Quan la recerca de vots pesa més que la defensa de les idees

by

No m’atreviria a parlar dels avantatges o dels perills que comporta l’energia nuclear, perquè no en tinc prou coneixement. Tampoc sé si els batlles de Yebra o d’Ascó són persones amb vocació de màrtir o polítics coherents, però el que sí que observo des de la meva ignorància és la gran hipocresia que presideix la vida dels partits. Perquè és difícil d’entendre que la senyora Cospedal, líder d’un partit pro-energia nuclear, critiqui durament –i fins amenaci amb sancions- el batlle de Yebra que, en ús de les seves competències, ha pres una decisió tant difícil com democràtica. Però també es pot criticar un home com Montilla, responsable últim de la decisió sobre aquests cementiris temporals quan era ministre d’indústria, i que ara critica el batlle d’Ascó (de CiU), al qual també critiquen els dirigents de Convergència, tot i que la coalició és també partidària d’aquest tipus d’energia.

“Sí, però no a casa nostra”, sembla que sigui el lema de tota aquesta gent. “Que els residus se’ls quedin els altres, perquè això ens fa perdre vots”. I em demano: hauria pres la mateixa determinació Montilla si disposés d’una majoria absoluta que li donés suport? No ho sé, però ho dubto, encara que sobre futuribles més val no conjecturar res.

Sigui com vulgui, el que més desacredita la política és la hipocresia dels seus actors, que no s’amaguen de prendre banderes (fins i tot quan aquestes no responen a la seva manera de pensar) que poden aportar-los vots, i les abandonen quan, per molt que formin part del seu ideari, creuen que aquestes els poden malmetre la seva carrera.

Ho hem vist amb el cas dels emigrants, amb els darrers episodis que s’han produït entorn de la decisió de Vic. En aquest cas, més que voler afrontar el problema per resoldre’l de la millor manera possible, cadascú s’ha posicionat pensant què era el que més el podia afavorir. L’enduriment de posicions per part de CiU i del PP (“Aquí no hi cabem tots!”) no responen amb un plantejament ideològic, sinó electoral, que no pretén resoldre el problema sinó guanyar (o no perdre) vots.

I per no parlar tan sols de casa nostra, diré que tampoc no respon a un interès net el plantejament que fa Jean-François Copé (president del grup parlamentari de l’UMP al parlament francès), que aspira a fer-se un nom de cara a les presidencials del 2017, i ha trobat en la prohibició absoluta del burka la seva bandera electoral. Molt més assenyada, en canvi, em sembla la posició que defensen els membres de la comissió nombrada per Sarkozy, que recomana la prohibició del burka en llocs públics (per considerar aquesta peça de vestir contrària als valors de la República), i sense cap altra sanció que la negar el servei a la dona que no accepti de descobrir-se.

Mentre els polítics siguin incapaços de tenir idees pròpies i de defensar-les prescindint del seu rèdit electoral, és impossible que aconsegueixin un crèdit entre la ciutadania.

Anuncis

%d bloggers like this: