Josep Maria Quintana

Quan sortim d’una òpera que ens ha encantat, quan acabem de veure una pel·lícula que ens ha corprès, quan hem presenciat un espectacle que hem qualificat com a extraordinari, sempre tenim la temptació de simplificar i, mancats de la necessària perspectiva, dir: “Això és el més gran que he vist mai”.

I si a la espontaneïtat dels sentiments hi afegim la manca d’anàlisi històrica, aleshores el perill de dogmatizar injustificadament és encara més terrible.

Dic això arran de l’article que Francisco J. Cardona Vidal, pbro. ha publicat al diari Menorca el passat 8 d’abril. El jove prevere que, per la seva edat, no ha conegut pràcticament altre papa que Joan Pau II, ardorosament encès per l’espectacle mediàtic d’aquests dies, afirma sense el més petit rubor, que una infinitat de persones “se agolpan en la Ciudad Eterna para dar su último adiós al Papa más querido de todos los tiempos.”

No seré jo qui discuteixi el que no admet discussió: Que hem vist l’espectacle més gran que mai no s’havia donat entorn de la mort d’un personatge públic. Però afirmar que Joan Pau II és “el papa más querido de todos los tiempos”, quan parlem d’una història que dura ja dos mil anys, és, com a mínim, una afirmació agosarada i un símptoma clar d’aquest fervor acrític i sentimental que la mort d’aquest papa mediàtic –mai ningú no havia aprofitat els beneficis de la televisió com ell- ha provocat.

Sense entrar a fons en el contingut del missatge ni en la tasca papal (temps hi haurà per a fer-ho amb més calma i amb menys passió), voldria ja avançar que, amb tot el respecte que la seva figura em mereix, Joan Pau II no ha estat el papa que jo he estimat més. La meva història personal, simplement per raons d’edat, és força més llarga que la del jove presbíter maonès, i no tinc recança de dir públicament que jo he estimat molt més Joan XXIII i Pau VI, els quals, mitjançant el Concili Vaticà II, van possibilitar que l’Església catòlica fes un gir copernicà, es posés la mà al pit i decidís transformar la seva manera de fer les coses, prenent unes postures de compromís amb l’home i amb la societat que, amb molts aspectes, el pontificat de Joan Pau II (capaç de reprimir públicament Ernesto Cardenal, Leonardo Boff i Hans Kung, entre d’altres, alhora que posava terra damunt dels escàndols que ha viscut l’església catòlica nord-americana, beneïa els catòlics Grimaldi que governen Mónaco, i impulsava un mutisme absolut sobre l’actuació del cardenal Marcinkus al front de les finances vaticanes, entre d’altres coses que podríem també esmentar) ha acabat fent impossible.

Però com he dit, temps hi haurà per analitzar-ho tot amb més calma.

És difícil predir com se’n sortirà Blair del referèndum sobre la Constitució europea. En canvi, no tinc cap dubte del seu èxit electoral el proper 5 de maig. Blair es un polític que no s’amaga, que no té por de defensar les seves posicions polítiques –fins les més difícils– i ho fa amb arguments sòlids (que podrem o no compartir) que exposa amb el cor a la mà.

Blair va prendre l’opció de participar fins al final a la guerra de l’Iraq, i ho va fer sense el suport de la opinió pública i suportant la dura crítica d’un partit conservador que, en el fons, estava d’acord amb la decisió de Bush i de Blair però que, per interessos polítics, demostrava el contrari.

No hi ha dubte que aquesta arriscada posició en el conflicte de Iraq li passarà alguna factura, però Blair té altres asos a la màniga, a més del coratge i la sinceritat: El més important és la bona situació econòmica en què es troba Anglaterra, a diferència d’altres potències, com França o Alemanya, que fins i tot han hagut de fer modificar les regles de joc que s’havien imposat a la Unió Europea perquè es veien incapaços de complir els ratios establerts.

I el que demostra la diferència de nivell entre els laboristes i els conservadors en aquest inici de campanya electoral és el to del discurs que sembla que presidirà tot el debat. La campanya tory intentarà dibuixar una Anglaterra caòtica que esdevé una mena de paradigma de la inseguretat i del crim. Davant això, els laboristes posaran ben segur l’economia en el centre de la campanya i defensaran el seu propi projecte, única manera de fer política en positiu, i única manera d’aconseguir l’èxit electoral.

