l’ambició, sovint per damunt de la substància i la veracitat.

Quan un polític menteix sobre els seus estudis, no només s’enganya a si mateix. Enganya la ciutadania, trenca el pacte implícit de confiança i erosiona la credibilitat de la institució que representa. El càrrec públic no pertany a qui l’ocupa, sinó a la societat. Per això les exigències morals són —i han de ser— més altes que en l’esfera privada. No es tracta de ser perfecte, sinó de ser honrat, transparent i coherent amb allò que es predica.

És cert que la política està plena de matisos, i que la veritat —sobretot en els debats ideològics— no és sempre fàcil de delimitar. Però una cosa és discrepar sobre idees, i una altra és falsejar dades objectives sobre la pròpia vida. Aquesta darrera mena de mentida és la més perillosa perquè ataca directament la integritat del representant, que és qui encarna la paraula pública davant del poble.

Noelia Núñez i José María Ángel han dimitit, i això cal reconèixer-ho com un gest de responsabilitat. Però també cal entendre que la seva renúncia no tanca la qüestió. De fet, l’obre. Perquè ara hem de preguntar-nos quins mecanismes han fallat. Com és que ningú no va verificar les dades? Com és que cap responsable del partit no va advertir-ho abans? Com és que, a la Diputació de València, ningú no verificà la titulació? Quina cultura interna permet que aquestes pràctiques passin desapercebudes —o siguin tolerades— fins que esclaten als mitjans?

Aquesta mena de casos no són simplement errors individuals. Són símptomes d’una tolerància estructural a la impostura. I mentre aquesta cultura persisteixi, n’hi haurà més. Avui és un currículum, demà pot ser una contractació irregular, una adjudicació dubtosa o una promesa electoral buida. Mentir sobre un mateix no és només una mentida personal. És un senyal de com es concep l’exercici del poder.

El ciutadà, per la seva banda, també té una tasca: la de discernir. Perquè no tots els errors són iguals. No totes les mentides són insignificants. No és el mateix rectificar ràpidament i de manera honesta que resistir amb excuses fins que la pressió és insostenible. I tampoc és admissible que els partits utilitzin aquests episodis com a armes per atacar l’adversari, mentre minimitzen els casos interns (és el que han fet PP i PSOE). La doble vara de mesurar només afegeix cinisme i allunya la gent de la política.

Caldria aprofitar l’ocasió per establir mecanismes de verificació curriculars per a qualsevol càrrec electe o designat. Igual com es demanen certificats per accedir a una plaça pública, també hauria de ser obligatori verificar les dades exposades en els perfils institucionals. No es tracta de desconfiar a priori de tothom, sinó d’establir una cultura de transparència sistemàtica. La confiança, en política, s’ha de guanyar i protegir.

Però més enllà dels protocols, hi ha una qüestió de fons que ens interpel·la com a societat: per què vivim en un entorn on sembla més important semblar que ser? Què diu de nosaltres com a comunitat política que una persona es vegi empesa a inventar títols per sentir-se vàlida? Potser el problema és més profund, i afecta no només els polítics, sinó la mirada amb què jutgem les trajectòries vitals i les aptituds per al lideratge.

La política no necessita més títols, sinó més veritat. I la veritat comença per un mateix. Per saber qui som, què hem fet i fins on podem arribar, sense màscares ni ficcions. El coratge d’assumir les pròpies limitacions és, al capdavall, una mostra de maduresa personal i pública.

Que el cas Noelia Núñez i de José María Ángel serveixi, doncs, no per estigmatitzar unes persones concretes, sinó per recordar-nos com d’essencial és la veracitat en la vida democràtica. I per exigir a tots —també als votants— que la política no sigui un espai on valgui tot, sinó un lloc on el valor de la paraula es mantingui com a fonament insubornable de la confiança col·lectiva.

Parlava diumenge passat del perill que correm de perdre els drets fonamentals adquirits referint-me al pensament de Pere Ballester i als seus comentaris sobre la Constitució de 1931. Avui he d’insistir-hi referint-me al moment present, perquè més d’un cop tinc la sensació que una falsa seguretat ens acompanya: la idea que els drets constitucionals i les garanties democràtiques són inamovibles. Però aquesta fe és una perillosa forma de desatenció, perquè la democràcia és un equilibri fràgil que pot ser erosionat des de dins, especialment quan es normalitzen discursos i pràctiques que la posen en dubte.

En les darreres setmanes, diversos analistes i mitjans han alertat sobre el perill creixent d’involució que amenaça Espanya i bona part d’Europa. L’auge de Vox i la seva influència sobre partits com el PP ha generat un clima de polarització i regressió que no pot ser ignorat.

El diari El País advertia que la ultradreta trenca límits amb discursos xenòfobs que aposten per la “remigració massiva”, una expressió incompatible amb els drets humans. Aquestes propostes, abans rebutjades com a inacceptables, ara s’escolten amb creixent normalitat.

Aquest fenomen no és exclusiu d’Espanya. A tot Europa, la dreta tradicional cedeix terreny davant l’extrema dreta. L’analista Josep Ramoneda denunciava a la Cadena Ser que aquestes forces estan “claudicant” davant els populismes autoritaris per por de perdre suport electoral. Això ha donat lloc a una mutació silenciosa del discurs democràtic, que desfigura la naturalesa mateixa del pacte constitucional.

Un exemple preocupant és Torre Pacheco (Múrcia), on una manifestació xenòfoba i violenta va acabar amb enfrontaments greus. Lluny de ser un cas aïllat, l’episodi va ser alimentat per una narrativa d’odi difosa per mitjans i influencers d’extrema dreta. La idea d’un col·lapse social per culpa de la immigració s’ha convertit en un relat hegemònic que justifica la marginació i el rebuig de col·lectius sencers.

