Josep Maria Quintana

És preciós arribar als cent anys amb la lucidesa mental de Francisco de Ayala. L’entrevista que publicava El País el passat dissabte 4 de març era un exemple rar de saviesa i espontaneïtat.

“Lo cierto es que en el exilio, y usted lo cuenta, no se sintió nunca extrajero” diu l’entrevistador. I Ayala respon: “¡Ni en España me he sentido nunca patriota!” Després parlen de la seva estada a Argentina. Diu l’entrevistador: “Se sintió como argentino…” Salta Ayala: “No, ¡si no me siento ni como español, cómo iba a sentirme como argentino! El patriotismo ha sido una cosa de época también…”

Permeteu-me, però, que no comenti aquestes respostes, que les deixo a la vostra reflexió. Tanmateix en voldria destacar una altra sobre una matèria que no té res a veure amb l’anterior: “¿Por qué falló [la República]?” “El régimen republicano –respon Ayala- no estaba en conexión con el mundo de aquel momento; había aquí un concepto de la libertad que era rechazado por los bloques existentes, algo que expongo en mi libro sobre la libertad. El proyecto de República respondía a ese ideal que era rechazado tanto por soviéticos como por fascistas. Ése era entonces el mundo occidental. La República no tenía amigos y, por tanto, no tenía perspectiva.”

Jo només hi afegiria un retret a les dues democràcies més properes: França i el Regne Unit. Perquè foren aquestes dues democràcies que ens abandonaren a la nostra pròpia sort (que era la del feixisme, perquè a Franco sí que l’ajudaren els alemanys i els italians). En realitat, aquell “no entanglement” del govern britànic i la decisió francesa de “no intervenció” foren també decisives per a acabar amb la República

La notícia de l’ingrés de Joan López a l’Institut d’Estudis Catalans (Secció Filològica) és una molt bona notícia per a la llengua catalana. També ho és per a Menorca (o, si més no, per a la Menorca que pensa i escriu en català).

Agent cultural de primer ordre i menorquí en actiu, el professor ciutadellenc és un dels cervells més destacats en matèria de llengua i filologia. Company meu de curs a la Universitat de Barcelona, estudiant de dialectologia amb al doctor Veny (que n’ha estat el padrí, d’aquest ingrés), mai no ha abandonat el compromís que de molt jove va adquirir amb la llengua catalana, compromís que ha mantingut en totes les instàncies que ha petjat en la seva vida, que no han estat poques. Sortosament!

Davant la frivolitat i la inconsciència (o potser hauria de dir la ignorància i la mala llet) amb què s’aborden ordinàriament les qüestions lingüístiques (com si en aquest camp tot fos permès), penso que el rigor i la preparació científica de Joan López esdevé una garantia per a tots. D’ací que estem d’enhorabona.

És clar que als gonelles, als incimahos i a tant espècimen que coneixem en aquest camp, l’elecció d’aquest home preparat, seriós i honest com a membre de l’IEC no els dirà gran cosa. Tampoc no li importava un borrall a Millán Astray la presència d’Unamuno a la Universitat de Salamanca. Ell, com si fes un ou de dos vermells, (quan en realitat feia el més gran dels ridículs), se’n va fotre del filòsof i cridà “Viva la Muerte!” I és que davant la barbàrie no hi podem fer res.

No vaig estranyar-me, però si que em va doldre escoltar com l’arquebisbe de València deia que la investigació en cèl·lules mare implicava tractar l’home com a un porc. Així, sense més additaments, tal com sona.

És curiós (per no dir terrible) que l’Església sempre s’hagi mostrat tan bel·ligerant amb la ciència. Sembla que la ciència li hagi pres el monopoli de la veritat i això li dol. Quan no és ni una cosa ni l’altra. Però la ciència no cerca la veritat, sinó el saber: investiga la realitat, la vida, l’home, el món; mentre que l’Església hauria simplement (i no és poc!) de donar testimoni de la transcendència, és a dir d’una cosa que la ciència mai no podrà abastar.