El problema més gran que generen els grups armats que lluiten per la independència d’un determinat territori és la dificultat amb què es troben per a deixar aquesta lluita quan es dóna un mínim de condicions per aconseguir (o tractar d’aconseguir) per mitjans pacífics els fins que persegueixen.

El terrorisme genera una dinàmica interna molt difícil de superar. És una cultura (¿o hauríem de dir contracultura?) que provoca un perpetuum mobile que s’autoalimenta –i no pot deixar d’autoalimentar-se– de sang. I atès que els objectius finals mai no poden aconseguir-se del tot, aleshores sempre hi ha raons per a continuar matant.

La història n’està plena, d’exemples del que dic. Eamon de Valera va començar la seva vida molt vinculat al IRA irlandès, però després de moltes vicissituds, acabà presidint la República d’Irlanda i va haver de considerar el moviment armat independentista com una organització terrorista il·legal.

Avui, després del modèlic exemple que ens han donat les germanes de Robert McCarteney, que amb la seva fermesa han posat de manifest l’essència estrictament mafiosa de L’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA), el qual s’oferia a executar els assassins del jove mort (es a dir, s’oferia a matar a un o a uns dels seus!) però no a aclarir judicialment el crim, la situació política a Irlanda del Nord ha donat un gir important.

Gerry Adams, el president del Sinn Fein, demanà abans d’ahir als terroristes de l’IRA que abandonessin la lluita armada i acceptessin la via política per aconseguir la unitat d’Irlanda, aquesta unitat per la qual lluitaren Eamon de Valera i tants altres irlandesos que es volien treure de sobre el jou de la Gran Bretanya i lluitaren per una Irlanda independent.

Doncs bé, avui, han estat les Germanes McCarteney les qui, amb el seu coratge, s’han aixecat com a vertaderes heroïnes del moment i han aconseguit demostrar la realitat d’un IRA que fa onze anys que manté un alto el foc, però que no ha acceptat deixar les armes i segueix cultivant un terrorisme intermitent de perfil baix i que difícilment pot ja distingir-se del que pugui produir qualsevol banda armada de les que trobem en el camp de la delinqüència comú.

No sé si la posició de Gerry Adams, forçada sens dubte pel gest heroic de les germanes McCarteney, tindrà resultat. Si més no, alguna cosa es mou a Irlanda. Altrament succeeix a Euskadi on el braç polític d’ETA es mostra incapaç de ser altra cosa que un acòlit dels terroristes i dels assassins.

A mesura que passen les hores i els dies, a la premsa es comencen a llegir articles crítics amb la figura de Joan Pau II. Els burletes a mi no m’interessen, en canvi sí que considero valuosos els qui, lluny de quedar en el simple panegíric, intenten, des del respecte i l’estima, aprofundir en l’obra del pontífex desaparegut que, evidentment, transcendeix la seva tasca exclusivament eclesial o religiosa.

Un escriptor laic com Baltasar Porcel, a la seva columna d’avui a La Vanguardia, li dedica uns paràgrafs que em semblen particularment interessants. Porcel analitza la política vaticana de Joan Pau II a l’Amèrica llatina i, tot i que es mostra molt crític amb la teologia de l’alliberament (“esta teología, o esta acción literalmente armada de inspiración pseudoevangélica, fue abusiva y creó muchos problemas”), diu l’escriptor d’Andratx que “ante la opresiva, trágica realidad de la mayoría de esas sociedades latinoamericanas resulta muy difícil permanecer modoso y cantando lo de ‘con flores a María, que madre nuestra es’, como más o menos pretendía Karol Wojtila.”

I afegeix: “El Papa rechazó dicha teología y sus consecuencias en su totalidad, aún ahora el Vaticano mantiene un conflicto con el Gobierno argentino por defender a un vicario castrense más que reaccionario. Y tampoco ha salido bien parado de la curia romana el obispo catalán-brasileño Pere Casaldàliga, que será un iluminado pero que ante el inmenso desastre de Matto Grosso y la explotación de los miserables tiene más razón visceral que todas las encíclicas de teología sin duda ortodoxa de Juan Pablo II. ¿O no debemos ocuparnos de este mundo y sólo rezar para el otro?

