Josep Maria Quintana

Hi ha moments en què una escena aparentment marginal adquireix, amb el pas del temps, un valor gairebé profètic. El debat celebrat a Santo Domingo en el marc del XI Congrés d’Acadèmies Jurídiques Iberoamericanes, al qual vaig ser convidat, va ser, per a mi, un d’aquests moments. Com vaig explicar en un article de fa dos mesos, allà, enmig de juristes i acadèmics reunits per discutir sobre eficiència judicial, democràcia i estat de dret, una intervenció va trencar sobtadament el to: un jurista veneçolà va afirmar que la situació del seu país era “irreversible sense una acció externa”. La frase va planar a la sala amb una gravetat que anava molt més enllà del llenguatge tècnic del dret.

Aleshores ja es va intuir que aquella no era només una opinió personal, sinó el símptoma d’una manera de concebre la política: la idea que, quan els resultats no arriben per les vies difícils de la democràcia, sempre queda l’opció de forçar la història des de fora. Més tard vaig saber que aquell ponent era una persona lligada molt directament a María Corina Machado. Tot plegat prenia un altre sentit.

Els fets posteriors han confirmat que aquella escena no era anecdòtica, sinó reveladora. L’operació militar de Donald Trump a Veneçuela, el segrest de Maduro i l’establiment d’un govern “de continuïtat” en mans del mateix aparell chavista han deixat al descobert una realitat incòmoda: ni la intervenció pretenia instaurar una democràcia, ni una part significativa de l’oposició veneçolana estava realment compromesa amb els principis que diu defensar.

Cal dir-ho clar: el règim de Maduro era un règim autoritari, responsable de greus vulneracions dels drets humans i de la destrucció sistemàtica de les garanties institucionals. Però d’aquesta veritat no se’n deriva automàticament que qualsevol acció contra ell sigui legítima. Precisament, el sentit del dret internacional és posar límits a la força, sobretot a la força de les grans potències. Quan aquests límits es trenquen, no s’obre un camí cap a la llibertat, sinó una porta cap a l’arbitrarietat.

El que hem vist a Veneçuela és això: una demostració de poder de Washington, no un projecte de democratització. Les primeres decisions, les primeres reunions i les primeres prioritats ho confirmen sense embuts: l’obertura del país a les empreses nord-americanes i l’explotació dels seus recursos energètics avancen molt més de pressa que qualsevol procés creïble de reconstrucció institucional. La democràcia, com tantes altres vegades en la història, ha estat el pretext retòric; el petroli, l’objectiu real.

En aquest context, l’actuació de María Corina Machado resulta particularment reveladora. Primer, perquè una part del seu entorn ja havia normalitzat obertament la idea d’una “acció externa” com a solució. Segon, perquè després de la intervenció ha buscat el suport de Trump amb una insistència que frega la humiliació, fins al punt de lliurar-li simbòlicament la medalla del Premi Nobel de la Pau que li havia estat concedit a ella. El gest, més enllà del seu component grotesc, té un valor profundament simbòlic: la renúncia explícita a qualsevol autonomia moral.

Encara més significatiu és que la mateixa administració Trump hagi acabat apostant pels successors del chavisme i deixant l’oposició en una mena d’hibernació política. Això demostra fins a quin punt Machado i els seus han confós el mitjà amb el fi: quan es demana ajuda a una potència que no creu en res més que en els seus interessos, el resultat mai no és l’emancipació, sinó la substitució d’una dependència per una altra.

Tot plegat obliga a fer una pregunta incòmoda: quin compromís real amb la democràcia pot tenir una oposició que justifica una intervenció militar estrangera i que, un cop produïda, accepta que el futur del seu país es decideixi en despatxos de Washington? La resposta no és agradable, però és difícil d’evitar: es tracta d’una concepció instrumental de la democràcia, bona només quan serveix per arribar al poder.

Aquesta deriva no es pot separar de la figura de Donald Trump. El seu historial és el d’un polític que ha mostrat un menyspreu sistemàtic pel dret, tant a l’interior com a l’exterior dels Estats Units. Les seves polítiques migratòries, l’ús de la força com a eina habitual, l’atac a les institucions multilaterals i el desprestigi del dret internacional dibuixen un patró clar: no hi ha principis, només relacions de força.

El cas de Veneçuela no és una excepció, sinó una peça més d’aquest esquema. I encara és més preocupant quan s’observa que Trump no amaga les seves ambicions respecte a altres territoris, com Groenlàndia o fins i tot el Canadà. Aquest tipus de declaracions i gestos no són només extravagàncies: erosionen la idea mateixa d’un ordre internacional basat en normes i donen arguments i coartades a les dictadures de Putin a Rússia o de Xi Jinping a la Xina. Si tot és qüestió de poder, per què ells haurien d’actuar de manera diferent?

En aquest panorama, Europa ha tornat a mostrar una debilitat gairebé estructural. Incapaç d’articular una veu pròpia, ha oscil·lat entre el silenci i la resignació. I això té conseqüències: quan el continent que es proclama hereu de l’estat de dret accepta de facto la llei del més fort, està contribuint a liquidar l’arquitectura moral i jurídica que es va intentar construir després de 1945.

Finalment, cal dir una paraula sobre el Premi Nobel de la Pau concedit a María Corina Machado. No es tracta de negar la duresa de la repressió que ha patit l’oposició veneçolana, ni el coratge personal que sovint exigeix enfrontar-se a un règim autoritari. Però un premi d’aquesta naturalesa no pot ignorar el projecte polític que hi ha al darrere. Quan es fa evident que una líder està disposada a prescindir dels principis democràtics en nom de l’eficàcia, o a demanar la intervenció d’una potència estrangera sense cap garantia, és legítim preguntar-se si el criteri de l’Acadèmia ha estat prou rigorós.

En La edad de la ira, l’assagista indi Pankaj Mishra descriu amb lucidesa un fenomen que travessa fronteres i règims polítics: el retorn del nacionalisme com a resposta emocional, ideològica i política a un món percebut com a caòtic, injust i mancat de sentit. Lluny de ser una simple reacció local o conjuntural, l’auge dels nacionalismes excloents és avui un fenomen global que afecta tant potències autoritàries com democràcies consolidades, i que posa en qüestió els ideals universalistes heretats de la Il·lustració.

Mishra observa com diverses elits polítiques —russes, xineses, turques o índies— construeixen relats de grandesa nacional basats en una suposada superioritat moral i espiritual davant d’Occident. Aquests discursos no només busquen legitimar el poder intern, sinó també oferir una alternativa simbòlica a un ordre liberal percebut com a decadent. Vladímir Putin apel·la a la “vida orgànica” d’un Estat fort i unitari; Xi Jinping invoca una civilització mil·lenària immune als valors occidentals; Recep Tayyip Erdogan presenta l’islam com a eix identitari i expansiu davant d’una Europa descrita com hostil. En tots aquests casos, la nació esdevé un cos viu, quasi sagrat, amenaçat per enemics interns i externs.

Tanmateix, Mishra subratlla que aquest antioccidentalisme no és patrimoni exclusiu de països no occidentals. A Europa i a Amèrica del Nord, el nacionalisme excloent també ha ressorgit amb força. Partits d’extrema dreta, obsessionats amb la puresa cultural, la identitat nacional i la seguretat, han trobat en el discurs de la por una eina política poderosa. La immigració, el multiculturalisme o fins i tot la diversitat racial són presentats com a amenaces existencials. El cas dels Estats Units és especialment revelador: després de l’elecció d’un president negre, el supremacisme blanc no només es va reactivar, sinó que va trobar en Donald Trump un altaveu polític disposat a banalitzar-lo, legitimar-ne els codis i normalitzar-ne la presència en l’espai públic. El cas d’Israel, cada cop més ancorat en una narrativa tribal i religiosa, il·lustra igualment com el nacionalisme pot degenerar fàcilment en exclusió i violència simbòlica.

