Josep Maria Quintana

Hi ha moments en què la història sembla trontollar. No perquè s’esfondri de sobte, sinó perquè s’acumulen fissures que, lentament, erosionen els fonaments de la convivència democràtica. Antoni Puigverd advertia fa pocs dies que s’està configurant un bloc polític dretanitzat, homogeni i unitarista, amb una influència creixent d’alguns sectors judicials. És un advertiment que, en si mateix, transcendeix la política partidista i apunta a una deriva de fons: la pèrdua de l’equilibri institucional i el debilitament del pluralisme. I és aquí on el pensament d’Hannah Arendt, al qual ja em referia en el meu darrer article, esdevé imprescindible, perquè ens recorda que els perills que van fer possible el totalitarisme no pertanyen només al passat: continuen actius com a possibilitats sempre latents dins de les societats modernes.

Arendt insistia que el totalitarisme no és una forma convencional d’autoritarisme, sinó un fenomen radical que aprofita moments de descomposició social, institucional i simbòlica. Els elements que el fan possible —la destrucció de l’espai públic, la propaganda massiva, la pèrdua de categories de pensament, la desconnexió entre individus i la crisi de la política— no són anomalies històriques, sinó fragilitats humanes que poden reactivar-se en escenaris d’inseguretat i polarització. Quan Puigverd adverteix que una part del país està “asfaltant el camí” d’aquest nou bloc recentralitzador, ens està dient que la política s’ha convertit en una batalla reactiva, emocional, incapaç d’articular un projecte compartit. És, de fet, un símptoma arendtià: quan s’erosiona l’espai públic de paraula i deliberació, el terreny queda obert al pensament únic.

L’actual moment polític presenta alguns d’aquests elements. La polarització sistèmica ha imposat una lògica binària que substitueix el raonament per l’etiqueta; la credibilitat de les institucions pateix un desgast notable; i l’acció política, en lloc de ser un espai d’iniciativa i responsabilitat col·lectiva, s’ha convertit massa sovint en un teatre on la propaganda pesa més que la veritat. Les xarxes socials amplifiquen discursos que premiem per la seva contundència més que no per la seva complexitat. I mentre tot això passa, els problemes estructurals —desigualtat, precarització, desertització demogràfica, crisi climàtica— queden relegats a un segon pla.

Si assumim, com fa Arendt, que la democràcia només es manté viva quan les persones participen d’un espai comú de paraula i acció, llavors el futur del nostre país no depèn tant d’encertar l’engranatge institucional perfecte, sinó de reconstruir aquesta esfera compartida. El contrari del totalitarisme no és un règim més fort o més eficient, sinó la pràctica activa de la pluralitat i de la llibertat. Pluralitat vol dir reconèixer que l’altre és necessari; que cap comunitat pot ser completa sense la diferència; que les identitats —nacionals, culturals, socials— no s’anul·len pel simple fet de coexistir. La llibertat, en el sentit arendtià, no és absència de restriccions, sinó la capacitat de començar alguna cosa nova. És la força del “nou inici”.

A partir d’aquestes idees, es poden plantejar algunes línies de futur.

La primera és rehumanitzar la política. Això implica desactivar la lògica del “nosaltres contra ells” i recuperar espais on el desacord no sigui un problema, sinó una condició de la democràcia. A Espanya li cal una cultura política en què l’adversari sigui un interlocutor, no un enemic. Sense aquesta premissa, qualsevol reforma —constitucional, territorial o institucional— naixerà viciada.

La segona és reconstruir la confiança democràtica. No es tracta de donar lliçons morals, sinó de garantir que les institucions actuïn de manera transparent, proporcionada i coherent. Quan la justícia entra en el terreny de la política, o quan els partits substitueixen el debat pel càlcul tàctic, la ciutadania perd el sentit del que és comú. La confiança és el prisma a través del qual la llibertat es fa efectiva.

La tercera és recuperar l’espai públic com a lloc de trobada. Calen mitjans de comunicació que informin i no excitin; escoles que formin ciutadans crítics i no només treballadors competitius; barris i places que fomentin la convivència. Arendt recordava que la política neix quan ens reunim i parlem; tot allò que ens dispersa i ens aïlla és, en canvi, un camí cap a la impotència i la manipulació.

Finalment, cal parlar de nous inicis. El país necessita imaginar futurs possibles, no repetir batalles esgotades. Això vol dir apostar per polítiques que generin esperança: un nou pacte territorial que reconegui la pluralitat d’Espanya; una agenda social que combati la desigualtat; una democratització real dels partits; una acció climàtica que inscrigui el país en el segle XXI. Nous inicis vol dir projectes que no parteixin de la por, sinó de la confiança en la capacitat humana d’inventar allò que no existeix.

Hannah Arendt ens adverteix, però també ens allibera: el futur no està escrit. El totalitarisme és una possibilitat, no un destí. La qüestió és si serem capaços de regenerar la política com a espai viu de paraula i acció entre iguals. Si ho fem, el país podrà afrontar amb dignitat i maduresa els perills que l’envolten. Si no, potser, sense adonar-nos-en, acabarem asfaltant camins que no volíem transitar.

Fa cinquanta anys de la mort de Francisco Franco, i el seu llegat continua sent una de les ferides més profundes i mal cicatritzades de la història contemporània d’Espanya. En un moment en què alguns sectors socials i polítics semblen temptats de reivindicar parcialment l’ “orde”, els “valors” o la “pau” del franquisme, resulta especialment útil recuperar les eines conceptuals de Hannah Arendt per tornar a mirar aquell règim sense nostàlgies ni distorsions. Encara que Franco no instaurés un totalitarisme ple com el de Hitler o Stalin, sí que va construir una dictadura ideològica que, en punts essencials, participava d’aquella mateixa pulsió que Arendt descriu: la voluntat de crear una realitat alternativa governada per un dogma, i la necessitat de sotmetre la societat perquè aquest dogma no pogués ser qüestionat.

Arendt advertia que les ideologies —els “ismes”— esdevenen perilloses quan pretenen oferir una explicació total del món, independent de l’experiència. No importa tant el contingut concret —la raça, la classe, la religió— com la pretensió d’abolir la complexitat i substituir-la per una lògica única i tancada. El franquisme, en aquest sentit, va convertir el nacionalcatolicisme en una cosmovisió totalitzadora: Espanya era concebuda com una unitat essencial, immutable i providencial; qualsevol dissidència era interpretada no com una opinió legítima, sinó com una amenaça metafísica. L’anticomunisme, l’anticatalanisme, l’antieuropeisme inicial o l’obsessió per la conspiració “judeomaçònica” no eren simples prejudicis: eren peces d’un relat global que pretenia explicar-ho tot i legitimar-ho tot.

