Josep Maria Quintana

Donald Trump, poques setmanes després de la seva elecció com a president dels Estats Units, ha desencadenat una onada d’incertesa, controvèrsia i transformacions radicals en el panorama polític del país. El seu estil divisori i la selecció de figures controvertides per a la seva administració han obert un nou capítol marcat per la consolidació del poder dels super rics i un gir cap a un govern dissenyat al voltant de la lleialtat absoluta i els interessos privats.

La seva victòria no només ha representat el retorn de la seva ideologia ultraliberal, sinó també un triomf per a l’elit econòmica nord-americana. Això ho demostra el fet que Wall Street reaccionés amb eufòria al resultat electoral, impulsant les fortunes dels multimilionaris a nivells sense precedents. Un dels majors beneficiats va ser Elon Musk, la fortuna del qual va augmentar en 26.500 milions de dòlars en només un dia, arribant als 290.000 milions de dòlars. Musk, que no només va finançar la campanya de Trump amb almenys 133 milions de dòlars, sinó que també es va convertir en un propagandista clau del republicà, representa, sens dubte, un exemple clar de com els diners i la política han arribat a una simbiosi total.

Trump, en efecte, ha recompensat la lleialtat de Musk amb un lloc al seu gabinet, nomenant-lo titular del recentment creat Departament d’Eficiència Governamental, un càrrec que li atorgarà la capacitat d’implementar retallades significatives en el sector públic i redissenyar les estructures governamentals a favor de les corporacions. Una estratègia que promet transformar radicalment la relació entre el govern i els ciutadans, prioritzant els interessos empresarials per sobre del benestar públic.

Trump simbolitza, doncs, la consolidació del poder dels diners en la política nord-americana. Tanmateix, la connexió entre Trump i els votants no prové només del suport financer dels multimilionaris, ja que no deixa de ser paradoxal que hagi aconseguit posicionar-se com un defensor dels interessos dels nord-americans comuns, fet que reflecteix la desconnexió creixent entre els demòcrates i les classes treballadores del país. La seva retòrica populista, combinada amb la seva habilitat per connectar amb els sentiments de descontentament i frustració dels votants, ha estat clau per al seu èxit polític.

Un altre dels aspectes més cridaners de l’administració entrant de Trump és la seva elecció de figures controvertides i qüestionables per ocupar alguns dels càrrecs més importants del govern. Aquests nomenaments reflecteixen l’estratègia del president electe de prioritzar la lleialtat personal per sobre de la competència i l’experiència.

El nomenament de Matt Gaetz com a fiscal general ha estat particularment controvertit. Gaetz, conegut per les seves posicions extremes i el seu historial d’investigacions per presumpta conducta inapropiada, ha estat un ferm aliat de Trump. Tanmateix, Gaets haurà esdevingut el primer fracàs de Trump quan s’ha vist obligat a renunciar al càrrec després que s’ha fet públic el testimoni de dues dones que han confessat que van rebre 10.000 dòlars a canvi de sexe en una festa amb amics on abundaven les drogues i hi havia menors d’edat.

De manera similar, les designacions de Tulsi Gabbard com a directora d’intel·ligència nacional i Pete Hegseth com a secretari de Defensa han despertat escepticisme. Gabbard, que ha estat criticada per les seves postures favorables cap a líders autoritaris com Bashar al-Assad i Vladímir Putin, manca d’experiència en intel·ligència. D’altra banda, Hegseth, una figura dels mitjans conservadors, afronta dubtes sobre la seva capacitat per liderar una de les institucions més grans i complexes del món.

El cas de Robert Kennedy Jr., nomenat responsable de Salut Pública, també genera preocupació. El seu historial com a antivacunes i la seva oposició a les farmacèutiques i altres polítiques de salut pública el converteixen en una figura profundament divisiva en un càrrec crucial per a la salut de la nació.

L’enfocament de Trump en aquesta segona administració sembla clar: vol envoltar-se de persones que li siguin incondicionalment lleials, eliminant qualsevol vestigi de dissidència interna. En aquest context, el seu govern es perfila com una estructura dissenyada per consolidar el seu poder i perseguir una agenda personal i política sense restriccions.