La reacció institucional ha estat ambigua. Encara que s’han obert investigacions, la resposta política sovint relativitza aquests fets o els utilitza per reforçar un discurs de “seguretat” que criminalitza col·lectius vulnerables. Quan l’Estat no defensa activament els drets fonamentals, en permet la vulneració per inacció. I és aleshores quan les garanties deixen de ser efectives.

Un dels aspectes més alarmants del que estic denunciant és l’efecte mirall de Vox sobre el PP. En aquest sentit l’evolució del discurs de Feijóo és paradigmàtica: d’una moderació aparent, ha passat a vincular immigració i delinqüència, parlant d'”invasions” en termes gairebé bèl·lics. Aquesta virada mostra fins a quin punt la pressió electoral pot empènyer partits tradicionals cap a posicions que erosionen la cohesió social i el respecte als drets humans.

Aquest gir respon a una estratègia per competir pel vot d’extrema dreta assumint-ne part del marc discursiu. Però això normalitza idees que tenen impacte real. El llenguatge configura la realitat: parlar de persones migrades com una amenaça és el primer pas per justificar la seva exclusió o persecució. I, a poc a poc, la societat s’acostuma a aquest relat.

Agreuja aquest problema el fet que Europa sigui un mirall on no volem mirar-nos. En efecte, a Itàlia, el govern de Giorgia Meloni ha aprovat mesures repressives contra migrants i col·lectius LGTBI. A França, l’ascens del Rassemblement National ha forçat Macron a fer aliances per evitar una majoria ultra. A Alemanya, l’AfD creix tot i estar sota vigilància per vincles amb moviments neonazis.

Aquest panorama europeu confirma que la involució democràtica és un risc real i global. L’article de Time, “Why Europe Can’t Tame the Far Right” (“Per què Europa no pot domesticar l’extrema dreta”), explica com aquesta normalització ha calat en les institucions i en l’opinió pública, amb respostes institucionals cada cop més tèbies. La por a perdre eleccions fa que les forces democràtiques adoptin elements del discurs ultra, desdibuixant els límits entre allò acceptable i allò intolerable.

El problema no és només l’existència de partits d’extrema dreta, sinó que la resta de l’espectre polític i la societat civil n’assumeixi el relat. Quan idees autoritàries i xenòfobes deixen de ser rebutjades per ser debatudes com a opcions raonables, es creua una frontera perillosa. Aquesta desactivació moral i institucional és el primer pas cap a una pèrdua real de drets.

Com deia Glòria Serra en un article recent a La Vanguardia, hi ha símbols que haurien d’haver quedat enterrats a la Transició, i tanmateix tornen a aparèixer a les places i en boca de dirigents polítics. La seva normalització és una forma de revisionisme i de deslegitimació democràtica, que afebleix les bases del consens democràtic i del respecte plural.

Convé, per tant, que tots ens convencem que la democràcia no es defensa sola; que no n’hi ha prou amb votar cada quatre anys ni confiar en les institucions. Ens cal una actitud de resistència activa compromesa amb els drets fonamentals. Perquè la involució no és inevitable, però tampoc es pot descartar. I la història ens ensenya que els drets es poden perdre més ràpidament del que es van conquerir, i que les garanties constitucionals només serveixen si la societat les defensa de manera conscient i activa.

El passat dissabte, l’Institut Menorquí d’Estudis va retre homenatge a una figura cabdal del pensament jurídic menorquí i espanyol: Pere Ballester Pons (1856-1946). Jurista de conviccions moderades però profundament reformadores, Ballester va saber llegir amb gran intel·ligència la transcendència de la Constitució republicana de 1931. Aquest text no només trencava amb l’Espanya caciquil, clerical i desigual; obria la porta a un país democràtic, laic i just. L’anàlisi que en va fer Ballester és una lliçó d’humanisme jurídic i una guia que, en temps de confusió i retrocés, cal recuperar.

Ara que s’albira un deteriorament dels drets i llibertats aconseguits, convé mirar enrere per entendre com, fa gairebé un segle, una generació valenta va concebre la Constitució com una eina de transformació social i política. I és aquí on la figura de Ballester esdevé lluminosa: llegint-lo, descobrim com el dret pot ser motor de justícia i llibertat, i no un simple instrument per mantenir l’ordre establert.

Per a ell, la Constitució de 1931 no era només la substitució de la monarquia per una república democràtica. Era l’inici d’un paradigma jurídic nou, on totes les lleis —incloses les civils— havien de sotmetre’s als principis de llibertat, justícia i igualtat. L’article 1 de la nova norma fonamental no era una proclama buida; era el fonament d’una nova arquitectura legal que calia desplegar amb coherència.

A través d’articles publicats a La Voz de Menorca i a la Revista General de Legislación y Jurisprudencia, Ballester va denunciar els privilegis de classe, de religió i de sexe que perpetuava el dret civil. Creia, amb raó, que una democràcia autèntica només pot construir-se si l’economia serveix el bé comú i si la llei protegeix els més febles, no els més poderosos.

En un moment com l’actual, en què l’extrema dreta posa en dubte els fonaments de l’estat de dret, el dret internacional i fins i tot la igualtat de gènere, la veu de Ballester ressona amb més actualitat que mai. Ja el 1931 va defensar la subordinació de la riquesa a l’interès general, la igualtat entre tots els fills —matrimonials o no— i l’autonomia jurídica i política de les dones.

En contrast, avui assistim a la trivialització de valors essencials: es menysté la laïcitat, es qüestionen els drets LGTBI, es menysprea la memòria democràtica i es torna a posar en dubte la plena ciutadania de les dones. Davant aquest panorama, preocupa la pobresa del debat polític i la ignorància jurídica amb què es promou el retrocés. Mentre Ballester argumentava amb rigor per què el divorci era un dret, per què la dona no podia continuar sent menor d’edat legal dins el matrimoni, o per què l’Estat havia de separar-se de l’Església, veiem com avui proliferen discursos que s’oposen als drets conquerits des del desconeixement o la mala fe.