A diferència dels règims totalitaris, el franquisme no va aspirar a transformar la realitat de dalt a baix a través d’una mobilització massiva. La seva ambició era més modesta però no menys corrosiva impedint que la societat pogués desenvolupar una autonomia moral i política. Arendt assenyala que, per tal que la ideologia arribi a imposar-se, cal desconnectar les persones de l’experiència immediata, fer-les viure en un món explicat per endavant. El franquisme ho va aconseguir mitjançant el control ferri de l’educació, els mitjans de comunicació i la cultura. Generacions senceres van créixer en un univers en què la Guerra Civil havia estat un “alzamiento nacional”, en què Espanya “había sido salvada”, i en què la submissió a l’autoritat era presentada com a condició natural de la vida col·lectiva.

Per això, quan avui escoltem discursos que relativitzen la repressió o que parlen del franquisme com d’una època d’ordre i prosperitat, no només assistim a un problema de memòria històrica, sinó a un símptoma més profund: la pervivència d’un mecanisme ideològic que encara aspira a fabricar una veritat alternativa. Arendt subratllava que els règims totalitaris no es limiten a mentir; busquen anul·lar la distinció mateixa entre veritat i falsedat. I així és com operen avui alguns relats revisionistes: barregen dades certes amb invencions evidents, dilueixen la línia que separa el fet del desig i intenten transformar la història en un instrument polític.

El franquisme, efectivament, no va arribar als nivells de dominació total que descriu Arendt en la seva obra sobre el totalitarisme. No hi va haver camps d’extermini, ni un projecte global d’engolir el món exterior, ni una organització total de la societat. Però sí que hi va haver una repressió sistemàtica, una voluntat d’anul·lar qualsevol espai d’autonomia i una construcció persistent d’una realitat oficial impermeable als fets. Durant dècades, la veritat sobre els afusellats, els desapareguts, els exiliats o els empresonats per motius polítics va quedar enterrada sota un discurs monolític. Les víctimes eren culpabilitzades; els botxins, presentats com a salvadors. La realitat era un obstacle que calia anul·lar —just allò que Arendt identifica com una condició essencial de les dinàmiques totalitàries.

Aquesta substitució de la realitat per un relat és, de fet, el punt que més ens interpel·la avui. Quan un règim aconsegueix, a base de repetir un dogma, que la població ja no pugui distingir entre creure i no creure —com descriu Arendt—, s’ha assolit una forma de dominació perillosament eficient. I és legítim preguntar-se fins a quin punt la cultura política espanyola arrossega encara aquesta herència. La dificultat per construir consensos amplis, l’ús de la por i de l’enemic interior en el discurs polític, la persistència de mites fundacionals no qüestionats i la reacció virulenta davant qualsevol intent d’ampliar drets o reconèixer pluralitats territorials són signes que aquella ideologia, si bé derrotada institucionalment, continua viva simbòlicament.

Recordar Arendt, i fer-ho en el cinquantenari de la mort de Franco, implica assumir que la llibertat política no es manté sola. Requereix una relació madura amb la veritat i amb la realitat: amb els fets, per incòmodes que siguin. Requereix acceptar que el món és complex, que la diversitat no és una amenaça, que la història no és un relat únic. Arendt ens adverteix que quan una societat deixa d’exigir aquesta complexitat —quan es refugia en cosmovisions tranquil·litzadores o en simplificacions ideològiques— obre la porta a formes de dominació que, sense necessitat de ser totalitàries, poden arribar a ser profundament destructives.

Cinquanta anys després, la qüestió no és només com recordem el franquisme, sinó quina relació mantenim amb la veritat. Si assumim que la realitat pot ser fabricada al gust del poder, si cedim davant la temptació d’un ordre senzill i fals, si confonem la memòria amb la propaganda, no només traiem importància a les víctimes del passat: també afeblim la nostra capacitat de defensar la democràcia en el present.

Assumir el llegat d’Arendt vol dir tornar a ancorar la política en l’experiència compartida, en els fets verificables, en la pluralitat humana real. I això passa per una memòria històrica rigorosa, per un rebuig frontal de qualsevol intent de blanquejar dictadures i per la convicció que la veritat, encara que no sigui còmoda, és l’únic antídot contra aquells “ismes” que, encara avui, aspiren a explicar-ho tot i, en fer-ho, a dominar-nos.

La sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), publicada el 6 de novembre, ha tingut un fort impacte jurídic i polític. Per primera vegada, el tribunal d’Estrasburg s’ha pronunciat sobre una de les peces del complex entramat judicial del Procés, concloent que l’Estat espanyol no va vulnerar els drets fonamentals dels dirigents independentistes Oriol Junqueras, Jordi Turull i Jordi Sànchez durant la seva presó preventiva.

La decisió, adoptada per unanimitat, valida les actuacions dels tribunals espanyols i desmunta, almenys parcialment, l’argument que els presos polítics van ser víctimes d’una persecució ideològica. Tot i això, el TEDH encara ha de pronunciar-se sobre qüestions més rellevants —com les condemnes per sedició i malversació—, de manera que el debat judicial europeu sobre el Procés continua obert.

Què diu exactament el TEDH

El recurs davant d’Estrasburg impugnava la presó preventiva decretada pel Tribunal Suprem entre 2017 i 2019 i les restriccions que se’n derivaven: la impossibilitat d’exercir el mandat parlamentari o de presentar-se a la investidura, en el cas de Turull.

El TEDH rebutja totes les al·legacions i conclou que no hi va haver vulneració de drets. Els seus arguments principals són quatre:

1. La presó preventiva no va ser arbitrària, ja que els tribunals espanyols la van justificar pels riscos de reiteració delictiva, fugida o destrucció de proves.

2. Les restriccions polítiques van ser legítimes i temporals, basades en la situació processal i no en la ideologia.

3. Els demandants van disposar de vies de recurs efectives, inclòs el Tribunal Constitucional.

4. No hi ha proves de discriminació ideològica.

En resum, Estrasburg considera que l’actuació del Tribunal Suprem es va mantenir dins del marge de discrecionalitat que la Convenció Europea permet als estats en casos complexos.

La sentència utilitza un to extremadament mesurat, sense valoracions polítiques, i se centra en la proporcionalitat i la motivació judicial. Per al TEDH, el fet que les mesures fossin revisades periòdicament i fonamentades en raons objectives acredita la seva legitimitat. No qüestiona, per tant, el marc d’actuació del Tribunal Suprem, sinó que el valida com a compatible amb els estàndards europeus de garanties processals.

Ara bé, això no implica que el TEDH consideri exemplar la gestió judicial del Procés, sinó que entén que no hi ha base jurídica suficient per declarar-hi vulneracions de drets fonamentals. El missatge és clar: no tot el que és políticament controvertit comporta una violació de drets humans.

El contrast amb el dictamen de l’ONU del 2022

La resolució d’Estrasburg contrasta amb el dictamen del Comitè de Drets Humans de l’ONU, de juliol de 2022, que va considerar que Espanya havia vulnerat els drets polítics de Junqueras, Turull, Romeva i Sànchez.

Segons aquell organisme, la suspensió automàtica dels diputats acordada pel jutge Llarena va ser desproporcionada; la presó preventiva no va estar prou justificada i va tenir un efecte dissuasiu sobre la participació política. També hi va detectar un component polític i va instar l’Estat a adoptar mesures reparadores.

