Josep Maria Quintana

En un moment en què el món es debat entre la recerca d’un nou ordre internacional i l’auge dels lideratges autoritaris, emergeixen dues figures que encarnen models absolutament antagònics: Donald Trump, amb la seva política reduïda a un gran negoci, i Lleó XIV, el nou papa, defensor de la dignitat humana i de la justícia social. Aquesta confrontació va més enllà d’un xoc entre política i religió; és la pugna entre una visió materialista i egoista del poder i una altra fonamentada en la recerca del bé comú i la dignitat de la persona.

Trump ha tornat a la Casa Blanca envoltat de la seva cort de magnats i multimilionaris. En la seva primera gira internacional ha prioritzat les capitals dels petro-dòlars, on ha signat contractes multimilionaris sense el menor escrúpol per les qüestions de drets humans. Com ja va dir el 2017, “no posarem en risc contractes milionaris per la mort d’un periodista”, en referència al brutal assassinat de Jamal Khashoggi. Per a Trump, les relacions internacionals són simples operacions comercials on la moralitat és un destorb i, per tant, una exigència prescindible.

Aquesta concepció reduccionista de la política ha traspassat les fronteres dels Estats Units. Amb l’ajuda de l’extrema dreta global, Trump i els seus aliats intenten exportar un model basat en la llei del més fort, l’aïllacionisme disfressat de grandesa i l’ús de la religió com a eina de control i divisió. Però aquesta ofensiva ha trobat resistència no només en governs democràtics com el canadenc o l’australià, sinó, paradoxalment, al mateix cor de l’Església Catòlica, amb l’elecció de Lleó XIV.

El papa Robert Francis Prevost, nord-americà de naixement però profundament arrelat en la doctrina social de l’Església, encarna l’antítesi del discurs trumpista. La seva elecció ha estat una bufetada a les aspiracions del moviment MAGA, que esperava un pontífex submís a les seves tesis ultraconservadores. Amb el nom triat, Lleó XIV fa una clara al·lusió a Lleó XIII, autor de l’encíclica Rerum Novarum, que defensava els drets dels treballadors i posava les bases de la doctrina social moderna de l’Església. Una tria que no pot ser més eloqüent.

Steve Bannon, antic ideòleg de Trump, no ha trigat a qualificar l’elecció de Lleó XIV com un “frau” i ha amenaçat amb un cisma a l’Església. Però aquestes amenaces, lluny de debilitar el nou pontífex, reforcen el seu lideratge com a referent moral en un món en crisi. I la resposta de Lleó XIV ha estat clara en defensa de la unitat, la justícia i la dignitat humana. En la seva homilia d’inici de pontificat va afirmar que “el Papa no és un cabdill solitari”, fent així una crítica directa als líders autoritaris que veuen la política com una qüestió de poder personal i no de servei al bé comú.

La diferència fonamental entre Trump i Lleó XIV rau, doncs, en la concepció de la persona humana. Per a Trump, la persona és un instrument per assolir objectius de poder i riquesa. Per tant, els immigrants són un problema cal eliminar; els aliats, uns mers socis comercials; i els adversaris, uns objectius a destruir. Per a Lleó XIV, en canvi, cada ésser humà és portador d’una dignitat inalienable, independentment de la seva condició social, nacionalitat o creença. I és precisament aquesta visió, que s’arrela en la tradició agustiniana, la que inspira el lema del seu pontificat: “In Illo uno unum” (En aquell Un, siguem un).

La política de Trump, concebuda com una gran empresa, és víctima de la seva pròpia miopia. A curt termini pot semblar triomfant, però genera anticossos. Des del Canadà fins a Austràlia, passant pel Vaticà, les societats reaccionen contra aquesta ofensiva autoritària. Fins i tot dins dels Estats Units, la comunitat catòlica (que és majoritàriament conservadora) s’està dividint i molts fidels es distancien del discurs de l’odi i de la mercantilització de la fe.

Lleó XIV no només defensa una Església més justa i propera als desafavorits, sinó que també aposta per un nou equilibri internacional basat en una “pau justa”, concepte que l’allunya radicalment de l’aïllacionisme bel·ligerant de Trump. La seva obertura a oferir el Vaticà com a espai de mediació en conflictes com el d’Ucraïna és una mostra del seu compromís amb la diplomàcia i el diàleg, valors que el trumpisme menysprea sistemàticament.

Però aquesta batalla no és només política, és profundament moral. En un món que viu col·lapsat per crisis climàtiques, migratòries i humanitàries, les solucions mai no vindran d’unes polítiques que es basen en la construcció de murs, l’aplicació d’aranzels o els discursos d’odi. Com recorda Lleó XIV, la sortida del col·lapse només pot passar per la cooperació, la solidaritat i la defensa insubornable de la dignitat humana.

La batalla entre aquestes dues visions no s’ha resolt, però les primeres derrotes del trumpisme en l’àmbit internacional i l’elecció de Lleó XIV com a referent mundial apunten cap a un futur on la justícia, la dignitat i la unitat poden recuperar el seu lloc. La història ensenya que els imperis basats en l’arrogància i la cobdícia no perduren. I la veu de Lleó XIV, serena però ferma, es perfila com una guia per a un món que necessita, més que mai, líders amb visió, humanitat i coratge. Sí, necessitem líders que proclamin clarament que la grandesa d’una civilització no es mesura per la seva riquesa, sinó per com tracta els més febles.

I aquesta és, en última instància, la batalla que decidirà el nostre futur.

Deixo escrit aquest article el mateix dia en què ha començat el conclave. Demà m’absento per un viatge, i no em sorprendrà que, quan es publiqui diumenge, ja tinguem un nou papa. Però això no em desdiu d’escriure el que penso en aquests moments, des d’una mirada creient, esperançada, i compromesa amb la línia de renovació eclesial que ha representat el papa Francesc. Que l’elecció que en resulti del conclave em satisfaci o no, té poca importància.

Com a catòlic que s’ha sentit plenament interpel·lat pel seu testimoni i el seu ensenyament, visc aquest moment amb emoció continguda. No estem només davant una nova elecció; estem davant una cruïlla. Després d’onze anys intensos, amb un pontificat que ha sacsejat les estructures i, sobretot, els cors, arriba el moment de discernir si la nostra Església continuarà caminant en clau d’obertura, proximitat i misericòrdia, o si es replegarà en les seves pròpies pors.

