Josep Maria Quintana

El retorn de Donald Trump a la Casa Blanca marca un punt d’inflexió no només en la política nord-americana, sinó també en l’esfera internacional. El seu segon mandat, després de derrotar Kamala Harris, genera una barreja d’incertesa, expectatives i temors tant dins com fora dels Estats Units. Trump torna al Despatx Oval envoltat de figures poderoses, majoritàriament multimilionaris del món tecnològic i financer, fet que planteja algunes preguntes fonamentals sobre els reptes democràtics, econòmics i socials que s’acosten. 

Trump torna al poder en un context marcat per una polarització sense precedents en la societat nord-americana, un fenomen també visible a moltes parts del món, inclosa Espanya. La fractura entre demòcrates i republicans s’ha aprofundit, i el seu estil de confrontació podria exacerbar aquestes tensions. Durant la seva campanya electoral, es va presentar com a líder d’una revolució populista contra les elits tradicionals, i això li va donar el recolzament d’una coalició de votants que inclou tant la classe treballadora descontenta com sectors de l’alta tecnologia que busquen consolidar la seva influència política, per  més contradictori que sembli.

Qualsevol que sigui l’opinió que ens mereix el mandat de Joe Biden, convé que escoltem el seu discurs de comiat en el qual va advertir sobre la concentració de poder en una “oligarquia tecnològica” que podria amenaçar els valors democràtics. En aquest sentit, la inclusió de figures com Elon Musk i altres multimilionaris en el govern de Trump podria reforçar aquestes percepcions, tot i que hi ha qui pretén veure en aquesta circumstància (no és el meu cas) una oportunitat per transformar sectors clau com la tecnologia, l’educació i el comerç. Jo més aviat crec que la creixent influència d’aquestes figures en el govern (o situades al seu entorn) podria consolidar el poder de les grans tecnològiques, fet que planteja importants preguntes sobre el futur de la privacitat, la seguretat i la competència al mercat.

No hauríem d’oblidar l’ús fraudulent d’algoritmes per influir en les eleccions i en l’opinió pública, fet que subratlla la importància d’establir mecanismes de transparència i rendició de comptes. En aquest sentit, la creació d’un marc regulador per a les xarxes socials i les empreses tecnològiques seria important, però sorgeix el dubte fonamentat des si Trump voldrà abordar aquest problema o si cedirà davant magnats els interessos dels quals no coincideixen amb aquells que valoren la veritat i la llibertat d’expressió. Hi feia també referència Joe Biden que, en el discurs a què m’he referit, va alertar sobre “l’enterrament de la veritat sota una allau de mentides” i la desaparició d’una premsa lliure i independent. En el fons, tots aquestes qüestions plantegen el que serà un dels principals desafiaments d’aquesta etapa: garantir l’estabilitat de les institucions democràtiques. 

En l’àmbit econòmic, el retorn de Trump comporta promeses de grans reformes. S’esperava que la seva administració aprovés un paquet inicial de més de cent mesures amb impacte global. Entre aquestes destacaven iniciatives per reduir impostos (mantra etern de la dreta econòmica), per desregular sectors clau i per renegociar tractats comercials. El que va fer minuts després de prendre possessió del càrrec va ser dictar una allau d’ordres executives que busquen desmantellar l’herència del seu predecessor i marcar una agenda controvertida. Entre les principals destaquen, al meu entendre, la retirada dels EUA de l’Acord de París i de l’Organització Mundial de la Salut, decisions que segurament tindran conseqüències molt negatives per al medi ambient i la salut pública. També ha declarat l’emergència nacional a la frontera sud per dur a terme deportacions massives i reforçar la lluita contra els càrtels, tot i que aquestes mesures hauran d’afrontar reptes legals que potser no li siguin fàcils de superar. També ha indultat els condemnats per l’assalt al Capitoli i ha fet passos per expandir l’extracció d’hidrocarburs, una decisió que afectarà zones protegides i és contrària a la lluita contra l’escalfament global. A més, ha ajornat la prohibició de TikTok i ha criticat la gestió del seu predecessor, encara que, de moment, no ha implementat alguns dels aranzels promesos.

La inclusió del multimilionari Scott Bessent al Departament del Tresor podria influir significativament en la política fiscal i monetària dels Estats Units. I no dubto que les tensions entre els interessos corporatius i les necessitats dels ciutadans comuns seran un punt crucial d’aquesta política. A més, la relació amb la Xina i la gestió de les guerres comercials seran determinants per al futur de l’economia global.

