Josep Maria Quintana

Cal inquietar-se per l’extrema dreta? —es preguntava Ramon Aymerich en un dels seus articles publicats a “La Vanguardia”—,  i la seva resposta, llarga i raonada, era aquesta: “Per experiència històrica, sí. Als anys 30 les seves idees van destruir la democràcia i van portar al nacionalsocialisme i al feixisme. En contrast, l’extrema dreta d’avui no és bel·licista ni incita a l’acció (de moment). Però és ambigua en els objectius i en l’acceptació de la democràcia, els valors liberals de la qual combat.” I afegia: “Com a moviment és divers. Però tots comparteixen el culte al passat i a la tradició, l’hostilitat a la crítica i la por de la diferència (la islamofòbia n’és un tret distintiu). Creuen en les conspiracions i tenen una relació turmentada amb la feminitat. Odien les polítiques feministes, a les que hi contraposen polítiques de protecció a la família i enalteixen les dones com a mares.” I concloïa dient: “Cap país no és avui immune a l’extrema dreta. La seva victòria més gran ha estat aconseguir que les seves prioritats (immigració, seguretat) siguin a l’agenda de tots els governs i formin part del sentit comú. Tot això en unes societats cada dia més diverses i complexes.”

Encara que el mal ve de lluny —en la meva opinió l’extrema dreta és un mal—, la gran crisi econòmica que va viure Occident a partir del 2008, moltes conseqüències de la qual no s’han resolt bé, va ser una gran catapulta per als posicionaments ultradretats. I la onada de refugiats de 2015-2016, acabà de reforçar-los.

Avui, l’extrema dreta avança a passos de gegant i cada vegada compta amb més suports en els dos països més grans de la Unió Europea, que són Alemanya i França; també en estats com Itàlia, Hongria o Països Baixos. Diferents enquestes i estudis electorals ja fa temps que preveuen un creixement en els comicis europeus, la campanya dels quals comencem aquesta setmana, i s’espera que les formacions d’ultradreta i euroescèptiques obtinguin els seus millors resultats de la història del bloc europeu.

Els sondejos del centre de recerca del Consell Europeu sobre Relacions Exteriors (ECFR, en les seves sigles en anglès) assenyalen que el grup d’extrema dreta Identitat i Democràcia (ID) podria convertir-se en el tercer partit de l’Eurocambra, per sobre dels liberals. L’informe calcula que ID, format pel partit de la francesa Marine Le Pen, l’holandès Geert Wilders, Alternativa per Alemanya i la italiana Lliga Nord, obtindrà 40 escons més i passarà dels 58 actuals a gairebé un centenar. (Potser distorsioni aquesta xifra el fet que, només aquesta mateixa setmana, alguns d’aquests partits han dit que són incompatibles amb el partit ultradretà alemany).

Als representants d’ID cal sumar-hi els eurodiputats de l’altre gran eurogrup d’ultradreta, els Conservadors i Reformistes Europeus (ECR), i d’alguns partits en aquests moments no adscrits, com el Fidesz hongarès de Viktor Orbán, de manera que el global de l’extrema dreta es pot convertir fàcilment en la segona força de l’Eurocambra, per sobre fins i tot dels socialdemòcrates. Cal recordar que l’ECR és el grup parlamentari de Vox; també de la formació de l’actual primera ministra italiana, Giorgia Meloni; i de Llibertat i Justícia, el partit ultra que fins fa pocs dies governava Polònia.

Si es confirma que l’ECR guanya 18 escons i passa a tenir-ne 85, i que Fidesz arriba als 14 seients, en conjunt l’extrema dreta s’aproparia als 200 eurodiputats. De fet, l’estudi estima que l’extrema dreta guanyarà els comicis comunitaris en nou estats membres, com Bèlgica, Itàlia, Països Baixos o Polònia, i que quedarà en segon o tercer lloc en altres nou països més, com Alemanya, Portugal, Espanya o Suècia. Per això mateix, el coautor d’aquest estudi, Kevin Cunningham, afirma que “el Parlament Europeu s’inclinarà de forma notable cap a la dreta”.