Ballester també va defensar principis que avui tornen a estar sota amenaça. Va afirmar que la pena de mort no fa justícia, sinó que embruta l’Estat; i que una Espanya pacifista no pot mantenir estructures militars pensades per a la guerra. Va exigir coherència entre els principis proclamats i les polítiques públiques —coherència que avui sovint brilla per la seva absència quan veiem com alguns demanen que expulsem milions d’immigrants, erosionant amb aquestes polítiques  drets fonamentals com el d’asil o el dret a una educació laica i inclusiva.

Lliçons com aquestes ens han de fer pensar. La caiguda de la Segona República i l’arribada del franquisme no provocar tan sols canvis polítics: van suposar una involució brutal. En pocs anys es va desmantellar tot allò en què s’havia avançat: la igualtat legal, el sufragi universal (femení i masculí), la llibertat religiosa, el dret al divorci, la igualtat de tots els fills davant la llei (siguin o no matrimonials). Sovint ho oblidem, però la història ens recorda que cap dret està garantit perpètuament. Quan les institucions es debiliten i els discursos d’odi es normalitzen, el retrocés és més que possible: és imminent.

Avui veiem com es qüestionen obertament alguns pilars de la Constitució de 1978, com es criminalitza l’activisme social, com es propugnen lleis que conculquen molts drets socials en nom d’una teòrica llibertat que, paradoxalment, es nega a tractar desigualment els qui són desiguals (els pobres, els emigrants, els menors abandonats…), o que promou la recentralització del poder en detriment de la pluralitat nacional. I davant d’això, la lectura de Ballester és urgent. No només per comprendre el passat, sinó per defensar el futur.

Ballester no es limitava a descriure el dret: el volia posar al servei d’una societat més lliure, més igualitària i més digna. Ell va veure en la Constitució de 1931 una oportunitat per fer de la llei un instrument de progrés. I la seva manera de pensar —moderna, democràtica i radicalment respectuosa amb els drets humans— és avui més necessària que mai.

En temps d’incertesa, el seu llegat ens guia: no hi ha democràcia sense drets, no hi ha igualtat sense que les lleis protegeixin els més febles, no hi ha justícia sense memòria. Llegir Ballester no és només un exercici d’erudició: és un acte de resistència. I, potser, també d’esperança.

El Ministeri de Justícia espanyol ha impulsat una reforma profunda del sistema judicial amb l’objectiu de modernitzar-lo, fer-lo més eficient i obrir-lo a la pluralitat social. Aquesta reforma complementa la Llei Orgànica 1/2025, ja en vigor, i incideix en aspectes clau com l’accés a la carrera judicial i fiscal, l’organització dels òrgans judicials i el rol del Ministeri Fiscal. No obstant això, ha trobat una oposició frontal de les principals associacions de jutges i fiscals, que han convocat una vaga al juliol, amb acusacions d’atac a la separació de poders i amenaça a la independència judicial.

Tanmateix, una anàlisi serena del projecte revela que part d’aquesta oposició respon més a la defensa de privilegis corporatius que a una preocupació genuïna pels valors democràtics.

Democratitzar l’accés: una necessitat

Un dels eixos centrals de la reforma és el sistema d’accés a la carrera judicial i fiscal. L’actual model, basat gairebé exclusivament en una oposició memorística, ha estat criticat per la seva rigidesa, biaix socioeconòmic i manca d’avaluació d’habilitats pràctiques.

Actualment, també hi ha una via d’accés pel torn lliure, que es vol mantenir, però amb algun canvi substancial. A més de superar un test, la proposta de reforma manté la prova escrita i substitueixi una de les dues proves orals per un dictamen escrit (on l’anonimat ha de ser preservat, a diferència del que succeeix a l’exercici oral) per avaluar la capacitat argumentativa del candidat, i una entrevista final. També planteja una xarxa pública de preparadors i ampliar els recursos del Centre d’Estudis Jurídics per evitar que la preparació sigui un privilegi reservat a qui pot pagar-se anys d’estudi en acadèmies privades.

Aquest plantejament, lluny de suposar una “rebaixa” del nivell, busca diversificar els perfils que accedeixen a la carrera. S’aspira així a una judicatura més plural, més representativa de la societat i amb una base de competències més àmplia que no es limiti a la mera memòria. 

El paper ignorat dels jutges i fiscals substituts

Tot i haver estat claus per sostenir el sistema judicial durant dècades, els jutges i fiscals substituts han estat tractats amb precarietat i sense reconeixement. Ara, la reforma proposa mecanismes d’integració estable d’aquests professionals mitjançant processos transparents i exigents.

Convé no oblidar que aquest col·lectiu no ha estat nomenat pel govern, sinó per les Sales de govern dels Tribunals Superiors de Justícia, dominades per associacions conservadores com l’APM. Per tant, acusar-los ara de ser “infiltrats polítics” resulta incoherent. A més, la seva estabilització s’inscriu dins el procediment obert per la UE contra Espanya per l’excés de temporalitat a la funció pública.

L’oposició a aquesta mesura sembla més relacionada amb el control de l’accés a la carrera que amb criteris de qualitat.

Reorganització dels jutjats: eficiència i especialització

Es proposa la creació de tribunals d’instància, on diversos jutges compartirien seu i s’especialitzarien per àrees, busca millorar l’eficiència, repartir millor la càrrega de treball i reduir el col·lapse judicial. És un model que funciona amb èxit a altres països europeus.

També es vol potenciar la mediació com a via alternativa, especialment en l’àmbit civil i familiar, per fomentar una justícia menys litigiosa i més reparadora.

Algunes associacions judicials rebutgen la mesura per suposada pèrdua d’autonomia, però en realitat es tracta d’adaptar-se a les necessitats d’una societat complexa i canviant.