Tot i això, convé no perdre de vista quina ha estat la reacció internacional al retorn de Trump. Sens dubte no ha estat unànime. Mentre a Europa predomina la incertesa sobre les implicacions de les seves polítiques, els països BRICS, com l’Índia, Rússia i la Xina, veuen el seu lideratge amb més optimisme. No debades una enquesta recent de l’ECFR i la Universitat d’Oxford mostra que el 84% dels indis creuen que Trump portarà prosperitat al seu país, mentre que, a Europa, el 40% dels enquestats no sap què esperar.

Un dels reptes més urgents serà la gestió del conflicte a Ucraïna i Palestina. Tot i que Trump va prometre posar fi a la guerra en aquell país en 24 hores, aquesta afirmació genera escepticisme, especialment a Ucraïna, on la majoria de la població no creu que la seva arribada augmenti les possibilitats de pau. També està per veure què passarà en el conflicte d’Israel amb Palestina, amb el recent acord d’alto el foc que, si bé comporta un fet positiu, no és, de cap manera, una garantia per a la pau. No deixa de ser significatiu que en el seu discurs inaugural no esmentés cap d’aquests dos conflictes.

El segon mandat de Donald Trump redefinirà, doncs, per bé o per mal, el lideratge nord-americà en un període de profunds conflictes i polarització. Els reptes són immensos: des de protegir la democràcia i reduir la desigualtat fins a gestionar la influència tecnològica i fer de mitjancer en conflictes internacionals. Aquest nou capítol marcarà profundament el rumb dels Estats Units i del món. I, vist el que hem vist, és raonable dubtar que Trump i la seva administració estiguin a l’altura d’aquestes expectatives. Per contra, podrien aprofundir les divisions i els problemes existents. 

I he de cloure aquest article confessant-vos que d’un home que diu que Déu li ha salvat la vida per guarir el món, jo no en puc esperar gran cosa… bona, s’entén.

L’acció popular és un dret que permet a qualsevol ciutadà personar-se en un procediment judicial sense necessitat de demostrar un interès directe. Ara  per ara, constitueix una figura peculiar dins l’ordenament jurídic espanyol. Reconeguda expressament per l’article 125 de la Constitució Espanyola, aquesta eina legal ha estat clau en nombrosos casos de corrupció i altres delictes d’interès públic. No obstant això, el seu ús també ha estat polèmic i sovint objecte de crítica, fins al punt que el PSOE ha decidit impulsar una reforma legislativa per limitar-ne el paper. Per entendre les raons d’aquesta iniciativa i avaluar-ne les implicacions, és important analitzar què és l’acció popular, com està regulada a Espanya i com es compara amb altres països del nostre entorn.

A Espanya, l’acció popular és una manifestació del dret a la tutela judicial efectiva recollit a l’article 24 de la Constitució. Segons la normativa espanyola, qualsevol ciutadà o persona jurídica pot exercir aquest dret per defensar la legalitat, sempre que compleixi determinats requisits formals, com identificar clarament els fets i els acusats. Això no obstant, l’acció popular està exclosa en determinats àmbits, com els delictes privats o la jurisdicció militar.

Aquesta figura ha estat útil per impulsar casos judicials en situacions en què els poders públics no han actuat de manera contundent. Casos emblemàtics de corrupció, com el “cas Gürtel”, han prosperat gràcies a l’acció popular exercida per associacions i entitats. Tanmateix, també ha estat criticada per la possibilitat que s’utilitzi amb finalitats espúries, com el desgast polític o personal dels acusats.

Aquest mal ús és especialment rellevant quan els costos de litigar com a acusació popular són baixos, i els riscos econòmics també ho són. En aquest sentit, és pertinent recordar que el Tribunal Suprem ha limitat l’abast d’aquesta figura en sentències que coneixem com la “doctrina Botín” i també la “doctrina Atutxa”, matisant els límits de l’acció popular en casos concrets. La doctrina Botín, per exemple, estableix que si el Ministeri Fiscal i l’acusació particular no acusen, l’acció popular no pot sostenir el procés penal en solitari, limitant així el seu abast en delictes que afectin interessos particulars. Per altra banda, la doctrina Atutxa va permetre l’ús de l’acció popular en casos que impliquen interessos col·lectius, com la desobediència a decisions judicials, reforçant el seu paper en la defensa del bé comú.

A diferència d’Espanya, la majoria de països europeus no reconeixen l’acció popular de manera generalitzada. Només Portugal presenta una regulació similar, que permet a qualsevol ciutadà o grup de ciutadans interposar accions en defensa de l’interès públic en àmbits com el medi ambient, la salut pública i els drets dels consumidors.

