Josep Maria Quintana

En el seu article “On són les flotilles àrabs?”, Antoni Puigvert ha signat a “LaVanguardia” una de les reflexions més lúcides —i més incòmodes— sobre el conflicte entre Israel i Palestina. Allunyant-se del soroll i de les proclames habituals, Puigvert aborda el tema des d’una perspectiva que poques vegades apareix als titulars: la responsabilitat del món àrab davant la tragèdia palestina i la complexa xarxa d’interessos que envolta el conflicte. L’article no és tant una defensa d’Israel com una denúncia de la hipocresia generalitzada i de la manera simplista amb què sovint es jutgen els esdeveniments de l’Orient Mitjà.

Puigvert comença recordant un fet clau que ha quedat en segon pla en la cobertura mediàtica: “Tot i que es parla tant del que està passant entre Israel i Gaza, sempre queden a l’ombra dos factors essencials: els acords d’Abraham i l’atonia dels països àrabs davant la tragèdia dels seus germans de Palestina.” Aquesta frase és l’eix de tot l’article. Els Acords d’Abraham —signats el 2020 entre Israel, els Emirats Àrabs Units i Bahrain, sota mediació nord-americana— pretenien obrir una nova etapa al Pròxim Orient basada en la cooperació econòmica i tecnològica. Però Hamàs, amb el seu atac del 2023, “es va carregar aquests acords” i va precipitar una reacció israeliana que, segons Puigvert, ha acabat cremant “la reputació dels jueus perseguits fins a l’Holocaust”. L’autor reconeix la brutalitat de la resposta d’Israel, però també recorda que aquesta resposta va ser provocada de manera calculada per Hamàs, que “ha usat la seva gent com a escuts humans”. És una doble condemna: a la violència d’uns i a la indiferència dels altres.

A partir d’aquí, Puigvert fa una radiografia implacable de la inacció del món àrab. Si bé l’opinió pública dels països musulmans s’ha mostrat indignada davant la massacre, la seva “fraternitat és molt freda”. L’autor posa exemples concrets: els palestins amb ciutadania israeliana, que representen el 20% de la població de l’Estat, “no han mogut ni un pèl pels seus germans massacrats”, i els veïns d’Egipte i Jordània —que mantenen tractats de pau amb Israel— tampoc no han fet gairebé res més. Egipte, recorda Puigvert, “ha tapiat la seva frontera amb Gaza des del 2009”, una decisió que, si la comparéssim amb el mur de Trump, “hauria escandalitzat el món”. Però en aquest cas, no. El silenci i la indiferència han imperat.

Aquest paral·lelisme amb altres situacions històriques —com quan Puigvert escriu que és “com si França hagués barrat amb un mur el pas als republicans espanyols el 1939”— és un dels encerts més potents de l’article. Permet entendre que el problema no és només geopolític, sinó moral. Si el sofriment palestí desperta tants titulars i tantes condemnes, per què els països musulmans més pròspers no actuen? “Per què mentre Israel massacra els seus germans no envien ni tan sols una flotilla?”, pregunta l’autor, evocant les missions humanitàries que Occident —i no el món àrab— ha enviat en altres ocasions.

El rerefons que Puigvert posa sobre la taula és, en definitiva, el de la hipocresia i la comoditat moral. En temps de polarització, és fàcil condemnar Israel i situar-se al costat de les víctimes. És molt més difícil reconèixer que aquestes víctimes són, alhora, víctimes d’un món àrab que les utilitza com a eina simbòlica, com a moneda d’intercanvi per mantenir la pròpia estabilitat interna. Els règims del Golf, recorda Puigvert, “sacrificaven els palestins per pactar amb Israel”, però després han hagut de “recular empesos per una opinió pública adolorida”. Aquesta “opinió pública”, tanmateix, no s’ha traduït en acció concreta. La indignació, diu l’autor, és real però estèril. Una emoció més que una responsabilitat.

Aquí és on l’article transcendeix el conflicte concret i es converteix en una reflexió sobre el nostre temps. Puigvert assenyala que la “sensibilitat occidental és molt severa amb Israel i molt concessiva amb el món àrab”. En altres paraules: condemnem el poder que tenim a prop —el que reconeixem com a democràcia, encara que imperfecta— i tendim a exonerar els règims autoritaris del sud per un cert complex postcolonial o per la por d’entrar en terrenys culturalment delicats. Aquesta asimetria moral és la mateixa que impregna altres debats globals: uns han d’explicar-se, els altres no. Uns són sempre culpables, els altres, sempre víctimes.

En aquest sentit, el text de Puigvert actua com un mirall incòmode. Ens obliga a mirar més enllà de la superfície moral de la guerra i a reconèixer la complexitat d’un món on la compassió s’ha convertit sovint en una postura estètica. L’autor no defensa Israel; denuncia, en canvi, el relat maniqueu que divideix el món entre bons i dolents, entre oprimits i opressors, sense voler veure la responsabilitat compartida. El seu article és, sobretot, una crida a pensar —a desactivar la “banalitat dels comentaris” que avui domina el debat polític i mediàtic.

Quan Puigvert es pregunta “on són les flotilles àrabs?”, no només parla de vaixells que no arriben. Parla del buit moral d’un món que ha substituït l’acció per la indignació ritual, la responsabilitat per la retòrica. El silenci dels països àrabs davant Gaza és, en realitat, el mateix silenci còmode que regna a Occident quan una causa deixa de ser trending topic. La seva pregunta és, en el fons, universal: on és la coherència? On és la fraternitat real, la que costa i compromet?

El valor d’aquest article rau, doncs, en la seva capacitat de trencar consensos i d’incomodar tothom. A l’era de les veritats instantànies, Puigvert reivindica el dret a la complexitat i a la contradicció. I això, en un temps de polarització, és gairebé un acte de resistència. Potser la seva reflexió no farà aparèixer cap flotilla àrab, però com a mínim ens obliga a mirar el mar del conflicte amb ulls menys ingenus i més crítics.

Cada vegada que Isabel Díaz Ayuso obre la boca, la democràcia espanyola retrocedeix un pas. No és només el to groller ni l’afany de provocar. El problema és que darrere del seu discurs hi ha un model de política que viu de l’incendi permanent i que, en comptes d’afrontar els reptes reals de la ciutadania, alimenta pors, ressentiments i falsedats. El darrer episodi, la seva desautorització pública al discurs del rei Felip VI a l’ONU sobre la massacre de Gaza, és només una mostra més d’aquesta deriva.

