Josep Maria Quintana

En un moment en què la llibertat de càtedra hauria de ser un pilar fonamental de qualsevol societat democràtica, el panorama universitari dels Estats Units es veu sotmès a una greu amenaça. La recent ofensiva del president Donald Trump contra algunes de les institucions educatives més prestigioses del país posa de manifest no només una ingerència inadmissible de la política en l’àmbit intel·lectual, sinó també l’intent deliberat d’imposar una ideologia única i autoritària. L’enfrontament entre la Casa Blanca i la Universitat de Harvard és l’exemple més clar i preocupant d’aquesta deriva.

Les imposicions de Trump són clares i contundents: si les universitats volen continuar rebent finançament públic federal, hauran de sotmetre’s a una sèrie de condicions ideològicament carregades. Entre elles, denunciar estudiants que es considerin “hostils als valors nord-americans”, garantir la “diversitat de punts de vista” —segons criteris governamentals—, auditar departaments que presumptament fomenten l’antisemitisme, i investigar el professorat per possibles plagis. Aquestes mesures, aparentment orientades a combatre l’odi, amaguen en realitat una agenda de control i censura institucional.

Aquesta mena de xantatge polític ha fet claudicar universitats com Columbia, que ha preferit acatar les exigències del govern abans que perdre els 400 milions de dòlars en ajudes federals. Altres centres, com Princeton, Cornell, Northwestern o Brown, també han estat colpejats amb congelacions de fons per valor de centenars de milions de dòlars. Però Harvard ha decidit plantar cara.

Amb una declaració ferma, el rector de la Universitat de Harvard, Alan Garber, ha afirmat que cap govern, sigui del partit que sigui, hauria de dictar què poden ensenyar les universitats privades, a qui poden contractar o admetre, ni quines àrees d’estudi poden desenvolupar. Aquesta postura ha tingut conseqüències immediates: només conèixer-se la negativa de Harvard, el Departament d’Educació dels EUA va congelar 2.200 milions de dòlars en ajudes, i estudia retenir-ne fins a 9.000 milions més.

El que està en joc no és, tan sols, una qüestió econòmica, sinó la llibertat acadèmica. Harvard, que compta amb un patrimoni de més de 53.000 milions de dòlars i amb 161 premis Nobel entre els seus docents i alumnes, potser té prou múscul per resistir. Però què passa amb les altres universitats que no disposen d’aquest coixí financer? El perill que només les institucions més riques puguin garantir la independència intel·lectual és real i alarmant.

Darrere d’aquest atac hi ha una ideologia que es manifesta contra del pensament crític i plural. És una ofensiva que Trump i els seus aliats duen a terme contra el que ells anomenen “ideari woke”, però això és tan sols una excusa per deslegitimar qualsevol expressió que qüestioni el discurs oficial o que abraci la diversitat. En nom de la lluita contra l’antisemitisme —una causa legítima, si es persegueix de manera honesta i justa—, es vol és silenciar el debat sobre la política exterior dels Estats Units i, particularment, l’actitud que han pres en el conflicte israelià-palestí. És un intent clar de convertir les universitats en corretges de transmissió d’una veritat única.

Aquest tipus d’intervencionisme recorda altres èpoques fosques de la història. No és cap exageració assenyalar els paral·lelismes amb règims autoritaris que van intentar sotmetre el món intel·lectual a les seves doctrines. L’Alemanya nazi va fer el mateix quan ordenà la crema de llibres i va prohibir tot allò que anomenava “art degenerat”. Avui, sense fogueres, però amb el poder del finançament públic com a eina de coerció, es busca un resultat semblant: eliminar el pensament dissident.

Però el món universitari no pot acceptar aquestes condicions sense perdre la seva essència. Les universitats —i qui diu universitats ha de dir també acadèmies, instituts i centres d’investigació i recerca, com el mateix Institut Menorquí d’Estudis (IME)— han de ser espais de llibertat de pensament, de confrontació d’idees, de rigor i debat. Mai corretges de transmissió de la ideologia que forneixi el poder polític. Quan aquest interfereix amb criteris ideològics en aquests espais posa en risc la mateixa democràcia. És per això que la resposta de Harvard no hauria de ser una excepció, sinó un exemple a seguir.

El mateix Barack Obama ha felicitat Harvard per la seva resistència, tot exhortant altres institucions a no cedir davant el xantatge. Els professors de Harvard han presentat una demanda legal contra el govern, argumentant que aquestes mesures atempten contra la Primera Esmena de la Constitució dels EUA, que protegeix la llibertat d’expressió.

