Josep Maria Quintana

Hi ha moments en què la història sembla trontollar. No perquè s’esfondri de sobte, sinó perquè s’acumulen fissures que, lentament, erosionen els fonaments de la convivència democràtica. Antoni Puigverd advertia fa pocs dies que s’està configurant un bloc polític dretanitzat, homogeni i unitarista, amb una influència creixent d’alguns sectors judicials. És un advertiment que, en si mateix, transcendeix la política partidista i apunta a una deriva de fons: la pèrdua de l’equilibri institucional i el debilitament del pluralisme. I és aquí on el pensament d’Hannah Arendt, al qual ja em referia en el meu darrer article, esdevé imprescindible, perquè ens recorda que els perills que van fer possible el totalitarisme no pertanyen només al passat: continuen actius com a possibilitats sempre latents dins de les societats modernes.

Arendt insistia que el totalitarisme no és una forma convencional d’autoritarisme, sinó un fenomen radical que aprofita moments de descomposició social, institucional i simbòlica. Els elements que el fan possible —la destrucció de l’espai públic, la propaganda massiva, la pèrdua de categories de pensament, la desconnexió entre individus i la crisi de la política— no són anomalies històriques, sinó fragilitats humanes que poden reactivar-se en escenaris d’inseguretat i polarització. Quan Puigverd adverteix que una part del país està “asfaltant el camí” d’aquest nou bloc recentralitzador, ens està dient que la política s’ha convertit en una batalla reactiva, emocional, incapaç d’articular un projecte compartit. És, de fet, un símptoma arendtià: quan s’erosiona l’espai públic de paraula i deliberació, el terreny queda obert al pensament únic.

L’actual moment polític presenta alguns d’aquests elements. La polarització sistèmica ha imposat una lògica binària que substitueix el raonament per l’etiqueta; la credibilitat de les institucions pateix un desgast notable; i l’acció política, en lloc de ser un espai d’iniciativa i responsabilitat col·lectiva, s’ha convertit massa sovint en un teatre on la propaganda pesa més que la veritat. Les xarxes socials amplifiquen discursos que premiem per la seva contundència més que no per la seva complexitat. I mentre tot això passa, els problemes estructurals —desigualtat, precarització, desertització demogràfica, crisi climàtica— queden relegats a un segon pla.

Si assumim, com fa Arendt, que la democràcia només es manté viva quan les persones participen d’un espai comú de paraula i acció, llavors el futur del nostre país no depèn tant d’encertar l’engranatge institucional perfecte, sinó de reconstruir aquesta esfera compartida. El contrari del totalitarisme no és un règim més fort o més eficient, sinó la pràctica activa de la pluralitat i de la llibertat. Pluralitat vol dir reconèixer que l’altre és necessari; que cap comunitat pot ser completa sense la diferència; que les identitats —nacionals, culturals, socials— no s’anul·len pel simple fet de coexistir. La llibertat, en el sentit arendtià, no és absència de restriccions, sinó la capacitat de començar alguna cosa nova. És la força del “nou inici”.

A partir d’aquestes idees, es poden plantejar algunes línies de futur.

La primera és rehumanitzar la política. Això implica desactivar la lògica del “nosaltres contra ells” i recuperar espais on el desacord no sigui un problema, sinó una condició de la democràcia. A Espanya li cal una cultura política en què l’adversari sigui un interlocutor, no un enemic. Sense aquesta premissa, qualsevol reforma —constitucional, territorial o institucional— naixerà viciada.

La segona és reconstruir la confiança democràtica. No es tracta de donar lliçons morals, sinó de garantir que les institucions actuïn de manera transparent, proporcionada i coherent. Quan la justícia entra en el terreny de la política, o quan els partits substitueixen el debat pel càlcul tàctic, la ciutadania perd el sentit del que és comú. La confiança és el prisma a través del qual la llibertat es fa efectiva.

La tercera és recuperar l’espai públic com a lloc de trobada. Calen mitjans de comunicació que informin i no excitin; escoles que formin ciutadans crítics i no només treballadors competitius; barris i places que fomentin la convivència. Arendt recordava que la política neix quan ens reunim i parlem; tot allò que ens dispersa i ens aïlla és, en canvi, un camí cap a la impotència i la manipulació.