La política del Papa en Latinoamérica ha sido no ya del mundo, sino del sistema establecido: ante el avance de las sectas, la laicidad, el protestantismo, para salvaguardar a la Iglesia pactó con cualquier ordenamiento que la beneficiara.”

La reflexió del meu amic Porcel em sembla de gran interès, d’ací que m’hagi semblat que valia la pena difondre-la.

El cert és que em sento desautoritzat per a parlar de la situació a Euskadi perquè, ras i curt, no l’entenc. No és si estem davant un fenomen inassequible per a les ments cartesianes o si és que els mecanismes del raonament no treballen de la mateixa manera allí que aquí, encara que se’m fa difícil creure això darrer.

Hem de reconèixer, però, que aquest cop, el galimaties mental que representa la sorprenent candidatura del “Partit Comunista de les Terres Basques” ha agafat tothom a contrapeu. No sols als qui s’autoqualifiquen de “constitucionalistes”, sinó també als nacionalistes (d’esquerra i de dreta, evidentment!).

De tota manera, els grans partits espanyols i, per tant, el govern de l’Estat i també l’oposició, més prest o més tard hauran de revisar la síndrome de McArty que pateixen i la caça de bruixes que han iniciat a tort i a dret.

Ja he opinat en aquest mateix bloc de notes el que penso de la “llei de partits”. No he d’afegir-hi res. I malgrat que no subscric cap de les tesis nacionalistes i, menys encara, les del nacionalisme radical i violent, estic convençut que és insà viure-hi a la contra i amb una actitud inquisitorial que ens porta a qüestionar-ho tot, fins la legalitat d’una candidatura (tan absurda com incoherent com vulguem) que emana, però, d’una organització política legalment aprovada i inscrita en el registre de partits durant l’època d’Acebes com a ministre de l’interior.

La caça de bruixes és un mètode que no condueix enlloc, tret de convertir en màrtirs i en herois els qui avui no són, sinó, un magma de contradiccions i d’incoherències.

Els esdeveniments d’aquests dies ens han fet oblidar (tampoc no és cap problema) el vídeo que la Fundació FAES, presidida per José María Aznar, ha dedicat al paper del PSOE durant els dies que seguiren a l’onze de març de 2004. Confesso que no l’he vist, però són tantes les informacions que n’hem rebut (fins i tot Mariano Rajoy ha recomanat als seus que no es faci oposició des de les vísceres), que no ens és necessari perdre el temps veient-lo per a tenir-ne formada una opinió.

Tanmateix no la donaré, tot i que sí recomanaria a l’expresident Aznar que, aprofitant les seves classes a la Universitat de George Town, llegís la declaració que George Washington (1732-1799) va fer quan, en acabar el seu segon mandat, es retirà als seus dominis de Mount Vernon. La versió de què disposo és en castellà, encara que l’expresident podrà llegir-la, si vol, en la seva versió original anglesa: “Los actos públicos -va dir- son una prueba de hasta qué punto me han guiado los principios que acabo de recordar cuando he tratado de cumplir con los deberes de mi cargo. Mi conciencia al menos me dice que los he seguido. Aunque al hacer recuento de los actos de mi administración no tengo conciencia de haber cometido ninguna falta intencionada, tengo un sentimiento tan profundo de mis defectos que no puedo dejar de pensar que probablemente he cometido muchos errores. Sean cuales sean éstos, suplico con fervor al Todopoderoso que evite o disipe los males que pudieran acarrear. Asimismo me llevaré conmigo la esperanza de que mi país no dejará nunca de verlos con indulgencia y que, después de cuarenta y cinco años de mi vida consagrados con celo y rectitud a su servicio, los errores debidos a la insuficiencia de mis capacidades caerán en el olvido, así como caeré yo mismo pronto en la morada del reposo.”

Comentant aquest discurs dirigit al poble dels Estats Units, el comte de Chateaubriand va escriure que hauria pogut pronunciar-lo algun dels personatges més seriosos de l’Antiguitat.

La mort del Sant Pare ocupa tots els programes de les ràdios i de les televisions. Hi ha unanimitat a l’hora de dir que ha desaparegut d’entre nosaltres un home tan singular com extraordinari, la vida del qual ha marcat molts aspectes (no sols espirituals, ans també polítics) de la vida d’Occident.
(more…)