Josep Maria Quintana

Hi ha frases que travessen els segles com bumerangs morals. John Carlin en recordava una d’aquestes, de Tàcit, parlant de Roma a La Vanguardia: “Creen un desert i en diuen pau.” Poques definicions podrien descriure millor el que ha passat a Gaza i, sobretot, el paper que hi ha jugat Donald Trump. Perquè sí, l’exhibicionista de Manhattan, l’home que fa de la política un reality show i del cinisme una estratègia diplomàtica, ha aconseguit aturar la guerra. Però a quin preu? I amb quina idea de pau?

Trump ha estat capaç de monopolitzar el món com si fos el plató d’una de les seves televisions privades. Jordi Évole ho resumia amb la seva lucidesa habitual, també al mateix diari: “Ara Trump ja no és una anomalia del sistema. És el sistema. El seu sistema.” I d’aquest sistema ell és n’és l’amo. La seva veu marca el compàs del món, i els líders internacionals ballen al ritme que ell imposa, entre la reverència i la por. Fins i tot quan reparteix elogis grotescos a qualsevol que el miri amb submissió.

És en aquest silenci còmplice on Trump ha construït la seva hegemonia. No ho ha fet sobre la base d’una idea política, sinó sobre la de l’espectacle, la força i la impunitat. El seu “acord de pau” entre Israel i Palestina n’és un exemple obscè: proclamar la pau sobre les runes de Gaza, després de més de 65.000 morts —molts d’ells infants— i d’un territori reduït literalment a pols (més del 90% de les cases han estat destruïdes enmig d’un genocidi provocat per les armes i la fam), és una burla al sentit comú i a la decència. I tanmateix, el món li dona les gràcies. “Gràcies per portar-nos la pau a Gaza”, li diuen, mentre ell explica com Netanyahu li demanava armes i li alaba el “bon ús” que n’ha fet. Tot, per la pau!

La gran paradoxa és que Trump no menteix quan diu que ha aconseguit aturar la guerra. Perquè això és cert: la seva ascendència sobre Netanyahu s’ha mostrat absoluta. Només ell podia fer-lo claudicar davant dels seus aliats. Però l’objectiu no era la pau, sinó la victòria total. Perquè la pau, segons Trump, és la del vencedor que imposa silenci al derrotat. És la pau de Tàcit, que citava Carlin: un desert on ja no queda ningú que pugui protestar.

I, tanmateix, Trump s’ha atrevit a queixar-se perquè no li han donat el premi Nobel de la Pau, que ha vingut reclamant en veu alta i sense cap pudor una vegada i una altra, convençut que ningú havia fet més per la pau que ell. Potser no s’equivoca si entenem “pau” com l’absència total de resistència: com la pau del cementeris. Però el comitè noruec, per sort, va entendre que premiar-lo seria premiar la destrucció, la hipocresia i la normalització de l’autoritarisme.

El cas d’Ucraïna n’és un altre exemple revelador. Quan Putin va veure la seva oportunitat, va intentar persuadir Trump perquè imposés un acord “a favor de Rússia”, un acord com aquell que Hitler va arrencar a Chamberlain i Daladier el 1938 per quedar-se part de Txecoslovàquia. I gairebé ho va aconseguir. Perquè Trump va flirtejar amb la idea. Fins i tot exigia a Zelenski que acceptés la pau a canvi de territoris, perquè que no tenia les “cartes adequades” per a jugar aquest joc. Fins i tot va blanquejar la imatge de Putin en aquella desafortunada reunió a Alaska, on més que dialogar amb ell, el va reverenciar. Només la reacció dels líders europeus (tan criticats, i de vegades amb raó), plantant-li cara i mantenint el suport a Kíiv, va evitar que la rendició ucraïnesa es convertís en un nou precedent històric. Fet que ens revela clarament que Trump no és un pacificador, sinó un negociant sense brúixola moral: la seva pau és sempre la dels forts.

Però desenganyeu-vos, Trump no és només un fanfarró; és el símptoma més visible d’un món que s’ha rendit davant la força. Ell ha aconseguit substituir la política pel show business i la diplomàcia pel tweet. La seva amistat amb Putin, la seva fascinació per Xi Jinping, el menyspreu constant cap a Europa o el Canadà, i l’ús intern del poder per reprimir dissidents i premsa, conformen un retrat inquietant: el d’un líder que ja no necessita justificar-se. La seva veritat és la que s’imposa, la seva llei és la força. Trump ha convertit la democràcia liberal en una caricatura de si mateixa, una escenografia on ell n’és el principal intèrpret.