El monarca va parlar amb paraules que ressonen en qualsevol consciència decent: va condemnar els actes aberrants d’Israel i va demanar que aturés la massacre. Doncs bé, Ayuso no va trigar ni unes hores a contradir-lo, recordant que “el Rei reina però no governa” i acusant-lo de sortir del paper neutral que li correspon. La paradoxa és flagrant: qui es proclama “defensora a ultrança de la Monarquia” no dubta a corregir públicament el cap de l’Estat quan aquest incomoda els seus interessos ideològics. No és defensa de la Corona, és ús instrumental de la Corona, el que ella fa.

Encara més greu és l’alineament sistemàtic amb el govern de Netanyahu, sobre el qual pesa una ordre de detenció de la Cort Penal Internacional (no una interlocutòria del jutge Peinado). Tres presidents autonòmics del seu propi partit han qualificat la tragèdia de Gaza de genocidi. Però Ayuso s’aïlla, s’aferra a un discurs de “Espanya ho pagarà car” i rep representants diplomàtics israelians al seu palau com si volgués contraprogramar el cap d’Estat. Aquí no hi ha coherència, hi ha temeritat. Quan més de 66.000 morts s’acumulen en menys de dos anys, posar-se al costat del botxí no és valentia: és cinisme.

Però Ayuso sempre té un recurs a punt: l’apel·lació trumpista a “dir les coses com són”. És la mateixa excusa amb què Donald Trump justifica cada mentida, cada insult i cada desvergonyiment. Ayuso ho copia fil per randa: davant la crítica, proclama autenticitat; davant els fets, ofereix consignes. La política convertida en un reality show.

Aquesta mateixa lògica es repeteix amb la immigració. En la seva darrera entrevista televisiva, Ayuso va afirmar que “la immigració hispanoamericana no és immigració” i que cal evitar cursiladas en parlar del tema. No n’hi ha prou que els nouvinguts treballin, va dir: han de ser “un més a tots els efectes”. El problema és que immediatament va vincular altres comunitats amb pràctiques “incompatibles”, i fins i tot amb la delinqüència, parlant d’immigrantes en manada que atracarien ancians i joves pels carrers. És el manual clàssic de l’extrema dreta: dividir els migrants en bons i dolents, i assenyalar minories per obtenir rendiment electoral a costa de la convivència.

Aquesta política de la por no només és injusta, sinó profundament irresponsable. Espanya és un país construït sobre diverses onades migratòries, que necessita mà d’obra i que es beneficia culturalment de la diversitat. Associar immigració amb delinqüència és alimentar prejudicis que després es tradueixen en agressions, discriminació i fractura social. Qui pretén governar no pot permetre’s jugar amb aquest foc.

I encara hi ha més. Quan el lehendakari Imanol Pradales va fer un discurs en basc recordant l’episodi en què Ayuso es va aixecar de la Conferència de Presidents perquè no entenia l’euskera, la presidenta madrilenya no va dubtar a inventar-se unes paraules inexistents i atribuir-li una amenaça de reminiscències etarres. La realitat és que Pradales havia dit “Ayuso entzun, Euskadi euskaldun” —“Ayuso, escolta: Euskadi vascoparlant”—, però Ayuso va manipular-ho i va difondre una falsedat greu. No és un error, és una estratègia: sembrar sospita, difamar i convertir la convivència autonòmica en un camp de batalla.

El que tenim, doncs, és una presidenta que ha renunciat a governar per dedicar-se a provocar. No hi ha política educativa, sanitària o social que pesi més que el següent exabrupte televisiu. No hi ha debat seriós que sobrevisqui a la seva pluja de consignes. I això, lluny de ser una anècdota madrilenya, s’ha convertit en un laboratori que contamina tota la política espanyola.

Cal dir-ho sense embuts: aquesta manera de fer política és un perill per a la democràcia. Perquè la deslegitima, perquè erosiona les institucions, perquè converteix els adversaris en enemics i perquè ens roba el debat de fons que hauríem de tenir: com afrontar la desigualtat, com garantir serveis públics dignes, com avançar en drets socials i en justícia climàtica.

La política no pot ser una successió de zascas televisius. La política ha de ser compromís amb la veritat i amb la gent. Qui utilitza la Monarquia, qui manipula les paraules d’un altre president autonòmic, qui criminalitza la immigració i qui es posa al costat d’un govern acusat de crims contra la humanitat, no fa política: fa espectacle. I l’espectacle, ja ho sabem, pot omplir platós, però buida la democràcia.

El record de les paraules que pronuncien els dirigents polítics és, sovint, el millor antídot contra la impostura. I el cas de José María Aznar és paradigmàtic. L’expresident espanyol ha intervingut fa pocs dies en un acte de la fundació FAES, que ell mateix presideix, per parlar del que està succeint a Gaza. Segons informava El País, Aznar va assegurar que “si Israel pierde lo que está haciendo, Occidente se pondría al borde de una derrota total”. Una afirmació que, repetida i matisada en altres mitjans, es pot condensar en aquesta idea: si Israel deixés de fer “el que està fent”, el món occidental estaria en risc.

A primera vista, l’ús de l’expressió “lo que está haciendo” pot semblar una fórmula vaga i neutra. Però, en realitat, és una estratègia lingüística calculada. Aznar recorre a la perífrasi, a l’eufemisme, a l’el·lipsi. Substitueix el nom del que efectivament passa —destrucció massiva, bombardejos sobre població civil, hospitals arrasats, desplaçaments forçats i una fam generalitzada— per una fórmula tan asèptica com buida: “lo que está haciendo”. Aquesta maniobra retòrica té una funció clara: evitar la paraula que li correspondria, “genocidi”, o, si més no, aquella que ell mateix havia emprat en el passat sense cap mena de rubor: “neteja ètnica”.

Perquè cal recordar què deia Aznar quan li tocava governar i fer front al terrorisme d’ETA. Estem parlant d’una organització que, fundada el 1959, va estendre el terror a Espanya durant gairebé seixanta anys; organització que, segons dades oficials del Ministeri de l’Interior i de l’Associació de Víctimes del Terrorisme, va assassinar 853 persones —civils, militars, policies i polítics— i va deixar milers de ferits i víctimes de segrestos, extorsions i cotxes bomba. El seu llegat de dolor i violència és, per tant, innegable.

L’any 2000, després d’una treva, ETA va reprendre els assassinats. El 22 de febrer, la banda va assassinar el dirigent socialista Fernando Buesa i el seu escorta, Jorge Díez. El 9 d’agost, un cotxe bomba esclatava al carrer Platerías de Madrid i deixava nombrosos ferits. En aquest context, l’1 de setembre de 2000, Aznar va pronunciar unes paraules molt dures: denuncià la “conversión del País Vasco en campo de limpieza étnica, política e ideológica”, resumint la situació dels ciutadans no nacionalistes amb una frase contundent: “O te rindes o te vas o te mato”.

El diari La Nación, en la mateixa línia, recollia que Aznar havia afirmat: “La banda terrorista ETA moviliza toda su capacidad criminal contra los que se oponen a su meta de convertir al País Vasco en un campo de limpieza étnica, política e ideológica”.

Fixem-nos en la gravetat de l’expressió. “Neteja ètnica” és un terme amb un pes jurídic i moral enorme. Des del punt de vista del dret internacional, no és un delicte tipificat específicament, però les pràctiques que designa poden constituir genocidi (quan hi ha intenció de destrucció), crims contra la humanitat (persecució, extermini, deportació) o crims de guerra (quan es produeixen en un conflicte armat). Els tribunals per a l’ex-Iugoslàvia i per a Rwanda han assenyalat que la neteja ètnica, en la pràctica, pot arribar a ser genocidi.

Aznar, per tant, estava disposat a emprar aquest concepte per descriure les accions d’una banda terrorista que, malgrat el seu historial criminal, mai no va tenir la capacitat de devastació que avui exhibeix l’exèrcit israelià sota el comandament de Netanyahu. ETA va assassinar, com hem vist, prop de 900 persones en dècades. A Gaza, en menys de dos anys, el nombre de morts ja supera les 65.000, segons estimacions de diverses organitzacions internacionals. A més, la destrucció d’hospitals, la fam generalitzada, la demolició de ciutats senceres i el bloqueig sistemàtic han convertit aquest territori en un espai inhabitable.

Com es pot entendre, doncs, que Aznar no només eviti utilitzar l’expressió “neteja ètnica” que ell mateix va aplicar a ETA, sinó que fins i tot defensi que Israel ha de continuar fent “el que està fent” per evitar una derrota d’Occident? El cinisme és tan flagrant que fa difícil d’explicar. Allò que a Euskadi era “neteja ètnica” —amb totes les càrregues polítiques i morals que això comportava—, a Gaza és “el que està fent Israel”, una perífrasi buida i evasiva que, de retruc, esdevé una justificació de la violència indiscriminada.

La impostura d’Aznar es revela amb tota la seva força aquí. No es tracta només d’una incoherència terminològica, ni de la simple por a pronunciar una paraula incòmoda. Es tracta de quelcom pitjor: d’una defensa implícita de la continuació d’unes polítiques que comporten la mort massiva de civils, la destrucció d’infraestructures bàsiques i la fam d’un poble sencer. Quan diu que si Israel “perdiese lo que está haciendo” Occident estaria en perill, el que afirma és que l’Occident només pot sobreviure si Netanyahu continua bombardejant, assassinant i arrasant Gaza. El que està fent.

El contrast amb les seves paraules del 2000 no pot ser més clar. Aleshores, va estigmatitzar amb tota la duresa ETA —i amb raó—, equiparant-ne les accions amb una neteja ètnica. Ara, davant una campanya militar que ha causat desenes de milers de morts i un desastre humanitari d’escala històrica, s’escuda en una expressió neutra i gairebé còmplice: “lo que está haciendo”. El resultat és una autèntica vara de mesurar doble, un exemple claríssim de cinisme polític i de manipulació discursiva.

En definitiva, el discurs d’Aznar no només mostra fins a quin punt pot arribar la deshonestedat d’un dirigent polític, sinó que també posa de manifest una visió del món perillosa: la que assumeix que la vida dels palestins no té el mateix valor que la dels europeus i que l’Occident només pot preservar-se si altres pobles són sacrificats. I això, més enllà de les paraules i de les figures retòriques, és el que realment resulta intolerable.

Conec López Burniol des de fa molts anys, dels temps en què ell exercia de notari i jo de registrador a Barcelona. Sempre he tingut per ell una gran consideració, tant per la seva solidesa com a jurista com per la seva qualitat humana. L’he llegit a “la Vanguardia” amb interès i atenció en nombroses ocasions i he compartit sovint la seva mirada crítica sobre la realitat política i institucional d’Espanya. Tanmateix, no puc amagar que segueixo amb preocupació –i amb disconformitat– molts dels seus darrers raonaments, i especialment el que va publicar el dissabte 13 de setembre sota el títol El Desastre final. El seu text, de gran força literària i d’un pessimisme profund, m’ha empès a escriure aquestes línies amb l’única voluntat de matisar i, si cal, contradir alguns dels seus plantejaments més taxatius.

López Burniol estableix un paral·lelisme entre la situació actual d’Espanya i el “Desastre del 98”, la pèrdua de les darreres colònies. El seu diagnòstic és que avui estaríem davant d’una amenaça encara més greu: no la pèrdua de territoris colonials, sinó la desintegració interna del mateix Estat. Una visió apocalíptica, que em sembla exagerada i que, sobretot, ignora els matisos i les potencialitats de la democràcia actual.

En primer lloc, el paral·lelisme històric és, al meu entendre, forçat. L’any 1898 Espanya era un imperi en decadència, que encara volia conservar possessions ultramarines en un món que ja no admetia relacions colonials. La desfeta davant dels Estats Units va ser militar i política, i va sacsejar la consciència nacional d’una manera brutal. En canvi, el conflicte present no és colonial ni militar: és democràtic i territorial. No es tracta de pèrdues imperials, sinó de com conviuen dins d’un mateix Estat diverses identitats nacionals i territorials. És evident que això provoca tensions, però no és en cap cas equiparable a una derrota militar humiliant que deixava Espanya sense veu al món.

En segon lloc, López Burniol associa la idea de plurinacionalitat amb la desintegració d’Espanya. Aquí hi discrepo de manera frontal. Reconèixer la pluralitat nacional no vol dir destruir l’Estat, sinó dotar-lo de més legitimitat. Països com el Canadà, el Regne Unit o Suïssa han sabut articular la diversitat interna sense per això desaparèixer com a subjectes polítics. La mateixa Alemanya, amb els seus Länder, demostra que la descentralització i el reconeixement de les singularitats poden ser factors de cohesió i no de ruptura. La paraula plurinacional pot incomodar alguns sectors, però reflecteix una realitat que no desapareix per molt que es negui: Espanya és un país amb diverses identitats nacionals, culturals i lingüístiques. No afrontar aquesta realitat és el que genera, de debò, el risc de fractura.

També em sembla problemàtica la conclusió de López Burniol, quan reclama que algú assumeixi amb “vista llarga i ànim gran” el lideratge per salvar la nació. La història ens ensenya que els projectes polítics no sobreviuen per l’acció d’un únic líder providencial, sinó per la solidesa de les institucions i la capacitat col·lectiva de trobar pactes. És un error confiar la sortida d’una crisi a l’aparició d’un “salvador”; el que cal és un lideratge compartit i democràtic, que sàpiga escoltar i integrar.