Tot això significa que els bons resultats de l’extrema dreta van en detriment dels partits que tradicionalment han dominat el Parlament Europeu. Així doncs, la representació del Partit Popular Europeu (PPE), el Partit Socialista Europeu (PSE) i el grup liberal passaria (si es confirmen els pronòstics) del 60% actual al 54%. Segurament, aquests tres grans partits no perdran el poder a l’Eurocambra i l’extrema dreta es quedarà a les portes de jugar un paper determinant. Però si el PPE vol arribar a formar grans majories, es veurà obligat a repetir la triple coalició amb els socialdemòcrates i els liberals que, al seu torn, ja han promès que mantindran el cordó sanitari amb les formacions d’ultradreta. En qualsevol cas, tal com apunta Cunningham, l’extrema dreta sí que podria obstaculitzar algunes votacions clau i més ajustades, i dificultar la “capacitat de la Comissió Europea i del Consell de tirar endavant mesures mediambientals o, per exemple, de política exterior”.

Un dels pocs estats en què els populars incrementaran la seva representació de manera significativa és Espanya, mentre que a Alemanya o Itàlia seguiran descendint. L’informe assenyala que els resultats dels comicis europeus a Espanya, que seran llegits com una valoració del govern de Pedro Sánchez i els seus acords d’investidura amb els partits independentistes, donaran una clara victòria al PP, que doblarà la representació i assolirà els 26 europarlamentaris. Vox també millorarà els seus resultats, passant de 4 a 7 escons. En canvi, el PSOE, que l’any 2019 va guanyar les eleccions europees amb 21 escons, n’obtindria només 19. Ciutadans, com preveuen des de fa temps totes les enquestes, es quedarà sense representació a l’Eurocambra.

Tot el que acabo de dir seguint l’informe que he analitzat és suposant que els conservadors espanyols sàpiguen (i vulguin) distanciar-se de Vox i dels seus correligionaris, que acaben de fer un acte de força a Madrid amb Milei com a gran convidat. Perquè el problema que tenim avui a molts indrets d’Europa (també a Espanya) és que l’extrema dreta ha ensenyat els conservadors a radicalitzar-se. A trencar les regles del joc. A convertir l’adversari en enemic i a responsabilitzar-lo de tot. En definitiva, a dividir el món entre nosaltres i ells. I en molts llocs, els conservadors han estat uns alumnes molt aplicats d’aquest ensenyament.

Amb una abstenció del 42%, el 58% dels catalans amb dret a vot van acudir a les urnes el passat diumenge 12 de maig. Aquesta és la primera dada que voldria destacar, ja que demostra que gairebé la meitat dels que podien influir en la votació per formar un nou govern a Catalunya van deixar de fer-ho, ja sigui perquè la política no els importa, perquè, tot i que els importa, desconfien absolutament dels qui la exerceixen, o perquè amb la seva abstenció han volgut demostrar el seu cansament pel que està passant al seu país, que d’alguna manera és també el nostre, perquè s’enganya qui afirmi que aquestes eleccions no ens afecten, ja que —i sinó al temps— tindran conseqüències directes sobre el conjunt dels ciutadans.

I dit això no puc oblidar que, quan l’any 2017 la majoria de polítics catalans involucrats en el “procés” van ser detinguts i duts a un judici que els ha proporcionat molts anys de presó —que, recordem-ho, han pogut abandonar per la generositat dels indults concedits pel govern socialista de Pedro Sánchez—, Carles Puigdemont, després d’exiliar-se a Brussel·les va afirmar sense cap rubor que “España tiene un pollo de cojones”. 

I tenia raó perquè, encara que el passat diumenge els partits independentistes perdessin molts milers de vots respecte dels darrers comicis, tancant així el relat dominant de l’última dècada, Espanya continua tenint, com afirmava Puigdemont, un bon embolic.

