Josep Maria Quintana

El record de les paraules que pronuncien els dirigents polítics és, sovint, el millor antídot contra la impostura. I el cas de José María Aznar és paradigmàtic. L’expresident espanyol ha intervingut fa pocs dies en un acte de la fundació FAES, que ell mateix presideix, per parlar del que està succeint a Gaza. Segons informava El País, Aznar va assegurar que “si Israel pierde lo que está haciendo, Occidente se pondría al borde de una derrota total”. Una afirmació que, repetida i matisada en altres mitjans, es pot condensar en aquesta idea: si Israel deixés de fer “el que està fent”, el món occidental estaria en risc.

A primera vista, l’ús de l’expressió “lo que está haciendo” pot semblar una fórmula vaga i neutra. Però, en realitat, és una estratègia lingüística calculada. Aznar recorre a la perífrasi, a l’eufemisme, a l’el·lipsi. Substitueix el nom del que efectivament passa —destrucció massiva, bombardejos sobre població civil, hospitals arrasats, desplaçaments forçats i una fam generalitzada— per una fórmula tan asèptica com buida: “lo que está haciendo”. Aquesta maniobra retòrica té una funció clara: evitar la paraula que li correspondria, “genocidi”, o, si més no, aquella que ell mateix havia emprat en el passat sense cap mena de rubor: “neteja ètnica”.

Perquè cal recordar què deia Aznar quan li tocava governar i fer front al terrorisme d’ETA. Estem parlant d’una organització que, fundada el 1959, va estendre el terror a Espanya durant gairebé seixanta anys; organització que, segons dades oficials del Ministeri de l’Interior i de l’Associació de Víctimes del Terrorisme, va assassinar 853 persones —civils, militars, policies i polítics— i va deixar milers de ferits i víctimes de segrestos, extorsions i cotxes bomba. El seu llegat de dolor i violència és, per tant, innegable.

L’any 2000, després d’una treva, ETA va reprendre els assassinats. El 22 de febrer, la banda va assassinar el dirigent socialista Fernando Buesa i el seu escorta, Jorge Díez. El 9 d’agost, un cotxe bomba esclatava al carrer Platerías de Madrid i deixava nombrosos ferits. En aquest context, l’1 de setembre de 2000, Aznar va pronunciar unes paraules molt dures: denuncià la “conversión del País Vasco en campo de limpieza étnica, política e ideológica”, resumint la situació dels ciutadans no nacionalistes amb una frase contundent: “O te rindes o te vas o te mato”.

El diari La Nación, en la mateixa línia, recollia que Aznar havia afirmat: “La banda terrorista ETA moviliza toda su capacidad criminal contra los que se oponen a su meta de convertir al País Vasco en un campo de limpieza étnica, política e ideológica”.

Fixem-nos en la gravetat de l’expressió. “Neteja ètnica” és un terme amb un pes jurídic i moral enorme. Des del punt de vista del dret internacional, no és un delicte tipificat específicament, però les pràctiques que designa poden constituir genocidi (quan hi ha intenció de destrucció), crims contra la humanitat (persecució, extermini, deportació) o crims de guerra (quan es produeixen en un conflicte armat). Els tribunals per a l’ex-Iugoslàvia i per a Rwanda han assenyalat que la neteja ètnica, en la pràctica, pot arribar a ser genocidi.

Aznar, per tant, estava disposat a emprar aquest concepte per descriure les accions d’una banda terrorista que, malgrat el seu historial criminal, mai no va tenir la capacitat de devastació que avui exhibeix l’exèrcit israelià sota el comandament de Netanyahu. ETA va assassinar, com hem vist, prop de 900 persones en dècades. A Gaza, en menys de dos anys, el nombre de morts ja supera les 65.000, segons estimacions de diverses organitzacions internacionals. A més, la destrucció d’hospitals, la fam generalitzada, la demolició de ciutats senceres i el bloqueig sistemàtic han convertit aquest territori en un espai inhabitable.

Com es pot entendre, doncs, que Aznar no només eviti utilitzar l’expressió “neteja ètnica” que ell mateix va aplicar a ETA, sinó que fins i tot defensi que Israel ha de continuar fent “el que està fent” per evitar una derrota d’Occident? El cinisme és tan flagrant que fa difícil d’explicar. Allò que a Euskadi era “neteja ètnica” —amb totes les càrregues polítiques i morals que això comportava—, a Gaza és “el que està fent Israel”, una perífrasi buida i evasiva que, de retruc, esdevé una justificació de la violència indiscriminada.

