Josep Maria Quintana

Parlava diumenge passat del perill que correm de perdre els drets fonamentals adquirits referint-me al pensament de Pere Ballester i als seus comentaris sobre la Constitució de 1931. Avui he d’insistir-hi referint-me al moment present, perquè més d’un cop tinc la sensació que una falsa seguretat ens acompanya: la idea que els drets constitucionals i les garanties democràtiques són inamovibles. Però aquesta fe és una perillosa forma de desatenció, perquè la democràcia és un equilibri fràgil que pot ser erosionat des de dins, especialment quan es normalitzen discursos i pràctiques que la posen en dubte.

En les darreres setmanes, diversos analistes i mitjans han alertat sobre el perill creixent d’involució que amenaça Espanya i bona part d’Europa. L’auge de Vox i la seva influència sobre partits com el PP ha generat un clima de polarització i regressió que no pot ser ignorat.

El diari El País advertia que la ultradreta trenca límits amb discursos xenòfobs que aposten per la “remigració massiva”, una expressió incompatible amb els drets humans. Aquestes propostes, abans rebutjades com a inacceptables, ara s’escolten amb creixent normalitat.

Aquest fenomen no és exclusiu d’Espanya. A tot Europa, la dreta tradicional cedeix terreny davant l’extrema dreta. L’analista Josep Ramoneda denunciava a la Cadena Ser que aquestes forces estan “claudicant” davant els populismes autoritaris per por de perdre suport electoral. Això ha donat lloc a una mutació silenciosa del discurs democràtic, que desfigura la naturalesa mateixa del pacte constitucional.

Un exemple preocupant és Torre Pacheco (Múrcia), on una manifestació xenòfoba i violenta va acabar amb enfrontaments greus. Lluny de ser un cas aïllat, l’episodi va ser alimentat per una narrativa d’odi difosa per mitjans i influencers d’extrema dreta. La idea d’un col·lapse social per culpa de la immigració s’ha convertit en un relat hegemònic que justifica la marginació i el rebuig de col·lectius sencers.

La reacció institucional ha estat ambigua. Encara que s’han obert investigacions, la resposta política sovint relativitza aquests fets o els utilitza per reforçar un discurs de “seguretat” que criminalitza col·lectius vulnerables. Quan l’Estat no defensa activament els drets fonamentals, en permet la vulneració per inacció. I és aleshores quan les garanties deixen de ser efectives.

Un dels aspectes més alarmants del que estic denunciant és l’efecte mirall de Vox sobre el PP. En aquest sentit l’evolució del discurs de Feijóo és paradigmàtica: d’una moderació aparent, ha passat a vincular immigració i delinqüència, parlant d'”invasions” en termes gairebé bèl·lics. Aquesta virada mostra fins a quin punt la pressió electoral pot empènyer partits tradicionals cap a posicions que erosionen la cohesió social i el respecte als drets humans.

Aquest gir respon a una estratègia per competir pel vot d’extrema dreta assumint-ne part del marc discursiu. Però això normalitza idees que tenen impacte real. El llenguatge configura la realitat: parlar de persones migrades com una amenaça és el primer pas per justificar la seva exclusió o persecució. I, a poc a poc, la societat s’acostuma a aquest relat.

Agreuja aquest problema el fet que Europa sigui un mirall on no volem mirar-nos. En efecte, a Itàlia, el govern de Giorgia Meloni ha aprovat mesures repressives contra migrants i col·lectius LGTBI. A França, l’ascens del Rassemblement National ha forçat Macron a fer aliances per evitar una majoria ultra. A Alemanya, l’AfD creix tot i estar sota vigilància per vincles amb moviments neonazis.

Aquest panorama europeu confirma que la involució democràtica és un risc real i global. L’article de Time, “Why Europe Can’t Tame the Far Right” (“Per què Europa no pot domesticar l’extrema dreta”), explica com aquesta normalització ha calat en les institucions i en l’opinió pública, amb respostes institucionals cada cop més tèbies. La por a perdre eleccions fa que les forces democràtiques adoptin elements del discurs ultra, desdibuixant els límits entre allò acceptable i allò intolerable.