Més protagonisme del Ministeri Fiscal

La reforma atorga més pes al Ministeri Fiscal en la fase d’instrucció penal, un model adoptat àmpliament a Europa. Tot i que l’elecció del fiscal general pel govern pot generar reticències, també hi ha mecanismes institucionals per garantir-ne la independència funcional.

En lloc de rebutjar el model per sistema, caldria reforçar aquestes garanties. L’oposició frontal sembla derivar més de la por a perdre espais d’influència que no d’un debat rigorós sobre el bon funcionament del sistema judicial.

Independència judicial no és sinònim de privilegi

La independència judicial és un pilar fonamental de la democràcia, però no pot esdevenir una coartada per mantenir privilegis, barrar l’accés a perfils diversos o frenar reformes estructurals. El discurs alarmista que parla de “colonització” del poder judicial és desmesurat i desvirtua les crítiques legítimes.

La vaga convocada pels cossos judicials, tradicionalment poc inclinats a la mobilització, convida a reflexionar sobre si es defensen principis o interessos corporatius. La qüestió no és tant la separació de poders, sinó l’obertura del sistema a la pluralitat i al control democràtic.

Una oportunitat que cal aprofitar

La reforma no és perfecta i necessita ajustaments tècnics i més diàleg, especialment amb el PP, força influent dins la judicatura. Però el seu objectiu —democratitzar l’accés, reconèixer els substituts, reorganitzar els jutjats i modernitzar el sistema— és coherent amb els estàndards europeus i amb les demandes d’una societat que vol una justícia més eficient i representativa.

L’oposició basada en pors identitàries i resistència al canvi no hauria de frenar una transformació tan necessària. Modernitzar la justícia no és colonitzar-la, sinó fer-la més digna, oberta i al servei de la ciutadania.

En plena efervescència política, amb l’Estat immers en una crisi institucional provocada per casos de presumpta corrupció i la tensió entre partits cada vegada més polaritzada, sorprèn i preocupa que alguns membres destacats de la jerarquia eclesiàstica espanyola hagin decidit intervenir de manera directa en aquest escenari. El president de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), l’arquebisbe de Valladolid Luis Argüello, i el seu portaveu, el bisbe auxiliar de Toledo César García Magán, han demanat recentment eleccions generals anticipades i han insinuat, de forma implícita però clara, que el rei hauria d’intervenir per desencadenar-les. És la primera vegada, des de la restauració democràtica, que la cúpula de l’Església catòlica espanyola irromp en l’arena política amb una proposta d’aquesta naturalesa.

El fet és especialment greu per dues raons. D’una banda, perquè no hi ha hagut cap acord oficial per part de la Conferència Episcopal Espanyola per emetre aquestes opinions; i de l’altra, perquè aquestes declaracions no només trenquen la neutralitat institucional que el papa Francesc ha defensat insistentment durant el seu llarg pontificat, sinó que coquetegen perillosament amb les tesis i les formes de l’extrema dreta.

Segons l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, que també presideix la Conferència Episcopal Tarraconense, aquestes declaracions mai no van ser debatudes ni aprovades per l’òrgan col·legiat de la CEE. De fet, ni tan sols figuraven a l’ordre del dia de la darrera reunió de la comissió permanent celebrada a Madrid. Tant Planellas com altres bisbes catalans presents a la trobada –com el cardenal Omella, expresident de la CEE– es van mostrar sorpresos i molestos per la forma en què García Magán va donar la sensació que les seves paraules tenien el suport de tota la conferència. No era cert. Eren, com va recalcar Planellas, opinions personals que no representaven el conjunt de l’episcopat.

Aquest intent de convertir una opinió aïllada en una postura col·lectiva és, com a mínim, una manipulació informativa. Però a més, s’ha fet amb la clara intenció de condicionar el debat polític i alimentar un discurs que, avui, només defensa Vox. No és una coincidència que pocs dies després, el mateix Argüello aparegués públicament al costat de Santiago Abascal en la presentació d’un llibre del filòsof Miguel Quintana Paz. En aquell acte, Abascal va reclamar a l’Església catòlica que recuperi la defensa de la unitat d’Espanya com a “bé moral de la nació”, una idea que remet directament al nacionalcatolicisme franquista i als temps del cardenal Rouco Varela. Argüello, per la seva banda, no només no es va desmarcar d’aquest discurs, sinó que el va reforçar amb afirmacions sobre la “defensa de la pàtria” i la “necessitat de recuperar valors forts”.

Aquest viratge cap a la politització ideològica de l’Església no és casual. És un retorn, volgut i planificat, a un model eclesial que el papa Francesc va intentar superar des del moment en què va nomenar bisbes com José Cobo a Madrid o va confiar en Omella per liderar la Conferència Episcopal. El seu objectiu era clar: fer una Església menys ideologitzada, més pastoral, més a prop dels desafiaments socials reals i més allunyada de la trinxera política. Volia deixar enrere la cultura del poder i abraçar la de l’acompanyament. Però ara, amb el nou pontificat encara en procés de definició, alguns sembla que volen tornar a les velles trinxeres.

És per això que el posicionament d’Argüello i García Magán no és només imprudent; és directament irresponsable. Aquests bisbes no sols han trencat el consens eclesial, sinó que han posat en joc la credibilitat moral de l’Església a Espanya, identificant-la amb una opció política concreta. I aquesta opció no és una qualsevol: és la de l’extrema dreta, la de la confrontació, la de la simplificació patriòtica, la de l’ús dels valors religiosos per legitimar projectes polítics excloents.

Aquest alineament no només és contraproduent sinó que contradiu frontalment el mandat evangèlic. L’Església no és cridada a ser un actor més del tauler polític, sinó a ser referència moral des de la distància crítica, acompanyant les persones i no el poder. Quan l’Església entra en la pugna partidista, deixa de ser font de reconciliació i esdevé font de divisió. I això és exactament el que està passant.