És cert que la situació política és complexa. Les posicions del Partit Popular i, encara més, les de Vox, mostren una resistència frontal a qualsevol intent de reconeixement plural. Però no per això hem de concloure que la plurinacionalitat és inviable. Al contrari: el debat polític i parlamentari actual ja mostra que hi ha una majoria capaç d’impulsar un camí de reconeixement i d’encaix. No serà fàcil, i caldrà molta pedagogia, però el rebuig d’una part de l’espectre polític no invalida la via del diàleg.

Diria més: el veritable perill no és l’aposta per la plurinacionalitat, sinó la rigidesa i la por. Quan es respon a les demandes de reconeixement amb judicialització i amb retòriques que només divideixen, aleshores sí que s’alimenta el malestar i la desafecció. La història de l’Espanya contemporània ens mostra que els intents d’uniformitzar han acabat sempre generant més conflictes que no estabilitat.

Per això crec que avui no estem davant del “Desastre final”, sinó davant d’una cruïlla que pot ser també una oportunitat, per més que la polarització d’avui i la manca de diàleg ens fan el camí difícil. Si Espanya sap reconèixer la seva pluralitat i transformar-la en un projecte inclusiu, sortirà enfortida. Si, en canvi, es continua negant l’evidència de la diversitat, aleshores sí que el risc de ruptura serà més gran.

En definitiva, comparteixo amb López Burniol la preocupació pel futur d’Espanya, però no el seu pessimisme. Tanmateix la referència al 1898 ens pot ser útil. Aleshores el desastre es va produir perquè Espanya no va saber adaptar-se al món nou, però el repte d’avui és justament l’invers: saber adaptar-se a una societat democràtica i plural. Si ho fem, no hi haurà desastre, sinó renovació.

Quan el secretari general del Partit Popular, Miguel Tellado, va dir públicament que ens cal “cavar la fosa donde reposarán los restos de un Gobierno que nunca debió haber existido en España”, no construí tan sols una metàfora desafortunada. Ben al contrari, usà paraules carregades de significat, amb una potència simbòlica que remet a un dels episodis més foscos de la història contemporània espanyola: la Guerra Civil i la repressió franquista. Parlar de fosses, en un país on encara avui hi ha milers de persones enterrades a les voreres dels camins i sense identificar, no és mai innocent. I fer-ho en el context d’una crítica política contra un govern legítimament constituït és, senzillament, perillós.

La primera part de la frase, “cavar la fosa”, apel·la a un imaginari col·lectiu de violència i extermini de l’adversari. En política, les metàfores bèl·liques són habituals, però quan s’arriba a la imatge de la fossa, el pas qualitatiu és molt més greu. No es tracta només de derrotar l’altre, sinó d’enterrar-lo, esborrar-lo, fer-lo desaparèixer. És un llenguatge que deshumanitza l’adversari polític i el situa fora del terreny legítim de la democràcia.

Tanmateix, la segona part de la frase encara és més reveladora: “un Gobierno que nunca debió de existir en España”. Aquesta afirmació no és una crítica a la gestió concreta de Pedro Sánchez ni a les seves aliances parlamentàries. És un qüestionament frontal de la seva existència mateixa. És a dir, nega la legitimitat del govern, nascut de la confiança del Congrés dels Diputats, seguint estrictament els mecanismes establerts per la Constitució.

Aquesta actitud no és nova. El Partit Popular ha reaccionat sempre amb dificultat quan no ha pogut governar. El 2004, després de la derrota electoral, va posar en marxa la famosa “teoría de la conspiración” sobre els atemptats de l’11-M, un relat sense proves ni suport judicial que tenia un objectiu clar: qüestionar la legitimitat de José Luis Rodríguez Zapatero. I des del primer minut del govern de Sánchez, el PP ha repetit la mateixa estratègia: presentar-lo com un usurpador, algú que ocupa la Moncloa de manera il·legítima, malgrat haver estat investit segons els mecanismes democràtics que ens hem donat.

La conseqüència d’aquesta actitud és doble. D’una banda, erosiona la confiança ciutadana en les institucions. Si dia rere dia s’insisteix que el govern és il·legítim, una part de la població acabarà creient que realment ho és. D’altra banda, converteix l’adversari polític en un enemic existencial. I quan l’altre és un enemic i no un competidor democràtic, desapareix qualsevol possibilitat de diàleg, i la política es degrada en guerra.

Aquest tipus de retòrica té efectes devastadors sobre la qualitat democràtica. No només alimenta la polarització i la crispació social, sinó que genera un ambient en què el debat raonat és substituït per l’eslògan i l’odi. Les paraules de Tellado, lluny de ser una anècdota, formen part d’una estratègia més àmplia en què el PP vol erosionar el govern i alhora el sistema que el sosté. Si el govern és il·legítim, també ho és el mecanisme que l’ha fet possible. En definitiva, es qüestiona la democràcia mateixa.

El paper de Feijóo, en aquest context, és igualment greu. El president del PP no només no ha corregit el seu secretari general, sinó que en massa ocasions ha contribuït a alimentar aquest relat de deslegitimació. Quan acusa Sánchez de governar gràcies a pactes amb “enemics d’Espanya”, quan parla d’“oprobis” o de “traïcions”, reforça la idea que el govern no és fruit de la democràcia parlamentària, sinó d’un frau a la voluntat popular. És una actitud irresponsable en algú que aspira a presidir el país i que, per tant, hauria de ser el primer a defensar el respecte institucional.

L’ús constant d’aquesta retòrica té, a més, un efecte multiplicador. Els mitjans de comunicació afins i les xarxes socials amplifiquen el missatge fins a convertir-lo en dogma per a una part de la ciutadania. El cercle viciós és evident: es repeteix que el govern és il·legítim, el missatge arrela en una part de la població, aquesta pressiona perquè l’oposició sigui encara més dura, i així es tanca una espiral de radicalització que deteriora la convivència democràtica.

En realitat, allò que s’està “cavant” amb aquest tipus de discurs no és la fossa d’un govern concret, sinó la fossa de la pròpia democràcia espanyola. Un sistema només pot funcionar si tots els actors accepten unes regles mínimes: que els resultats electorals són vàlids, que els governs sorgits del Parlament són legítims i que l’adversari polític és tan ciutadà com un mateix. Negar això és dinamitar el consens constitucional del 1978.

Obro “La Vanguardia” i les notícies que puc llegir a la portada em demostren sens cap mena de dubte que vivim temps foscos, temps en què la barbàrie s’ha convertit gairebé en rutina. Allò que abans hauria escandalitzat el món civilitzat, avui passa desapercebut entre titulars que s’encavalquen. Les notícies d’aquesta setmana ho il·lustren de manera descarnada: l’aposta de Donald Trump per un Tribunal Suprem dòcil als seus interessos, la prohibició que Palestina tingui veu a l’Assemblea General de l’ONU, l’assassinat polític a Ucraïna, els bombardejos a Iemen i la sensació de descomposició moral a Europa.