Les diferències entre ambdós pronunciaments són d’enfocament i d’abast: mentre el Comitè de l’ONU posa l’accent en la protecció del pluralisme i de les minories, el TEDH se centra en la correcció formal de les garanties processals. Però no oblidem un fet bàsic a tenir en compte: el dictamen de l’ONU no és vinculant, mentre que la sentència del TEDH sí que ho és i pot ser executada pel Consell d’Europa.

Reaccions i lectura política

La resposta institucional ha estat immediata. El Govern espanyol i el Tribunal Suprem han celebrat la decisió com una ratificació de la independència judicial i de l’Estat de dret. Diversos ministres han remarcat que Estrasburg confirma que no hi va haver presos polítics, sinó polítics jutjats per delictes greus.

Per contra, les forces independentistes i els advocats de la defensa han qualificat la resolució de revés polític però parcial, subratllant que és només una de les moltes causes pendents.

Un debat encara obert

Hem, per tant, de concloure que si bé el TEDH ha establert que la presó preventiva de líders polítics pot ser compatible amb la Convenció Europea si està degudament motivada i no té finalitat punitiva o ideològica, la seva decisió no tanca el debat sobre el Procés, sinó que el trasllada a una segona fase: la revisió de les condemnes per sedició i malversació i dels drets polítics i civils derivats del judici del 2019.

En definitiva, la sentència actual no posa punt final al capítol judicial del Procés, però en marca un nou punt d’inflexió. És una resolució més favorable a l’Estat espanyol que als seus adversaris polítics, però estem encara lluny de cloure definitivament el debat sobre els límits entre la justícia, la política i els drets fonamentals a Europa.

Durant les darreres dècades, la política europea ha viscut una transformació profunda que ha posat en qüestió els equilibris tradicionals entre dreta i esquerra. El creixement dels moviments populistes, tant de dreta com d’esquerra, és un dels símptomes més clars d’aquesta mutació. Lluny de ser un fenomen passatger, el populisme s’ha convertit en un reflex de les fractures socials i polítiques generades pel neoliberalisme i per la crisi de representació de la democràcia liberal.

L’origen del que podríem anomenar “moment populista” es troba en la descomposició de l’hegemonia neoliberal instaurada a l’Europa occidental a partir dels anys vuitanta. Aquell projecte, que va substituir el vell estat del benestar keynesià, va impulsar la desregulació dels mercats, la privatització dels serveis públics i la reducció del paper de l’Estat a la protecció de la propietat privada i del lliure comerç. Durant anys, aquest model semblava inqüestionable: combinava creixement econòmic, estabilitat política i un cert consens social.

Tot va començar a trontollar amb la crisi financera del 2008. Els rescats bancaris i les polítiques d’austeritat van fer visible la fragilitat d’aquell sistema i van fer pagar el cost de la crisi a les classes mitjanes i populars. Les desigualtats es van accentuar, la precarietat es va estendre i la confiança en les institucions va caure en picat. Molts ciutadans van començar a percebre que les seves veus ja no comptaven, que les decisions clau es prenien lluny del control democràtic, en despatxos d’organismes internacionals o en els mercats financers.

Aquest és el brou de cultiu del populisme contemporani. Quan el sistema polític perd la capacitat d’integrar les demandes socials i de garantir la representació, s’obre un buit que altres actors poden omplir. En aquest context, el “poble” reapareix com a subjecte polític. Tant a la dreta com a l’esquerra, el discurs populista neix de la idea que hi ha una majoria desatesa —“la gent corrent”— enfront d’unes elits polítiques, econòmiques o mediàtiques que han monopolitzat el poder.

Els populismes de dreta van ser els primers a ocupar aquest espai. Als anys noranta, partits com el FPÖ a Àustria o el Front Nacional a França van començar a presentar-se com la veu del “poble” al qual les elits havien pres la paraula. Amb un llenguatge nacionalista i antiestablishment, van canalitzar la frustració d’una part de la població que se sentia amenaçada per la globalització, la immigració i la pèrdua de sobirania nacional. En molts casos, aquests moviments van construir una idea excloent de “poble”, que els separava “dels altres”: els immigrants, les minories o fins i tot els tecnòcrates europeus.

La crisi del 2008, però, va obrir la porta a una altra versió del populisme: el d’esquerres. A Grècia, el moviment dels Aganaktismeni va donar lloc a Syriza; a Espanya, els Indignats del 15M van ser el preludi de Podemos. En tots dos casos, es tractava de moviments que denunciaven la submissió de la política als interessos financers i reclamaven una democràcia “real”, capaç de respondre a les necessitats socials. Altres exemples, com La France Insoumise de Jean-Luc Mélenchon o el Bloco de Esquerda portuguès, van seguir camins similars.

Tots aquests moviments comparteixen un mateix diagnòstic: la democràcia liberal tradicional ha perdut el seu equilibri entre la lògica liberal —centrada en la llibertat individual i el mercat— i la lògica democràtica —centrada en la igualtat i la sobirania popular. El neoliberalisme, en reforçar el primer element i reduir el segon, va convertir la democràcia en una mena de ritual formal: eleccions periòdiques, però poca capacitat real de decisió per part dels ciutadans. El poder econòmic va esdevenir el veritable centre de gravetat de les societats contemporànies.

En aquest escenari, la política s’ha transformat en una qüestió d’administració de l’ordre establert. Les grans forces de centredreta i de centreesquerra s’han alternat en el poder sense oferir projectes clarament diferenciats. La famosa màxima de “no hi ha alternativa” ha anat desmobilitzant els electors, mentre la desigualtat augmentava. Els que han qüestionat aquest consens han estat sovint desqualificats com a “populistes”, una etiqueta utilitzada per desacreditar qualsevol veu que posés en dubte el model dominant.

Però el populisme no és només una expressió de ràbia o de ressentiment. És també un símptoma de la necessitat de repensar la representació democràtica. Quan amplis sectors socials se senten exclosos, quan la política ja no ofereix canals per expressar el conflicte i transformar-lo en propostes, el populisme emergeix com una forma d’interpel·lació directa: el poble contra l’oligarquia, la majoria silenciada contra les elits desconnectades.

Ara bé, no tots els populismes són iguals. El de dreta tendeix a construir un “nosaltres” excloent, basat en la identitat nacional i sovint hostil a la diversitat. El d’esquerra, en canvi, pretén bastir un “nosaltres” ampli, que uneixi treballadors, immigrants i classes mitjanes precaritzades al voltant de la demanda d’igualtat i de control democràtic. Tots dos coincideixen en la crítica a les elits, però divergeixen profundament en el seu projecte de societat.

Els partits socialdemòcrates tradicionals, atrapats entre la seva herència i la seva participació en les polítiques neoliberals, han estat incapaços d’oferir una resposta a l’altura del desafiament. En molts casos, han preferit desqualificar els populismes abans que entendre què revelen sobre el malestar social. Aquesta actitud ha contribuït a deixar orfes milions d’electors que no se senten representats per cap força del centre polític.

