Josep Maria Quintana

L’actual crisi diplomàtica provocada per les declaracions del general Keith Kellogg, representant de Donald Trump per a Ucraïna, ha tornat a posar en relleu una realitat incòmoda però innegable: Europa continua sent un actor secundari en les grans decisions geopolítiques. La contundència de Kellogg en excloure la UE de qualsevol paper en les negociacions sobre el conflicte ucraïnès és només un reflex del menyspreu amb què certs sectors de l’establishment nord-americà han tractat Europa durant dècades. Aquesta situació no hauria d’agafar ningú per sorpresa.

En realitat, la política nord-americana respecte a Europa sempre ha estat pragmàtica i supeditada als interessos dels Estats Units. Això ja ho va entendre fa més de mig segle el general Charles de Gaulle, qui va apostar per una estratègia d’independència i sobirania militar per a França. Avui, les seves decisions històriques tornen a tenir una rellevància especial.

Quan De Gaulle va decidir retirar França del comandament integrat de l’OTAN l’any 1966, no va ser per un caprici ni per un sentiment antiamericà, sinó perquè va comprendre que Europa no podia delegar la seva seguretat als Estats Units. La seva visió es basava en tres pilars fonamentals:

1. La desconfiança en el paraigua nuclear nord-americà: De Gaulle sabia que Washington no sacrificaria Nova York o Washington per defensar París o Berlín. Això el va dur a desenvolupar la “Force de Frappe”, la capacitat nuclear autònoma francesa, per garantir la seva pròpia seguretat.

2. L’autonomia estratègica: De Gaulle no volia que França estigués sotmesa a les decisions d’una aliança en què els EUA i el Regne Unit portaven la veu cantant. Així doncs, va expulsar les bases militars nord-americanes i va apostar per una política de defensa pròpia.

3. Una Europa forta i independent: Tot i el seu escepticisme envers una Europa federal, De Gaulle entenia que Europa només podia tenir pes internacional si era autosuficient en termes de defensa i economia.

Avui, la realitat geopolítica reforça aquesta visió: Europa ha d’assumir el seu destí i deixar de ser un actor passiu en els conflictes que la afecten directament.

Torno, doncs a les paraules de Kellogg a la Conferència de Seguretat de Munic —que han anat seguides de la reunió a l’Aràbia Saudita dels ministres d’exteriors de Rússia i del l’EUA—per dir que han estat un bany de realitat per als europeus que encara confien en la protecció dels EUA. I això perquè quan el representant de Trump diu clarament que Europa “no tindrà cap paper en les negociacions”, està verbalitzant el que molts líders nord-americans pensen en privat: Europa és un subordinat, no un soci.

Aquest posicionament arriba en un moment crític. Trump, qui podria tornar a la Casa Blanca el 2025 (tota desgràcies és susceptible d’empitjorar), ja ha insinuat en diverses ocasions que no veuria amb mals ulls que Rússia avancés a Ucraïna si els països europeus no paguen més en defensa. La seva imprevisibilitat i la seva política d’“Amèrica Primer” amenacen amb desestabilitzar encara més la seguretat del continent.

Davant d’això, el president francès, Emmanuel Macron, ha reaccionat ràpidament convocant una reunió d’urgència amb els principals líders europeus per articular una resposta conjunta. Però ha arribat tard i malament, ja que ha provocat l’enuig dels presidents europeus no convocats a la cimera “dels grans”, alhora que ha posat en evidència la fragilitat de l’arquitectura de seguretat europea.

Si alguna cosa ha quedat clara després d’aquesta crisi diplomàtica, és que Europa no pot seguir depenent de la bona voluntat dels Estats Units. Potser, doncs, la història de De Gaulle ens ofereix un full de ruta per revertir aquesta situació que, al meu entendre, exigiria el següent:

1. Construir una defensa europea real: Europa ha d’invertir més en la seva pròpia seguretat i crear estructures militars independents de l’OTAN. França ja té una força nuclear, però altres països han de contribuir a un sistema de dissuasió conjunt.

2. Desenvolupar una política exterior pròpia: Europa ha de tenir una veu clara i unificada en la política internacional. No pot continuar sent un espectador passiu mentre Washington, Moscou i Pequín decideixen el futur del món.

