Josep Maria Quintana

Les declaracions recents de María Guardiola, presidenta de la Junta d’Extremadura, no deixen marge al dubte. El Partit Popular ha decidit normalitzar, sense complexos, el seu maridatge amb Vox. Quan afirma que “el feminisme que defenc és el feminisme que defensa Vox” o que no té cap línia roja per pactar amb el tercer partit del país, està fent molt més que assegurar una investidura: està consolidant un bloc ideològic que assumeix la polarització com a eina i com a projecte. Alberto Núñez Feijóo ho ha reforçat en la mateixa direcció, deixant clar que, més enllà de Bildu, no hi ha vetos per als acords amb Vox. La dreta espanyola, doncs, ha optat per la coherència interna encara que això accentuï la tensió política.

Aquest gir té conseqüències profundes. La primera és l’enduriment del debat públic. La segona, més rellevant electoralment, és la clarificació de blocs: PP i Vox es presenten com una alternativa compacta, sense fissures visibles, disposada a governar conjuntament allà on la suma ho permeti. La polarització, és cert, no és bona per a la qualitat democràtica; redueix els espais intermedis i empetiteix els consensos. Però també és una realitat que, quan un bloc es concentra i l’altre es fragmenta, el resultat acostuma a ser desequilibrat.

I aquí és on apareix el desconcert de l’esquerra situada a l’esquerra del PSOE. Hi ha un axioma que es repeteix des de la Transició: quan el PSOE és fort, l’esquerra alternativa s’encongeix; quan el PSOE flaqueja, aquesta esquerra creix. Va passar 2015-2016, quan el desgast socialista va permetre a Podemos i IU sumar 71 escons. Però des que aquesta esquerra alternativa participa en governs amb el PSOE, la contradicció és evident: com captar el vot crític amb el socialisme mentre se’n comparteixen responsabilitats?

La fórmula de “il·lusió” i “unitat” ha estat el motor electoral d’aquest espai. Il·lusió per mobilitzar; unitat per evitar que els vots es perdin en un sistema electoral que penalitza la fragmentació. Quan hi ha hagut lideratges carismàtics —Pablo Iglesias primer, Yolanda Díaz després— i una candidatura conjunta, els resultats han estat dignes. Quan la unitat s’ha esquerdat o la il·lusió s’ha esvaït, el retrocés ha estat implacable.

Avui, amb unes perspectives electorals adverses i amb un bloc de dretes cohesionat, l’esquerra alternativa viu un moment de dispersió preocupant. Les enquestes no conviden a l’optimisme, i la proposta de Gabriel Rufián d’una confederació d’esquerres més enllà del PSOE, sense el suport clar ni del seu partit ni de la resta de formacions, sembla més un gest mediàtic que una operació amb recorregut real. Sense unitat efectiva —llistes conjuntes, estratègia compartida i lideratge assumit— la crida a la coordinació queda en retòrica.

Tanmateix, més enllà de les grans xifres estatals, hi ha realitats territorials que exigeixen una lectura específica. Menorca n’és un exemple paradigmàtic. En el cas del Senat, on l’escó es decideix per majoria, la divisió de l’esquerra pot tenir conseqüències definitives —ja n’ha tingut a les darreres convocatòries—. No es tracta només de sumar sigles; es tracta d’entendre que el sistema electoral no perdona la fragmentació. Quan diverses candidatures progressistes competeixen entre elles, el vot es dispersa i pot acabar regalant l’escó a la dreta encara que el conjunt de l’electorat progressista sigui majoritari.

Per això, en un escenari de polarització creixent, és imprescindible que l’esquerra posi seny. No és una qüestió d’afinitats personals ni de disputes orgàniques; és una qüestió d’eficàcia política. A Menorca, això podria traduir-se en una candidatura independent al Senat, amb prestigi social i capacitat de generar consens, que compti amb el vistiplau del PSOE i el suport explícit de MÉS i de la resta de forces progressistes. Una candidatura que no sigui percebuda com a patrimoni exclusiu de cap partit, sinó com una aposta transversal per defensar interessos comuns.

Aquesta amplitud de mires no és fàcil. Requereix renúncies, generositat i una lectura freda del moment polític. Però l’alternativa és pitjor: la multiplicació de candidatures que, per sota d’un determinat percentatge, no es tradueixen en representació efectiva. El balafiament de vots no és només una expressió tècnica; és una realitat que pot decantar majories.

La dreta ha decidit que la seva prioritat és governar, encara que això impliqui abraçar sense matisos un soci incòmode per a una part del seu electorat tradicional, amb tot el seu bagatge ideològic de caire negacionista, que rebutja les polítiques verdes, tanca la porta als més desvalguts, sobretot si són emigrants, i bandeja la llengua pròpia maldant per esquarterar-la. I davant aquest panorama compacte, l’esquerra corre el risc de quedar atrapada en debats identitaris i en batalles internes mentre el tauler es redefineix davant seu. Si el PP i Vox consoliden el seu bloc, com estam veient, la resposta no pot ser la dispersió ni la improvisació.

No es tracta d’imitar la polarització ni d’assumir-ne el to agre, sinó d’entendre les regles del joc. En un sistema parlamentari amb circumscripcions provincials i amb un Senat de majoria directa, la unitat estratègica és una condició gairebé imprescindible per competir amb garanties. Sense il·lusió i sense unitat, l’esquerra alternativa difícilment revertirà la tendència descendent. Però sense una mínima coordinació amb el PSOE en territoris clau, pot fins i tot facilitar majories que diu voler evitar. I davant d’aquest fet, l’esquerra només té dues opcions: resignar-se a la fragmentació o practicar una intel·ligència col·lectiva que li permeti maximitzar la seva representació. 

En els moments de màxima incertesa, quan Europa afronta tensions geopolítiques, econòmiques i de seguretat que marcaran dècades, la política espanyola sembla haver escollit el camí més curt —i potser el més perillós— cap a la simplificació extrema. Un relat binari, emocional i excloent s’ha imposat: o jo, o el caos. Aquest és avui el principal error estratègic de Pedro Sánchez, però no és l’únic error greu sobre el tauler. A l’altra banda, Alberto Núñez Feijóo ha optat per una conquesta del poder que dilueix el seu perfil i l’acosta, equivocadament, als marcs de l’extrema dreta. I, mentrestant, l’esquerra a l’esquerra del PSOE s’ensorra en una lluita fratricida que l’empeny cap a la irrellevància. El resultat és una política atrapada en la polarització, incapaç de construir majories sòlides i projectes de país.

El càlcul de Sánchez: governar amb la por

Pedro Sánchez ha demostrat ser, sens dubte, un tàctic notable. Ha resistit crisis, ha reconfigurat aliances i ha sobreviscut quan molts el donaven per acabat. Però la seva aposta estratègica actual —convertir cada elecció en un plebiscit existencial entre democràcia i extrema dreta— comporta riscos profunds. La política del “mur” pot mobilitzar a curt termini, però erosiona la confiança institucional i alimenta exactament allò que pretén combatre: la radicalització del debat públic.

La construcció d’un escenari de confrontació absoluta redueix la política a emoció i por. El missatge implícit és simple: només hi ha dues opcions, i qualsevol alternativa és irresponsable o perillosa. Aquesta lògica pot cohesionar el vot progressista, però també consolida el bloc contrari i legitima la narrativa d’assalt i resistència que utilitzen els populismes. A llarg termini, la polarització no enforteix la democràcia; la fragmenta.

A més, l’estratègia de reforçar el contrast amb Vox —de vegades engrandint-lo indirectament— pot acabar sent un joc perillós. Convertir l’adversari radical en l’eix del debat li atorga centralitat política. I quan la política gira al voltant dels extrems, el centre s’aprima i el consens esdevé impossible.

