Josep Maria Quintana

En un article publicat fa uns quinze anys, Lluís Foix citava un comentari de Claudio Magris a l’obra de Max Weber La política com a professió, en la qual es distingeixen dues formes fonamentals de l’acció política, inspirades respectivament en l’ètica de la convicció i l’ètica de la responsabilitat.

Els que segueixen l’ètica de la convicció actuen obeint fins al fons únicament els seus propis principis sense pertorbar-se per les conseqüències de les seves decisions. L’ètica de la responsabilitat pensa, en canvi, no sols en la puresa dels seus valors, sinó també i sobretot en les conseqüències dels seus actes.

I Foix afegia que, segurament, Weber se sorprendria en comprovar l’escassa responsabilitat dels nostres polítics que no mesuren l’abast de les decisions que prenen en funció de les seves conviccions sense tenir en compte els efectes que produeixen en la societat.

Res no ve més a tomb per explicar el moment polític que estem vivint aquests dies després de l’acord a què van arribar polítics pertanyents a diferents ideologies (algunes de les quals francament contraposades), per elegir Francina Armengol per ocupar la presidència del Congrés dels Diputats, però quan més bé podrem comprovar per quina classe d’ètica es regeixen els polítics serà en el moment en què hagin de decidir si confien la direcció del Govern a Pedro Sánchez (a partir dels acords a què hauran arribat), ja que els punts de partida i les conviccions, són en alguns casos, com ja he dit, contraposats.

Ja fa temps que Pedro Sánchez ve renunciant a l’ètica de les conviccions per assumir la de la responsabilitat. Primer va acceptar formar un govern amb Pablo Iglesias i el seu equip després d’haver afirmat que, de fer-ho, no podria dormir tranquil. Més tard va decidir els indults als condemnats en el “procés” després d’haver afirmat que mai no els indultaria, i va prosseguir la seva marxa eliminant del Codi penal el delicte de sedició per aconseguir pacificar la situació catalana, i cal dir que amb força èxit, perquè no sols ha desinflat el globus independentista que, al 2017 va estar a punt d’esclatar, sinó que ha aconseguit que el seu partit obtingués 19 diputats en aquella comunitat mentre els dos partits independentistes (Esquerra i Junts) només en sumaven 14, i la CUP no n’obtenia cap.

Sens dubte, des de l’oposició conservadora, no s’han escatimat les crítiques a aquesta política, titllant al president de “vendepatrias” i en algun cas, fins i tot de “traïdor”. Tanmateix he de dir que aquesta crítica radical i gens mesurada és la més fàcil de fer, quan potser el que ha empès a Pedro Sánchez a actuar com ho ha fet hagi estat, precisament, d’haver adoptat l’ètica de la responsabilitat.

Respecte d’això, jo recordaria a Felipe González i a alguns vells socialistes (que, sens dubte, no ha estat tan durs en les seves crítiques a Pedro Sánchez com la gent del PP i Vox, però Déu n’hi do, el que han arribat a dir!), que, al seu moment, també ells van optar per l’ètica de la responsabilitat quan van empènyer el PSOE a renunciar al marxisme i, anys més tard, a votar en favor de l’entrada d’Espanya a l’OTAN. En efecte, no crec que, en prendre aquelles decisions (la primera va implicar fins i tot la dimissió de Felipe González  i un congrés extraordinari del partit), ho fessin en funció dels seus interessos personals, sinó basant-se en l’ètica de la responsabilitat que els va dur a canviar les velles doctrines, deixar de costat les seves conviccions i posar en moviment les energies socials que van impulsar la modernització del nostre país.

A nivell teòric, també va abordar aquesta qüestió Raymond Aron, un dels intel·lectuals conservadors més influents en el govern de França a la segona meitat del segle XX, en afirmar que la divisió entre les dues ètiques potser no és tan clara com alguns creuen perquè “no hi ha moral de la responsabilitat que no estigui inspirada en conviccions”.

Sigui com vulgui, la veritat és que el pacte —qualsevol pacte polític i, sens dubte el que poden dur a terme el PSOE amb els independentistes catalans (a més de Sumar, PNB, Bildu i BNG) no pot emparar-se tan sols en l’ètica del convenciment, ja que, sense renunciar a cap dels postulats que uns consideren indispensables mentre d’altres els titllen d’inassolibles, el pacte no podria donar-se, però no necessàriament aquestes renúncies, que sens dubte poden contradir els principis amb els quals aquests partits es van presentar a les eleccions, han de ser una traïció ni una manera espúria d’aconseguir el poder, com afirmaran segurament, si l’acord arriba, els portaveus de la bancada de la dreta, perquè no hi ha dubte que també poden ser una mostra d’haver optat per l’ètica de la responsabilitat després d’haver arribat al convenciment que l’altra alternativa política podria ser pitjor per al nostre país.

Dit això i acudint novament a Max Weber, penso no obstant que no hauríem de frivolitzar en l’anàlisi d’aquests dos tipus d’ètica, que fàcilment poden convertir-se en un clixé, ja que el pensador alemany traça molt sàviament el contrast entre tots dos, i una lectura atenta basta per posar en dubte aquest clixé. Diu Weber a La política com a vocació: “No és que l’ètica de la convicció sigui idèntica a la falta de responsabilitat o l’ètica de la responsabilitat a la falta de convicció. No es tracta en absolut d’això”, i menys encara treu conclusions que puguin oferir-se als uns i els altres com a recepta, ja que “no es pot prescriure a ningú si cal actuar segons l’ètica de la convicció o segons l’ètica de la responsabilitat, ni dir-li quan [s’ha d’actuar] segons una i quan segons l’altra.” Weber no creu, doncs, que estiguem davant una ètica bona i una altra dolenta, per dir-ho així, ni dona per descomptat la superioritat d’una sobre l’altra.

A més, ens prevé d’un possible error d’interpretació quan confonem l’ètica de la responsabilitat amb l’ètica de l’èxit. La política és, en un cert sentit, l’art del possible (d’aquí l’ètica de la responsabilitat), però no és tan sols la cerca del “èxit” el que la justifica. “Personalment —escriu Weber— per res del món voldria que la nació s’apartés del reconeixement que els actes no sols tenen ‘valor pel seu èxit’ (o resultats), sinó que també són valuosos per la convicció que encarnen”.

No és fàcil, doncs, dirimir sobre la bondat en el cas concret d’un comportament basat en l’ètica de la convicció o de la responsabilitat. I no obstant això, l’home ha de decidir, i ha de fer-lo honestament. Al cap i a la fi, Weber és un pluralista axiològic que contempla el conflicte de valors com l’ordit fonamental de l’experiència humana. Com ell diu molt bé, “la vida no coneix sinó aquesta eterna lluita entre déus”, i és impossible unificar els punts de vista que poden tenir-se sobre la vida. El xoc entre les dues orientacions de valor que representen l’ètica de la responsabilitat i l’ètica de la convicció és, per tant, una manifestació més d’aquest pluralisme agònic traslladat a la vida política.

Sens dubte, en els dies que estem a punt de viure, tindrem l’oportunitat de contemplar com es desenvolupa aquesta lluita i de valorar quin ha estat el comportament dels qui, aliens a ella, haurem de sofrir (i acceptar, ni que sigui críticament) les conseqüències dels seus resultats.

Recordo que el meu sogre, el doctor Mateu Seguí Mercadal, quan era director del diari “Menorca”, va mantenir, juntament amb un grup d’empresaris de la incipient indústria turística de la nostra illa, una reunió amb el ministre del ram, Alfredo Sánchez Bella. Hi havia en el món empresarial un gran interès per potenciar el turisme a Menorca que, a diferència del que havia succeït a les illes de Mallorca i Eivissa, s’havia mantingut aliena al procés i, per tant, a la riquesa que aquest comportava.

Encara que ningú no preveia aleshores que el turisme podia arribar a ser un problema de massificació, van demanar al ministre què es podia fer perquè el procés que per aquells anys s’iniciava es pogués contenir en un turisme selecte i de qualitat. La resposta del ministre, segons em va explicar el doctor Seguí, va ser tan sincera com demolidora (a més de cínica, ja que provenia del responsable màxim de la política turística de país). En el món del turisme —va dir— són els rics els que descobreixen els llocs paradisíacs i opten per establir-hi el seu negoci. Aquest, però, quan es desplega amb èxit, atrau tota casta de gent fins que es produeix una massificació que fa que el lloc deixi de ser atractiu per al turisme de qualitat, que marxa a cercar un lloc nou per reiniciar el procés.

No deixa de ser curiós que el ministre d’Informació i Turisme, és a dir la màxima autoritat política en aquest ram, no pensés que, des del ministeri (recordeu que aquella era una Espanya centralitzada on tot el poder es concentrava al Consell de Ministres), es podia dur a terme una política per evitar que passés això que Sánchez Bella considerava inevitable, i es limités a ser un gestor de l’economia que generava el turisme mentre creava riquesa per a, finalment, donar fe de la seva mort el dia que col·lapsava.