Tampoc es pot obviar la dimensió institucional d’aquesta crisi. Si el portaveu de la CEE parla en nom de tots els bisbes sense haver consensuat prèviament el missatge, estem davant una greu ruptura dels mecanismes interns de representació. Això trenca la confiança no només entre els mateixos membres de la Conferència Episcopal, sinó també entre els fidels i la jerarquia. I aquí arribem al que, des d’una perspectiva local, ens interpel·la més directament: què en pensa el nostre bisbe?

A molts cristians de Menorca ens agradaria saber si el nostre pastor està d’acord amb aquesta deriva. Ens agradaria saber si comparteix el posicionament d’Argüello o si, com Planellas, considera que la missió de l’Església no és intervenir en la lluita pel poder polític. Ens agradaria saber si es considera representat per una cúpula que parla com si tots estiguessin d’acord, quan és evident que no ho estan. En definitiva, ens agradaria saber si podem seguir confiant que la nostra Església local es mantindrà fidel al missatge del papa Francesc i no es deixarà arrossegar per temptacions partidistes.

Per això, des d’aquí, voldria adreçar una pregunta directa a monsenyor Villalonga: què en pensa de tot plegat? Vostè, que coneix les realitats concretes de la nostra diòcesi, que ha estat proper a les problemàtiques socials i que ha manifestat sovint el seu compromís amb una Església senzilla, pobra i per als pobres, com valora aquesta intervenció dels seus companys en la política espanyola? Creu que és compatible amb el mandat evangèlic? Creu que ajuda a fer més creïble el testimoni de la fe? 

Hi ha una línia invisible, però sagrada, que tot representant públic no hauria de travessar mai: la que separa l’ambició legítima del poder de la destrucció deliberada del terreny de joc democràtic. Aquest juny del 2025, diversos líders polítics han decidit creuar-la sense vacil·lar. El resultat? El deteriorament accelerat de la confiança ciutadana en les institucions i la deslegitimació del sistema democràtic. I això, sigui als Estats Units, a Brussel·les o a Madrid, és un preu massa alt.

Mark Rutte, recentment nomenat secretari general de l’OTAN, ha optat per fer de majordom de Donald Trump en lloc de liderar amb dignitat una de les institucions internacionals més rellevants del món. Les seves paraules, “Europa pagarà a lo grande i serà la teva victòria”, dirigides a Trump, no només van provocar vergonya entre els assistents a la cimera, sinó que simbolitzen una rendició humiliant de l’esperit europeu davant d’un populisme reaccionari que ha menystingut reiteradament els valors fundacionals de l’Aliança Atlàntica.

El càrrec de Rutte no és honorífic. Representa la veu de la coordinació militar i política d’Occident. Davant d’autocràcies com la russa o la xinesa, Europa necessita líders amb fermesa, no aduladors que es postren davant el poder, esperant un somriure o una foto. Rutte no ha estat a l’altura, i el mal que fa no és només simbòlic: és estratègic. Europa queda debilitada en la seva posició i Trump en surt reforçat com a figura inevitable i temuda.

Però si pensem que aquest esperpent és exclusiu de la geopolítica internacional, només cal girar la vista cap a Espanya per comprovar com aquí també el lideratge polític es converteix en una cursa cap al precipici institucional. El Partit Popular, amb Feijóo al capdavant i Aznar i Rajoy com a acompanyants de luxe, ha decidit seguir fil per randa el manual trumpista. El dany és doble: trenca amb la mínima responsabilitat institucional que s’espera d’una oposició i mina la credibilitat del sistema electoral espanyol.

Qüestionar, sense cap prova, el vot per correu; insinuar fraus electorals; parlar obertament de “pucherazo” és assumir que tot val amb tal de desgastar el govern. És una estratègia irresponsable que no només erosiona el PSOE, sinó que fa mal a la democràcia. Quan els ciutadans comencen a desconfiar del sistema electoral, el pas següent és la desafecció, el radicalisme i, en el pitjor dels casos, l’acceptació de solucions autoritàries com a resposta a un sistema presumptament corrupte.

El PP, en lloc de presentar-se com una alternativa sòlida i sensata, s’ha llançat a competir amb Vox per veure qui és més incendiari. Aquesta actitud suïcida no només l’afebleix com a opció política, sinó que deixa el país orfe d’una dreta constitucionalista que assumeixi les regles del joc. Sembla que prefereixen incendiar el castell a esperar amb paciència que els qui hi habiten acabin per sortir. I mentrestant, la política espanyola es degrada sessió rere sessió, amb insults, desqualificacions i un ambient de taverna que allunya el Congrés de qualsevol idea de sobrietat institucional.

En aquest context, no ajuden tampoc les figures històriques que haurien de contribuir a la moderació. Felipe González, expresident socialista, ha decidit jugar a la contra del seu propi partit, amenaçant de no votar més el PSOE si es consuma la llei d’amnistia. Potser oblida que la política no consisteix a ser fidel a una posició inamovible, sinó a governar en la realitat del moment. I la realitat actual exigeix buscar una solució política que posi fi al conflicte català. Pedro Sánchez ho va dir clarament: “A pesar de tots els atacs, el que està fent aquest Govern és molt important per a garantir la convivència i la unitat d’Espanya”.

El que està en joc no és només una llei o una legislatura. És la convivència entre ciutadans i la confiança en les regles del joc. I si fins i tot els qui van contribuir a consolidar la democràcia fa dècades avui decideixen dinamitar-la en nom d’una nostàlgia perillosa, què podem esperar de les noves generacions?

El que uneix aquests episodis –el servilisme de Rutte, el populisme incendiari del PP, la intransigència de Felipe González– és una mateixa pulsió: la incapacitat d’assumir els límits institucionals del poder. Uns perquè aspiren a tornar-hi a qualsevol preu. D’altres, perquè es resisteixen a perdre influència. I alguns, com Rutte, perquè confonen liderar amb complaure.