A França, l’acció popular està restringida a determinades associacions que compleixen requisits específics, també en àmbits com la protecció del medi ambient i els drets dels consumidors. A Itàlia, l’acció popular està limitada a l’àmbit administratiu, mentre que a Alemanya i el Regne Unit només poden iniciar accions legals aquelles persones o entitats que poden demostrar un interès directe o un perjudici personal. Tot i això, en matèria ambiental, Alemanya permet que certes organitzacions no governamentals presentin recursos administratius, sempre que compleixin els requisits legals.

Aquestes limitacions responen a una concepció més restrictiva del dret a litigar, que prioritza l’interès directe com a criteri de legitimació. Això evita que el sistema judicial es pugui veure col·lapsat per querelles que no tinguin un fonament clar o que responguin a interessos poc transparents.

És en aquest context que el PSOE ha presentat una proposició de llei orgànica al Congrés amb l’objectiu de limitar el paper de l’acusació popular a Espanya. Aquesta iniciativa busca posar fre a les denominades “accions judicials abusives”, sovint impulsades per partits polítics o entitats amb finalitats de desgast polític. La proposta inclou limitar l’ús de l’acusació popular a la fase del judici oral i la formulació inicial de querelles, impedint que pugui influir en altres fases del procediment.

A més, vol prohibir que partits polítics i fundacions vinculades exerceixin aquest paper, i no admetre querelles que es basin exclusivament en retalls de premsa. Aquestes mesures també pretenen posar fi a les filtracions interessades per part de les acusacions populars. Alhora, la reforma inclou mesures com l’eliminació dels delictes d’ofensa contra sentiments religiosos i la recusació de jutges que hagin fet declaracions amb caràcter polític.

La iniciativa del PSOE ha generat una reacció polèmica. Mentre els socialistes defensen que és necessària per protegir els ciutadans d’un ús abusiu de la justícia, el Partit Popular i altres sectors de la dreta han acusat el PSOE de voler limitar la lluita contra la corrupció i perseguir aquells que la denuncien. Aquesta tensió posa de manifest la complexitat de la qüestió i la necessitat d’avaluar els efectes de la reforma amb cura.

A la vista del que s’acaba de dir, he de concloure que la figura de l’acció popular representa una eina fonamental per garantir l’accés dels ciutadans a la justícia i assegurar que els delictes d’interès públic no quedin impunes. No obstant això, és evident que el sistema actual permet usos indeguts que poden pervertir els seus objectius originals. Crec, per tant, que la reforma proposada pel PSOE aborda problemes reals, com l’estrès judicial causat per querelles abusives i l’impacte negatiu de filtracions interessades. Tanmateix, també planteja el risc de limitar una eina que ha estat essencial en la lluita contra la corrupció i altres delictes.Per trobar un equilibri, seria recomanable apostar per mesures que millorin el control sobre l’ús de l’acció popular sense eliminar-la o limitar-la excessivament. Per exemple, es podrien establir mecanismes més estrictes per avaluar la viabilitat de les querelles, incrementar les garanties econòmiques exigides als querellants i reforçar les sancions en cas d’abusos. Alhora, seria necessari garantir que les reformes no són percebudes com un intent de protegir els poderosos de la justícia.

Des d’una perspectiva clarament antifranquista, en aquest cas la meva, he d’afirmar que la recent decisió del Govern d’Espanya de commemorar el 50è aniversari de la mort de Francisco Franco em planteja alguns interrogants fonamentals sobre la seva pertinència i utilitat, ja que, si bé és indiscutible la necessitat d’educar les noves generacions sobre els horrors del franquisme i el valor de la democràcia, crec que el marc que s’ha triat per fer-ho genera dubtes molt significatius.

Certament, la idea de commemorar la mort de Franco planteja una qüestió fonamental: ¿què es pretén commemorar exactament, tenint en compte que la seva mort no va ser un acte heroic ni una fita aconseguida per la societat espanyola, sinó un esdeveniment biològic natural que, a més, va arribar massa tard per revertir el profund dany infligit a generacions d’espanyols? Tal com han recordat abans que jo alguns articulistes gens dubtosos de qualsevol complicitat amb la dictadura franquista, Franco va morir al llit, no derrocat per un poble que clamava per la seva llibertat. Així doncs, no seria estrany que assenyalar la data de la seva mort com un moment de reflexió pogués atribuir al fet una rellevància històrica completament immerescuda.