És cert que Esquerra Republicana s’ha estavellat i perdut 13 diputats, la qual cosa significa que no sols ha deixat pel camí molts votants del flanc independentista, sinó també de l’esquerrà. També que la CUP ha quedat reduïda a la mínima expressió amb 4 diputats i que el “vencedor” dins l’independentisme, el partit de Puigdemont, només ha aconseguit sumar 3 escons als que va obtenir el 2021 (35 en total), alhora que el PSC de Salvador Illa aconseguia una clara victòria en vots i en diputats (42). Tot i així, per poc que analitzem les dades, haurem de concloure que, per a Espanya, l’embolic continua essent monumental.

Per què? Doncs perquè les incògnites que han sorgit no només afecten la governabilitat de Catalunya, sinó que, indirectament (o potser de manera directa) poden també afectar la política espanyola, ja que el Govern de Pedro Sánchez i, sens dubte, tota la legislatura, segueixen estant a les mans de Puigdemont, com s’ha encarregat de fer-nos-ho saber ell mateix poques hores després de celebrats els comicis.

Tanmateix han passat algunes coses que val la pena ressenyar. D’entrada, que la societat catalana ha mogut el seu eix ideològic cap al flanc conservador, ja que, mentre ERC i la CUP s’estavellaven, els vots s’inclinaven en favor de l’espai que dominen Puigdemont (netament dretà) i un PSC que ha optat per fer un discurs molt moderat, amb algunes propostes que semblaven atribuïdes tradicionalment als seus adversaris (penseu en l’ampliació de l’aeroport o en el Hard Rock). 

També que, si bé no seria impossible un pacte d’esquerres que reproduís el tripartit de l’època de Pasqual Maragall amb els vots de PSC, ERC i els Comuns, que donen la majoria absoluta de 68 diputats, tots sabem que això no passarà, ja que la bufetada que ha rebut Esquerra és tan colossal, que generarà una gravíssima crisi interna (de fet, aquesta ja ha començat) en un partit en el qual gairebé sempre tots han acabat barallant-se. A més, és molt difícil (encara que no impossible) que Esquerra doni el vot a Illa quan va ser Junqueras qui va titllar de traïdor Puigdemont l’any 2017, en el moment estava disposat a dissoldre el Parlament i, amb aquest acte, el va empènyer a declarar una absurda independència que no provocà tan sols la baixada de la bandera espanyola del pal de la Generalitat, ni una sola frase en favor de la nova república per part de la que era llavors presidenta del Parlament, Carmen Forcadell. 

Per això dic que tant Catalunya com Espanya segueixen tenint un embolic colossal, ja que, si fem cas a Puigdemont, l’única via possible per formar govern a Catalunya és la que passa per “restituir-lo”  a la presidència de la Generalitat, perquè ell considera que tot el que ha succeït al país des que va ser destituït pel govern de Mariano Rajoy després que aquest va acudir a l’article 155 de la Constitució per dissoldre les institucions de la Generalitat és il·legítim. A més, ell afirma que la minoria minoritària que ha sorgit de les passades eleccions és la independentista (Junts, ERC i la CUP, que sumen 59 diputats sense comptar els 2 d’Aliança Catalana), mentre que PSC i Comuns en sumen tan sols 48, ja que és obvi que Salvador Illa no pot aspirar a aconseguir la presidència de la Generalitat amb els 15 vots del PP i els 11 de Vox. 

Però tots sabem que Puigdemont no aconseguirà el seu somni de ser “restituït” en la presidència, la qual cosa exigiria el suport d’Esquerra i l’abstenció del PSC, cosa que em sembla impensable, perquè comportaria una gravíssima crisi a l’interior d’aquest darrer partit, que és, no oblidem, el que ha guanyat les eleccions. 

