Josep Maria Quintana

Conec López Burniol des de fa molts anys, dels temps en què ell exercia de notari i jo de registrador a Barcelona. Sempre he tingut per ell una gran consideració, tant per la seva solidesa com a jurista com per la seva qualitat humana. L’he llegit a “la Vanguardia” amb interès i atenció en nombroses ocasions i he compartit sovint la seva mirada crítica sobre la realitat política i institucional d’Espanya. Tanmateix, no puc amagar que segueixo amb preocupació –i amb disconformitat– molts dels seus darrers raonaments, i especialment el que va publicar el dissabte 13 de setembre sota el títol El Desastre final. El seu text, de gran força literària i d’un pessimisme profund, m’ha empès a escriure aquestes línies amb l’única voluntat de matisar i, si cal, contradir alguns dels seus plantejaments més taxatius.

López Burniol estableix un paral·lelisme entre la situació actual d’Espanya i el “Desastre del 98”, la pèrdua de les darreres colònies. El seu diagnòstic és que avui estaríem davant d’una amenaça encara més greu: no la pèrdua de territoris colonials, sinó la desintegració interna del mateix Estat. Una visió apocalíptica, que em sembla exagerada i que, sobretot, ignora els matisos i les potencialitats de la democràcia actual.

En primer lloc, el paral·lelisme històric és, al meu entendre, forçat. L’any 1898 Espanya era un imperi en decadència, que encara volia conservar possessions ultramarines en un món que ja no admetia relacions colonials. La desfeta davant dels Estats Units va ser militar i política, i va sacsejar la consciència nacional d’una manera brutal. En canvi, el conflicte present no és colonial ni militar: és democràtic i territorial. No es tracta de pèrdues imperials, sinó de com conviuen dins d’un mateix Estat diverses identitats nacionals i territorials. És evident que això provoca tensions, però no és en cap cas equiparable a una derrota militar humiliant que deixava Espanya sense veu al món.

En segon lloc, López Burniol associa la idea de plurinacionalitat amb la desintegració d’Espanya. Aquí hi discrepo de manera frontal. Reconèixer la pluralitat nacional no vol dir destruir l’Estat, sinó dotar-lo de més legitimitat. Països com el Canadà, el Regne Unit o Suïssa han sabut articular la diversitat interna sense per això desaparèixer com a subjectes polítics. La mateixa Alemanya, amb els seus Länder, demostra que la descentralització i el reconeixement de les singularitats poden ser factors de cohesió i no de ruptura. La paraula plurinacional pot incomodar alguns sectors, però reflecteix una realitat que no desapareix per molt que es negui: Espanya és un país amb diverses identitats nacionals, culturals i lingüístiques. No afrontar aquesta realitat és el que genera, de debò, el risc de fractura.

També em sembla problemàtica la conclusió de López Burniol, quan reclama que algú assumeixi amb “vista llarga i ànim gran” el lideratge per salvar la nació. La història ens ensenya que els projectes polítics no sobreviuen per l’acció d’un únic líder providencial, sinó per la solidesa de les institucions i la capacitat col·lectiva de trobar pactes. És un error confiar la sortida d’una crisi a l’aparició d’un “salvador”; el que cal és un lideratge compartit i democràtic, que sàpiga escoltar i integrar.

És cert que la situació política és complexa. Les posicions del Partit Popular i, encara més, les de Vox, mostren una resistència frontal a qualsevol intent de reconeixement plural. Però no per això hem de concloure que la plurinacionalitat és inviable. Al contrari: el debat polític i parlamentari actual ja mostra que hi ha una majoria capaç d’impulsar un camí de reconeixement i d’encaix. No serà fàcil, i caldrà molta pedagogia, però el rebuig d’una part de l’espectre polític no invalida la via del diàleg.

Diria més: el veritable perill no és l’aposta per la plurinacionalitat, sinó la rigidesa i la por. Quan es respon a les demandes de reconeixement amb judicialització i amb retòriques que només divideixen, aleshores sí que s’alimenta el malestar i la desafecció. La història de l’Espanya contemporània ens mostra que els intents d’uniformitzar han acabat sempre generant més conflictes que no estabilitat.

Per això crec que avui no estem davant del “Desastre final”, sinó davant d’una cruïlla que pot ser també una oportunitat, per més que la polarització d’avui i la manca de diàleg ens fan el camí difícil. Si Espanya sap reconèixer la seva pluralitat i transformar-la en un projecte inclusiu, sortirà enfortida. Si, en canvi, es continua negant l’evidència de la diversitat, aleshores sí que el risc de ruptura serà més gran.

En definitiva, comparteixo amb López Burniol la preocupació pel futur d’Espanya, però no el seu pessimisme. Tanmateix la referència al 1898 ens pot ser útil. Aleshores el desastre es va produir perquè Espanya no va saber adaptar-se al món nou, però el repte d’avui és justament l’invers: saber adaptar-se a una societat democràtica i plural. Si ho fem, no hi haurà desastre, sinó renovació.

Quan el secretari general del Partit Popular, Miguel Tellado, va dir públicament que ens cal “cavar la fosa donde reposarán los restos de un Gobierno que nunca debió haber existido en España”, no construí tan sols una metàfora desafortunada. Ben al contrari, usà paraules carregades de significat, amb una potència simbòlica que remet a un dels episodis més foscos de la història contemporània espanyola: la Guerra Civil i la repressió franquista. Parlar de fosses, en un país on encara avui hi ha milers de persones enterrades a les voreres dels camins i sense identificar, no és mai innocent. I fer-ho en el context d’una crítica política contra un govern legítimament constituït és, senzillament, perillós.

La primera part de la frase, “cavar la fosa”, apel·la a un imaginari col·lectiu de violència i extermini de l’adversari. En política, les metàfores bèl·liques són habituals, però quan s’arriba a la imatge de la fossa, el pas qualitatiu és molt més greu. No es tracta només de derrotar l’altre, sinó d’enterrar-lo, esborrar-lo, fer-lo desaparèixer. És un llenguatge que deshumanitza l’adversari polític i el situa fora del terreny legítim de la democràcia.

Tanmateix, la segona part de la frase encara és més reveladora: “un Gobierno que nunca debió de existir en España”. Aquesta afirmació no és una crítica a la gestió concreta de Pedro Sánchez ni a les seves aliances parlamentàries. És un qüestionament frontal de la seva existència mateixa. És a dir, nega la legitimitat del govern, nascut de la confiança del Congrés dels Diputats, seguint estrictament els mecanismes establerts per la Constitució.