Aquest enfocament planteja un desafiament important per al Senat, que té la responsabilitat constitucional de revisar i aprovar els nomenaments presidencials. Cal destacar en aquest sentit que, encara que els republicans tenen majoria a les dues cambres del Congrés, alguns senadors ja han mostrat resistència davant les designacions més extremes de Trump. Això podria generar tensions internes en el partit i posar a prova la capacitat del sistema nord-americà de pesos i contrapesos per frenar els excessos de l’executiu.

Convé també assenyalar que els efectes de l’administració de Trump no es limitaran a les fronteres dels Estats Units. La seva selecció de figures clau per a la política exterior, com Marco Rubio com a Secretari d’Estat i Elise Stefanik com a ambaixadora a l’ONU, suggereix un enfocament més agressiu i unilateral en els assumptes internacionals. I la decisió de nomenar Mike Huckabee com a ambaixador a Israel, conegut per la seva postura de negar la identitat palestina, és un indici d’una política exterior que podria exacerbar les tensions a l’Orient Mitjà. També ha designat el magnat del petroli, abanderat del fraking i negacionista del canvi climàtic Chris Wright par a ser secretari d’Energia.

Sens dubte, la reelecció de Donald Trump marca una nova etapa en la història dels Estats Units, una en la qual el poder polític i econòmic estan més entrellaçats que mai. Resta per veure si el sistema de controls i equilibris existent serà capaç de contenir les ambicions de Trump i preservar els principis fonamentals sobre els quals es va fundar la nació. El que és clar és que, sota el seu lideratge, els Estats Units afrontaran desafiaments sense precedents tant a nivell intern com global.

El recent retorn de Donald Trump a la presidència dels Estats Units ha reactivat tensions tant a nivell nacional com global. Malgrat el seu estil divisori i polèmic, una gran quantitat d’americans li han donat suport, en un vot que sembla anar més en contra del sistema polític vigent que a favor seu. I si això que acab de dir és cert, veurem que marca una tendència que reflecteix un desencant global del neoliberalisme i les seves promeses incomplertes, on les desigualtats han aprofundit el descontentament social.

Des dels anys vuitanta, quan el creixement de la productivitat va superar el dels salaris, la classe mitjana i treballadora nord-americana ha experimentat un estancament econòmic. Moltes persones es troben atrapades en feines que amb prou feines els permeten cobrir les seves necessitats, mentre l’habitatge s’ha convertit en un bé inassolible per a molts. En aquest context, per poc objectius que siguem, hem de veure que la campanya de Trump ha capitalitzat els problemes que realment preocupen els votants: la inflació, la immigració i la inseguretat. Enfrontant aquests temes amb un discurs simplista i directe, ha aconseguit connectar amb aquells que se senten marginats per la classe política tradicional.

Tanmateix, darrere d’aquesta retòrica de solucions simples per a problemes complexos s’amaga un enfocament que posa en risc els principis de la democràcia liberal. Trump, en efecte, es presenta com un líder que no es deté davant els cicles electorals per aplicar solucions ràpides, sovint en detriment de la planificació a llarg termini i del diàleg multilateral. Aquest estil de lideratge, també vist en fenòmens com el Brexit, desafia els valors de cooperació i consens en una democràcia, i promou en canvi una visió autocràtica on les decisions es prenen de forma unilateral.

El programa de Trump promet revitalitzar la classe mitjana i enfortir les institucions, però el seu historial mostra una tendència a beneficiar les elits a través de retallades fiscals i desregulació. El seu discurs sobre la igualtat de gènere i la justícia social sembla més una estratègia per guanyar vots que un compromís real, ja que al seu anterior mandat va promoure polítiques que restringeixen drets i limiten avenços en igualtat de gènere, una igualtat que, en una democràcia liberal, ha d’anar més enllà de la retòrica i traduir-se en polítiques concretes que promoguin l’equitat en el treball, l’educació i la seguretat. 

Alhora, la seva retòrica contra la premsa crítica, etiquetant-la de “fake news”, representa una amenaça directa a la llibertat de premsa, una pedra angular de qualsevol democràcia. Perquè una democràcia liberal es reforça amb una premsa lliure i pluralista, i l’ús de “fake news” com a arma per minar mitjans opositors és, per si mateix, una amenaça a la transparència informativa. En lloc de combatre la desinformació, l’administració de Trump va contribuir a la polarització de la informació, erosionant la confiança pública en els mitjans. I el seu idil·li actual amb Elon Musk no sembla que ajudi a resoldre el problema de la informació veraç. Com a prova, que diaris tan reconeguts com “The Guardian” i “La Vanguardia” hagin cancel·lat els seus comptes a X (abans Twitter) al·legant que avui és una xarxa de desinformació.

