Josep Maria Quintana

Va ser durant el passat 21 de novembre quan el magistrat del Tribunal Suprem José Luis Requero captà l’atenció mediàtica amb un article publicat el mateix dia en què la Secció Quarta d’aquest tribunal deliberava sobre la demanda d’anul·lació del nomenament de Dolores Delgado com a fiscal de Sala Togada. En la seva columna, Requero no només va carregar contra el que considera una amenaça a l’Estat de Dret, sinó que també va augurar un futur apocalíptic per al Poder Judicial a Espanya. No obstant això, la posició del magistrat suscita una crítica profunda: la contradicció entre les seves denúncies i la realitat d’un sistema judicial en què sectors conservadors, lluny de ser les víctimes que retrata, continuen tenint un pes preponderant.

En el seu article, Requero afirmava que el Poder Judicial està sent “colonitzat” per una suposada conspiració de l’esquerra política. Des de la seva perspectiva, s’acosta una acció abusiva (en cast. “tropelía”) que eliminarà la independència judicial, prioritzarà la mediocritat sobre el saber jurídic i utilitzarà el poder disciplinari per silenciar els jutges crítics. És, sens dubte, un panorama alarmant el que prediu Requero, però també simplista i profundament parcial. I això m’empeny a demanar: Si és com ell diu, com encaixa aquest discurs amb el fet que, com assenyala Ernesto Ekaizer, l’Associació Professional de la Magistratura (APM) i el Partit Popular han aconseguit imposar la seva candidata favorita com a presidenta del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ)?

Jo tenc la impressió que, lluny de trobar-nos davant d’una institució sotmesa a una colonització ideològica unidireccional, el sistema judicial espanyol continua sent un camp de batalla on els sectors conservadors mantenen una influència significativa, i crec que la narrativa de Requero no només ignora aquesta realitat, sinó que també serveix per perpetuar la idea que qualsevol avenç o canvi promogut per sectors progressistes constitueix una amenaça existencial. I presentar un sector com una víctima indefensa quan, en realitat, continua exercint un poder determinant, és, al meu entendre, una forma d’hipocresia.

El llenguatge utilitzat per Requero en la seva columna és revelador. En parlar de “colonització” i de “botí”, el magistrat empra una retòrica carregada de connotacions bèl·liques i emotives que busca mobilitzar els seus lectors. Tanmateix, en examinar els fets, aquesta retòrica es desmunta, perquè la fractura del bloc progressista en el CGPJ i el recent nomenament d’una figura progressista “preferida” pels sectors conservadors per presidir-lo evidencien que les institucions judicials no estan sent capturades per una majoria ideològica homogènia, sinó que estan immerses en una lluita interna pel poder.

Diguem, tanmateix, que l’ús d’un discurs alarmista per part de figures com Requero té implicacions profundes. En primer lloc, contribueix a polaritzar encara més el debat públic sobre el sistema judicial, presentant qualsevol crítica o reforma com un atac frontal a la independència dels jutges. I en segon lloc, perpetua la idea que certs sectors tenen un monopoli sobre la defensa de l’Estat de Dret, ignorant les aportacions i preocupacions legítimes d’altres actors.

Un dels aspectes més problemàtics del discurs de Requero és, en efecte, l’ús de la independència judicial com a argument central. Si bé és indiscutible que la independència judicial és un pilar fonamental de l’Estat de Dret, també és cert que aquest concepte ha estat instrumentalitzat per diferents actors per defensar els seus propis interessos. I al meu entendre, la defensa de la independència judicial no pot ser creïble quan es realitza de manera selectiva, ignorant els biaixos i les pràctiques que també comprometen aquesta independència des de sectors conservadors, que Requero omet al seu article, cosa que no és acceptable en una reflexió honesta sobre com la politització del sistema judicial és un fenomen que afecta tots els sectors.

El discurs de Requero també planteja qüestions més àmplies sobre el paper dels jutges en la construcció de confiança pública en el sistema judicial. Perquè en adoptar un to tan marcadament polític, el magistrat corre el risc d’erosionar la percepció d’imparcialitat que hauria de caracteritzar els jutges. 

No oblidem que la independència judicial no és tan sols una qüestió d’estructura institucional, sinó també de percepció. I això fa que, quan figures com Requero empren la seva plataforma per emetre judicis tan contundents i polaritzants, minen la confiança en la justícia i contribueixen a la deslegitimació del sistema en el seu conjunt.
Crec, doncs, que si volem avançar cap a un sistema judicial veritablement independent i equitatiu, és fonamental que tots els actors implicats, inclosos els jutges —sobretot els jutges—, adoptin una postura de major coherència i autocrítica. La hipocresia de denunciar la politització del sistema judicial mentre s’ignoren o es justifiquen les pròpies pràctiques que hi contribueixen no és tan sols contraproduent, és també deshonesta.

Les darreres setmanes, el nom de Gisèle Pelicot ha ocupat titulars i editorials de diversos diaris. La seva història no és només la d’una dona que va ser víctima d’una violació, sinó també la d’una lluitadora que, malgrat les traves d’un sistema judicial sovint opac i poc empàtic amb les supervivents d’agressions sexuals, ha decidit plantar cara a la impunitat. El cas de Gisèle ha obert un debat necessari sobre la fortalesa de les dones, les mancances del sistema judicial i la urgència de reformes per garantir els drets fonamentals de les víctimes.

Gisèle Pelicot és una dona com moltes altres. Una professional respectada, mare de dos fills i una persona compromesa amb la seva comunitat. La seva vida va canviar radicalment quan va ser drogada i víctima de ser violada per part de més de cinquanta homes, en un seguit de casos orquestrats pel seu marit. Aquest, aprofitant la seva posició de confiança, va manipular la situació i va permetre que homes que podríem considerar “normals” la violessin mentre ella estava sota sedació.

Lluny de quedar-se en silenci, Gisèle va denunciar no només el seu marit sinó també la xarxa d’homes que havien participat en els abusos. Aquesta acció va comportar un risc personal enorme, ja que es va enfrontar a un sistema sovint més disposat a protegir els agressors que les víctimes. “No és només la meva lluita, és la lluita de totes les dones”, va afirmar durant una entrevista recent.

El judici, que va tenir lloc durant les darreres setmanes, ha posat en evidència les deficiències del sistema judicial quan es tracta de casos de violació. Malgrat que hi ha protocols per evitar la revictimització, moltes dones, com Gisèle, denuncien sentir-se interpel·lades de manera injusta durant els interrogatoris, amb preguntes que sovint posen en dubte el seu testimoni o fins i tot la seva conducta.