Aquesta anècdota em duu a pensar que no necessàriament el turisme és un fenomen social i econòmic que té una dinàmica fixada al seu ADN en la qual ningú no pot intervenir i ens empeny a aprofitar-nos-en mentre dura i a resignar-nos quan el procés ha finit. 

Avui, penso que és majoritària la creença que els governs hi poden dir la seva i tenen la possibilitat (i el deure) d’incidir en els processos turístics per tal que no esdevinguin la gallina dels ous d’or que —la faula és vigent des d’Isop— després de fer-nos rics, ens pot empobrir i fer que ens sentim desgraciats.

Si contemplem el panorama polític actual arribem, sens dubte, a la conclusió que els governs són conscients que poden incidir en el desplegament de la realitat turística d’un territori i orientar-la en un sentit o un altre, i saben també que en una terra com la menorquina on la indústria ha anat desapareixent i, de manera progressiva, ens hem anat decantant cap al sector de serveis, el turisme, ens agradi o no, s’ha convertit en el pilar de l’economia i, per tant, en l’eix vertebrador de la riquesa i del benestar dels ciutadans.

Si ens fixem ara en el que està succeint a casa nostra i, fent una ucronia, ens fos possible replegar novament aquell grup de menorquins que van reunir-se fa cinquanta anys amb el ministre Sánchez Bella, seria interessant descobrir què pensen del turisme que tenim i en quin estadi es troba el seu procés evolutiu, i no seria sobrer demanar-los si pensen que, realment, no s’ha de fer res —simplement deixar que es desplegui naturalment, sense posar-hi cap entrebanc— o potser creuen que, a través de la política (és a dir, de la presa de decisions) es pot fer alguna cosa perquè no col·lapsi.

Observant les polítiques que s’han dut a terme per part de les nostres institucions (bàsicament del Govern balear i del Consell Insular), veiem que els polítics que hem elegit per representar-nos-hi i per prendre decisions, han estat conscients que ells poden actuar —i han d’actuar— en un sentit o un altre, i que les decisions s’han de prendre sempre per afavorir el benestar dels ciutadans i l’economia del nostre territori que –això ningú no ho dubta— és un lloc dotat per la mà de Déu i que, a causa de ser considerat per molts com a paradisíac, ha provocat una gran atracció per ser visitat per gent de tot el món i, a conseqüència d’això, ha experimentat una transformació que abraça molts aspectes: s’hi han construït centenars d’hotels —milers, si parlem del conjunt de les Balears—, s’han construït pisos i xalets molt per damunt de les necessitats dels habitants, i s’ha abandonat la indústria alhora que moltes terres agrícoles han deixat de cultivar-se mentre la ramaderia i la indústria formatgera que se’n derivaven anava perdent cada dia més pes.

Davant aquesta realitat hem vist com, des de les institucions, es desplegaven dos tipus de polítiques: la que propiciava el creixement gairebé sense traves sota el paraigües ideològic de la “llibertat”, i la que, conscient del perill de sofrir un col·lapse, ha optat per una “regulació estricta”, que implicava protecció del territori (el PTI va ser a Menorca una mesura molt clara en aquest sentit), la moratòria en l’obertura de noves places, la limitació dels creuers per evitar els problemes de la massificació i d’atac al medi ambient, la prohibició de l’accés amb vehicle a platges verges, la restricció a l’entrada de vehicles etc. etc. i, per tant, comportava limitacions a la llibertat que, en la filosofia d’aquest sector, sempre ha d’estar al servei del bé comú i no és, per tant, absoluta.

Simplificant, és evident que els governs d’esquerra, amb més o menys fortuna, han intentat dur a terme aquesta darrera opció, mentre que els de dreta consideren que la llibertat és l’eix sobre el qual s’ha de desplegar l’economia turística.

Sense anar més lluny, el govern de la senyora Armengol, conscient i preocupat perquè en una població com la balear d’1,2 milions d’habitants, hi ha gairebé 500.000 places turístiques, havia aprovat un decreixement per tractar de contenir la saturació que les nostres illes presentaven. En canvi, el govern de la senyora Prohens que ha guanyat sobradament les passades eleccions autonòmiques però ha hagut de pactar amb Vox per poder governar en solitari, ha subscrit un acord que no fa basques a la construcció sense complexes de carreteres i circumval·lacions per combatre embussos, camps de golf, ports esportius etc., i aposta per un desplegament turístic sense gairebé limitacions.

N’és una prova que el nou conseller balear de Turisme, Jaume Bauzà, hagi anunciat reformes profundes que afectaran a la llei del fre turístic aprovada a l’anterior legislatura, que establia un mecanisme d’eliminació progressiva de places hoteleres, alhora que les places d’hotels obsolets tornaran a formar part d’una bossa que podrà adquirir-se quan es vulguin construir nous establiments.

I no ens hem d’estranyar, perquè la senyora Prohens creu —com molt bé ha escrit Nekane D. Hermoso— que les polítiques de decreixement turístic que postulava l’esquerra suposen també decreixement econòmic. Per això defensa aquesta nova regulació que anuncia el seu conseller de Turisme amb reformes de calat, com la que preveu la possibilitat que els allotjaments turístics i la oferta complementària puguin créixer en places sempre que la renovació suposi un augment de categoria i la incorporació de mesures d’eficiència energètica.

El temps ens dirà qui té raó. Per ventura Sánchez Bella anava errat i el turisme no té per què col·lapsar necessàriament, facin el que facin les institucions, perquè el creixement sense traves té una capacitat connatural per autoregenerar-se, cosa que dubto, si observem la massificació que, sobretot a Mallorca, sofreixen les platges i els llocs més emblemàtics del seu magnífic paisatge. Però… i si l’exministre tenia raó i el turisme col·lapsa? Aleshores només ens quedarà el consol de contemplar els ous d’or que durant uns anys va pondre la gallina que entre tots haurem mort i, com els protagonistes de la faula, només ens quedarà la possibilitat de lamentar-nos-en.

El que ha succeït a les darreres eleccions generals ens demostra que en aquest Madrid de què parlava al meu darrer article —el Madrid dels poderosos, de la gran banca, dels grans diaris que s’autoqualifiquen de “nacionals” i, en definitiva, en el Madrid que sap que disposa de tot el poder— es fa molt difícil entendre què ha passat realment. I els costa d’entendre per què Feijóo no ha guanyat les eleccions amb majoria absoluta, com preveien algunes enquestes, emulant així els resultats que, a l’ajuntament i a comunitat autònoma que duu el nom de la capital, van treure Almeida i Ayuso. Alhora, se’n fan creus que un candidat que suma 171 vots garantits (els 137 del PP i els 33 de Vox) no pugui ser investit president del govern d’Espanya.

González, Zapatero, Rajoy y Sánchez accediren a La Moncloa amb menys vots. Què és, doncs, el que dificulta que un home que presumia de moderat com Feijóo tingui tantes dificultats per aconseguir-ho? La resposta ve de l’aïllament que li provoca el seu maridatge amb Vox, i d’haver assumit gran part del seu bagatge ideològic que una gran part dels ciutadans considera que posa en perill els avenços socials i institucionals sorgits de la Constitució.

No basta, en efecte, afirmar, amb Feijóo, que no pot pactar-se amb els “enemics d’Espanya” tot referint-se als partits nacionalistes (alguns independentistes) de Catalunya i Euskadi, i no veure que, molt provablement, més enemic de l’Espanya plural que reconeix la Constitució ho és Vox, que demana suprimir les autonomies, retornar al model unitari de l’Estat que va regir durant el franquisme i dissoldre, tot declarant-los il·legals, els partits nacionalistes, alhora que el seu líder, Santiago Abascal, afirma que “les tensions tornaran a Catalunya si a La Moncloa cohabiten PP i Vox” i assegura que, si governen a Espanya, “es viuran moments pitjors que els que van succeir el 2017”.

Incapaços de veure quin és el mal que els afecta, i a pesar dels resultats electorals que han deixat el PP en estat de shock després que molts dels seus votants potencials van decantar-se per l’abstenció o bé optaren per donar suport al PSOE a les passades eleccions, el partit de Feijóo no modifica el seu rumb, com hem vist amb els pactes signats a Castella-Lleó, Extremadura, Balears, València i, darrerament, a l’Aragó.

En aquest darrer, tot i que el president del PP i candidat a la presidència del Govern autonòmic, Jorge Azcón, representa, segons he pogut llegir a la premsa, l’ala més liberal i menys dretana dels populars, l’acord aconseguit per ocupar el Pignatelli és una victòria ideològica sense pal·liatius dels postulats de Vox. Potser per això, l’home que ja presideix el govern regional no va voler acudir a la firma del pacte, evitant una foto que, tanmateix, s’haurà de produir tard o d’hora.

