Josep Maria Quintana

La Sala Penal del Tribunal Suprem ha decidit promoure una qüestió d’inconstitucionalitat contra l’article 1 de la Llei d’Amnistia. La sala argumenta en una interlocutòria que aquesta llei viola el dret a la igualtat davant la llei i els principis de seguretat jurídica i proscripció de l’arbitrarietat que proclama la Constitució espanyola. Addicionalment, podria també vulnerar el principi d’exclusivitat jurisdiccional.

Aquesta decisió es va prendre —raona el T.S.— en revisar el recurs d’un condemnat per desordres públics a Girona l’octubre de 2019, després de la sentència del Suprem sobre el procés. El tribunal va atorgar llavors un termini per a al·legacions i, mentre el Ministeri Fiscal va donar suport a la qüestió d’inconstitucionalitat, la defensa del condemnat no ho va considerar necessari.

El tribunal conclou, doncs, que la Llei d’Amnistia discrimina en exonerar els qui delinqueixen amb fins secessionistes, mentre d’altres han de complir les seves condemnes. Assenyala també que aquesta discriminació atempta contra el dret a la igualtat davant la llei i que la norma introdueix un factor criminògen, en alterar la convivència democràtica i la seguretat jurídica.

A més, la Sala ressalta que aquesta amnistia podria ser vista com un “premi als colpistes”, els quals han manifestat públicament que repetiran les seves accions. Això, segons el tribunal, podria debilitar l’eficàcia de les normes penals i motivar d’altres persones a cometre delictes amb l’expectativa de futures amnisties.

Finalment, el tribunal critica que la llei intenti justificar l’amnistia en la desafecció cap a les institucions per part dels secessionistes, mentre ignora el dany causat a la convivència democràtica i la seguretat jurídica.

Aquest podria ser un resum (potser massa sintètic) de la qüestió d’inconstitucionalitat que ha elevat el Tribunal Suprem al Tribunal Constitucional. Una qüestió d’inconstitucionalitat que, més que plantejar dubtes, fa afirmacions clares i contundents que, si el Constitucional no la resol en la línia en què l’ha formulada el tribunal presidit pel jutge Marchena, provocarà sens dubte un cisma en el món judicial i en el polític, ja que els jutges del Tribunal Suprem no amaguen la seva total animadversió a aquesta llei que, aprovada pel Parlament Espanyol (encara que per una escassa majoria absoluta), de ser aplicada en els termes que ha pretès el Parlament, implicarà que tots els líders catalans condemnats pel procés (i un nombre incomptable d’adlàters) quedaran nets de càrrecs penals.

En realitat, això últim —que quedin lliures de càrrecs penals— és el que ha pretès la majoria parlamentària que va aprovar aquesta llei, i és el que es neguen a aplicar d’entrada alguns jutges. Per això, i davant la impossibilitat de no aplicar una llei vàlidament aprovada, el Tribunal Suprem, a qui correspon amnistiar les condemnes dels principals encausats i condemnats, ha elevat aquesta qüestió prejudicial utilitzant un mecanisme legítim que, ens agradi o no, entra dins l’esquema previst en el nostre estat de dret. Forma part del procediment legal.

Per això mateix –perquè en utilitzar aquest recurs el Tribunal Suprem actua dins el marc de la llei vigent—, em sembla fora de lloc la frase pronunciada per Carles Puigdemont durant el seu últim míting amb la qual ha afirmat que “només un cop d’Estat podrà impedir que [jo] estigui present en el Parlament de Catalunya”, reiterant amb aquestes paraules que la seva detenció en entrar a Espanya seria un “cop d’estat” comès per una connivència entre el poder executiu i el judicial. 

Aquesta afirmació és pròpia d’un il·luminat que vol situar-se “més enllà de les lleis”. I més encara si tenim en compte que procedeix d’un home que, a diferència dels altres líders del procés que es van sotmetre a l’acció dels jutges, s’ha burlat de les normes vigents i les ha desafiat fugint d’Espanya.

Dit això —i encara que, com saben els meus lectors, el meu amor per aquest deïficat Puigdemont és nul—, no puc tampoc passar per alt el discurs que fa el Tribunal Suprem en elevar al Constitucional la qüestió d’inconstitucionalitat.

En efecte, recordarà el lector perfectament que els fiscals que van actuar en el procés que va acabar amb la sentència de 14 d’octubre de 2019 van mantenir en tot moment que els polítics havien comès un delicte de rebel·lió, acusació que va ser suficient per empresonar-los preventivament i perquè quedessin inhabilitats per a l’assumpció de càrrecs públics. Durant el procés, els fiscals i l’acusació privada (Vox) van parlar reiteradament de “cop d’estat”, però per la raó que sigui, el tribunal presidit pel jutge Marchena va acabar condemnant els principals líders polítics i civils catalans a penes de presó per delictes de sedició i malversació de fons públics en relació amb el referèndum d’independència de Catalunya celebrat l’1 d’octubre de 2017. Tota la sentència s’apartava del delicte de rebel·lió —tan estimat pels fiscals—, i en cap paràgraf de la mateixa es diu que a Catalunya hi va haver un “cop d’estat”.

¿Té, doncs, sentit que a la interlocutòria acordada el passat dimecres 24 de juliol pels magistrats Manuel Marchena, Andrés Martínez Arrieta, Antonio del Moral, Carmen Lamela i Leopoldo Puente —els tres primers membres del tribunal del procés i coautors de la sentència de 2019— se sostingui que la major part de les conductes que la llei pretén amnistiar “van venir d’una manera o altra a promoure, afavorir o prestar suport al cop d’Estat [amb majúscules a l’original] que es va emprendre a Catalunya”?.

Tots els qui hem seguit el procés amb deteniment sabem que, a causa de la inexistència de violència, la sentència va descartar el delicte de rebel·lió que defensava la Fiscalia del Suprem i va optar pel de sedició. Però a la interlocutòria que el Tribunal Suprem eleva al Constitucional, aquesta sedició s’ha metamorfosejat en “un cop d’Estat”. ¿Té sentit i respon a un mínim de coherència aquesta afirmació quan va ser el mateix Tribunal Suprem el que va descartar el cop d’estat i el delicte de rebel·lió per deixar la condemna en la sedició i la malversació de fons públics?