En el cas de Gisèle, els advocats de la defensa van intentar desacreditar-la utilitzant tècniques que, malauradament, són massa comuns en aquests procediments. Es van fer al·lusions a la seva vida privada, a la seva manera de vestir i fins i tot a la seva actitud laboral, com si qualsevol d’aquests aspectes pogués justificar o minimitzar el que havia passat. Aquesta mena de pràctiques perpetuen l’estigma i dissuadeixen moltes altres dones de denunciar.

També cal destacar la lentitud del sistema judicial. El cas de Gisèle va trigar mesos a arribar als tribunals, un retard que no és infreqüent i que sovint és causat per la manca de recursos o per una burocràcia que no prioritza aquests casos. Aquesta espera no només prolonga el patiment de les víctimes, sinó que també facilita la pèrdua de proves clau.

El cas de Gisèle ha tornat a posar sobre la taula la necessitat d’implementar reformes profundes en el tractament de les agressions sexuals. Les associacions de defensa dels drets de les dones insisteixen en la importància de sensibilitzar el personal judicial i de garantir un suport psicològic adequat a les víctimes durant tot el procés.

El moviment feminista, que ha estat un suport fonamental per a Gisèle, també demana un canvi cultural. “No podem seguir vivint en una societat que tolera la violència masclista i que permet que els agressors se surtin amb la seva”, deia una portaveu d’una de les organitzacions que ha fet costat a Pelicot durant el judici. Segons aquesta portaveu, la clau per reduir aquestes situacions passa per una educació que promogui el respecte i la igualtat des de la infància.

Després de setmanes de deliberacions, el tribunal va declarar culpable el marit de Gisèle i va condemnar-lo a una pena de presó de trenta anys. Els més de cinquanta homes involucrats també van rebre condemnes que oscil·laven entre deu i vint anys de presó, depenent del grau de participació en els fets. Aquesta sentència ha estat celebrada per molts com una petita victòria en un llarg camí cap a la justícia. Tot i això, Gisèle ha recordat que la seva lluita no acaba aquí. “Aquest és un pas important, però queda molt per fer. El sistema ha de canviar per protegir realment les dones i no fer-les sentir soles en el procés”, va dir en una compareixença posterior.

L’impacte del seu cas transcendeix les parets del tribunal. Ha obert un espai de discussió en la societat, i moltes altres dones han començat a compartir les seves històries, inspirades pel seu coratge. Això demostra que el cas de Gisèle no és només un cas individual, sinó un reflex d’un problema sistèmic que cal abordar amb urgència.

Els casos de violació i agressions sexuals no són, ni de bon tros, un fenomen nou, però el moviment global a favor dels drets de les dones ha aconseguit que, finalment, se’n parli obertament. Tot i això, parlar no és suficient. Calen mesures concretes que protegeixin les víctimes i garanteixin que els agressors siguin castigats. Cal, com ha dit Gisèle, que la vergonya canviï de bàndol.

El cas de Gisèle Pelicot ha posat de manifest la valentia d’una dona que s’ha enfrontat al sistema, però també ha deixat clar que encara hi ha molt camí per recórrer. Amb una reforma judicial adequada, un compromís ferm de la societat i una educació basada en la igualtat, és possible construir un futur en què cap dona no hagi de tenir por d’alçar la veu.

En paraules de Gisèle, “La veritable justícia arribarà quan no sigui necessari ser forta per sobreviure a un sistema que hauria d’estar al nostre costat.” Una reflexió que ens interpel·la a tots, com a individus i com a societat.

La decisió de Carles Puigdemont de dissoldre el Consell de la República marca el final d’un episodi polèmic i controvertit en el camí cap a la independència de Catalunya. Creat el 2018 amb l’objectiu de mantenir viva la flama del mandat de l’1 d’octubre des de l’exili, aquest organisme havia de ser una eina estratègica per internacionalitzar la causa independentista i coordinar accions de desobediència cívica i política. No obstant això, a mesura que han passat els anys, el Consell ha anat perdent suport, legitimitat i funció pràctica. La seva dissolució no sorprèn, però convida a fer una reflexió crítica sobre les seves virtuts, defectes i el paper que ha tingut (o no) en la lluita independentista.

El Consell de la República va néixer, sens dubte, amb l’aura d’un projecte ambiciosament simbòlic. Puigdemont i els seus promotors el van presentar com un govern a l’exili que pretenia mantenir el mandat democràtic de l’1-O viu a escala internacional, lluny de les urpes de la justícia espanyola. La idea era atractiva per a molts sectors de l’independentisme que el veien com un espai lliure on es poguessin desenvolupar estratègies sense les limitacions jurídic-polítiques de l’Estat espanyol.

Però aquest simbolisme inicial es va veure diluït per diverses raons. En primer lloc, la manca d’un reconeixement internacional real va deixar el Consell com un actor molt marginal en l’àmbit exterior, ja que tot i els intents de Puigdemont per generar aliances a Europa, la seva figura seguia sent percebuda com a polèmica i, sovint, aïllada. D’altra banda, la manca de competències reals i de capacitat d’incidència sobre el dia a dia de la política catalana va minar progressivament la seva credibilitat interna.

Una de les principals crítiques que es poden fer al Consell de la República és que mai va aconseguir unificar les diverses sensibilitats de l’independentisme. Tot i que inicialment comptava amb el suport d’alguns sectors d’Esquerra Republicana i altres actors, amb el temps es va convertir en un espai associat exclusivament a Puigdemont i Junts, cosa que va alienar altres forces polítiques. I en aquest sentit, les tensions entre ERC i Junts, especialment en el context del govern de la Generalitat, van accentuar la percepció que el Consell no era un espai unitari sinó una plataforma personalista, que és el que ha estat realment. 

La manca de transparència en el seu funcionament també va generar dubtes. Molts es van preguntar sobre el rol exacte de l’Assemblea de Representants, que havia de ser l’òrgan democràtic del Consell, però aquest mai va tenir una influència real en la presa de decisions, que estaven reservades exclusivament a Puigdemont. I aquestes divisions internes van ser agreujades per una pèrdua de suport popular que l’han deixat finalment en la irrellevància.

Un dels objectius declarats del Consell era, sens dubte, la internacionalització del conflicte. En aquest àmbit, és just reconèixer que Puigdemont ha aconseguit alguns èxits parcials, ja que la seva presència a l’exili i els processos judicials a països com Bèlgica, Alemanya i Itàlia han mantingut certa atenció internacional sobre el conflicte català, encara que sovint centrada més en la situació personal de Puigdemont que en el projecte col·lectiu del Consell.

D’altra banda, les institucions europees han mantingut una posició clarament alineada amb Espanya, i cap Estat membre de la Unió Europea ha mostrat disposició de donar suport a una hipotètica independència de Catalunya. I això ha deixat el Consell com un actor sense capacitat real d’influir en la dinàmica internacional, més enllà de generar titulars esporàdics.