En una ressenya de l’acte en qüestió feta a partir de la lectura atent del pacte signat, podem llegir que, en comptes d’un projecte capaç de resoldre els problemes de l’Aragó i situar-lo en una tònica de modernitat d’acord amb els temps, conservadors i ultradreta han optat per fer gala d’una retrotopia de manual, dibuixant un Aragó que retrocedeix dècades. A l’habitual neoliberalisme que tanquen els seus acords, aquesta vegada construït a base de xecs escolars i bonificació dels impostos de donacions, successions i patrimoni fins als 700.000 euros (en això, doncs, molt semblantment a la nostra Comunitat autònoma), han consumat una tornada a l’imaginari més reaccionari de l’Aragó tardofranquista, quan el món rural era considerat, des del paternalisme de la capital, una mena de població indígena a la qual es pot prometre aigua per a regadius sense rendibilitat, sense cap model de desenvolupament ni cap alternativa.

En coherència amb això, PP i Vox han acordat derogar la Llei de Memòria Democràtica en una comunitat on la Guerra Civil va ser especialment dura, i en què, segons l’última actualització del mapa de fosses elaborat per mandat de la llei esmentada, quedarien pendents d’exhumar les restes de més de 10.000 aragonesos assassinats i llençats a més de 600 tombes anònimes.

Penso, doncs, que Feijóo no sols ha estat incapaç de desvincular-se de Vox i de la seva ideologia ultra que és, en alguns aspectes, marcadament anticonstitucional, sinó que ha acceptat de ser esclau d’aquest Madrid que, des dels anys 90 del segle passat, es proclama guardià de les essències d’Espanya al dictat d’un looby  de periodistes i mitjans de comunicació que fixen en cada moment qui és un bon espanyol i qui és enemic d’Espanya. Un looby que, en paraules d’Albert Sáez, “està finançat per grans empreses que fa anys havien estat públiques o que d’una manera o d’una altra tenen negocis vinculats a les disposicions que es publiquen al BOE perquè són concessions de serveis públics o proveïdors de l’Estat. I tenen bona relació amb alguns cossos de funcionaris, com ara els advocats de l’Estat i alguns membres de la judicatura.”

Aquest looby es el que va propagar la “teoria de la conspiració” arran de la victòria de Zapatero el 2004, i va declarar “il·legítim” el que Sánchez formà el 2019, i és també el que ha creat el mot “sanchisme”, que defineixen com una amalgama de “rojos i separatistes” en la qual ara es veuen forçats a incloure fins i tot un partit burgès com el PNV, un cop aquest també ha decidit barrar-los el pas.

El “Vota Txapote!” que cantaven a cor les bases del PP davant el balcó de la seu madrilenya al vespre de les eleccions és segurament el lema que ha fet que molta gent moderada s’allunyés dels postulats que deriven de l’aliança dels populars amb Vox, una aliança que mantén i reforça la divisió d’Espanya en dues meitats: la que formen aquests dos col·lectius i la més plural que engloba pràcticament tots els altres grups polítics, creant entre una i altra un fossat d’incomprensió.

Les dificultats que implica aquest fet les comprovarem aquesta setmana amb l’elecció de la Mesa del Congrés dels Diputats. I després, en l’elecció —si acaba essent possible— d’un president que pugui formar un govern estable.

Tret, doncs, que es produeixin canvis que, ara per ara, semblen impossibles, en l’elecció de la Mesa, el PP, grup majoritari de la Cambra, només comptarà amb el suport de Vox, la qual cosa l’allunya d’obtenir la presidència. I aquí el PSOE ha de decantar-se sense saber si acabarà aconseguint també la presidència del Govern. Tot indica que la primera contrapartida serà permetre tenir grup parlamentari propi als grups independentistes que no compleixen els requisits. I després quedarà per definir el repartiment dels membres de la Mesa i el nom del candidat o candidata a la presidència.

Un cop resoltes les primeres incògnites el proper dia 17, podrem besllumar una mica el que ha de venir després, però sense cap garantia d’endevinar-ho, perquè si bé sembla evident que, mentre Feijóo no sàpiga treure’s de damunt el pes insuportable de Vox, no assolirà la presidència del Govern, Sánchez no ho té gaire més fàcil, perquè ha de recollir els vots de tots els partits que ja li van donar suport a la passada legislatura, i haurà de comptar també amb els diputats que estan a les ordres de Puigdemont, un home que, des de 2017, està vinculat a la dinàmica de la confrontació amb l’Estat i que, de moment, no sembla que es conformi amb les ofertes de plurilingüisme a les Corts i amb la condonació del Fons de Liquiditat autonòmica.

La conferència que se’m va encarregar dins el cicle “40 anys de  l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears”organitzat per l UNED (Illes Balears) que el lector pot llegir si té interès a fer-ho en aquest mateix bloc, la vaig titular “Menorca i l’autonomia 40 anys després” i en la seva elaboració vaig intentar construir un text que fos útil per comprendre, sobretot, el paper que l’Estatut de 1983 i l’actual de 2007 donen als Consells insulars (de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera) dins el marc autonòmic.

Més enllà de fer una lleugera aproximació històrica al sistema de govern de les Illes Balears i del de cadascuna d’elles des de la conquesta catalana, que no sempre va ser el mateix, ja que el procés històric seguit per cadascuna de les illes és força particular i, en molts casos, ben diferenciat, m’interessava sobretot enfocar la conferència a partir de la meva experiència personal, ja que vaig intervenir molt directament en els debats sobre aquestes institucions que van tenir lloc entre 1975 i 1979 i he seguit estudiant la seva evolució jurídica i política d’aleshores ençà. Considero, per tant, que sense conèixer el rerefons d’aquests debats, que expliquen els canvis que s’han produït en la concepció dels “consells”, es fa difícil entendre la seva naturalesa jurídica i el paper que, sobretot des de les illes menors, hem volgut atorgar a aquestes institucions.

La conferència parteix, doncs, del passat històric més llunyà, però vol sobretot fer comprendre el perquè dels Consells Insulars i el paper que, en el futur, han de seguir representant com a institucions que són (des de 2007) de la Comunitat autònoma, al mateix nivell que el president, el Parlament i el Govern de la Comunitat.

Cent anys enrere, a l’Espanya que vivia sota el règim de la Constitució de 1876, la sobirania residia en el Parlament i en el Rei, i no era difícil dirimir quina de les dues institucions l’exercia amb més força, ja que havent acordat tàcitament prescindir de la voluntat del poble, el rei tenia sempre la darrera paraula i era el qui, arbitràriament, encarregava la formació de govern a un dels líders de la cambra baixa. Tot seguit, aquest el formava i dissolia les Corts, convocava eleccions generals i, indefectiblement, les guanyava el partit del líder que estava al capdavant del país per designació règia. Sorpreses, per tant, com les que vam tenir els espanyols el passat 23 de juliol no eren possibles. Guanyava sempre el candidat i el partit que el rei havia decidit que havia de guanyar. 

Hem, doncs, avançat i no poc amb la Constitució de 1978, aquesta que persones que encara no havien nascut aquell any o bé que amb prou feines tenien ús de raó quan va promulgar-se, de vegades critiquen durament parlant del “règim del 78”, quan aquest règim, amb totes les seves virtuts i defectes, és el més gran que li ha succeït al poble espanyol durant els darrers cent anys, precisament perquè no ha segrestat la sobirania política als ciutadans i permet que, tot i les crítiques de tupinada com les que va fer Ayuso dos dies abans del 28 de maig —“Sánchez se va a ir como llegó: con un intento de pucherazo”—, hagi de veure com a l’ajuntament de Madrid el PP treia una majoria absoluta. De tupinada, per tant, no n’hi va haver. L’acusació era falsa, una nova mentida.

També pot passar el que hem vist el passat 23 de juliol: que el partit (o la coalició) que havia de foragitar del poder els socialistes perquè “el pueblo ja no puede soportar el sanchismo”, no ha aconseguit prou vots per fer-ho d’entrada, com havien suposat, i ho tindrà molt difícil si les coses no canvien o no acaben produint-se unes noves eleccions que li siguin més favorables.

Aquestes sorpreses no s’haurien donat amb la Constitució de 1876, perquè el rei Felip VI hauria pogut “borbonejar” a plaer, com feia el seu besavi Alfons XIII, i ara podria decidir sense més discussió qui havia d’ocupar el poder. Avui, en canvi, el rei no pot fer el que li doni la gana, sinó que s’ha d’ajustar a un mecanisme constitucional que diu clarament com s’ha de procedir en aquest cas, tot i que, en el sistema que ens vam donar de democràcia representativa en el qual no elegim el president del govern sinó el Congrés dels Diputats, i són aquests els qui, un cop s’ha constituït el nou parlament, elegeixen la persona que ha d’estar al capdavant de l’executiu, el rei no pot “borbonejar”, però té un marge per decidir a qui encarrega el govern, ja que no hi ha cap norma escrita que digui que, forçosament, l’ha d’encarregar al líder del partit que més diputats ha aconseguit, perquè es podria donar el cas que, tot i així, aquest no tingués cap possibilitat de formar-lo.