Finalment, cal parlar de nous inicis. El país necessita imaginar futurs possibles, no repetir batalles esgotades. Això vol dir apostar per polítiques que generin esperança: un nou pacte territorial que reconegui la pluralitat d’Espanya; una agenda social que combati la desigualtat; una democratització real dels partits; una acció climàtica que inscrigui el país en el segle XXI. Nous inicis vol dir projectes que no parteixin de la por, sinó de la confiança en la capacitat humana d’inventar allò que no existeix.

Hannah Arendt ens adverteix, però també ens allibera: el futur no està escrit. El totalitarisme és una possibilitat, no un destí. La qüestió és si serem capaços de regenerar la política com a espai viu de paraula i acció entre iguals. Si ho fem, el país podrà afrontar amb dignitat i maduresa els perills que l’envolten. Si no, potser, sense adonar-nos-en, acabarem asfaltant camins que no volíem transitar.

Fa cinquanta anys de la mort de Francisco Franco, i el seu llegat continua sent una de les ferides més profundes i mal cicatritzades de la història contemporània d’Espanya. En un moment en què alguns sectors socials i polítics semblen temptats de reivindicar parcialment l’ “orde”, els “valors” o la “pau” del franquisme, resulta especialment útil recuperar les eines conceptuals de Hannah Arendt per tornar a mirar aquell règim sense nostàlgies ni distorsions. Encara que Franco no instaurés un totalitarisme ple com el de Hitler o Stalin, sí que va construir una dictadura ideològica que, en punts essencials, participava d’aquella mateixa pulsió que Arendt descriu: la voluntat de crear una realitat alternativa governada per un dogma, i la necessitat de sotmetre la societat perquè aquest dogma no pogués ser qüestionat.

Arendt advertia que les ideologies —els “ismes”— esdevenen perilloses quan pretenen oferir una explicació total del món, independent de l’experiència. No importa tant el contingut concret —la raça, la classe, la religió— com la pretensió d’abolir la complexitat i substituir-la per una lògica única i tancada. El franquisme, en aquest sentit, va convertir el nacionalcatolicisme en una cosmovisió totalitzadora: Espanya era concebuda com una unitat essencial, immutable i providencial; qualsevol dissidència era interpretada no com una opinió legítima, sinó com una amenaça metafísica. L’anticomunisme, l’anticatalanisme, l’antieuropeisme inicial o l’obsessió per la conspiració “judeomaçònica” no eren simples prejudicis: eren peces d’un relat global que pretenia explicar-ho tot i legitimar-ho tot.

A diferència dels règims totalitaris, el franquisme no va aspirar a transformar la realitat de dalt a baix a través d’una mobilització massiva. La seva ambició era més modesta però no menys corrosiva impedint que la societat pogués desenvolupar una autonomia moral i política. Arendt assenyala que, per tal que la ideologia arribi a imposar-se, cal desconnectar les persones de l’experiència immediata, fer-les viure en un món explicat per endavant. El franquisme ho va aconseguir mitjançant el control ferri de l’educació, els mitjans de comunicació i la cultura. Generacions senceres van créixer en un univers en què la Guerra Civil havia estat un “alzamiento nacional”, en què Espanya “había sido salvada”, i en què la submissió a l’autoritat era presentada com a condició natural de la vida col·lectiva.

Per això, quan avui escoltem discursos que relativitzen la repressió o que parlen del franquisme com d’una època d’ordre i prosperitat, no només assistim a un problema de memòria històrica, sinó a un símptoma més profund: la pervivència d’un mecanisme ideològic que encara aspira a fabricar una veritat alternativa. Arendt subratllava que els règims totalitaris no es limiten a mentir; busquen anul·lar la distinció mateixa entre veritat i falsedat. I així és com operen avui alguns relats revisionistes: barregen dades certes amb invencions evidents, dilueixen la línia que separa el fet del desig i intenten transformar la història en un instrument polític.