Podríem mirar cap a una altra banda, podríem encongir-nos d’espatlles com si res no fos amb nosaltres. Però aquest món és nostre, i la pregunta ètica inevitable és: fins quan serem espectadors passius d’una tragèdia que avança a pas ferm?

Els EUA, sota Trump, ens mostren la cara més crua de la política com a exercici de poder despullat de tot sentit del bé comú. Les institucions, que haurien de ser contrapès i garantia de drets, esdevenen instruments d’una estratègia personal. El Suprem, amb majoria conservadora, es presenta com la darrera trinxera per blindar polítiques comercials agressives i decisions que ignoren els més febles.

Alhora, la diplomàcia nord-americana castiga Palestina, beneeix Netanyahu i aixeca murs simbòlics i materials contra qualsevol dissidència. És la vella màxima de “als enemics, ni aigua”, aplicada sense vergonya en ple segle XXI. Tot plegat, mentre es combat la cultura woke en nom d’una llibertat d’expressió que només serveix per consolidar privilegis.

No és només Trump, és el que representa: la normalització del cinisme com a estil polític, la indiferència davant el sofriment aliè, la reducció de la diplomàcia a un espectacle de força.

Mentrestant, a Ucraïna, la bala torna a imposar-se a la paraula. L’assassinat d’Andrí Parubí a Lviv és molt més que un crim: és la mostra de fins a quin punt els conflictes polítics han esdevingut camps de caça on la violència té premi. La figura d’un líder caigut, mort a trets per un fals repartidor, simbolitza la fragilitat d’una democràcia assetjada i la impossibilitat de viure en pau quan el poder es juga amb armes i emboscades.

A milers de quilòmetres, al Iemen, un atac aeri israelià liquida un primer ministre i diversos ministres hutís. La guerra, ja enquistada, es reinventa en forma de nous màrtirs i represàlies. Cada víctima és una peça més en l’engranatge d’odis eterns, mentre les grans potències juguen amb el tauler com si fos un escacs macabre.

Tot això mentre Xi Jinping, vorejat per Vladímir Putin, Kim Jong Un, de Corea del Nort, i una vintena d’autòcrates de diversos continents, mostra el seu potencial militar i el seu pes econòmic i polític tot disputant a Donald Trump l’hegemonia comercial i militar.

I Europa? Josep Borrell digué fa uns mesos les paraules que calien: “Europa ha perdut la seva ànima”. No és només la impotència davant Putin, no és només la manca de lideratge en el conflicte de Gaza o en les relacions amb Israel. És la renúncia a una posició moral pròpia. Allò que havia estat un far de drets humans, de pau i de mediació, avui és un continent que vacil·la entre la submissió i la indiferència.

Macron i el canceller alemany Merz prometen més armes per a Ucraïna, més ajuda militar, més resistència. Però la pau no arriba, i la política exterior europea sembla reduïda a reaccionar, a seguir el compàs de Washington. Quan va ser l’última vegada que Europa va marcar un camí propi?

Davant d’aquest panorama, és legítim preguntar-se: què pot fer el ciutadà corrent, el lector que ara mateix passa els ulls per aquestes línies, davant de tanta barbàrie?

La temptació és refugiar-se en el “no hi puc fer res”, en la resignació. Però això és, precisament, el que alimenta els tirans. El silenci dels ciutadans és el millor combustible de les injustícies.

El que podem fer és exigir, incansablement, líders que estiguin a l’alçada. Reivindicar una política basada en la dignitat i no en el càlcul oportunista. Donar suport a aquelles iniciatives socials, culturals i polítiques que posen la vida per davant del poder. Construir xarxes de solidaritat que travessin fronteres i que facin sentir a Gaza, a Kíiv o a Sanà que no estan sols.

També ens cal revisar-nos a nosaltres mateixos. Quantes vegades consumim informació sense indignar-nos? Quantes vegades fem clic, compartim, opinem ràpidament, però no fem l’esforç d’entendre i actuar? La barbàrie no només es manté pels qui l’executen, sinó també per la indiferència d’aquells que podrien oposar-s’hi.

És cert, el món sembla enfonsar-se en un pou de violència i autoritarisme. Però la història ens mostra que cap sistema injust és etern. Les dictadures cauen, les guerres s’acaben, els pobles es reinventen. La clau és si sabrem, com a humanitat, trobar la força per recuperar l’esperança i fer-la política.

Europa necessita retrobar l’ànima. Els Estats Units necessiten redescobrir la democràcia com a projecte col·lectiu i no com a arma de confrontació. Els pobles del Pròxim Orient necessiten respirar, pau i reconeixement mutu. I nosaltres, ciutadans del món globalitzat, necessitem tornar a creure que la política pot ser noble, que pot estar al servei de la vida i no de la mort.

La pregunta que queda oberta és: estem disposats a fer el pas? O deixarem que el cinisme sigui l’única llei, que la bala sigui l’últim argument, que l’ànima d’Europa i del món es perdi per sempre?

La resposta no està només en mans dels poderosos. També està en les nostres.

Aquest estiu, Espanya ha tornat a viure una tragèdia anunciada. Segons el sistema europeu Copernicus, fins al 19 d’agost ja s’han calcinat 382.607 hectàrees, superant de llarg les xifres de 2022, que ja havia estat el pitjor any del segle. Set morts, més de 31.000 persones evacuades i un paisatge natural arrasat que trigarà dècades a recuperar-se són les dades més visibles d’una catàstrofe que té dimensions molt més profundes.

El cost econòmic és esfereïdor. Cada hectàrea cremada ens costa uns 24.000 euros entre extinció i reforestació, mentre que la prevenció no arribaria als 500. Si fem números, les hectàrees cremades aquest estiu representen 9.182 milions d’euros. Una factura que multiplica per cinquanta el que hauria costat invertir en mesures de prevenció. A aquest cost directe cal afegir-hi els milers de milions en pèrdues agrícoles, ramaderes, turístiques i immobiliàries; l’augment de primes d’assegurances; la caiguda del valor de la propietat en zones afectades; la interrupció del transport i de l’activitat econòmica; i, sobretot, el dany ambiental incalculable que suposa perdre biodiversitat i sòl fèrtil.

Però la devastació no és només econòmica i ecològica: també és humana. Famílies senceres han hagut d’abandonar les seves llars, molts agricultors i ramaders veuen com desapareix el treball de generacions i els serveis d’emergència han de suportar jornades extremes que deixen seqüeles físiques i psicològiques. L’impacte en salut pública és també preocupant: malalties respiratòries per fum, estrès posttraumàtic i una pèrdua notable de productivitat laboral.