3. Invertir en tecnologia i indústria de defensa: Els europeus han de deixar de dependre de l’armament nord-americà i apostar per una indústria de defensa pròpia que garanteixi la seva sobirania.

4. Una autonomia energètica real: La guerra d’Ucraïna ha demostrat que la dependència energètica d’Europa és un punt feble. Una Europa forta ha de garantir el seu subministrament energètic sense dependre de potències externes. I això no és fàcil.

Si alguna cosa ens ensenya, per tant, la història és que les grans potències només respecten aquells que poden defensar-se per si mateixos. L’actitud de Trump i Kellogg no és, per tant, un accident, és una advertència: si Europa no es pren seriosament la seva pròpia seguretat, ningú ho farà per ella.

De Gaulle va entendre aquesta realitat fa més de mig segle. Ara, més que mai, és el moment que els líders europeus deixin de lamentar-se i prenguin mesures concretes per garantir que Europa no sigui una mera peça en el joc d’altres potències, sinó un jugador amb ple dret en l’escenari global.

L’entrada d’Elon Musk en l’administració pública dels Estats Units sota el mandat de Donald Trump ha generat una enorme preocupació entre analistes polítics, juristes i defensors de la democràcia. 

Un dels aspectes més inquietants de la incursió de Musk en l’administració pública és la concentració de poder que ha assolit mitjançant el DOGE (Departament d’Eficiència en el Govern). Aquest departament, creat amb la intenció aparent de reduir costos i fer més eficient la burocràcia, està actuant de facto com una estructura paral·lela al govern tradicional. Sense estar subjecte als mecanismes habituals de control, el DOGE ha impulsat una agenda de desmantellament institucional que compromet la capacitat del govern per operar amb transparència i equitat.

Una de les revelacions més alarmants sobre les activitats de Musk al govern és el seu accés a dades governamentals crítiques. Mitjançant el DOGE, Musk ha aconseguit accedir a informació confidencial sobre funcionaris federals, dades financeres i, especialment preocupant, al sistema de pagaments del Departament del Tresor. Aquest sistema és el responsable de gestionar pagaments essencials com les pensions de la Seguretat Social i les devolucions fiscals.

El risc que aquesta informació sigui utilitzada amb finalitats polítiques o comercials és elevat, i el perill que suposa per a la privadesa dels ciutadans és immens. A més, experts en ciberseguretat han alertat que la integració d’aquests sistemes amb les estructures empresarials de Musk podria augmentar la vulnerabilitat dels sistemes governamentals als atacs informàtics i espionatge.

Davant d’aquesta situació, la Justícia dels Estats Units ha començat a actuar per posar límits a les accions del DOGE. Un jutge federal va emetre una ordre de bloqueig temporal que prohibeix l’accés del departament de Musk al sistema de pagaments del Tresor. Aquesta decisió també exigeix la destrucció immediata de qualsevol informació que hagi estat descarregada per DOGE des del dia de la presa de possessió de Trump. Però la resolució encara no és ferma.

Alguns jutges han bloquejat diverses ordres executives de la Casa Blanca i han decretat que són inconstitucionals, com la que priva de la ciutadania els fills de pares que no siguin nord-americans, la que envia a presons d’homes les internes trans, el desmantellament de l’agència d’ajuda al desenvolupament o la que permet que el DOGE accedeixi a la informació salarial dels funcionaris.

Tot i així, fa només una setmana, un jutge federal de Rhode Island ha acusat l’administració Trump d’ignorar una de les seves resolucions. El jutge havia determinat que la Casa Blanca no podia bloquejar la distribució de fons públics perquè aquesta és una prerrogativa del Congrés. L’administració va presentar un recurs i els seus portaveus van desqualificar el jutge amb la retòrica agressiva que és tan comuna en el president Trump.

De moment, no s’ha trencat res, però els experts en lleis es pregunten si els Estats Units pateixen una crisi constitucional, és a dir, si el poder executiu (Trump) ha decidit que està per sobre del legislatiu i el judicial.

El Tribunal Suprem té declarat que el president és immune en qualsevol decisió que prengui en l’exercici de les seves funcions. I això facilita que els membres de la seva administració argumentin que no se’ls pot acusar de res perquè obeeixen ordres del president. Què passarà si aquesta situació de desobediència als tribunals acaba materialitzant-se? 