Aquest és un, sens dubte, un moment crucial per als intel·lectuals, els acadèmics i els defensors de la llibertat de pensament. Cal, doncs, que denunciem amb força qualsevol intent de censura o manipulació del coneixement, ja que si permetem que els polítics dictin què es pot estudiar, discutir o investigar en una universitat o en els centres d’investigació i recerca que abans he fet referència, sotmetrem el coneixement a la propaganda.

El cas de Harvard ens recorda que la llibertat de càtedra no és un luxe ni un privilegi, sinó una necessitat fonamental per al progrés i la convivència democràtica. I també ens recorda que, quan aquesta llibertat és atacada, la resistència no sols és possible, és un deure de tots els ciutadans.

Acaba de sortir en castellà el llibre que vaig publicar ara fa un any en llengua catalana amb el mateix títol

Vivim un moment decisiu. En plena sacsejada global per guerres, crisis econòmiques i polarització social, ressorgeix amb força una figura política que molts havíem donat per superada: la de l’home fort. Lluny de quedar relegada a règims dictatorials del segle XX, aquesta mena de lideratge personalista, autoritari i populista ha tornat al centre del poder global. El retorn de Donald Trump a la Casa Blanca ha estat un accelerador clau, però no és l’únic símptoma. Benjamin Netanyahu a Israel, Recep Tayyip Erdogan a Turquia, Viktor Orbán a Hongria o Narendra Modi a l’Índia conformen una lliga internacional de dirigents que governen des del menyspreu pel pluralisme i la institucionalitat.

Els casos de Turquia i Israel són especialment il·lustratius. Erdogan, després d’una llarga trajectòria autoritària, ha fet detenir el líder opositor Ekrem Imamoglu, l’únic capaç de disputar-li el poder, tot provocant protestes massives i una repressió creixent. La democràcia turca, ja molt afeblida, camina cap a una disfressa d’estat de dret, on es convoquen eleccions però es criminalitza l’oposició i es controla l’aparell judicial.

A Israel, Netanyahu ha dinamitat qualsevol intent d’equilibri institucional per mantenir-se al poder. Malgrat les greus acusacions de corrupció i la gestió desastrosa de la crisi d’ostatges amb Hamàs, ha destituït el cap de la intel·ligència, vol fer fora la fiscal general i reprèn la guerra a Gaza per pactar suports amb els sectors més extremistes. El seu és un exemple clar de com l’autoconservació política pot posar en perill vides humanes i eixamplar les fractures socials.

Aquests líders comparteixen un mateix manual. Ho explica el sociòleg Larry Diamond, una veu de referència en l’estudi dels autoritarismes: “Fan servir el poder de l’Estat per eliminar tots els mecanismes de control i equilibri, tant dins de l’Estat com a la societat civil”. L’ús del nacionalisme, la desinformació, la persecució de la dissidència i la manipulació electoral són elements comuns d’aquest model.

L’informe recent de l’Institut V-Dem reforça aquesta alarma: el 72% de la població mundial viu en països que pateixen algun grau d’autocratització. I el més preocupant és que moltes d’aquestes derives es produeixen dins de sistemes formalment democràtics. El vot ja no és garantia de llibertat quan, un cop en el poder, aquests líders alteren les regles del joc per perpetuar-s’hi.

Trump, amb la seva actitud desafiant i les seves polítiques, s’ha convertit en el referent global d’aquesta tendència. El seu menyspreu per la separació de poders, la manipulació del discurs públic i la demonització de l’oposició han legitimat pràctiques similars arreu del món. Gideon Rachman, autor de La era de los líderes autoritarios, recorda que “Trump encoratja i legitima els populistes autoritaris d’arreu del món”.

Aquesta onada autoritària no és només una qüestió de lideratges individuals. És també el símptoma d’un desencaix estructural entre les democràcies liberals i les expectatives dels ciutadans. La sensació de pèrdua, la inseguretat econòmica i la crisi de representació alimenten discursos que prometen solucions ràpides, sovint a costa de drets fonamentals.

Però, com alerta la investigadora Míriam Juan-Torres, aquesta regressió no és inevitable. “Necessitem construir democràcies que serveixin a sectors més amplis de la societat. I això no s’aconsegueix només guanyant unes eleccions”. Cal que les democràcies liberals es renovin, que escoltin el malestar social, que combatin la desigualtat i tornin a connectar amb les seves comunitats.