Davant d’aquesta realitat, sorprèn —o potser ja no tant— la incapacitat dels nostres representants polítics per reaccionar amb sentit comú i unitat. En lloc de posar-se d’acord en protocols conjunts i reforçar la prevenció, cada episodi d’incendis o de catàstrofes naturals, com la DANA que va arrasar València a l’octubre passat, es converteix en una batalla partidista. El govern central es desmarca assegurant que és competència autonòmica; les comunitats acusen Madrid de desatenció; i l’oposició aprofita per carregar contra l’executiu de torn.

Aquest espectacle de retrets i declaracions encreuades deixa al descobert una veritat incòmoda: no hi ha una política d’Estat davant emergències que ja formen part estructural del nostre futur climàtic. El que hi ha és una lluita permanent pel relat i pel rèdit electoral, mentre el territori crema o s’inunda.

És especialment greu si recordem que les solucions existeixen i estan demostrades. El pasturatge extensiu redueix l’excés de biomassa; les cremes prescrites eliminen vegetació de forma controlada; les brigades locals i la vigilància comunitària permeten una detecció primerenca; i la inversió en gestió forestal genera ocupació i estalvia costos futurs. Tot això funciona en altres països i també en algunes regions espanyoles. Però requereix planificació, inversió sostinguda i, sobretot, coordinació entre administracions. Just el que falla una vegada i una altra.

El Tribunal de Comptes Europeu fa anys que denuncia les deficiències en les polítiques de prevenció a Espanya. Algunes autonomies han retallat pressupost en neteja de boscos i manteniment de franges de seguretat, prioritzant altres partides més “rendibles” electoralment. I alhora, es destinen recursos ingents a mitjans aeris i operacions d’extinció que, tot i ser imprescindibles, arriben massa tard: quan el foc ja ho ha arrasat tot pel davant.

El contrast és evident. Cada euro invertit en prevenció en pot estalviar desenes en extinció i centenars en pèrdues derivades. Però la política immediatista prefereix actuar sobre el desastre —i sortir a la foto— abans que evitar-lo. No és només ineficiència; és una irresponsabilitat que posa en risc vides humanes, el futur econòmic de zones rurals i la salut ambiental del país.

La situació recorda, salvant les distàncies, als dies de la pandèmia, quan l’exministre Salvador Illa va aconseguir un cert model de cogovernança amb les comunitats autònomes. No va ser perfecte, però almenys hi havia la consciència que la unitat era necessària. Avui, en canvi, davant cada emergència, sembla que l’únic objectiu és desgastar l’adversari polític. El resultat és que les comunitats apareixen com a simples escenaris de la batalla entre líders estatals, mentre les víctimes reals són els ciutadans.

El drama dels incendis i de les inundacions ens interpel·la directament. No és només una qüestió tècnica ni de pressupostos: és una prova de maduresa democràtica. Som capaços d’assumir que el canvi climàtic ens obliga a cooperar més enllà de colors polítics? O continuarem convertint cada desastre en una arma llancívola?

El país no es pot permetre aquesta dinàmica. Necessitem un pacte d’Estat per a la gestió d’emergències climàtiques, amb protocols clars, finançament garantit i una coordinació real entre nivells de govern. Necessitem també educació ambiental i una aposta per la gestió forestal sostinguda. I, sobretot, necessitem polítics capaços de mirar més enllà de les pròximes eleccions.

Que aquest pacte el proposi el Govern o l’oposició, a mi m’és igual. El que no em sembla acceptable és que ens quedem sense pacte perquè el PP es nega a donar suport al del PSOE i aquest el que s’acaba de treure de la màniga el PP (però no ha aplicat a les regions autònomes on governa).

La irrupció i el creixement de partits com Vox a l’Estat espanyol o Aliança Catalana a Catalunya no són un accident, sinó un símptoma d’una societat que, en part, ha decidit convertir la por i el rebuig a l’altre en bandera política. El mecanisme és simple i efectiu: assenyalar el migrant, especialment el musulmà, com a amenaça; reduir-lo a tòpics; i alimentar un clima de sospita permanent.

Aquest discurs, tan repetit, ja ha contaminat el debat públic. Tant, que alguns responsables eclesials s’han vist obligats a reaccionar. El cas del bisbe Joan Planellas de Tarragona és significatiu: davant d’actituds clarament racistes en l’àmbit polític, ha recordat que la convivència i el respecte no són negociables. Les seves paraules han incomodat sectors que viuen del conflicte i de la divisió, perquè els discursos d’odi s’alimenten del silenci còmplice.

En aquest context, les paraules del bisbe Jesús Sanz, d’Oviedo, han estat especialment greus. Referir-se als musulmans amb l’expressió despectiva de “moritos” és irresponsable. No només transmet menyspreu; contribueix a legitimar un llenguatge que partits xenòfobs han convertit en eina quotidiana. El risc és evident: la frontera entre el discurs polític de l’odi i el llenguatge eclesial queda perillosament esborrada.

El racisme rarament es proclama obertament. Sovint es disfressa de preocupació per la seguretat, per la identitat cultural o per la cohesió social. Però les paraules tenen conseqüències: quan un líder religiós utilitza diminutius ofensius, convida a percebre un col·lectiu com a ciutadans de segona.

La política té dret a discrepar sobre gestió migratòria, recursos socials o polítiques d’integració. El que no pot fer és degradar la dignitat de persones concretes, reduint-les a un problema o a un insult col·lectiu. Quan Vox parla dels immigrants com d’una amenaça estructural, o quan Aliança Catalana els converteix en el blanc dels seus mítings, no fa política: practica la deshumanització.

És aquí on la responsabilitat moral dels líders —polítics i religiosos— és immensa. Poden optar per encendre el foc o per apaivagar-lo, poden alimentar la por o bé apostar pel respecte i la convivència.

Per als cristians, la resposta no es troba només en la política, sinó sobretot en l’Evangeli. Marc narra un episodi revelador: la trobada de Jesús amb la dona sirofenícia (Mc 7,24-30). Ella era estrangera, marginada pel seu origen, i tot i així, amb fe i perseverança, aconsegueix que Jesús obri la seva missió més enllà de les fronteres d’Israel. L’ensenyament és clar: l’amor de Déu no té límits ni exclusions.

Aquí hi ha una advertència actualíssima: quan la institució religiosa es posa al servei de prejudicis culturals o polítics, es desvia del cor de l’Evangeli.

El missatge de Marc és nítid: en el Regne de Déu no hi ha estrangers. I el Crist convida a mirar l’altre —sigui migrant, refugiat o musulmà— no com a amenaça, sinó com a germà.