La impostura d’Aznar es revela amb tota la seva força aquí. No es tracta només d’una incoherència terminològica, ni de la simple por a pronunciar una paraula incòmoda. Es tracta de quelcom pitjor: d’una defensa implícita de la continuació d’unes polítiques que comporten la mort massiva de civils, la destrucció d’infraestructures bàsiques i la fam d’un poble sencer. Quan diu que si Israel “perdiese lo que está haciendo” Occident estaria en perill, el que afirma és que l’Occident només pot sobreviure si Netanyahu continua bombardejant, assassinant i arrasant Gaza. El que està fent.

El contrast amb les seves paraules del 2000 no pot ser més clar. Aleshores, va estigmatitzar amb tota la duresa ETA —i amb raó—, equiparant-ne les accions amb una neteja ètnica. Ara, davant una campanya militar que ha causat desenes de milers de morts i un desastre humanitari d’escala històrica, s’escuda en una expressió neutra i gairebé còmplice: “lo que está haciendo”. El resultat és una autèntica vara de mesurar doble, un exemple claríssim de cinisme polític i de manipulació discursiva.

En definitiva, el discurs d’Aznar no només mostra fins a quin punt pot arribar la deshonestedat d’un dirigent polític, sinó que també posa de manifest una visió del món perillosa: la que assumeix que la vida dels palestins no té el mateix valor que la dels europeus i que l’Occident només pot preservar-se si altres pobles són sacrificats. I això, més enllà de les paraules i de les figures retòriques, és el que realment resulta intolerable.

Conec López Burniol des de fa molts anys, dels temps en què ell exercia de notari i jo de registrador a Barcelona. Sempre he tingut per ell una gran consideració, tant per la seva solidesa com a jurista com per la seva qualitat humana. L’he llegit a “la Vanguardia” amb interès i atenció en nombroses ocasions i he compartit sovint la seva mirada crítica sobre la realitat política i institucional d’Espanya. Tanmateix, no puc amagar que segueixo amb preocupació –i amb disconformitat– molts dels seus darrers raonaments, i especialment el que va publicar el dissabte 13 de setembre sota el títol El Desastre final. El seu text, de gran força literària i d’un pessimisme profund, m’ha empès a escriure aquestes línies amb l’única voluntat de matisar i, si cal, contradir alguns dels seus plantejaments més taxatius.

López Burniol estableix un paral·lelisme entre la situació actual d’Espanya i el “Desastre del 98”, la pèrdua de les darreres colònies. El seu diagnòstic és que avui estaríem davant d’una amenaça encara més greu: no la pèrdua de territoris colonials, sinó la desintegració interna del mateix Estat. Una visió apocalíptica, que em sembla exagerada i que, sobretot, ignora els matisos i les potencialitats de la democràcia actual.

En primer lloc, el paral·lelisme històric és, al meu entendre, forçat. L’any 1898 Espanya era un imperi en decadència, que encara volia conservar possessions ultramarines en un món que ja no admetia relacions colonials. La desfeta davant dels Estats Units va ser militar i política, i va sacsejar la consciència nacional d’una manera brutal. En canvi, el conflicte present no és colonial ni militar: és democràtic i territorial. No es tracta de pèrdues imperials, sinó de com conviuen dins d’un mateix Estat diverses identitats nacionals i territorials. És evident que això provoca tensions, però no és en cap cas equiparable a una derrota militar humiliant que deixava Espanya sense veu al món.

En segon lloc, López Burniol associa la idea de plurinacionalitat amb la desintegració d’Espanya. Aquí hi discrepo de manera frontal. Reconèixer la pluralitat nacional no vol dir destruir l’Estat, sinó dotar-lo de més legitimitat. Països com el Canadà, el Regne Unit o Suïssa han sabut articular la diversitat interna sense per això desaparèixer com a subjectes polítics. La mateixa Alemanya, amb els seus Länder, demostra que la descentralització i el reconeixement de les singularitats poden ser factors de cohesió i no de ruptura. La paraula plurinacional pot incomodar alguns sectors, però reflecteix una realitat que no desapareix per molt que es negui: Espanya és un país amb diverses identitats nacionals, culturals i lingüístiques. No afrontar aquesta realitat és el que genera, de debò, el risc de fractura.