Per tant, no ens hauríem de sorprendre que, amb aquests materials, la constitució d’un govern estable sigui a Catalunya francament difícil, tret que algun dels partits en dansa faci tot el contrari del que ha promès (cosa possible). Per tant, no hem de descartar que s’hagi de tornar a les urnes en uns mesos. I menys encara ens hem d’estranyar si les decisions que s’acabin prenent a Catalunya produeixen un tsunami al Parlament espanyol, ja que, com molt bé sap Pedro Sánchez, Puigdemont pot prémer el botó nuclear en qualsevol moment per demostrar-nos a tots que, en efecte, com ell va predir, “España tiene un pollo de cojones”. El que ell s’ha encarregat d’alimentar.

Fa 30 anys que Menorca es va declarar Reserva de la Biosfera en el marc del programa MaB de la Unesco. La legislatura passada, el 17 de febrer de 2023, el Parlament de les Illes Balears va aprovar la Llei de Menorca Reserva de la Biosfera (LMRB). Una llei iniciada a proposta del Consell de Menorca que vol ser la conseqüència necessària d’aquella declaració de protecció integral del territori insular de fa trenta anys, que es va acompanyar amb un coherent Pla d’ordenació territorial (PTI), de mesures de protecció de sol rústic, de plans urbanístics municipals mesurats, gestió d’espais naturals, etc. Tot en un marc general d’una visió estratègica insular que cercava la sostenibilitat.

La LMRB és, per tant, una llei pionera pel que fa al fons i a la forma. Per la forma, perquè és la primera llei que sorgeix per iniciativa parlamentaria d’un consell insular. Pel seu fons, perquè integra diversos aspectes prevists en altres lleis, els refon, especifica les competències i les delegacions que haurà de rebre el Consell Insular, la seva capacitat i el finançament necessari per poder gestionar-les. La llei assumeix com a vinculants els compromisos de l’Agenda 2030 de lluita contra el canvi climàtic i de la Llei 10/2019, de 22 de febrer, de canvi climàtic i transició energètica, pel que fa al 80% de producció d’energies alternatives, reducció del 50% consum de combustibles fòssils en el transport terrestre, reducció del 30% de combustibles fòssils en els sectors de serveis, residencials i industrials i del 10% del gasoli B en el sector primari. Detalla alhora l’actuació en zones sensibles com el sol rústic, la gestió de zones protegides, l’ordenació del litoral, el foment del producte de proximitat, la gestió de l’aigua, i els compromisos específics amb la Llei balear de residus. Tanmateix, el més rellevant de la LMRB és la visió que té d’integrar el conjunt de cada activitat econòmica de l’illa en el marc global de filosofia que es desprèn d’aquesta norma.

Aquesta visió tan positiva d’una llei fonamental de la qual, però, se’n parla ben poc, va ser exposada públicament, amb encert i amb una gran profusió de dades, el passat mes de febrer pels professors Ferran Navinés i Josep Valero a les Jornades sobre els 30 anys de la Reserva de la Biosfera organitzades per l’OBSAM que, com sap el lector, és una estructura estable creada al si de l’Institut Menorquí d’Estudis (IME).

No voldria, per tant, que la reflexió feta per aquests dos investigadors, membres del “Col·lectiu Alternatives” quedés ignorada, perquè és en el marc d’aquesta visió de Menorca com a lloc privilegiat que treballa per defensar una manera de viure i de fer política respectuosa amb el medi ambient, que ens han donat una sèrie de dades relacionades amb el model de creixement que val la pena tenir en compte, perquè és molt possible que, criticades de manera visceral, però poc documentada, pels partidaris d’un desenvolupisme il·limitat, que sovint s’emmirallen en el que està succeint a Eivissa (model de creixement que lloen de manera acrítica), ens poden ajudar a tenir una altra perspectiva de la nostra realitat.