I aquí rau el vertader perill: Trump no només governa, sinó que s’ha convertit —ho repeteixo— en el sistema mateix. No és que faci servir el poder; és que l’encarna. I quan el poder es concentra en un sol home —i aquest home és un narcisista amb deliris messiànics—, el món trontolla. Potser avui ha aturat la guerra a Gaza (no hem de negar-ho a pesar de les escaramusses que encara fa Israel), però demà pot encendre’n una altra, només per reafirmar-se. La seva idea de pau és tan efímera com la seva atenció: un twit, una foto, una ovació, i passem a la següent escena.

Hi ha, però, una dimensió encara més perversa en el seu triomf: la seva capacitat de convertir la vergonya en normalitat. La seva fanfarroneria, que abans feia riure o escandalitzava i avui marca la pauta del debat públic. Fins i tot les seves mentides es discuteixen com si fossin hipòtesis legítimes. El seu masclisme es disfressa d’autenticitat. I el seu autoritarisme, d’eficiència. Hem passat de riure’ns de Trump a viure en el seu món, i aquest és potser el fracàs més gran de les democràcies occidentals.

Hi ha veus que traspuen molt més que so. Hi ha veus que, quan s’escolten, semblen condensar una vida sencera, un caràcter, una illa. La de Joan Pons n’és una. En el món de l’òpera, on el talent s’escampa sovint per teatres que canvien cada nit de ciutat, ell ha estat fidel a la seva manera de ser: sòlida, compromesa, generosa. I des d’aquella fidelitat ha arribat tan lluny com pocs artistes del nostre país. El passat divendres, al Teatre des Born, he tingut el privilegi —i el plaer— de conversar amb ell, com tantes vegades hem fet, però aquesta vegada davant del públic de Ciutadella, amb la música com a fil conductor. Va ser, per damunt de tot, una conversa entre amics, com les que la vida regala quan es comparteixen passions autèntiques.

Conec en Joan de fa més de quaranta anys, i l’he vist madurar i triomfar sense perdre mai la humilitat d’aquell jove ciutadellenc que, amb dotze anys, ja treballava per ajudar a casa. Va néixer en uns temps difícils, en una Menorca pobra però viva, i en aquell ambient va aprendre dues coses que l’han acompanyat sempre: l’esforç i l’estima per la música. El seu pare, baix de veu poderosa i membre de la Capella Davídica, li va encomanar l’amor pel cant. Aquella Capella, fundada pel mestre Gabriel Salord, va ser la seva primera escola i també una segona família. D’allí sortiria l’instint musical que, més endavant, el duria molt més enllà del que ell mateix s’hauria imaginat.

El destí va voler que, un dia de 1970, durant un concert de la Capella a Barcelona, una orella atenta —la del maonès Diego Monjo— descobrís en aquella veu jove un futur prometedor. L’audició que Monjo li preparà davant Ricardo Bottino, director musical del Liceu, fou l’inici d’una carrera prodigiosa. En Joan deixà Ciutadella, s’instal·là a Barcelona amb la seva esposa Niní i començà una vida nova, plena de sacrificis però també d’il·lusió. Al principi fou baix, però el destí, i la intuïció de Montserrat Caballé, el van guiar cap a la seva autèntica tessitura: la de baríton. “Molts barítons voldrien tenir els teus aguts”, li va dir la diva catalana. I tenia raó. Des d’aquell moment, la veu de Joan Pons es convertí en una de les més belles i expressives del panorama operístic internacional.

El Liceu fou casa seva, però el món li obrí les portes. L’hem vist triomfar al Palacio de Bellas Artes de Mèxic, al Staatsoper de Viena, al teatre Alla Scala de Milà, al Metropolitan Opera House de Nova York —on ha cantat més de tres-centes funcions— i sempre amb la mateixa entrega. Scarpia, Rigoletto, Giorgio Germont, Simon Boccanegra, Carlo Gérard, Rodrigo de Posa, Falstaff, Michele, Gianni Schichi… són noms que formen part de la història de l’òpera, i que ell ha sabut fer seus amb una mestria que només aconsegueixen els grans. En el seu cant hi havia una combinació difícil d’explicar: autoritat i tendresa, intel·ligència musical i passió escènica. Joan Pons no interpretava un paper: el vivia, el pensava i el convertia en veritat.