Movent-se entre el dubte i l’error, ERC sembla que sotmetrà a les bases del partit la decisió de donar o no donar suport a la candidatura de Salvador Illa a la presidència de la Generalitat. No m’estranya coneixent la història del partit, però no crec que necessàriament sigui aquesta una solució més democràtica que la presa per uns òrgans representatius degudament elegits pels qui en són membres. 8.700 militants (els que ara té ERC) són molts més que els que componen els seus òrgans directius, però tampoc s’acosta als 5,8 milions d’electors que van votar ERC a les darreres eleccions. Per això dic que aquests recursos a la democràcia assembleària, si bé semblen molt més democràtics, no necessàriament ho són, però sí que són una manera còmoda de descarregar-se de la responsabilitat de decidir que, al seu dia, els militants van concedir democràticament als elegits per governar el partit. 

Comprenc, atesa la gran transcendència de la seva decisió, que els dirigents d’ERC dubtin a l’hora de donar els seus vots a Illa, que alçarien el PSC a la presidència de la Generalitat, però ¿quina és l’alternativa a aquesta elecció? ¿Apuntar-se al desig de Puigdemont i de Junts de bloquejar la legislatura per provocar unes noves eleccions a l’octubre? M’estranya que ERC no vegi clarament que Junts només aspira avui a bloquejar la legislatura per forçar noves eleccions en les quals potser un Puigdemont ja amnistiat i una eventual candidatura unitària amb ERC impedeixin que Illa torni a ser el primer candidat. Però les preguntes que sorgeixen immediatament són les següents: ¿acceptarà ERC diluir-se en una candidatura única liderada pel seu adversari? ¿Defenestraran els afiliats d’Esquerra a Junqueras alhora que eleven Puigdemont a la presidència de la Generalitat? 

El cert és que tot passa pel dilema d’ERC, però el dilema no és només “Illa o bloqueig”, sinó “Illa –ara o després d’unes noves eleccions– o difuminació d’ERC en una candidatura única encapçalada per Puigdemont o per algú de Junts”. No crec que hi hagi una altra alternativa a aquestes dues. Per això, la meva pregunta —i la que haurien de fer-se els afiliats d’ERC a l’hora de decidir— és si els semblaria bé un escenari en què ERC acceptés diluir-se en una candidatura única liderada pel seu adversari tot defenestrant Junqueras alhora que eleven Puigdemont a la presidència de la Generalitat.

Una resposta positiva a aquesta última pregunta només tindria sentit si els afiliats a ERC estiguessin convençuts que el seu partit voreja l’abisme, cosa que dubto que sigui així, si ens atenim als resultats d’un estudi recent que ha publicat el professor de Ciència Política de la Universitat de València Juan Rodríguez Teruel. 

En efecte, aquest professor, prescindint de les enquestes i acudint a les dades contrastades, observa que ERC és avui un dels partits més sòlids, des de punt de vista organitzatiu, de la política espanyola, i és el partit català que més s’ha beneficiat políticament del procés. És la segona força més gran en nombre d’afiliats de Catalunya (després del PSC) i la sisena d’Espanya, amb uns 8.700 afiliats declarats, que produeixen al voltant d’1 milió d’euros d’ingressos estables. Més encara, posseeix la representació local més homogènia de la política catalana, sent el partit amb més nombre de regidors després de les eleccions de 2023. I és, a més, una organització que depèn menys d’un lideratge carismàtic com el d’Oriol Junqueras, cosa que, paradoxalment, reflecteix un alt grau d’institucionalització organitzativa. Dit d’una altra manera: la supervivència del partit no depèn avui de cap dels seus líders actuals. I això hauria de donar marge per pensar a llarg termini en un moment complicat. En aquest context cal observar que els pèssims resultats electorals obtinguts el 12 de maig van ser, no obstant això, un dels millors en la història recent del partit. 

La situació d’ERC contrasta, en canvi, amb la del seu adversari, Junts, que obtenia al maig el segon pitjor resultat d’unes autonòmiques en l’espai de CiU (i el tercer pitjor de tota la sèrie històrica d’eleccions a Catalunya des del 1977 a qualsevol nivell). Aquest partit compta oficialment amb uns 6.000 membres, encara que les votacions importants dels darrers anys suggereixen que els militants actius no arriben a la meitat d’aquesta xifra. I la seva modèstia organitzativa s’agreuja amb la força de lideratge carismàtic del creador del partit. Seguint Isaiah Berlin podríem dir que Junts té Puigdemont, però “només” té Puigdemont. 

Aquesta realitat implica que, de no fer-se amb el govern de Catalunya, Junts és el partit amb major risc de desestabilització organitzativa en aquests moments a Catalunya, especialment si el seu líder compleix la promesa d’abandonar la política després d’un fracàs de la investidura. El que no sabem si la complirà –com tantes altres vegades!—. Està, doncs, en joc l’herència de l’espai electoral de CiU. 

Amb aquest escenari que he dibuixat, ¿pot ERC acceptar diluir-se en una candidatura única liderada pel seu adversari? Decidir-se per defenestrar Junqueras i promocionar Puigdemont voldria dir que els actuals líders del partit independentista fan una lectura molt més pessimista per al seu futur de la suggerida per les dades anteriors. 

Comprenc, doncs, —i queda molt bé davant del seu electorat— que, per tancar el pacte amb el PSC, ERC exigeixi una sobirania fiscal que permeti a Catalunya recaptar, gestionar i liquidar tots els impostos, i que amenaci dient que “sense acord de sobirania fiscal no hi haurà investidura d’Illa”, però aquest “tot o res” al qual el Govern d’Espanya (encara que sap que s’hi juga seguir a la Moncloa) no hi accedirà en els termes que pretenen els republicans, si bé pot accelerar la caiguda de Pedro Sánchez, no evitarà l’anorreament d’ERC. I l’alternativa a un govern de Pedro Sánchez amb el PSOE a Espanya obrirà un panorama clarament pitjor per al futur d’Esquerra Republicana a Catalunya. I, en definitiva, per al nacionalisme català.

Pens que la majoria de persones que, de joves, vam conèixer la dictadura que havia sorgit d’un moviment feixista que es va instal·lar al país després de la guerra civil i vam acollir la democràcia com un do, difícilment podíem pensar que, cinquanta anys més tard, hauríem de conviure amb partits que fan bandera de l’extrema dreta, que menyspreen el sistema democràtic i que, basats en un personalisme i un individualisme feroç, rebutgen l’altre (el qui no pensa com ells), neguen drets tan fonamentals com el d’asil, defensen la supremacia de la raça blanca i, en molts casos, addueixen elements religiosos extrets (teòricament) del cristianisme per defensar el món que enyoren i que ens voldrien imposar.