La pregunta fonamental que els dos professors es feien per a respondre-la tot seguit era fins a quin punt la declaració de Reserva de la Biosfera ha condicionat el nostre model de creixement que, com sabem, es basa fonamentalment en el turisme. Doncs bé, els fets que ells han constatat al seu estudi fent una comparança del model de creixement de Menorca amb els de les altres illes són els següents:

Primer. El nostre és un model de creixement més resilient que el de la resta d’illes, amb taxes de creixement menys negatives en èpoques de crisi com la viscuda l’any 2020 amb la Covid, les quals se situen a la meitat en relació amb la caiguda del conjunt. Concretament, 6 punts menys de caiguda negativa que les Pitiüses i 11 punts menys respecte de la caiguda negativa de Mallorca. Aquest fet explica que, al llarg del temps, les menors taxes de creixement relatives que es puguin donar a Menorca en fases de creixement del cicle econòmic balear quedin compensades per la menor intensitat de les caigudes de la renda en les fases de crisi econòmica. 

Segon. El nostre és un model de creixement més pautat que el de les altres illes. Menorca, en efecte, presenta un model que en les fases de recuperació del cicle expansiu després d’una crisi, com la viscuda amb la Covid, es caracteritza per dibuixar un patró de comportament més contingut (5 punts menys que les Pitiüses i 9 punts menys que Mallorca).

Tercer. Aquest model nostre manté, però, un nivell de VAB¹ per càpita real major que les altres illes menors al llarg del període que va de 2014 a 2022.

Si traduïm a dades aquesta afirmació tenim que, en aquests vuit anys, Menorca  ha crescut en renda real per sobre de la mitjana balear (0,9 punts); per sobre de Mallorca (2,3 punts), però per davall de les Pitiüses (-7,2 punts). Ara bé, en renda per càpita real, el seu creixement se situa 4,3 punts per sobre de les Balears; 5,5 punts per sobre la de Mallorca i només -0,6 punts per davall de les Pitiüses. I això perquè, en població, Menorca creix menys que les Balears (-3,2 punts); menys que Mallorca (-3,1 punts); i menys també que les Pitiüses (-5,7 punts). Però és, precisament, aquesta menor dinàmica de creixement de la població —sobretot respecte de les Pitiüses— el que fa que Menorca, havent experimentat un creixement del VAB real sensiblement inferior, mantingui al final d’aquest període una renda per càpita un 1,03% superior.

Quart. El model de creixement de Menorca manté una productivitat del treball major que la resta d’illes i s’ha incrementat al llarg del període 2014 a 2022.

Perquè ho entenguem bé, els professors Valero i Navinés fan una comparança atorgant als valors de Menorca un nivell 100, i a partir d’aquesta suposició poden comprovar que els nivells de productivitat de la nostra illa respecte de Mallorca i les Pitiüses s’incrementa al llarg del període 2014 a 2022, i presenta l’any 2022 una productivitat del treball més de 20 punts superior a la resta d’illes.

Cinquè. Sens dubte, el model de creixement de Menorca comporta una menor pressió ambiental. Les dades que justifiquen aquesta afirmació són les següents:

Menorca presenta un índex ambiental millor que Eivissa i Mallorca, però lleugerament inferior al de Formentera, i en relació amb Eivissa pondera millor en els següents ítems mediambientals per a l’any 2021 (darrer any amb dades completes): índex de resiliència climàtica (+8,8 punts); índex de qualitat de l’aire (+14,6 punts); índex de consum i qualitat de l’aigua (+31,5 punts); índex de gestió del territori i biodiversitat (+13,5 punts); índex de gestió i circularitat de residus (+16,1 punts); índex ambiental global (+14,6 punts).

Sisè. El nostre és també un model de creixement menys desigual pel que fa a la riquesa neta per càpita i apunta a una major cohesió social i territorial, d’acord amb les dades de l’estudi de pobresa, desigualtat, renda i riquesa a les Illes Balears. Estudi de la viabilitat d’una renda bàsica universal (Jordi Arcarons, setembre de 2023).

Setè: A l’últim, Menorca presenta unes bones perspectives d’ocupació i baixes taxes d’atur d’acord amb la prospectiva del model H2030 del Consejo Económico Social (CES). I això perquè les hipòtesis de creixement del model H2030 del CES, tant per a Menorca com per a les Pitiüses, pinten un horitzó de plena ocupació amb taxes d’atur inferiors al 3% per a Menorca.