Aquesta iniciativa governamental també corre el risc d’alimentar una polarització política ja molt exacerbada en lloc d’unir la societat entorn d’una reflexió sobre els valors democràtics, i no ens hauríem de sorprendre que es convertís en una arma llancívola entre partits, particularment quan es percep —ho vulgui o no el Govern— com un intent d’incomodar el Partit Popular o d’evidenciar la seva suposada connivència amb el franquisme.

Espanya necessita, sens dubte, una política de memòria que eduqui els ciutadans sobre els anys de repressió franquista, però això no passa necessàriament per commemorar la mort del dictador. En països com França o Itàlia, la pedagogia de la memòria es focalitza en la celebració de l’alliberament i dels èxits col·lectius que han permès als pobles recuperar la seva llibertat i dignitat. Aquestes efemèrides uneixen les societats entorn de la idea de resistència i esperança. Per contra, associar el record històric amb la data de la mort de Franco resulta mancat d’aquesta força simbòlica..

Molt diferent seria prendre com a referència les primeres eleccions democràtiques del 1977 com un punt de partida per celebrar la democràcia. Aquestes eleccions sí que representen un moment crucial en què els espanyols van començar a escriure un nou capítol en la seva història. Convertir el seu aniversari en un Dia de la Llibertat seria, crec, una forma més inclusiva i constructiva de reforçar la memòria històrica i celebrar la democràcia.

Encara que es negui per part del Govern, la iniciativa de commemorar la mort de Franco sembla motivada per interessos partidistes, i som de l’opinió que, des d’una perspectiva antifranquista, el llegat del dictador no s’ha de combatre des d’una òptica electoralista, sinó a través d’una reflexió seriosa i desproveïda d’oportunisme, cosa que, en el clima polític actual, sembla difícil d’aconseguir. Tot apunta que la iniciativa del Govern, encara que justificable en la seva intenció d’educar sobre els perills de l’autoritarisme, també sembla dissenyada per situar el Partit Popular en una posició incòmoda davant del creixement de Vox. I si bé pot ser raonable criticar el Partit Popular per la seva ambigua posició ideològica i per no haver-se desmarcat clara i contundentment del franquisme, fer-ho ara sota pressió podria percebre’s com un gest forçat.

També em preocupa que, commemorant la mort de Franco, correm el risc de perpetuar una visió polaritzada de la història recent d’Espanya en lloc de construir un relat inclusiu que reconegui els esforços de tots els que van lluitar contra el franquisme, i convertim aquesta iniciativa en un homenatge exclusiu a una part de la societat, ja que no hauríem d’oblidar que hi va haver figures d’una dreta democràtica que també s’hi van oposar i van contribuir a la construcció d’una Espanya lliure com la que tenim avui. Ignorar aquestes contribucions no només és històricament inexacte, sinó també contraproduent, ja que reforça la idea que la democràcia és un projecte exclusiu de l’esquerra, deixant així un espai perquè sectors conservadors busquin refugi en narratives autoritàries.

Algú abans que jo ha escrit que recordar no és el mateix que commemorar. I això m’empeny a dir que, si bé és evident que Franco i el seu règim no han de ser oblidats, no necessàriament els hem de donar un lloc prominent al calendari. El que veritablement importa és que no esborrem de la nostra memòria les víctimes —en aquest sentit cobra tot el seu valor la “Llei de Memòria Democràtica”—, i els donem un clar reconeixement públic, però aquest objectiu es pot desvincular clarament de la figura del dictador.

Si volem fomentar una cultura de memòria que enforteixi els valors democràtics i contraresti la creixent fascinació per l’autoritarisme, cal replantejar les estratègies actuals. Una opció seria instaurar un Dia de la Llibertat que celebri els èxits col·lectius de la Transició (avui tan injustament criticada) i el rebuig massiu al franquisme que va tenir lloc en les primeres eleccions democràtiques. Aquest seria un enfocament que podria unir la societat entorn dels valors de llibertat, justícia i dignitat.

L’antifranquisme no hauria de quedar reduït a un rebuig visceral envers la figura de Franco, sinó que hauria de materialitzar-se com un compromís ferm i constructiu amb la democràcia i els drets humans. Només d’aquesta manera podrem assegurar que el passat no es repeteixi i que el llegat de les víctimes sigui honorat amb autenticitat i respecte.