A les darreres eleccions europees hem estat a punt de caure en el parany d’aquesta gent, la qual cosa no vol dir que s’hagi acabat la preocupació, perquè, si bé l’extrema dreta encara no és majoritària, sembla que ha arribat per quedar-se. I si bé el resultat electoral a França s’ha resolt finalment d’una manera contrària al que temíem després de la primera volta electoral, no hi ha dubte que la flaire d’aquest monstre ens alena al clatell.

Curiosament, en el marc ideològic d’aquest gran sector que avui ha convençut moltes capes de la nostra societat, es donen totes les circumstàncies que, si acaben per triomfar, comportarien un canvi radical de la idea que, d’Europa, hem tingut fins avui; un canvi que, encara que sembli inintel·ligible per als qui hem viscut ja una llarga vida, comportaria un idil·li amb la Rússia de Putin, ço vol dir amb un quasi dictador, intel·ligent, sense escrúpols, sagaç i decidit a ampliar el seu camp d’influència, conscient que la Xina és ara un dels grans suports en què es pot recolzar, ja que, avui, Xi Jinping desafia els Estats Units i demana ser —i crec que ja ho és— un element clau de la geopolítica mundial.

Com que les desgràcies no venen mai soles, el món —aquest en el qual l’extrema dreta està pujant la seva cotització–, els qui, com jo, no ens sentim a gust amb aquest panorama que he descrit, vivim darrerament amb un ai! al cor pel que pugui passar als Estats Units el proper 4 de novembre, on un Trump desfermat sembla que s’enfrontarà a un Biden senil, amb grans problemes d’autocontrol a causa de l’edat, que està convençut de ser l’únic que pot vèncer un home que és l’encarnació viva de la força, la prepotència, la mentida i la corrupció personal i política; un home que, al començament de la campanya electoral de 2016, afirmà que “Tenc la gent més lleial. Podria parar-me al mig de la Cinquena Avinguda i disparar a la gent i no perdria votants”; un home, per tant, al qual el temps sembla que li estigui donant la raó, a pesar que, fa quatre anys, el país li girà l’esquena.

És cert que Biden guanyà —cosa que no hem de menystenir—, però, segons diu l’estadística, una gran part dels qui van votar Trump segueixen convençuts que les eleccions de 2020 van ser falsificades, trucades en favor de Biden, com es va veure clarament en aquell vergonyós atac al Capitoli la vigília de Reis de 2021, que provocà cinc morts, cent-quaranta ferits i la profanació del lloc que encarna la sobirania nacional. I ara, tres anys després, aquell fet segueix marcant l’agenda política i judicial dels Estats Units un cop el Tribunal Suprem, de caire conservador, l’ha exculpant afirmant que els presidents tenen àmplia immunitat penal pels actes realitzats en l’exercici del seu càrrec. 

Aquesta resolució, publicada fa uns mesos, que trenca els criteris sostinguts fins avui, és una sentència de gran transcendència per al futur processal de Trump. No és, doncs, estrany que l’expresident l’hagi considerada com una “gran victòria per a la nostra Constitució i democràcia”. No cal dir, però, que aquest veredicte no és compartit per les tres jutges (totes tres dones) que van votar-hi en contra, les quals, en un vot particular, han dit que “el president ara és un rei per sobre de la llei”.

Doncs bé, aquest “candidat-rei fora de la llei”, que fa poc s’enfrontava a 34 càrrecs per delictes presumptament comesos, que ha estat condemnat a Nova York per haver pagat amb diners públics els serveis d’una actriu porno, fa uns dies ha vist també com una jutgessa de Florida desestimava el cas penal pel qual se l’acusava de quedar-se documents classificats després de finalitzar la seva presidència (2017-2021). Una decisió que li suposa un nou al·licient per aconseguir la victòria electoral, que l’Olimp sembla oferir-li en safata d’argent.

I per acabar diré que no deixa de ser fascinant que el candidat que defensa que tothom del seu país pugui tenir les armes que vulgui, i on tants crims es produeixen per armes de foc, hagi sortit pràcticament il·lès del que hauria estat un magnicidi. I no sols il·lès, cosa que, humanament, tots hem de celebrar, sinó victoriós, fins al punt que, en una crònica d’urgència, que em sembla de les peces periodístiques més brillants que he llegit darrerament, Xavier Mas de Xaxàs hagi escrit que la imatge de la cara ensangonada de Trump i el puny en alt serà històrica. Feta als peus de l’escenari de l’últim míting, la foto en qüestió l’eleva a una categoria gairebé sobrehumana. La bandera l’acompanya i ell, a peu dret, mentre els guardaespatlles el duen a un lloc segur, encara té la força per dir als seus seguidors que lluitin. “Lluiteu, lluiteu”, crida amb la ràbia d’un supervivent i la convicció d’un home amb set de venjança.Desconec com influirà aquest fet en les eleccions, però el panorama que ofereix al món una nova victòria d’un home que té de la democràcia el concepte que ha demostrat tenir-ne Donald Trump, em contreu el cor.

Benvolguts lectors del meu bloc, us faig saber que el proper dijous, 18 de juliol, a les 12 de la nit, doneré una conferència per parlar del meu darrer llibre, “La disputa de Barcelona”, a través d’internet, convidat pel “Centre Sefarad” de Buenos Aires. Com que la conferència es fa a hora argentina (les 7 del capvespre allí) és força inoportuna per als que vivim d’aquest costat del mar, pero atès que queda penjada a la web del “Centre Sefarad”, si teniu interés, podreu visionar-la a l’hora que estimeu més conveniente.

Espero que alguns us interessi.

Ben cordialment,

Josep M. Quintana

Parlava diumenge passat de la qüestionable decisió que ha pres el Tribunal Suprem en decidir que la llei d’amnistia no era aplicable a la malversació de què estan acusats els principals líders del Procés i, des del respecte a les decisions judicials, exposava les raons que em van dur a qüestionar-la. Avui n’afegiré una altra.

En efecte, quan Puigdemont va ser detingut a Alemanya en virtut del manament de cerca i captura que havia signat el jutge Llarena, el Tribunal de Schleswig Holstein va denegar de lliurar l’encausat a la justícia espanyola pel delicte de rebel·lió que —recordeu-ho— aleshores l’instructor li aplicava, però no s’oposà a lliurar-lo pels delictes de desordres públics i de malversació.