Per què, doncs, l’Església sempre s’ha mostrat tan reticent a qualsevol avenç de la ciència? Penso que l’Església mai no ha acceptat de gust que la ciència s’independitzés. Durant segles, l’Església tingué el monopoli de la cultura (i de molts altres camps del saber) i la secularització d’aquests camps sempre l’ha acceptada a contracor. La primera resposta a tot procés de coneixement científic ha estat sempre (o quasi sempre) de condemna; de la mateixa manera que en tots (o en quasi tots) els casos, l’Església ha hagut, molts anys després, de rectificar. Per què sempre tard i malament?

La investigació en cèl·lules mare serà un cas més dels molts que podríem citar aquí. I estic segur que, com en els altres, l’Església acabarà rectificant. Sortosament, però, la ciència es mostra indiferent al magisteri de l’Església, la qual cosa ens garanteix en avenç en gairebé tots els camps.

Mentre esmorzava aquest matí, he escoltat per la ràdio que, en una propera reforma de la Llei de Registre Civil que afectarà a la inscripció dels nadons, a la casella on fins ara diu “padre” i “madre”, hi dirà “progenitor 1” i “progenitor 2”.

Suposo que l’autor d’aquesta genial proposta, que deu fer-se per a coadjuvar a la no discriminació dels sexes, o més concretament al sexe femení, deu haver-se quedat satisfet. Quina genialitat! Quina imaginació! Al Registre Civil ja no hi haurà, doncs, pares i mares, sinó progenitors. I em demano: Però qui serà l’u i qui serà el dos? Suposo que donaran als pares –o deixem-ho en progenitors- la possibilitat d’escollir. Evidentment!

I posats a fer, penso que també seria interessant de fer una llei que obligués als polítics a no discriminar en els seus discursos perquè deixessin ja de dir allò de “vascos y vascas”, “españoles y españolas”, i que, per suposat!, en dirigir-se als pares i a les mares d’una manera políticament correcta no se’ls ocorri de dir ara “progenitores y progenitoras”, perquè aleshores tornaríem estar en les mateixes. Que diguin sempre “progenitor nº 1 y progenitor nº 2”. Encara que veig que ni així resoldríem el problema, perquè és evident algú (d’aquests que sempre burxen) demanaria aleshores: I per què no diuen “progenitora nº 1 y progenitora nº 2”?

Jo penso que el que definitivament s’hauria de prohibir és el gènere en el llenguatge (ja que no podem prohibir-lo en la vida). Jo proposo als acadèmics (i especialment als acadèmics de la “Real Academia de la Historia”, que últimament s’han decidit a fer savis dictàmens lingüístics) que estudiïn la forma de substituir el masculí i el femení per un neutre que valgui per tot. Així ens evitarem aquella mena de discursos tan desagradables que diuen coses com aquesta: “Ciudadanos y ciudadanas que tenéis perros y perras, decidles a éstos, pero no a éstas, que dejen ya de llorar por no tener patos sino patas.”

El comentari d’ahir, que feia referència a les mesures preses pels governs francès i espanyol per a d’alguna manera blindar les seves empreses davant una possible OPA hostil per part d’empreses amb seu a d’altres estats de la UE, el vaig enviar al meu fill, Pere Quintana, que havia qualificat aquestes mesures amb el qualificatiu de “patriotisme econòmic”. I li vaig enviar amb el següent comentari: “Tots volem repicar i anar a la processó, quan les dues coses no es poden fer alhora.”