Aquest conclave té una naturalesa peculiar. No hi ha un favorit clar. No hi ha un duel entre grans corrents. I això, tot i que per alguns pugui ser senyal de confusió, jo ho interpreto com una oportunitat per escoltar millor l’Esperit. Perquè, quan no hi ha una batalla política preconfigurada, pot aparèixer la sorpresa. I és en les sorpreses on sovint actua Déu.

La diversitat del col·legi cardenalici actual és una de les herències més valuoses de Francesc. Ha fet cardenals en llocs inèdits, donant veu a comunitats que fins ara havien estat oblidades. El fet que hi hagi cardenals de Tonga, Haití, Tailàndia o Mongòlia no és només una qüestió estadística. És una afirmació profètica que l’Església ha de deixar de mirar-se només des de Roma, París o Nova York, i començar a veure’s des dels marges.

Aquest és el primer conclave on els europeus no representen ni tan sols la meitat dels electors. I, tanmateix, molts dels noms que sonen com a papables continuen sent occidentals. Aquí veiem el pes persistent d’un imaginari antic, que encara associa el lideratge espiritual a unes coordenades geogràfiques i culturals molt concretes. Però potser és hora que trenquem aquest esquema. Perquè la veritable universalitat no consisteix a incloure els altres en el mateix centre de sempre, sinó a descentrar-se.

Com ha dit tantes vegades el papa Francesc, “la realitat es veu millor des de les perifèries”. Des d’aquells llocs on la fe es viu amb radicalitat, on les comunitats cristianes són petites però profundament arrelades, on l’Evangeli no és només una doctrina sinó una necessitat vital. És allà on pot néixer un nou lideratge espiritual.

Aquest conclave tampoc no es desenvolupa en un clima serè. Hi ha pressions polítiques explícites, com la grotesca imatge de Donald Trump disfressat de papa, amb el seu habitual to provocador i manipulador. Però més greu encara són les ingerències subtils, les pressions econòmiques, els intents de condicionar la decisió des d’interessos que res tenen a veure amb el Regne de Déu.

L’Església ha de ser lliure. Ho diu el jurament dels cardenals abans de votar. Ho diu l’Evangeli. I ho demana el nostre temps, que necessita una veu profètica, no una institució al servei del poder. Ja n’hi ha prou de papats que tranquil·litzin les elits o que busquin complicitats amb governs. El món d’avui ens demana una Església capaç de denunciar la injustícia, defensar la vida, i construir pau.

Quan el papa Francesc va ser escollit, el 2013, va obrir finestres que estaven tancades des de feia dècades. Va parlar de sinodalitat, no com una tècnica de govern, sinó com una actitud espiritual. Va recuperar la centralitat de la misericòrdia, no com una excepció, sinó com la norma. Va posar la missió al centre de tot: una Església en sortida, no preocupada per conservar, sinó per anunciar.

Aquest camí, però, no ha estat fàcil. Ha trobat resistències. Ha estat sovint incomprès, fins i tot ridiculitzat. Però ha deixat un rastre inesborrable. Milions de creients s’hi han sentit reconeguts. Molts que havien marxat de l’Església hi han tornat. D’altres, que no hi havien trobat mai el seu lloc, han descobert que hi havia espai per a ells.

Ara, aquest procés no pot quedar interromput. No podem tornar a l’Església de l’autoritarisme, de la por, de la litúrgia com a escenografia i no com a pregària. Cal un papa que continuï aquest camí, amb fidelitat creativa, amb discerniment i amb coratge.

El món que hereta el proper papa és un món ferit. Ferit per guerres, per desigualtats extremes, per la crisi climàtica, per la desesperança. L’Església no pot callar. El nou papa haurà de ser una veu clara en defensa de la pau, com ho ha estat Francesc davant la guerra d’Ucraïna i altres conflictes silenciats. Haurà de defensar els pobres i denunciar les estructures econòmiques injustes. I haurà de ser un papa ecològic, que porti endavant la conversió integral de Laudato si’, no com un text més, sinó com una brúixola per a tot el poble de Déu.

La temptació de tornar enrere és real. Hi ha qui voldria clausurar el sínode, tancar la reflexió sobre el paper de les dones, silenciar les preguntes incòmodes. Però aquesta temptació és contrària a l’Esperit. Jesús mateix no va tancar mai els camins. Dialogava, acollia, escoltava. L’Església no pot tenir por del discerniment. El pròxim papa haurà de ser, sobretot, un home de fe profunda, capaç de confiar en el poble fidel, i de caminar amb ell.

No sabem qui serà escollit. No sabem si durarà molt el conclave o si l’Esperit inspirarà un acord ràpid. Però el que sí sabem és que Déu continua guiant la seva Església. I que, com va dir el papa Joan XXIII, “no són les tempestes les que fan naufragar l’Església, sinó la manca de sants”.

Preguem perquè el nou papa sigui un d’aquests sants: humil, valent, proper, compromès. Un pastor que continuï posant el pobre al centre, que parli amb el cor, que no tingui por dels poderosos i que sàpiga somiar una Església amb les portes obertes. Perquè, com deia Francesc, “Déu no es cansa mai de perdonar. Som nosaltres els que ens cansem de demanar perdó.”

Vivim temps d’amors desordenats. Temps en què l’afecte, la lleialtat i fins i tot la compassió es veuen sotmesos a una lògica de fronteres, banderes i murs invisibles.

És en aquest horitzó que s’alça un debat silenciós, però fonamental, sobre el veritable sentit de l’ordo amoris, aquell antic concepte agustinià que ens invita a ordenar els nostres amors segons la veritat del que són les coses i els éssers.

Dues figures tan dispars com J.D. Vance, vicepresident dels EUA, i el papa Francesc encarnen dos pols oposats en una disputa profunda sobre aquesta qüestió essencial: què vol dir estimar bé? A qui, en quin ordre, i amb quina intensitat?