També em sembla problemàtica la conclusió de López Burniol, quan reclama que algú assumeixi amb “vista llarga i ànim gran” el lideratge per salvar la nació. La història ens ensenya que els projectes polítics no sobreviuen per l’acció d’un únic líder providencial, sinó per la solidesa de les institucions i la capacitat col·lectiva de trobar pactes. És un error confiar la sortida d’una crisi a l’aparició d’un “salvador”; el que cal és un lideratge compartit i democràtic, que sàpiga escoltar i integrar.

És cert que la situació política és complexa. Les posicions del Partit Popular i, encara més, les de Vox, mostren una resistència frontal a qualsevol intent de reconeixement plural. Però no per això hem de concloure que la plurinacionalitat és inviable. Al contrari: el debat polític i parlamentari actual ja mostra que hi ha una majoria capaç d’impulsar un camí de reconeixement i d’encaix. No serà fàcil, i caldrà molta pedagogia, però el rebuig d’una part de l’espectre polític no invalida la via del diàleg.

Diria més: el veritable perill no és l’aposta per la plurinacionalitat, sinó la rigidesa i la por. Quan es respon a les demandes de reconeixement amb judicialització i amb retòriques que només divideixen, aleshores sí que s’alimenta el malestar i la desafecció. La història de l’Espanya contemporània ens mostra que els intents d’uniformitzar han acabat sempre generant més conflictes que no estabilitat.

Per això crec que avui no estem davant del “Desastre final”, sinó davant d’una cruïlla que pot ser també una oportunitat, per més que la polarització d’avui i la manca de diàleg ens fan el camí difícil. Si Espanya sap reconèixer la seva pluralitat i transformar-la en un projecte inclusiu, sortirà enfortida. Si, en canvi, es continua negant l’evidència de la diversitat, aleshores sí que el risc de ruptura serà més gran.

En definitiva, comparteixo amb López Burniol la preocupació pel futur d’Espanya, però no el seu pessimisme. Tanmateix la referència al 1898 ens pot ser útil. Aleshores el desastre es va produir perquè Espanya no va saber adaptar-se al món nou, però el repte d’avui és justament l’invers: saber adaptar-se a una societat democràtica i plural. Si ho fem, no hi haurà desastre, sinó renovació.

Quan el secretari general del Partit Popular, Miguel Tellado, va dir públicament que ens cal “cavar la fosa donde reposarán los restos de un Gobierno que nunca debió haber existido en España”, no construí tan sols una metàfora desafortunada. Ben al contrari, usà paraules carregades de significat, amb una potència simbòlica que remet a un dels episodis més foscos de la història contemporània espanyola: la Guerra Civil i la repressió franquista. Parlar de fosses, en un país on encara avui hi ha milers de persones enterrades a les voreres dels camins i sense identificar, no és mai innocent. I fer-ho en el context d’una crítica política contra un govern legítimament constituït és, senzillament, perillós.

La primera part de la frase, “cavar la fosa”, apel·la a un imaginari col·lectiu de violència i extermini de l’adversari. En política, les metàfores bèl·liques són habituals, però quan s’arriba a la imatge de la fossa, el pas qualitatiu és molt més greu. No es tracta només de derrotar l’altre, sinó d’enterrar-lo, esborrar-lo, fer-lo desaparèixer. És un llenguatge que deshumanitza l’adversari polític i el situa fora del terreny legítim de la democràcia.

Tanmateix, la segona part de la frase encara és més reveladora: “un Gobierno que nunca debió de existir en España”. Aquesta afirmació no és una crítica a la gestió concreta de Pedro Sánchez ni a les seves aliances parlamentàries. És un qüestionament frontal de la seva existència mateixa. És a dir, nega la legitimitat del govern, nascut de la confiança del Congrés dels Diputats, seguint estrictament els mecanismes establerts per la Constitució.