Cal afegir que també les irregularitats de Toni Comín han tingut un impacte significatiu en la crisi interna i la dissolució d’aquest organisme, després que diverses despeses personals, com vacances i creuers, van ser revelades en auditories independents. Això va erosionar la confiança en la seva gestió com a vicepresident executiu i va intensificar la crisi de legitimitat de l’organització, que ja arrossegava problemes estructurals des de la seva creació com a govern paral·lel després del 2017.

Davant l’escàndol, es van implementar mesures per limitar les seves atribucions financeres, però aquestes no van resoldre completament les tensions internes. Les disputes sobre la gestió dels recursos, els desacords laborals i el desgavell financer van contribuir a una dimissió en bloc del govern del Consell i la seva substitució per una junta gestora. Aquests esdeveniments han deixat l’entitat en una situació de col·lapse polític i administratiu i han reforçat la percepció que el Consell ha perdut el seu paper com a eina per impulsar el moviment independentista i esdevenir un instrument més del lideratge polític de Carles Puigdemont i Toni Comín.

La dissolució del Consell de la República és, doncs, la culminació d’un llarg procés de decadència. Puigdemont ha justificat aquesta decisió argumentant que és necessària una reestructuració per adaptar-se a les noves circumstàncies polítiques i estratègiques. Qui no es consola és perquè no vol. Però molts ho interpretam com un reconeixement implícit del fracàs del projecte. Per això mateix se’m fa mal d’entendre que Puigdemont continuï essent l’esperança viva d’un gran sector (que, tanmateix, ha anat a menys) de l’independentisme català. Però ho és, gràcies al fet que Junts tengui avui, només amb set diputats, la clau del govern de Sánchez. I Junts és, ara per ara, la joguina de Puigdemont. 

Un interlocutor molt proper em fa arribar una ressenya de Julien Damon publicada a “La bibliothèque de Telos” sobre el darrer llibre de Jérôme Fourquet, “Métamorphoses françaises. État de la France en infographies et en images”, Paris, Seuil, 2024”, en el qual ofereix un retrat sorprenent de les metamorfosis que ha sofert el seu país, que l’autor destaca amb gran habilitat.

Aquest nou opus confirma la qualitat d’una orientació i una metodologia per desxifrar, amb xifres i fets significatius, els grans canvis d’un país que es descristianitza, s’americanitza i es polaritza. Sobretot, experimenta una transformació profunda. 

La introducció comença traçant un paral·lel entre el cas de Gabrielle Russier, l’any 1969, i una singularitat del matrimoni presidencial. Gabrielle Russier, una professora que mantenia una relació amb un dels seus alumnes menors d’edat, va ser condemnada per la justícia i es va suïcidar. Avui, la diferència d’edat entre Brigitte i Emmanuel Macron pot haver generat comentaris, però ja no té el caràcter escandalós del tràgic cas que va commoure el president Georges Pompidou. Fourquet sap trobar aquestes comparacions i les paraules adequades per descriure hàbilment transformacions de gran abast.

Vegem alguns exemples dels punts que Fourquet aprecia especialment, i comencem per l’estudi dels noms propis, que resulta molt revelador.

L’any 1918, els nounats es repartien entre 1.600 noms. El 2021, l’elecció dels pares gairebé s’havia multiplicat per 10: es van donar 13.500 noms diferents. El 1918, el nombre de fillets a qui s’assignava un nom àrabo-musulmà era minúscul. El 1945, només el 0,2% dels nounats en rebien un. El 1983, la xifra era del 7%. El 2021, superava el 20%. Encara que els puristes dels conceptes i les categories puguin discutir detalls metodològics, res ens impedeix concloure que aquestes magnituds són vàlides. Aquest indicador reflecteix clarament una gran transformació.

Pel que fa a la família, Fourquet recorda tendències que tothom hauria de tenir presents. El 1980, el 10% dels fillets naixien fora del matrimoni. Aquesta proporció havia canviat poc durant el segle XX, excepte durant les dues grans guerres. En quatre dècades, la proporció dels fills que, tradicionalment, els codis tractaven d’il·legítims o naturals ha crescut cada any. El 2022, el 65% dels naixements van tenir lloc entre pares no casats (parelles de fet o en unió lliure). Val a dir que França és líder mundial occidental en aquest aspecte. Mirant, doncs, els fills petits, que encarnen el futur, es constata, amb el declivi del baptisme, aquesta descristianització, que no equival, però, a una secularització del país. El 1960, quatre de cada cinc fillets de 0 a 7 anys estaven batejats. Avui, només un de cada quatre ho està. En l’àmbit espiritual, els francesos es diversifiquen. Més enllà de les grans religions, Fourquet destaca la creixent importància del xamanisme, la bruixeria i el ioga, que ara és practicat ocasionalment per una cinquena part dels francesos i una quarta part de les franceses. Segons Fourquet, França viu ara un “maelstrom espiritual”.

Una evolució eloqüent, que combina qüestions filosòfiques fonamentals amb la percepció del cos (en un país on més d’una de cada cinc persones porta almenys un tatuatge), és la relativa a les cerimònies funeràries. Igual que amb els naixements fora del matrimoni, els canvis són recents i han avançat ràpidament any rere any. La progressió de la cremació és una de les transformacions socials més importants en curs. El 1980, només l’1% de les cerimònies eren cremacions; avui superen el 40%. Aquesta ràpida evolució, amb implicacions notables en molts àmbits, reflecteix profundes transformacions en la representació de la mort.

Fourquet es refereix també a canvis en el món socioeconòmic als quals no em referiré per mor de l’espai que ha d’ocupar aquest article, però també —i sobretot— perquè el que vull destacar és que, segons ell afirma, l’abandó del cristianisme no condueix, com algú podria esperar, a la secularització, aquesta que s’inicià bàsicament a partir del segle XVIII amb la Il·lustració, i ha avançat de manera imparable fins als nostre dies afavorint, en una primera etapa, un gruix de creences col·lectives que podríem denominar de substitució, tan potents al llarg dels segles XIX i XX, com van ser el radical-socialisme, el socialisme, el comunisme i el gaullisme a França; el laborisme i el conservadorisme a la Gran Bretanya; i a Alemanya, la socialdemocràcia i la democràcia cristiana.

Avui hem passat ja a un nou estadi evolutiu de la secularització, en el quan els costums i els valors heretats de la religió cristiana, que les ideologies d’alguna manera havien assimilat en substituir-la, s’atenuen i acaben per desaparèixer. És aleshores quan sorgeix el que avui estem vivint, una realitat que Emmanuel Todd descriu com el “buit religiós absolut”, amb individus que no sols han abandonat la religió com a substrat de la seva existència, sinó que també acaben privats de tota creença col·lectiva de substitució, perquè les ideologies a què m’he referit també han desaparegut o són camí de desaparèixer. En aquest darrer estadi —l’actual a l’Occident segons Todd— l’individu es troba privat de tota creença col·lectiva, i això vol dir que els valors (del cristianisme o de les ideologies que el van substituir) ja no importen. Potser és aquesta la causa que, com indica Fourquet, els francesos han deixat de creure en Déu però no s’han secularitat. Prefereixen anar veure bruixes i xamans.