En l’àmbit internacional, la seva postura de “Amèrica Primer” i les seves polítiques proteccionistes auguren una creixent tensió amb potències com la Xina, que debiliten el multilateralisme i la cooperació global. La seva amistat amb líders com Vladímir Putin i el seu suport tàcit a polítics euroescèptics a Europa compliquen les relacions transatlàntiques i la cohesió d’organitzacions com l’OTAN. A més, la seva manca de compromís amb temes globals com el canvi climàtic i els drets humans representa un retrocés significatiu per a la posició dels Estats Units com a líder democràtic global.

En l’àmbit domèstic, el control absolut del poder per part de Trump i el seu partit planteja seriosos desafiaments per a l’equilibri de poders als Estats Units. Amb un Senat i un Congrés alineats i un Tribunal Suprem favorable, la seva administració té les mans lliures per implementar una agenda sense grans restriccions. I la por que aprofiti la seva posició per exonerar-se dels seus problemes legals (recordeu que ha estat processat per 34 delictes) i perseguir opositors no són infundades, considerant les seves propostes de substituir milers de funcionaris per persones “lleials” i d’aplicar polítiques radicals d’immigració, retallades d’impostos i eliminació de salvaguardes ambientals.

Finalment, encara que Trump promet atreure talent a la política, la seva preferència per la lleialtat sobre la competència d’idees posa en risc la pluralitat i el dinamisme necessaris per a una democràcia sana. La jutgessa Sonia Sotomayor ha expressat la seva preocupació pel poder que Trump podria exercir sense control, i analistes com Robert Kaplan veuen en aquest retorn una amenaça real d’un model de govern autoritari.

En conclusió, el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca marca una nova etapa per als Estats Units, caracteritzada per una política de confrontació tant en l’àmbit intern com en l’internacional. El seu estil autoritari i la seva inclinació cap a decisions unilaterals representen un desafiament per als principis de la democràcia liberal, i posen a prova la resiliència de les institucions i el compromís de la societat nord-americana amb els seus valors fonamentals. En un món cada vegada més interconnectat, aquest enfocament polaritzador podria tenir conseqüències profundes, no només per als Estats Units, sinó per a l’estabilitat global.

(Aquest article s’havia d’haver penjat el passat diumenge 17 i no es publicà per error)

La recent tragèdia a València, causada per la DANA, ha deixat una marca inesborrable en la vida dels seus habitants. Les pèrdues humanes, el dolor de les famílies i la devastació de comunitats senceres ens enfronten a una realitat dolorosa: en situacions extremes, l’Estat i les seves institucions han de respondre amb rapidesa, coordinació i empatia. Tanmateix, en comptes de centrar-nos en l’aprenentatge i en una resposta efectiva, estem a punt de caure en una perillosa espiral d’acusacions i retrets, un fenomen que amenaça amb desviar l’atenció del que realment importa.

La pandèmia de la COVID-19 va ser el primer indici clar d’aquesta fragmentació administrativa, on l’Estat d’Alarma i les conferències de presidents autonòmics no van aconseguir convertir-se en veritables mecanismes d’acció conjunta. En lloc d’això, aquestes instàncies es van utilitzar, sovint, per al lluïment polític o la confrontació partidista, diluint l’objectiu de coordinació. Ara, davant la urgència de la DANA a València, aquest problema s’ha accentuat fins al límit. La Generalitat Valenciana, aclaparada per la magnitud del desastre, i el Govern central, tardà i burocràtic, han fallat a l’hora de treballar com un sol cos de resposta. En la desesperació, milers de persones s’han sentit abandonades, sense el suport d’un Estat que, en teoria, està per protegir els seus ciutadans.

En moments com aquest, un dels majors perills és que el debat polític es converteixi en un camp de batalla d’acusacions. Els atacs creuats entre representants de diferents partits poden erosionar encara més la confiança ciutadana i enfosquir el veritable propòsit de la reflexió: entendre què ha fallat i com evitar que es repeteixi en el futur. La temptació d’utilitzar la tragèdia per treure profit polític immediat sol ser forta, però el cost de fer-ho és alt. Cada acusació irresponsable i cada discurs carregat d’ira allunya la possibilitat d’una solució real i efectiva.