Llarena, que devia considerar que la malversació era un delicte de poca volada si el comparàvem amb el de rebel·lió, no acceptà l’oferta i ara, curiosament, negada la rebel·lió i expulsada la sedició del Codi Penal, resulta que la malversació, en la imaginativa interpretació del tribunal, té tanta importància que és suficient per denegar-li l’amnistia, amb una deducció tan artificiosa que no sols encaixa malament amb el text de la norma i frontalment amb el seu esperit, sinó que esquerda els límits de la lògica.

Tot i això, a més de decidir que no aplicava la llei a determinats polítics, el TS tenia dues vies per impugnar la norma: presentat una qüestió prejudicial davant elTribunal Constitucional o bé presentar-la davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). A la fi s’ha decidit fer la primera opció, supòs que per evitar una clatellada europea. A més, perquè sap que hi acabaria irremisiblement ja que els no amnistiats hi acudiran en empara. Els motius adduïts per plantejar la qüestió d’inconstitucionalitat són coneguts i entren dins la lògica del que el tribunal ha fet fins ara: que vulnera el dret a la igualtat davant la llei; conculca el principi de seguretat jurídica i erosiona el principi d’exclusivitat jurisdiccional fixat a l’art. 117.3 de la Constitució.

Preveient aquesta decisió, el PP acaba d’introduir en la composició del Constitucional el magistrat conservador José María Macías, radical opositor al Govern de Sánchez, y alhora ha posat en marxa una ofensiva frontal per deslegitimar el màxim intèrpret de la Constitució fent-nos creure que és un òrgan sotmès al poder executiu. Per tant, “venut” al PSOE.

I l’estratègia li funciona, perquè jo mateix, aquesta darrera setmana, he rebut dos correus procedents de dos alts funcionaris de l’Administració de l’Estat en aquest sentit. El primer m’enviava un article de  l’exjutge Gómez de Liaño (per cert, d’un home condemnat altre temps i expulsat de la judicatura), titulat “Supremo no hay más que uno y no es el Constitucional”. En aquest, l’autor deslegitima el Constitucional afirmat que “El TC ha acreditado sobradamente su naturaleza política al incurrir en un exceso de competencias y en una flagrante desnaturalización de sus funciones”.L’endemà, n’he rebut un altre molt més impresentable on se’m diu textualment: “Ni Tribunal ni Constitucional; esclavos del marido de la dueña de prostíbulos.” Com podeu veure, la qüestió els crema.

Dit això, hem vist que, també aquesta setmana, s’ha produït una resolució judicial que, segurament, farà mal als hooligansdel Tribunal Suprem (és a dir a la dreta): la de l’Audiència Nacional que ha anul·lat totes les gestions que ha dut a terme el jutge García Castellón respecte de les persones que, quatre anys després d’haver iniciat el procediment, va decidir acusar darrerament de terrorisme per haver participat en el que es va conèixer com el “tsunami democràtic”, aquell moviment que provocà forts aldarulls a l’aeroport del Prat l’any 2018. Decisió que ha forçat que també el Tribunal Suprem hagi pres la mateixa decisió respecte dels dos aforats que tenia sota la seva jurisdicció.

Qui no s’arrufa és, però, el jutge Aguirre, al jutjant número 1 de Barcelona, que, no sols ha presumit davant dels amics que és ell qui farà inaplicable la llei de l’amnistia, sinó que, en la investigació que duu a terme de la “trama russa”, afirma que “per a la política russa, el ‘procés’ era una eina perfecta” que li podria ajudar a avançar en els seus objectius estratègics contra Occident. Que d’imaginació no en falti! Tot i així, aquest raonament estrambòtic li ha valgut per acusar Puigdemont d’alta traïció, terrorisme i organització criminal.

Podria acabar aquí el meu article, però no ho faré, perquè després d’exposar aquest darrer argument de pel·lícula, també voldria recordar a Puigdemont d’on prové, encara que últimament, l’expresident hagi decidit agafar distància del sistema judicial espanyol com si fos un líder nascut fora del que ell i d’altres líders (sobretot els de Podemos) anomenen amb menyspreu el “Règim del 78”.

Perquè si ell acceptés que s’ha forjat a les files de Convergència Democràtica de Catalunya, com així ha estat, si ell no oblidés que qui el va posar al capdavant de la Generalitat va ser Artur Mas —l’hereu de Jordi Pujol—, difícilment hauria pogut qualificar l’actuació del Poder Judicial com “la toga nostra”, és a dir com una institució mafiosa. Ho dic perquè, per poca memòria que faci, no hauria d’oblidar —com ens recordava Albert Sáez— que Manuel Marchena va guanyar la plaça de president de Sala segona del Tribunal Suprem en una votació en què el vocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) triat a proposta de CiU va desempatar a favor seu. I tampoc hauria d’oblidar que l’escàndol de comportament mafiós més gran d’un jutge el va protagonitzar un altre vocal elegit a proposta dels convergents: Luis Pascual Estivill. De manera que, si la toga espanyola està tacada, l’espai polític de Puigdemont també hi té alguna cosa a veure. La toga, amic Puigdemont, també és vostra.

Després de passar unes setmanes fora del debat públic, encara que la meva crònica dominical no pretén altra cosa que donar la meva opinió sobre alguns aspectes de la realitat que ens envolta, he de confessar que poques vegades m’havia fet més vessa posar-me a escriure per comentar el que està passant, ja que he de reconèixer que no em trob a gust en cap dels pols radicals en què s’ha situat avui l’opinió pública, o potser hauríem de dir l’opinió política, que es mou en una realitat exclusivament binària: o ets dels uns o ets dels altres; o estàs ulls clucs amb el Tribunal Suprem o bé afirmes que els jutges són l’encarnació d’una societat mafiosa (“La toga nostra”) en paraules de Puigdemont.

Jo que, per la meva formació i supòs que pel fet d’haver format part d’un dels alts cossos de l’Administració de l’Estat, m’he mostrat procliu a defensar la llei i els jutges, en aquest drama que hem viscut —de vegades amb accent de comèdia— que ha estat el Procés, sempre he cregut, a pesar de ser profundament catalanista, que els polítics catalans es van equivocar i van cometre fets delictius, per més que actuessin de bona fe, ja que l’estat de dret, que tant ha costat de construir al nostre país, no és un menú que se serveix a demanda, sinó un punt de trobada que, un cop fixat, no es pot alterar sense seguir les regles del joc.