L’Espanya d’avui es troba atrapada en una dinàmica política que posa en risc no només l’estabilitat institucional, sinó també la confiança de la ciutadania en el sistema democràtic. I una de les claus d’aquest risc són les relacions entre el Partit Popular (PP) i el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), els dos grans pilars polítics des de la Transició, que estan marcades per una confrontació constant que impedeix abordar reptes clau per al futur del país. 

Per poc objectius que siguem haurem de concloure que els debats polítics a Espanya s’han convertit en escenaris de confrontació on preval el desacord sistemàtic. Aquesta situació no només dificulta la renovació d’institucions essencials, com va succeir amb el Consell General del Poder Judicial o l’aprovació de pressupostos (prorrogats els de l‘any passat), sinó que també trasllada al conjunt de la societat una imatge de paràlisi. Quan els ciutadans perceben que els seus representants són incapaços de posar-se d’acord fins i tot en els temes més bàsics, la confiança en la política i en les institucions es deteriora. I això fomenta una espiral de desafecció que es tradueix en una menor participació electoral i en l’auge de discursos populistes, que sovint simplifiquen problemes complexos i assenyalen culpables fàcils.

Alhora, aquesta incapacitat de consens té efectes devastadors en la formulació de polítiques a llarg termini. Àrees crucials com la transició ecològica, la reforma del sistema de pensions o la modernització educativa requereixen estratègies que transcendeixin legislatures i ideologies. No obstant això, l’enfrontament constant obliga a prendre mesures a curt termini, sovint simbòliques i poc efectives. Aquesta situació també fomenta la polarització entre els ciutadans, que tendeixen a reproduir els discursos antagonistes dels seus líders polítics, dificultant així el diàleg entre diferents sectors socials.

Un altre element que exacerba aquest bloqueig és la sobreexplotació del relat polític com a eina de mobilització electoral. Tant el PP com el PSOE han caigut en la dinàmica de prioritzar narratives partidistes que busquen consolidar les seves bases més fidels en lloc de construir ponts. I aquesta estratègia, que pot ser eficaç a curt termini, resulta devastadora per a la salut del sistema polític. Com més s’intensifica aquest relat confrontatiu, més s’alimenta el malestar de la ciutadania, que percep una política centrada en els interessos de partit i no en els problemes reals.

La sobreactuació i la personalització de la política agreugen aquesta situació. Figures com Pedro Sánchez o Alberto Núñez Feijóo es converteixen en el centre del debat, desplaçant la discussió sobre les polítiques i projectes concrets. Aquesta personalització no només limita la capacitat de diàleg, sinó que també reforça la divisió entre els votants, que sovint veuen en l’altre líder no un adversari, sinó un enemic.

Davant d’aquest panorama, resulta evident que Espanya necessita un impàs, un moment de reflexió col·lectiva que permeti replantejar les dinàmiques actuals. Aquest impàs no implica renunciar al debat polític, sinó reformular-lo. El PSOE i el PP han de reconèixer que, més enllà de la competència electoral, tenen una responsabilitat compartida amb el conjunt de la ciutadania.

En aquest sentit, el PSOE hauria de prioritzar la lluita contra les desigualtats socials, especialment a través de polítiques d’habitatge que esdevinguin un factor de cohesió i estabilitat. Això implica entendre que la por a l’extrema dreta, tot i que és un argument legítim, ja no és suficient per mobilitzar un electorat que exigeix solucions tangibles. Per la seva banda, el PP hauria de centrar-se en construir aliances amb aquells actors polítics que podrien ser els seus socis futurs (penso en el PNV i Junts), sense incomodar-los amb discursos o accions que fan impossible aquesta aliança.

La superació del bloqueig també requereix reformes institucionals que incentivin el consens i penalitzin la confrontació sistemàtica. Un exemple seria establir terminis obligatoris per a la renovació d’òrgans institucionals, evitant així que aquesta qüestió es converteixi en una eina de pressió partidista. Això garantiria un funcionament més eficient i menys condicionat per les disputes polítiques.

Finalment, no podem oblidar el paper dels mitjans de comunicació i la societat en general. Una premsa responsable, que prioritzi el rigor i eviti l’espectacularització, pot contribuir a crear un clima més favorable per al consens. Això passa per deixar de donar prioritat a la crispació com a estratègia per captar audiències i apostar per una informació més equilibrada i constructiva.

Espanya es troba davant d’un repte històric que exigeix altura de mires i un compromís ferm per part de tots els actors polítics. I recau bàsicament sobre PSOE i PP, com a principals forces del país, la responsabilitat especial en aquest procés. I que ningú no s’enganyi: això no significa renunciar a les seves diferències, sinó aprendre a gestionar-les de manera constructiva.

I dit això he de confessar que la meva esperança que aquests desiderata es compleixin a curt termini em sembla una utopia lamentablement inassolible.

Donald Trump, poques setmanes després de la seva elecció com a president dels Estats Units, ha desencadenat una onada d’incertesa, controvèrsia i transformacions radicals en el panorama polític del país. El seu estil divisori i la selecció de figures controvertides per a la seva administració han obert un nou capítol marcat per la consolidació del poder dels super rics i un gir cap a un govern dissenyat al voltant de la lleialtat absoluta i els interessos privats.

La seva victòria no només ha representat el retorn de la seva ideologia ultraliberal, sinó també un triomf per a l’elit econòmica nord-americana. Això ho demostra el fet que Wall Street reaccionés amb eufòria al resultat electoral, impulsant les fortunes dels multimilionaris a nivells sense precedents. Un dels majors beneficiats va ser Elon Musk, la fortuna del qual va augmentar en 26.500 milions de dòlars en només un dia, arribant als 290.000 milions de dòlars. Musk, que no només va finançar la campanya de Trump amb almenys 133 milions de dòlars, sinó que també es va convertir en un propagandista clau del republicà, representa, sens dubte, un exemple clar de com els diners i la política han arribat a una simbiosi total.

Trump, en efecte, ha recompensat la lleialtat de Musk amb un lloc al seu gabinet, nomenant-lo titular del recentment creat Departament d’Eficiència Governamental, un càrrec que li atorgarà la capacitat d’implementar retallades significatives en el sector públic i redissenyar les estructures governamentals a favor de les corporacions. Una estratègia que promet transformar radicalment la relació entre el govern i els ciutadans, prioritzant els interessos empresarials per sobre del benestar públic.