Regula la qüestió l’article 99.1 CE, que posa en marxa el mecanisme de l’elecció de president un cop s’ha constituït el nou parlament, que, en el nostre cas, emprendrà la legislatura el proper 17 d’agost. Serà aleshores quan el rei proposarà, a través del president del Congrés, un candidat a la presidència del Govern, sabent que no hi ha, com he dit, a la Constitució cap article que l’obligui a proposar el candidat més votat. El rei té, per tant, un marge per actuar, la qual cosa no vol dir que es pugui guiar per les seves preferències polítiques personals que, com a tot ciutadà pot tenir-ne, però no pot exhibir ni, encara menys, ha de guiar-s’hi. 

No oblidem que l’article 56.1 CE diu que el rei “arbitra i modera el funcionament regular de les institucions”, i per això imposa al cap de l’Estat una obligació genèrica, que no és sinó la de fer possible que les institucions funcionin amb normalitat. I perquè funcionin normalment, el rei ha de proposar un candidat que, dins el marc d’allò que és possible —o previsible—, sigui viable.

Aquest sol ser el líder del partit que ha tingut més vots, però no sempre és així. Com no sempre, atesa la complexitat de la composició parlamentària, hi ha un candidat viable. És aleshores quan, havent transcorregut dos mesos sense que cap dels candidats que el rei ha proposat obtengui el suport de la majoria absoluta del Congrés en una primera votació, o bé de la majoria simple a la segona, es dissol novament el parlament i es convoquen noves eleccions. De fet, els espanyols ja en som experts, perquè hem passat per aquest tràngol dos cops durant els darrers deu anys.

El 2016, el rei optà per Mariano Rajoy per formar govern, però aquest, que representava la força més votada, declinà la invitació. Encarregà tot seguit la comesa a Pedro Sánchez i aquest no obtingué la majoria necessària. Però gràcies a haver-ho intentat, obrí la via d’un nou procés electoral.

Què succeirà ara? Ho desconeixem. Sabem, només, que Feijóo demana que sigui ell l’elegit en primer lloc per intentar el que, ara per ara, sembla impossible. I el rei pot encarregar-li aquesta difícil missió. Però també podria encarregar-la a Pedro Sánchez, si cregués que té més possibilitats per formar govern. I val a dir que tots dos ho tenen prou difícil després que el sistema d’elecció proporcional (amb lleugers retocs en favor de les províncies menys poblades) que ens vam donar a la Constitució de 1978, ha provocat la paradoxa d’un empat entre les forces de dreta (PP i Vox) i la coalició que ja donava suport al govern actual (PSOE, Sumar, PNV, EH Bildu i ERC), amb 171 vots cada grup. 

Desconeixem avui si aquesta mateixa coalició que va donar suport a Sánchez pot reeditar-se novament, però sí sabem que cap d’aquests partits donarà suport al PP més Vox, ja que així ho han manifestat. Tenim, doncs, que, si la coalició es reedita, tot queda a les mans de Junts, el partit que lidera Puigdemont des de Waterloo, que ha de votar sí o bé ha abstenir-se depenent del que voti Coalición Canaria.

Què decidirà Puigdemont? Ara per ara, sembla impossible saber-ho. És evident que, si ell ho vol, pot fer president Pedro Sánchez, però, com deia Albert Sáez a la seva tribuna de El Periódico, no ho farà perquè l’hi exigeixi la direcció del seu partit. No ho farà només per evitar que Vox governi Espanya i no ho farà d’esquitllentes. Per tant, molta feina té Pedro Sánchez per esbrinar per què ho farà o no ho farà Puigdemont.

El que sí sabem és que Sánchez no podrà treure el peu de la Constitució. Com no l’ha tret fins ara a pesar de les crítiques. No el va treure amb els indults, que tant han contribuït a la pau a Catalunya i a l’apaivagament de l’independentisme que, en conjunt, ha tret cinc diputats menys que el PSC. El marc jurídic està, doncs, molt taxat, i tanmateix hi ha camí a fer per la via política, i aquest camí ara només el pot intentar Pedro Sánchez amb el suport dels partits que han estat amb ell els darrers quatre anys.És cert que la imprevisibilitat de Puigdemont, que està pendent de resolucions judicials, europees i espanyoles, és l’únic factor que ningú no discuteix, i això fa que molts ens demanem a canvi de què podria donar suport a un nou govern socialista. La resposta no és fàcil, però estic convençut que, amb la Constitució de 1978 a la mà, hi ha encara moltes possibilitats de fer camí. I crec que seria un èxit per a aquesta Constitució i per a l’Espanya plural de la què jo em sento partícip que el president del Govern  es pogués elegir amb el vot dels nacionalistes bascs i catalans, perquè això capgiraria damunt davall l’esquema sobre el qual se sustenta l’Espanya única que tant de poder ha concentrat a Madrid i ha provocat un enfrontament entre dos blocs irreconciliables des que José María Aznar va besllumar que era aquest enfrontament i la negativa al diàleg amb els qui tenim una diferent concepció de l’Estat, el que podia encimbellar la dreta al poder. 

El Madrid que es confon amb el poder econòmic i polític, el Madrid on periodistes de premsa i radiofònics consideren que representen l’Espanya real, el Madrid —encara pitjor— que es confon amb Espanya (“Madrid es España” Ayuso dixit) ha topat amb un mur que no esperava el passat diumenge després que es van obrir les urnes. De fet, tampoc jo no l’esperava, aquest mur, però no us estranyareu si us dic que la meva reacció davant la “sorpresa” no va ser la mateixa que vam poder llegir a les cares dels qui, fent saltirons, o el que és el mateix, fent de la necessitat virtut, van sortir al balcó del carrer Génova madrileny per dir que havien guanyat les eleccions. I aquest cop no mentien, perquè realment havien guanyat, si ens ateníem als resultats obtinguts. Els 136 diputats del PP eren 12 més que els 122 que havia tret el PSOE, i els 33 del seu aliat Vox eren 2 més que els 31 de Sumar. Per tant, la victòria era clara, però no era la que havien predit i desitjaven. Perquè l’objectiu de Feijóo no era vèncer el PSOE sinó derrotar el “sanchisme” (com si amb aquest concepte es definís una ideologia), i per poc que fossin capaços de sumar, tots sabien que el resultat obtingut no era suficient per aconseguir-ho sense problemes. N’hi havia prou amb la simple observació de les cares i els rictus que no podien amagar perquè els espectadors veiéssim clarament que les paraules que allí es van pronunciar no es corresponien amb els sentiments que els dictava el cor. En  definitiva, n’hi havia prou per comprendre que, dient aquest cop la veritat, novament mentien.

Quan en un discurs molt desafortunat Feijóo va dir que, si no aconseguia formar govern seria la primera vegada que, a Espanya, el líder del partit més votat no accediria a la Moncloa —sens dubte una veritat com un temple—, jo li recomanaria que n’assimilés una altra, de veritat, perquè si finalment no hi accedeix, serà ell qui tindrà el (des)honor de ser el primer líder del partit més votat que ha estat incapaç de formar govern perquè té el rebuig de gairebé totes les forces parlamentàries. I aquest no és un problema menor. I no ho és perquè, contràriament a l’aposta profundament democràtica que han fet els líders de les dretes francesa i alemanya de barrar el pas a l’extrema dreta, Feijóo ha llençat el seu partit als braços de Vox, i un cop ha fet aquesta opció, només té la possibilitat d’aportar al seu projecte el vot de UPN (1), que sumat als que han tret finalment PP i Vox després del recompte del vot estranger, que n’ha afegit un als populars a costa dels socialistes, dona 171 diputats.

Li ho va dir ben clar Andoni Urtuzar el passat dilluns quan Feijóo intentà aconseguir el suport del Partit Nacionalista Basc (PNV). I també li ho ha dit Coalición Canaria (CC). Amb Vox no van ni a missa, encara que siguin ultracatòlics els seus diputats.

Què és, doncs, el que ha succeït? Per què un Partit Popular al qual tot semblava que li venia de cara s’ha estrellat contra un mur? La resposta no és fàcil i suposo que tampoc unívoca, encara que és més senzill fer-la a posteriori que intuir-la abans de les eleccions. Per tant, em trec tot el mèrit respecte del que ara diré. I tanmateix hi ha una sèrie de factors que segurament han estat clau perquè s’hagi produït aquest resultat insatisfactori per a la dreta espanyola. Els analistes polítics n’han esmentat alguns, comesos sobretot durant la darrera setmana de la campanya electoral: no anar al debat a quatre de TVE, que va tenir un rellevant 34% de ‘share’, va provocar la sensació que Feijóo defugia la trobada perquè temia perdre. I els desmuntatge de la mentida sistèmica que li va fer la presentadora de TVE Silvia Intxaurrondo respecte de l’actitud del PP en els debats sobre les pensions, va deixar ben nu el personatge. En realitat, la periodista va aconseguir el que no va saber fer Pedro Sánchez en el cara a cara que van tenir a La Sexta: demostrar que Feijóo no és fiable. Aquell “No. Mis datos son correctos, señor Feijóo. Ni en 2012, 2013, ni en 2017 [el PP vvotó como dice Vd. en los debates sobre las pensiones]” va ser demolidor.