Però dit això, he de reconèixer que també he estat crític amb els jutges, sobretot amb el Tribunal Suprem (i amb altres que he esmentat més d’un cop en aquesta mateixa columna), i em dol perquè em sembla greu que els jutges, en l’exercici de la funció jurisdiccional, hi mesclin consideracions que no sempre deriven de la llei vigent i més d’un cop s’afanyin a dur a terme una “justícia creativa” que té un biaix clarament ideològic.

Sense anar més lluny, Marchena i els altres magistrats del Tribunal Suprem, van afirmar a la sentència fonamental del Procés, que només estàvem davant d’un somni (“una ensoñación”, deien) dels responsables, “un artifici enganyós creat per mobilitzar uns ciutadans que van creure que estaven assistint a l’acte històric de fundació de la república catalana”, i que només eren un element de “pressió política” sobre el Govern espanyol. Per tant, estàvem davant una quimera, segons el Tribunal Suprem, cosa que el va empènyer a descartar la “rebel·lió”, com demanava el Ministeri Fiscal, i va optar per un delicte de “sedició”, important, però menys greu. 

Doncs bé, aprovada la llei d’amnistia pel Parlament espanyol, aquest mateix tribunal ha optat per elaborar una ficció interessada que li ha servit per interpretar aquesta llei amb una intenció clara: que no beneficiï els principals polítics catalans condemnats.

I com ho han aconseguit? Doncs amb un joc d’interpretacions que el tribunal diu extreure de la llei però que són ben difícils d’entendre per a una ment oberta, intel·ligent i neutral des del punt de vista ideològic.

La llei d’amnistia, amb la qual es pot no estar d’acord i de la qual també es pot dir que es va aprovar per afavorir determinades persones i sense cap voluntat de consens amb l’oposició (que tampoc va mostrar cap interès a col·laborar), excloïa la seva aplicació als responsables d’un delicte de malversació que s’haguessin beneficiat econòmicament. 

Pens que el comú dels mortals no pot sinó interpretar aquesta excepció dient que no es podia amnistiar els qui, amb la malversació, s’haguessin posat els diners a la butxaca. Però el Tribunal Suprem, amb una habilitat hermenèutica impressionat, ha capgirat l’argument i ho ha fet amb una suposició:  L’enriquiment personal —diu— es va produir perquè l’ús dels fons públics va permetre als polítics condemnats no haver de posar diners de la seva butxaca per dur a terme les accions del Procés.

S’afirma a la interlocutòria del tribunal que “L’única alternativa a l’abast dels Srs. Junqueras, Romeva, Turull i la Sra. Bassa, si volien contribuir al projecte independentista, era disposar dels fons públics de la Generalitat o pagar de la seva butxaca”. I desplega l’argument amb aquestes paraules: “El càstig en els delictes patrimonials no es justifica per quedar-se amb les coses d’un altre, sinó per treure-li a un altre les coses”. Un joc de paraules per demostrar, supòs, que ser jutge no t’impedeix tenir sentit de l’humor. Però la realitat és que, com ha recalcat en el seu vot particular la magistrada Ana Ferrer, el tribunal ha fet “una deducció tan artificiosa que no només encaixa malament amb el text de la norma i frontalment amb el seu esperit, sinó que esquerda els límits de la lògica”. 

Tant o més rocambolesc és, però, l’argument que fa referència al possible perjudici per a la Unió Europea dels actes que es van cometre, esmentat també com a excepció en la llei d’amnistia. Hem de reconèixer que aquest supòsit no era fàcil d’argumentar, però el Tribunal Suprem se n’ha sortit utilitzant un futurible —és a dir, fent una especulació!— en afirmar que una independència de Catalunya hauria afectat els interessos de la UE, perquè l’aportació econòmica d’Espanya als pressupostos comunitaris hauria estat menor en no poder comptar amb l’economia catalana. I posa com a exemples el descens del seu nivell de renda o dels ingressos per IVA.

¿Què pot fer, doncs, un ciutadà que se sent profundament demòcrata, que vol respectar les lleis i està compromès amb la política del seu país, quan no pot alabar —perquè no hi està d’acord— tot el que va significar el Procés i alhora creu inacceptable la via jurisdiccional marcada pel Tribunal Suprem i alguns altres magistrats que tots tenim a la memòria? 

Els jutges —com afirmava un editorial d’El País amb un raonament que compartesc– poden considerar que la llei d’amnistia vulnera principis fonamentals de la Constitució espanyola o del dret de la UE i tenen tota la legitimitat per plantejar les accions processals que considerin pertinents. Tot i això, fer interpretacions ad hoc sobre un mateix delicte, com ha fet el Tribunal Suprem, i acompanyar la seva argumentació d’insòlites crítiques al Poder Legislatiu, no fa més que projectar dubtes, sinó sobre la seva independència, almenys sí sobre la seva imparcialitat.

Benvolgut lector, encara que al país els esdeveniments s’acumulen fins al punt que qualsevol ciutadà atent del que passa a la vida política pot treure-hi suc sense gaire esforç, he decidit parar durant unes setmantes, que aprofitaré per visitar dos dels estats que han quedat més malparats a les passades eleccions europees, sempre des del meu punt de vista: França i Alemanya. Confio que aquests dies em serviran de conèixer coses que desconec i per reposar de tanta matraca. Serà bo per a mi i suposo que també per al lector que, pacientment, segueix les meves reflexions setmanals en veu alta.

Cordialmente,

Josep M. Quintana

Diumenge electoral. Un altre dels molts que hem viscut des de maig del 2023. No tots han afectat la totalitat dels electors espanyols, però ho han fet els comicis municipals i autonòmics del 28-M, els generals del 23-J (ambdós dins el 2023), i els que ens empenyen avui a sortir a votar per elegir un Parlament europeu, la importància del qual molta gent no valora, però que acaba tenint una gran transcendència sobre els estats membres de la Unió. I enguany, per poc que hàgim seguit els comentaris que s’han publicat des de fa mesos, és evident que ens hi juguem molt, ja que tots els astres sembla que afavoreixen una extrema dreta que té molt poc d’europea i molt de nacional de cada estat membre. Una dreta que, si aconseguís formar una majoria amb els partits conservadors que fins ara han aixecat una barrera contra ella, no sols implicaria un gir en el camp dels valors democràtics, sinó també un atac a molts dels principis que van fer néixer la Unió, que exigeixen una clara cessió de sobirania en favor de les institucions extra estatals.