Vance, fill de la depressió post industrial de l’Amèrica profunda, ha fet del particularisme afectiu la seva bandera. Per a ell, l’ordre natural de l’amor exigeix prioritzar la pròpia família, la pròpia comunitat, la pròpia nació. És en aquest cercle de pertinença on, segons Vance, radica la veritable obligació moral.

Estimar comença a casa nostra. Per tant, el que excedeix aquest horitzó immediat pot ser sospitós, naïf o fins i tot perillós. D’aquesta manera, la defensa d’un ordo amoris “natural” es converteix en fonament ideològic d’una política de la protecció: de protegir els nostres davant els altres.

És així com la seva mirada, plena de la nostàlgia d’un món cohesionat i segur, justifica els murs, els controls i un replegament afectiu que converteix l’amor en una forma refinada d’egoisme.

En contraposició a aquest punt de vista, el papa Francesc reprèn l’herència agustiniana per conduir-la més enllà dels estrets marges de la tribu i de la pàtria. Per a ell, l’amor vertader no es fonamenta en la proximitat biològica ni cultural, sinó en la vulnerabilitat de l’altre. És el rostre del que pateix, sigui d’on sigui, el que reclama primer l’amor; no el color de la seva bandera.

A Fratelli tutti, Francesc articula amb força aquesta intuïció: no hi ha veritable ordo amoris si no reconeixem en cada ésser humà, i especialment en els més descartats, un proïsme irrenunciable. La fraternitat no és, per tant, una expansió sentimental voluntarista, sinó una exigència estructural de l’amor ordenat.

La discrepància entre Vance i Francesc no és, per tant, de matís filosòfic: és el reflex de dues visions del món que són incompatibles. I això perquè la proposta de Vance, sota la retòrica de l’orde i la pertinença, acaba legitimant les polítiques antiimmigració, els populismes identitaris i un tancament progressiu de l’espai moral comú. El seu amor, noble en aparença, degenera en un amor exclusiu: cal que estimem tant els propis que ens esdevé lícit oblidar o rebutjar els altres.

Francesc, per contra, ens recorda incansablement que el veritable amor és sempre expansiu, centrífug, universal. No es tracta d’ignorar els de casa —ben al contrari: qui no estima el seu germà que veu, difícilment estimarà el Déu que no veu (1 Joan 4,20)—, sinó de comprendre que cap amor autèntic pot legitimar l’exclusió ni l’oblit de l’altre.

Assumir la proposta de Francesc no és ingenu ni utòpic (tampoc és fàcil): implica reconèixer que la fidelitat a l’ordre veritable de l’amor no pot dependre de la nacionalitat, la llengua o la cultura, com creuen Vance, Trump i molts altres populistes i nacionalistes d’arreu del món. És entendre que l’ésser humà, en la seva fragilitat, precedeix tota altra identitat. És admetre que no podem viure un amor veritable si no estem disposats a travessar fronteres, a assumir riscos, a incórrer en costos.

L’ordo amoris que Vance defensa, per més elegantment que es presenti, és un amor que es corromp en l’autoafirmació. És l’amor del clan, de la tribu, de la muralla.

Ben al contrari, l’amor que en vida ha defensat el papa Francesc ens projecta cap a un món més difícil, però més just i, sobretot, més humà: un món en què el rostre desconegut és reconegut com a germà, en què la dignitat no es negocia, en què l’amor no es tanca sobre si mateix, sinó que es desborda.

En un món assetjat per murs visibles i invisibles, triar l’ordo amoris del papa Francesc universal no és un acte de debilitat: és l’únic camí cap a una civilització veritablement humana.

Certament que el camí que ens ha traçat Francesc no és fàcil, però hauríem d’estar convençuts que no hi ha pau —que no pot haver-hi pau—, que no hi ha justícia —que no pot haver-hi justícia—, i que no hi ha dignitat possible si l’amor resta empresonat en les categories del “nosaltres” i del “ells”, categories que polaritzen el món i el confronten.

Hauríem, per tant, d’estar convençuts que en l’enfrontament filosòfic que han protagonitzat Vance i Francesc uns dies abans de la mort del papa, no es discutia només sobre amor; es discutia sobre el futur mateix de la civilització.

I només una civilització fundada en l’amor universal podrà resistir les temptacions eternes del tancament, de la por i de l’odi a què cada dia ens hem d’enfrontar.

En un moment en què la llibertat de càtedra hauria de ser un pilar fonamental de qualsevol societat democràtica, el panorama universitari dels Estats Units es veu sotmès a una greu amenaça. La recent ofensiva del president Donald Trump contra algunes de les institucions educatives més prestigioses del país posa de manifest no només una ingerència inadmissible de la política en l’àmbit intel·lectual, sinó també l’intent deliberat d’imposar una ideologia única i autoritària. L’enfrontament entre la Casa Blanca i la Universitat de Harvard és l’exemple més clar i preocupant d’aquesta deriva.

Les imposicions de Trump són clares i contundents: si les universitats volen continuar rebent finançament públic federal, hauran de sotmetre’s a una sèrie de condicions ideològicament carregades. Entre elles, denunciar estudiants que es considerin “hostils als valors nord-americans”, garantir la “diversitat de punts de vista” —segons criteris governamentals—, auditar departaments que presumptament fomenten l’antisemitisme, i investigar el professorat per possibles plagis. Aquestes mesures, aparentment orientades a combatre l’odi, amaguen en realitat una agenda de control i censura institucional.

Aquesta mena de xantatge polític ha fet claudicar universitats com Columbia, que ha preferit acatar les exigències del govern abans que perdre els 400 milions de dòlars en ajudes federals. Altres centres, com Princeton, Cornell, Northwestern o Brown, també han estat colpejats amb congelacions de fons per valor de centenars de milions de dòlars. Però Harvard ha decidit plantar cara.

Amb una declaració ferma, el rector de la Universitat de Harvard, Alan Garber, ha afirmat que cap govern, sigui del partit que sigui, hauria de dictar què poden ensenyar les universitats privades, a qui poden contractar o admetre, ni quines àrees d’estudi poden desenvolupar. Aquesta postura ha tingut conseqüències immediates: només conèixer-se la negativa de Harvard, el Departament d’Educació dels EUA va congelar 2.200 milions de dòlars en ajudes, i estudia retenir-ne fins a 9.000 milions més.