De totes les vegades que l’he escoltat, record la gran interpretació que va fer de Tosca a Maó, el gener de 1996, al costat de Jaume Aragall i Norma Fantini. Aquella nit el Teatre Principal tremolava. Scarpia era pura potència, seducció i maldat, i alhora una lliçó de cant i d’estil. Els qui hi érem sabíem que assistíem a una fita. I com aquesta n’hi ha hagut tantes altres: el Falstaff amb què inauguràrem el teatre restaurat, el seu Rigoletto emocionant, o aquella Aida al polígon industrial, quan el teatre estava en obres, que va portar fins a Menorca la gran Bruna Baglioni gràcies a la seva paraula. Perquè, més enllà del cantant, en Joan ha estat sempre un ambaixador generós de la nostra illa. Sense ell, Menorca no hauria acollit molts dels grans noms que hi han vingut a cantar.

Hi ha artistes que es fan estimar pel talent; d’altres, per la seva humanitat. En Joan Pons reuneix totes dues virtuts. Els qui hem compartit amb ell hores de conversa, viatges, projectes i emocions sabem que darrere l’artista immens hi ha un home senzill, amb una memòria prodigiosa, un humor fi i una amistat lleial. No és estrany que teatres com el Liceu o el Metropolitan Opera House li hagin dedicat homenatges, ni que Òpera XXI li reconegués la seva trajectòria com una de les més brillants del nostre temps. Però per als qui el coneixem de prop, el veritable homenatge és aquest: poder dir que, darrere la veu que ha fet vibrar el món, hi ha l’amic de sempre.

Quan divendres passat el públic del Teatre des Born va tornar sentir la seva veu —encara que fos per mitjà de les gravacions antològiques que vam escoltar—, estic segur que va comprendre que el seu art ha anat molt més enllà de la tècnica. Joan Pons ha estat un cantant únic, perquè ha sabut unir el rigor i la veritat, la potència i l’emoció. I, sobretot, perquè mai no ha deixat de ser aquell jove de Ciutadella que estimava la família, els amics i la música per damunt de tot. Per això, més que un homenatge, el diàleg que vam mantenir fa dos dies volia ser un acte d’agraïment. Personal i dels Amics de s’Òpera de Maó. Gràcies, Joan, per haver-nos ensenyat que la grandesa no és només arribar als escenaris més prestigiosos, sinó haver-ho aconseguit sense oblidar d’on venim. I gràcies també per haver fet de la teva veu la veu d’una illa sencera. La veu de Menorca que tant estimam.

En el seu article “On són les flotilles àrabs?”, Antoni Puigvert ha signat a “LaVanguardia” una de les reflexions més lúcides —i més incòmodes— sobre el conflicte entre Israel i Palestina. Allunyant-se del soroll i de les proclames habituals, Puigvert aborda el tema des d’una perspectiva que poques vegades apareix als titulars: la responsabilitat del món àrab davant la tragèdia palestina i la complexa xarxa d’interessos que envolta el conflicte. L’article no és tant una defensa d’Israel com una denúncia de la hipocresia generalitzada i de la manera simplista amb què sovint es jutgen els esdeveniments de l’Orient Mitjà.

Puigvert comença recordant un fet clau que ha quedat en segon pla en la cobertura mediàtica: “Tot i que es parla tant del que està passant entre Israel i Gaza, sempre queden a l’ombra dos factors essencials: els acords d’Abraham i l’atonia dels països àrabs davant la tragèdia dels seus germans de Palestina.” Aquesta frase és l’eix de tot l’article. Els Acords d’Abraham —signats el 2020 entre Israel, els Emirats Àrabs Units i Bahrain, sota mediació nord-americana— pretenien obrir una nova etapa al Pròxim Orient basada en la cooperació econòmica i tecnològica. Però Hamàs, amb el seu atac del 2023, “es va carregar aquests acords” i va precipitar una reacció israeliana que, segons Puigvert, ha acabat cremant “la reputació dels jueus perseguits fins a l’Holocaust”. L’autor reconeix la brutalitat de la resposta d’Israel, però també recorda que aquesta resposta va ser provocada de manera calculada per Hamàs, que “ha usat la seva gent com a escuts humans”. És una doble condemna: a la violència d’uns i a la indiferència dels altres.