Aquesta actitud no és nova. El Partit Popular ha reaccionat sempre amb dificultat quan no ha pogut governar. El 2004, després de la derrota electoral, va posar en marxa la famosa “teoría de la conspiración” sobre els atemptats de l’11-M, un relat sense proves ni suport judicial que tenia un objectiu clar: qüestionar la legitimitat de José Luis Rodríguez Zapatero. I des del primer minut del govern de Sánchez, el PP ha repetit la mateixa estratègia: presentar-lo com un usurpador, algú que ocupa la Moncloa de manera il·legítima, malgrat haver estat investit segons els mecanismes democràtics que ens hem donat.

La conseqüència d’aquesta actitud és doble. D’una banda, erosiona la confiança ciutadana en les institucions. Si dia rere dia s’insisteix que el govern és il·legítim, una part de la població acabarà creient que realment ho és. D’altra banda, converteix l’adversari polític en un enemic existencial. I quan l’altre és un enemic i no un competidor democràtic, desapareix qualsevol possibilitat de diàleg, i la política es degrada en guerra.

Aquest tipus de retòrica té efectes devastadors sobre la qualitat democràtica. No només alimenta la polarització i la crispació social, sinó que genera un ambient en què el debat raonat és substituït per l’eslògan i l’odi. Les paraules de Tellado, lluny de ser una anècdota, formen part d’una estratègia més àmplia en què el PP vol erosionar el govern i alhora el sistema que el sosté. Si el govern és il·legítim, també ho és el mecanisme que l’ha fet possible. En definitiva, es qüestiona la democràcia mateixa.

El paper de Feijóo, en aquest context, és igualment greu. El president del PP no només no ha corregit el seu secretari general, sinó que en massa ocasions ha contribuït a alimentar aquest relat de deslegitimació. Quan acusa Sánchez de governar gràcies a pactes amb “enemics d’Espanya”, quan parla d’“oprobis” o de “traïcions”, reforça la idea que el govern no és fruit de la democràcia parlamentària, sinó d’un frau a la voluntat popular. És una actitud irresponsable en algú que aspira a presidir el país i que, per tant, hauria de ser el primer a defensar el respecte institucional.

L’ús constant d’aquesta retòrica té, a més, un efecte multiplicador. Els mitjans de comunicació afins i les xarxes socials amplifiquen el missatge fins a convertir-lo en dogma per a una part de la ciutadania. El cercle viciós és evident: es repeteix que el govern és il·legítim, el missatge arrela en una part de la població, aquesta pressiona perquè l’oposició sigui encara més dura, i així es tanca una espiral de radicalització que deteriora la convivència democràtica.

En realitat, allò que s’està “cavant” amb aquest tipus de discurs no és la fossa d’un govern concret, sinó la fossa de la pròpia democràcia espanyola. Un sistema només pot funcionar si tots els actors accepten unes regles mínimes: que els resultats electorals són vàlids, que els governs sorgits del Parlament són legítims i que l’adversari polític és tan ciutadà com un mateix. Negar això és dinamitar el consens constitucional del 1978.

Obro “La Vanguardia” i les notícies que puc llegir a la portada em demostren sens cap mena de dubte que vivim temps foscos, temps en què la barbàrie s’ha convertit gairebé en rutina. Allò que abans hauria escandalitzat el món civilitzat, avui passa desapercebut entre titulars que s’encavalquen. Les notícies d’aquesta setmana ho il·lustren de manera descarnada: l’aposta de Donald Trump per un Tribunal Suprem dòcil als seus interessos, la prohibició que Palestina tingui veu a l’Assemblea General de l’ONU, l’assassinat polític a Ucraïna, els bombardejos a Iemen i la sensació de descomposició moral a Europa.

Podríem mirar cap a una altra banda, podríem encongir-nos d’espatlles com si res no fos amb nosaltres. Però aquest món és nostre, i la pregunta ètica inevitable és: fins quan serem espectadors passius d’una tragèdia que avança a pas ferm?

Els EUA, sota Trump, ens mostren la cara més crua de la política com a exercici de poder despullat de tot sentit del bé comú. Les institucions, que haurien de ser contrapès i garantia de drets, esdevenen instruments d’una estratègia personal. El Suprem, amb majoria conservadora, es presenta com la darrera trinxera per blindar polítiques comercials agressives i decisions que ignoren els més febles.

Alhora, la diplomàcia nord-americana castiga Palestina, beneeix Netanyahu i aixeca murs simbòlics i materials contra qualsevol dissidència. És la vella màxima de “als enemics, ni aigua”, aplicada sense vergonya en ple segle XXI. Tot plegat, mentre es combat la cultura woke en nom d’una llibertat d’expressió que només serveix per consolidar privilegis.

No és només Trump, és el que representa: la normalització del cinisme com a estil polític, la indiferència davant el sofriment aliè, la reducció de la diplomàcia a un espectacle de força.

Mentrestant, a Ucraïna, la bala torna a imposar-se a la paraula. L’assassinat d’Andrí Parubí a Lviv és molt més que un crim: és la mostra de fins a quin punt els conflictes polítics han esdevingut camps de caça on la violència té premi. La figura d’un líder caigut, mort a trets per un fals repartidor, simbolitza la fragilitat d’una democràcia assetjada i la impossibilitat de viure en pau quan el poder es juga amb armes i emboscades.

A milers de quilòmetres, al Iemen, un atac aeri israelià liquida un primer ministre i diversos ministres hutís. La guerra, ja enquistada, es reinventa en forma de nous màrtirs i represàlies. Cada víctima és una peça més en l’engranatge d’odis eterns, mentre les grans potències juguen amb el tauler com si fos un escacs macabre.

Tot això mentre Xi Jinping, vorejat per Vladímir Putin, Kim Jong Un, de Corea del Nort, i una vintena d’autòcrates de diversos continents, mostra el seu potencial militar i el seu pes econòmic i polític tot disputant a Donald Trump l’hegemonia comercial i militar.

I Europa? Josep Borrell digué fa uns mesos les paraules que calien: “Europa ha perdut la seva ànima”. No és només la impotència davant Putin, no és només la manca de lideratge en el conflicte de Gaza o en les relacions amb Israel. És la renúncia a una posició moral pròpia. Allò que havia estat un far de drets humans, de pau i de mediació, avui és un continent que vacil·la entre la submissió i la indiferència.

Macron i el canceller alemany Merz prometen més armes per a Ucraïna, més ajuda militar, més resistència. Però la pau no arriba, i la política exterior europea sembla reduïda a reaccionar, a seguir el compàs de Washington. Quan va ser l’última vegada que Europa va marcar un camí propi?

Davant d’aquest panorama, és legítim preguntar-se: què pot fer el ciutadà corrent, el lector que ara mateix passa els ulls per aquestes línies, davant de tanta barbàrie?