Partint d’aquestes dades, no creieu que val la pena seguir per la senda iniciada i mantenir-nos fidels als principis que va dissenyar la declaració de Menorca Reserva de la Biosfera i marca la LMRB?

———————— 

^[1] VAB: Valor agregat brut o valor afegit brut.

A causa d’un viatge que em tindrà fora de Menorca cinc dies, avui dilluns 29 d’abril, escric aquest article que es publicarà el diumenge, i l’escric pocs minuts després d’haver escoltat Pedro Sánchez quan, després del seu retir espiritual, ens ha anunciat que es quedava. Reconec que és una temeritat escriure a corre-cuita, però o ho feia així o bé quedava lliure la meva pàgina setmanal al nostre diari i he preferit córrer el risc de dir només el que penso sense tenir temps de llegir i escoltar opinions d’altres persones, la majoria molt més pròximes als cercles polítics on aquestes notícies es generen.

I el primer que se m’ha ocorregut en escoltar el missatge presidencial és dir que “Sánchez ha fet un Xavi”. Encara que les causes que han motivat la seva decisió no crec que siguin les mateixes, ja que si Xavi es queda, no només és a causa d’un canvi d’opinió, ja que dubto que si el Barça tingués una economia sanejada, Laporta l’hagués preferit a Jürgen Klopp, per esmentar, a mode d’exemple, un entrenador que crec que ha quedat lliure aquesta temporada.

Pedro Sánchez ha fet, doncs, un Xavi. En efecte, i dubto que en algun moment d’aquests cinc dies s’hagués plantejat fer una altra cosa, malgrat que hauria estat raonable que ho pensés després d’aquella carta en què, amb raó, denunciava que la política del nostre país s’ha ficat en el fang i que, casos com el que li ha tocat patir a la seva esposa, són un exemple de la brutícia en què es mou la política.

Tenia raó, doncs, el president quan, al·ludint a la frase del ja desaparegut Umberto Eco, es va referir a la “màquina del fang” per denunciar la seqüència que es produeix per la publicació d’informacions més o menys falses, la seva reverberació des de l’oposició política, la seva conversió en procediments judicials que normalment no arriben enlloc i la seva utilització per canviar majories polítiques.

Amb aquesta perspectiva, observava ahir Albert Sáez a “El Periódico”, que a Espanya la màquina del fang té un protagonisme excessiu des dels temps d’Adolfo Suárez, època que el fang va beneficiar el PSOE. Va continuar amb el tema GAL a través de mitjans de comunicació convencionals (no digitals) i llavors va beneficiar el PP. Va reaparèixer quan l’11M i en aquella ocasió va ajudar al PSOE a guanyar les eleccions. En temps de Zapatero, es va servir dels últims cops de l’ETA per ajudar a Rajoy. I, amb aquest, es va utilitzar la corrupció del PP per entregar el poder al mateix Pedro Sánchez. Entretant, Ada Colau es va servir del fang per derrotar Xavier Trias a l’ajuntament de Barcelona. I si volem seguir parlant del fang, fins i tot ens podríem referir a la Real Federación Española de Fútbol. Sí —deia Sáez—, hi ha massa fang en la vida pública espanyola i seria convenient retirar-lo, com demanava el president del Govern.

No dubto, per tant, que amb aquest retir de cinc dies de silenci, el president Sánchez ha donat un toc d’alerta sobre aquesta realitat que tots observem, però dubto que en facin cas els qui la practiquen, ja que ha bastat escoltar les intervencions públiques que, durant el cap de setmana, han fet els seus adversaris (des d’Abascal a Borja Semper, sense oblidar Núñez Feijóo, Cuca Gamarra i tants altres) per saber que la màquina del fang seguirà actuant, ja que l’únic que ha dit Sánchez és que continua, però no que vagi a adoptar mesures, sense dubte molt difícils prendre tenint, com tenim, un Consell General del Poder Judicial sense voluntat d’actuar quan un jutge no diré que prevarica però sí que es comporta de manera contrària al que estableix la Llei d’Enjudiciament Criminal i també ignora la doctrina adoptada pel Tribunal Suprem.