Tanmateix no vull parlar avui d’aquestes eleccions. O no ho vull fer directament, ja que el lector té —o pot tenir— prou informació respecte del que està passant. Em vull referir bàsicament a un polític en concret, Toni Comín, l’home que Junts ha situat al capdavant de la seva candidatura.

Fa cinc anys, quan que un grupet de polítics catalans van optar per fugir de Catalunya i instal·lar-se a Brussel·les després de l’esbrell que van provocar al país, van veure l’oportunitat de trobar un mitjà de vida i un altaveu per a la seva política en les eleccions al Parlament europeu de 2019. El cap de files del grup va ser, naturalment, Carles Puigdemont, al qual van seguir Toni Comín i Clara Ponsatí que, després de no poques peripècies judicials, van aconseguir ocupar el seu escó.

Un cop Ponsatí va seguir un camí separat de Puigdemont encapçalant una candidatura que no ha anat enlloc a les passades autonòmiques catalanes, i aquest va encapçalar la candidatura de Junts a la presidència de la Generalitat, el partit ha designat Toni Comín per posar al capdavant de la candidatura d’aquest al Parlament europeu amb l’esperança d’obtenir un bon resultat, tot i que, segons llegeixo a les enquestes, tindrà dificultats per mantenir el seu escó que, si l’obté, possiblement ho farà en solitari.

Toni Comín, fill del mític Alfonso Carlos Comín (“cristians al Partit, comunistes a l’Església”), personatge clau del PSUC durant la dictadura i els primers anys de la democràcia, és un home que ha sofert una transformació ideològica certament notable, ja que la seva trajectòria política no va començar amb els postconvergents. De fet, va ser un dels líders de Ciutadans pel Canvi, la plataforma catalanista que va donar suport a Pasqual Maragall el 2003, per després passar-se al PSC. Més tard es va allunyar dels socialistes catalans i va acabar integrant-se a les llistes de Junts pel Sí a les autonòmiques de 2015 a proposta d’ERC, la qual cosa li va servir per ser nomenat posteriorment conseller de Salut del Govern pels republicans.

Però el salt qualificatiu el va donar després que seguí Puigdemont a l’exili un cop es va proclamar la fallida independència i Rajoy va aplicar l’article 155. Aquesta va ser una decisió que l’ha empès a ser l’escolà de Puigdemont durant tots aquests anys: primerament, en el dit “Consell de la república”, impulsat per l’expresident a l’estranger com una espècie de Govern a l’exili, del qual n’ha estat vicepresident, i també com a company d’escó al Parlament Europeu, on ha aplaudit (sempre en solitari) totes es ocurrències del seu mentor.

Tanmateix no és la trajectòria ideològica de Comín que m’interessa destacar, sinó l’actitud d’enfrontament i de menyspreu que ha mostrat vers els seus ex correligionaris del PSC i, sobretot, d’ERC, quan, en un dels darrers mítings pronunciats a Elna (França), ha reivindicat que un vot a Junts en les eleccions europees reforçaria les posicions independentistes (cosa que és certa), per afirmar tot seguit, dirigint-se als republicans de manera directa, que “els partits responsables de cada pas de desconstrucció seran aquells que obrin les portes a Salvador Illa per ser president”. En la seva opinió, donar el votar a Illa per a la presidència de la Generalitat produirà, doncs, el que ell qualifica de “desconstrucció” del que es va aconseguir amb el procés, oblidant que han estat els ciutadans de Catalunya els que, amb força sentit comú, han iniciat aquest procés de desconstrucció del que irresponsablement havien mal construït els independentistes des del 2017 ençà.

I si bé aquesta “advertència” a ERC em sembla francament fora de lloc —gairebé insultant—, més greu encara és el que, en aquest mateix míting, menyspreant el tràngol que ha hagut de passar el PSOE, amb el seu president al capdavant, per aprovar la llei d’amnistia —una llei a la qual molts jutges faran passar un vertader calvari—, hagi afirmat que, a pesar d’obtenir el perdó i l’oblit que l’amnistia representa, els independentistes no han renunciat ni al referèndum de l’1 d’octubre de 2017 ni a una possible via unilateral per aconseguir la independència de Catalunya.

Tot això alhora que Míriam Nogueras, menyspreant els independentistes que van acceptar de ser jutjats i condemnats a penes de presó i de inhabilitació (cosa que els que van fugir s’han estalviat), afirmava que l’estratègia de quedar-se a Espanya i anar a la presó únicament hauria conduït a aprovar els indults, ja que la llei d’amnistia s’ha aprovat perquè alguns líders (Puigdemont i el seu escolà Comín entre d’altres) van decidir prendre el camí de l’exili. Bella manera d’explicar els fets de la història.

Fa uns dies, la meva dona i jo vam veure per una de les plataformes que emeten a la televisió una pel·lícula titulada La zona de interès, que agafa el títol d’una àrea restringida dels camps de concentració nazis on viu la família del militar director del camp de manera absolutament aliena al que està succeint a uns metres de casa seva, a pesar que l’espectador, pels sorolls, el fum i d’altres elements que pot observar, s’adona perfectament del que allí està passant.

També Jordi Évole es va referir el passat dissabte a aquest film al seu article setmanal a “La Vanguardia” per alertar-nos de caure en els cants de sirena amb què, aquests darrers temps, l’extrema dreta europea ens assewtja. I per poc que seguim el que està succeint a la política mundial (no sols europea, ja que personatges com Milei o Trump són d’altres continents, però actuen amb una gran incidència sobre nosaltres), ens adonarem que no són pocs els partits conservadors (o si més no destacats elements d’aquests) que banalitzen l’acostament a l’extrema dreta i se senten vivament corpresos per la vis atractiva d’aquests cants.

Ho dic perquè a les portes d’unes eleccions per configurar el nou Parlament europeu contemplem com si fossin normals i fins i tot acceptables comportaments que no ho són, i acceptem que actes que fins fa poc eren censurables es vagin normalitzant en un procés de banalització del mal que s’esdevé molt preocupant.