Un dels aspectes més inquietants que destaca Mishra és la normalització d’aquests discursos en societats que es consideraven immunes a l’autoritarisme. Idees que fa només unes dècades semblaven grotesques —com la d’una Europa que hauria d’assumir un nacionalisme “bàrbar” per defensar-se d’una suposada invasió— avui formen part del discurs polític dominant en països com Hongria o Polònia. L’actual govern hongarès de Viktor Orban i l’anterior de Polònia que presidia Mateusz Morawiecki, es presenten com a guardians d’una Europa cristiana, reinterpretant de manera oportunista la història per justificar polítiques xenòfobes i il·liberals. La paradoxa és evident: en nom de la defensa de la civilització europea, es destrueixen els valors democràtics que la fonamentaven.

França ocupa un lloc central en aquesta reflexió. Bressol de la Il·lustració i de l’universalisme republicà, el país ha intensificat en els darrers anys una idolatria de l’Estat nacional que recorda les advertències de Nietzsche sobre el “monstre fred”. Davant del terrorisme i de la inseguretat, l’Estat reforça símbols, rituals i narratives d’unitat nacional homogènia: la bandera, la llengua, la història oficial. Aquesta estratègia, lluny de fomentar la cohesió real, tendeix a excloure aquells que no encaixen en el model identitari dominant, especialment les minories culturals i religioses.

Segons Mishra, el nacionalisme reapareix com un antídot seductor davant la sensació de desordre i buit de sentit que caracteritza la modernitat tardana. El projecte il·lustrat d’una civilització universal, laica i pacífica ha entrat en crisi, incapaç de complir les promeses de prosperitat i igualtat per a tothom. En aquest context, la nació ofereix una identitat clara, una comunitat imaginada i un relat de pertinença que consola davant la frustració i la humiliació. Però aquest remei és traïdor: en lloc de resoldre les causes profundes del malestar —desigualtat, alienació, manca de reconeixement—, les canalitza cap a l’odi i l’exclusió.

El problema dels nacionalismes excloents no és només que divideixin el món en “nosaltres” i “ells”, sinó que ho facin amb una càrrega emocional intensa, alimentada per mites, greuges històrics i fantasies de puresa. Aquest tipus de nacionalisme no admet la pluralitat ni el conflicte democràtic; exigeix lleialtat absoluta i silencia la dissidència, sovint sota l’acusació de traïció o d’estrangeria interna. Així, es debiliten les institucions, es restringeixen drets i es normalitza un clima de sospita permanent.

En definitiva, l’anàlisi de Pankaj Mishra ens obliga a mirar més enllà de les explicacions simplistes. L’auge dels nacionalismes excloents no és una anomalia passatgera, sinó el símptoma d’una crisi profunda del model polític i cultural que ha dominat els darrers dos segles. Enfrontar-lo requereix alguna cosa més que condemnes morals: cal repensar les bases de la convivència, recuperar formes de solidaritat no excloents i assumir que la identitat, com la història, és sempre plural i conflictiva. Només així es podrà evitar que el “monstre fred” del nacionalisme torni a imposar-se com a falsa solució als mals del nostre temps.

—–

N.B. Aquest article s’havia de penjar diumenge passat i per un error no va publicar-se.

Hi ha moments en què la política internacional deixa de ser un escenari de decisions estratègiques i es converteix en un decorat. Un decorat útil per tapar misèries domèstiques, silencis incòmodes i ombres que amenacen d’engolir un lideratge. L’atac nord-americà contra suposats campaments de l’Estat Islàmic a Nigèria, autoritzat per Donald Trump la nit de Nadal, fa tota la pudor d’una operació d’aquest tipus: soroll de míssils per esborrar el murmuri persistent dels papers d’Epstein.

Trump no és aliè a l’ús de l’espectacle com a eina de govern. Ho ha fet sempre, des de la política migratòria fins a les guerres comercials, passant per la seva comunicació constant i incendiària a les xarxes socials. Però aquest cop el context és especialment revelador. En els darrers dies, han reaparegut informacions comprometedores sobre la seva relació amb Jeffrey Epstein, l’empresari mort a la presó i convertit en símbol d’una xarxa de corrupció sexual que esquitxa poderosos d’arreu del món. Trump, que durant anys va freqüentar Epstein i va presumir de la seva amistat, torna a veure com el seu nom plana sobre un afer que encara pot créixer i fer molt de mal.

