El Papa Francesc davant els pecats de l’Església catòlica a Xile

by

La visita que va fer el Papa Francesc a Xile el passat mes de gener va estar marcada per l’escàndol d’abusos sexuals a menors per part de diversos ordres religiosos catòlics. Les protestes que es van produir suposaren fins i tot la crema de nou parròquies a tot el país. El fet és que la confiança en l’Església havia disminuït considerablement als últims anys a Xile i la valoració del mateix Papa Francesc per part de la societat xilena era la més baixa de tots els països de l’Amèrica Llatina.

Al seu primer discurs al Palau de La Moneda, el Papa Francesc no va esquivar la qüestió que planava sobre la seva visita, tot i que no va mencionar explícitament la paraula ‘abusos’. “Em vull unir als meus germans de l’episcopat, ja que és just demanar perdó i donar suport amb totes les forces a les víctimes, al mateix temps que hem d’esforçar-nos perquè no es torni a repetir”, va dir aleshores.

Als dies següents, Francesc intentà recuperar l’afecte dels que havien mostrat molt de malestar envers l’Església catòlica i demanaven -la petició era bastant generalitzada- la destitució del bisbe d’Osorno, Juan Barros, que havia estat nomenat pel mateix Francesc, per la seva vinculació amb l’encobriment dels abusos sexuals del sacerdot Fernando Karadima.

L’ambient d’aquella visita va ser molt hostil, ja que poques hores després de l’arribada del Papa, tres esglésies foren objecte d’atacs incendiaris. Dos van afectar les parròquies de la localitat de Cunco, a uns 700 kilòmetres de Santiago, que van acabar totalment calcinades.

D’altra banda, a Puente Alto, una localitat propera a Santiago, un altre atac incendiari afectà una parròquia on es van produir “danys de consideració” segons explicà la policia. Mentrestant, algunes persones disconformes o crítiques amb la visita papal van llançar bombes incendiàries contra la porta de la parròquia i van cremar una bandera de Xile i una del Vaticà.

A Xile, una investigació de la ONG nord-americana “Bishop Accountability” detallava un llistat amb 80 càrrecs religiosos acusats d’abusos sexuals. La majoria dels casos estaven relacionats amb sacerdots diocesans, encara que més d’una vintena feien referència a professors o directors de col·legis catòlics, segons informà el diari local “La Tercera”. Els principals ordres religiosos afectats eren la congregació salesiana, els germans maristes i l’ordre de la Mercè. També n’hi havia d’altres d’implicats, com la Companyia de Jesús, el moviment Schöenstatt o els Missioners de Sant Francesc de Sales.

Segons aquesta ONG, els abusos contra menors s’haurien produït durant molts anys, sobretot des del 2000, i haurien comptat amb la complicitat d’una part de l’Església que ajudava a silenciar aquests casos. Qualsevulla que fos l’abast d’aquesta conducte negligible i intolerable, el més greu és que l’Església no actués contra els acusats -només en va sancionar alguns, molt pocs- cosa que indignà els xilens i va fer que la gent d’aquell país perdés la confiança  que podia tenir en l’Església.

Després d’una actuació més aviat confusa i poc convincent en defensa dels bisbes xilens, el Papa ha rectificat posteriorment i ha iniciat una profunda renovació de l’Església a Xile. En un primer moment aconseguí que els 34 bisbes de la seva Conferència Episcopal es reunissin amb ell al Vaticà i posessin el càrrec a la seva disposició, fet mai vist fins aleshores, i finalment ha decidit acceptar tres renúncies de manera irrevocable, entre aquestes la del bisbe d’Osorno, Juan Barros, que en aquella visita va defensar.

Aquesta decisió papal s’ha produït després dels informes que, per decisió seva, han elaborat l’arquebisbe de Malta, Carles Scicluna, i el sacerdot català Jordi Bartomeu, informes que han fet que Francesc reconegués “greus errors de valoració” respecte del que passava a Xile.

Tenim, doncs, que el Papa, que al gener va titllar de “calúmnies” les acusacions contra Barros, ha demanat perdó personalment a les víctimes i ha assegurat que no havia tingut una bona informació després de llegir els 64 testimonis recollits a l’informe Scicluna, de 2.300 pàgines. La lectura d’aquest testimoni va ser la causa que Francesc convoqués tots els bisbes xilens al Vaticà per conèixer la seva versió dels fets i els va lliurar un document en el qual anunciava que prendria mesures per posar fi a aquesta crisi.

Doncs bé, les primeres han arribat. Destituït Barros (i també els bisbes de Valparaíso, Gonzalo Duarte García de Cortázar, i el de Puerto Montt, Cristián Caro Cordero, el primer per motius d’edat i el segon per haver comès abusos sexuals amb un seminarista), el bisbe Barros, en un comunicat ha demant perdó per les seves “limitacions” i ha agraït al Papa la seva preocupació pel bé comú. “Reso perquè un dia tota la veritat surti a la llum”, ha dit.

No hi ha dubte que Francesc ha fet el que havia de fer -i que cap dels anteriors papes havia gosat fer fins ara-, i que amb la seva decisió ha iniciat un temps d’esperança per a l’Església xilena, com ha reconegut Juan Carlos Claret, que duu anys lluitant per la destitució del bisbe d’Osorno. També ho veu així Juan Carlos Cruz, una de les víctimes de Karadima, que es va reunir personalment amb el Papa al Vaticà. Però la restitució del prestigi de l’Església no serà fàcil, perquè aquest ha estat un escàndol enorme que ha sacsejat els fonaments d’aquesta a Xile.

Per a alguna premsa del país, que havia estat molt crítica amb la no actuació papal fins ara, “del que faci Francesc a Xile en depèn el seu papat”. Això serà o no serà. No ho podem saber ara. Tanmateix, de moment es respira una certa satisfacció per les decisions que acaba de prendre, però hem de ser conscients que aquestes no bastaran per a refer el prestigi d’una institució que -ho dic amb gran dolor- ha sofert un descrèdit generalitzat, amb centenars de casos de pederàstia que apareixen com una taca d’oli al seu historial, ha deixat una jerarquia catòlica desprestigiada i en xoc, i una societat que es debat entre la genuïna fe i la més genuïna indignació.

—-

P.S. La decisió ràpida i contundent que ha pres Pedro Sánchez de cessar Màxim Huerta ha estat la correcta. Àgil i encertada. Tanmateix destapa un parell de dèficits inicials: el primer, per part de l’exministre: ¿Per què, sabent el llistó que havia posat Sánchez per als càrrecs públics, no va confessar al president aquesta condemna que tenia per haver defraudat a Hisenda? La segona és aplicable a Sánchez: Elegir Huerta era optar per la cosa mediàtica, per la frivolitat, i això no va ser una decisió sensata. La prova és que l’ha substituït per una persona amb un perfil cultural i humà que és l’antítesi de l’anterior ministre.

Anuncis

%d bloggers like this: