En tota democràcia constitucional madura, la justícia no és només un poder de l’Estat: és, sobretot, el seu principal mecanisme d’autocorrecció. Aquesta setmana, dues decisions judicials molt diferents —una a Espanya i una altra als Estats Units— han tornat a situar al centre del debat el paper dels tribunals, els límits del poder i la credibilitat del sistema. I ho han fet en un moment en què la justícia, especialment l’espanyola, viu sotmesa a una pressió política i social considerable.
La primera decisió prové de l’Audiència Provincial de Madrid, que ha anul·lat novament la decisió del jutge Juan Carlos Peinado d’enviar a judici amb jurat popular Begoña Gómez, esposa del president del Govern. Més enllà de la dimensió política inevitable del cas, la resolució és jurídicament significativa perquè reafirma exigències bàsiques de l’Estat de dret: no n’hi ha prou amb sospites ni amb exposicions genèriques per sostenir una acusació penal.
L’Audiència recorda que, en delictes complexos com el tràfic d’influències o la malversació, cal justificar amb precisió la tipicitat, la il·licitud i la participació delictiva. I subratlla un punt especialment rellevant: després d’un any i mig d’instrucció, el jutge no ha transformat les sospites inicials en indicis racionals suficients. Aquesta decisió no absol ningú ni tanca el cas, però envia un missatge clar: la instrucció penal no pot convertir-se en un exercici d’especulació. És un recordatori saludable que el sistema judicial conté mecanismes interns de control i revisió.
La segona decisió, de molta més transcendència institucional, arriba del Tribunal Suprem dels Estats Units. En una sentència sobre els aranzels imposats per Donald Trump, el tribunal —malgrat la seva majoria conservadora— ha limitat el poder executiu i ha reafirmat la separació de poders. La pregunta era clara: pot el president imposar aranzels massius sense autorització del Congrés? La resposta majoritària ha estat negativa.
El Suprem nord-americà sosté que la llei invocada per l’Executiu, la International Emergency Economic Powers Act(IEEPA), permet “regular importacions”, però no crear impostos comercials il·limitats. Els aranzels, recorda el tribunal, formen part del poder fiscal atribuït constitucionalment al Congrés. Quan l’Executiu reclama un poder de gran transcendència econòmica i política, cal una delegació legislativa clara. Aquesta és la lògica de la denominada major questions doctrine: el poder extraordinari exigeix autorització inequívoca.
La decisió no és només jurídica. Té conseqüències econòmiques —possible devolució massiva de diners—, però sobretot institucionals: ni tan sols un president que ha influït decisivament en la composició del tribunal pot donar per descomptada la seva adhesió. El sistema de contrapesos funciona, fins i tot quan incomoda el poder.
Aquestes dues decisions, tan diferents, comparteixen una idea fonamental: la justícia és creïble quan actua amb autonomia, fins i tot contra expectatives polítiques. I aquest és precisament el punt més sensible en el debat actual sobre la justícia espanyola.
En els darrers anys, diverses resolucions de la Sala Segona del Tribunal Suprem han generat una controvèrsia jurídica profunda. El judici del procés, la interpretació del delicte de malversació en relació amb l’amnistia o altres decisions d’alt impacte institucional, com la condemna del Fiscal General de l’Estat, han estat objecte de crítica per part de nombrosos juristes, no només des de posicions polítiques concretes sinó també des d’anàlisis estrictament tècniques. Les crítiques se centren, sovint, en l’abast de determinades interpretacions penals, en la relació entre dret i política i en el risc que el poder judicial pugui aparèixer com a actor en conflictes polítics de primer ordre.
Aquesta percepció —justa o injusta segons qui la valori— té un efecte delicat: erosiona la confiança en la imparcialitat judicial. I sense confiança, la justícia perd part de la seva autoritat moral, que és la seva característica bàsica.
Tanmateix, seria un error concloure que aquesta situació implica la fallida del sistema. La fortalesa d’un Estat de dret no es mesura per l’absència d’errors, sinó per la capacitat de corregir-los. I aquí emergeix el paper del Tribunal Constitucional, cridat a pronunciar-se en assumptes de gran transcendència, inclosos els relacionats amb l’amnistia i els límits del legislador penal.
El Tribunal Constitucional no només resoldrà casos concrets; definirà l’equilibri entre legalitat, política i drets fonamentals. Si confirma determinades línies jurisprudencials, consolidarà un model. Si les matisa o corregeix, reforçarà la idea que el sistema conté mecanismes de revisió eficaços. En ambdós casos, el seu paper és essencial per preservar la coherència constitucional.
La credibilitat de la justícia no neix de la infal·libilitat, sinó de la independència, la motivació rigorosa i la capacitat d’autocontrol. L’Audiència de Madrid revisant una instrucció feble i el Suprem dels Estats Units limitant el poder presidencial són exemples d’aquesta funció correctora. També ho pot ser, si s’escau, la intervenció del Tribunal Constitucional espanyol.
En temps de polarització, és fàcil convertir la justícia en camp de batalla política. Però la seva funció no és confirmar expectatives, sinó aplicar el dret. I quan ho fa —encara que sigui amb tensions, errors o rectificacions—, manté viu el principi essencial de l’Estat de dret: cap poder està per sobre de la llei.
Potser aquesta és la lliçó comuna d’aquesta setmana judicial: la justícia pot equivocar-se, pot ser discutida i fins i tot qüestionada. Però mentre conservi la capacitat de corregir-se i de resistir pressions, continua sent —malgrat tot— una institució creïble.
Josep Maria Quintana 