El que està en joc no és, tan sols, una qüestió econòmica, sinó la llibertat acadèmica. Harvard, que compta amb un patrimoni de més de 53.000 milions de dòlars i amb 161 premis Nobel entre els seus docents i alumnes, potser té prou múscul per resistir. Però què passa amb les altres universitats que no disposen d’aquest coixí financer? El perill que només les institucions més riques puguin garantir la independència intel·lectual és real i alarmant.

Darrere d’aquest atac hi ha una ideologia que es manifesta contra del pensament crític i plural. És una ofensiva que Trump i els seus aliats duen a terme contra el que ells anomenen “ideari woke”, però això és tan sols una excusa per deslegitimar qualsevol expressió que qüestioni el discurs oficial o que abraci la diversitat. En nom de la lluita contra l’antisemitisme —una causa legítima, si es persegueix de manera honesta i justa—, es vol és silenciar el debat sobre la política exterior dels Estats Units i, particularment, l’actitud que han pres en el conflicte israelià-palestí. És un intent clar de convertir les universitats en corretges de transmissió d’una veritat única.

Aquest tipus d’intervencionisme recorda altres èpoques fosques de la història. No és cap exageració assenyalar els paral·lelismes amb règims autoritaris que van intentar sotmetre el món intel·lectual a les seves doctrines. L’Alemanya nazi va fer el mateix quan ordenà la crema de llibres i va prohibir tot allò que anomenava “art degenerat”. Avui, sense fogueres, però amb el poder del finançament públic com a eina de coerció, es busca un resultat semblant: eliminar el pensament dissident.

Però el món universitari no pot acceptar aquestes condicions sense perdre la seva essència. Les universitats —i qui diu universitats ha de dir també acadèmies, instituts i centres d’investigació i recerca, com el mateix Institut Menorquí d’Estudis (IME)— han de ser espais de llibertat de pensament, de confrontació d’idees, de rigor i debat. Mai corretges de transmissió de la ideologia que forneixi el poder polític. Quan aquest interfereix amb criteris ideològics en aquests espais posa en risc la mateixa democràcia. És per això que la resposta de Harvard no hauria de ser una excepció, sinó un exemple a seguir.

El mateix Barack Obama ha felicitat Harvard per la seva resistència, tot exhortant altres institucions a no cedir davant el xantatge. Els professors de Harvard han presentat una demanda legal contra el govern, argumentant que aquestes mesures atempten contra la Primera Esmena de la Constitució dels EUA, que protegeix la llibertat d’expressió.

Aquest és un, sens dubte, un moment crucial per als intel·lectuals, els acadèmics i els defensors de la llibertat de pensament. Cal, doncs, que denunciem amb força qualsevol intent de censura o manipulació del coneixement, ja que si permetem que els polítics dictin què es pot estudiar, discutir o investigar en una universitat o en els centres d’investigació i recerca que abans he fet referència, sotmetrem el coneixement a la propaganda.

El cas de Harvard ens recorda que la llibertat de càtedra no és un luxe ni un privilegi, sinó una necessitat fonamental per al progrés i la convivència democràtica. I també ens recorda que, quan aquesta llibertat és atacada, la resistència no sols és possible, és un deure de tots els ciutadans.

Acaba de sortir en castellà el llibre que vaig publicar ara fa un any en llengua catalana amb el mateix títol

Vivim un moment decisiu. En plena sacsejada global per guerres, crisis econòmiques i polarització social, ressorgeix amb força una figura política que molts havíem donat per superada: la de l’home fort. Lluny de quedar relegada a règims dictatorials del segle XX, aquesta mena de lideratge personalista, autoritari i populista ha tornat al centre del poder global. El retorn de Donald Trump a la Casa Blanca ha estat un accelerador clau, però no és l’únic símptoma. Benjamin Netanyahu a Israel, Recep Tayyip Erdogan a Turquia, Viktor Orbán a Hongria o Narendra Modi a l’Índia conformen una lliga internacional de dirigents que governen des del menyspreu pel pluralisme i la institucionalitat.

Els casos de Turquia i Israel són especialment il·lustratius. Erdogan, després d’una llarga trajectòria autoritària, ha fet detenir el líder opositor Ekrem Imamoglu, l’únic capaç de disputar-li el poder, tot provocant protestes massives i una repressió creixent. La democràcia turca, ja molt afeblida, camina cap a una disfressa d’estat de dret, on es convoquen eleccions però es criminalitza l’oposició i es controla l’aparell judicial.

A Israel, Netanyahu ha dinamitat qualsevol intent d’equilibri institucional per mantenir-se al poder. Malgrat les greus acusacions de corrupció i la gestió desastrosa de la crisi d’ostatges amb Hamàs, ha destituït el cap de la intel·ligència, vol fer fora la fiscal general i reprèn la guerra a Gaza per pactar suports amb els sectors més extremistes. El seu és un exemple clar de com l’autoconservació política pot posar en perill vides humanes i eixamplar les fractures socials.

Aquests líders comparteixen un mateix manual. Ho explica el sociòleg Larry Diamond, una veu de referència en l’estudi dels autoritarismes: “Fan servir el poder de l’Estat per eliminar tots els mecanismes de control i equilibri, tant dins de l’Estat com a la societat civil”. L’ús del nacionalisme, la desinformació, la persecució de la dissidència i la manipulació electoral són elements comuns d’aquest model.

L’informe recent de l’Institut V-Dem reforça aquesta alarma: el 72% de la població mundial viu en països que pateixen algun grau d’autocratització. I el més preocupant és que moltes d’aquestes derives es produeixen dins de sistemes formalment democràtics. El vot ja no és garantia de llibertat quan, un cop en el poder, aquests líders alteren les regles del joc per perpetuar-s’hi.

Trump, amb la seva actitud desafiant i les seves polítiques, s’ha convertit en el referent global d’aquesta tendència. El seu menyspreu per la separació de poders, la manipulació del discurs públic i la demonització de l’oposició han legitimat pràctiques similars arreu del món. Gideon Rachman, autor de La era de los líderes autoritarios, recorda que “Trump encoratja i legitima els populistes autoritaris d’arreu del món”.