El “moment populista” no és, doncs, un accident, sinó la conseqüència d’una llarga erosió dels fonaments democràtics. Reflecteix la tensió entre un sistema econòmic globalitzat que concentra el poder i una ciutadania que reclama recuperar-lo. Entendre’l no vol dir justificar-lo, sinó reconèixer que, darrere de les seves formes sovint polèmiques, hi ha una pregunta essencial: qui governa realment en les nostres democràcies?

Potser, més que combatre el populisme amb menyspreu, el repte és escoltar allò que expressa i trobar noves maneres d’articular la sobirania popular en un món on la política sembla haver perdut la seva veu. Només així la democràcia podrà renovar-se i respondre, un cop més, a les esperances del poble que la sosté.

La setmana passada vaig assistir, en representació de la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears, al “XI Congrés d’Acadèmies Jurídiques Iberoamericanes”, celebrat a Santo Domingo (República Dominicana). El marc era solemne: juristes, magistrats i acadèmics de tot el continent reunits per debatre sobre els reptes del dret al segle XXI. Els temes principals eren d’un interès indiscutible: Eficiència judicial i democràcia, Arbitratge, Agenda acadèmica per al segle XXI, i Intel·ligència artificial i advocacia.

Entre les sessions més destacades hi havia la dedicada a la “Independència judicial: judicatures electes”, impulsada per l’acadèmia mexicana arran de la reforma constitucional de López Obrador (que va rebre una crítica duríssima), i la taula sobre “Dret i democràcia”, que va acabar esdevenint un debat intens sobre els límits del poder polític i el paper de les institucions en temps de crisi. També la sessió titulada “Europa, Estats Units i l’Aliança de postguerra” va captivar molts assistents, sobretot quan les paraules van començar a girar cap a l’actualitat més immediata: la tensió creixent a Sud-Amèrica.

Els representants de les acadèmies de Veneçuela i Nicaragua van oferir intervencions molt crítiques amb els seus respectius governs. La seva indignació era palpable: parlaven de la pèrdua de garanties democràtiques, de la politització dels tribunals i de la censura. Però el moment més sorprenent —i inquietant— va arribar amb la intervenció d’un jurista veneçolà que, amb veu ferma, va descriure la situació del seu país com a “irreversible sense una acció externa”. La frase va caure com una pedra en una sala que, fins aleshores, s’havia mantingut en un debat jurídic.

Potser m’equivoco, però jo vaig interpretar que aquell home estava justificant una futura intervenció estrangera a Veneçuela. Més encara, que la predeia com a imminent. I quan, hores després, alguns congressistes em van confirmar que aquell ponent era la parella actual de María Corina Machado, la líder opositora i recent Premi Nobel de la Pau, vaig entendre que potser no parlava només per ell mateix. El seu to, més proper a un portaveu polític que a un acadèmic, semblava preludiar un guió que ja s’estava escrivint fora d’aquelles parets.

I arguments per pensar el que jo vaig pensar n’hi havia, perquè aquestes darreres setmanes, els rumors d’una nova intervenció nord-americana s’han multiplicat. Diversos mitjans internacionals —Al Jazeera, The Washington Post, Reuters i Newsweek, com també els diaris espanyols— han publicat informacions sobre bombardejos dels Estats Units al Carib, suposadament contra embarcacions dedicades al narcotràfic. El balanç provisional: catorze morts en tres operacions, i més de cinquanta víctimes des de l’inici de la campanya. El president Donald Trump, segons aquestes fonts, havia justificat les accions com una part de la seva “guerra contra el narco-terrorisme”.

Són molts els analistes, citats per aquests mitjans, que han interpretat que el desplegament militar —amb portaavions, avions de combat, destructors i fins i tot un submarí nuclear a les aigües del Carib i del Pacífic— no responia només a la lluita antidroga i han parlat obertament d’una operació de pressió geopolítica per forçar un canvi de règim a Veneçuela, i potser per condicionar també els governs de Colòmbia, Brasil i Argentina.

Les dades semblaven donar-los la raó: Veneçuela havia suspès acords energètics amb Trinidad i Tobago en resposta a l’arribada d’un vaixell de guerra nord-americà, que Caracas qualificava d’“acció hostil”. Paral·lelament, la líder opositora María Corina Machado —la mateixa figura lligada indirectament a la intervenció que vaig escoltar— declarava el seu suport a Trump i als “sectors valents de la seva administració que no temen actuar per la llibertat de Veneçuela”.

Davant d’aquest context, la intervenció d’aquell jurista al congrés deixava de ser una anècdota per convertir-se en un indici preocupant. Si un acadèmic, vinculat a l’entorn polític més pròxim a Machado, defensava públicament la necessitat d’una acció externa, volia dir que la idea d’una intervenció nord-americana imminent començava a prendre cos dins de certs cercles veneçolans.

Jo no vaig intervenir en el debat, però tenia molt present que, fins i tot si acceptem que les llanxes bombardejades per Trump portaven droga —com sosté Washington—, les penes pel narcotràfic són de presó, no d’execució, i que els atacs sense judici previ vulneren principis fonamentals del dret internacional. Tot i així, algunes de les persones amb qui vaig conversar van aplaudir aquesta posició, defensant el “coratge” dels Estats Units per “fer el que Europa no s’atreveix a fer”. Com podeu veure, la fractura ideològica que travessa avui l’Amèrica Llatina es reflectia també al món acadèmic iberoamericà.

Més tard, conversant amb un jurista porto-riqueny, vaig sentir un advertiment encara més implacable: “Això pot acabar malament. Els Estats Units estan provant els límits del dret internacional; una sola errada pot desencadenar una guerra regional d’efectes imprevisibles”. Parlava amb la gravetat d’algú que coneix de prop els mecanismes del poder nord-americà, i el seu to feia pensar que no exagerava.

Tot plegat em va deixar una sensació amarga. Havia viatjat a Santo Domingo per parlar d’eficiència judicial i d’intel·ligència artificial aplicada al dret, i a més d’escoltar les ponències —totes de gran nivell— vaig acabar escoltant els ecos d’una possible guerra. En aquell congrés de juristes, el llenguatge de la llei es veia, doncs, eclipsat pel llenguatge de la força. I em va preocupar el possible retorn del vell intervencionisme, revestit ara de noves justificacions tecnològiques i morals.

Ja de tornada a casa, he de dir que em costa no veure en tot plegat una perillosa reedició de la doctrina Monroe, aquella que proclamava “Amèrica per als americans” i que, sota el pretext de la llibertat, va servir durant dècades per legitimar ingerències, cops d’estat i guerres fredes tropicals. He tingut, doncs, la sensació que el món tornava enrere, però amb altres noms i altres armes. I aquesta realitat posa als que ens dediquem al dret davant una paradoxa inquietant: com defensar la legalitat internacional quan els qui haurien de garantir-la són els primers a transgredir-la.

El Congrés de Santo Domingo havia de ser un fòrum de reflexió sobre el futur jurídic de les nostres societats. I ho va ser. Però, entre ponències i debats, es va convertir en una metàfora del nostre temps: un món on les lleis molt sovint queden petites davant la geopolítica, i on la por torna a ser un idioma que tots entenem.