Ell, que acaba de tornar a França, on viu, després d’haver fet un viatge sembla que ben interessant al Canadà i al nord dels Estats Units, avui em contesta. I em sembla que val la pena que aporti el seu comentari als meus lectors:

Després del temps passat aquí, començo a tenir dubtes que vulguin realment repicar i anar a la processó a la vegada. Vull dir que tinc dubtes que, per França, Europa sigui aquesta entitat neutral que ens ha d’englobar a tots. Començo a creure que aquí veuen Europa com el seu jardí, com una França gran, un lloc on poden estendre la seva influència. Europa ha de transformar els estats i els pobles que la formen, no pot ser fer una cosa junts i no canviar. Crec que França mai no ha volgut transformar-se, encara viuen d’aquest messianisme que els fa creure que la seva manera de veure el món és la més justa, la més humanista, la més moral. Sempre han volgut exportar el seu model, la seva llengua. Quan es tracta de drets humans ja ens va bé, però per la resta…. De vegades penso que si França tingués el poder econòmic, militar i demogràfic dels Estats Units, seria més depredadora que l’Amèrica de Bush. Els americans viuen tancats en el seu país-món, com diu Alain Minc. Simplificant, només surten per aconseguir recursos naturals o quan han d’extirpar un gra, però, en canvi, França, amb la seva tradició colonial, sortiria per imposar la seva llengua, la seva cultura, la seva visió del món, humanista, racional i científica, això dut a l’extrem pot ser perillós … Bé, tot això pot ser només és una reacció al·lèrgica provocada pel recent viatge als Estats Units, és dur baixar de l’avió i sentir discursos sobre el “patriotisme
econòmic”, però crec que no es pot negar que una França nombre 1 mundial seria imperialista. Com que han fracassat, es tanquen i ploren, alimenten el conservadorisme, el populisme i el proteccionisme. I passo de parlar del racisme o el masclisme. No era així l’Europa d’abans de Guerra Mundial?

Davant l’operació d’E.ON que sortia en el mercat lliure de valors amb una oferta per a la compra d’accions d’ENDESA, el consell de ministres espanyol prenia mesures que evidentment dificultaran el progrés d’aquesta OPA sobre la principal companyia elèctrica espanyola.

Curiosament, el passat dia 1 de març, Dominique de Villepin anunciava noves mesures per a controlar les OPA hostils que es fessin sobre les empreses franceses. El Primer ministre francès vol reforçar d’aquesta manera l’accionariat –diu- dels assalariats i fer créixer la presència en el capital de les grans societats franceses de la la Caisse des dépôts et consignations (SDS), que és ja el més important inversor institucional en les empreses del CaC 40.

Evidentment que, amb mesures com aquestes, la construcció de la Unió Europea esdevé una quimera.

No estic molt segur que la decisió presa pels socialistes de boicotejar la Diada de les Illes Balears que s’ha celebrat a Eivissa hagi esta una bona idea. Estem ja tan malavejats tots, que qualsevol actitud opositora ens sembla bona per a demostrar la nostra disconformitat. La política abandona els parlaments i es du el carrer, i això sempre tendeix a la demagògia.

Jo puc comprendre que grups de la societat civil que estan en desacord amb les decisions polítiques dels seus dirigents puguin sortir al carrer, però penso que no és bo que el carrer l’ocupin els polítics, i menys encara quan aquests poden dir el que pensen a les institucions representatives de què formen part: ja sigui al parlament, als consells o bé als ajuntaments.

És en seu parlamentària on han de parlar clar i net, on han de manifestar la seva ideologia, on han de fer present la seva disconformitat amb les decisions dels qui governen, on han de plantejar alternatives. Em temo, però, que això és més difícil de fer que no pas agafar un xiulet i sortir al carrer a escridassar l’adversari.

Si he criticat aquesta actitud quan l’ha encarnada el PP, en participar activament i sorollosament en les grans manifestacions que a Madrid es duen contínuament a terme contra el govern dels socialistes, això mateix he de fer ara quan són aquests els qui, oblidant la seva dignitat i la representació que ostenten, es llencen pel pendís fàcil de la demagògia cridanera. D’ací que l’actitud de Joana Barceló em sembli digna d’elogi, des de qualsevol angle que la mirem. Ella era on havia de ser. No hi eren, en canvi, ni el batlle d’Eivissa ni els parlamentaris socialistes cridaners.