La temptació és refugiar-se en el “no hi puc fer res”, en la resignació. Però això és, precisament, el que alimenta els tirans. El silenci dels ciutadans és el millor combustible de les injustícies.

El que podem fer és exigir, incansablement, líders que estiguin a l’alçada. Reivindicar una política basada en la dignitat i no en el càlcul oportunista. Donar suport a aquelles iniciatives socials, culturals i polítiques que posen la vida per davant del poder. Construir xarxes de solidaritat que travessin fronteres i que facin sentir a Gaza, a Kíiv o a Sanà que no estan sols.

També ens cal revisar-nos a nosaltres mateixos. Quantes vegades consumim informació sense indignar-nos? Quantes vegades fem clic, compartim, opinem ràpidament, però no fem l’esforç d’entendre i actuar? La barbàrie no només es manté pels qui l’executen, sinó també per la indiferència d’aquells que podrien oposar-s’hi.

És cert, el món sembla enfonsar-se en un pou de violència i autoritarisme. Però la història ens mostra que cap sistema injust és etern. Les dictadures cauen, les guerres s’acaben, els pobles es reinventen. La clau és si sabrem, com a humanitat, trobar la força per recuperar l’esperança i fer-la política.

Europa necessita retrobar l’ànima. Els Estats Units necessiten redescobrir la democràcia com a projecte col·lectiu i no com a arma de confrontació. Els pobles del Pròxim Orient necessiten respirar, pau i reconeixement mutu. I nosaltres, ciutadans del món globalitzat, necessitem tornar a creure que la política pot ser noble, que pot estar al servei de la vida i no de la mort.

La pregunta que queda oberta és: estem disposats a fer el pas? O deixarem que el cinisme sigui l’única llei, que la bala sigui l’últim argument, que l’ànima d’Europa i del món es perdi per sempre?

La resposta no està només en mans dels poderosos. També està en les nostres.

Aquest estiu, Espanya ha tornat a viure una tragèdia anunciada. Segons el sistema europeu Copernicus, fins al 19 d’agost ja s’han calcinat 382.607 hectàrees, superant de llarg les xifres de 2022, que ja havia estat el pitjor any del segle. Set morts, més de 31.000 persones evacuades i un paisatge natural arrasat que trigarà dècades a recuperar-se són les dades més visibles d’una catàstrofe que té dimensions molt més profundes.

El cost econòmic és esfereïdor. Cada hectàrea cremada ens costa uns 24.000 euros entre extinció i reforestació, mentre que la prevenció no arribaria als 500. Si fem números, les hectàrees cremades aquest estiu representen 9.182 milions d’euros. Una factura que multiplica per cinquanta el que hauria costat invertir en mesures de prevenció. A aquest cost directe cal afegir-hi els milers de milions en pèrdues agrícoles, ramaderes, turístiques i immobiliàries; l’augment de primes d’assegurances; la caiguda del valor de la propietat en zones afectades; la interrupció del transport i de l’activitat econòmica; i, sobretot, el dany ambiental incalculable que suposa perdre biodiversitat i sòl fèrtil.

Però la devastació no és només econòmica i ecològica: també és humana. Famílies senceres han hagut d’abandonar les seves llars, molts agricultors i ramaders veuen com desapareix el treball de generacions i els serveis d’emergència han de suportar jornades extremes que deixen seqüeles físiques i psicològiques. L’impacte en salut pública és també preocupant: malalties respiratòries per fum, estrès posttraumàtic i una pèrdua notable de productivitat laboral.

Davant d’aquesta realitat, sorprèn —o potser ja no tant— la incapacitat dels nostres representants polítics per reaccionar amb sentit comú i unitat. En lloc de posar-se d’acord en protocols conjunts i reforçar la prevenció, cada episodi d’incendis o de catàstrofes naturals, com la DANA que va arrasar València a l’octubre passat, es converteix en una batalla partidista. El govern central es desmarca assegurant que és competència autonòmica; les comunitats acusen Madrid de desatenció; i l’oposició aprofita per carregar contra l’executiu de torn.

Aquest espectacle de retrets i declaracions encreuades deixa al descobert una veritat incòmoda: no hi ha una política d’Estat davant emergències que ja formen part estructural del nostre futur climàtic. El que hi ha és una lluita permanent pel relat i pel rèdit electoral, mentre el territori crema o s’inunda.

És especialment greu si recordem que les solucions existeixen i estan demostrades. El pasturatge extensiu redueix l’excés de biomassa; les cremes prescrites eliminen vegetació de forma controlada; les brigades locals i la vigilància comunitària permeten una detecció primerenca; i la inversió en gestió forestal genera ocupació i estalvia costos futurs. Tot això funciona en altres països i també en algunes regions espanyoles. Però requereix planificació, inversió sostinguda i, sobretot, coordinació entre administracions. Just el que falla una vegada i una altra.

El Tribunal de Comptes Europeu fa anys que denuncia les deficiències en les polítiques de prevenció a Espanya. Algunes autonomies han retallat pressupost en neteja de boscos i manteniment de franges de seguretat, prioritzant altres partides més “rendibles” electoralment. I alhora, es destinen recursos ingents a mitjans aeris i operacions d’extinció que, tot i ser imprescindibles, arriben massa tard: quan el foc ja ho ha arrasat tot pel davant.

El contrast és evident. Cada euro invertit en prevenció en pot estalviar desenes en extinció i centenars en pèrdues derivades. Però la política immediatista prefereix actuar sobre el desastre —i sortir a la foto— abans que evitar-lo. No és només ineficiència; és una irresponsabilitat que posa en risc vides humanes, el futur econòmic de zones rurals i la salut ambiental del país.

La situació recorda, salvant les distàncies, als dies de la pandèmia, quan l’exministre Salvador Illa va aconseguir un cert model de cogovernança amb les comunitats autònomes. No va ser perfecte, però almenys hi havia la consciència que la unitat era necessària. Avui, en canvi, davant cada emergència, sembla que l’únic objectiu és desgastar l’adversari polític. El resultat és que les comunitats apareixen com a simples escenaris de la batalla entre líders estatals, mentre les víctimes reals són els ciutadans.

El drama dels incendis i de les inundacions ens interpel·la directament. No és només una qüestió tècnica ni de pressupostos: és una prova de maduresa democràtica. Som capaços d’assumir que el canvi climàtic ens obliga a cooperar més enllà de colors polítics? O continuarem convertint cada desastre en una arma llancívola?

El país no es pot permetre aquesta dinàmica. Necessitem un pacte d’Estat per a la gestió d’emergències climàtiques, amb protocols clars, finançament garantit i una coordinació real entre nivells de govern. Necessitem també educació ambiental i una aposta per la gestió forestal sostinguda. I, sobretot, necessitem polítics capaços de mirar més enllà de les pròximes eleccions.