El propòsit d’una reflexió profunda sobre el que ha succeït a València no hauria de ser, per tant, repartir culpes, sinó aprendre dels errors. Les catàstrofes naturals són una prova per a qualsevol govern, i el desafiament de respondre-hi eficaçment requereix una autocrítica honesta de tots els actors implicats. I aquí es planteja una pregunta clau: què ha fallat realment? És el sistema mateix, amb protocols que no s’adapten a la realitat de cada comunitat, o és l’actuació dels qui el gestionen? Probablement, la resposta està en una combinació d’ambdós factors. Però en lloc de buscar culpables, crec que hauríem de centrar-nos a analitzar els falls estructurals i els punts de millora.

En primer lloc hauríem de demanar-nos si el sistema de resposta davant emergències al país necessita una revisió exhaustiva. Està el nostre Estat preparat per actuar de manera coordinada i ràpida en moments de crisi? L’experiència a València suggereix que hi ha àrees crítiques que requereixen ajustaments. En un país divers i descentralitzat, és fonamental que les competències estiguin clarament definides, però també que existeixi una xarxa de cooperació interinstitucional que permeti l’acció conjunta, sense importar els colors polítics de cada administració. Estats federals, com Alemanya i els Estats Units, han desenvolupat sistemes en què les diferents entitats poden treballar juntes i respondre amb agilitat en situacions de desastre, cosa que pot servir-nos d’inspiració.

Tanmateix, un sistema eficient no és res sense la capacitat i la voluntat de qui el gestiona. I aquí és on entra la responsabilitat dels polítics. La competència i el compromís de cada líder són essencials perquè les polítiques i els protocols es converteixin en accions efectives. No es tracta de jutjar, sinó d’exigir responsabilitat. Els polítics han d’entendre que, en moments de crisi, no hi ha espai per al càlcul electoral ni per als jocs de poder. Les persones afectades no necessiten discursos ni promeses buides; necessiten ajuda, respostes i solucions immediates que només poden donar líders polítics amb una visió de servei públic que superi els seus interessos personals o partidistes.

Les lliçons que deixa aquesta tragèdia a València són clares i dures. Per evitar caure en la temptació de la confrontació, és necessari un pacte de responsabilitat entre tots els actors polítics. Un compromís per analitzar objectivament el que ha fallat i per treballar conjuntament per millorar el sistema. Aquest no és, per tant, el moment d’acusar, sinó de construir, perquè les vides perdudes, el dolor i la destrucció exigeixen una resposta digna, una reflexió sincera que prioritzi la ciutadania per sobre de qualsevol disputa política.

La veritable responsabilitat en temps de crisi és la de construir un Estat capaç de respondre als seus ciutadans en els seus moments més vulnerables. I l’oportunitat de canvi és a les nostres mans. Deixem, per tant, que la reflexió prevalgui sobre les acusacions, i que l’interès col·lectiu sigui el nord que guiï cada acció. Perquè al final, la política ha d’estar al servei de les persones, no de la vanitat de qui la exerceix. 

Parlant del mateix que jo he parlat avui, Antoni Puigverd acabava la seva reflexió dilluns passant dient que sentia enveja d’Enees que, segons explica Virgili, quan Troia cremava envaïda pels aqueus que havien sortit d’un enganyós i gegantí cavall de fusta, es troba cara a cara amb Helena. Enees desitja matar-la. Vol castigar la causant de la guerra que ha destruït la ciutat. Però en aquell moment, Venus, deessa de l’amor, es presenta al seu fill Enees. No perdis el temps en el càstig, li diu; corre a salvar el teu pare, la teva esposa, els teus fills, els teus amics. Heu de fugir de Troia, li recorda: destineu les energies a tornar a començar. Nosaltres hem de recomençar com Enees? acaba demanant-se Puigvert i, pessimista, creu que no sabrem recomençar i que seguirem rebolcant-nos en el fang. “Tot i la fraternitat que ara susciten les llàgrimes de València —conclou—, tornarem a sacrificar els morts de la inundació a l’altar de l’odi.” No ho sé, però si fem això, haurem fracassat com a poble.