Trump simbolitza, doncs, la consolidació del poder dels diners en la política nord-americana. Tanmateix, la connexió entre Trump i els votants no prové només del suport financer dels multimilionaris, ja que no deixa de ser paradoxal que hagi aconseguit posicionar-se com un defensor dels interessos dels nord-americans comuns, fet que reflecteix la desconnexió creixent entre els demòcrates i les classes treballadores del país. La seva retòrica populista, combinada amb la seva habilitat per connectar amb els sentiments de descontentament i frustració dels votants, ha estat clau per al seu èxit polític.

Un altre dels aspectes més cridaners de l’administració entrant de Trump és la seva elecció de figures controvertides i qüestionables per ocupar alguns dels càrrecs més importants del govern. Aquests nomenaments reflecteixen l’estratègia del president electe de prioritzar la lleialtat personal per sobre de la competència i l’experiència.

El nomenament de Matt Gaetz com a fiscal general ha estat particularment controvertit. Gaetz, conegut per les seves posicions extremes i el seu historial d’investigacions per presumpta conducta inapropiada, ha estat un ferm aliat de Trump. Tanmateix, Gaets haurà esdevingut el primer fracàs de Trump quan s’ha vist obligat a renunciar al càrrec després que s’ha fet públic el testimoni de dues dones que han confessat que van rebre 10.000 dòlars a canvi de sexe en una festa amb amics on abundaven les drogues i hi havia menors d’edat.

De manera similar, les designacions de Tulsi Gabbard com a directora d’intel·ligència nacional i Pete Hegseth com a secretari de Defensa han despertat escepticisme. Gabbard, que ha estat criticada per les seves postures favorables cap a líders autoritaris com Bashar al-Assad i Vladímir Putin, manca d’experiència en intel·ligència. D’altra banda, Hegseth, una figura dels mitjans conservadors, afronta dubtes sobre la seva capacitat per liderar una de les institucions més grans i complexes del món.

El cas de Robert Kennedy Jr., nomenat responsable de Salut Pública, també genera preocupació. El seu historial com a antivacunes i la seva oposició a les farmacèutiques i altres polítiques de salut pública el converteixen en una figura profundament divisiva en un càrrec crucial per a la salut de la nació.

L’enfocament de Trump en aquesta segona administració sembla clar: vol envoltar-se de persones que li siguin incondicionalment lleials, eliminant qualsevol vestigi de dissidència interna. En aquest context, el seu govern es perfila com una estructura dissenyada per consolidar el seu poder i perseguir una agenda personal i política sense restriccions.

Aquest enfocament planteja un desafiament important per al Senat, que té la responsabilitat constitucional de revisar i aprovar els nomenaments presidencials. Cal destacar en aquest sentit que, encara que els republicans tenen majoria a les dues cambres del Congrés, alguns senadors ja han mostrat resistència davant les designacions més extremes de Trump. Això podria generar tensions internes en el partit i posar a prova la capacitat del sistema nord-americà de pesos i contrapesos per frenar els excessos de l’executiu.

Convé també assenyalar que els efectes de l’administració de Trump no es limitaran a les fronteres dels Estats Units. La seva selecció de figures clau per a la política exterior, com Marco Rubio com a Secretari d’Estat i Elise Stefanik com a ambaixadora a l’ONU, suggereix un enfocament més agressiu i unilateral en els assumptes internacionals. I la decisió de nomenar Mike Huckabee com a ambaixador a Israel, conegut per la seva postura de negar la identitat palestina, és un indici d’una política exterior que podria exacerbar les tensions a l’Orient Mitjà. També ha designat el magnat del petroli, abanderat del fraking i negacionista del canvi climàtic Chris Wright par a ser secretari d’Energia.

Sens dubte, la reelecció de Donald Trump marca una nova etapa en la història dels Estats Units, una en la qual el poder polític i econòmic estan més entrellaçats que mai. Resta per veure si el sistema de controls i equilibris existent serà capaç de contenir les ambicions de Trump i preservar els principis fonamentals sobre els quals es va fundar la nació. El que és clar és que, sota el seu lideratge, els Estats Units afrontaran desafiaments sense precedents tant a nivell intern com global.

El recent retorn de Donald Trump a la presidència dels Estats Units ha reactivat tensions tant a nivell nacional com global. Malgrat el seu estil divisori i polèmic, una gran quantitat d’americans li han donat suport, en un vot que sembla anar més en contra del sistema polític vigent que a favor seu. I si això que acab de dir és cert, veurem que marca una tendència que reflecteix un desencant global del neoliberalisme i les seves promeses incomplertes, on les desigualtats han aprofundit el descontentament social.

Des dels anys vuitanta, quan el creixement de la productivitat va superar el dels salaris, la classe mitjana i treballadora nord-americana ha experimentat un estancament econòmic. Moltes persones es troben atrapades en feines que amb prou feines els permeten cobrir les seves necessitats, mentre l’habitatge s’ha convertit en un bé inassolible per a molts. En aquest context, per poc objectius que siguem, hem de veure que la campanya de Trump ha capitalitzat els problemes que realment preocupen els votants: la inflació, la immigració i la inseguretat. Enfrontant aquests temes amb un discurs simplista i directe, ha aconseguit connectar amb aquells que se senten marginats per la classe política tradicional.

Tanmateix, darrere d’aquesta retòrica de solucions simples per a problemes complexos s’amaga un enfocament que posa en risc els principis de la democràcia liberal. Trump, en efecte, es presenta com un líder que no es deté davant els cicles electorals per aplicar solucions ràpides, sovint en detriment de la planificació a llarg termini i del diàleg multilateral. Aquest estil de lideratge, també vist en fenòmens com el Brexit, desafia els valors de cooperació i consens en una democràcia, i promou en canvi una visió autocràtica on les decisions es prenen de forma unilateral.

El programa de Trump promet revitalitzar la classe mitjana i enfortir les institucions, però el seu historial mostra una tendència a beneficiar les elits a través de retallades fiscals i desregulació. El seu discurs sobre la igualtat de gènere i la justícia social sembla més una estratègia per guanyar vots que un compromís real, ja que al seu anterior mandat va promoure polítiques que restringeixen drets i limiten avenços en igualtat de gènere, una igualtat que, en una democràcia liberal, ha d’anar més enllà de la retòrica i traduir-se en polítiques concretes que promoguin l’equitat en el treball, l’educació i la seguretat. 