El franquisme, efectivament, no va arribar als nivells de dominació total que descriu Arendt en la seva obra sobre el totalitarisme. No hi va haver camps d’extermini, ni un projecte global d’engolir el món exterior, ni una organització total de la societat. Però sí que hi va haver una repressió sistemàtica, una voluntat d’anul·lar qualsevol espai d’autonomia i una construcció persistent d’una realitat oficial impermeable als fets. Durant dècades, la veritat sobre els afusellats, els desapareguts, els exiliats o els empresonats per motius polítics va quedar enterrada sota un discurs monolític. Les víctimes eren culpabilitzades; els botxins, presentats com a salvadors. La realitat era un obstacle que calia anul·lar —just allò que Arendt identifica com una condició essencial de les dinàmiques totalitàries.

Aquesta substitució de la realitat per un relat és, de fet, el punt que més ens interpel·la avui. Quan un règim aconsegueix, a base de repetir un dogma, que la població ja no pugui distingir entre creure i no creure —com descriu Arendt—, s’ha assolit una forma de dominació perillosament eficient. I és legítim preguntar-se fins a quin punt la cultura política espanyola arrossega encara aquesta herència. La dificultat per construir consensos amplis, l’ús de la por i de l’enemic interior en el discurs polític, la persistència de mites fundacionals no qüestionats i la reacció virulenta davant qualsevol intent d’ampliar drets o reconèixer pluralitats territorials són signes que aquella ideologia, si bé derrotada institucionalment, continua viva simbòlicament.

Recordar Arendt, i fer-ho en el cinquantenari de la mort de Franco, implica assumir que la llibertat política no es manté sola. Requereix una relació madura amb la veritat i amb la realitat: amb els fets, per incòmodes que siguin. Requereix acceptar que el món és complex, que la diversitat no és una amenaça, que la història no és un relat únic. Arendt ens adverteix que quan una societat deixa d’exigir aquesta complexitat —quan es refugia en cosmovisions tranquil·litzadores o en simplificacions ideològiques— obre la porta a formes de dominació que, sense necessitat de ser totalitàries, poden arribar a ser profundament destructives.

Cinquanta anys després, la qüestió no és només com recordem el franquisme, sinó quina relació mantenim amb la veritat. Si assumim que la realitat pot ser fabricada al gust del poder, si cedim davant la temptació d’un ordre senzill i fals, si confonem la memòria amb la propaganda, no només traiem importància a les víctimes del passat: també afeblim la nostra capacitat de defensar la democràcia en el present.

Assumir el llegat d’Arendt vol dir tornar a ancorar la política en l’experiència compartida, en els fets verificables, en la pluralitat humana real. I això passa per una memòria històrica rigorosa, per un rebuig frontal de qualsevol intent de blanquejar dictadures i per la convicció que la veritat, encara que no sigui còmoda, és l’únic antídot contra aquells “ismes” que, encara avui, aspiren a explicar-ho tot i, en fer-ho, a dominar-nos.

La sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), publicada el 6 de novembre, ha tingut un fort impacte jurídic i polític. Per primera vegada, el tribunal d’Estrasburg s’ha pronunciat sobre una de les peces del complex entramat judicial del Procés, concloent que l’Estat espanyol no va vulnerar els drets fonamentals dels dirigents independentistes Oriol Junqueras, Jordi Turull i Jordi Sànchez durant la seva presó preventiva.

La decisió, adoptada per unanimitat, valida les actuacions dels tribunals espanyols i desmunta, almenys parcialment, l’argument que els presos polítics van ser víctimes d’una persecució ideològica. Tot i això, el TEDH encara ha de pronunciar-se sobre qüestions més rellevants —com les condemnes per sedició i malversació—, de manera que el debat judicial europeu sobre el Procés continua obert.

Què diu exactament el TEDH

El recurs davant d’Estrasburg impugnava la presó preventiva decretada pel Tribunal Suprem entre 2017 i 2019 i les restriccions que se’n derivaven: la impossibilitat d’exercir el mandat parlamentari o de presentar-se a la investidura, en el cas de Turull.