No fer-ho significa deixar el camp lliure als homes forts. I la història ens ha ensenyat que, un cop aquests líders consoliden el seu poder, revertir els danys és molt més difícil. Com advertia el politòleg Yascha Mounk, “el que es destrueix en una dècada pot trigar generacions a reconstruir-se”.

En un món tan interconnectat com el nostre, el perill és doble. L’autoritarisme ja no es limita a una esfera local: es retroalimenta, es globalitza, s’inspira mútuament. Quan Trump justifica la repressió de Netanyahu i Orbán s’emmiralla en el gir ultraconservador dels Estats Units, veiem com es construeix una autèntica internacional il·liberal.

La batalla per la democràcia, doncs, no és només institucional. És cultural, social i global. I exigeix que els qui encara creiem en els valors liberals –els drets humans, la llibertat de premsa, la independència judicial, el respecte per les minories– alcem la veu i passem a l’acció.

Tal com adverteix Diamond, si no revertim aquesta tendència, d’ací a una dècada podrem mirar enrere i reconèixer aquest moment com l’inici d’una onada d’autoritarisme global. Però també hi ha lloc per a l’esperança. L’autoritarisme pot ser sorollós, però és fràgil. Les societats que lluiten, com ara les que surten als carrers d’Istanbul o Tel-Aviv, ens recorden que la llibertat sempre troba escletxes per renéixer.

La recent condemna de Marine Le Pen per malversació de fons del Parlament Europeu ha desfermat un terratrèmol polític no només a França, sinó en l’ecosistema de la dreta populista a escala global. La sentència, que la inhabilita per ocupar càrrecs públics i li imposa una pena de quatre anys de presó (dos d’ells amb suspensió i els altres amb control electrònic), ha estat rebuda amb una onada d’indignació entre els seus aliats internacionals. Però aquesta reacció no ha estat una defensa jurídica, sinó un atac frontal a la legitimitat del sistema judicial francès. I aquí rau una de les grans contradiccions de Le Pen i del moviment que representa.

Perquè si una cosa ha defensat amb vehemència Le Pen al llarg de la seva trajectòria política és la necessitat de mà dura contra la corrupció. El 2013, reclamava la inhabilitació de per vida per a qualsevol càrrec públic que fos condemnat per delictes durant el seu exercici. Avui, la mateixa líder que volia convertir la justícia en l’eina per netejar la política francesa, titlla de persecució ideològica una sentència avalada per més de 150 pàgines de fonamentació jurídica, segons experts com el professor Mathieu Carpentier, de la Universitat de Tolosa.

Aquest gir discursiu posa en evidència una estratègia clara: quan la justícia actua contra els altres, és un instrument legítim de regeneració democràtica; quan ho fa contra nosaltres, és una “caça de bruixes”. És el manual del populisme autoritari, aplicat de forma gairebé calcada per figures com Donald Trump, Viktor Orbán o Jair Bolsonaro. No sorprèn, per tant, que Orbán fos un dels primers a mostrar solidaritat amb un clar i simbòlic “Je suis Marine!”, ni que Trump hagi denunciat la condemna com una forma de censura a la llibertat d’expressió.

Aquestes reaccions, lluny de fer una anàlisi jurídica del cas, projecten un relat de victimisme i martiri que té un objectiu clar: deslegitimar les institucions democràtiques quan aquestes posen límits al poder del populisme. Elon Musk va afegir llenya al foc afirmant que “quan l’esquerra radical no pot guanyar per vot, empresona els seus oponents”. Salvini va anar més enllà i va comparar la situació francesa amb la d’una Romania on suposadament es manipulen eleccions. I des del Kremlin, Dmitry Peskov parlava d’un patró europeu de “trepitjar les normes democràtiques”,  suposo que pensant que Putin és un demòcrata de soca-rel.

Però tots aquests missatges tenen un element comú: ignoren deliberadament els fets. El tribunal va establir, després d’una investigació rigorosa, que Le Pen i altres membres del Reagrupament Nacional (RN) van utilitzar fons europeus destinats a assistents parlamentaris per finançar activitats del partit. Parlem de més de quatre milions d’euros. L’evidència recollida no només justificava la condemna, sinó que evidencia un esquema sistemàtic i organitzat, no un error administratiu o una persecució personal.