Va ser durant el passat 21 de novembre quan el magistrat del Tribunal Suprem José Luis Requero captà l’atenció mediàtica amb un article publicat el mateix dia en què la Secció Quarta d’aquest tribunal deliberava sobre la demanda d’anul·lació del nomenament de Dolores Delgado com a fiscal de Sala Togada. En la seva columna, Requero no només va carregar contra el que considera una amenaça a l’Estat de Dret, sinó que també va augurar un futur apocalíptic per al Poder Judicial a Espanya. No obstant això, la posició del magistrat suscita una crítica profunda: la contradicció entre les seves denúncies i la realitat d’un sistema judicial en què sectors conservadors, lluny de ser les víctimes que retrata, continuen tenint un pes preponderant.

En el seu article, Requero afirmava que el Poder Judicial està sent “colonitzat” per una suposada conspiració de l’esquerra política. Des de la seva perspectiva, s’acosta una acció abusiva (en cast. “tropelía”) que eliminarà la independència judicial, prioritzarà la mediocritat sobre el saber jurídic i utilitzarà el poder disciplinari per silenciar els jutges crítics. És, sens dubte, un panorama alarmant el que prediu Requero, però també simplista i profundament parcial. I això m’empeny a demanar: Si és com ell diu, com encaixa aquest discurs amb el fet que, com assenyala Ernesto Ekaizer, l’Associació Professional de la Magistratura (APM) i el Partit Popular han aconseguit imposar la seva candidata favorita com a presidenta del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ)?

Jo tenc la impressió que, lluny de trobar-nos davant d’una institució sotmesa a una colonització ideològica unidireccional, el sistema judicial espanyol continua sent un camp de batalla on els sectors conservadors mantenen una influència significativa, i crec que la narrativa de Requero no només ignora aquesta realitat, sinó que també serveix per perpetuar la idea que qualsevol avenç o canvi promogut per sectors progressistes constitueix una amenaça existencial. I presentar un sector com una víctima indefensa quan, en realitat, continua exercint un poder determinant, és, al meu entendre, una forma d’hipocresia.

El llenguatge utilitzat per Requero en la seva columna és revelador. En parlar de “colonització” i de “botí”, el magistrat empra una retòrica carregada de connotacions bèl·liques i emotives que busca mobilitzar els seus lectors. Tanmateix, en examinar els fets, aquesta retòrica es desmunta, perquè la fractura del bloc progressista en el CGPJ i el recent nomenament d’una figura progressista “preferida” pels sectors conservadors per presidir-lo evidencien que les institucions judicials no estan sent capturades per una majoria ideològica homogènia, sinó que estan immerses en una lluita interna pel poder.

Diguem, tanmateix, que l’ús d’un discurs alarmista per part de figures com Requero té implicacions profundes. En primer lloc, contribueix a polaritzar encara més el debat públic sobre el sistema judicial, presentant qualsevol crítica o reforma com un atac frontal a la independència dels jutges. I en segon lloc, perpetua la idea que certs sectors tenen un monopoli sobre la defensa de l’Estat de Dret, ignorant les aportacions i preocupacions legítimes d’altres actors.

Un dels aspectes més problemàtics del discurs de Requero és, en efecte, l’ús de la independència judicial com a argument central. Si bé és indiscutible que la independència judicial és un pilar fonamental de l’Estat de Dret, també és cert que aquest concepte ha estat instrumentalitzat per diferents actors per defensar els seus propis interessos. I al meu entendre, la defensa de la independència judicial no pot ser creïble quan es realitza de manera selectiva, ignorant els biaixos i les pràctiques que també comprometen aquesta independència des de sectors conservadors, que Requero omet al seu article, cosa que no és acceptable en una reflexió honesta sobre com la politització del sistema judicial és un fenomen que afecta tots els sectors.

El discurs de Requero també planteja qüestions més àmplies sobre el paper dels jutges en la construcció de confiança pública en el sistema judicial. Perquè en adoptar un to tan marcadament polític, el magistrat corre el risc d’erosionar la percepció d’imparcialitat que hauria de caracteritzar els jutges. 

No oblidem que la independència judicial no és tan sols una qüestió d’estructura institucional, sinó també de percepció. I això fa que, quan figures com Requero empren la seva plataforma per emetre judicis tan contundents i polaritzants, minen la confiança en la justícia i contribueixen a la deslegitimació del sistema en el seu conjunt.
Crec, doncs, que si volem avançar cap a un sistema judicial veritablement independent i equitatiu, és fonamental que tots els actors implicats, inclosos els jutges —sobretot els jutges—, adoptin una postura de major coherència i autocrítica. La hipocresia de denunciar la politització del sistema judicial mentre s’ignoren o es justifiquen les pròpies pràctiques que hi contribueixen no és tan sols contraproduent, és també deshonesta.