Aquest fenomen s’allunya, sens dubte, del model democràtic tradicional i s’apropa a una forma de governança en què l’elit econòmica pren decisions al marge dels mecanismes de representació. Aquest tipus de sistema redueix la capacitat del Congrés i d’altres institucions de supervisar el poder executiu, afavorint una concentració de poder perillosa i incontrolada.

L’actuació de Musk dins del govern de Trump ha encès les alarmes entre els experts en dret constitucional. L’existència del DOGE i la seva capacitat per prendre decisions sobre la gestió dels recursos públics sense control legislatiu suposa una clara violació dels principis establerts a la Constitució dels Estats Units. 

Aquest tipus de pràctiques han estat històricament associades amb règims autoritaris, on l’executiu s’expandeix a costa dels altres poders de l’estat. Si no es prenen mesures contundents per limitar aquest poder, els Estats Units podrien entrar en una fase de deteriorament democràtic irreversible.

L’entrada de Musk al govern dels Estats Units representa, per tant, una amenaça sense precedents per a la democràcia i la separació de poders. Veiem que la intervenció judicial ha començat a actuar per contenir aquesta amenaça, però és necessari que el Congrés i la societat civil es mobilitzin per evitar que el poder es concentri encara més en mans d’interessos privats. Ho faran? Trump i la majoria que ostenten els republicans ho fa dubtar.

Tanmateix, no hauríem d’oblidar que les democràcies no sempre cauen per cops d’estat violents; sovint es desmantellen mitjançant una sèrie de petites accions que erosionen gradualment els mecanismes de control i supervisió. Per aquest motiu, és fonamental mantenir la pressió política i judicial sobre Musk i el mateix Trump per garantir que els Estats Units continuïn sent un estat de dret basat en la transparència, la representació i el respecte a les lleis.

Les XXXIX Trobades Científiques de la Mediterrània – Josep Miquel Vidal, organitzades per l’Institut Menorquí d’Estudis i la Societat Catalana de Física, han tingut enguany el suport organitzatiu de la Universitat de les Illes Balears, l’Observatori de l’Ebre i, com és habitual, del Consell Insular de Menorca. Han comptat amb una quarantena de científics inscrits procedents de molts diversos països banyats pel Mediterrani, els quals han posat sobre la taula un dels desafiaments més urgents per al nostre territori: la gestió sostenible dels recursos hídrics en un context de canvi climàtic i creixent pressió sobre els aqüífers.

Durant aquests dies, aquests científics, experts de diverses disciplines –meteorologia, hidrologia, teledetecció, hidrogeologia i gestió ambiental– han compartit coneixements i perspectives sobre un problema cada vegada més crític, conscients que la Mediterrània es troba en una situació fràgil: el canvi climàtic està fent que el clima sigui més àrid i menys previsible, amb precipitacions irregulars que alternen sequeres prolongades amb episodis d’inundacions que posen a prova la capacitat d’adaptació dels nostres ecosistemes, infraestructures i sistemes de gestió.

Un dels punts clau que s’han debatut és com la pressió humana està intensificant el problema. L’augment de la demanda d’aigua, sobretot per a l’agricultura, ha tensat encara més els recursos disponibles. En les darreres dècades, la superfície de regadiu ha crescut significativament a moltes regions mediterrànies, garantint la producció d’aliments i contribuint a l’economia, però a costa d’una sobreexplotació dels aqüífers i una minva alarmant dels nivells freàtics.

Així mateix, s’ha posat de manifest que l’impacte del canvi climàtic no és l’únic factor que afecta el cicle de l’aigua. La intervenció humana, a través de la construcció de preses, la urbanització descontrolada i l’extracció excessiva d’aigua subterrània, ha agreujat encara més el problema. Algunes regions del nord d’Àfrica ja han superat els límits de sostenibilitat, i altres parts de la Mediterrània s’hi estan apropant ràpidament. La disminució del cabal dels rius, la salinització dels aqüífers i la degradació dels ecosistemes són signes d’una crisi imminent que no podem ignorar.

Davant d’aquest panorama, ha quedat clar que no es pot continuar augmentant el consum d’aigua per a totes les activitats –turisme, agricultura, indústria i consum domèstic– sense comprometre la sostenibilitat del territori. Tot i que tecnologies com la dessalació poden oferir solucions parcials, també impliquen desafiaments ambientals i energètics.