Els defensors de l’estat de dret han aplaudit la sentència. En un article d’opinió d’El País que signava Carla Mascia, s’advertia sobre el perill de normalitzar discursos que ataquen la justícia quan no ens agraden les seves decisions. En paraules del mateix Carpentier, que extrec del diari britànic The Guardian: “Estem vivint un moment extremadament problemàtic, on els jutges són enfrontats a la democràcia, tot i que només apliquen lleis aprovades pels representants del poble.” I té tota la raó.

La deriva autoritària d’aquestes reaccions posa sobre la taula una realitat inquietant: el rebuig a les regles del joc democràtic quan aquestes perjudiquen els interessos d’un determinat projecte polític. I en aquest sentit, Le Pen i el seu entorn no busquen defensar-se dins dels marges de la legalitat, sinó qüestionar-la com a tal. Quan la líder de l’extrema dreta francesa afirma que “el sistema ha llançat una bomba nuclear” contra ella, no fa més que incendiar la confiança pública en la separació de poders.

Aquesta actitud no és nova, però sí que sembla més descarada que mai. El dilema és profund: es pot defensar la democràcia mentre es qüestionen els seus pilars bàsics cada cop que aquests no afavoreixen les nostres ambicions? És possible reclamar legalitat i ordre, mentre s’atia el menyspreu per les institucions quan es veuen com a obstacles? Le Pen, en el seu intent per convertir-se en una opció de govern “respectable”, sembla haver tornat al vell discurs de confrontació amb el sistema, un pas enrere en la seva estratègia de desdiabolització.

Célia Belin, del Consell Europeu de Relacions Exteriors, apunta amb encert que el RN es troba en una cruïlla. Si volen capitalitzar políticament la condemna, hauran d’assumir del tot el rol d’anti-sistema. Però això implica renunciar a la imatge moderada que Le Pen ha intentat construir durant més d’una dècada. En aquest context, la solidaritat internacional amb figures com Orbán o Bolsonaro no fa sinó reforçar aquesta percepció, connectant la política francesa amb una xarxa global d’autoritarisme en clau populista.

I aquí és on França es converteix en mirall. Perquè, si bé la situació és específica, el dilema de fons ressona també a casa nostra. A Espanya, les condemnes als líders del procés independentista van generar una polarització intensa, amb sectors que, igual que ara fa Le Pen, van denunciar una justícia “polititzada” i “repressiva”. Sense entrar a comparar la naturalesa dels casos —que són molt diferents en context i contingut—, sí que podem reconèixer el risc comú: la temptació d’atacar la justícia quan no serveix els nostres interessos.

Aquest risc no és exclusiu ni de l’extrema dreta ni de l’independentisme. És una pulsió més àmplia, transversal, que posa en qüestió el compromís real amb l’estat de dret. Per això, la reacció que generi la condemna de Le Pen hauria de servir per reforçar una idea bàsica però essencial: les democràcies no es defensen només a les urnes, sinó també amb el respecte a les institucions que les fan possibles.

El nou mandat de Donald Trump ha tornat a sacsejar l’ordre mundial. Des del seu inici, tres canvis profunds han alterat l’equilibri internacional i han deixat Europa en una situació de desconcert: un nou proteccionisme que està generant guerres aranzelàries perjudicials per a totes les parts; l’abandonament del multilateralisme per part dels Estats Units, acompanyat d’una actitud clarament hostil cap als seus aliats europeus i les organitzacions internacionals; i un gir sobtat en la guerra d’Ucraïna, amb un Washington que ha passat de donar suport actiu a la resistència ucraïnesa a promoure un acord de pau que, segons molts analistes, beneficiaria Rússia.

Aquest escenari obliga Europa a repensar-se. Davant la crisi de lideratge nord-americana i el canvi de posició estratègica, han sorgit dues interpretacions principals. La més estesa considera que Europa s’ha quedat sola, que no pot continuar confiant en la protecció dels Estats Units, i que ha arribat l’hora de construir una autonomia estratègica pròpia. Aquesta visió aposta pel rearmament, l’augment de la despesa militar i la construcció d’un model de seguretat europeu capaç de dissuadir qualsevol amenaça externa, especialment la russa.