Feijóo: el buit estratègic i el mimetisme erroni

Si Sánchez governa amb el risc de la polarització, Feijóo oposita amb el risc del buit. Encara avui es desconeix amb claredat què pensa sobre els grans debats europeus i internacionals que condicionaran el futur d’Espanya: la integració europea, l’autonomia estratègica, la relació transatlàntica, la redefinició de la seguretat continental. En un moment en què la política exterior és política interior, el silenci estratègic no és prudència: és absència.

Aquesta manca de relat s’ha combinat amb un error encara més greu: assumir parcialment el marc ideològic de l’extrema dreta per disputar-li espai electoral. La història política europea mostra que quan la dreta tradicional intenta copiar els postulats dels radicals, sovint acaba reforçant-los. L’electorat prefereix l’original a la còpia. El resultat és paradoxal: en lloc de frenar Vox, el PP contribueix a normalitzar-lo.

Feijóo sembla haver optat per una estratègia purament tàctica —derrotar Sánchez primer, definir el projecte després—, però un país no es governa només amb tàctica. Sense una proposta clara de model d’Estat, de paper a Europa i de projecte econòmic i social, la victòria pot ser buida. I quan el rumb no està definit, qui marca el camí acostuma a ser el soci més ideologitzat.

El suïcidi de l’esquerra a l’esquerra del PSOE

Mentre els dos grans partits es disputen el relat central, l’espai a l’esquerra del PSOE viu un procés d’autodestrucció política. La pugna entre Podemos i Sumar no és només una competició electoral: és la lluita per l’hegemonia d’un espai que, fragmentat, perd força, credibilitat i utilitat. El resultat és un progressisme dividit, incapaç de condicionar l’agenda i cada cop més percebut com a accessori.

La història recent ja havia advertit del risc: allò que podia haver estat un bloc transformador sòlid es va dissoldre en una constel·lació de sigles, lideratges i disputes internes. Ara, la repetició del conflicte condemna aquest espai a la marginalitat. Quan l’energia política es consumeix en batalles internes, desapareix la capacitat de construir projecte. I sense projecte, només queda el record del que hauria pogut ser.

Aquest suïcidi polític té conseqüències que van més enllà de les mateixes formacions: debilita el pluralisme progressista i redueix la capacitat d’articular majories socials alternatives. En un escenari polaritzat, la divisió penalitza doblement els petits.

Un país atrapat en la lògica del bloc

La política espanyola s’ha instal·lat, doncs, en una dinàmica de blocs rígids, on el rival és percebut com un enemic i el pacte com una traïció. Aquesta cultura política, alimentada per la comunicació emocional i la lògica dels “homes forts”, expulsa el matís i converteix el dubte en debilitat. Però governar societats complexes exigeix exactament el contrari: capacitat de dubtar, de negociar i de construir acords amplis.

Ni la polarització permanent de Sánchez, ni el mimetisme tàctic de Feijóo, ni la fragmentació de l’esquerra alternativa ofereixen una sortida sòlida. Al contrari, consoliden un escenari d’inestabilitat crònica, on cada elecció es viu com una batalla definitiva i cada legislatura com una trinxera.

I tant l’un com l’altre no haurien d’oblidar que la democràcia no es debilita només quan avancen els extrems; també quan el centre renuncia a liderar amb claredat i responsabilitat. La polarització pot donar victòries, però rarament construeix futurs. I la política, al capdavall, no hauria de consistir a guanyar l’endemà, sinó a fer possible el demà.

El fenomen conegut com a cristianisme MAGA no és una simple expressió conservadora de la fe, ni una variant culturalment contextualitzada del cristianisme nord-americà. És, sense ambigüitats, una corrupció teològica deliberada, una religió política que instrumentalitza el llenguatge cristià per legitimar el poder, la por i l’exclusió. El que està en joc no és un debat d’interpretacions, sinó la substitució de l’Evangeli per una idolatria nacionalista.