Alhora, la seva retòrica contra la premsa crítica, etiquetant-la de “fake news”, representa una amenaça directa a la llibertat de premsa, una pedra angular de qualsevol democràcia. Perquè una democràcia liberal es reforça amb una premsa lliure i pluralista, i l’ús de “fake news” com a arma per minar mitjans opositors és, per si mateix, una amenaça a la transparència informativa. En lloc de combatre la desinformació, l’administració de Trump va contribuir a la polarització de la informació, erosionant la confiança pública en els mitjans. I el seu idil·li actual amb Elon Musk no sembla que ajudi a resoldre el problema de la informació veraç. Com a prova, que diaris tan reconeguts com “The Guardian” i “La Vanguardia” hagin cancel·lat els seus comptes a X (abans Twitter) al·legant que avui és una xarxa de desinformació.

En l’àmbit internacional, la seva postura de “Amèrica Primer” i les seves polítiques proteccionistes auguren una creixent tensió amb potències com la Xina, que debiliten el multilateralisme i la cooperació global. La seva amistat amb líders com Vladímir Putin i el seu suport tàcit a polítics euroescèptics a Europa compliquen les relacions transatlàntiques i la cohesió d’organitzacions com l’OTAN. A més, la seva manca de compromís amb temes globals com el canvi climàtic i els drets humans representa un retrocés significatiu per a la posició dels Estats Units com a líder democràtic global.

En l’àmbit domèstic, el control absolut del poder per part de Trump i el seu partit planteja seriosos desafiaments per a l’equilibri de poders als Estats Units. Amb un Senat i un Congrés alineats i un Tribunal Suprem favorable, la seva administració té les mans lliures per implementar una agenda sense grans restriccions. I la por que aprofiti la seva posició per exonerar-se dels seus problemes legals (recordeu que ha estat processat per 34 delictes) i perseguir opositors no són infundades, considerant les seves propostes de substituir milers de funcionaris per persones “lleials” i d’aplicar polítiques radicals d’immigració, retallades d’impostos i eliminació de salvaguardes ambientals.

Finalment, encara que Trump promet atreure talent a la política, la seva preferència per la lleialtat sobre la competència d’idees posa en risc la pluralitat i el dinamisme necessaris per a una democràcia sana. La jutgessa Sonia Sotomayor ha expressat la seva preocupació pel poder que Trump podria exercir sense control, i analistes com Robert Kaplan veuen en aquest retorn una amenaça real d’un model de govern autoritari.

En conclusió, el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca marca una nova etapa per als Estats Units, caracteritzada per una política de confrontació tant en l’àmbit intern com en l’internacional. El seu estil autoritari i la seva inclinació cap a decisions unilaterals representen un desafiament per als principis de la democràcia liberal, i posen a prova la resiliència de les institucions i el compromís de la societat nord-americana amb els seus valors fonamentals. En un món cada vegada més interconnectat, aquest enfocament polaritzador podria tenir conseqüències profundes, no només per als Estats Units, sinó per a l’estabilitat global.

(Aquest article s’havia d’haver penjat el passat diumenge 17 i no es publicà per error)

La recent tragèdia a València, causada per la DANA, ha deixat una marca inesborrable en la vida dels seus habitants. Les pèrdues humanes, el dolor de les famílies i la devastació de comunitats senceres ens enfronten a una realitat dolorosa: en situacions extremes, l’Estat i les seves institucions han de respondre amb rapidesa, coordinació i empatia. Tanmateix, en comptes de centrar-nos en l’aprenentatge i en una resposta efectiva, estem a punt de caure en una perillosa espiral d’acusacions i retrets, un fenomen que amenaça amb desviar l’atenció del que realment importa.

La pandèmia de la COVID-19 va ser el primer indici clar d’aquesta fragmentació administrativa, on l’Estat d’Alarma i les conferències de presidents autonòmics no van aconseguir convertir-se en veritables mecanismes d’acció conjunta. En lloc d’això, aquestes instàncies es van utilitzar, sovint, per al lluïment polític o la confrontació partidista, diluint l’objectiu de coordinació. Ara, davant la urgència de la DANA a València, aquest problema s’ha accentuat fins al límit. La Generalitat Valenciana, aclaparada per la magnitud del desastre, i el Govern central, tardà i burocràtic, han fallat a l’hora de treballar com un sol cos de resposta. En la desesperació, milers de persones s’han sentit abandonades, sense el suport d’un Estat que, en teoria, està per protegir els seus ciutadans.

En moments com aquest, un dels majors perills és que el debat polític es converteixi en un camp de batalla d’acusacions. Els atacs creuats entre representants de diferents partits poden erosionar encara més la confiança ciutadana i enfosquir el veritable propòsit de la reflexió: entendre què ha fallat i com evitar que es repeteixi en el futur. La temptació d’utilitzar la tragèdia per treure profit polític immediat sol ser forta, però el cost de fer-ho és alt. Cada acusació irresponsable i cada discurs carregat d’ira allunya la possibilitat d’una solució real i efectiva.

El propòsit d’una reflexió profunda sobre el que ha succeït a València no hauria de ser, per tant, repartir culpes, sinó aprendre dels errors. Les catàstrofes naturals són una prova per a qualsevol govern, i el desafiament de respondre-hi eficaçment requereix una autocrítica honesta de tots els actors implicats. I aquí es planteja una pregunta clau: què ha fallat realment? És el sistema mateix, amb protocols que no s’adapten a la realitat de cada comunitat, o és l’actuació dels qui el gestionen? Probablement, la resposta està en una combinació d’ambdós factors. Però en lloc de buscar culpables, crec que hauríem de centrar-nos a analitzar els falls estructurals i els punts de millora.

En primer lloc hauríem de demanar-nos si el sistema de resposta davant emergències al país necessita una revisió exhaustiva. Està el nostre Estat preparat per actuar de manera coordinada i ràpida en moments de crisi? L’experiència a València suggereix que hi ha àrees crítiques que requereixen ajustaments. En un país divers i descentralitzat, és fonamental que les competències estiguin clarament definides, però també que existeixi una xarxa de cooperació interinstitucional que permeti l’acció conjunta, sense importar els colors polítics de cada administració. Estats federals, com Alemanya i els Estats Units, han desenvolupat sistemes en què les diferents entitats poden treballar juntes i respondre amb agilitat en situacions de desastre, cosa que pot servir-nos d’inspiració.

Tanmateix, un sistema eficient no és res sense la capacitat i la voluntat de qui el gestiona. I aquí és on entra la responsabilitat dels polítics. La competència i el compromís de cada líder són essencials perquè les polítiques i els protocols es converteixin en accions efectives. No es tracta de jutjar, sinó d’exigir responsabilitat. Els polítics han d’entendre que, en moments de crisi, no hi ha espai per al càlcul electoral ni per als jocs de poder. Les persones afectades no necessiten discursos ni promeses buides; necessiten ajuda, respostes i solucions immediates que només poden donar líders polítics amb una visió de servei públic que superi els seus interessos personals o partidistes.