Per aquest motiu, la transversalitat ha estat un element clau en aquestes jornades. No es tracta només d’un problema que es pugui abordar exclusivament amb la ciència o la tècnica, sinó que s’ha d’afrontar també amb la gestió, la planificació territorial i la presa de decisions informades, o el que és el mateix, s’ha afrontar amb la política, amb decisions clares i responsables que han de prendre’s al Parlament espanyol, als de les comunitats autònomes i també al si del Consell Insular de Menorca, al qual li és imprescindible reivindicar del Govern la competència en matèria d’aigües. 

És, doncs, fonamental que les estratègies de gestió de l’aigua —les que han de prendre els polítics— es basteixin sobre dades precises i anàlisis rigoroses, combinant metodologies tradicionals amb eines innovadores com la teledetecció per satèl·lit, que permeten monitoritzar els recursos hídrics amb una precisió sense precedents.

Un altre aspecte essencial que ha sorgit d’aquestes trobades és la necessitat de cooperació entre països i regions. La gestió de l’aigua no pot entendre de fronteres, ja que molts dels nostres sistemes fluvials i aqüífers són compartits. És a causa d’això que ens ha semblat indispensable que participessin en aquestes jornades, experts de països com França, Itàlia, Tunísia i el Marroc, els quals han compartit experiències i bones pràctiques, subratllant la importància d’un enfocament col·laboratiu i coordinat.

A més, s’ha destacat la importància de la reutilització de l’aigua com a estratègia clau per afrontar l’escassetat hídrica. La regeneració d’aigües residuals per a usos diversos, com l’agricultura o la indústria, pot reduir la dependència de fonts hídriques tradicionals i minimitzar la pressió sobre els aqüífers. Aquesta pràctica, ja implementada en diverses regions mediterrànies, s’ha presentat com una solució efectiva i sostenible per garantir la disponibilitat d’aigua en el futur i ens impel·leix a nosaltres, els menorquins, a aprofitar aquest recurs i evitar que la major part del cabal utilitzat acabi revertint al mar.

També s’ha posat èmfasi en la necessitat d’una educació ambiental més robusta, que conscienciï la població sobre la importància de l’estalvi i la gestió eficient de l’aigua, convençuts que iniciatives educatives a escoles i comunitats poden fomentar una cultura de sostenibilitat que és essencial per afrontar els reptes hídrics actuals i futurs.

En definitiva, aquestes jornades han servit per reafirmar que ens trobem en un moment crucial: mai abans havíem afrontat tants reptes relacionats amb l’aigua, però mai abans havíem disposat de tantes eines científiques i tecnològiques per fer-hi front. L’elecció, doncs, és clara: hem d’actuar amb responsabilitat i visió de futur. Només amb una gestió intel·ligent i col·lectiva podrem garantir la disponibilitat d’aquest recurs essencial per a les generacions futures.

Visitar Auschwitz no és simplement un viatge en el temps. És un enfrontament amb l’essència més fosca de la humanitat. Fa només uns mesos vaig caminar pel lloc que, durant cinc anys, va ser l’escenari del genocidi més brutal del segle XX. Els seus barracons, la pudor de les cambres de gas encara impregnada a l’aire, la via ferroviària que sembla esperar el pas de vagons carregats de vides condemnades. Tot això conforma una memòria palpable que crida en silenci: “Recorda. Mai més”.

El dilluns passat, 27 de gener, quan es commemoraven els 80 anys de l’alliberament d’Auschwitz-Birkenau, l’experiència adquiria un nou significat. L’any 1945, els soldats de l’Exèrcit Roig van trobar-hi uns 7.000 supervivents en condicions inhumanes. Darrere d’ells, més d’1,1 milions de víctimes, la majoria jueves, havien sucumbit en un sistema d’extermini dissenyat per destruir comunitats senceres. A través de cambres de gas, treballs forçats, tortures i experiments mèdics, Auschwitz es va convertir en el símbol suprem de la deshumanització i el mal sistemàtic.