Com molt encertadament ha escrit Shlomo Ben Ami, allò que Samuel Huntington no va saber anticipar a la seva obra, no és tant el xoc entre civilitzacions, com el col·lapse moral intern del cristianisme occidental, quan una part significativa d’aquest abandona el Crist dels Evangelis i el reemplaça per un déu tribal, violent i identitari.

Un Déu reduït a bandera

El cristianisme MAGA parteix d’una premissa teològicament insostenible: que Déu està vinculat de manera privilegiada a una nació concreta, a una cultura concreta i a una majoria ètnica concreta. Aquesta idea no és cristiana; és pagana. És la reedició moderna dels déus nacionals de l’antiguitat, revestida amb cites bíbliques descontextualitzades.

El Déu de Jesucrist no pertany a cap Estat, no defensa cap frontera i no beneeix cap supremacia cultural. El Regne que anuncia Jesús no coincideix amb cap projecte polític, i encara menys amb un projecte basat en la por a l’altre, al que és diferent. El cristianisme MAGA, en canvi, confon Déu amb l’ordre, l’Evangeli amb la llei, i la fe amb la submissió identitària.

Donald Trump: el messies del no-Evangeli

La centralitat de Donald Trump en aquest sistema revela fins a quin punt ens trobem davant d’una religió pervertida. Trump no és un creient coherent, ni tan sols un hipòcrita pietós. És un cínic. I, tanmateix, ha estat elevat a figura providencial, a “instrument de Déu”, a salvador d’un ordre cristià imaginari.

Aquesta operació teològica és d’una gravetat extrema: eximeix el poder de qualsevol exigència moral. Mentir, humiliar, deshumanitzar, perseguir —tot queda justificat si serveix la “causa”. Això no és cristianisme. És exactament el contrari del que Jesús predica quan rebutja el poder, quan s’identifica amb els vençuts i quan mor executat per l’Estat.

El cristianisme MAGA no només tolera aquesta contradicció: la celebra. Ha construït una teologia on la immoralitat del líder és una prova de la seva eficàcia. Aquesta és la lògica de l’Anticrist, no del Crist.

Immigració: el pecat estructural convertit en doctrina

El camp on aquesta perversió es manifesta amb més claredat és la política migratòria. Les pràctiques impulsades pel trumpisme i executades per l’ICE —deportacions massives, detencions arbitràries, separació de famílies, tracte degradant— constitueixen un pecat estructural segons qualsevol criteri cristià mínimament honest.

I, tanmateix, líders del cristianisme MAGA han gosat afirmar que aquestes polítiques estan “inspirades en l’Escriptura”. Aquesta afirmació no és una diferència d’opinió: és una mentida teològica. La Bíblia és inequívoca en l’exigència d’acollir l’estranger. Jesús no només ho ordena: s’hi identifica.

El cristianisme MAGA inverteix el missatge: l’estranger ja no és el rostre de Crist, sinó el rostre de l’amenaça. Això no és una interpretació alternativa de l’Evangeli; és la seva negació conscient.

Un Evangeli amputat i un Crist armat

El resultat d’aquesta deriva és un “Crist” irreconeixible: armat, nacionalista, hostil als pobres, indulgent amb els rics, obsessionat amb l’ordre i indiferent al sofriment. Un Crist que beneeix murs, deportacions i autòcrates. Un Crist útil.

Aquest Crist no existeix als Evangelis. És una construcció ideològica, funcional a un projecte de poder. El cristianisme MAGA no anuncia la Bona Nova als pobres; els culpa. No proclama la pau; exalta la força. No predica la conversió; exigeix obediència.

El magisteri papal: una condemna implícita

Davant aquesta aberració, la posició del magisteri catòlic és clara. El papa Francesc va denunciar reiteradament el nacionalisme excloent, la cultura del descart i la instrumentalització de la fe. Insistí que no hi ha cristianisme sense opció pels pobres, sense misericòrdia i sense justícia social.