Que aquest pacte el proposi el Govern o l’oposició, a mi m’és igual. El que no em sembla acceptable és que ens quedem sense pacte perquè el PP es nega a donar suport al del PSOE i aquest el que s’acaba de treure de la màniga el PP (però no ha aplicat a les regions autònomes on governa).

La irrupció i el creixement de partits com Vox a l’Estat espanyol o Aliança Catalana a Catalunya no són un accident, sinó un símptoma d’una societat que, en part, ha decidit convertir la por i el rebuig a l’altre en bandera política. El mecanisme és simple i efectiu: assenyalar el migrant, especialment el musulmà, com a amenaça; reduir-lo a tòpics; i alimentar un clima de sospita permanent.

Aquest discurs, tan repetit, ja ha contaminat el debat públic. Tant, que alguns responsables eclesials s’han vist obligats a reaccionar. El cas del bisbe Joan Planellas de Tarragona és significatiu: davant d’actituds clarament racistes en l’àmbit polític, ha recordat que la convivència i el respecte no són negociables. Les seves paraules han incomodat sectors que viuen del conflicte i de la divisió, perquè els discursos d’odi s’alimenten del silenci còmplice.

En aquest context, les paraules del bisbe Jesús Sanz, d’Oviedo, han estat especialment greus. Referir-se als musulmans amb l’expressió despectiva de “moritos” és irresponsable. No només transmet menyspreu; contribueix a legitimar un llenguatge que partits xenòfobs han convertit en eina quotidiana. El risc és evident: la frontera entre el discurs polític de l’odi i el llenguatge eclesial queda perillosament esborrada.

El racisme rarament es proclama obertament. Sovint es disfressa de preocupació per la seguretat, per la identitat cultural o per la cohesió social. Però les paraules tenen conseqüències: quan un líder religiós utilitza diminutius ofensius, convida a percebre un col·lectiu com a ciutadans de segona.

La política té dret a discrepar sobre gestió migratòria, recursos socials o polítiques d’integració. El que no pot fer és degradar la dignitat de persones concretes, reduint-les a un problema o a un insult col·lectiu. Quan Vox parla dels immigrants com d’una amenaça estructural, o quan Aliança Catalana els converteix en el blanc dels seus mítings, no fa política: practica la deshumanització.

És aquí on la responsabilitat moral dels líders —polítics i religiosos— és immensa. Poden optar per encendre el foc o per apaivagar-lo, poden alimentar la por o bé apostar pel respecte i la convivència.

Per als cristians, la resposta no es troba només en la política, sinó sobretot en l’Evangeli. Marc narra un episodi revelador: la trobada de Jesús amb la dona sirofenícia (Mc 7,24-30). Ella era estrangera, marginada pel seu origen, i tot i així, amb fe i perseverança, aconsegueix que Jesús obri la seva missió més enllà de les fronteres d’Israel. L’ensenyament és clar: l’amor de Déu no té límits ni exclusions.

Aquí hi ha una advertència actualíssima: quan la institució religiosa es posa al servei de prejudicis culturals o polítics, es desvia del cor de l’Evangeli.

El missatge de Marc és nítid: en el Regne de Déu no hi ha estrangers. I el Crist convida a mirar l’altre —sigui migrant, refugiat o musulmà— no com a amenaça, sinó com a germà.

El Concili Vaticà II va ser igualment contundent. Gaudium et Spes (29) declara que “Tota forma de discriminació en els drets fonamentals de la persona, per raó de sexe, raça, color, condició social, llengua o religió, ha de ser vençuda i erradicada com a contrària al pla de Déu”.

A Nostra Aetate (3), l’Església afirma que “mira amb respecte els musulmans, que adoren l’únic Déu, vivent i subsistent, misericordiós i omnipotent”. Insultar-los no és només una manca de respecte: és una contradicció frontal amb el magisteri de l’Església.

I Lumen Gentium (13) recorda que tots els pobles estan cridats a formar part del Poble de Déu. No hi ha categories ni ciutadans de primera i de segona: només germans i germanes.

El Papa Francesc va insistir que “no es tracta només de migrants, es tracta de la nostra humanitat”. Per tant, quan una societat permet que els més febles siguin convertits en boc expiatori, posa en joc la seva pròpia dignitat col·lectiva.

Això val també per a l’Església: no es pot predicar l’amor al proïsme i tolerar un llenguatge que degrada persones concretes, senyor bisbe d’Oviedo. No n’hi ha prou amb declaracions institucionals: cal coherència, valentia i claredat. El silenci o la complicitat, encara que sigui inconscient, acaben sent un aval al discurs de l’odi.

Vox i Aliança Catalana han fet del menyspreu als migrants un instrument polític. És legítim combatre-ho des de la política, però també des de l’ètica i la fe. Els cristians estem cridats a fer-ho amb veu clara: no al racisme, no a la xenofòbia, no al menyspreu disfressat de debat públic.

Per això, quan un bisbe parla com un agitador i no com un pastor, cal denunciar-ho amb fermesa. Perquè el que està en joc no és només la coherència de l’Església, sinó la qualitat democràtica i humana de tota la societat.El missatge de l’Evangeli i del Concili és coincident: Déu no fa distinció de persones. L’Església, si vol ser fidel a Crist, tampoc pot fer-la. La fraternitat no és una opció, és l’essència de la fe.

Hi ha una frase que defineix bé la política catalana —i, per extensió, l’espanyola— d’avui: “No importa el que passi, importa el que expliquem que ha passat.” L’últim exemple és la valoració del primer any de Salvador Illa com a president de la Generalitat. Junts i el Partit Popular coincideixen en suspendre’l. Però el motiu d’aquest suspens és diametralment oposat.

Per a Junts, Illa és el president que ha aixecat un “tripartit del 155”, que ha votat més de 80 vegades amb PP i Vox i que ha emprès una “desnacionalització” de Catalunya. Per als populars, en canvi, Illa és el president que cedeix davant del “separatisme” per protegir Pedro Sánchez. Per a uns, és massa espanyolista; per als altres, massa independentista. Una paradoxa que no només fa somriure sinó que il·lustra fins a quin punt la política ha abandonat l’anàlisi objectiva per refugiar-se en relats prefabricats.

En un debat sa, les crítiques haurien de partir d’una base comuna de fets: quines mesures ha pres el govern? Quins resultats han donat? Quins objectius s’han complert i quins no? Però avui això sembla ciència-ficció. Tant a l’independentisme com al constitucionalisme més dur, el guió està escrit abans de començar la pel·lícula. La feina del partit no és descriure la realitat, sinó modelar-la perquè encaixi amb el seu relat.

Així, l’acord de finançament assolit el 14 de juliol és llegit per Junts com una humiliació —cap euro nou, cap singularitat— i pel PP com un privilegi —un “cupo separatista” que trenca la solidaritat autonòmica. El mateix document serveix per sostenir dues tesis contràries sense que ningú s’aturi a examinar les xifres amb serenitat.

Aquest mecanisme no és nou, però s’ha accentuat amb la polarització i les xarxes socials. La política s’assembla cada cop més a una sèrie televisiva amb temporades interminables, on cada personatge juga el paper assignat: l’heroi, l’antagonista, el traïdor, el salvador. No hi ha lloc per a girs de guió que trenquin el personatge. Si l’adversari fa alguna cosa positiva, cal minimitzar-la o reinterpretar-la com a part d’un pla ocult.

El resultat és que qualsevol intent d’anàlisi equilibrada es percep com a sospitós. El periodista, l’acadèmic o el ciutadà que reconeix mèrits puntuals a un adversari polític és acusat de vendre’s o de “fer el joc a l’altre bàndol”. Vivim, doncs, una cultura que penalitza la moderació i premia el dogmatisme.

He dut aquí el cas d’Illa perquè em sembla paradigmàtic, ja que concentra totes aquestes dinàmiques. Junts li retreu que no s’hagi plantat davant de Madrid en temes com el dèficit fiscal o el traspàs de Rodalies, i que hagi incomplert compromisos d’investidura. I el PP li retreu exactament el contrari: que cedeixi davant del nacionalisme català, que protegeixi el PSOE i que no hagi “tancat” la fase política oberta pel procés.

El diagnòstic és clar: per a uns, Illa és massa tou amb Espanya; per uns altres, massa tou amb Catalunya. El que podria ser llegit com un intent de governar des del centre és interpretat, inevitablement, com a feblesa o traïció, segons qui ho miri.

La discrepància és necessària en democràcia. Però el problema arriba quan aquesta discrepància és impermeable als fets. Si les xifres d’atur baixen, per a uns serà gràcies al govern central i per als altres malgrat aquest. Si la inversió estatal creix, per a uns serà un “pegat” insuficient i per als altres un malbaratament de recursos. El contingut objectiu de les dades és irrellevant; el que importa és com encaixen dins del relat previ.

Aquesta impermeabilitat té, però, les següents conseqüències greus: A) El bloqueig institucional, perquè qualsevol iniciativa és rebutjada si la impulsa l’adversari, sense importar-ne el contingut. B) La polarització emocional, perquè la política es converteix en una guerra cultural constant, on cada decisió és una batalla simbòlica. I C) La desafecció ciutadana, perquè molta gent, farta del soroll, es desconnecta de la política, deixant més pes als nuclis durs.

Quan no hi ha un espai compartit de fets, el debat democràtic s’erosiona. I sense aquesta base és impossible construir consensos mínims: Els acords tècnics es tornen sospitosos; les reformes a llarg termini són inviables i la negociació es veu com una concessió inacceptable.

Sortir d’aquesta trampa exigeix, però, voluntat i cultura democràtica. Voluntat per part dels partits, que haurien d’acceptar que l’adversari pot tenir raó en algun punt sense que això signifiqui rendició. I cultura democràtica per part dels mitjans i la ciutadania, que haurien d’exigir dades contrastables, indicadors clars i avaluacions independents.

Tornant, doncs, al cas de Salvador Illa, que he dut a col·lació, potser la qüestió de fons no és afirmar si ha estat un bon o mal president en aquest primer any, sinó si encara som capaços de respondre a aquesta pregunta amb rigor. Perquè si cada fet és reinterpretat segons el relat de qui el jutgi, la discussió no es fa sobre la realitat, sinó sobre quina ficció aconsegueix més adeptes.

La política, en teoria, és l’art de governar. Però si seguim pel camí he em emprès, correm el risc que es converteixi definitivament en l’art de narrar. I en aquest terreny, la veritat  sempre tindrà les de perdre.

En un món sacsejat per crisis simultànies —climàtica, social, tecnològica i espiritual—, les paraules del pensador Rafael Argullol a l’entrevista que li ha publicat “La Vanguardia” (5.08.25) ressonen amb una força inusitada: “El món només es pot salvar amb el retorn a l’humanisme.” La seva afirmació, lluny de ser una proclama romàntica o idealitzadora del passat, és una diagnosi precisa i urgent sobre l’estat del nostre temps. I potser també una brúixola per a tots nosaltres.

Argullol torna a posar el focus en el Quattrocento, aquell segle prodigiós que, segons ell, va protagonitzar la mutació cultural més profunda de la història de la humanitat. “Fou un segle en què va canviar la visió de la Terra, es descobrí Amèrica i el mar va passar a ser un de sol. Va canviar completament la idea del cos humà.” Amb aquestes paraules, l’autor no es limita a elogiar un període de glòria artística, sinó que apunta a una transformació radical en la manera com l’ésser humà es comprenia a si mateix i comprenia el món. Avui, aquest canvi és igualment necessari, però amb altres coordenades.

El pensament humanista renaixentista situava l’ésser humà com a mesura de totes les coses, celebrant la seva llibertat, creativitat i dignitat. Però com recorda Argullol, aquell humanisme “era eurocèntric”, i en molts sentits excloïa altres veus: la de la dona, la dels pobles no europeus, la de la natura… D’aquí que ell reivindiqui un “humanisme pluricèntric”que dialogui amb altres tradicions i que assumeixi plenament la diversitat del món actual. No es tracta de repetir el passat, sinó de continuar la seva millor intuïció: posar la persona —amb tota la seva complexitat— al centre de l’univers.

Però, com ell mateix adverteix, no podem parlar de retorn a l’humanisme sense revisar l’individualisme contemporani. Si el renaixement reivindicava la llibertat interior i l’afirmació de l’individu creador, avui l’individualisme s’ha transformat sovint en el seu contrari: “una espècie de mercaderia que produeix i consumeix”. La llibertat ha estat colonitzada pel mercat i per la lògica del rendiment. L’individu ha deixat de ser un misteri per esdevenir una marca personal, un perfil de xarxes, un algoritme optimitzat. Hem substituït la interioritat per l’aparença (penseu en els enganys sobre les titulacions acadèmiques) i el sentit de les coses per l’eficiència.