El Concili Vaticà II va ser igualment contundent. Gaudium et Spes (29) declara que “Tota forma de discriminació en els drets fonamentals de la persona, per raó de sexe, raça, color, condició social, llengua o religió, ha de ser vençuda i erradicada com a contrària al pla de Déu”.

A Nostra Aetate (3), l’Església afirma que “mira amb respecte els musulmans, que adoren l’únic Déu, vivent i subsistent, misericordiós i omnipotent”. Insultar-los no és només una manca de respecte: és una contradicció frontal amb el magisteri de l’Església.

I Lumen Gentium (13) recorda que tots els pobles estan cridats a formar part del Poble de Déu. No hi ha categories ni ciutadans de primera i de segona: només germans i germanes.

El Papa Francesc va insistir que “no es tracta només de migrants, es tracta de la nostra humanitat”. Per tant, quan una societat permet que els més febles siguin convertits en boc expiatori, posa en joc la seva pròpia dignitat col·lectiva.

Això val també per a l’Església: no es pot predicar l’amor al proïsme i tolerar un llenguatge que degrada persones concretes, senyor bisbe d’Oviedo. No n’hi ha prou amb declaracions institucionals: cal coherència, valentia i claredat. El silenci o la complicitat, encara que sigui inconscient, acaben sent un aval al discurs de l’odi.

Vox i Aliança Catalana han fet del menyspreu als migrants un instrument polític. És legítim combatre-ho des de la política, però també des de l’ètica i la fe. Els cristians estem cridats a fer-ho amb veu clara: no al racisme, no a la xenofòbia, no al menyspreu disfressat de debat públic.

Per això, quan un bisbe parla com un agitador i no com un pastor, cal denunciar-ho amb fermesa. Perquè el que està en joc no és només la coherència de l’Església, sinó la qualitat democràtica i humana de tota la societat.El missatge de l’Evangeli i del Concili és coincident: Déu no fa distinció de persones. L’Església, si vol ser fidel a Crist, tampoc pot fer-la. La fraternitat no és una opció, és l’essència de la fe.

Hi ha una frase que defineix bé la política catalana —i, per extensió, l’espanyola— d’avui: “No importa el que passi, importa el que expliquem que ha passat.” L’últim exemple és la valoració del primer any de Salvador Illa com a president de la Generalitat. Junts i el Partit Popular coincideixen en suspendre’l. Però el motiu d’aquest suspens és diametralment oposat.

Per a Junts, Illa és el president que ha aixecat un “tripartit del 155”, que ha votat més de 80 vegades amb PP i Vox i que ha emprès una “desnacionalització” de Catalunya. Per als populars, en canvi, Illa és el president que cedeix davant del “separatisme” per protegir Pedro Sánchez. Per a uns, és massa espanyolista; per als altres, massa independentista. Una paradoxa que no només fa somriure sinó que il·lustra fins a quin punt la política ha abandonat l’anàlisi objectiva per refugiar-se en relats prefabricats.

En un debat sa, les crítiques haurien de partir d’una base comuna de fets: quines mesures ha pres el govern? Quins resultats han donat? Quins objectius s’han complert i quins no? Però avui això sembla ciència-ficció. Tant a l’independentisme com al constitucionalisme més dur, el guió està escrit abans de començar la pel·lícula. La feina del partit no és descriure la realitat, sinó modelar-la perquè encaixi amb el seu relat.

Així, l’acord de finançament assolit el 14 de juliol és llegit per Junts com una humiliació —cap euro nou, cap singularitat— i pel PP com un privilegi —un “cupo separatista” que trenca la solidaritat autonòmica. El mateix document serveix per sostenir dues tesis contràries sense que ningú s’aturi a examinar les xifres amb serenitat.

Aquest mecanisme no és nou, però s’ha accentuat amb la polarització i les xarxes socials. La política s’assembla cada cop més a una sèrie televisiva amb temporades interminables, on cada personatge juga el paper assignat: l’heroi, l’antagonista, el traïdor, el salvador. No hi ha lloc per a girs de guió que trenquin el personatge. Si l’adversari fa alguna cosa positiva, cal minimitzar-la o reinterpretar-la com a part d’un pla ocult.

El resultat és que qualsevol intent d’anàlisi equilibrada es percep com a sospitós. El periodista, l’acadèmic o el ciutadà que reconeix mèrits puntuals a un adversari polític és acusat de vendre’s o de “fer el joc a l’altre bàndol”. Vivim, doncs, una cultura que penalitza la moderació i premia el dogmatisme.

He dut aquí el cas d’Illa perquè em sembla paradigmàtic, ja que concentra totes aquestes dinàmiques. Junts li retreu que no s’hagi plantat davant de Madrid en temes com el dèficit fiscal o el traspàs de Rodalies, i que hagi incomplert compromisos d’investidura. I el PP li retreu exactament el contrari: que cedeixi davant del nacionalisme català, que protegeixi el PSOE i que no hagi “tancat” la fase política oberta pel procés.

El diagnòstic és clar: per a uns, Illa és massa tou amb Espanya; per uns altres, massa tou amb Catalunya. El que podria ser llegit com un intent de governar des del centre és interpretat, inevitablement, com a feblesa o traïció, segons qui ho miri.

La discrepància és necessària en democràcia. Però el problema arriba quan aquesta discrepància és impermeable als fets. Si les xifres d’atur baixen, per a uns serà gràcies al govern central i per als altres malgrat aquest. Si la inversió estatal creix, per a uns serà un “pegat” insuficient i per als altres un malbaratament de recursos. El contingut objectiu de les dades és irrellevant; el que importa és com encaixen dins del relat previ.

Aquesta impermeabilitat té, però, les següents conseqüències greus: A) El bloqueig institucional, perquè qualsevol iniciativa és rebutjada si la impulsa l’adversari, sense importar-ne el contingut. B) La polarització emocional, perquè la política es converteix en una guerra cultural constant, on cada decisió és una batalla simbòlica. I C) La desafecció ciutadana, perquè molta gent, farta del soroll, es desconnecta de la política, deixant més pes als nuclis durs.

Quan no hi ha un espai compartit de fets, el debat democràtic s’erosiona. I sense aquesta base és impossible construir consensos mínims: Els acords tècnics es tornen sospitosos; les reformes a llarg termini són inviables i la negociació es veu com una concessió inacceptable.

Sortir d’aquesta trampa exigeix, però, voluntat i cultura democràtica. Voluntat per part dels partits, que haurien d’acceptar que l’adversari pot tenir raó en algun punt sense que això signifiqui rendició. I cultura democràtica per part dels mitjans i la ciutadania, que haurien d’exigir dades contrastables, indicadors clars i avaluacions independents.