Davant d’aquest panorama, la ciutadania necessita referents sòlids. Líders que entenguin que el poder no és una fi, sinó un mitjà per garantir el benestar, la llibertat i la cohesió. Líders que sàpiguen perdre amb dignitat i guanyar amb mesura. Que no cridin al frau quan perden, ni renunciïn als seus principis per agradar a qui potser torni a manar. Que recordin que una institució no és un escenari, sinó un compromís amb la història i amb el futur.

No és només una qüestió d’estil. És una qüestió de supervivència democràtica.

En el moment en què escric aquestes línies, la presumpció d’innocència protegeix Pedro Sánchez de qualsevol acusació penal directa relacionada amb els casos de José Luis Ábalos i Santos Cerdán. Tanmateix, no estem parlant de dret penal (encara que aquest segurament haurà d’aplicar-se a algú), sinó de responsabilitat política. I aquesta es fonamenta en un principi essencial: si confies poder a algú que traeix aquesta confiança, també n’ets indirectament responsable. És el que estableix el principi de la culpa in eligendo.

Pedro Sánchez ha vist com dos dels seus col·laboradors més propers han estat esquitxats per escàndols de gran abast. José Luis Ábalos, antic ministre de Transports i exsecretari d’Organització del PSOE, va incorporar al seu cercle Koldo García, qui avui està sent investigat com a figura clau d’una presumpta trama corrupta relacionada amb la compra de mascaretes durant la pandèmia. Tot i que Ábalos ja no forma part del govern ni del PSOE, la seva designació i l’estructura que l’envoltava van ser avalades i sostingudes per Sánchez durant anys.

Per altra banda, Santos Cerdán, secretari d’Organització del PSOE fins fa una setmana i un dels homes de màxima confiança del president, es veu immers en sospites greus sobre la seva intermediació amb empresaris, concessions i aliances opaques. Encara que en aquest cas la investigació és preliminar, les evidències semblen tan greus que la seva continuïtat al capdavant de l’organització socialista s’ha fet impossible i ha estat expulsat del partit.

En aquest escenari, la doctrina jurídica de la culpa in eligendo ofereix un marc ètic i institucional pertinent. Segons aquest principi, una autoritat pot ser considerada responsable, no per les accions directes dels seus subordinats, sinó per no haver estat diligent en la seva selecció o supervisió. Aquest principi, reconegut en dret civil, penal i administratiu, ha estat aplicat de manera transversal per atribuir responsabilitats indirectes per omissió o negligència.

Si traslladem aquesta lògica a l’àmbit de la responsabilitat política, veiem que no cal que el president del govern hagi participat en la corrupció per ser responsable del context institucional i de les persones que decideix situar en llocs de poder. En democràcia, el poder no es delega de manera cega. Delegar comporta responsabilitat.

Aquest debat no és nou. Com a ciutadà que ha viscut de prop diversos moments històrics, recordo perfectament alguns exemples que em serveixen de referent. Willy Brandt, el canceller alemany, va dimitir el 1974 no per haver comès cap delicte, sinó perquè un ajudant personal seu, Günter Guillaume, va resultar ser un espia de la RDA. Brandt va assumir que havia fallat en la tria d’una persona clau i va fer el que avui semblaria insòlit: dimitir. Aquell gest no el va debilitar; el va engrandir.

També recordo el cas de Lord Carrington, ministre d’Afers Exteriors britànic, que va dimitir el 1982 per no haver previngut la guerra de les Malvines. Tot i que no era l’únic responsable, va considerar que havia fallat en el seu deure de previsió i lideratge. I va marxar. Amb silenci i amb dignitat.

Més recentment, el primer ministre japonès Shinzō Abe va renunciar (el 2007, en la seva primera etapa) després que diversos dels seus ministres fossin involucrats en escàndols. Ell no hi estava implicat, però va entendre que el conjunt del seu gabinet havia perdut la confiança del poble. Aquella dimissió va ser vista, al Japó i arreu del món, com un exemple d’ètica institucional.

Què tenen en comú aquests casos? En tots ells, els dirigents no van esperar a ser imputats o forçats pels fets. Van anticipar-se. Van entendre que el poder polític és també una responsabilitat moral, i que un error de selecció també és una forma de fallida institucional.

En el cas de Pedro Sánchez, no hi ha, fins avui, proves de participació directa en cap trama il·legal. Però hi ha una cadena de confiança fallida que l’afecta directament. No es tracta d’una negligència tècnica. Es tracta d’una fallida ètica, en la qual persones nomenades, protegides i sostingudes per ell han resultat implicades en conductes incompatibles amb l’interès públic.

Per tot això, l’única sortida políticament responsable és clara: Pedro Sánchez hauria de sotmetre’s a una qüestió de confiança al Congrés dels Diputats, o en el seu defecte, dissoldre les Corts Generals i convocar eleccions. No es tracta d’una reacció punitiva, sinó d’un exercici d’higiene democràtica. El missatge a la ciutadania ha de ser contundent: en aquest govern no es toleren les ombres ni els silencis còmplices.

Alguns podran al·legar que això és desproporcionat. Que no hi ha una responsabilitat directa del president. Però això seria ignorar el fonament de tota responsabilitat institucional: la cadena de confiança que sustenta l’Estat. Quan aquesta es trenca, cal reparar-la. I en política, reparar vol dir rendir comptes.

Els ciutadans d’avui, com els d’ahir, no esperen governs perfectes. Però sí que esperen dirigents que sàpiguen assumir les seves errades i actuar en coherència. No hi ha dignitat més gran en el poder que reconèixer quan aquest s’ha exercit malament. No hi ha lideratge real si no es fonamenta en la responsabilitat.

Pedro Sánchez, si vol estar a l’altura dels referents que la història ens ha llegat, ha de demostrar que entén que la responsabilitat política no és una exigència partidista, sinó un pilar de la democràcia. I això passa, avui, per deixar que siguin els representants de la sobirania popular en una moció de confiança o el conjunt del poble en unes eleccions generals els qui decideixin si encara mereix continuar al capdavant del govern.