Ho dic perquè, malgrat que el jutge de Madrid ja ha admès la querella de Manos Limpias (és un dir) contra l’esposa de Pedro Sánchez, no dubto que és aquest un cas que desborda qualsevol pràctica mínimament defensable en qualsevol època. Sense anar més lluny, basta citar un article de la Llei d’Enjudiciament Criminal, el 269, que obliga el jutge d’instrucció a no admetre una querella quan els fets són manifestament falsos o no tenen caràcters de delicte. I des de 2007, el Tribunal Constitucional va reduir molt intensament la seva labor en els recursos d’empara arran d’una reforma legal que li va permetre seleccionar discrecionalment els assumptes que vol conèixer. Des d’aleshores, és molt poc probable que la no admissió d’una querella rebi censura de l’alt tribunal. I en el cas que ens ocupa —el de l’esposa de Pedro Sánchez—, la denúncia és molt breu i estèticament molt cridanera pel seu desordre i falta de pulcritud, ja que reprodueix titulars de mitjans de comunicació digitals, i acompanya aquestes “notícies” amb comentaris clarament malintencionats. No hi ha res més en aquesta denúncia. Absolutament res, tret del “copia i enganxa” d’un article del codi penal.

Tot això no m’impedeix, però, afirmar que, encara que una renúncia de Pedro Sánchez a la presidència del Govern hauria estat fatal per al seu partit, que quedaria descapitalitzat i sense una successió ordenada i prevista, el cert és que haver “fet un Xavi” no resol res i el deixa a ell tocat, ja que, quan els lectors llegeixin aquest escrit, estaran farts de llegir els comentaris que, des de la dreta, s’hauran fet afirmant que tot ha estat una comèdia per encimbellar-se com el Cèsar indiscutible i irreemplaçable de l’esquerra. N’estic segur. I això no farà sinó augmentar l’agressivitat contra el president enllotant encara més la política, tret que els socialistes prenguin nota de la realitat i no responguin amb el mateix to, perquè també ells han caigut en la trampa del “i tu més”, que no ha estat monopoli exclusiu de la dreta.

No voldria acabar aquest article val a dir que improvisat (cosa que no és pròpia de mi) sobre el que ha succeït avui dilluns, sense recordar una afirmació força important que va fer Enric Juliana el passat dia 27 d’abril —dos dies abans del desenllaç, i és això el que li dona tot el valor—. Cito textualment: “Pedro Sánchez ja se n’ha anat, encara que el dilluns anunciï la seva continuïtat al capdavant del Govern, una vegada conclòs el període de reflexió de cinc dies anunciat per ell mateix el passat dimecres. Encara que segueixi en el càrrec, després d’haver provocat aquests dies un agitat debat públic sobre els límits de l’agressivitat política a Espanya, Sánchez haurà començat a anar-se’n en la mesura que ha enviat un senyal de debilitat a una societat acostumada a la verticalitat del poder i a mesurar la qualitat dels seus governants pel seu grau de resistència a l’adversitat.”

En efecte, Sánchez ha començat a anar-se’n des del moment en què ha reconegut que aquesta estratègia d’atac sistemàtic li ha fet mal en impactar al cor de la seva vida privada, i no tenc cap dubte que els atacs seran cada vegada més intensos, encara que els socialistes aconsegueixin bons resultats a les eleccions catalanes del proper 12 de maig i a les europees del 9 de juny.

Concloïa Juliana: “Quan un cap de Govern anuncia que està disposat a marxar a conseqüència dels atacs soferts, la seva autoritat es debilita, encara que aquest anunci augmenti la simpatia i la mobilització dels seus seguidors a curt termini. Només una victòria política objectiva i incontestable podria ara reforçar-lo.”

Per tot això crec que “fer un Xavi” ha estat un gran error del president. I és obvi que puc equivocar-me (cosa que, tractant-se de Pedro Sánchez —“Manual de resistència”—, no seria gens estrany).