Tot i això, crec que el més decisiu perquè, contra pronòstic, el PSOE aguantés el vendaval que empenyia  Feijóo a La Moncloa van ser els pactes amb Vox a València, Extremadura i les Balears. Potser no tant pels pactes en si mateixos, sinó perquè els nous alts càrrecs de Vox d’aquestes comunitats van abocar ràpidament idees tan oposades a la modernitat i tan sectàries —sobre el paper de la dona, prohibint obres de teatre, segrestant llibres d’algunes biblioteques públiques etc.— que van enervar molts moderats. I el resultat ha estat evident: menys confiança en Feijóo com a president, menys vots al PP (dels que el partit esperava) i majoria insuficient per formar govern. Els electors van protestar contra Sánchez en les municipals de juny, però a les generals del juliol no han donat prou confiança a Feijóo per les excentricitats de Vox que ha contaminat la gent del PP (el “vota Txapote” de la nit electoral n’és un exemple).

No voldria oblidar, però, un altre element, de força més calat, que demostra que el pacte amb Vox no era només una “excepció” que es veien necessitats d’afrontar, sinó —i això em sembla greu— una constatació que molts dels postulats de l’extrema dreta havien ja estat assimilats pel PP —per aquest PP en el qual no es reconeixia José María Lassalle i la gent demòcrata i moderada com ell, segons explicava a l’article que vaig esmentar fa un parell de setmanes—. I aquest biaix, aquest corriment cap a l’extrema dreta, s’ha vist de manera molt nítida en el suport que, abans de les eleccions, donà a Georgia Meloni i a les seves tesis favorables a l’ingrés de l’extrema dreta en el grup que, a Europa, té l’actual Partit Popular Europeu.

Aquest suport, que passà inadvertit a molts comentaristes espanyols (i no diguem a les forces polítiques i econòmiques del Madrid que es confon amb Espanya) el va veure clarament Enric Juliana. “Quina no seria la meva sorpresa —ha escrit a La Vanguardia—, quan la setmana passada, dos dies abans de les eleccions, el Corriere della Sera reproduïa a tota pàgina una entrevista del diari El Mundo amb Alberto Núñez Feijóo, en què aquest es pronunciava obertament a favor de l’ingrés de Meloni al Partit Popular Europeu.” És a dir que el “moderat” Feijóo feia campanya pels Germans d’Itàlia, que presideix la primera ministra italiana, i per Llei i Justícia, el partit de l’ultradretà Mateusz Morawiecki, que ha seguit amb molta atenció la campanya espanyola i ha manifestat el seu suport a Vox. Vet-aquí, doncs, la importància que, per a la democràcia europea, ha tingut aquest resultat electoral. 

No vull, però, acabar aquest article sense advertir que, a pesar del que he dit fins ara, soc molt conscient de la gran dificultat que tindrà Pedro Sánchez per formar Govern. Avui només sabem que Feijóo no pot aconseguir més de 171 diputats, xifra que difícilment li pot donar la presidència, però això no significa que l’alternativa sigui clara, perquè Sánchez no ha obtingut tampoc la confiança necessària per aconseguir-la fàcilment, ja que s’ha quedat amb 121 diputats (1 més que el 2019), que, afegits als 31 de Sumar, fan 152, per sota, doncs, dels 171 del PP, Vox i UPN. Però és cert que, si Sánchez aconsegueix sumar els socis de la legislatura passada (Sumar, ERC, EH Bildu, PNV y BNG), amb un total de 171 diputats, necessitarà també per ser elegit els vots positius de Junts (7), el partit de Puigdemont, que, si hem de creure el que diuen els seus representants, converteix aquesta possibilitat en una quimera. O potser no, com diria Mariano Rajoy. Però d’això en parlaré un altre dia.Avui em limitaré a constatar que la gran diferència entre Feijóo i Sánchez és que el primer, tot i guanyar, ha sortit molt tocat, mentre que Sánchez, que ha perdut, ha vist reforçat el seu posicionament com a líder de l’esquerra. Ara que, si finalment Sánchez aconsegueix ser investit, preparem-nos, perquè allò de “Sánchez ha vendido su alma a los independentistas, los terroristas y a los enemigos de España” serà un martelleig tan continu com inaguantable. 

El marge d’error de les enquestes fa que arribem al dia de les eleccions amb els escenaris oberts. Tanmateix, a pesar que les sorpreses sempre es poden donar, sembla dat i beneït que es produirà una gran victòria del PP de la mà d’Alberto Núñez Feijóo, ja que cap sondeig, excepte l’enverinat CIS de Tezanos, la posa en dubta. I tots deixen molt clar que la recuperació que anhelava Pedro Sánchez per al bloc de l’esquerra no arriba per cap banda. Fins i tot és improbable que la suma de les esquerres pugui configurar una minoria de bloqueig que eviti la majoria absoluta de les dretes sumant PP i Vox.

L’únic dilema que tenen, per tant, els espanyols —que es resoldrà aquesta nit—, és si Feijóo necessitarà o no de Vox per governar i, si es dona aquest supòsit, quina serà l’actitud del PSOE: permetrà, abstenint-se, un govern de Feijóo en minoria o forçarà l’acord d’aquest amb Vox? 

El que sí sembla clar abans de saber quina serà la nova composició del Parlament és que haver-nos enfrontat els espanyols en dos blocs irreconciliables no ha estat en cap cas una bona idea, ni tan sols per a aquells que esperaven obtenir un benefici electoral amb el dit enfrontament. És, mutatis mutandis, el que ja va passar a Catalunya amb els independentistes i els dits constitucionalistes, i aquell enfrontament tampoc va ser bo per a ningú. A més, ressaltar el perill de Vox (exercici que jo he practicat a consciència), no sé si ha estat una bona idea, ja que no ha estimulat els votants del PSOE i, en canvi, ha col·laborat a presentar Feijóo com el vot útil davant de l’extrema dreta, com va succeir a Andalusia a les passades eleccions d’aquella comunitat autònoma.

Per això, si es produeix una contundent victòria de la dreta (jo no descarto fins i tot una possible majoria absoluta de Feijóo) i aquest necessita de Vox per formar govern, crec que seria un error que l’esquerra s’enroqués en el “no és no” afavorint aquest pacte, com ha passat a Extremadura, Aragó, València i les Balears, perquè el pacte acabarà per donar un poder i una visibilitat a Vox que no es mereix. I encara menys ens mereixem els espanyols que es provoqui un bloqueig (si les xifres el permeten, cosa que dubto) que ens empenyi a unes altres eleccions, com va succeir el 2018-2019. El bloqueig d’Espanya en plena presidència europea seria una irresponsabilitat, com també ho seria haver d’acudir novament a les urnes quan cap partit té res nou a oferir, excepte més enfrontament, més insults i més mentides disfressades amb mitges veritats. Aquest no seria un bon panorama per al futur del país.

Vist el que ha passat a la campanya electoral, crec que tots els grups, excepte Vox, que ha actuat de manera previsible oferint als electors la imatge d’un país que no es correspon amb la realitat, envoltant els seus missatges amb un llenguatge d’odi, menyspreu, venjança i nostàlgia d’un passat imperial que ni va ser el que ells prediquen ni podrà ser-ho en el futur, la decepció m’ ha vingut de la mà dels dos grans partits: PSOE i PP.

Des del meu punt de vista, Pedro Sánchez ha estat incapaç de veure l’allau que li queia damunt i, encara menys, ha sabut comprendre i acceptar el que li estava succeint, i aquesta és la causa que, com deia gràficament Albert Sáez, hagi posat cara d’esbojarrat, de persona que no entén el que li està passant i hagi caminat malhumoradament i reclamant totes les complicitats que ell no ha tingut en aquests cinc anys.

No hi ha res pitjor, en política, que considerar-se injustament incomprès, res pitjor que creure que la gent —aquella per a la qual has treballat amb ganes— es mostra incapaç de veure les bondats d’una política que, al teu judici, l’afavoria i, això no obstant, et dona l’esquena o no respon favorablement als avisos que tu li estàs fent perquè entengui que el que ve serà molt pitjor. En aquestes situacions, el polític acaba sent incapaç de copsar els propis errors i perd l’orientació, i això és francament perillós, ja que, davant d’un resultat electoral negatiu —el que, segurament, es produirà avui vespre per a Pedro Sánchez— difícilment s’actua amb la claredat de mires que s’exigeix en situacions difícils i compromeses.

Però no seria honest si no digués també que m’ha sorprès la campanya de Feijóo que, sens dubte, ha estat un èxit per a ell i per al seu partit, però que ha creuat totes les línies vermelles que un polític moderat (sigui conservador o progressista) mai no ha de creuar. I ho dic perquè crec que el PP ha construït la seva exitosa campanya electoral sobre la deslleialtat més profunda, i és precisament això el que ha dut a terme Feijóo: mentir amb aplom i serenitat, fins i tot amb aquell estudiat mig somriure que li va fer guanyar el debat amb Sánchez de manera contundent.

Feijóo, doncs, va noquejar Sánchez que estava segur de no perdre, però això no treu que el vagi guanyar mentint en qüestions de gran calat econòmic i social, i fent una cosa pitjor encara —que ha prodigat al llarg de tota la legislatura—: negar els encerts del Govern d’Espanya i soscavar així la seva autoritat ètica, tant davant dels espanyols com de les institucions de Brussel·les. Ara bé, també nosaltres hem de passar-nos la mà pel pit, ja que no és només culpa seva que venci la mentida, ja que aquesta mai no triomfaria si tinguéssim la capacitat crítica de detectar-la i denunciar-la.

I no podria concloure aquest article sense esmentar d’altres intervinents en la campanya que mereixen la meva crítica, com l’arquebisbe d’Oviedo, que ha decidit entrar-hi de ple amb un article publicat a ABC amb el qual s’alinea amb la dreta sense fer tan sols distinció entre PP i Vox. Sens dubte, amb l’article que ha intitulat “De incendios y elecciones generales”, l’arquebisbe s’ha posat al capdavant de la manifestació contra el Govern de Sánchez, a qui, sense nomenar-lo expressament, envesteix sense pietat, pel fet de provocar el ” desplazamiento calculado de la presencia cristiana en la sociedad”, i perquè “lo que la comunidad cristiana pueda hacer o decir, sufre una censura implacable al ser expulsada del paraíso de la modernidad donde se autoentronizan en su templo los nuevos predicadores”.

No es priva, doncs, l’arquebisbe d’envestir contra ells membres del Govern socialista afirmant que són “los amigos de todos los excesos paniaguados, las malas compañías que imborrables tienen en sus genes la sangre de sus actos terroristas o la rentable monserga de sus aspiraciones ‘indepes’, aliñadas concesiones y bendecidas con indultos como moneda de cambio”.

O sigui que la gran desinflamació de l’independentisme que s’ha produït gràcies a la política del Govern de Sánchez, que obté la crítica diària i contundent de Carles Puigdemont i dels seus amics, als quals, per cert, inflamà la nefasta actuació de Mariano Rajoy amb el seu no fer res, excepte crear una policia paral·lela pagada amb els fons reservats, no s’ha de tenir en compte perquè, segons l’arquebisbe, la maldat de l’esquerra es troba en els seus gens. Tanta caritat m’esborrona!

També rep la seva crítica —i aquest cop en to de befa—l’activisme de Greta Thunberg “con sus cambios climáticos y demás corifeos que la jalean”, i perquè ningú no s’enganyi, el monsenyor conclou la seva particular campanya electoral dient-nos en favor de qui hem de votar, perquè cal que triem “entre el desastre trucado y mendaz y el cambio deseable”. Per tant, “hay que escribir pacientes un itinerario juntos […] lejos de los pirómanos mendaces”. “España lo necesita y se lo merece”.

Comprendrà el monsenyor que, a aquestes paraules, jo no puc respondre dient Amèn.

La campanya electoral per a les eleccions generals del proper 23 de juliol creua avui la meitat del seu temps i ho fa quan pràcticament totes les comunitats autònomes ja han tancat els seus governs. I la lliçó que aquests dies tots els espanyols hem après és que el Partit Popular no només no ha posat barreres a la coalició amb Vox, sinó que ha pactat sense pudor amb aquest partit quan els seus vots eren necessaris per configurar els governs autonòmics, ja sigui introduint membres d’aquest als executius o pactant un suport extern a canvi d’acceptar moltes de les seves pretensions ideològiques i donant la presidència dels parlaments a diputats que, si hem de fer cas als postulats que defensaven (i continuen defensant), tenen com a objectiu l’eliminació dels parlaments i dels governs autonòmics i el retorn a l’estat unitari que estava vigent a Espanya durant el franquisme.

És, sens dubte, una paradoxa, una contradictio in terminis, un absurd que pot comportar conseqüències fatals, però és, no ens enganyem, una realitat que tenim davant dels nostres ulls. És cert que, com assenyalava en un dels meus articles anteriors, aquest no és un procés que afecti només Espanya, ja que, llevat d’Alemanya i França, són molts els estats europeus que han cedit al xantatge de l’extrema dreta i han decidit conviure amb ella, amb la qual cosa no només la blanquegen, sinó que —molt pitjor encara— acaben assumint molts dels seus postulats.

Com a prova, les dues esmenes que Feijóo ha fet al seu propi programa en relació al seu posicionament a Catalunya. En la seva primera visita a Barcelona com a líder del PP, va defensar la “nacionalitat catalana” davant de les “mentalitats centralistes”. Amb això, segons assenyalava Lola García, Feijóo intentava una mena d’adaptació del “galleguisme integrador” de la Fundació Castelao que defensava a la seva terra i que li va servir per fer front a l’independentisme gallec. Però el gest va provocar urticària al seu partit i de seguida van arribar les matisacions. Fa poc més d’una setmana, en una entrevista a El Periódico, Feijóo va admetre que la taula de diàleg entre els governs central i català podria mantenir-se si ell governés. Hores després, el PP ho va desmentir.

I no ens ha de sorprendre que acabi contradient molts dels seus postulats ideològics, ja que el primer punt del programa electoral de Vox per a les eleccions del proper diumenge diu així: “Promourem un estat unitari”; propòsit que matisa tot seguit afirmant que “mentre no aconseguim aquest objectiu, proposem la devolució immediata a l’Estat de les competències en Educació, Sanitat, Seguretat i Justícia [i] limitarem en tot el possible la capacitat legislativa autonòmica.” Coherència total, ja que aquestes mesures estaven també recollides en el programa per a les eleccions autonòmiques i, tot i així, el Partit Popular no ha dubtat pactar amb Vox, com si aquestes afirmacions no tinguessin conseqüències per al futur del país i de la democràcia.

Però el programa de Vox no s’atura aquí, sinó que propugna acabar amb els drets històrics que recull la Constitució per al País Basc i Navarra afirmant “que provoquen la desigualtat entre territoris”. I lliga aquest propòsit a la seva versió unitària i funcional de l’Estat, que decideix sustentar exclusivament sobre la llengua espanyola “garantint-ne el seu ús en tot el territori nacional”, com si avui aquesta circumstància estigués prohibida, quan la realitat és que l’espanyol és l’única llengua de les que es parlen a Espanya el coneixement de la qual no és només un dret sinó també un deure (art. 3 C.E.). I n’hi ha prou d’observar el nostre entorn per veure que és pràcticament l’única que ocupa els mitjans informatius de tot el país, amb poques excepcions.

Vox es proposa també eliminar les policies autonòmiques per integrar-les en els cossos nacionals, així com derogar la Llei integral de Violència de Gènere, aprovada per unanimitat el 2004, a més d’eliminar qualsevol legislació de gènere, tot vigilant que  en l’accés a la funció pública, no es discrimini cap dona “davant homes que s’autopercebin (sic) dones i pretenguin ocupar espais reservats per a elles”, la qual cosa comporta la derogació  de “les lleis ideològiques […] que col·lectivitzen l’individu i el sotmeten a les exigències de grups d’interès, ja sigui LGTBIQ+ o Llei trans.” No cal dir que en el seu govern no hi haurà cap Ministeri d’igualtat.

Aquest és, doncs, el panorama al qual s’enfronta Feijóo si, com pronostiquen moltes enquestes, el PP no té cap altra forma d’accedir al govern de l’Estat que amb el vot de Vox, ja que només Vox està disposat a donar el seu suport al PP. No és estrany, doncs, que un home com José María Lasalle, que va servir primer com a assessor de Rajoy en l’oposició i després com a secretari d’Estat de Cultura i d’Agenda Digital, expressés la seva desorientació en un article publicat a El País manifestant un gran disgust davant la possibilitat d’una ferma aliança entre el partit al qual va servir i Vox. “Crec parlar —deia— en nom de molts que viuen instal·lats en l’àmplia i extensa franja de la centralitat política. Gent moderada, professional, d’idees liberals, universitària i amb una vida relativament acomodada. Espanyols que no donen lliçons d’espanyolitat a ningú, però que no suporten la radicalitat, la intolerància i la prepotència, vinguin d’on vinguin. Que encarnen aquesta franja de la població que aglutina la societat perquè es relaciona amb tothom i té capacitat per escoltar, empatitzar i parlar més enllà dels conflictes territorials, les tensions socials i les diferències generacionals”.