Potser, com em va dir un col·lega dominicà en acomiadar-nos, “el problema no és que els Estats Units tornin a mirar cap al sud; és que el món ha deixat de mirar cap al dret”.

Hi ha frases que travessen els segles com bumerangs morals. John Carlin en recordava una d’aquestes, de Tàcit, parlant de Roma a La Vanguardia: “Creen un desert i en diuen pau.” Poques definicions podrien descriure millor el que ha passat a Gaza i, sobretot, el paper que hi ha jugat Donald Trump. Perquè sí, l’exhibicionista de Manhattan, l’home que fa de la política un reality show i del cinisme una estratègia diplomàtica, ha aconseguit aturar la guerra. Però a quin preu? I amb quina idea de pau?

Trump ha estat capaç de monopolitzar el món com si fos el plató d’una de les seves televisions privades. Jordi Évole ho resumia amb la seva lucidesa habitual, també al mateix diari: “Ara Trump ja no és una anomalia del sistema. És el sistema. El seu sistema.” I d’aquest sistema ell és n’és l’amo. La seva veu marca el compàs del món, i els líders internacionals ballen al ritme que ell imposa, entre la reverència i la por. Fins i tot quan reparteix elogis grotescos a qualsevol que el miri amb submissió.

És en aquest silenci còmplice on Trump ha construït la seva hegemonia. No ho ha fet sobre la base d’una idea política, sinó sobre la de l’espectacle, la força i la impunitat. El seu “acord de pau” entre Israel i Palestina n’és un exemple obscè: proclamar la pau sobre les runes de Gaza, després de més de 65.000 morts —molts d’ells infants— i d’un territori reduït literalment a pols (més del 90% de les cases han estat destruïdes enmig d’un genocidi provocat per les armes i la fam), és una burla al sentit comú i a la decència. I tanmateix, el món li dona les gràcies. “Gràcies per portar-nos la pau a Gaza”, li diuen, mentre ell explica com Netanyahu li demanava armes i li alaba el “bon ús” que n’ha fet. Tot, per la pau!

La gran paradoxa és que Trump no menteix quan diu que ha aconseguit aturar la guerra. Perquè això és cert: la seva ascendència sobre Netanyahu s’ha mostrat absoluta. Només ell podia fer-lo claudicar davant dels seus aliats. Però l’objectiu no era la pau, sinó la victòria total. Perquè la pau, segons Trump, és la del vencedor que imposa silenci al derrotat. És la pau de Tàcit, que citava Carlin: un desert on ja no queda ningú que pugui protestar.

I, tanmateix, Trump s’ha atrevit a queixar-se perquè no li han donat el premi Nobel de la Pau, que ha vingut reclamant en veu alta i sense cap pudor una vegada i una altra, convençut que ningú havia fet més per la pau que ell. Potser no s’equivoca si entenem “pau” com l’absència total de resistència: com la pau del cementeris. Però el comitè noruec, per sort, va entendre que premiar-lo seria premiar la destrucció, la hipocresia i la normalització de l’autoritarisme.

El cas d’Ucraïna n’és un altre exemple revelador. Quan Putin va veure la seva oportunitat, va intentar persuadir Trump perquè imposés un acord “a favor de Rússia”, un acord com aquell que Hitler va arrencar a Chamberlain i Daladier el 1938 per quedar-se part de Txecoslovàquia. I gairebé ho va aconseguir. Perquè Trump va flirtejar amb la idea. Fins i tot exigia a Zelenski que acceptés la pau a canvi de territoris, perquè que no tenia les “cartes adequades” per a jugar aquest joc. Fins i tot va blanquejar la imatge de Putin en aquella desafortunada reunió a Alaska, on més que dialogar amb ell, el va reverenciar. Només la reacció dels líders europeus (tan criticats, i de vegades amb raó), plantant-li cara i mantenint el suport a Kíiv, va evitar que la rendició ucraïnesa es convertís en un nou precedent històric. Fet que ens revela clarament que Trump no és un pacificador, sinó un negociant sense brúixola moral: la seva pau és sempre la dels forts.

Però desenganyeu-vos, Trump no és només un fanfarró; és el símptoma més visible d’un món que s’ha rendit davant la força. Ell ha aconseguit substituir la política pel show business i la diplomàcia pel tweet. La seva amistat amb Putin, la seva fascinació per Xi Jinping, el menyspreu constant cap a Europa o el Canadà, i l’ús intern del poder per reprimir dissidents i premsa, conformen un retrat inquietant: el d’un líder que ja no necessita justificar-se. La seva veritat és la que s’imposa, la seva llei és la força. Trump ha convertit la democràcia liberal en una caricatura de si mateixa, una escenografia on ell n’és el principal intèrpret.

I aquí rau el vertader perill: Trump no només governa, sinó que s’ha convertit —ho repeteixo— en el sistema mateix. No és que faci servir el poder; és que l’encarna. I quan el poder es concentra en un sol home —i aquest home és un narcisista amb deliris messiànics—, el món trontolla. Potser avui ha aturat la guerra a Gaza (no hem de negar-ho a pesar de les escaramusses que encara fa Israel), però demà pot encendre’n una altra, només per reafirmar-se. La seva idea de pau és tan efímera com la seva atenció: un twit, una foto, una ovació, i passem a la següent escena.

Hi ha, però, una dimensió encara més perversa en el seu triomf: la seva capacitat de convertir la vergonya en normalitat. La seva fanfarroneria, que abans feia riure o escandalitzava i avui marca la pauta del debat públic. Fins i tot les seves mentides es discuteixen com si fossin hipòtesis legítimes. El seu masclisme es disfressa d’autenticitat. I el seu autoritarisme, d’eficiència. Hem passat de riure’ns de Trump a viure en el seu món, i aquest és potser el fracàs més gran de les democràcies occidentals.

Hi ha veus que traspuen molt més que so. Hi ha veus que, quan s’escolten, semblen condensar una vida sencera, un caràcter, una illa. La de Joan Pons n’és una. En el món de l’òpera, on el talent s’escampa sovint per teatres que canvien cada nit de ciutat, ell ha estat fidel a la seva manera de ser: sòlida, compromesa, generosa. I des d’aquella fidelitat ha arribat tan lluny com pocs artistes del nostre país. El passat divendres, al Teatre des Born, he tingut el privilegi —i el plaer— de conversar amb ell, com tantes vegades hem fet, però aquesta vegada davant del públic de Ciutadella, amb la música com a fil conductor. Va ser, per damunt de tot, una conversa entre amics, com les que la vida regala quan es comparteixen passions autèntiques.

Conec en Joan de fa més de quaranta anys, i l’he vist madurar i triomfar sense perdre mai la humilitat d’aquell jove ciutadellenc que, amb dotze anys, ja treballava per ajudar a casa. Va néixer en uns temps difícils, en una Menorca pobra però viva, i en aquell ambient va aprendre dues coses que l’han acompanyat sempre: l’esforç i l’estima per la música. El seu pare, baix de veu poderosa i membre de la Capella Davídica, li va encomanar l’amor pel cant. Aquella Capella, fundada pel mestre Gabriel Salord, va ser la seva primera escola i també una segona família. D’allí sortiria l’instint musical que, més endavant, el duria molt més enllà del que ell mateix s’hauria imaginat.