El problema no és només l’existència de partits d’extrema dreta, sinó que la resta de l’espectre polític i la societat civil n’assumeixi el relat. Quan idees autoritàries i xenòfobes deixen de ser rebutjades per ser debatudes com a opcions raonables, es creua una frontera perillosa. Aquesta desactivació moral i institucional és el primer pas cap a una pèrdua real de drets.

Com deia Glòria Serra en un article recent a La Vanguardia, hi ha símbols que haurien d’haver quedat enterrats a la Transició, i tanmateix tornen a aparèixer a les places i en boca de dirigents polítics. La seva normalització és una forma de revisionisme i de deslegitimació democràtica, que afebleix les bases del consens democràtic i del respecte plural.

Convé, per tant, que tots ens convencem que la democràcia no es defensa sola; que no n’hi ha prou amb votar cada quatre anys ni confiar en les institucions. Ens cal una actitud de resistència activa compromesa amb els drets fonamentals. Perquè la involució no és inevitable, però tampoc es pot descartar. I la història ens ensenya que els drets es poden perdre més ràpidament del que es van conquerir, i que les garanties constitucionals només serveixen si la societat les defensa de manera conscient i activa.

El passat dissabte, l’Institut Menorquí d’Estudis va retre homenatge a una figura cabdal del pensament jurídic menorquí i espanyol: Pere Ballester Pons (1856-1946). Jurista de conviccions moderades però profundament reformadores, Ballester va saber llegir amb gran intel·ligència la transcendència de la Constitució republicana de 1931. Aquest text no només trencava amb l’Espanya caciquil, clerical i desigual; obria la porta a un país democràtic, laic i just. L’anàlisi que en va fer Ballester és una lliçó d’humanisme jurídic i una guia que, en temps de confusió i retrocés, cal recuperar.

Ara que s’albira un deteriorament dels drets i llibertats aconseguits, convé mirar enrere per entendre com, fa gairebé un segle, una generació valenta va concebre la Constitució com una eina de transformació social i política. I és aquí on la figura de Ballester esdevé lluminosa: llegint-lo, descobrim com el dret pot ser motor de justícia i llibertat, i no un simple instrument per mantenir l’ordre establert.

Per a ell, la Constitució de 1931 no era només la substitució de la monarquia per una república democràtica. Era l’inici d’un paradigma jurídic nou, on totes les lleis —incloses les civils— havien de sotmetre’s als principis de llibertat, justícia i igualtat. L’article 1 de la nova norma fonamental no era una proclama buida; era el fonament d’una nova arquitectura legal que calia desplegar amb coherència.

A través d’articles publicats a La Voz de Menorca i a la Revista General de Legislación y Jurisprudencia, Ballester va denunciar els privilegis de classe, de religió i de sexe que perpetuava el dret civil. Creia, amb raó, que una democràcia autèntica només pot construir-se si l’economia serveix el bé comú i si la llei protegeix els més febles, no els més poderosos.

En un moment com l’actual, en què l’extrema dreta posa en dubte els fonaments de l’estat de dret, el dret internacional i fins i tot la igualtat de gènere, la veu de Ballester ressona amb més actualitat que mai. Ja el 1931 va defensar la subordinació de la riquesa a l’interès general, la igualtat entre tots els fills —matrimonials o no— i l’autonomia jurídica i política de les dones.

En contrast, avui assistim a la trivialització de valors essencials: es menysté la laïcitat, es qüestionen els drets LGTBI, es menysprea la memòria democràtica i es torna a posar en dubte la plena ciutadania de les dones. Davant aquest panorama, preocupa la pobresa del debat polític i la ignorància jurídica amb què es promou el retrocés. Mentre Ballester argumentava amb rigor per què el divorci era un dret, per què la dona no podia continuar sent menor d’edat legal dins el matrimoni, o per què l’Estat havia de separar-se de l’Església, veiem com avui proliferen discursos que s’oposen als drets conquerits des del desconeixement o la mala fe.

Ballester també va defensar principis que avui tornen a estar sota amenaça. Va afirmar que la pena de mort no fa justícia, sinó que embruta l’Estat; i que una Espanya pacifista no pot mantenir estructures militars pensades per a la guerra. Va exigir coherència entre els principis proclamats i les polítiques públiques —coherència que avui sovint brilla per la seva absència quan veiem com alguns demanen que expulsem milions d’immigrants, erosionant amb aquestes polítiques  drets fonamentals com el d’asil o el dret a una educació laica i inclusiva.