D’aquesta manera, Argullol fa una crítica punyent al món actual, on la idea de l’ésser humà ha esdevingut, diu, “grossera i quasi diria que grotesca”. Ens hem avesat a la manipulació, al fake, al decorat (a aparentar el que no som). I potser per això costa tant trobar avui una veu capaç d’afirmar amb convicció, com ho va fer Pico della Mirandola al segle XV, que “l’home és un gran miracle”. Per a Argullol, aquesta pèrdua de la grandesa interior de l’ésser humà és més greu que qualsevol crisi política o econòmica: és una crisi d’esperit, una erosió del que ens fa realment humans.

I tanmateix, hi ha esperança. Perquè si una idea recorre tota l’entrevista és la d’una urgència moral de recuperar el sentit de la dignitat, de la llibertat, de la creació i de la compassió. Per a ell, la compassió —“compartir la passió, la dignitat, la llibertat”— no és un valor sentimental o religiós, sinó profundament humanista. És la consciència que en explotar o instrumentalitzar l’altre, perdo també la meva pròpia humanitat. Una afirmació que em sembla revolucionària.

Un altre front que Argullol obre amb lucidesa és el de la tecnologia. L’expansió de la intel·ligència artificial, diu, obre un escenari en què “la criatura podria substituir el creador”, com ja advertia la ciència-ficció en pel·lícules com Blade Runner. La humanitat, que es creia alliberada després de la “mort de Déu”, corre ara el risc d’afrontar la seva pròpia mort simbòlica. Sense fer-se preguntes, sense posar-se límits, sense un projecte de sentit, l’ésser humà pot convertir-se en una peça obsoleta dins de sistemes que ja no controla. El perill no és la màquina, sinó la nostra renúncia a pensar-nos.

Tot això converteix la proposta de Rafael Argullol en una crida radical: repensar què vol dir ser humans avui. No per nostàlgia, sinó per responsabilitat. No es tracta de tornar enrere, sinó de reprendre una línia interrompuda. Un fil que va d’Atenes a Florència i que pot arribar fins a nosaltres si el fem viure amb paraules i accions. Un humanisme que no ignori la ciència, però que tampoc sacrifiqui l’ètica. Que assumeixi la pluralitat, però no caigui en el relativisme. Que sigui capaç de mirar als ulls l’altre —humà, animal o planeta— i reconèixer-hi una dignitat compartida.

Aquest nou humanisme, afirma Argullol, ha d’alimentar també una nova democràcia. No la mera forma electoral o institucional, sinó una manera de viure junts amb respecte, amb memòria, amb justícia. “Tot el que atempti contra la dignitat dels altres no és llibertat”, afirma amb contundència, desmuntant així el fals dilema entre llibertat individual i responsabilitat col·lectiva. El capitalisme salvatge, diu, ha degradat la noció mateixa de llibertat, convertint-la en excusa per a l’abús, l’explotació o l’oblit. Tornar a l’humanisme és també tornar a pensar què vol dir viure dignament amb els altres.

És difícil llegir aquesta entrevista sense sentir-se interpel·lat. Quan Argullol assenyala que “sense memòria no som res”, no només parla de cultura o d’art, sinó de l’experiència humana més bàsica: la capacitat d’aprendre, de recordar, de transmetre. I potser, en això, l’esperança està encara viva. No en els algoritmes, ni en els mercats, ni en les promeses buides del poder, sinó en la capacitat de pensar i de crear. També en la compassió, la lucidesa i la rebel·lia. Tres noms antics per a una nova resistència.

Si volem salvar el món, no n’hi ha prou amb solucions tècniques. Necessitem una nova mirada. I potser —només potser—, l’humanisme que proposa Rafael Argullol és la millor forma de començar a recuperar-la.

En plena ebullició mediàtica pel cas de Noelia Núñez, que ha dimitit com a diputada i dirigent del Partit Popular després que es descobrís que va inflar el seu currículum amb estudis universitaris que mai va acabar, seguit del cas, també descobert aquesta setmana, de José María Ángel, que, presumiblement, va accedir al càrrec que ostentava a la Comunitat Valenciana havent falsificat un títol universitari, correm el risc de caure en l’anècdota i perdre de vista el nucli de la qüestió. No es tracta només d’unes mentides puntuals, ni d’unes simples irregularitats administratives. El que realment ha quedat exposat en aquests casos és la relació entre la veritat, l’autenticitat i la confiança en la política. I això no és un tema menor: afecta el fonament moral de la vida pública.

No cal fer llenya dels arbres caiguts. De fet, resulta comprensible —encara que no justificable— que algú, sentint-se insegur o pressionat, hagi volgut embellir el seu perfil. Noelia Núñez va al·legar que la falsa atribució del doble grau en Dret i Ciències Polítiques havia estat una “equivocació” en una web institucional, i José María Ángel ha dimitit dels seus càrrecs afirmant que, en el seu expedient, no hi ha cap mena d’irregularitat. Però el cert és que, en el cas de Núñez, aquella titulació apareixia no només al portal del Congrés, sinó en entrevistes, xarxes socials i intervencions públiques. I en el cas d’Ángel, constava al seu expedient administratiu com a funcionari. El que la diputada presentava com un error puntual i Ángel afirma que és una persecució política, la resta del país ho llegeix com una construcció deliberada. Com una falsedat manifesta.

El problema no és, en cap cas, no tenir una carrera universitària. Afortunadament, la democràcia no exigeix títols per ser diputat (encara que sí per accedir a determinades funcions públiques). De fet, hi ha hagut grans polítics sense estudis reglats, però amb una profunda cultura política i una sòlida vocació de servei. El problema rau en mentir sobre qui som. I quan aquest engany es fa des d’una posició de poder i representació pública, la gravetat augmenta exponencialment.

La pregunta clau que ens hem de fer és: Per què algú menteix sobre la seva trajectòria? Pot haver-hi diverses motivacions: la por a no ser prou considerat pels ciutadans, la voluntat de destacar en un entorn competitiu, el mimetisme amb altres figures més “brillants”, o simplement l’esperança que ningú no ho comprovarà. Però la motivació no eximeix de responsabilitat. Més aviat ens parla de la cultura política en què vivim: una cultura que premia la imatge, la velocitat i l’ambició, sovint per damunt de la substància i la veracitat.

Quan un polític menteix sobre els seus estudis, no només s’enganya a si mateix. Enganya la ciutadania, trenca el pacte implícit de confiança i erosiona la credibilitat de la institució que representa. El càrrec públic no pertany a qui l’ocupa, sinó a la societat. Per això les exigències morals són —i han de ser— més altes que en l’esfera privada. No es tracta de ser perfecte, sinó de ser honrat, transparent i coherent amb allò que es predica.