El destí va voler que, un dia de 1970, durant un concert de la Capella a Barcelona, una orella atenta —la del maonès Diego Monjo— descobrís en aquella veu jove un futur prometedor. L’audició que Monjo li preparà davant Ricardo Bottino, director musical del Liceu, fou l’inici d’una carrera prodigiosa. En Joan deixà Ciutadella, s’instal·là a Barcelona amb la seva esposa Niní i començà una vida nova, plena de sacrificis però també d’il·lusió. Al principi fou baix, però el destí, i la intuïció de Montserrat Caballé, el van guiar cap a la seva autèntica tessitura: la de baríton. “Molts barítons voldrien tenir els teus aguts”, li va dir la diva catalana. I tenia raó. Des d’aquell moment, la veu de Joan Pons es convertí en una de les més belles i expressives del panorama operístic internacional.

El Liceu fou casa seva, però el món li obrí les portes. L’hem vist triomfar al Palacio de Bellas Artes de Mèxic, al Staatsoper de Viena, al teatre Alla Scala de Milà, al Metropolitan Opera House de Nova York —on ha cantat més de tres-centes funcions— i sempre amb la mateixa entrega. Scarpia, Rigoletto, Giorgio Germont, Simon Boccanegra, Carlo Gérard, Rodrigo de Posa, Falstaff, Michele, Gianni Schichi… són noms que formen part de la història de l’òpera, i que ell ha sabut fer seus amb una mestria que només aconsegueixen els grans. En el seu cant hi havia una combinació difícil d’explicar: autoritat i tendresa, intel·ligència musical i passió escènica. Joan Pons no interpretava un paper: el vivia, el pensava i el convertia en veritat.

De totes les vegades que l’he escoltat, record la gran interpretació que va fer de Tosca a Maó, el gener de 1996, al costat de Jaume Aragall i Norma Fantini. Aquella nit el Teatre Principal tremolava. Scarpia era pura potència, seducció i maldat, i alhora una lliçó de cant i d’estil. Els qui hi érem sabíem que assistíem a una fita. I com aquesta n’hi ha hagut tantes altres: el Falstaff amb què inauguràrem el teatre restaurat, el seu Rigoletto emocionant, o aquella Aida al polígon industrial, quan el teatre estava en obres, que va portar fins a Menorca la gran Bruna Baglioni gràcies a la seva paraula. Perquè, més enllà del cantant, en Joan ha estat sempre un ambaixador generós de la nostra illa. Sense ell, Menorca no hauria acollit molts dels grans noms que hi han vingut a cantar.

Hi ha artistes que es fan estimar pel talent; d’altres, per la seva humanitat. En Joan Pons reuneix totes dues virtuts. Els qui hem compartit amb ell hores de conversa, viatges, projectes i emocions sabem que darrere l’artista immens hi ha un home senzill, amb una memòria prodigiosa, un humor fi i una amistat lleial. No és estrany que teatres com el Liceu o el Metropolitan Opera House li hagin dedicat homenatges, ni que Òpera XXI li reconegués la seva trajectòria com una de les més brillants del nostre temps. Però per als qui el coneixem de prop, el veritable homenatge és aquest: poder dir que, darrere la veu que ha fet vibrar el món, hi ha l’amic de sempre.

Quan divendres passat el públic del Teatre des Born va tornar sentir la seva veu —encara que fos per mitjà de les gravacions antològiques que vam escoltar—, estic segur que va comprendre que el seu art ha anat molt més enllà de la tècnica. Joan Pons ha estat un cantant únic, perquè ha sabut unir el rigor i la veritat, la potència i l’emoció. I, sobretot, perquè mai no ha deixat de ser aquell jove de Ciutadella que estimava la família, els amics i la música per damunt de tot. Per això, més que un homenatge, el diàleg que vam mantenir fa dos dies volia ser un acte d’agraïment. Personal i dels Amics de s’Òpera de Maó. Gràcies, Joan, per haver-nos ensenyat que la grandesa no és només arribar als escenaris més prestigiosos, sinó haver-ho aconseguit sense oblidar d’on venim. I gràcies també per haver fet de la teva veu la veu d’una illa sencera. La veu de Menorca que tant estimam.

En el seu article “On són les flotilles àrabs?”, Antoni Puigvert ha signat a “LaVanguardia” una de les reflexions més lúcides —i més incòmodes— sobre el conflicte entre Israel i Palestina. Allunyant-se del soroll i de les proclames habituals, Puigvert aborda el tema des d’una perspectiva que poques vegades apareix als titulars: la responsabilitat del món àrab davant la tragèdia palestina i la complexa xarxa d’interessos que envolta el conflicte. L’article no és tant una defensa d’Israel com una denúncia de la hipocresia generalitzada i de la manera simplista amb què sovint es jutgen els esdeveniments de l’Orient Mitjà.

Puigvert comença recordant un fet clau que ha quedat en segon pla en la cobertura mediàtica: “Tot i que es parla tant del que està passant entre Israel i Gaza, sempre queden a l’ombra dos factors essencials: els acords d’Abraham i l’atonia dels països àrabs davant la tragèdia dels seus germans de Palestina.” Aquesta frase és l’eix de tot l’article. Els Acords d’Abraham —signats el 2020 entre Israel, els Emirats Àrabs Units i Bahrain, sota mediació nord-americana— pretenien obrir una nova etapa al Pròxim Orient basada en la cooperació econòmica i tecnològica. Però Hamàs, amb el seu atac del 2023, “es va carregar aquests acords” i va precipitar una reacció israeliana que, segons Puigvert, ha acabat cremant “la reputació dels jueus perseguits fins a l’Holocaust”. L’autor reconeix la brutalitat de la resposta d’Israel, però també recorda que aquesta resposta va ser provocada de manera calculada per Hamàs, que “ha usat la seva gent com a escuts humans”. És una doble condemna: a la violència d’uns i a la indiferència dels altres.

A partir d’aquí, Puigvert fa una radiografia implacable de la inacció del món àrab. Si bé l’opinió pública dels països musulmans s’ha mostrat indignada davant la massacre, la seva “fraternitat és molt freda”. L’autor posa exemples concrets: els palestins amb ciutadania israeliana, que representen el 20% de la població de l’Estat, “no han mogut ni un pèl pels seus germans massacrats”, i els veïns d’Egipte i Jordània —que mantenen tractats de pau amb Israel— tampoc no han fet gairebé res més. Egipte, recorda Puigvert, “ha tapiat la seva frontera amb Gaza des del 2009”, una decisió que, si la comparéssim amb el mur de Trump, “hauria escandalitzat el món”. Però en aquest cas, no. El silenci i la indiferència han imperat.