A partir d’aquí, Puigvert fa una radiografia implacable de la inacció del món àrab. Si bé l’opinió pública dels països musulmans s’ha mostrat indignada davant la massacre, la seva “fraternitat és molt freda”. L’autor posa exemples concrets: els palestins amb ciutadania israeliana, que representen el 20% de la població de l’Estat, “no han mogut ni un pèl pels seus germans massacrats”, i els veïns d’Egipte i Jordània —que mantenen tractats de pau amb Israel— tampoc no han fet gairebé res més. Egipte, recorda Puigvert, “ha tapiat la seva frontera amb Gaza des del 2009”, una decisió que, si la comparéssim amb el mur de Trump, “hauria escandalitzat el món”. Però en aquest cas, no. El silenci i la indiferència han imperat.

Aquest paral·lelisme amb altres situacions històriques —com quan Puigvert escriu que és “com si França hagués barrat amb un mur el pas als republicans espanyols el 1939”— és un dels encerts més potents de l’article. Permet entendre que el problema no és només geopolític, sinó moral. Si el sofriment palestí desperta tants titulars i tantes condemnes, per què els països musulmans més pròspers no actuen? “Per què mentre Israel massacra els seus germans no envien ni tan sols una flotilla?”, pregunta l’autor, evocant les missions humanitàries que Occident —i no el món àrab— ha enviat en altres ocasions.

El rerefons que Puigvert posa sobre la taula és, en definitiva, el de la hipocresia i la comoditat moral. En temps de polarització, és fàcil condemnar Israel i situar-se al costat de les víctimes. És molt més difícil reconèixer que aquestes víctimes són, alhora, víctimes d’un món àrab que les utilitza com a eina simbòlica, com a moneda d’intercanvi per mantenir la pròpia estabilitat interna. Els règims del Golf, recorda Puigvert, “sacrificaven els palestins per pactar amb Israel”, però després han hagut de “recular empesos per una opinió pública adolorida”. Aquesta “opinió pública”, tanmateix, no s’ha traduït en acció concreta. La indignació, diu l’autor, és real però estèril. Una emoció més que una responsabilitat.

Aquí és on l’article transcendeix el conflicte concret i es converteix en una reflexió sobre el nostre temps. Puigvert assenyala que la “sensibilitat occidental és molt severa amb Israel i molt concessiva amb el món àrab”. En altres paraules: condemnem el poder que tenim a prop —el que reconeixem com a democràcia, encara que imperfecta— i tendim a exonerar els règims autoritaris del sud per un cert complex postcolonial o per la por d’entrar en terrenys culturalment delicats. Aquesta asimetria moral és la mateixa que impregna altres debats globals: uns han d’explicar-se, els altres no. Uns són sempre culpables, els altres, sempre víctimes.

En aquest sentit, el text de Puigvert actua com un mirall incòmode. Ens obliga a mirar més enllà de la superfície moral de la guerra i a reconèixer la complexitat d’un món on la compassió s’ha convertit sovint en una postura estètica. L’autor no defensa Israel; denuncia, en canvi, el relat maniqueu que divideix el món entre bons i dolents, entre oprimits i opressors, sense voler veure la responsabilitat compartida. El seu article és, sobretot, una crida a pensar —a desactivar la “banalitat dels comentaris” que avui domina el debat polític i mediàtic.

Quan Puigvert es pregunta “on són les flotilles àrabs?”, no només parla de vaixells que no arriben. Parla del buit moral d’un món que ha substituït l’acció per la indignació ritual, la responsabilitat per la retòrica. El silenci dels països àrabs davant Gaza és, en realitat, el mateix silenci còmode que regna a Occident quan una causa deixa de ser trending topic. La seva pregunta és, en el fons, universal: on és la coherència? On és la fraternitat real, la que costa i compromet?

El valor d’aquest article rau, doncs, en la seva capacitat de trencar consensos i d’incomodar tothom. A l’era de les veritats instantànies, Puigvert reivindica el dret a la complexitat i a la contradicció. I això, en un temps de polarització, és gairebé un acte de resistència. Potser la seva reflexió no farà aparèixer cap flotilla àrab, però com a mínim ens obliga a mirar el mar del conflicte amb ulls menys ingenus i més crítics.

Cada vegada que Isabel Díaz Ayuso obre la boca, la democràcia espanyola retrocedeix un pas. No és només el to groller ni l’afany de provocar. El problema és que darrere del seu discurs hi ha un model de política que viu de l’incendi permanent i que, en comptes d’afrontar els reptes reals de la ciutadania, alimenta pors, ressentiments i falsedats. El darrer episodi, la seva desautorització pública al discurs del rei Felip VI a l’ONU sobre la massacre de Gaza, és només una mostra més d’aquesta deriva.