Les lliçons que deixa aquesta tragèdia a València són clares i dures. Per evitar caure en la temptació de la confrontació, és necessari un pacte de responsabilitat entre tots els actors polítics. Un compromís per analitzar objectivament el que ha fallat i per treballar conjuntament per millorar el sistema. Aquest no és, per tant, el moment d’acusar, sinó de construir, perquè les vides perdudes, el dolor i la destrucció exigeixen una resposta digna, una reflexió sincera que prioritzi la ciutadania per sobre de qualsevol disputa política.

La veritable responsabilitat en temps de crisi és la de construir un Estat capaç de respondre als seus ciutadans en els seus moments més vulnerables. I l’oportunitat de canvi és a les nostres mans. Deixem, per tant, que la reflexió prevalgui sobre les acusacions, i que l’interès col·lectiu sigui el nord que guiï cada acció. Perquè al final, la política ha d’estar al servei de les persones, no de la vanitat de qui la exerceix. 

Parlant del mateix que jo he parlat avui, Antoni Puigverd acabava la seva reflexió dilluns passant dient que sentia enveja d’Enees que, segons explica Virgili, quan Troia cremava envaïda pels aqueus que havien sortit d’un enganyós i gegantí cavall de fusta, es troba cara a cara amb Helena. Enees desitja matar-la. Vol castigar la causant de la guerra que ha destruït la ciutat. Però en aquell moment, Venus, deessa de l’amor, es presenta al seu fill Enees. No perdis el temps en el càstig, li diu; corre a salvar el teu pare, la teva esposa, els teus fills, els teus amics. Heu de fugir de Troia, li recorda: destineu les energies a tornar a començar. Nosaltres hem de recomençar com Enees? acaba demanant-se Puigvert i, pessimista, creu que no sabrem recomençar i que seguirem rebolcant-nos en el fang. “Tot i la fraternitat que ara susciten les llàgrimes de València —conclou—, tornarem a sacrificar els morts de la inundació a l’altar de l’odi.” No ho sé, però si fem això, haurem fracassat com a poble.

Llegesc al darrer número de “Política i prosa” una entrevista que Marta Rebón fa a l’escriptor Antonio Monegal arran de la publicació del darrer assaig que ha escrit, “El silencio de la guerra” (Acantilado), on parla de política i també de literatura. En aquest cas és això darrer que vull destacar, perquè m’agafa a mitja redacció de la novel·la en la qual estic treballant que, com moltes altres que he publicat, s’inspira en un històric força ben estudiat per diversos historiadors. 

Partir d’un fet de la realitat, viscut per persones de carn i os, que han passat una experiència vital (força dolorosa en el cas del relat que estic escrivint), és sempre un repte per a un escriptor de novel·les, alhora que també pot ser un parany, perquè el llenguatge de l’historiador, que narra fets i n’analitza sovint les causes, no ha de ser el mateix que el del novel·lista, que fracassarà —i aquesta és la meva por— si no aconsegueix transcendir la realitat i aconsegueix emocionar el lector amb la paraula.

“La funció de la novel·la (i de l’art en general) és —diu Monegal— ajudar-nos a comprendre el que no hem viscut” i això implica un compromís de l’escriptor amb el futur lector de la seva novel·la. Ara bé, ¿comporta també aquest compromís amb el lector un compromís amb la veritat objectiva? Monegal diu que no, i afirma que el compromís de l’escriptor és només amb el lector i no amb aquesta veritat objectiva (amb la qual, en canvi, sempre està compromès l’historiador). I això perquè “la seva tasca —la de l’escriptor— és construir un text que funcioni i que aconsegueixi transmetre alguna cosa de manera eficaç”, en definitiva, un text que provoqui en el lector una resposta emocional o intel·lectual.

Tenim, doncs, que si una novel·la és capaç de fer que un lector se senti identificat amb una situació, encara que aquesta no sigui del tot fidel a la realitat objectiva, l’escriptor haurà complert la seva funció, perquè el compromís de l‘escriptor no és amb la veritat factual sinó amb la veritat emocional i simbòlica que la seva obra és capaç de transmetre.

Tanmateix, he de reconèixer que això és més bo de dir que de dur a terme, i ho dic per experiència, perquè quan algú com jo, que ha publicat molts treballs historiogràfics, vol transcendir un fet real per transformar-lo en una novel·la, sempre té el perill d’aferrar-se massa a la realitat i, aleshores, els personatges que la protagonitzen esdevenen plans i la història (així en minúscula) que el novel·lista ha de crear, massa sovint es deu a la Història (aquesta en majúscula), i el text, encara que estigui molt ben escrit, perd la funció que hauria de tenir, que és la de transmetre una experiència emocional autèntica.

Això no obstant, la llibertat de l’escriptor per manipular la veritat no implica que no hi hagi cap responsabilitat ètica en el procés de creació literària. Aquest, doncs, pot no estar obligat a seguir la veritat objectiva, però la manipulació que en faci ha de ser honesta amb el lector en termes d’intenció i efecte. O el que és el mateix, la manipulació de la veritat ha de servir a un propòsit narratiu o artístic legítim i no ha de ser utilitzada de manera irresponsable o manipuladora.

Així les coses, quin és l’objectiu fonamental d’una novel·la? Crec que qualsevol novel·la que pugui esser avaluada com a tal, (i quan parlam de novel·la podríem també parlar d’art en general) s’ha d’entendre com un mitjà d’expressió fonamental per comprendre el món, els altres i, sobretot, comprendre’ns nosaltres mateixos. No és, doncs, estrany que es consideri la literatura com un espai on s’entrecreuen experiències viscudes i no viscudes, veritats i ficcions, amb la finalitat de generar una connexió profunda amb el lector.

Si partim, doncs, de les dues afirmacions que he pres de Monegal i he transcrit al començament d’aquest article, veurem que totes dues obren diverses reflexions fonamentals sobre la relació entre realitat, ficció, veritat i art. Apunten dos aspecte clau en la creació literària: el paper de la literatura com a eina d’exploració del desconegut i el compromís de l’escriptor amb l’efectivitat de la comunicació narrativa.

La primera de les afirmacions ens duu a considerar la funció social i psicològica de la novel·la perquè, quan llegim, ens endinsam en un món que, en la major part dels casos, no té res a veure amb el nostre, on els personatges viuen situacions que mai hem experimentat i on les seves relacions poden desafiar fins i tot les nostres pròpies intuïcions.

De fet, per mitjà de la lectura ens posam en les sabates dels altres, experimentam la seva alegria, el seu dolor, els seus dubtes i les seves decisions, i és aquesta experiència que ens permet comprendre conflictes, dilemes morals i emocions universals que no podríem experimentar d’una manera directa.