Denunciava Évole amb una gran clarividència que ens trobem amb una Europa on els discursos de l’extrema dreta són avui acceptats i recolzats per moltíssims ciutadans que es mostren rabiosos per l’apogeu del feminisme, que creuen en la identitat pura dels seus pobles, que es decanten per un nacionalisme tancat, i si bé asseguren que no són racistes, tan aviat com els seus líders s’escalfen, lloen un passat feixista que enyoren.“Aquests líders —segueix dient Évole—, fins fa molt poc, feien por. Ara ja s’accepten com a part del paisatge nou. A la Unió Europea ens hem acostumat a les Le Pen, les Meloni i els Abascal; a l’Est, als Putin; als Estats Units, als Trump; i a Llatinoamèrica, a personatges tan grotescs i nocius com Milei. No es despistin amb el xou, amb els ulls fora d’òrbita, amb el pentinat i els insults. Darrere de tota aquesta posada en escena hi ha una tramoia que enyora el totalitarisme, que simpatitza amb la tirania.”

Fa uns dies, la meva dona i jo vam veure per una de les plataformes que emeten a la televisió una pel·lícula titulada La zona de interès, que agafa el títol d’una àrea restringida dels camps de concentració nazis on viu la família del militar director del camp de manera absolutament aliena al que està succeint a uns metres de casa seva, a pesar que l’espectador, pels sorolls, el fum i d’altres elements que pot observar, s’adona perfectament del que allí està passant.

També Jordi Évole es va referir el passat dissabte a aquest film al seu article setmanal a “La Vanguardia” per alertar-nos de caure en els cants de sirena amb què, aquests darrers temps, l’extrema dreta europea ens assetja. I per poc que seguim el que està succeint a la política mundial (no sols europea, ja que personatges com Milei o Trump són d’altres continents, però actuen amb una gran incidència sobre nosaltres), ens adonarem que no són pocs els partits conservadors (o si més no destacats elements d’aquests) que banalitzen l’acostament a l’extrema dreta i se senten vivament corpresos per la vis atractiva d’aquests cants.

Ho dic perquè a les portes d’unes eleccions per configurar el nou Parlament europeu contemplem com si fossin normals i fins i tot acceptables comportaments que no ho són, i acceptem que actes que fins fa poc eren censurables es vagin normalitzant en un procés de banalització del mal que s’esdevé molt preocupant.

Denunciava Évole amb una gran clarividència que ens trobem amb una Europa on els discursos de l’extrema dreta són avui acceptats i recolzats per moltíssims ciutadans que es mostren rabiosos per l’apogeu del feminisme, que creuen en la identitat pura dels seus pobles que els duu a un nacionalisme tancat,  i que asseguren que no són racistes però que, tan aviat com els seus líders s’escalfen, lloen un passat feixista que enyoren.

“Aquests líders —segueix dient Évole—, fins fa molt poc, feien por. Ara ja s’accepten com a part del paisatge nou. A la Unió Europea ens hem acostumat a les Le Pen, les Meloni i els Abascal; a l’Est, als Putin; als Estats Units, als Trump; i a Llatinoamèrica, a personatges tan grotescs i nocius com Milei. No es despistin amb el xou, amb els ulls fora d’òrbita, amb el pentinat, els insults. Darrere de tota aquesta posada en escena hi ha una tramoia que enyora el totalitarisme, que simpatitza amb la tirania.”

He de dir que em sorprèn —i alhora m’espanta— aquesta insensibilitat de gran part de la dreta tradicional que no veu el perill que significa acostar-se i donar aixopluc als ultradretans que s’obren pas a les palpentes, oblidant el passat, oblidant la història, i no recordant-se, per exemple, que quan Aldolf Hitler no tenien majoria per governar amb el seu partit, acabà pactant amb la dreta tradicional alemanya. I que gràcies a aquests pactes, Hitler es va convertir en canceller. I que un cop assolí el poder, inicià el camí de la barbàrie.

Aquest pensament que subscric de manera plena, em recorda un text de Nicolau M. Rubió i Tudurí, a qui l’Ateneu de Maó ha dedicat recentment un cicle de conferències, que trobem a Llatins en servitud. L’escena, escrita en primera persona, transcorre a París una nit del mes de març de 1941, amb la França ocupada pels alemanys. Fa una lluna preciosa i Rubió ha sortit a passejar per la gran esplanada del Trocadéro, d’on contempla la Tour Eiffel. De sobte, un soldat alemany que passeja solitari, se li apropa. Escriu Rubió:

“El soldat m’ha vist arribar. S’aixe­ca i se m’acosta.

Em desitja bona nit amb una veu dolça. És jove, la seva cara gairebé tendra. Sembla aclaparat per la bellesa de la nit.

Les seves paraules, en un francès incert, m’arriben com els sospirs del vent entre els avets. Jo no agafo els mots amb prou exacti­tud, però en capto meravellosament la músi­ca. Em diu que acaba de venir d’Ham­burg, bombardejada lleugerament per la R.A.F. Un alè d’amor familiar s’escola entre les seves paraules quan em parla dels seus pares llunyans. Ha arribat aquest matí a París, —un dia de lleure— i ha volgut veure-ho “tot”; ha arribat tard a aquest espectacle banal: la Tour Eiffel a la llum del dia. Però, a canvi, ha pogut sanglotar aquí sota la Lluna…

Ho veig: aquest jove alemany no és aquí per no-res. És la veu de l’Ocupant, que ha pres possessió de la boira lunar, de tot l’espai il·limitat d’aquesta nit… Ànima, estiguis alerta: heus-ací l’enemic! Aquesta veu és encara una de les Lanzer divisionen que esco­meten la terra llatina. És la Gestapo dins l’immaterial. És la “col·laboració” gasosa que s’insinua.

No m’enganyarà. Ell és educat, però ¿no ho és per ventura el diable quan ell vol? Aquest soldat, jo el veig com un ésser maligne sota el seu feldgrau^[1] que el confon amb la nit de la Lluna. I un cop t’he classificat com a “geni dolent” tu et mostres amable. És precisament durant les nits de pleniluni que vosaltres treballeu, els dimoniets malvats. Tu ets una mena de germen de l’home del sac. 

No em fas por. Tot “això” és, també, força interessant, des del meu punt de vista. Pel que fa al que tu penses, emporta-t’ho a casa teva i fes-ho saber als teus. La teva promesa serà feliç de sentir-te parlar romànticament. I segur que tindreu infants que somiaran de tornar en tropell al país llatí, per veure novament la Tour Eiffel entre les onades de claror lunar.

Pel que a mi respecta, deixa’m tranquil. Jo em recordo dels companys d’Ulisses, després que escaparen de les Sirenes.”

————–

---

^[1] Abric de l’uniforme militar alemany.