Aquesta actitud no és nova. El Partit Popular ha reaccionat sempre amb dificultat quan no ha pogut governar. El 2004, després de la derrota electoral, va posar en marxa la famosa “teoría de la conspiración” sobre els atemptats de l’11-M, un relat sense proves ni suport judicial que tenia un objectiu clar: qüestionar la legitimitat de José Luis Rodríguez Zapatero. I des del primer minut del govern de Sánchez, el PP ha repetit la mateixa estratègia: presentar-lo com un usurpador, algú que ocupa la Moncloa de manera il·legítima, malgrat haver estat investit segons els mecanismes democràtics que ens hem donat.

La conseqüència d’aquesta actitud és doble. D’una banda, erosiona la confiança ciutadana en les institucions. Si dia rere dia s’insisteix que el govern és il·legítim, una part de la població acabarà creient que realment ho és. D’altra banda, converteix l’adversari polític en un enemic existencial. I quan l’altre és un enemic i no un competidor democràtic, desapareix qualsevol possibilitat de diàleg, i la política es degrada en guerra.

Aquest tipus de retòrica té efectes devastadors sobre la qualitat democràtica. No només alimenta la polarització i la crispació social, sinó que genera un ambient en què el debat raonat és substituït per l’eslògan i l’odi. Les paraules de Tellado, lluny de ser una anècdota, formen part d’una estratègia més àmplia en què el PP vol erosionar el govern i alhora el sistema que el sosté. Si el govern és il·legítim, també ho és el mecanisme que l’ha fet possible. En definitiva, es qüestiona la democràcia mateixa.

El paper de Feijóo, en aquest context, és igualment greu. El president del PP no només no ha corregit el seu secretari general, sinó que en massa ocasions ha contribuït a alimentar aquest relat de deslegitimació. Quan acusa Sánchez de governar gràcies a pactes amb “enemics d’Espanya”, quan parla d’“oprobis” o de “traïcions”, reforça la idea que el govern no és fruit de la democràcia parlamentària, sinó d’un frau a la voluntat popular. És una actitud irresponsable en algú que aspira a presidir el país i que, per tant, hauria de ser el primer a defensar el respecte institucional.

L’ús constant d’aquesta retòrica té, a més, un efecte multiplicador. Els mitjans de comunicació afins i les xarxes socials amplifiquen el missatge fins a convertir-lo en dogma per a una part de la ciutadania. El cercle viciós és evident: es repeteix que el govern és il·legítim, el missatge arrela en una part de la població, aquesta pressiona perquè l’oposició sigui encara més dura, i així es tanca una espiral de radicalització que deteriora la convivència democràtica.

En realitat, allò que s’està “cavant” amb aquest tipus de discurs no és la fossa d’un govern concret, sinó la fossa de la pròpia democràcia espanyola. Un sistema només pot funcionar si tots els actors accepten unes regles mínimes: que els resultats electorals són vàlids, que els governs sorgits del Parlament són legítims i que l’adversari polític és tan ciutadà com un mateix. Negar això és dinamitar el consens constitucional del 1978.

Obro “La Vanguardia” i les notícies que puc llegir a la portada em demostren sens cap mena de dubte que vivim temps foscos, temps en què la barbàrie s’ha convertit gairebé en rutina. Allò que abans hauria escandalitzat el món civilitzat, avui passa desapercebut entre titulars que s’encavalquen. Les notícies d’aquesta setmana ho il·lustren de manera descarnada: l’aposta de Donald Trump per un Tribunal Suprem dòcil als seus interessos, la prohibició que Palestina tingui veu a l’Assemblea General de l’ONU, l’assassinat polític a Ucraïna, els bombardejos a Iemen i la sensació de descomposició moral a Europa.

Podríem mirar cap a una altra banda, podríem encongir-nos d’espatlles com si res no fos amb nosaltres. Però aquest món és nostre, i la pregunta ètica inevitable és: fins quan serem espectadors passius d’una tragèdia que avança a pas ferm?

Els EUA, sota Trump, ens mostren la cara més crua de la política com a exercici de poder despullat de tot sentit del bé comú. Les institucions, que haurien de ser contrapès i garantia de drets, esdevenen instruments d’una estratègia personal. El Suprem, amb majoria conservadora, es presenta com la darrera trinxera per blindar polítiques comercials agressives i decisions que ignoren els més febles.