El TEDH rebutja totes les al·legacions i conclou que no hi va haver vulneració de drets. Els seus arguments principals són quatre:

1. La presó preventiva no va ser arbitrària, ja que els tribunals espanyols la van justificar pels riscos de reiteració delictiva, fugida o destrucció de proves.

2. Les restriccions polítiques van ser legítimes i temporals, basades en la situació processal i no en la ideologia.

3. Els demandants van disposar de vies de recurs efectives, inclòs el Tribunal Constitucional.

4. No hi ha proves de discriminació ideològica.

En resum, Estrasburg considera que l’actuació del Tribunal Suprem es va mantenir dins del marge de discrecionalitat que la Convenció Europea permet als estats en casos complexos.

La sentència utilitza un to extremadament mesurat, sense valoracions polítiques, i se centra en la proporcionalitat i la motivació judicial. Per al TEDH, el fet que les mesures fossin revisades periòdicament i fonamentades en raons objectives acredita la seva legitimitat. No qüestiona, per tant, el marc d’actuació del Tribunal Suprem, sinó que el valida com a compatible amb els estàndards europeus de garanties processals.

Ara bé, això no implica que el TEDH consideri exemplar la gestió judicial del Procés, sinó que entén que no hi ha base jurídica suficient per declarar-hi vulneracions de drets fonamentals. El missatge és clar: no tot el que és políticament controvertit comporta una violació de drets humans.

El contrast amb el dictamen de l’ONU del 2022

La resolució d’Estrasburg contrasta amb el dictamen del Comitè de Drets Humans de l’ONU, de juliol de 2022, que va considerar que Espanya havia vulnerat els drets polítics de Junqueras, Turull, Romeva i Sànchez.

Segons aquell organisme, la suspensió automàtica dels diputats acordada pel jutge Llarena va ser desproporcionada; la presó preventiva no va estar prou justificada i va tenir un efecte dissuasiu sobre la participació política. També hi va detectar un component polític i va instar l’Estat a adoptar mesures reparadores.

Les diferències entre ambdós pronunciaments són d’enfocament i d’abast: mentre el Comitè de l’ONU posa l’accent en la protecció del pluralisme i de les minories, el TEDH se centra en la correcció formal de les garanties processals. Però no oblidem un fet bàsic a tenir en compte: el dictamen de l’ONU no és vinculant, mentre que la sentència del TEDH sí que ho és i pot ser executada pel Consell d’Europa.

Reaccions i lectura política

La resposta institucional ha estat immediata. El Govern espanyol i el Tribunal Suprem han celebrat la decisió com una ratificació de la independència judicial i de l’Estat de dret. Diversos ministres han remarcat que Estrasburg confirma que no hi va haver presos polítics, sinó polítics jutjats per delictes greus.

Per contra, les forces independentistes i els advocats de la defensa han qualificat la resolució de revés polític però parcial, subratllant que és només una de les moltes causes pendents.

Un debat encara obert

Hem, per tant, de concloure que si bé el TEDH ha establert que la presó preventiva de líders polítics pot ser compatible amb la Convenció Europea si està degudament motivada i no té finalitat punitiva o ideològica, la seva decisió no tanca el debat sobre el Procés, sinó que el trasllada a una segona fase: la revisió de les condemnes per sedició i malversació i dels drets polítics i civils derivats del judici del 2019.

En definitiva, la sentència actual no posa punt final al capítol judicial del Procés, però en marca un nou punt d’inflexió. És una resolució més favorable a l’Estat espanyol que als seus adversaris polítics, però estem encara lluny de cloure definitivament el debat sobre els límits entre la justícia, la política i els drets fonamentals a Europa.

Durant les darreres dècades, la política europea ha viscut una transformació profunda que ha posat en qüestió els equilibris tradicionals entre dreta i esquerra. El creixement dels moviments populistes, tant de dreta com d’esquerra, és un dels símptomes més clars d’aquesta mutació. Lluny de ser un fenomen passatger, el populisme s’ha convertit en un reflex de les fractures socials i polítiques generades pel neoliberalisme i per la crisi de representació de la democràcia liberal.