Aquesta onada autoritària no és només una qüestió de lideratges individuals. És també el símptoma d’un desencaix estructural entre les democràcies liberals i les expectatives dels ciutadans. La sensació de pèrdua, la inseguretat econòmica i la crisi de representació alimenten discursos que prometen solucions ràpides, sovint a costa de drets fonamentals.

Però, com alerta la investigadora Míriam Juan-Torres, aquesta regressió no és inevitable. “Necessitem construir democràcies que serveixin a sectors més amplis de la societat. I això no s’aconsegueix només guanyant unes eleccions”. Cal que les democràcies liberals es renovin, que escoltin el malestar social, que combatin la desigualtat i tornin a connectar amb les seves comunitats.

No fer-ho significa deixar el camp lliure als homes forts. I la història ens ha ensenyat que, un cop aquests líders consoliden el seu poder, revertir els danys és molt més difícil. Com advertia el politòleg Yascha Mounk, “el que es destrueix en una dècada pot trigar generacions a reconstruir-se”.

En un món tan interconnectat com el nostre, el perill és doble. L’autoritarisme ja no es limita a una esfera local: es retroalimenta, es globalitza, s’inspira mútuament. Quan Trump justifica la repressió de Netanyahu i Orbán s’emmiralla en el gir ultraconservador dels Estats Units, veiem com es construeix una autèntica internacional il·liberal.

La batalla per la democràcia, doncs, no és només institucional. És cultural, social i global. I exigeix que els qui encara creiem en els valors liberals –els drets humans, la llibertat de premsa, la independència judicial, el respecte per les minories– alcem la veu i passem a l’acció.

Tal com adverteix Diamond, si no revertim aquesta tendència, d’ací a una dècada podrem mirar enrere i reconèixer aquest moment com l’inici d’una onada d’autoritarisme global. Però també hi ha lloc per a l’esperança. L’autoritarisme pot ser sorollós, però és fràgil. Les societats que lluiten, com ara les que surten als carrers d’Istanbul o Tel-Aviv, ens recorden que la llibertat sempre troba escletxes per renéixer.

La recent condemna de Marine Le Pen per malversació de fons del Parlament Europeu ha desfermat un terratrèmol polític no només a França, sinó en l’ecosistema de la dreta populista a escala global. La sentència, que la inhabilita per ocupar càrrecs públics i li imposa una pena de quatre anys de presó (dos d’ells amb suspensió i els altres amb control electrònic), ha estat rebuda amb una onada d’indignació entre els seus aliats internacionals. Però aquesta reacció no ha estat una defensa jurídica, sinó un atac frontal a la legitimitat del sistema judicial francès. I aquí rau una de les grans contradiccions de Le Pen i del moviment que representa.

Perquè si una cosa ha defensat amb vehemència Le Pen al llarg de la seva trajectòria política és la necessitat de mà dura contra la corrupció. El 2013, reclamava la inhabilitació de per vida per a qualsevol càrrec públic que fos condemnat per delictes durant el seu exercici. Avui, la mateixa líder que volia convertir la justícia en l’eina per netejar la política francesa, titlla de persecució ideològica una sentència avalada per més de 150 pàgines de fonamentació jurídica, segons experts com el professor Mathieu Carpentier, de la Universitat de Tolosa.

Aquest gir discursiu posa en evidència una estratègia clara: quan la justícia actua contra els altres, és un instrument legítim de regeneració democràtica; quan ho fa contra nosaltres, és una “caça de bruixes”. És el manual del populisme autoritari, aplicat de forma gairebé calcada per figures com Donald Trump, Viktor Orbán o Jair Bolsonaro. No sorprèn, per tant, que Orbán fos un dels primers a mostrar solidaritat amb un clar i simbòlic “Je suis Marine!”, ni que Trump hagi denunciat la condemna com una forma de censura a la llibertat d’expressió.

Aquestes reaccions, lluny de fer una anàlisi jurídica del cas, projecten un relat de victimisme i martiri que té un objectiu clar: deslegitimar les institucions democràtiques quan aquestes posen límits al poder del populisme. Elon Musk va afegir llenya al foc afirmant que “quan l’esquerra radical no pot guanyar per vot, empresona els seus oponents”. Salvini va anar més enllà i va comparar la situació francesa amb la d’una Romania on suposadament es manipulen eleccions. I des del Kremlin, Dmitry Peskov parlava d’un patró europeu de “trepitjar les normes democràtiques”,  suposo que pensant que Putin és un demòcrata de soca-rel.

Però tots aquests missatges tenen un element comú: ignoren deliberadament els fets. El tribunal va establir, després d’una investigació rigorosa, que Le Pen i altres membres del Reagrupament Nacional (RN) van utilitzar fons europeus destinats a assistents parlamentaris per finançar activitats del partit. Parlem de més de quatre milions d’euros. L’evidència recollida no només justificava la condemna, sinó que evidencia un esquema sistemàtic i organitzat, no un error administratiu o una persecució personal.

Els defensors de l’estat de dret han aplaudit la sentència. En un article d’opinió d’El País que signava Carla Mascia, s’advertia sobre el perill de normalitzar discursos que ataquen la justícia quan no ens agraden les seves decisions. En paraules del mateix Carpentier, que extrec del diari britànic The Guardian: “Estem vivint un moment extremadament problemàtic, on els jutges són enfrontats a la democràcia, tot i que només apliquen lleis aprovades pels representants del poble.” I té tota la raó.

La deriva autoritària d’aquestes reaccions posa sobre la taula una realitat inquietant: el rebuig a les regles del joc democràtic quan aquestes perjudiquen els interessos d’un determinat projecte polític. I en aquest sentit, Le Pen i el seu entorn no busquen defensar-se dins dels marges de la legalitat, sinó qüestionar-la com a tal. Quan la líder de l’extrema dreta francesa afirma que “el sistema ha llançat una bomba nuclear” contra ella, no fa més que incendiar la confiança pública en la separació de poders.