Alhora, la diplomàcia nord-americana castiga Palestina, beneeix Netanyahu i aixeca murs simbòlics i materials contra qualsevol dissidència. És la vella màxima de “als enemics, ni aigua”, aplicada sense vergonya en ple segle XXI. Tot plegat, mentre es combat la cultura woke en nom d’una llibertat d’expressió que només serveix per consolidar privilegis.

No és només Trump, és el que representa: la normalització del cinisme com a estil polític, la indiferència davant el sofriment aliè, la reducció de la diplomàcia a un espectacle de força.

Mentrestant, a Ucraïna, la bala torna a imposar-se a la paraula. L’assassinat d’Andrí Parubí a Lviv és molt més que un crim: és la mostra de fins a quin punt els conflictes polítics han esdevingut camps de caça on la violència té premi. La figura d’un líder caigut, mort a trets per un fals repartidor, simbolitza la fragilitat d’una democràcia assetjada i la impossibilitat de viure en pau quan el poder es juga amb armes i emboscades.

A milers de quilòmetres, al Iemen, un atac aeri israelià liquida un primer ministre i diversos ministres hutís. La guerra, ja enquistada, es reinventa en forma de nous màrtirs i represàlies. Cada víctima és una peça més en l’engranatge d’odis eterns, mentre les grans potències juguen amb el tauler com si fos un escacs macabre.

Tot això mentre Xi Jinping, vorejat per Vladímir Putin, Kim Jong Un, de Corea del Nort, i una vintena d’autòcrates de diversos continents, mostra el seu potencial militar i el seu pes econòmic i polític tot disputant a Donald Trump l’hegemonia comercial i militar.

I Europa? Josep Borrell digué fa uns mesos les paraules que calien: “Europa ha perdut la seva ànima”. No és només la impotència davant Putin, no és només la manca de lideratge en el conflicte de Gaza o en les relacions amb Israel. És la renúncia a una posició moral pròpia. Allò que havia estat un far de drets humans, de pau i de mediació, avui és un continent que vacil·la entre la submissió i la indiferència.

Macron i el canceller alemany Merz prometen més armes per a Ucraïna, més ajuda militar, més resistència. Però la pau no arriba, i la política exterior europea sembla reduïda a reaccionar, a seguir el compàs de Washington. Quan va ser l’última vegada que Europa va marcar un camí propi?

Davant d’aquest panorama, és legítim preguntar-se: què pot fer el ciutadà corrent, el lector que ara mateix passa els ulls per aquestes línies, davant de tanta barbàrie?

La temptació és refugiar-se en el “no hi puc fer res”, en la resignació. Però això és, precisament, el que alimenta els tirans. El silenci dels ciutadans és el millor combustible de les injustícies.

El que podem fer és exigir, incansablement, líders que estiguin a l’alçada. Reivindicar una política basada en la dignitat i no en el càlcul oportunista. Donar suport a aquelles iniciatives socials, culturals i polítiques que posen la vida per davant del poder. Construir xarxes de solidaritat que travessin fronteres i que facin sentir a Gaza, a Kíiv o a Sanà que no estan sols.

També ens cal revisar-nos a nosaltres mateixos. Quantes vegades consumim informació sense indignar-nos? Quantes vegades fem clic, compartim, opinem ràpidament, però no fem l’esforç d’entendre i actuar? La barbàrie no només es manté pels qui l’executen, sinó també per la indiferència d’aquells que podrien oposar-s’hi.

És cert, el món sembla enfonsar-se en un pou de violència i autoritarisme. Però la història ens mostra que cap sistema injust és etern. Les dictadures cauen, les guerres s’acaben, els pobles es reinventen. La clau és si sabrem, com a humanitat, trobar la força per recuperar l’esperança i fer-la política.

Europa necessita retrobar l’ànima. Els Estats Units necessiten redescobrir la democràcia com a projecte col·lectiu i no com a arma de confrontació. Els pobles del Pròxim Orient necessiten respirar, pau i reconeixement mutu. I nosaltres, ciutadans del món globalitzat, necessitem tornar a creure que la política pot ser noble, que pot estar al servei de la vida i no de la mort.

La pregunta que queda oberta és: estem disposats a fer el pas? O deixarem que el cinisme sigui l’única llei, que la bala sigui l’últim argument, que l’ànima d’Europa i del món es perdi per sempre?

La resposta no està només en mans dels poderosos. També està en les nostres.