Tornant, doncs, al cas de Salvador Illa, que he dut a col·lació, potser la qüestió de fons no és afirmar si ha estat un bon o mal president en aquest primer any, sinó si encara som capaços de respondre a aquesta pregunta amb rigor. Perquè si cada fet és reinterpretat segons el relat de qui el jutgi, la discussió no es fa sobre la realitat, sinó sobre quina ficció aconsegueix més adeptes.

La política, en teoria, és l’art de governar. Però si seguim pel camí he em emprès, correm el risc que es converteixi definitivament en l’art de narrar. I en aquest terreny, la veritat  sempre tindrà les de perdre.

En un món sacsejat per crisis simultànies —climàtica, social, tecnològica i espiritual—, les paraules del pensador Rafael Argullol a l’entrevista que li ha publicat “La Vanguardia” (5.08.25) ressonen amb una força inusitada: “El món només es pot salvar amb el retorn a l’humanisme.” La seva afirmació, lluny de ser una proclama romàntica o idealitzadora del passat, és una diagnosi precisa i urgent sobre l’estat del nostre temps. I potser també una brúixola per a tots nosaltres.

Argullol torna a posar el focus en el Quattrocento, aquell segle prodigiós que, segons ell, va protagonitzar la mutació cultural més profunda de la història de la humanitat. “Fou un segle en què va canviar la visió de la Terra, es descobrí Amèrica i el mar va passar a ser un de sol. Va canviar completament la idea del cos humà.” Amb aquestes paraules, l’autor no es limita a elogiar un període de glòria artística, sinó que apunta a una transformació radical en la manera com l’ésser humà es comprenia a si mateix i comprenia el món. Avui, aquest canvi és igualment necessari, però amb altres coordenades.

El pensament humanista renaixentista situava l’ésser humà com a mesura de totes les coses, celebrant la seva llibertat, creativitat i dignitat. Però com recorda Argullol, aquell humanisme “era eurocèntric”, i en molts sentits excloïa altres veus: la de la dona, la dels pobles no europeus, la de la natura… D’aquí que ell reivindiqui un “humanisme pluricèntric”que dialogui amb altres tradicions i que assumeixi plenament la diversitat del món actual. No es tracta de repetir el passat, sinó de continuar la seva millor intuïció: posar la persona —amb tota la seva complexitat— al centre de l’univers.

Però, com ell mateix adverteix, no podem parlar de retorn a l’humanisme sense revisar l’individualisme contemporani. Si el renaixement reivindicava la llibertat interior i l’afirmació de l’individu creador, avui l’individualisme s’ha transformat sovint en el seu contrari: “una espècie de mercaderia que produeix i consumeix”. La llibertat ha estat colonitzada pel mercat i per la lògica del rendiment. L’individu ha deixat de ser un misteri per esdevenir una marca personal, un perfil de xarxes, un algoritme optimitzat. Hem substituït la interioritat per l’aparença (penseu en els enganys sobre les titulacions acadèmiques) i el sentit de les coses per l’eficiència.

D’aquesta manera, Argullol fa una crítica punyent al món actual, on la idea de l’ésser humà ha esdevingut, diu, “grossera i quasi diria que grotesca”. Ens hem avesat a la manipulació, al fake, al decorat (a aparentar el que no som). I potser per això costa tant trobar avui una veu capaç d’afirmar amb convicció, com ho va fer Pico della Mirandola al segle XV, que “l’home és un gran miracle”. Per a Argullol, aquesta pèrdua de la grandesa interior de l’ésser humà és més greu que qualsevol crisi política o econòmica: és una crisi d’esperit, una erosió del que ens fa realment humans.

I tanmateix, hi ha esperança. Perquè si una idea recorre tota l’entrevista és la d’una urgència moral de recuperar el sentit de la dignitat, de la llibertat, de la creació i de la compassió. Per a ell, la compassió —“compartir la passió, la dignitat, la llibertat”— no és un valor sentimental o religiós, sinó profundament humanista. És la consciència que en explotar o instrumentalitzar l’altre, perdo també la meva pròpia humanitat. Una afirmació que em sembla revolucionària.

Un altre front que Argullol obre amb lucidesa és el de la tecnologia. L’expansió de la intel·ligència artificial, diu, obre un escenari en què “la criatura podria substituir el creador”, com ja advertia la ciència-ficció en pel·lícules com Blade Runner. La humanitat, que es creia alliberada després de la “mort de Déu”, corre ara el risc d’afrontar la seva pròpia mort simbòlica. Sense fer-se preguntes, sense posar-se límits, sense un projecte de sentit, l’ésser humà pot convertir-se en una peça obsoleta dins de sistemes que ja no controla. El perill no és la màquina, sinó la nostra renúncia a pensar-nos.

Tot això converteix la proposta de Rafael Argullol en una crida radical: repensar què vol dir ser humans avui. No per nostàlgia, sinó per responsabilitat. No es tracta de tornar enrere, sinó de reprendre una línia interrompuda. Un fil que va d’Atenes a Florència i que pot arribar fins a nosaltres si el fem viure amb paraules i accions. Un humanisme que no ignori la ciència, però que tampoc sacrifiqui l’ètica. Que assumeixi la pluralitat, però no caigui en el relativisme. Que sigui capaç de mirar als ulls l’altre —humà, animal o planeta— i reconèixer-hi una dignitat compartida.

Aquest nou humanisme, afirma Argullol, ha d’alimentar també una nova democràcia. No la mera forma electoral o institucional, sinó una manera de viure junts amb respecte, amb memòria, amb justícia. “Tot el que atempti contra la dignitat dels altres no és llibertat”, afirma amb contundència, desmuntant així el fals dilema entre llibertat individual i responsabilitat col·lectiva. El capitalisme salvatge, diu, ha degradat la noció mateixa de llibertat, convertint-la en excusa per a l’abús, l’explotació o l’oblit. Tornar a l’humanisme és també tornar a pensar què vol dir viure dignament amb els altres.

És difícil llegir aquesta entrevista sense sentir-se interpel·lat. Quan Argullol assenyala que “sense memòria no som res”, no només parla de cultura o d’art, sinó de l’experiència humana més bàsica: la capacitat d’aprendre, de recordar, de transmetre. I potser, en això, l’esperança està encara viva. No en els algoritmes, ni en els mercats, ni en les promeses buides del poder, sinó en la capacitat de pensar i de crear. També en la compassió, la lucidesa i la rebel·lia. Tres noms antics per a una nova resistència.

Si volem salvar el món, no n’hi ha prou amb solucions tècniques. Necessitem una nova mirada. I potser —només potser—, l’humanisme que proposa Rafael Argullol és la millor forma de començar a recuperar-la.