Aquest paral·lelisme amb altres situacions històriques —com quan Puigvert escriu que és “com si França hagués barrat amb un mur el pas als republicans espanyols el 1939”— és un dels encerts més potents de l’article. Permet entendre que el problema no és només geopolític, sinó moral. Si el sofriment palestí desperta tants titulars i tantes condemnes, per què els països musulmans més pròspers no actuen? “Per què mentre Israel massacra els seus germans no envien ni tan sols una flotilla?”, pregunta l’autor, evocant les missions humanitàries que Occident —i no el món àrab— ha enviat en altres ocasions.

El rerefons que Puigvert posa sobre la taula és, en definitiva, el de la hipocresia i la comoditat moral. En temps de polarització, és fàcil condemnar Israel i situar-se al costat de les víctimes. És molt més difícil reconèixer que aquestes víctimes són, alhora, víctimes d’un món àrab que les utilitza com a eina simbòlica, com a moneda d’intercanvi per mantenir la pròpia estabilitat interna. Els règims del Golf, recorda Puigvert, “sacrificaven els palestins per pactar amb Israel”, però després han hagut de “recular empesos per una opinió pública adolorida”. Aquesta “opinió pública”, tanmateix, no s’ha traduït en acció concreta. La indignació, diu l’autor, és real però estèril. Una emoció més que una responsabilitat.

Aquí és on l’article transcendeix el conflicte concret i es converteix en una reflexió sobre el nostre temps. Puigvert assenyala que la “sensibilitat occidental és molt severa amb Israel i molt concessiva amb el món àrab”. En altres paraules: condemnem el poder que tenim a prop —el que reconeixem com a democràcia, encara que imperfecta— i tendim a exonerar els règims autoritaris del sud per un cert complex postcolonial o per la por d’entrar en terrenys culturalment delicats. Aquesta asimetria moral és la mateixa que impregna altres debats globals: uns han d’explicar-se, els altres no. Uns són sempre culpables, els altres, sempre víctimes.

En aquest sentit, el text de Puigvert actua com un mirall incòmode. Ens obliga a mirar més enllà de la superfície moral de la guerra i a reconèixer la complexitat d’un món on la compassió s’ha convertit sovint en una postura estètica. L’autor no defensa Israel; denuncia, en canvi, el relat maniqueu que divideix el món entre bons i dolents, entre oprimits i opressors, sense voler veure la responsabilitat compartida. El seu article és, sobretot, una crida a pensar —a desactivar la “banalitat dels comentaris” que avui domina el debat polític i mediàtic.

Quan Puigvert es pregunta “on són les flotilles àrabs?”, no només parla de vaixells que no arriben. Parla del buit moral d’un món que ha substituït l’acció per la indignació ritual, la responsabilitat per la retòrica. El silenci dels països àrabs davant Gaza és, en realitat, el mateix silenci còmode que regna a Occident quan una causa deixa de ser trending topic. La seva pregunta és, en el fons, universal: on és la coherència? On és la fraternitat real, la que costa i compromet?

El valor d’aquest article rau, doncs, en la seva capacitat de trencar consensos i d’incomodar tothom. A l’era de les veritats instantànies, Puigvert reivindica el dret a la complexitat i a la contradicció. I això, en un temps de polarització, és gairebé un acte de resistència. Potser la seva reflexió no farà aparèixer cap flotilla àrab, però com a mínim ens obliga a mirar el mar del conflicte amb ulls menys ingenus i més crítics.

Cada vegada que Isabel Díaz Ayuso obre la boca, la democràcia espanyola retrocedeix un pas. No és només el to groller ni l’afany de provocar. El problema és que darrere del seu discurs hi ha un model de política que viu de l’incendi permanent i que, en comptes d’afrontar els reptes reals de la ciutadania, alimenta pors, ressentiments i falsedats. El darrer episodi, la seva desautorització pública al discurs del rei Felip VI a l’ONU sobre la massacre de Gaza, és només una mostra més d’aquesta deriva.

El monarca va parlar amb paraules que ressonen en qualsevol consciència decent: va condemnar els actes aberrants d’Israel i va demanar que aturés la massacre. Doncs bé, Ayuso no va trigar ni unes hores a contradir-lo, recordant que “el Rei reina però no governa” i acusant-lo de sortir del paper neutral que li correspon. La paradoxa és flagrant: qui es proclama “defensora a ultrança de la Monarquia” no dubta a corregir públicament el cap de l’Estat quan aquest incomoda els seus interessos ideològics. No és defensa de la Corona, és ús instrumental de la Corona, el que ella fa.

Encara més greu és l’alineament sistemàtic amb el govern de Netanyahu, sobre el qual pesa una ordre de detenció de la Cort Penal Internacional (no una interlocutòria del jutge Peinado). Tres presidents autonòmics del seu propi partit han qualificat la tragèdia de Gaza de genocidi. Però Ayuso s’aïlla, s’aferra a un discurs de “Espanya ho pagarà car” i rep representants diplomàtics israelians al seu palau com si volgués contraprogramar el cap d’Estat. Aquí no hi ha coherència, hi ha temeritat. Quan més de 66.000 morts s’acumulen en menys de dos anys, posar-se al costat del botxí no és valentia: és cinisme.

Però Ayuso sempre té un recurs a punt: l’apel·lació trumpista a “dir les coses com són”. És la mateixa excusa amb què Donald Trump justifica cada mentida, cada insult i cada desvergonyiment. Ayuso ho copia fil per randa: davant la crítica, proclama autenticitat; davant els fets, ofereix consignes. La política convertida en un reality show.

Aquesta mateixa lògica es repeteix amb la immigració. En la seva darrera entrevista televisiva, Ayuso va afirmar que “la immigració hispanoamericana no és immigració” i que cal evitar cursiladas en parlar del tema. No n’hi ha prou que els nouvinguts treballin, va dir: han de ser “un més a tots els efectes”. El problema és que immediatament va vincular altres comunitats amb pràctiques “incompatibles”, i fins i tot amb la delinqüència, parlant d’immigrantes en manada que atracarien ancians i joves pels carrers. És el manual clàssic de l’extrema dreta: dividir els migrants en bons i dolents, i assenyalar minories per obtenir rendiment electoral a costa de la convivència.

Aquesta política de la por no només és injusta, sinó profundament irresponsable. Espanya és un país construït sobre diverses onades migratòries, que necessita mà d’obra i que es beneficia culturalment de la diversitat. Associar immigració amb delinqüència és alimentar prejudicis que després es tradueixen en agressions, discriminació i fractura social. Qui pretén governar no pot permetre’s jugar amb aquest foc.

I encara hi ha més. Quan el lehendakari Imanol Pradales va fer un discurs en basc recordant l’episodi en què Ayuso es va aixecar de la Conferència de Presidents perquè no entenia l’euskera, la presidenta madrilenya no va dubtar a inventar-se unes paraules inexistents i atribuir-li una amenaça de reminiscències etarres. La realitat és que Pradales havia dit “Ayuso entzun, Euskadi euskaldun” —“Ayuso, escolta: Euskadi vascoparlant”—, però Ayuso va manipular-ho i va difondre una falsedat greu. No és un error, és una estratègia: sembrar sospita, difamar i convertir la convivència autonòmica en un camp de batalla.