I no és estrany que Lassalle estigui perplex, ja que en el programa de Vox s’expressen altres línies d’acció gens menors, com derogar la llei de l’avortament, reduir dràsticament l’IRPF, deportar de seguida tots els immigrants irregulars, tancar els centres d’atenció a menors no acompanyats, que seran enviats als seus països establint un bloqueig naval per evitar l’arribada de pasteres, il·legalitzar partits independentistes, declarar la guerra comercial a Marroc imposant més aranzels als seus productes agrícoles i rebutjar la primacia de la Justícia europea sobre l’espanyola. I naturalment, recuperar el delicte de sedició, a més d’incorporar el de traïció, entre altres mesures, com ara el suport a la segregació per sexes a les escoles i la inclusió en els temaris escolars de “les gestes i fites dels nostres herois nacionals”. Per tant, “¡Santiago y cierra España!”.

Però el més curiós de tot el que passa avui al nostre país és que, com assenyalava encertadament Enric Juliana, sense la feina de Vox, el Partit Popular no encapçalaria les enquestes. I això és així perquè la coalició entre ambdós partits ja existeix. És una coalició, diu el periodista, d’estats d’ànim, modelada per les xarxes socials, per la televisió privada i altres importants mitjans de comunicació, que ha cristal·litzat amb molta força a Madrid amb Isabel Díaz Ayuso, els altaveus de la qual se senten a tota Espanya, encara que amb menys intensitat a Catalunya, el País Basc i Navarra.

Però sí l’escoltem —i ben fort!— a les Balears, on la presidenta Prohens, si bé no ha incorporat membres de Vox al seu gabinet, els ha situat a la presidència del Parlament, els ha imposat als governs dels Consells insulars de Mallorca i Menorca, quan aquesta mesura era innecessària per constituir-los i per ostentar-ne la presidència, i ha pactat un programa conjunt de més de cent mesures que fa que, en gran part, el programa que haurà d’aplicar durant els propers quatre anys durà en molts aspectes —alguns d’ells crucials—, la signatura de Vox.

Cercant els perquès de l’ascens del nacionalisme (populisme) ultra, Carles Casajuana (La Vanguardia 3/07/23) assenyala dues causes en les quals potser poca gent ha reparat: la primera radica en el fet que, si l’any 1990 més d’una tercera part de la població mundial vivia en condicions de pobresa extrema amb menys de dos dòlars al dia per càpita, avui les persones que viuen en aquestes condicions són menys del 10%. Aquesta és per se una bona notícia per la humanitat, perquè implica que, en un parell de generacions, més de mil milions de persones, sobretot d’Àsia i d’Amèrica, han sortit de la misèria i s’han introduït en els circuits econòmics que els permeten competir amb els treballadors europeus, però alhora perjudica aquests darrers perquè els nouvinguts al mercat en països emergents cobren poc i amb prou feines tenen drets socials, si els comparem amb els treballadors europeus o del món Occidental desenvolupat, i això té com a conseqüència immediata que moltes empreses poden traslladar la producció d’un continent a l’altre amb facilitat. 

La conseqüència d’aquest canvi comporta que les classes mitjanes i els treballadors europeus que havien donat suport majoritàriament als partits socialdemòcrates, avui veuen, desencisats, que aquests partits ja no els garanteixen la preservació de l’Estat de benestar i han d’acceptar unes condicions laborals que, essent superiors a les dels països emergents, són, però, cada cop pitjors per a ells. El resultat —diu Casajuana— és que es passen a l’extrema dreta. Es crea així una gran paradoxa: les classes benestants, les persones amb més formació, els que s’han beneficiat de la globalització, voten sovint a favor dels partits socialdemòcrates. En canvi, els treballadors i les persones amb una formació més bàsica, que han vist com el seu nivell de vida baixava, voten a favor del populisme de dretes. És el que va passar als Estats Units amb Donald Trump i el que pot estar passant a Europa.

Casajuana assenyala també unes causes d’aquest auge ultradretà que no responen a factors econòmics. És el cas de la celeritat dels canvis tecnològics, que impulsen el retorn a valors tradicionals per la inseguretat que generen entre els que no poden seguir-ne el pas; i també els avenços en el terreny de la igualtat de drets, sobretot l’ascens de la dona, l’aprovació del matrimoni homosexual, els drets als col·lectius LGTBIQ+, etcètera. Seria ingenu —escriu— ignorar les resistències que encara existeixen. I això perquè l’assimilació de tots aquests canvis de models familiars exigeix temps. Les lleis són més fàcils de canviar que les mentalitats.

Més enllà d’aquestes reflexions, que em semblen interessants, pel que fa a les causes de l’auge de l’extrema dreta, jo tinc la impressió que, potser d’una manera molt generalitzada, la dreta radical europea (que creix com l’escuma pertot arreu) ha centrat els seus objectius de denúncia en tres assumptes que li donen bons dividends electorals: la xenofòbia contrària a la immigració, el replegament nacionalista i proteccionista contrari a la Unió Europea (UE), i la desqualificació frontal de la “classe política” convencional acusada de parasitisme i corrupció. Els ultres, doncs, creixen tant per raons subjectives (capacitat de lideratge per recollir els descontents davant l’esgotament propositiu de noves polítiques per part dels partits de l’establishment), com objectives (i cito entre aquestes la mal resolta crisi de 2008 i el deficient funcionament de les institucions democràtiques). 

El cert és que el discurs ultra (que sembla “nou” malgrat el seu arcaisme de fons) funciona perquè explota les pors, agrupa els rebutjos, rescata els odis i promet sortides fàcils a situacions complexes. En aquest sentit, la xenofòbia i el xovinisme han revigoritzat el mite que la solució és la de tornar a les nacions “pures” i “sobiranes”.

Veiem, doncs, que l’extrema dreta és molt hàbil en la denúncia, però les seves propostes són absolutament demagògiques i, d’aplicar-se, tindran conseqüències funestes per als països europeus i per als immigrants extracomunitaris. Els ultres, doncs, assenyalen culpables fàcils (els immigrants, Brussel·les, la globalització) i proposen fórmules expeditives primàries (tancar fronteres, liquidar la UE, tornar al proteccionisme). Més en particular, exploten la islamofòbia: els musulmans són inintegrables, el seu horitzó cultural és incompatible amb els valors europeus, són un llast per a l’Estat del benestar i augmenten la delinqüència i el terrorisme.

L’altre gran argument se centra a denunciar la globalització i l’europeisme, dues cares de la mateixa moneda des del seu punt de vista. Per això propugnen un replegament proteccionista i un rebuig frontal a la UE. Per a ells, la UE és vista com un artefacte elitista, tecnocràtic, desnacionalitzador i antipopular. Per això, els ultres exigeixen abandonar o fins i tot desmantellar la UE per recuperar la mítica “sobirania nacional”, reservar l’Estat del benestar als “nostres” i acabar amb una “classe política” oligàrquica i privilegiada.

I la mítica sobirania nacional comporta una lluita per aconseguir la “unitat funcional” de l’Estat, que els empeny a treballar per a la consecució de poblacions monoètniques, monolingüístiques i monoculturals. Ells saben que aquest darrer objectiu es pot obtenir de diverses maneres: mitjançant el genocidi, mitjançant la neteja ètnica, mitjançant les polítiques d’apartheid o d’una manera més subtil (que és la que ells han escollit): procurant l’assimilació forçada a través de la coerció estatal i, per tant, imposant una llengua sobre les altres i destruint les cultures i tradicions populars que no s’adeqüen a l’oficial.

Per poc que us fixeu en les declaracions d’Abascal i dels seus homes a casa nostra, fàcilment observareu que la implantació generalitzada de l’idioma espanyol (l’únic que ells fan servir) és, per a VOX, una qüestió prioritària (més fins i tot que d’altres polítiques econòmiques). I no és estrany, perquè la imposició dels idiomes nacionals és un bon exemple de violència en favor de l’homogeneïtzació nacional. Ni un 10% de la població de França parlava francès o entenia les declaracions revolucionàries a la fi del segle XVIII, i el primer parlament italià de Torí, en 1860, parlava francès perquè ni un 3% de la Itàlia del Risorgimento parlava el dialecte de la Toscana, que posteriorment es va convertir en l’italià. La fèrria disciplina de les casernes i de les escoles trigaria encara generacions a matar les llengües populars i a imposar només un dialecte com a llengua nacional, procés que va durar en tots els casos fins al segle XX, realitzant d’aquesta manera el que el lingüista Antonio de Nebrija ja havia procurat amb la seva primera gramàtica castellana (1492): fer de l’idioma una arma de l’imperi.