I si Pedro Sánchez no es veu en cor d’afrontar una d’aquestes dues possibilitats, també pot dimitir i deixar la solució als parlamentaris socialistes. El que no pot és continuar sense prendre una d’aquestes tres decisions.

Al meu darrer article del passat diumenge vaig afirmar que Marga Prohens no representa una aposta de renovació sinó una estratègia de resistència política. Bàsicament, perquè ha optat per conservar el poder assumint les exigències de Vox com a moneda d’estabilitat. 

El pacte pressupostari amb l’extrema dreta ha implicat, al meu entendre, cessions profundes en tres àmbits clau: la llengua, amb la desnaturalització de la immersió i la marginació del català; la immigració, amb polítiques reactives i estigmatitzadores; i la memòria democràtica, amb la derogació d’una llei construïda des del consens. Aquest conjunt de decisions no reflecteixen una visió de futur, sinó una política orientada al control intern i a l’acceptació tàcita d’un gir regressiu. Prohens, com Feijóo, ha prioritzat la supervivència política a curt termini, encara que sigui a costa dels valors que han garantit la convivència i l’equilibri institucional a les Illes.

Davant d’aquest escenari, i sense minimitzar la responsabilitat directa de Prohens i del PP, cal obrir un espai per a una reflexió fent una pregunta que pot resultar incòmoda: Podia el PSOE, tot i estar a l’oposició, fer alguna cosa per evitar aquest desenllaç? La pregunta no és ni retòrica ni pretén ser oportunista. Apunta només a una responsabilitat que, sense ser principal, tampoc és del tot inexistent. I això perquè quan es tracta de protegir valors estructurals d’una societat, cap partit que es consideri constitucionalista no pot limitar la seva actuació a esperar exclusivament el desgast del rival.

Després de les eleccions, amb una presidenta en minoria, el PSOE va optar per una oposició frontal i sense concessions. Lògica des del punt de vista partidista i comprensible ideològicament. Però aquesta estratègia ha tingut costos molt concrets per a la ciutadania. Per això considero legítim preguntar-me si una actitud més dialogant, sense necessitat de cedir els principis, hauria pogut evitar l’entrada de Vox en la presa de decisions fonamentals.

El precedent del desembre de 2024 és revelador. Davant l’aprovació per error d’esmenes de Vox a la llei de simplificació administrativa, el PP es va veure obligat a recórrer al PSOE per revertir-les. El PSOE hi va accedir, i a canvi es va preservar la Llei de Memòria Democràtica. Aquesta operació demostra que el diàleg estratègic és possible, fins i tot entre partits confrontats.

Aquesta manca de voluntat de trobar espais compartits contrasta amb la decisió del mateix PSOE de facilitar la investidura de Mariano Rajoy l’any 2016. Aquella abstenció, que va costar el càrrec a Pedro Sánchez (un dels polítics més hàbils que té Espanya, però també dels més intransigents), va ser una mostra de responsabilitat institucional per evitar una tercera repetició electoral. Per què aquest sentit de responsabilitat no es va activar a les Balears? Per què no es va explorar una abstenció condicional per permetre un govern del PP en solitari, amb acords puntuals i clàusules de salvaguarda per a les grans qüestions que ara s’han malmès?

Acordar no vol dir cogovernar. Cedir en la forma no és cedir en el fons. El PSOE podria haver condicionat el seu suport puntual a la defensa del model d’immersió lingüística, al respecte per la memòria democràtica i a una política migratòria ambiciosa i humanista. No calia entrar al govern ni avalar la totalitat del programa del PP. Només calia tenir clar quins eren els límits que no es podien traspassar i actuar amb intel·ligència estratègica per protegir-los.

Aquesta actitud s’hauria pogut traduir en un suport tàcit però decisiu a iniciatives puntuals, establint una nova cultura institucional basada en la responsabilitat compartida. En lloc de confrontar des de la distància, es podria haver influït des de la proximitat crítica. En altres paraules, exercir una oposició útil. Una oposició que, en moments excepcionals, és capaç de posar l’interès general per damunt del càlcul partidista.

La renúncia del PSOE a jugar aquest paper no són bones notícies per a la política ni per a la societat, sobretot quan l’espai que no ocupa la centralitat democràtica l’ocupa l’extremisme. Perquè quan el centre no arbitra, el radicalisme marca les regles. Això és exactament el que ha passat a les Balears: Vox ha imposat l’agenda, no per força, sinó per absència d’una alternativa negociada i viable.

Desconec si el PP de Prohens hauria accedit a dialogar amb el PSOE i, per tant, no puc assegurar que el que jo estic reclamant en aquest article hauria estat possible, però crec que els socialistes haurien d’haver intentat encarnar una funció de contrapès responsable, garantint que determinades línies vermelles no es creuessin, sense necessitat d’embrutar-se les mans ni perdre coherència. Aquesta funció, tan pròpia de la maduresa democràtica, és la que sovint manca quan els partits es tanquen en la seva trinxera ideològica.

Aquest és el nucli de la reflexió que he volgut fer en aquest article amb el qual no pretenc —ni fer-hi prop!— criminalitzar el PSOE, sinó tan sols preguntar-me en veu alta si, amb una mica més de flexibilitat, no hagués contribuït a salvar els consensos fonamentals. I si aquesta flexibilitat no sols no hauria estat una renúncia sinó, ben al contrari, una manera d’enfortir la democràcia.

Salvar l’essencial és, de vegades, més important que tenir la raó absoluta. I la política, si vol estar a l’altura del seu temps, ha de saber distingir quan cal oposar-se amb contundència i quan cal oferir una sortida per evitar mals majors. El PSOE ha deixat escapar una d’aquestes ocasions. I, mentre es prepara per reclamar responsabilitats a la senyora Prohens per la seva política, potser també seria desitjable que fes una revisió profunda sobre les seves omissions.