Lliçons com aquestes ens han de fer pensar. La caiguda de la Segona República i l’arribada del franquisme no provocar tan sols canvis polítics: van suposar una involució brutal. En pocs anys es va desmantellar tot allò en què s’havia avançat: la igualtat legal, el sufragi universal (femení i masculí), la llibertat religiosa, el dret al divorci, la igualtat de tots els fills davant la llei (siguin o no matrimonials). Sovint ho oblidem, però la història ens recorda que cap dret està garantit perpètuament. Quan les institucions es debiliten i els discursos d’odi es normalitzen, el retrocés és més que possible: és imminent.

Avui veiem com es qüestionen obertament alguns pilars de la Constitució de 1978, com es criminalitza l’activisme social, com es propugnen lleis que conculquen molts drets socials en nom d’una teòrica llibertat que, paradoxalment, es nega a tractar desigualment els qui són desiguals (els pobres, els emigrants, els menors abandonats…), o que promou la recentralització del poder en detriment de la pluralitat nacional. I davant d’això, la lectura de Ballester és urgent. No només per comprendre el passat, sinó per defensar el futur.

Ballester no es limitava a descriure el dret: el volia posar al servei d’una societat més lliure, més igualitària i més digna. Ell va veure en la Constitució de 1931 una oportunitat per fer de la llei un instrument de progrés. I la seva manera de pensar —moderna, democràtica i radicalment respectuosa amb els drets humans— és avui més necessària que mai.

En temps d’incertesa, el seu llegat ens guia: no hi ha democràcia sense drets, no hi ha igualtat sense que les lleis protegeixin els més febles, no hi ha justícia sense memòria. Llegir Ballester no és només un exercici d’erudició: és un acte de resistència. I, potser, també d’esperança.

El Ministeri de Justícia espanyol ha impulsat una reforma profunda del sistema judicial amb l’objectiu de modernitzar-lo, fer-lo més eficient i obrir-lo a la pluralitat social. Aquesta reforma complementa la Llei Orgànica 1/2025, ja en vigor, i incideix en aspectes clau com l’accés a la carrera judicial i fiscal, l’organització dels òrgans judicials i el rol del Ministeri Fiscal. No obstant això, ha trobat una oposició frontal de les principals associacions de jutges i fiscals, que han convocat una vaga al juliol, amb acusacions d’atac a la separació de poders i amenaça a la independència judicial.

Tanmateix, una anàlisi serena del projecte revela que part d’aquesta oposició respon més a la defensa de privilegis corporatius que a una preocupació genuïna pels valors democràtics.

Democratitzar l’accés: una necessitat

Un dels eixos centrals de la reforma és el sistema d’accés a la carrera judicial i fiscal. L’actual model, basat gairebé exclusivament en una oposició memorística, ha estat criticat per la seva rigidesa, biaix socioeconòmic i manca d’avaluació d’habilitats pràctiques.

Actualment, també hi ha una via d’accés pel torn lliure, que es vol mantenir, però amb algun canvi substancial. A més de superar un test, la proposta de reforma manté la prova escrita i substitueixi una de les dues proves orals per un dictamen escrit (on l’anonimat ha de ser preservat, a diferència del que succeeix a l’exercici oral) per avaluar la capacitat argumentativa del candidat, i una entrevista final. També planteja una xarxa pública de preparadors i ampliar els recursos del Centre d’Estudis Jurídics per evitar que la preparació sigui un privilegi reservat a qui pot pagar-se anys d’estudi en acadèmies privades.

Aquest plantejament, lluny de suposar una “rebaixa” del nivell, busca diversificar els perfils que accedeixen a la carrera. S’aspira així a una judicatura més plural, més representativa de la societat i amb una base de competències més àmplia que no es limiti a la mera memòria. 

El paper ignorat dels jutges i fiscals substituts

Tot i haver estat claus per sostenir el sistema judicial durant dècades, els jutges i fiscals substituts han estat tractats amb precarietat i sense reconeixement. Ara, la reforma proposa mecanismes d’integració estable d’aquests professionals mitjançant processos transparents i exigents.