L’origen del que podríem anomenar “moment populista” es troba en la descomposició de l’hegemonia neoliberal instaurada a l’Europa occidental a partir dels anys vuitanta. Aquell projecte, que va substituir el vell estat del benestar keynesià, va impulsar la desregulació dels mercats, la privatització dels serveis públics i la reducció del paper de l’Estat a la protecció de la propietat privada i del lliure comerç. Durant anys, aquest model semblava inqüestionable: combinava creixement econòmic, estabilitat política i un cert consens social.

Tot va començar a trontollar amb la crisi financera del 2008. Els rescats bancaris i les polítiques d’austeritat van fer visible la fragilitat d’aquell sistema i van fer pagar el cost de la crisi a les classes mitjanes i populars. Les desigualtats es van accentuar, la precarietat es va estendre i la confiança en les institucions va caure en picat. Molts ciutadans van començar a percebre que les seves veus ja no comptaven, que les decisions clau es prenien lluny del control democràtic, en despatxos d’organismes internacionals o en els mercats financers.

Aquest és el brou de cultiu del populisme contemporani. Quan el sistema polític perd la capacitat d’integrar les demandes socials i de garantir la representació, s’obre un buit que altres actors poden omplir. En aquest context, el “poble” reapareix com a subjecte polític. Tant a la dreta com a l’esquerra, el discurs populista neix de la idea que hi ha una majoria desatesa —“la gent corrent”— enfront d’unes elits polítiques, econòmiques o mediàtiques que han monopolitzat el poder.

Els populismes de dreta van ser els primers a ocupar aquest espai. Als anys noranta, partits com el FPÖ a Àustria o el Front Nacional a França van començar a presentar-se com la veu del “poble” al qual les elits havien pres la paraula. Amb un llenguatge nacionalista i antiestablishment, van canalitzar la frustració d’una part de la població que se sentia amenaçada per la globalització, la immigració i la pèrdua de sobirania nacional. En molts casos, aquests moviments van construir una idea excloent de “poble”, que els separava “dels altres”: els immigrants, les minories o fins i tot els tecnòcrates europeus.

La crisi del 2008, però, va obrir la porta a una altra versió del populisme: el d’esquerres. A Grècia, el moviment dels Aganaktismeni va donar lloc a Syriza; a Espanya, els Indignats del 15M van ser el preludi de Podemos. En tots dos casos, es tractava de moviments que denunciaven la submissió de la política als interessos financers i reclamaven una democràcia “real”, capaç de respondre a les necessitats socials. Altres exemples, com La France Insoumise de Jean-Luc Mélenchon o el Bloco de Esquerda portuguès, van seguir camins similars.

Tots aquests moviments comparteixen un mateix diagnòstic: la democràcia liberal tradicional ha perdut el seu equilibri entre la lògica liberal —centrada en la llibertat individual i el mercat— i la lògica democràtica —centrada en la igualtat i la sobirania popular. El neoliberalisme, en reforçar el primer element i reduir el segon, va convertir la democràcia en una mena de ritual formal: eleccions periòdiques, però poca capacitat real de decisió per part dels ciutadans. El poder econòmic va esdevenir el veritable centre de gravetat de les societats contemporànies.

En aquest escenari, la política s’ha transformat en una qüestió d’administració de l’ordre establert. Les grans forces de centredreta i de centreesquerra s’han alternat en el poder sense oferir projectes clarament diferenciats. La famosa màxima de “no hi ha alternativa” ha anat desmobilitzant els electors, mentre la desigualtat augmentava. Els que han qüestionat aquest consens han estat sovint desqualificats com a “populistes”, una etiqueta utilitzada per desacreditar qualsevol veu que posés en dubte el model dominant.

Però el populisme no és només una expressió de ràbia o de ressentiment. És també un símptoma de la necessitat de repensar la representació democràtica. Quan amplis sectors socials se senten exclosos, quan la política ja no ofereix canals per expressar el conflicte i transformar-lo en propostes, el populisme emergeix com una forma d’interpel·lació directa: el poble contra l’oligarquia, la majoria silenciada contra les elits desconnectades.