En aquest clima, la decisió de llançar una dotzena de míssils Tomahawk contra territori nigerià no pot llegir-se només en clau antiterrorista. És evident que la violència jihadista al nord de Nigèria és real. També que hi ha comunitats cristianes que pateixen persecucions i massacres. Però precisament per això, l’ús instrumental d’aquest patiment resulta obscè. Quan Trump parla de “terroristes morts” com a felicitació nadalenca, quan promet que “seran molts més” si continuen els atacs contra cristians, no està defensant drets humans ni protegint minories religioses: està convertint la mort en eslògan.

La coincidència temporal és massa perfecta per ser casual. Mentre periodistes i analistes tornen a remenar els vincles de Trump amb Epstein, el president necessita un relat alternatiu, èpic, moralment còmode per al seu electorat. I el troba en una vella fórmula: Occident contra el terrorisme, cristians contra bàrbars, míssils com a prova de lideratge. El missatge és simple i eficaç: mentre alguns parlen de festes, avions privats i adolescents explotades, ell “actua” i “defensa els innocents”.

Però aquesta narrativa s’esquerda tan bon punt s’hi aplica una mínima mirada crítica. En primer lloc, perquè ningú no ha explicat amb claredat quina estratègia global hi ha darrere l’atac. No hi ha pla conegut de cooperació a llarg termini amb Nigèria, ni un debat al Congrés nord-americà, ni garanties de què aquests bombardejos no alimentaran encara més el caos i la radicalització a la regió. És l’acció puntual, espectacular, pensada per titulars i vídeos nocturns, no per resoldre conflictes complexos.

En segon lloc, perquè el llenguatge utilitzat pel mateix Trump deshumanitza deliberadament les víctimes. Parlar de “terroristes morts” com si fossin una xifra desitjable, deslligada de qualsevol context legal o moral, és una manera de legitimar l’assassinat preventiu i d’anul·lar qualsevol pregunta incòmoda. Qui eren exactament aquestes persones? Quines proves hi havia? Quines conseqüències tindrà l’atac per a la població civil? El president no respon, perquè no vol que preguntem.

I aquí és on la connexió amb els papers d’Epstein es fa més clara. Trump necessita un escenari on ell sigui l’acusador, no l’acusat; el justicier, no el sospitós; el defensor dels valors cristians, no l’antic amic d’un traficant sexual. Necessita invertir els rols. Quan felicita el Nadal “incloent-hi els canalles que adoraven Epstein”, no està marcant distàncies: està intentant reescriure la història, presentar-se com algú aliè, fins i tot enemic, d’un món del qual va formar part.

El problema és que les bombes no esborren les fotografies, ni els testimonis, ni les connexions documentades. Tampoc no responen les preguntes pendents sobre què sabia Trump, quan ho sabia i què va fer —o no va fer— al respecte. L’estrèpit militar pot saturar les portades durant uns dies, però no anul·la la gravetat del que pot sortir a la llum si els arxius d’Epstein continuen parlant.

Hi ha, a més, una dimensió profundament cínica en l’ús del cristianisme com a coartada. Nadal, per a milions de creients, és un temps de pau, de compassió, de record de les víctimes. Convertir-lo en l’escenari simbòlic d’un atac militar, justificat amb frases que celebren la mort, és una perversió del missatge que es diu defensar. Però Trump sap que per a una part del seu electorat, la identitat religiosa funciona més com a bandera política que com a exigència moral.

Al final, la pregunta no és si cal combatre el terrorisme —la resposta és evident—, sinó com i per què es fa. I aquí la resposta fa nosa. Tot indica que l’atac a Nigèria és menys una política de seguretat coherent que una maniobra de distracció, un intent desesperat de canviar el focus abans que els papers d’Epstein tornin a situar Trump al centre d’un escàndol que no pot controlar amb míssils.

Les cortines de fum, siguin fictícies o ben reals, tenen un límit. Quan el fum s’esvaeix, queden els morts, les preguntes i les responsabilitats. I també queda la sospita, cada cop més fonamentada, que darrere de determinades decisions militars no hi ha ni fe, ni justícia, ni seguretat, sinó por. Por a la veritat que encara ha de sortir.