Convé no oblidar que aquest col·lectiu no ha estat nomenat pel govern, sinó per les Sales de govern dels Tribunals Superiors de Justícia, dominades per associacions conservadores com l’APM. Per tant, acusar-los ara de ser “infiltrats polítics” resulta incoherent. A més, la seva estabilització s’inscriu dins el procediment obert per la UE contra Espanya per l’excés de temporalitat a la funció pública.

L’oposició a aquesta mesura sembla més relacionada amb el control de l’accés a la carrera que amb criteris de qualitat.

Reorganització dels jutjats: eficiència i especialització

Es proposa la creació de tribunals d’instància, on diversos jutges compartirien seu i s’especialitzarien per àrees, busca millorar l’eficiència, repartir millor la càrrega de treball i reduir el col·lapse judicial. És un model que funciona amb èxit a altres països europeus.

També es vol potenciar la mediació com a via alternativa, especialment en l’àmbit civil i familiar, per fomentar una justícia menys litigiosa i més reparadora.

Algunes associacions judicials rebutgen la mesura per suposada pèrdua d’autonomia, però en realitat es tracta d’adaptar-se a les necessitats d’una societat complexa i canviant.

Més protagonisme del Ministeri Fiscal

La reforma atorga més pes al Ministeri Fiscal en la fase d’instrucció penal, un model adoptat àmpliament a Europa. Tot i que l’elecció del fiscal general pel govern pot generar reticències, també hi ha mecanismes institucionals per garantir-ne la independència funcional.

En lloc de rebutjar el model per sistema, caldria reforçar aquestes garanties. L’oposició frontal sembla derivar més de la por a perdre espais d’influència que no d’un debat rigorós sobre el bon funcionament del sistema judicial.

Independència judicial no és sinònim de privilegi

La independència judicial és un pilar fonamental de la democràcia, però no pot esdevenir una coartada per mantenir privilegis, barrar l’accés a perfils diversos o frenar reformes estructurals. El discurs alarmista que parla de “colonització” del poder judicial és desmesurat i desvirtua les crítiques legítimes.

La vaga convocada pels cossos judicials, tradicionalment poc inclinats a la mobilització, convida a reflexionar sobre si es defensen principis o interessos corporatius. La qüestió no és tant la separació de poders, sinó l’obertura del sistema a la pluralitat i al control democràtic.

Una oportunitat que cal aprofitar

La reforma no és perfecta i necessita ajustaments tècnics i més diàleg, especialment amb el PP, força influent dins la judicatura. Però el seu objectiu —democratitzar l’accés, reconèixer els substituts, reorganitzar els jutjats i modernitzar el sistema— és coherent amb els estàndards europeus i amb les demandes d’una societat que vol una justícia més eficient i representativa.

L’oposició basada en pors identitàries i resistència al canvi no hauria de frenar una transformació tan necessària. Modernitzar la justícia no és colonitzar-la, sinó fer-la més digna, oberta i al servei de la ciutadania.

En plena efervescència política, amb l’Estat immers en una crisi institucional provocada per casos de presumpta corrupció i la tensió entre partits cada vegada més polaritzada, sorprèn i preocupa que alguns membres destacats de la jerarquia eclesiàstica espanyola hagin decidit intervenir de manera directa en aquest escenari. El president de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), l’arquebisbe de Valladolid Luis Argüello, i el seu portaveu, el bisbe auxiliar de Toledo César García Magán, han demanat recentment eleccions generals anticipades i han insinuat, de forma implícita però clara, que el rei hauria d’intervenir per desencadenar-les. És la primera vegada, des de la restauració democràtica, que la cúpula de l’Església catòlica espanyola irromp en l’arena política amb una proposta d’aquesta naturalesa.

El fet és especialment greu per dues raons. D’una banda, perquè no hi ha hagut cap acord oficial per part de la Conferència Episcopal Espanyola per emetre aquestes opinions; i de l’altra, perquè aquestes declaracions no només trenquen la neutralitat institucional que el papa Francesc ha defensat insistentment durant el seu llarg pontificat, sinó que coquetegen perillosament amb les tesis i les formes de l’extrema dreta.