Ara bé, no tots els populismes són iguals. El de dreta tendeix a construir un “nosaltres” excloent, basat en la identitat nacional i sovint hostil a la diversitat. El d’esquerra, en canvi, pretén bastir un “nosaltres” ampli, que uneixi treballadors, immigrants i classes mitjanes precaritzades al voltant de la demanda d’igualtat i de control democràtic. Tots dos coincideixen en la crítica a les elits, però divergeixen profundament en el seu projecte de societat.

Els partits socialdemòcrates tradicionals, atrapats entre la seva herència i la seva participació en les polítiques neoliberals, han estat incapaços d’oferir una resposta a l’altura del desafiament. En molts casos, han preferit desqualificar els populismes abans que entendre què revelen sobre el malestar social. Aquesta actitud ha contribuït a deixar orfes milions d’electors que no se senten representats per cap força del centre polític.

El “moment populista” no és, doncs, un accident, sinó la conseqüència d’una llarga erosió dels fonaments democràtics. Reflecteix la tensió entre un sistema econòmic globalitzat que concentra el poder i una ciutadania que reclama recuperar-lo. Entendre’l no vol dir justificar-lo, sinó reconèixer que, darrere de les seves formes sovint polèmiques, hi ha una pregunta essencial: qui governa realment en les nostres democràcies?

Potser, més que combatre el populisme amb menyspreu, el repte és escoltar allò que expressa i trobar noves maneres d’articular la sobirania popular en un món on la política sembla haver perdut la seva veu. Només així la democràcia podrà renovar-se i respondre, un cop més, a les esperances del poble que la sosté.

La setmana passada vaig assistir, en representació de la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears, al “XI Congrés d’Acadèmies Jurídiques Iberoamericanes”, celebrat a Santo Domingo (República Dominicana). El marc era solemne: juristes, magistrats i acadèmics de tot el continent reunits per debatre sobre els reptes del dret al segle XXI. Els temes principals eren d’un interès indiscutible: Eficiència judicial i democràcia, Arbitratge, Agenda acadèmica per al segle XXI, i Intel·ligència artificial i advocacia.

Entre les sessions més destacades hi havia la dedicada a la “Independència judicial: judicatures electes”, impulsada per l’acadèmia mexicana arran de la reforma constitucional de López Obrador (que va rebre una crítica duríssima), i la taula sobre “Dret i democràcia”, que va acabar esdevenint un debat intens sobre els límits del poder polític i el paper de les institucions en temps de crisi. També la sessió titulada “Europa, Estats Units i l’Aliança de postguerra” va captivar molts assistents, sobretot quan les paraules van començar a girar cap a l’actualitat més immediata: la tensió creixent a Sud-Amèrica.

Els representants de les acadèmies de Veneçuela i Nicaragua van oferir intervencions molt crítiques amb els seus respectius governs. La seva indignació era palpable: parlaven de la pèrdua de garanties democràtiques, de la politització dels tribunals i de la censura. Però el moment més sorprenent —i inquietant— va arribar amb la intervenció d’un jurista veneçolà que, amb veu ferma, va descriure la situació del seu país com a “irreversible sense una acció externa”. La frase va caure com una pedra en una sala que, fins aleshores, s’havia mantingut en un debat jurídic.

Potser m’equivoco, però jo vaig interpretar que aquell home estava justificant una futura intervenció estrangera a Veneçuela. Més encara, que la predeia com a imminent. I quan, hores després, alguns congressistes em van confirmar que aquell ponent era la parella actual de María Corina Machado, la líder opositora i recent Premi Nobel de la Pau, vaig entendre que potser no parlava només per ell mateix. El seu to, més proper a un portaveu polític que a un acadèmic, semblava preludiar un guió que ja s’estava escrivint fora d’aquelles parets.

I arguments per pensar el que jo vaig pensar n’hi havia, perquè aquestes darreres setmanes, els rumors d’una nova intervenció nord-americana s’han multiplicat. Diversos mitjans internacionals —Al Jazeera, The Washington Post, Reuters i Newsweek, com també els diaris espanyols— han publicat informacions sobre bombardejos dels Estats Units al Carib, suposadament contra embarcacions dedicades al narcotràfic. El balanç provisional: catorze morts en tres operacions, i més de cinquanta víctimes des de l’inici de la campanya. El president Donald Trump, segons aquestes fonts, havia justificat les accions com una part de la seva “guerra contra el narco-terrorisme”.