El que tenim, doncs, és una presidenta que ha renunciat a governar per dedicar-se a provocar. No hi ha política educativa, sanitària o social que pesi més que el següent exabrupte televisiu. No hi ha debat seriós que sobrevisqui a la seva pluja de consignes. I això, lluny de ser una anècdota madrilenya, s’ha convertit en un laboratori que contamina tota la política espanyola.

Cal dir-ho sense embuts: aquesta manera de fer política és un perill per a la democràcia. Perquè la deslegitima, perquè erosiona les institucions, perquè converteix els adversaris en enemics i perquè ens roba el debat de fons que hauríem de tenir: com afrontar la desigualtat, com garantir serveis públics dignes, com avançar en drets socials i en justícia climàtica.

La política no pot ser una successió de zascas televisius. La política ha de ser compromís amb la veritat i amb la gent. Qui utilitza la Monarquia, qui manipula les paraules d’un altre president autonòmic, qui criminalitza la immigració i qui es posa al costat d’un govern acusat de crims contra la humanitat, no fa política: fa espectacle. I l’espectacle, ja ho sabem, pot omplir platós, però buida la democràcia.

El record de les paraules que pronuncien els dirigents polítics és, sovint, el millor antídot contra la impostura. I el cas de José María Aznar és paradigmàtic. L’expresident espanyol ha intervingut fa pocs dies en un acte de la fundació FAES, que ell mateix presideix, per parlar del que està succeint a Gaza. Segons informava El País, Aznar va assegurar que “si Israel pierde lo que está haciendo, Occidente se pondría al borde de una derrota total”. Una afirmació que, repetida i matisada en altres mitjans, es pot condensar en aquesta idea: si Israel deixés de fer “el que està fent”, el món occidental estaria en risc.

A primera vista, l’ús de l’expressió “lo que está haciendo” pot semblar una fórmula vaga i neutra. Però, en realitat, és una estratègia lingüística calculada. Aznar recorre a la perífrasi, a l’eufemisme, a l’el·lipsi. Substitueix el nom del que efectivament passa —destrucció massiva, bombardejos sobre població civil, hospitals arrasats, desplaçaments forçats i una fam generalitzada— per una fórmula tan asèptica com buida: “lo que está haciendo”. Aquesta maniobra retòrica té una funció clara: evitar la paraula que li correspondria, “genocidi”, o, si més no, aquella que ell mateix havia emprat en el passat sense cap mena de rubor: “neteja ètnica”.

Perquè cal recordar què deia Aznar quan li tocava governar i fer front al terrorisme d’ETA. Estem parlant d’una organització que, fundada el 1959, va estendre el terror a Espanya durant gairebé seixanta anys; organització que, segons dades oficials del Ministeri de l’Interior i de l’Associació de Víctimes del Terrorisme, va assassinar 853 persones —civils, militars, policies i polítics— i va deixar milers de ferits i víctimes de segrestos, extorsions i cotxes bomba. El seu llegat de dolor i violència és, per tant, innegable.

L’any 2000, després d’una treva, ETA va reprendre els assassinats. El 22 de febrer, la banda va assassinar el dirigent socialista Fernando Buesa i el seu escorta, Jorge Díez. El 9 d’agost, un cotxe bomba esclatava al carrer Platerías de Madrid i deixava nombrosos ferits. En aquest context, l’1 de setembre de 2000, Aznar va pronunciar unes paraules molt dures: denuncià la “conversión del País Vasco en campo de limpieza étnica, política e ideológica”, resumint la situació dels ciutadans no nacionalistes amb una frase contundent: “O te rindes o te vas o te mato”.

El diari La Nación, en la mateixa línia, recollia que Aznar havia afirmat: “La banda terrorista ETA moviliza toda su capacidad criminal contra los que se oponen a su meta de convertir al País Vasco en un campo de limpieza étnica, política e ideológica”.

Fixem-nos en la gravetat de l’expressió. “Neteja ètnica” és un terme amb un pes jurídic i moral enorme. Des del punt de vista del dret internacional, no és un delicte tipificat específicament, però les pràctiques que designa poden constituir genocidi (quan hi ha intenció de destrucció), crims contra la humanitat (persecució, extermini, deportació) o crims de guerra (quan es produeixen en un conflicte armat). Els tribunals per a l’ex-Iugoslàvia i per a Rwanda han assenyalat que la neteja ètnica, en la pràctica, pot arribar a ser genocidi.

Aznar, per tant, estava disposat a emprar aquest concepte per descriure les accions d’una banda terrorista que, malgrat el seu historial criminal, mai no va tenir la capacitat de devastació que avui exhibeix l’exèrcit israelià sota el comandament de Netanyahu. ETA va assassinar, com hem vist, prop de 900 persones en dècades. A Gaza, en menys de dos anys, el nombre de morts ja supera les 65.000, segons estimacions de diverses organitzacions internacionals. A més, la destrucció d’hospitals, la fam generalitzada, la demolició de ciutats senceres i el bloqueig sistemàtic han convertit aquest territori en un espai inhabitable.

Com es pot entendre, doncs, que Aznar no només eviti utilitzar l’expressió “neteja ètnica” que ell mateix va aplicar a ETA, sinó que fins i tot defensi que Israel ha de continuar fent “el que està fent” per evitar una derrota d’Occident? El cinisme és tan flagrant que fa difícil d’explicar. Allò que a Euskadi era “neteja ètnica” —amb totes les càrregues polítiques i morals que això comportava—, a Gaza és “el que està fent Israel”, una perífrasi buida i evasiva que, de retruc, esdevé una justificació de la violència indiscriminada.

La impostura d’Aznar es revela amb tota la seva força aquí. No es tracta només d’una incoherència terminològica, ni de la simple por a pronunciar una paraula incòmoda. Es tracta de quelcom pitjor: d’una defensa implícita de la continuació d’unes polítiques que comporten la mort massiva de civils, la destrucció d’infraestructures bàsiques i la fam d’un poble sencer. Quan diu que si Israel “perdiese lo que está haciendo” Occident estaria en perill, el que afirma és que l’Occident només pot sobreviure si Netanyahu continua bombardejant, assassinant i arrasant Gaza. El que està fent.

El contrast amb les seves paraules del 2000 no pot ser més clar. Aleshores, va estigmatitzar amb tota la duresa ETA —i amb raó—, equiparant-ne les accions amb una neteja ètnica. Ara, davant una campanya militar que ha causat desenes de milers de morts i un desastre humanitari d’escala històrica, s’escuda en una expressió neutra i gairebé còmplice: “lo que está haciendo”. El resultat és una autèntica vara de mesurar doble, un exemple claríssim de cinisme polític i de manipulació discursiva.

En definitiva, el discurs d’Aznar no només mostra fins a quin punt pot arribar la deshonestedat d’un dirigent polític, sinó que també posa de manifest una visió del món perillosa: la que assumeix que la vida dels palestins no té el mateix valor que la dels europeus i que l’Occident només pot preservar-se si altres pobles són sacrificats. I això, més enllà de les paraules i de les figures retòriques, és el que realment resulta intolerable.