Segons l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, que també presideix la Conferència Episcopal Tarraconense, aquestes declaracions mai no van ser debatudes ni aprovades per l’òrgan col·legiat de la CEE. De fet, ni tan sols figuraven a l’ordre del dia de la darrera reunió de la comissió permanent celebrada a Madrid. Tant Planellas com altres bisbes catalans presents a la trobada –com el cardenal Omella, expresident de la CEE– es van mostrar sorpresos i molestos per la forma en què García Magán va donar la sensació que les seves paraules tenien el suport de tota la conferència. No era cert. Eren, com va recalcar Planellas, opinions personals que no representaven el conjunt de l’episcopat.

Aquest intent de convertir una opinió aïllada en una postura col·lectiva és, com a mínim, una manipulació informativa. Però a més, s’ha fet amb la clara intenció de condicionar el debat polític i alimentar un discurs que, avui, només defensa Vox. No és una coincidència que pocs dies després, el mateix Argüello aparegués públicament al costat de Santiago Abascal en la presentació d’un llibre del filòsof Miguel Quintana Paz. En aquell acte, Abascal va reclamar a l’Església catòlica que recuperi la defensa de la unitat d’Espanya com a “bé moral de la nació”, una idea que remet directament al nacionalcatolicisme franquista i als temps del cardenal Rouco Varela. Argüello, per la seva banda, no només no es va desmarcar d’aquest discurs, sinó que el va reforçar amb afirmacions sobre la “defensa de la pàtria” i la “necessitat de recuperar valors forts”.

Aquest viratge cap a la politització ideològica de l’Església no és casual. És un retorn, volgut i planificat, a un model eclesial que el papa Francesc va intentar superar des del moment en què va nomenar bisbes com José Cobo a Madrid o va confiar en Omella per liderar la Conferència Episcopal. El seu objectiu era clar: fer una Església menys ideologitzada, més pastoral, més a prop dels desafiaments socials reals i més allunyada de la trinxera política. Volia deixar enrere la cultura del poder i abraçar la de l’acompanyament. Però ara, amb el nou pontificat encara en procés de definició, alguns sembla que volen tornar a les velles trinxeres.

És per això que el posicionament d’Argüello i García Magán no és només imprudent; és directament irresponsable. Aquests bisbes no sols han trencat el consens eclesial, sinó que han posat en joc la credibilitat moral de l’Església a Espanya, identificant-la amb una opció política concreta. I aquesta opció no és una qualsevol: és la de l’extrema dreta, la de la confrontació, la de la simplificació patriòtica, la de l’ús dels valors religiosos per legitimar projectes polítics excloents.

Aquest alineament no només és contraproduent sinó que contradiu frontalment el mandat evangèlic. L’Església no és cridada a ser un actor més del tauler polític, sinó a ser referència moral des de la distància crítica, acompanyant les persones i no el poder. Quan l’Església entra en la pugna partidista, deixa de ser font de reconciliació i esdevé font de divisió. I això és exactament el que està passant.

Tampoc es pot obviar la dimensió institucional d’aquesta crisi. Si el portaveu de la CEE parla en nom de tots els bisbes sense haver consensuat prèviament el missatge, estem davant una greu ruptura dels mecanismes interns de representació. Això trenca la confiança no només entre els mateixos membres de la Conferència Episcopal, sinó també entre els fidels i la jerarquia. I aquí arribem al que, des d’una perspectiva local, ens interpel·la més directament: què en pensa el nostre bisbe?

A molts cristians de Menorca ens agradaria saber si el nostre pastor està d’acord amb aquesta deriva. Ens agradaria saber si comparteix el posicionament d’Argüello o si, com Planellas, considera que la missió de l’Església no és intervenir en la lluita pel poder polític. Ens agradaria saber si es considera representat per una cúpula que parla com si tots estiguessin d’acord, quan és evident que no ho estan. En definitiva, ens agradaria saber si podem seguir confiant que la nostra Església local es mantindrà fidel al missatge del papa Francesc i no es deixarà arrossegar per temptacions partidistes.

Per això, des d’aquí, voldria adreçar una pregunta directa a monsenyor Villalonga: què en pensa de tot plegat? Vostè, que coneix les realitats concretes de la nostra diòcesi, que ha estat proper a les problemàtiques socials i que ha manifestat sovint el seu compromís amb una Església senzilla, pobra i per als pobres, com valora aquesta intervenció dels seus companys en la política espanyola? Creu que és compatible amb el mandat evangèlic? Creu que ajuda a fer més creïble el testimoni de la fe?