Cal inquietar-se per l’extrema dreta? —es preguntava Ramon Aymerich en un dels seus articles publicats a “La Vanguardia”—,  i la seva resposta, llarga i raonada, era aquesta: “Per experiència històrica, sí. Als anys 30 les seves idees van destruir la democràcia i van portar al nacionalsocialisme i al feixisme. En contrast, l’extrema dreta d’avui no és bel·licista ni incita a l’acció (de moment). Però és ambigua en els objectius i en l’acceptació de la democràcia, els valors liberals de la qual combat.” I afegia: “Com a moviment és divers. Però tots comparteixen el culte al passat i a la tradició, l’hostilitat a la crítica i la por de la diferència (la islamofòbia n’és un tret distintiu). Creuen en les conspiracions i tenen una relació turmentada amb la feminitat. Odien les polítiques feministes, a les que hi contraposen polítiques de protecció a la família i enalteixen les dones com a mares.” I concloïa dient: “Cap país no és avui immune a l’extrema dreta. La seva victòria més gran ha estat aconseguir que les seves prioritats (immigració, seguretat) siguin a l’agenda de tots els governs i formin part del sentit comú. Tot això en unes societats cada dia més diverses i complexes.”

Encara que el mal ve de lluny —en la meva opinió l’extrema dreta és un mal—, la gran crisi econòmica que va viure Occident a partir del 2008, moltes conseqüències de la qual no s’han resolt bé, va ser una gran catapulta per als posicionaments ultradretats. I la onada de refugiats de 2015-2016, acabà de reforçar-los.

Avui, l’extrema dreta avança a passos de gegant i cada vegada compta amb més suports en els dos països més grans de la Unió Europea, que són Alemanya i França; també en estats com Itàlia, Hongria o Països Baixos. Diferents enquestes i estudis electorals ja fa temps que preveuen un creixement en els comicis europeus, la campanya dels quals comencem aquesta setmana, i s’espera que les formacions d’ultradreta i euroescèptiques obtinguin els seus millors resultats de la història del bloc europeu.

Els sondejos del centre de recerca del Consell Europeu sobre Relacions Exteriors (ECFR, en les seves sigles en anglès) assenyalen que el grup d’extrema dreta Identitat i Democràcia (ID) podria convertir-se en el tercer partit de l’Eurocambra, per sobre dels liberals. L’informe calcula que ID, format pel partit de la francesa Marine Le Pen, l’holandès Geert Wilders, Alternativa per Alemanya i la italiana Lliga Nord, obtindrà 40 escons més i passarà dels 58 actuals a gairebé un centenar. (Potser distorsioni aquesta xifra el fet que, només aquesta mateixa setmana, alguns d’aquests partits han dit que són incompatibles amb el partit ultradretà alemany).

Als representants d’ID cal sumar-hi els eurodiputats de l’altre gran eurogrup d’ultradreta, els Conservadors i Reformistes Europeus (ECR), i d’alguns partits en aquests moments no adscrits, com el Fidesz hongarès de Viktor Orbán, de manera que el global de l’extrema dreta es pot convertir fàcilment en la segona força de l’Eurocambra, per sobre fins i tot dels socialdemòcrates. Cal recordar que l’ECR és el grup parlamentari de Vox; també de la formació de l’actual primera ministra italiana, Giorgia Meloni; i de Llibertat i Justícia, el partit ultra que fins fa pocs dies governava Polònia.

Si es confirma que l’ECR guanya 18 escons i passa a tenir-ne 85, i que Fidesz arriba als 14 seients, en conjunt l’extrema dreta s’aproparia als 200 eurodiputats. De fet, l’estudi estima que l’extrema dreta guanyarà els comicis comunitaris en nou estats membres, com Bèlgica, Itàlia, Països Baixos o Polònia, i que quedarà en segon o tercer lloc en altres nou països més, com Alemanya, Portugal, Espanya o Suècia. Per això mateix, el coautor d’aquest estudi, Kevin Cunningham, afirma que “el Parlament Europeu s’inclinarà de forma notable cap a la dreta”.

Tot això significa que els bons resultats de l’extrema dreta van en detriment dels partits que tradicionalment han dominat el Parlament Europeu. Així doncs, la representació del Partit Popular Europeu (PPE), el Partit Socialista Europeu (PSE) i el grup liberal passaria (si es confirmen els pronòstics) del 60% actual al 54%. Segurament, aquests tres grans partits no perdran el poder a l’Eurocambra i l’extrema dreta es quedarà a les portes de jugar un paper determinant. Però si el PPE vol arribar a formar grans majories, es veurà obligat a repetir la triple coalició amb els socialdemòcrates i els liberals que, al seu torn, ja han promès que mantindran el cordó sanitari amb les formacions d’ultradreta. En qualsevol cas, tal com apunta Cunningham, l’extrema dreta sí que podria obstaculitzar algunes votacions clau i més ajustades, i dificultar la “capacitat de la Comissió Europea i del Consell de tirar endavant mesures mediambientals o, per exemple, de política exterior”.

Un dels pocs estats en què els populars incrementaran la seva representació de manera significativa és Espanya, mentre que a Alemanya o Itàlia seguiran descendint. L’informe assenyala que els resultats dels comicis europeus a Espanya, que seran llegits com una valoració del govern de Pedro Sánchez i els seus acords d’investidura amb els partits independentistes, donaran una clara victòria al PP, que doblarà la representació i assolirà els 26 europarlamentaris. Vox també millorarà els seus resultats, passant de 4 a 7 escons. En canvi, el PSOE, que l’any 2019 va guanyar les eleccions europees amb 21 escons, n’obtindria només 19. Ciutadans, com preveuen des de fa temps totes les enquestes, es quedarà sense representació a l’Eurocambra.

Tot el que acabo de dir seguint l’informe que he analitzat és suposant que els conservadors espanyols sàpiguen (i vulguin) distanciar-se de Vox i dels seus correligionaris, que acaben de fer un acte de força a Madrid amb Milei com a gran convidat. Perquè el problema que tenim avui a molts indrets d’Europa (també a Espanya) és que l’extrema dreta ha ensenyat els conservadors a radicalitzar-se. A trencar les regles del joc. A convertir l’adversari en enemic i a responsabilitzar-lo de tot. En definitiva, a dividir el món entre nosaltres i ells. I en molts llocs, els conservadors han estat uns alumnes molt aplicats d’aquest ensenyament.