És cert que la política està plena de matisos, i que la veritat —sobretot en els debats ideològics— no és sempre fàcil de delimitar. Però una cosa és discrepar sobre idees, i una altra és falsejar dades objectives sobre la pròpia vida. Aquesta darrera mena de mentida és la més perillosa perquè ataca directament la integritat del representant, que és qui encarna la paraula pública davant del poble.

Noelia Núñez i José María Ángel han dimitit, i això cal reconèixer-ho com un gest de responsabilitat. Però també cal entendre que la seva renúncia no tanca la qüestió. De fet, l’obre. Perquè ara hem de preguntar-nos quins mecanismes han fallat. Com és que ningú no va verificar les dades? Com és que cap responsable del partit no va advertir-ho abans? Com és que, a la Diputació de València, ningú no verificà la titulació? Quina cultura interna permet que aquestes pràctiques passin desapercebudes —o siguin tolerades— fins que esclaten als mitjans?

Aquesta mena de casos no són simplement errors individuals. Són símptomes d’una tolerància estructural a la impostura. I mentre aquesta cultura persisteixi, n’hi haurà més. Avui és un currículum, demà pot ser una contractació irregular, una adjudicació dubtosa o una promesa electoral buida. Mentir sobre un mateix no és només una mentida personal. És un senyal de com es concep l’exercici del poder.

El ciutadà, per la seva banda, també té una tasca: la de discernir. Perquè no tots els errors són iguals. No totes les mentides són insignificants. No és el mateix rectificar ràpidament i de manera honesta que resistir amb excuses fins que la pressió és insostenible. I tampoc és admissible que els partits utilitzin aquests episodis com a armes per atacar l’adversari, mentre minimitzen els casos interns (és el que han fet PP i PSOE). La doble vara de mesurar només afegeix cinisme i allunya la gent de la política.

Caldria aprofitar l’ocasió per establir mecanismes de verificació curriculars per a qualsevol càrrec electe o designat. Igual com es demanen certificats per accedir a una plaça pública, també hauria de ser obligatori verificar les dades exposades en els perfils institucionals. No es tracta de desconfiar a priori de tothom, sinó d’establir una cultura de transparència sistemàtica. La confiança, en política, s’ha de guanyar i protegir.

Però més enllà dels protocols, hi ha una qüestió de fons que ens interpel·la com a societat: per què vivim en un entorn on sembla més important semblar que ser? Què diu de nosaltres com a comunitat política que una persona es vegi empesa a inventar títols per sentir-se vàlida? Potser el problema és més profund, i afecta no només els polítics, sinó la mirada amb què jutgem les trajectòries vitals i les aptituds per al lideratge.

La política no necessita més títols, sinó més veritat. I la veritat comença per un mateix. Per saber qui som, què hem fet i fins on podem arribar, sense màscares ni ficcions. El coratge d’assumir les pròpies limitacions és, al capdavall, una mostra de maduresa personal i pública.

Que el cas Noelia Núñez i de José María Ángel serveixi, doncs, no per estigmatitzar unes persones concretes, sinó per recordar-nos com d’essencial és la veracitat en la vida democràtica. I per exigir a tots —també als votants— que la política no sigui un espai on valgui tot, sinó un lloc on el valor de la paraula es mantingui com a fonament insubornable de la confiança col·lectiva.

Parlava diumenge passat del perill que correm de perdre els drets fonamentals adquirits referint-me al pensament de Pere Ballester i als seus comentaris sobre la Constitució de 1931. Avui he d’insistir-hi referint-me al moment present, perquè més d’un cop tinc la sensació que una falsa seguretat ens acompanya: la idea que els drets constitucionals i les garanties democràtiques són inamovibles. Però aquesta fe és una perillosa forma de desatenció, perquè la democràcia és un equilibri fràgil que pot ser erosionat des de dins, especialment quan es normalitzen discursos i pràctiques que la posen en dubte.

En les darreres setmanes, diversos analistes i mitjans han alertat sobre el perill creixent d’involució que amenaça Espanya i bona part d’Europa. L’auge de Vox i la seva influència sobre partits com el PP ha generat un clima de polarització i regressió que no pot ser ignorat.

El diari El País advertia que la ultradreta trenca límits amb discursos xenòfobs que aposten per la “remigració massiva”, una expressió incompatible amb els drets humans. Aquestes propostes, abans rebutjades com a inacceptables, ara s’escolten amb creixent normalitat.

Aquest fenomen no és exclusiu d’Espanya. A tot Europa, la dreta tradicional cedeix terreny davant l’extrema dreta. L’analista Josep Ramoneda denunciava a la Cadena Ser que aquestes forces estan “claudicant” davant els populismes autoritaris per por de perdre suport electoral. Això ha donat lloc a una mutació silenciosa del discurs democràtic, que desfigura la naturalesa mateixa del pacte constitucional.

Un exemple preocupant és Torre Pacheco (Múrcia), on una manifestació xenòfoba i violenta va acabar amb enfrontaments greus. Lluny de ser un cas aïllat, l’episodi va ser alimentat per una narrativa d’odi difosa per mitjans i influencers d’extrema dreta. La idea d’un col·lapse social per culpa de la immigració s’ha convertit en un relat hegemònic que justifica la marginació i el rebuig de col·lectius sencers.

La reacció institucional ha estat ambigua. Encara que s’han obert investigacions, la resposta política sovint relativitza aquests fets o els utilitza per reforçar un discurs de “seguretat” que criminalitza col·lectius vulnerables. Quan l’Estat no defensa activament els drets fonamentals, en permet la vulneració per inacció. I és aleshores quan les garanties deixen de ser efectives.

Un dels aspectes més alarmants del que estic denunciant és l’efecte mirall de Vox sobre el PP. En aquest sentit l’evolució del discurs de Feijóo és paradigmàtica: d’una moderació aparent, ha passat a vincular immigració i delinqüència, parlant d'”invasions” en termes gairebé bèl·lics. Aquesta virada mostra fins a quin punt la pressió electoral pot empènyer partits tradicionals cap a posicions que erosionen la cohesió social i el respecte als drets humans.

Aquest gir respon a una estratègia per competir pel vot d’extrema dreta assumint-ne part del marc discursiu. Però això normalitza idees que tenen impacte real. El llenguatge configura la realitat: parlar de persones migrades com una amenaça és el primer pas per justificar la seva exclusió o persecució. I, a poc a poc, la societat s’acostuma a aquest relat.

Agreuja aquest problema el fet que Europa sigui un mirall on no volem mirar-nos. En efecte, a Itàlia, el govern de Giorgia Meloni ha aprovat mesures repressives contra migrants i col·lectius LGTBI. A França, l’ascens del Rassemblement National ha forçat Macron a fer aliances per evitar una majoria ultra. A Alemanya, l’AfD creix tot i estar sota vigilància per vincles amb moviments neonazis.