Aquesta actitud no és nova, però sí que sembla més descarada que mai. El dilema és profund: es pot defensar la democràcia mentre es qüestionen els seus pilars bàsics cada cop que aquests no afavoreixen les nostres ambicions? És possible reclamar legalitat i ordre, mentre s’atia el menyspreu per les institucions quan es veuen com a obstacles? Le Pen, en el seu intent per convertir-se en una opció de govern “respectable”, sembla haver tornat al vell discurs de confrontació amb el sistema, un pas enrere en la seva estratègia de desdiabolització.

Célia Belin, del Consell Europeu de Relacions Exteriors, apunta amb encert que el RN es troba en una cruïlla. Si volen capitalitzar políticament la condemna, hauran d’assumir del tot el rol d’anti-sistema. Però això implica renunciar a la imatge moderada que Le Pen ha intentat construir durant més d’una dècada. En aquest context, la solidaritat internacional amb figures com Orbán o Bolsonaro no fa sinó reforçar aquesta percepció, connectant la política francesa amb una xarxa global d’autoritarisme en clau populista.

I aquí és on França es converteix en mirall. Perquè, si bé la situació és específica, el dilema de fons ressona també a casa nostra. A Espanya, les condemnes als líders del procés independentista van generar una polarització intensa, amb sectors que, igual que ara fa Le Pen, van denunciar una justícia “polititzada” i “repressiva”. Sense entrar a comparar la naturalesa dels casos —que són molt diferents en context i contingut—, sí que podem reconèixer el risc comú: la temptació d’atacar la justícia quan no serveix els nostres interessos.

Aquest risc no és exclusiu ni de l’extrema dreta ni de l’independentisme. És una pulsió més àmplia, transversal, que posa en qüestió el compromís real amb l’estat de dret. Per això, la reacció que generi la condemna de Le Pen hauria de servir per reforçar una idea bàsica però essencial: les democràcies no es defensen només a les urnes, sinó també amb el respecte a les institucions que les fan possibles.

El nou mandat de Donald Trump ha tornat a sacsejar l’ordre mundial. Des del seu inici, tres canvis profunds han alterat l’equilibri internacional i han deixat Europa en una situació de desconcert: un nou proteccionisme que està generant guerres aranzelàries perjudicials per a totes les parts; l’abandonament del multilateralisme per part dels Estats Units, acompanyat d’una actitud clarament hostil cap als seus aliats europeus i les organitzacions internacionals; i un gir sobtat en la guerra d’Ucraïna, amb un Washington que ha passat de donar suport actiu a la resistència ucraïnesa a promoure un acord de pau que, segons molts analistes, beneficiaria Rússia.

Aquest escenari obliga Europa a repensar-se. Davant la crisi de lideratge nord-americana i el canvi de posició estratègica, han sorgit dues interpretacions principals. La més estesa considera que Europa s’ha quedat sola, que no pot continuar confiant en la protecció dels Estats Units, i que ha arribat l’hora de construir una autonomia estratègica pròpia. Aquesta visió aposta pel rearmament, l’augment de la despesa militar i la construcció d’un model de seguretat europeu capaç de dissuadir qualsevol amenaça externa, especialment la russa.

Tanmateix, hi ha una segona lectura, menys compartida però rellevant, que ha estat formulada per Ignacio Sánchez Cuenca en un article recent a El País, titulat de manera contundent: “La mayor amenaza per a la UE es la interior”. Segons aquest punt de vista, el veritable perill no prové de l’est de l’Europa geopolítica, sinó del cor mateix d’Occident. Sánchez Cuenca argumenta que l’ascens de Trump no és un fet aïllat, sinó l’expressió d’un projecte autoritari en expansió que ja té rèpliques a Europa, amb figures com Marine Le Pen a França, Giorgia Meloni a Itàlia o Alice Weidel a Alemanya.

La idea central de l’article és clara: si aquestes forces d’extrema dreta arriben al poder, el projecte europeu corre un risc real de desintegració o de mutació cap a formes que trairien els seus valors fundacionals. En aquest sentit, Sánchez Cuenca alerta que fins i tot una Europa autònoma militarment quedaria buida de contingut si els valors democràtics quedessin en mans de governs autoritaris.

Fins aquí, resulta difícil no coincidir amb ell. El perill d’una involució reaccionària és real i creixent, i la incapacitat de les elits europees per frenar-lo pot tenir conseqüències devastadores. L’extrema dreta no només replica discursos trumpistes, sinó que promou una visió excloent, il·liberal i nacionalista que contradiu el projecte comú europeu.

Ara bé, la proposta final de Sánchez Cuenca, que suggereix renunciar a l’objectiu —avui compartit per molts líders europeus— de forçar la retirada de Rússia dels territoris ucraïnesos ocupats, resulta, al meu entendre, profundament errònia. Ell defensa que seria més sensat buscar un acord de convivència pacífica amb Rússia, garantint la neutralitat d’Ucraïna, com es va fer amb Àustria durant la Guerra Freda. Aquesta renúncia permetria, segons ell, concentrar totes les energies polítiques en combatre l’amenaça interna.

És cert que l’objectiu de recuperar cada pam de territori ucraïnès és extremadament difícil, costós i arriscat. Però això no justifica la proposta de cedir davant una potència agressora. Menystenir la naturalesa del règim de Putin —expansionista, autoritari i aliè a qualsevol norma del dret internacional— és un error de judici. La idea d’una Rússia disposada a respectar un acord de neutralitat sembla més un desig idealitzat que una opció realista. De fet, la seva actitud des del 2008 —amb les guerres a Geòrgia, Crimea, el Donbass i ara una invasió a gran escala— evidencia un patró clar: Moscou només retrocedeix quan és frenat amb contundència.

Aquesta voluntat de conciliació recorda dolorosament el precedent històric de la Conferència de Munic de 1938. Llavors, el canceller britànic Neville Chamberlain i el primer ministre francès Édouard Daladier van cedir a les exigències territorials de Hitler amb l’esperança d’evitar una guerra a Europa. Però la cessió dels Sudets a l’Alemanya nazi no només no va frenar l’agressió, sinó que la va estimular. La lliçó històrica és clara: cedir davant dictadors no porta pau, sinó més ambició, més violència i més sofriment.