Tanmateix, hi ha una segona lectura, menys compartida però rellevant, que ha estat formulada per Ignacio Sánchez Cuenca en un article recent a El País, titulat de manera contundent: “La mayor amenaza per a la UE es la interior”. Segons aquest punt de vista, el veritable perill no prové de l’est de l’Europa geopolítica, sinó del cor mateix d’Occident. Sánchez Cuenca argumenta que l’ascens de Trump no és un fet aïllat, sinó l’expressió d’un projecte autoritari en expansió que ja té rèpliques a Europa, amb figures com Marine Le Pen a França, Giorgia Meloni a Itàlia o Alice Weidel a Alemanya.

La idea central de l’article és clara: si aquestes forces d’extrema dreta arriben al poder, el projecte europeu corre un risc real de desintegració o de mutació cap a formes que trairien els seus valors fundacionals. En aquest sentit, Sánchez Cuenca alerta que fins i tot una Europa autònoma militarment quedaria buida de contingut si els valors democràtics quedessin en mans de governs autoritaris.

Fins aquí, resulta difícil no coincidir amb ell. El perill d’una involució reaccionària és real i creixent, i la incapacitat de les elits europees per frenar-lo pot tenir conseqüències devastadores. L’extrema dreta no només replica discursos trumpistes, sinó que promou una visió excloent, il·liberal i nacionalista que contradiu el projecte comú europeu.

Ara bé, la proposta final de Sánchez Cuenca, que suggereix renunciar a l’objectiu —avui compartit per molts líders europeus— de forçar la retirada de Rússia dels territoris ucraïnesos ocupats, resulta, al meu entendre, profundament errònia. Ell defensa que seria més sensat buscar un acord de convivència pacífica amb Rússia, garantint la neutralitat d’Ucraïna, com es va fer amb Àustria durant la Guerra Freda. Aquesta renúncia permetria, segons ell, concentrar totes les energies polítiques en combatre l’amenaça interna.

És cert que l’objectiu de recuperar cada pam de territori ucraïnès és extremadament difícil, costós i arriscat. Però això no justifica la proposta de cedir davant una potència agressora. Menystenir la naturalesa del règim de Putin —expansionista, autoritari i aliè a qualsevol norma del dret internacional— és un error de judici. La idea d’una Rússia disposada a respectar un acord de neutralitat sembla més un desig idealitzat que una opció realista. De fet, la seva actitud des del 2008 —amb les guerres a Geòrgia, Crimea, el Donbass i ara una invasió a gran escala— evidencia un patró clar: Moscou només retrocedeix quan és frenat amb contundència.

Aquesta voluntat de conciliació recorda dolorosament el precedent històric de la Conferència de Munic de 1938. Llavors, el canceller britànic Neville Chamberlain i el primer ministre francès Édouard Daladier van cedir a les exigències territorials de Hitler amb l’esperança d’evitar una guerra a Europa. Però la cessió dels Sudets a l’Alemanya nazi no només no va frenar l’agressió, sinó que la va estimular. La lliçó històrica és clara: cedir davant dictadors no porta pau, sinó més ambició, més violència i més sofriment.

Sánchez Cuenca adverteix —i amb raó— que no hi ha consens a Europa per enviar soldats al front ucraïnès. Però això no implica que s’hagi de recórrer a la rendició diplomàtica. El suport militar i logístic, el reforç de les sancions, l’aïllament polític i la pressió internacional continuada són vies legítimes i necessàries per contenir l’agressió russa. El rearmament europeu, malgrat els riscos que comporta, pot ser també una eina dissuasiva, no tant per atacar, sinó per defensar.

No podem oposar la lluita contra l’extrema dreta i la resistència a l’imperialisme rus com si fossin camins incompatibles. De fet, són dues cares de la mateixa batalla per la defensa de la democràcia. L’autoritarisme de Putin inspira i reforça l’autoritarisme europeu. Les connexions ideològiques i, sovint, financeres entre les dretes extremes del continent i el Kremlin són ben documentades. Abandonar Ucraïna seria, en aquest sentit, un senyal devastador de debilitat, no només davant Rússia, sinó davant tots els enemics interns de la llibertat.

La conclusió, per tant, no pot ser una renúncia estratègica sinó un doble compromís: enfrontar amb determinació tant l’autoritarisme extern com l’intern. Sí, cal posar fre a les forces il·liberals dins la Unió Europea. Però també cal mantenir el suport a Ucraïna i defensar el dret dels pobles a viure lliures, sobirans i sense por. La democràcia, si no es defensa amb fermesa, es perd. I la història ens ha deixat clar que els errors d’avui poden ser els desastres de demà.