I això ens duu a la segona de les afirmacions a què m’he referit, perquè, al final, el que queda clar és que la literatura, i en particular la novel·la, és un espai de diàleg entre l’escriptor i el lector. I aquest diàleg no es basa en la transmissió d’informació objectiva, sinó en la creació d’una experiència compartida. En definitiva, l’escriptor ofereix al lector una història que pot reflectir una realitat objectiva o manipulada, però que sigui una cosa o l’altra no és l’essencial. El que importa és que el text funcioni, que arribi al lector, que l’emocioni, que el faci reflexionar o que li permeti veure el món d’una manera diferent de com l’ha vist fins aleshores.

Crec, doncs, que té raó Monegal quan diu que la funció de la novel·la és s’ajudar-nos a comprendre el que no hem viscut, perquè, a través de la ficció, l’escriptor té la llibertat de jugar amb la veritat objectiva, sempre que aquest joc serveixi a la veritat emocional i artística de la seva obra.

El projecte de llei sobre intercanvi d’informació d’antecedents penals, que va disparar la bronca política entre el PP i el Govern la setmana anterior a aquesta, era una transposició obligatòria d’una directiva europea a la qual el PP havia donat suport a Estrasburg i a Brussel·les. El projecte de llei orgànica objecte de la trifulga política havia estat registrat al març de 2024 i tingut set mesos de tramitació parlamentària. Més encara, el termini d’esmenes s’havia prorrogat fins a onze vegades, i el PP havia votat a favor en totes les ocasions.

Amb aquest recorregut, per què Feijóo es va desdir de l’afirmat fins aleshores i assegurà des de la tribuna del parlament que el Govern pretenia reduir les penes als etarres condemnats?

La consigna “redueixen les penes als presos d’ETA” es va llançar amb tota impunitat, quan qualsevol persona sensata (i honesta) sabia que era mentida, ja que el projecte de llei l’únic que pretenia era que el temps de les penes que els condemnats havien complert en presons estrangeres es computés sumat al que havien complert a Espanya. 

No hi havia, doncs, en la norma que s’anava a aprovar cap rebaixa, però que es rebaixava la pena als etarres és el que van propagar sense cap rubor al parlament, als diaris i als mitjans de comunicació tots els dirigents del PP, a pesar que —i ells ho sabien— era mentida. I aquesta actitud l’agreujà el seu portaveu al Congrés, Miguel Tellado, quan, en un acte vergonyós, va mostrar a la vicepresidenta primera del Govern, les fotografies de dotze càrrecs socialistes assassinats per ETA mentre li preguntava si seria capaç de mirar als ulls les seves famílies.

Davant el que, sens dubte, havia estat un gravíssim error dels populars que es desdeien de l’afirmat i fet anteriorment, i de la inqualificable actuació de Tellado al Congrés, el PP, convençut que, en política, com en futbol, la millor defensa és l’atac, ha vist com el cel se li obria amb l’informe de la UCO de la Guàrdia Civil que posa en dubte l’actuació de Pedro Sánchez en relació al que s’ha vingut a anomenar el “cas Koldo”, que, amb els dies, ha esdevingut “cas Abalos”, el qual, per la relació estreta del president amb el seu exministre, el pot esquitxar plenament i, en realitat, el posa en l’ull de l’huracà, tot i que, d’una lectura a fons de l’informe de la Guàrdia Civil, només es desprèn que el president podria haver estat enganyat pel seu antic home de confiança.

Tot i així, la sospita és gran, sobretot perquè Pedro Sánchez mai no ha explicat clarament què el va dur a apartar el seu amic del gabinet ministerial mentre, pocs mesos després, l’incloïa a les llistes amb què els socialistes es van presentar a les eleccions que el van confirmar com a president del Govern.

La ocasió era massa favorable perquè el PP la deixés perdre i, amb la parafernàlia de sempre, ha decidit, una vegada més, passar a l’atac per veure si aquesta vegada aconsegueix derrotar el seu gran rival, ni que sigui forçant la màquina i acudint a l’Audiència Nacional, convençut que la via judicial el pot beneficiar molt més que la política, ja que difícilment podria aconseguir el poder mitjançant una moció de censura al parlament.

L’objectiu és —segons ha dit Cuca Gamarra— que l’Audiència Nacional investigui també “les suposades bosses de diners en efectiu que haurien portat empresaris a la seu del PSOE durant la pandèmia”. Perquè “volem que s’obri una investigació judicial sobre aquest aspecte que s’ha conegut al marge de les investigacions judicials, però que està perfectament vinculat a les trames que ja investiguen al Jutjat d’Instrucció número 2 i el Jutjat Central d’Instrucció número 5 de l’Audiència Nacional”, ja que, segons assegura la diputada popular, si s’uneixen “tots els punts de tots els escàndols de corrupció, el que surt és la cara de Pedro Sánchez”.

El temps dirà si aquesta greu acusació es converteix en realitat o queda com un altre desig frustrat del seu partit. De moment, cal assenyalar que la base sobre la qual els populars sustenten la seva querella és una informació difosa dijous passat per un mitjà digital, segons la qual un empresari anònim, soci del detingut Víctor de Aldama, presumpte cap de la trama del cas Koldo, hauria admès portar bosses amb fins a 90.000 euros en efectiu a la seu del PSOE al carrer Ferraz de Madrid. Però cal advertir que aquest fet de finançament il·legal no figura en l’informe de la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil sobre el cas Koldo, recentment fet públic, ni apareix en cap sumari judicial.

No deixa de sorprendre que la mateixa setmana en què, una comissió parlamentària havia d’analitzar l’ “operació Catalunya”, el primer episodi de les maniobres para policials contra l’oposició que es va desenvolupar durant el Govern de Mariano Rajoy, (de fet, una “guerra bruta” en la qual estan involucrats, Rajoy, l’exministre de l’interior Fernández Díaz i Soraya Sáenz de Santamaría, com a màxima responsable que era del CNI), i quan encara no s’han resolt tots els serrells de la dita “operació Kitchen”, el Partit Popular hagi decidit posar novament en marxa la màquina del fang sense que tal circumstància produeixi, almenys, una mica de vergonya en alguns líders del PP que aquests dies es mostren indignats.

Davant això, i més enllà de l’interès que tots hem de tenir a saber si l’acusació és o no és certa, la pregunta que molts ens fem és si Sánchez podrà resistir el nou front que ara se li ha obert, però més enllà d’aquesta pregunta, diré que estic convençut que, als espanyols d’avui, els arbres difícilment ens permeten contemplar el bosc, perquè, com ha dit en una frase lapidària Ivan Redondo: “Lluny d’anticipar-nos a l’escenari que podríem denominar de futur terror —el que provoca el possible retorn de Donald Trump a la Casa Blanca—, a Espanya estem a la nostra, embadalits i entretinguts amb el nostre carrusel infinit de temes propis”.