Sánchez Cuenca adverteix —i amb raó— que no hi ha consens a Europa per enviar soldats al front ucraïnès. Però això no implica que s’hagi de recórrer a la rendició diplomàtica. El suport militar i logístic, el reforç de les sancions, l’aïllament polític i la pressió internacional continuada són vies legítimes i necessàries per contenir l’agressió russa. El rearmament europeu, malgrat els riscos que comporta, pot ser també una eina dissuasiva, no tant per atacar, sinó per defensar.

No podem oposar la lluita contra l’extrema dreta i la resistència a l’imperialisme rus com si fossin camins incompatibles. De fet, són dues cares de la mateixa batalla per la defensa de la democràcia. L’autoritarisme de Putin inspira i reforça l’autoritarisme europeu. Les connexions ideològiques i, sovint, financeres entre les dretes extremes del continent i el Kremlin són ben documentades. Abandonar Ucraïna seria, en aquest sentit, un senyal devastador de debilitat, no només davant Rússia, sinó davant tots els enemics interns de la llibertat.

La conclusió, per tant, no pot ser una renúncia estratègica sinó un doble compromís: enfrontar amb determinació tant l’autoritarisme extern com l’intern. Sí, cal posar fre a les forces il·liberals dins la Unió Europea. Però també cal mantenir el suport a Ucraïna i defensar el dret dels pobles a viure lliures, sobirans i sense por. La democràcia, si no es defensa amb fermesa, es perd. I la història ens ha deixat clar que els errors d’avui poden ser els desastres de demà.

La política espanyola té una estranya tendència a anar a contrapel. Una capacitat envejable —i esgotadora— d’escollir justament la direcció equivocada quan la història comença a marcar el ritme. I si alguna cosa demostra aquesta tendència, és que no importa com de diferents semblin els protagonistes: els errors es repeteixen, es reciclen, es vesteixen d’actualitat… però són essencialment els mateixos.

Corria l’any 1986 quan Manuel Fraga, fundador d’Alianza Popular i ferm defensor de l’ordre, la disciplina i un Occident fort, es va despenjar amb un “No” a la permanència d’Espanya a l’OTAN. No perquè no cregués en l’Aliança Atlàntica —al contrari, la seva biografia ho deixava ben clar—, sinó perquè, en aquell moment, qui governava era Felipe González. I clar, si el PSOE defensava la permanència, el sensat (parlant en termes electorals) era oposar-s’hi. Que la seguretat nacional quedés en segon pla era un detall menor, gairebé anecdòtic.

L’argument de Fraga fou una mena de pirueta lògica: no era tant estar contra l’OTAN com contra “el referèndum” en si, perquè la política exterior s’havia de gestionar des del Parlament i no des de les urnes. Una cosa que, venint d’un senyor que durant dècades no va mostrar gaire entusiasme pels mecanismes democràtics, tenia el seu toc irònic. Però el cert és que aquell “No” va situar la dreta espanyola al mateix costat que el PCE, Izquierda Unida, sindicats pacifistes i una part considerable de l’esquerra alternativa. Coses que a la vida es veuen… de tant en tant.

Gairebé quatre dècades més tard, aquest mateix esperit d’oposició sistemàtica reapareix, aquesta vegada de la mà de Sumar. En ple 2025, amb una Rússia agressiva, invasora i obertament enemiga dels valors democràtics europeus, el partit liderat per Yolanda Díaz considera que la prioritat és sortir de l’OTAN i oposar-se al rearmament europeu. No importa que estiguem a les portes d’una redefinició geopolítica del continent. No importa que Ucraïna segueixi en guerra. Per a Sumar, l’important és que no s’inverteixi “ni un euro” en defensa.

Fa tot just deu dies, sense anar més lluny, Sumar va donar suport a una moció del BNG que instava el Govern a rebutjar la proposta d’Ursula von der Leyen de crear un fons europeu de 800.000 milions d’euros per reforçar la seguretat continental. Una proposta que no implica omplir Europa de tancs, sinó protegir infraestructures crítiques, ciberdefenses, capacitats tecnològiques i militars bàsiques perquè el continent no depengui eternament de Washington. Però en la lògica de Sumar, tot el que soni a defensa sona a imperialisme.

I aquí hi ha la contradicció més sagnant: Sumar forma part del Govern d’Espanya. No d’una ONG, no d’un grup activista de barri. És part de l’Executiu. Els seus ministres juren la Constitució, gestionen carteres i cobren del mateix pressupost que pretenen deixar desprotegit davant amenaces reals. Que votin a favor de la sortida d’Espanya de l’OTAN no és només un acte d’incoherència política, és una deslleialtat institucional, una bufetada als seus propis socis de govern i un missatge molt preocupant als nostres aliats internacionals.

Pedro Sánchez, fidel al seu estil, ha intentat rebaixar el conflicte al·ludint al “posat ideològic” dels seus socis. Una manera elegant de dir que Sumar encara no ha superat el trauma de la Guerra Freda. Perquè, efectivament, hi ha un sector de l’esquerra que es lleva cada matí com la mare de Good Bye Lenin, convençut que el mur de Berlín segueix dempeus i que l’OTAN és poc més que un instrument del Pentàgon per bombardejar pobles innocents. I ningú —o gairebé ningú— s’atreveix a dir-los que el món ha canviat.

El problema no és ideològic. Ningú discuteix que l’esquerra tengui els seus debats sobre el model econòmic, el repartiment de la riquesa, o el paper d’Europa al món. El problema és que certs discursos semblen viure en una càpsula temporal, ancorats en una lectura romàntica del passat. Com si Putin no hagués envaït Geòrgia (2008) annexionant-se regions d’Abkhàzia i Ossètia del Sud; Ucraïna (2014) annexionant-se la península de Crimea; i novament Ucraïna (2022) ocupant il·legalment Donetsk, Lugansk, Zaporíjia i Kherson. Com si els països bàltics no visquessin sota una amenaça constant —pregunteu-li sinó a Kaja Kallas, l’actual vicepresidenta de la Comissió Europea—. Com si la defensa col·lectiva fos una excusa per no invertir en sanitat. Quan, en realitat, ambdues coses —estat del benestar i seguretat comuna— no només poden coexistir: han de fer-ho.