El Partit Popular travessa una etapa política amb dues cares aparentment contraposades però connectades estructuralment: la d’un Alberto Núñez Feijóo que no acaba d’assolir el poder estatal i la d’una Marga Prohens que governa a les Illes Balears gràcies a pactes que erosionen la centralitat ideològica del seu partit. Una oposició que crida molt però actua poc, i un govern que actua molt però renuncia massa. Aquest és, en essència, el retrat del PP actual.

Quan Feijóo va arribar a la direcció del PP el 2022, ho va fer amb l’aurèola del gestor solvent, del moderat capaç de reconciliar les diverses ànimes d’un partit trencat. Però tres anys després, la seva metodologia ha quedat marcada per una prudència que voreja la inacció i una retòrica inflamada que no es tradueix en actes. El contrast entre el llenguatge —on Sánchez és “ese tío” i “el capo de la mafia”— i la manca de gestos parlamentaris contundents —com la no-presentació d’una moció de censura— debilita la credibilitat del seu lideratge.

Feijóo no arrisca, i això té conseqüències. Prefereix el càlcul fred que el gest simbòlic. I en política, com demostren figures com Felipe González o el mateix Pedro Sánchez, sovint és el gest el que obre la porta al canvi, no el càlcul. La por al fracàs, la pressió d’Ayuso i la manca de control sobre els seus barons autonòmics l’han convertit en un líder més centrat en sobreviure que en liderar. La seva agenda real, com s’ha vist amb la convocatòria de la manifestació d’avui, 8 de juny, a Madrid (la setena contra el govern), no sembla tant per fer caure Sánchez com per reforçar el seu lideratge intern abans del congrés del partit.

Aquest immobilisme estratègic no només desgasta el PP com a alternativa, sinó que l’alia, sovint de forma tàcita, amb els postulats de Vox. Quan la retòrica esdevé més pròpia d’un míting radical que d’un debat institucional, i quan es comparteix carrer amb banderes franquistes i discursos d’odi, el PP perd la centralitat i la capacitat d’aglutinar el vot moderat. Feijóo ha intentat imitar el to d’Ayuso per recuperar votants, però la còpia rarament supera l’original.

Si Feijóo és la metàfora del poder que no arriba, Marga Prohens representa el poder que es conserva a qualsevol preu. Presidenta d’un govern autonòmic gràcies al suport de Vox, ha optat per una metodologia que combina discreció comunicativa amb una cessió programàtica profunda. L’exemple més clar és l’acord pressupostari amb l’extrema dreta, que inclou retrocessos en matèria lingüística, educativa, migratòria i memorialista.

En matèria de llengua, el gir és evident. El català perd centralitat com a llengua vehicular i es rebaixa el requisit per accedir a la funció pública. Amb el pretext del bilingüisme i la “llibertat d’elecció”, es promou una política que desnaturalitza la immersió lingüística i que, de facto, margina el català en un context on ja és la llengua feble. Aquesta laminació institucional del català es ven com una flexibilització, però és una erosió lenta d’un patrimoni col·lectiu.

En política migratòria, el gir és encara més dur. El PP balear ha assumit el relat de Vox sense matisos: criminalització dels menors no acompanyats, proves dentals per verificar edats, eliminació de subvencions a entitats socials, i plans de deportació. No es tracta d’una política migratòria ferma sinó d’una política reactiva, dissenyada per tranquil·litzar l’extrema dreta i generar un imaginari de control, tot i que els problemes de fons —com la falta de recursos o de coordinació amb altres administracions— no s’afrontin.

La derogació de la llei de Memòria Democràtica completa el triangle ideològic del pacte: llengua, immigració i memòria. L’eliminació d’aquesta norma no respon a cap urgència social ni eficàcia de gestió; respon a una voluntat de reescriure simbòlicament el passat i de desarticular consensos democràtics construïts amb esforç durant dècades.

Tot i les diferències de context —Feijóo a l’oposició, Prohens al poder—, les metodologies que despleguen responen a una mateixa lògica: la de controlar el relat intern i mantenir-se en el lloc que ocupen, més que de construir un projecte de futur. Feijóo evita riscos per no perdre suports dins del PP; Prohens accepta renúncies per mantenir el govern. Tots dos projecten una política centrada en la resistència més que en la iniciativa.

Cap dels dos no ha plantejat, fins ara, una alternativa clara, sòlida i reconeixible. L’estratègia de Feijóo és sorollosa però ineficaç; la de Prohens, eficaç però regressiva. El primer mobilitza sense resultat; la segona governa sense horitzó.

El problema de fons no és tant la naturalesa de les aliances, sinó què s’està disposat a cedir per mantenir-les. El pacte amb Vox, tant al carrer com als despatxos, no és neutre. Modifica prioritats, contamina discursos i desplaça els marcs de debat. La dreta que volia renovar-se torna, en realitat, a vells esquemes de confrontació, de por i de recentralització. I ho fa a costa de drets culturals, garanties democràtiques i cohesió social.

El risc més gran és que aquestes metodologies s’acabin normalitzant: que la política esdevingui una lluita per la supervivència interna i l’ocupació de l’espai institucional, i no una proposta de país. Espanya i les Balears necessiten lideratges valents, amb conviccions sòlides i capacitat de dialogar sense diluir-se. Ni Feijóo ni Prohens, a dia d’avui, han demostrat  que estan disposats a fer aquest pas.

El Partit Popular viu un moment de transició inacabada. Amb un líder estatal que no acaba d’arrencar i amb dirigents autonòmics que governen a base de renúncies, el partit sembla més preocupat per resistir que per construir. Feijóo té l’oportunitat d’encarnar una dreta moderna, europea i institucional, però s’encalla en la confrontació i la por de perdre el control. Prohens, per la seva banda, podria haver estat un model de centredreta balearista (com ho va ser l’enyorat Cañellas), però s’ha entregat a una agenda que erosiona els consensos socials que han fet possible la convivència a les illes.