El papa Lleó XIV ha continuat aquesta línia, denunciant el tracte brutal als immigrants als Estats Units. La resposta del trumpisme —acusant l’Església de trair la nació— és reveladora: quan l’Evangeli entra en conflicte amb l’Estat, el cristianisme MAGA tria l’Estat.

Complicitats europees: el cas espanyol

Aquesta idolatria no és exclusiva dels Estats Units. A Europa, i també a Espanya, troba ressò en sectors episcopals que han assumit un discurs de por cultural i hostilitat envers la immigració. Partits com Vox i, el que és molt pitjor, figures com els bisbes Jesús Sanz Montes o José Ignacio Munilla reprodueixen, amb llenguatge piadós, la mateixa lògica: ordre abans que misericòrdia, identitat abans que Evangeli. Això no és fidelitat a la tradició cristiana. És nostàlgia autoritària amb mitra i sotana.

Conclusió: no és cristianisme, és idolatria

Cal dir-ho sense embuts: el cristianisme MAGA no és una expressió legítima del cristianisme. És una idolatria política que utilitza el nom de Déu per justificar l’exclusió, la violència institucional i la por. El seu déu no és el Pare de Jesucrist, sinó el reflex sacralitzat del poder.

El veritable xoc del nostre temps no és entre civilitzacions, sinó entre l’Evangeli i la seva falsificació ideològica. Callar davant el cristianisme MAGA no és neutralitat: és complicitat. Denunciar-lo no és una opció política, sinó una obligació teològica.

El discurs que el primer ministre canadenc Mark Carney va pronunciar al Fòrum Econòmic Mundial de Davos no va ser només una intervenció diplomàtica més en un calendari atapeït de cimeres i declaracions solemnes. Va ser, sobretot, un diagnòstic cru sobre l’estat del món i una advertència que incomoda: l’ordre internacional basat en normes, tal com l’hem conegut des de la fi de la Guerra Freda, ja no travessa una simple crisi de creixement, sinó una ruptura profunda. No és una transició suau cap a un altre equilibri; és el final d’una ficció que molts països, especialment les potències mitjanes, han preferit mantenir per inèrcia i comoditat.

Carney no va mencionar Donald Trump pel nom, però ningú no va dubtar de qui parlava quan va descriure un món on les grans potències utilitzen l’economia, els aranzels, les cadenes de subministrament i fins i tot les institucions multilaterals com a instruments de pressió política. La reacció del mateix Trump, amb desqualificacions públiques i amenaces comercials, va confirmar que el discurs tocava un nervi sensible. Però reduir l’episodi a un simple xoc personal entre líders seria un error. El que hi ha en joc és molt més profund: és la manera com s’està redefinint el poder en el segle XXI.

La tesi central de Carney és tan simple com inquietant. Durant dècades, molts països han viscut sota la idea que existia un “ordre basat en normes” que, amb totes les seves imperfeccions, garantia una certa previsibilitat, estabilitat i un marc comú per resoldre conflictes. Aquest ordre no era neutral ni perfectament just, però funcionava prou bé perquè la majoria hi trobés algun benefici. Avui, però, aquest marc s’esquerda. Les grans potències ja no se senten lligades per les mateixes regles que reclamen als altres, i el resultat és un retorn a una lògica més nua de força i de coerció.

Carney recorre a una idea poderosa, inspirada en Václav Havel: els sistemes injustos no només es mantenen per la força, sinó també per la participació, sovint resignada, dels qui saben que el relat és fals però prefereixen no qüestionar-lo. Aplicat a l’escena internacional, això significa que moltes potències mitjanes han acceptat durant anys un joc desigual amb l’esperança que, mostrant-se obedients o “pragmàtiques”, assegurarien la seva prosperitat i la seva seguretat. Segons Carney, aquesta estratègia ja no funciona. L’acomodació no protegeix; només aplana el camí perquè els més forts imposin encara més les seves condicions.