Aquest panorama europeu confirma que la involució democràtica és un risc real i global. L’article de Time, “Why Europe Can’t Tame the Far Right” (“Per què Europa no pot domesticar l’extrema dreta”), explica com aquesta normalització ha calat en les institucions i en l’opinió pública, amb respostes institucionals cada cop més tèbies. La por a perdre eleccions fa que les forces democràtiques adoptin elements del discurs ultra, desdibuixant els límits entre allò acceptable i allò intolerable.

El problema no és només l’existència de partits d’extrema dreta, sinó que la resta de l’espectre polític i la societat civil n’assumeixi el relat. Quan idees autoritàries i xenòfobes deixen de ser rebutjades per ser debatudes com a opcions raonables, es creua una frontera perillosa. Aquesta desactivació moral i institucional és el primer pas cap a una pèrdua real de drets.

Com deia Glòria Serra en un article recent a La Vanguardia, hi ha símbols que haurien d’haver quedat enterrats a la Transició, i tanmateix tornen a aparèixer a les places i en boca de dirigents polítics. La seva normalització és una forma de revisionisme i de deslegitimació democràtica, que afebleix les bases del consens democràtic i del respecte plural.

Convé, per tant, que tots ens convencem que la democràcia no es defensa sola; que no n’hi ha prou amb votar cada quatre anys ni confiar en les institucions. Ens cal una actitud de resistència activa compromesa amb els drets fonamentals. Perquè la involució no és inevitable, però tampoc es pot descartar. I la història ens ensenya que els drets es poden perdre més ràpidament del que es van conquerir, i que les garanties constitucionals només serveixen si la societat les defensa de manera conscient i activa.

El passat dissabte, l’Institut Menorquí d’Estudis va retre homenatge a una figura cabdal del pensament jurídic menorquí i espanyol: Pere Ballester Pons (1856-1946). Jurista de conviccions moderades però profundament reformadores, Ballester va saber llegir amb gran intel·ligència la transcendència de la Constitució republicana de 1931. Aquest text no només trencava amb l’Espanya caciquil, clerical i desigual; obria la porta a un país democràtic, laic i just. L’anàlisi que en va fer Ballester és una lliçó d’humanisme jurídic i una guia que, en temps de confusió i retrocés, cal recuperar.

Ara que s’albira un deteriorament dels drets i llibertats aconseguits, convé mirar enrere per entendre com, fa gairebé un segle, una generació valenta va concebre la Constitució com una eina de transformació social i política. I és aquí on la figura de Ballester esdevé lluminosa: llegint-lo, descobrim com el dret pot ser motor de justícia i llibertat, i no un simple instrument per mantenir l’ordre establert.

Per a ell, la Constitució de 1931 no era només la substitució de la monarquia per una república democràtica. Era l’inici d’un paradigma jurídic nou, on totes les lleis —incloses les civils— havien de sotmetre’s als principis de llibertat, justícia i igualtat. L’article 1 de la nova norma fonamental no era una proclama buida; era el fonament d’una nova arquitectura legal que calia desplegar amb coherència.

A través d’articles publicats a La Voz de Menorca i a la Revista General de Legislación y Jurisprudencia, Ballester va denunciar els privilegis de classe, de religió i de sexe que perpetuava el dret civil. Creia, amb raó, que una democràcia autèntica només pot construir-se si l’economia serveix el bé comú i si la llei protegeix els més febles, no els més poderosos.

En un moment com l’actual, en què l’extrema dreta posa en dubte els fonaments de l’estat de dret, el dret internacional i fins i tot la igualtat de gènere, la veu de Ballester ressona amb més actualitat que mai. Ja el 1931 va defensar la subordinació de la riquesa a l’interès general, la igualtat entre tots els fills —matrimonials o no— i l’autonomia jurídica i política de les dones.

En contrast, avui assistim a la trivialització de valors essencials: es menysté la laïcitat, es qüestionen els drets LGTBI, es menysprea la memòria democràtica i es torna a posar en dubte la plena ciutadania de les dones. Davant aquest panorama, preocupa la pobresa del debat polític i la ignorància jurídica amb què es promou el retrocés. Mentre Ballester argumentava amb rigor per què el divorci era un dret, per què la dona no podia continuar sent menor d’edat legal dins el matrimoni, o per què l’Estat havia de separar-se de l’Església, veiem com avui proliferen discursos que s’oposen als drets conquerits des del desconeixement o la mala fe.

Ballester també va defensar principis que avui tornen a estar sota amenaça. Va afirmar que la pena de mort no fa justícia, sinó que embruta l’Estat; i que una Espanya pacifista no pot mantenir estructures militars pensades per a la guerra. Va exigir coherència entre els principis proclamats i les polítiques públiques —coherència que avui sovint brilla per la seva absència quan veiem com alguns demanen que expulsem milions d’immigrants, erosionant amb aquestes polítiques  drets fonamentals com el d’asil o el dret a una educació laica i inclusiva.

Lliçons com aquestes ens han de fer pensar. La caiguda de la Segona República i l’arribada del franquisme no provocar tan sols canvis polítics: van suposar una involució brutal. En pocs anys es va desmantellar tot allò en què s’havia avançat: la igualtat legal, el sufragi universal (femení i masculí), la llibertat religiosa, el dret al divorci, la igualtat de tots els fills davant la llei (siguin o no matrimonials). Sovint ho oblidem, però la història ens recorda que cap dret està garantit perpètuament. Quan les institucions es debiliten i els discursos d’odi es normalitzen, el retrocés és més que possible: és imminent.

Avui veiem com es qüestionen obertament alguns pilars de la Constitució de 1978, com es criminalitza l’activisme social, com es propugnen lleis que conculquen molts drets socials en nom d’una teòrica llibertat que, paradoxalment, es nega a tractar desigualment els qui són desiguals (els pobres, els emigrants, els menors abandonats…), o que promou la recentralització del poder en detriment de la pluralitat nacional. I davant d’això, la lectura de Ballester és urgent. No només per comprendre el passat, sinó per defensar el futur.

Ballester no es limitava a descriure el dret: el volia posar al servei d’una societat més lliure, més igualitària i més digna. Ell va veure en la Constitució de 1931 una oportunitat per fer de la llei un instrument de progrés. I la seva manera de pensar —moderna, democràtica i radicalment respectuosa amb els drets humans— és avui més necessària que mai.

En temps d’incertesa, el seu llegat ens guia: no hi ha democràcia sense drets, no hi ha igualtat sense que les lleis protegeixin els més febles, no hi ha justícia sense memòria. Llegir Ballester no és només un exercici d’erudició: és un acte de resistència. I, potser, també d’esperança.