Són molts els analistes, citats per aquests mitjans, que han interpretat que el desplegament militar —amb portaavions, avions de combat, destructors i fins i tot un submarí nuclear a les aigües del Carib i del Pacífic— no responia només a la lluita antidroga i han parlat obertament d’una operació de pressió geopolítica per forçar un canvi de règim a Veneçuela, i potser per condicionar també els governs de Colòmbia, Brasil i Argentina.

Les dades semblaven donar-los la raó: Veneçuela havia suspès acords energètics amb Trinidad i Tobago en resposta a l’arribada d’un vaixell de guerra nord-americà, que Caracas qualificava d’“acció hostil”. Paral·lelament, la líder opositora María Corina Machado —la mateixa figura lligada indirectament a la intervenció que vaig escoltar— declarava el seu suport a Trump i als “sectors valents de la seva administració que no temen actuar per la llibertat de Veneçuela”.

Davant d’aquest context, la intervenció d’aquell jurista al congrés deixava de ser una anècdota per convertir-se en un indici preocupant. Si un acadèmic, vinculat a l’entorn polític més pròxim a Machado, defensava públicament la necessitat d’una acció externa, volia dir que la idea d’una intervenció nord-americana imminent començava a prendre cos dins de certs cercles veneçolans.

Jo no vaig intervenir en el debat, però tenia molt present que, fins i tot si acceptem que les llanxes bombardejades per Trump portaven droga —com sosté Washington—, les penes pel narcotràfic són de presó, no d’execució, i que els atacs sense judici previ vulneren principis fonamentals del dret internacional. Tot i així, algunes de les persones amb qui vaig conversar van aplaudir aquesta posició, defensant el “coratge” dels Estats Units per “fer el que Europa no s’atreveix a fer”. Com podeu veure, la fractura ideològica que travessa avui l’Amèrica Llatina es reflectia també al món acadèmic iberoamericà.

Més tard, conversant amb un jurista porto-riqueny, vaig sentir un advertiment encara més implacable: “Això pot acabar malament. Els Estats Units estan provant els límits del dret internacional; una sola errada pot desencadenar una guerra regional d’efectes imprevisibles”. Parlava amb la gravetat d’algú que coneix de prop els mecanismes del poder nord-americà, i el seu to feia pensar que no exagerava.

Tot plegat em va deixar una sensació amarga. Havia viatjat a Santo Domingo per parlar d’eficiència judicial i d’intel·ligència artificial aplicada al dret, i a més d’escoltar les ponències —totes de gran nivell— vaig acabar escoltant els ecos d’una possible guerra. En aquell congrés de juristes, el llenguatge de la llei es veia, doncs, eclipsat pel llenguatge de la força. I em va preocupar el possible retorn del vell intervencionisme, revestit ara de noves justificacions tecnològiques i morals.

Ja de tornada a casa, he de dir que em costa no veure en tot plegat una perillosa reedició de la doctrina Monroe, aquella que proclamava “Amèrica per als americans” i que, sota el pretext de la llibertat, va servir durant dècades per legitimar ingerències, cops d’estat i guerres fredes tropicals. He tingut, doncs, la sensació que el món tornava enrere, però amb altres noms i altres armes. I aquesta realitat posa als que ens dediquem al dret davant una paradoxa inquietant: com defensar la legalitat internacional quan els qui haurien de garantir-la són els primers a transgredir-la.

El Congrés de Santo Domingo havia de ser un fòrum de reflexió sobre el futur jurídic de les nostres societats. I ho va ser. Però, entre ponències i debats, es va convertir en una metàfora del nostre temps: un món on les lleis molt sovint queden petites davant la geopolítica, i on la por torna a ser un idioma que tots entenem.

Potser, com em va dir un col·lega dominicà en acomiadar-nos, “el problema no és que els Estats Units tornin a mirar cap al sud; és que el món ha deixat de mirar cap al dret”.