Però Auschwitz no només parla del passat. Durant la meva visita, em vaig adonar que cada racó del lloc dialoga amb el present. Les veus dels qui van sobreviure continuen vives, com les d’Albrecht Weinberg o Margot Friedländer, que, en els seus últims anys, dediquen les seves vides a transmetre allò que van viure. Margot, amb 103 anys, recorre escoles parlant de reconciliació mentre adverteix sobre el perill de l’antisemitisme en augment. Albrecht, amb el número tatuat a la pell, ens recorda com els nazis van intentar arrabassar-li fins i tot el nom. Els seus testimonis són poderosos, però el temps no espera. Què passarà quan ja no puguin explicar les seves històries?

El major repte d’Auschwitz avui no és la seva conservació física, sinó la lluita contra l’oblit i la banalització. Durant la meva visita, se’ns va advertir que no féssim servir els telèfons mòbils per fer-nos selfies en llocs sagrats com les cambres de gas, aliens al respecte que aquest espai demanda. Calia evitar aquests comportaments, com també cal rebutjar la popularitat de representacions literàries o cinematogràfiques que trivialitzen l’horror, com El nen amb el pijama de ratlles, ja que dilueixen la comprensió del que Auschwitz realment representa. No és una atracció ni una història romàntica: és l’abisme del que som capaços de fer quan l’odi i la indiferència triomfen.

Una de les imatges més inquietants —aquesta sí de gran força— la vaig trobar a La zona d’interès, la pel·lícula de Jonathan Glazer basada en la novel·la de Martin Amis, que havia visionat uns mesos abans del meu viatge. La pel·lícula ens situa en la vida quotidiana de Rudolf Höss, comandant d’Auschwitz, i la seva esposa Hedwig, que vivien a només uns metres del camp, en una casa envoltada de jardins i luxes. En aquesta història no hi ha escenes explícites de violència; tot ocorre fora de camp. Els Höss són retratats com una família aparentment normal que ha dissociat completament la seva vida de l’horror que els envolta. A través d’aquesta representació, Glazer ens llança un advertiment: el mal no és sempre monstruós. Sovint, és banal. S’amaga darrere de rostres comuns, darrere de justificacions com “només complia ordres”.

Aquest mateix mal ressorgeix avui sota noves formes. A països com Alemanya i Àustria, partits d’extrema dreta han adoptat narratives que desvirtuen els fets històrics. Termes com “remigració”, heretats del discurs nazi, ara s’utilitzen per justificar polítiques xenòfobes. Aquest mot, utilitzat darrerament partits polítics d’extrema dreta a Europa, com Alternativa per Alemanya (AfD) o el Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ), són tan sols un eufemisme per justificar la deportació massiva, independentment del temps que una persona hagi viscut o nascut al país. Alhora promouen un discurs d’odi i exclusió i reforcen prejudicis i estereotips. 

Segons un estudi recent, més del 60% dels alemanys i austríacs creuen que alguna cosa similar a l’Holocaust podria repetir-se. Aquesta dada no només alarma, sinó que també evidencia un preocupant buit educatiu en les generacions més joves.

L’auge d’aquests moviments no és només una amenaça política, sinó una prova que les lliçons d’Auschwitz no han estat plenament apreses. Durant el meu recorregut pel memorial, vaig pensar en el lema Nie wieder (“Mai més”), tan repetit en cerimònies commemoratives. És una frase poderosa, però el seu eco perd força quan ens enfrontem a la indiferència, la desinformació i l’odi creixent.

Auschwitz no és només un lloc físic. És un recordatori viu del que ocorre quan oblidem la nostra humanitat. Cada pedra i cada ruïna explica una història de crueltat, però també de resistència i memòria. La meva visita no va ser només un homenatge als qui van patir i van morir, sinó també una crida a l’acció. La memòria no pot ser passiva; ha de ser una arma contra el revisionisme, contra la intolerància i contra la indiferència.

Avui, en commemorar els 80 anys de l’alliberament d’Auschwitz, hem de recordar que el mal no desapareix. Roman latent, alimentat per la ignorància, l’odi i la por. Combatre’l requereix més que paraules; exigeix acció, educació i un compromís continu amb la veritat.

Auschwitz ens va ensenyar el que pot succeir quan l’odi s’obre pas. Ara, la responsabilitat d’evitar que aquest camí es recorri de nou recau en tots nosaltres. Com va escriure Primo Levi: “Va succeir, i per tant pot tornar a succeir. Aquest és el nucli del que hem de dir”. Auschwitz no és història. És un mirall que ens obliga a mirar-nos i preguntar-nos què escollim ser.