Europa s’enfronta a un repte històric. Si vol deixar de ser un apèndix dependent dels Estats Units, necessita autonomia estratègica. I això passa per tenir una defensa europea real. No és militarisme. És responsabilitat. No és militaritzar el continent. És no dependre exclusivament del caprici de l’inquilí de la Casa Blanca —i vaja quin inquilí, l’actual!—. I sí, això costa diners. Però ens en costarà molts més mirar cap a una altra banda mentre un país veí és bombardejat.

L’esquerra que no entén això no és només una esquerra equivocada. És una esquerra irresponsable. I el que és pitjor: és una esquerra que, com Fraga en el seu moment, s’oposa per reflex, no per convicció. Amb la diferència que Fraga, almenys, no era al Govern quan ho va fer. Sumar sí que en forma part. I quan els membres del teu gabinet no tenen clar qui són els aliats i qui són els enemics, el problema ja no és ideològic. És estructural. El problema és teu, benvolgut Pedro Sánchez. O més ben dit: és nostre.

Com faig anualment, entorn de la festa de Sant Josep pas uns dies a València, on ens trobam tota la família, que viu dispersa per terres catalanes i valencianes. Aquest any ha estat passat per aigua, un fet que ha deslluït la festa i dificultat les grans desfilades que, acompanyats per les bandes de música, fan els fallers i falleres vestits amb la indumentària tradicional del país.

Però mentre la ciutat festejava com podia Sant Josep i la Mare de Déu dels Desemparats, Mazón, que ha desaparegut de pràcticament tots els actes públics, ha consumat el pacte de la vergonya amb Vox, partit al qual ha decidit entregar les claus del govern autonòmic a canvi d’un acord pressupostari que no només compromet la sostenibilitat de la Comunitat Valenciana, sinó que també ataca drets fonamentals, elimina suports a col·lectius vulnerables i dinamita qualsevol rastre de pluralisme cultural i lingüístic.

Tot i que des de la direcció del PP intenten minimitzar-ne l’abast, negant que s’hagi renunciat a res, per tal de minimitzar les conseqüències d’aquest pacte, no sé si pensant que els ciutadans no sabem llegir ni escriure,  la realitat dels fets és innegable: el govern de Mazón s’ha fet ostatge de Vox i el preu d’aquesta submissió es pagarà amb drets i serveis essencials per a la ciutadania. 

Una de les primeres grans concessions del PP a Vox ha estat la renúncia al Pacte Verd Europeu i l’eliminació de les partides relacionades amb l’Agenda 2030 i el desenvolupament sostenible. Aquestes mesures, impulsades per la Unió Europea (amb el vot del PPE) per combatre el canvi climàtic i fomentar un model econòmic més responsable, són ara descartades pel govern valencià, posant en risc el futur del sector agrari i ramader.

Així mateix, s’ha aprovat una retallada dràstica en la cooperació al desenvolupament, amb una reducció del 40% dels fons destinats a aquesta finalitat, que no ajudaven tan sols a pal·liar la pobresa en altres països, sinó que també contribuïen a frenar fenòmens com la migració forçada i la desertificació, elements clau per a una gestió intel·ligent dels recursos.

Vox ha aconseguit que el PP reduís de manera dràstica les subvencions destinades a la promoció del valencià, incloent-hi les ajudes a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i a entitats culturals que treballen per la normalització lingüística. Això significa un retrocés en la difusió i ensenyament del valencià, marginant encara més una llengua ja castigada per la desigualtat de tractament respecte al castellà.

El PP, que històricament havia mantingut una posició ambigua respecte a la llengua, ha decidit ara assumir sense matisos el discurs de Vox, que busca convertir el valencià en una llengua residual en els espais públics. Aquesta decisió no és només un menyspreu a la diversitat lingüística, sinó que també representa una pèrdua cultural irreparable.

Un dels aspectes més alarmants del pacte és la negativa del govern valencià a acollir menors immigrants no acompanyats procedents de les Illes Canàries. Aquesta decisió inhumana, argumentada sota el pretext d’una suposada falta de recursos, deixa a la seva sort desenes de fillets i adolescents que necessiten protecció i suport. A més, el pacte preveu la retirada de subvencions a ONGs que donen suport a la immigració i la creació d’un pla de retorn per a immigrants en situació irregular. Aquestes mesures criminalitzen un col·lectiu especialment vulnerable, reforcen un discurs xenòfob i destrueixen xarxes d’integració fonamentals per a la convivència.

Com si això no fos prou, el govern de Mazón destinarà fons a la verificació de l’edat dels immigrants que afirmen ser menors, un mecanisme que ja ha estat denunciat per diverses organitzacions de drets humans com a estratègia per justificar deportacions.

El pacte PP-Vox també comporta l’eliminació de totes les partides destinades a la recuperació de la memòria democràtica i suposa una burla a les famílies de les víctimes del franquisme.

Alhora, ha acordat la retallada de subvencions a agents socials i entitats d’igualtat posa en perill la lluita contra la discriminació i la protecció de col·lectius vulnerables, demostrant que la prioritat del nou govern no és garantir la igualtat d’oportunitats, sinó imposar una agenda excloent.

La gran mentida de Mazón i del PP valencià consisteix a voler justificar aquest pacte assegurant que només es tracta d’un acord pressupostari, però la realitat és una altra: el PP s’ha rendit a les exigències de Vox en tots els aspectes fonamentals de la gestió pública. Els populars han deixat clar que estan disposats a dinamitar la protecció social, la diversitat cultural i la sostenibilitat per mantenir-se en el poder.

Aquesta submissió no és accidental ni circumstancial; és una mostra de la deriva ideològica d’un PP que ha decidit abraçar el populisme ultradretà a canvi de suports parlamentaris. El pacte de Mazón amb Vox no és, per tant, un simple acord de govern. És una declaració de principis que situa la Comunitat Valenciana en el camí de la repressió, la censura i la negació dels drets fonamentals. I aquesta és, sens dubte, la pitjor notícia per als valencians i valencianes que creuen en una societat justa, oberta i democràtica.