La proposta canadenca no és un retorn nostàlgic al passat ni una crida ingènua al multilateralisme clàssic. Carney parla d’una “geometria variable”: aliances flexibles, coalicions de països amb valors i interessos comuns per afrontar problemes concrets. És, en el fons, un intent de repensar el paper de les potències mitjanes en un món on ja no poden confiar plenament ni en la benevolència de les grans potències ni en la solidesa de les institucions existents. “Si no som a la taula, serem al menú”, va dir amb una frase que resumeix bé l’esperit del moment.

Aquest debat no és aliè a Europa; al contrari, la interpel·la de ple. El projecte europeu va néixer, precisament, com una resposta a la lògica de la força i del conflicte permanent. Durant dècades, la Unió Europea ha pogut permetre’s una certa comoditat geopolítica: protegida pel paraigua nord-americà en matèria de seguretat, beneficiària d’un comerç global relativament estable i confiant que les regles del joc, en essència, no canviarien. Avui, totes aquestes premisses estan en qüestió.

La guerra a Ucraïna, la creixent rivalitat entre els Estats Units i la Xina, l’ús obert del comerç i de l’energia com a armes polítiques, i ara també el retorn d’un enfocament agressivament unilateral a Washington, obliguen Europa a fer-se preguntes incòmodes. Pot seguir sent principalment un actor econòmic i normatiu en un món que torna a parlar el llenguatge del poder dur? Pot confiar indefinidament que altres garanteixin la seva seguretat i la seva capacitat de decisió?

El discurs de Carney suggereix que la resposta hauria de ser no. Si les potències mitjanes no s’organitzen, no cooperen entre elles i no assumeixen més responsabilitats, quedaran atrapades entre gegants que juguen una partida pròpia. Per a Europa, això implica avançar de manera molt més decidida cap a una veritable autonomia estratègica: no com a gest de confrontació, sinó com a condició mínima per poder defensar els seus interessos i els seus valors en un entorn molt més dur.

Aquesta autonomia no és només militar, tot i que la qüestió de la defensa és inevitable. També és tecnològica, energètica, industrial i, en última instància, política. Vol dir reduir dependències crítiques, diversificar aliances i acceptar que la geopolítica ja no és una anomalia temporal, sinó el marc permanent en què es prendran les grans decisions.

Alhora, Europa pot trobar en la idea de “coalicions de valors” una via per no quedar atrapada en una simple lògica de blocs. En lloc de resignar-se a un món dividit en esferes d’influència, pot intentar teixir xarxes de cooperació amb altres potències mitjanes —com el Canadà, el Japó, Austràlia o Corea del Sud— per defensar un mínim comú de normes, encara que ja no siguin universals ni automàtiques.

El conflicte verbal entre Carney i Trump és, en aquest sentit, simptomàtic. No es tracta només d’un desacord bilateral, sinó de dues visions del món que xoquen: una que assumeix obertament que la força i la pressió són eines legítimes i centrals, i una altra que, sense ingenuïtats, intenta encara salvar espais de cooperació i de regla compartida. La qüestió és quina d’aquestes visions acabarà predominant.

Potser la lliçó més important del discurs de Carney és la seva crida a l’honestedat. Reconèixer que el món ja no és com abans no significa rendir-s’hi, sinó començar a construir respostes adequades. Per a Europa, això implica abandonar certes comoditats intel·lectuals i polítiques, i assumir que el seu pes en el món dependrà cada cop més de la seva capacitat d’actuar unida, de prendre decisions difícils i de defensar activament el seu lloc en un sistema internacional cada vegada més competitiu.

El temps de la ficció s’acaba. La pregunta és si Europa vol ser un actor en el nou escenari o limitar-se a reaccionar, sempre un pas tard, a les decisions dels altres. El discurs de Carney no dona totes les respostes, però sí que posa sobre la taula una evidència incòmoda: en el món que ve, la passivitat ja no és una opció.