Amb la victòria del principi d’ “autodeterminació nacional”, proclamat pel president dels EUA Woodrow Wilson a final de la I Guerra Mundial i l’ensorrament de les utopies i moviments internacionalistes, la legitimitat política va passar definitivament des de principis universalistes democràtics a la “nació”. I la idea d’identitat entre les fronteres culturals, ètniques i lingüístiques amb les fronteres estatals serveix des de llavors com a mobilitzador d’enfrontaments bèl·lics a tot el món. La unitat nacional funciona, doncs, com a religió civil per sobre de qualsevol altre objectiu social o polític.

Així doncs, el “nacionalisme d’Estat” que havia sorgit a la fi del segle XIX, va acabar convertint-se en el sistema de creences més poderós del segle XX. Per què? Doncs perquè la seva força resideix en la seva senzillesa. El nacionalisme és una caixa buida de contingut que es pot omplir amb qualsevol ideologia per formar un nacional-bolxevisme (seria el cas de l’URSS), un nacional-socialisme (el de l’Alemanya nazi) o bé un nacional-catolicisme (el de l’Espanya de Franco) per tal d’elevar el poble en qüestió en un ens superior davant dels enemics exteriors.

Si alguna cosa hem de acceptar, encara que sense resignar-nos, és que l’extrema dreta va creixent i implantant-se en molts llocs d’Europa, i que la dreta democràtica —la que durant més de quaranta anys ha intercanviat els governs amb la socialdemocràcia— cada dia veu més innecessari (no sé si per convicció o per sobreviure) formalitzar un cordó que tanqui el pas a l’ultradreta, que a mi no m’inquieta especialment per les idees que pugui tenir en política econòmica, sinó pel retrocés que implicarà en el respecte als drets humans, als immigrants, als més desfavorits, a les dones, als marginats i als que no combreguen amb els seus principis.

En un recent article sobre el que passa a França, on fins avui la senyora Le Pen no ha aconseguit cotes de poder en el govern de l’Estat, tot i estar molt present a l’Assemblea Nacional i a les regionals, i d’haver superat els 13 milions de vots a la segona volta de les eleccions presidencials del 2022, la primera ministra actual, Élisabeth Borne, quan en una entrevista radiofònica se li va preguntar si creia que el RN (l’antic Front Nacional de Jean-Marie Le Pen) era el partit hereu de Philippe Pétain, líder de la França que, durant la Segona Guerra Mundial, va col·laborar amb l’Alemanya nazi, va respondre: “No cal banalitzar [les] idees [del RN]. Són les mateixes. Continuo pensant que és una ideologia perillosa”. L’entrevistador va insistir: “Hereu de Pétain?”. “Sí”, va respondre la primera ministra, “hereu de Pétain també”.

Sembla que aquesta afirmació no va agradar prou al president de la República, Emmanuel Macron, qui va afirmar que “La lluita contra l’extrema dreta ja no passa per arguments morals [perquè] no aconseguirem fer creure a milions de francesos que han votat l’extrema dreta que són feixistes”. I potser tenia raó, però el cert és que, conscientment o no, l’extrema dreta assumeix posicions molt properes al feixisme, i és molt comprensible que una dona com Borne, filla d’un supervivent del camp de concentració d’Auschwitz, tingui raó.

Tornant, doncs, a l’auge de l’extrema dreta, mentre en temps d’Angela Merkel al capdavant de la CDU es van aprovar successives resolucions rebutjant tota cooperació amb l’AfD (Alternativa per a Alemanya), amb la seva retirada del poder, el 2021, es va començar a considerar que era qüestió de temps que el cordó s’afluixés. I avui, aquest partit ja és present al Bundestag i, segons les enquestes,  és la segona formació en intenció de vot després dels conservadors de Friedrich Merz i de la seva agermanada Unió Socialcristiana de Baviera (CSU). I tot i que Metz no sembla tenir la convicció de Merkel per frenar l’aultradreta, hem de reconèixer que Alemanya és encara un dels pocs estats europeus en què (no sé fins quan) el cordó sanitari a l’AfD subsisteix en tots els nivells, inclosos els governs regionals.

Encara més, el tripartit entre socialdemòcrates, verds i liberals del canceller Olaf Scholz comença a ser una illa política entre els governs d’Europa. Fa només un any, la socialdemocràcia liderava els executius danès, suec i finlandès —a més del noruec, fora de la Unió Europea (UE), però dins l’OTAN—. A finals de l’any passat, Suècia es va passar a la coalició de centre-dreta que dirigeix Ulf Kristersson, amb l’ultradreta com a aliat “extern”, però marcant l’agenda. Ara se li ha afegit Finlàndia, amb els radicals dins de l’executiu. I a Espanya, està per veure si el resultat de les eleccions generals del 23 de juliol ratifica el Govern de coalició entre el PSOE i Sumar o genera un executiu conservador, com pronostiquen totes les enquestes.

Observava fa poc La Vanguardia que tenim el flanc est de l’OTAN cada vegada més dretanitzat —amb l’excepció noruega—, des del bàltic a Polònia, on l’ultranacionalista partit Llei i Justícia (PiS) del primer ministre Mateusz Morawiecki aspira a la reelecció en les eleccions nacionals que presumiblement se celebraran a l’octubre. Des del PiS s’aventura amb la convocatòria d’un referèndum coincidint amb la data electoral, que encara no està fixada, per sotmetre al vot ciutadà el pla de la Comissió Europea (CE) per a la reubicació entre els estats membres dels sol·licitants d’asil o l’obligació d’abonar 20.000 euros per cada sol·licitud rebutjada. Morawiecki assegura que Polònia no acceptarà imposicions en matèria de refugiats, recorda que té en el seu territori més de dos milions d’ucraïnesos i sembla disposat a convertir aquests arguments en el seu cavall de batalla per a la reelecció.

Això s’ha d’afegir al volcà polític de Finlàndia que va coincidir amb la formalització del seu ingrés a l’OTAN, també al mes d’abril, precipitat per l’inici de la invasió russa i a l’espera que Suècia aconsegueixi el vistiplau de Turquia per convertir-se en membre de ple dret de l’Aliança. Des de l’OTAN s’insisteix que això ha de materialitzar-se en la cimera del pròxim juliol, a Lituània. Ankara, de moment, no cedeix. I no oblidem que el nou govern dretà de Suècia ja va endurir les seves lleis d’immigració, en part per poder complir amb els requisits que li reclama Ankara a canvi de retirar les seves objeccions a l’ingrés i perquè aquest és el mandat de l’electorat de Kristersson i els seus socis.

Mentre això ocorre a Europa, Espanya viu també la seva història particular amb els pactes PP-VOX per configurar els parlaments regionals i els executius d’algunes comunitats autònomes; pactes d’una banda inevitables, ja que l’esquerra que representa el PSOE no està disposada a col·laborar perquè es formi aquest cordó sanitari, i perquè la dreta democràtica que representa el PP minimitza incomprensiblement les propostes radicals, negacionistes i de condemna a la violència de gènere que prediquen sense embuts els candidats de VOX.

El problema és, doncs, fonamentalment del PP, ja que VOX sempre ha negat la violència de gènere i el partit de Feijóo no pot argumentar que aquest discurs negacionista li vingui de sorpresa. I el pacte de València ha fet sonar totes les alarmes. No només perquè el seu candidat era un home condemnat per violència de gènere que mai ha demanat perdó, sinó perquè el seu partit mantenia i manté en el seu programa electoral suprimir la llei de Violència de Gènere aprovada al nostre país.

Tot i que el PP ha parlat al llarg d’aquestes darreres setmanes de “línies vermelles” i ha venut com un èxit que Carlos Flores renunciés a entrar com a vicepresident a la Generalitat valenciana després de prendre la via d’escapament del Congrés dels Diputats, el discurs de Feijóo i dels seus sonen a buit: sabien el que hi havia i el que passaria, però segurament no esperaven que la polèmica esclatés tan aviat.

Ha dit Borja Sémper que “més important que la denominació de les coses” és “no donar ni un pas enrere”. Per descomptat, però, com observava molt agudament Ana Bernal-Triviño a La Vanguardia, no dir les coses pel seu nom ja és un pas enrere. I la realitat dels pactes és alguna cosa que tindrà transcendència, ja que, si parlem de casa nostra, he de dir que, encara que revestit de moderat en el seu discurs de presa de possessió, el president del Parlament de Balears sembli un demòcrata irreprotxable, seguirà sent l’autor dels comentaris masclistes i xenòfobs que ha publicat als seus articles, ja que pertany a un partit que nega la violència sistemàtica cap a les dones i que ha parlat de “Chiringuitos feministas” amb la mateixa tranquil·litat que un “gestor d’ansietats” menorquí, conegut pels seus postulats ultranacionalistes, titllava els qui no pensem com ell de “cotorras adiestradas en defensa de sus privilegios”. Un gran nivell dialèctic!

Deixant de banda comentaris com a aquest, voldria només recordar al PP que no oblidi que ha pactat amb el partit que nega minuts de silenci a les víctimes i no forma part del Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere, on sí hi trobem el PP. Per tant, no s’estranyin si els dic que és incongruent condemnar per una banda i tolerar per una altra.