El monarca va parlar amb paraules que ressonen en qualsevol consciència decent: va condemnar els actes aberrants d’Israel i va demanar que aturés la massacre. Doncs bé, Ayuso no va trigar ni unes hores a contradir-lo, recordant que “el Rei reina però no governa” i acusant-lo de sortir del paper neutral que li correspon. La paradoxa és flagrant: qui es proclama “defensora a ultrança de la Monarquia” no dubta a corregir públicament el cap de l’Estat quan aquest incomoda els seus interessos ideològics. No és defensa de la Corona, és ús instrumental de la Corona, el que ella fa.

Encara més greu és l’alineament sistemàtic amb el govern de Netanyahu, sobre el qual pesa una ordre de detenció de la Cort Penal Internacional (no una interlocutòria del jutge Peinado). Tres presidents autonòmics del seu propi partit han qualificat la tragèdia de Gaza de genocidi. Però Ayuso s’aïlla, s’aferra a un discurs de “Espanya ho pagarà car” i rep representants diplomàtics israelians al seu palau com si volgués contraprogramar el cap d’Estat. Aquí no hi ha coherència, hi ha temeritat. Quan més de 66.000 morts s’acumulen en menys de dos anys, posar-se al costat del botxí no és valentia: és cinisme.

Però Ayuso sempre té un recurs a punt: l’apel·lació trumpista a “dir les coses com són”. És la mateixa excusa amb què Donald Trump justifica cada mentida, cada insult i cada desvergonyiment. Ayuso ho copia fil per randa: davant la crítica, proclama autenticitat; davant els fets, ofereix consignes. La política convertida en un reality show.

Aquesta mateixa lògica es repeteix amb la immigració. En la seva darrera entrevista televisiva, Ayuso va afirmar que “la immigració hispanoamericana no és immigració” i que cal evitar cursiladas en parlar del tema. No n’hi ha prou que els nouvinguts treballin, va dir: han de ser “un més a tots els efectes”. El problema és que immediatament va vincular altres comunitats amb pràctiques “incompatibles”, i fins i tot amb la delinqüència, parlant d’immigrantes en manada que atracarien ancians i joves pels carrers. És el manual clàssic de l’extrema dreta: dividir els migrants en bons i dolents, i assenyalar minories per obtenir rendiment electoral a costa de la convivència.

Aquesta política de la por no només és injusta, sinó profundament irresponsable. Espanya és un país construït sobre diverses onades migratòries, que necessita mà d’obra i que es beneficia culturalment de la diversitat. Associar immigració amb delinqüència és alimentar prejudicis que després es tradueixen en agressions, discriminació i fractura social. Qui pretén governar no pot permetre’s jugar amb aquest foc.

I encara hi ha més. Quan el lehendakari Imanol Pradales va fer un discurs en basc recordant l’episodi en què Ayuso es va aixecar de la Conferència de Presidents perquè no entenia l’euskera, la presidenta madrilenya no va dubtar a inventar-se unes paraules inexistents i atribuir-li una amenaça de reminiscències etarres. La realitat és que Pradales havia dit “Ayuso entzun, Euskadi euskaldun” —“Ayuso, escolta: Euskadi vascoparlant”—, però Ayuso va manipular-ho i va difondre una falsedat greu. No és un error, és una estratègia: sembrar sospita, difamar i convertir la convivència autonòmica en un camp de batalla.

El que tenim, doncs, és una presidenta que ha renunciat a governar per dedicar-se a provocar. No hi ha política educativa, sanitària o social que pesi més que el següent exabrupte televisiu. No hi ha debat seriós que sobrevisqui a la seva pluja de consignes. I això, lluny de ser una anècdota madrilenya, s’ha convertit en un laboratori que contamina tota la política espanyola.

Cal dir-ho sense embuts: aquesta manera de fer política és un perill per a la democràcia. Perquè la deslegitima, perquè erosiona les institucions, perquè converteix els adversaris en enemics i perquè ens roba el debat de fons que hauríem de tenir: com afrontar la desigualtat, com garantir serveis públics dignes, com avançar en drets socials i en justícia climàtica.

La política no pot ser una successió de zascas televisius. La política ha de ser compromís amb la veritat i amb la gent. Qui utilitza la Monarquia, qui manipula les paraules d’un altre president autonòmic, qui criminalitza la immigració i qui es posa al costat d’un govern acusat de crims contra la humanitat, no fa política: fa espectacle. I l’espectacle, ja ho sabem, pot omplir platós, però buida la democràcia.