Josep Maria Quintana

El passat dissabte 21 de setembre, Enric Juliana criticava la saturació del tema de Veneçuela en el debat polític espanyol assenyalant que, tot i que la crisi de legitimitat al país sud-americà és important, la política espanyola està desproporcionadament enfocada en aquest assumpte, mentre altres temes europeus crucials reben menys atenció. Més encara, l’agut periodista intentava comparar la importància que, per al futur d’Espanya pugui tenir el que està succeint a Veneçuela amb el que succeeix (i pot succeir) a Alemanya, i era de l’opinió que, tot i que pràcticament ningú es fixi en el preocupant esdevenir de la política alemanya, ell considera que aquest pot condicionar molt més el futur d’Espanya que el que està succeint en aquell país sud-americà, però per poc que observem la vida quotidiana, als articles publicats als diaris o a les declaracions dels polítics, Veneçuela se’n duu la palma.

Fa un parell d’anys —seguia escrivint Juliana—, en plena epidèmia, el líder de Vox va proposar al Congrés que Espanya apostés per la Iberosfera i comencés a refredar els seus vincles amb la Unió Europea, a la qual va definir desdenyosament com a “parc temàtic del dret administratiu”. “Menys Europa, més Llatinoamèrica”, va ser la consigna que va llançar Santiago Abascal en el debat de la moció de censura contra Pedro Sánchez els dies 21 i 22 d’octubre del 2020. I aquestes darreres setmanes, els somnis d’Abascal han estat a punt de complir-se. 

I de quina manera! N’han estat detonant les eleccions en què Maduro ha imposat la seva llei contra el que sembla que realment va passar: que la candidatura opositora d’Edmundo González havia guanyat les eleccions, fet que ha mobilitzat els demòcrates de la majoria de països a denunciar aquesta circumstància basant-se, sobretot, en la negativa de Maduro de mostrar les actes electorals, cosa que ha portat el Parlament espanyol i també l’europeu a considerar que Edmundo González és el president legítim democràticament elegit, una declaració d’abast moral, perquè, de facto, Maduro i els seus seguidors continuen al capdavant del govern veneçolà.

No crec que ningú dubti que la república de Veneçuela és un exemple primerenc d’un fenomen global d’autocratització, on els règims desmantellen la democràcia per mantenir-se en el poder tot i haver patit en les darreres dècades una greu crisi política, econòmica i social que l’ha convertida en el país amb el pitjor rendiment econòmic sense estar en guerra i amb la major diàspora migratòria de l’hemisferi en els últims cinquanta anys. El col·lapse econòmic del país —raonava aquesta mateixa setmana el catedràtic de Ciència Política, Salvador Martí Puig— va començar amb l’arribada d’Hugo Chávez el 1999, quan els alts preus del petroli van permetre un breu període de bonança que després es va esfondrar a causa de projectes populistes insostenibles. Mort prematurament Chávez, Nicolás Maduro va heretar un sistema en declivi que s’ha mantingut només mitjançant la repressió, el control polític i la fidelització de les forces armades.

Havent desmuntat els fonaments productius del país previs a l’arribada de Chávez i havent arruïnat l’antiga administració de l’Estat per manca d’inversió i sense poder construir una nova administració pròpia mínimament eficient, l’únic que li quedava a Maduro era el control polític de la seva formació, la fidelització de les forces armades i la policia, la neutralització del poder judicial i electoral, i fer que emmudís (via expulsió o repressió) la dissidència. És el que ha aconseguit i és, sens dubte, en el que estan d’acord totes les forces polítiques del nostre país, des de Vox fins a Sumar (potser només alguns membres de Podemos en discrepen).

Però tot i que els uns i els altres tenen una mateixa opinió sobre Veneçuela, el que hauria de sorprendre és que aquest país iberoamericà s’hagi convertit en un tema polaritzador de la política espanyola  que els partits han utilitzat com a arma electoral. El fet que el Govern d’Espanya no hagi reconegut formalment Edmundo González com a president legítim, tot i exigir que Maduro publiqui les actes, ha donat peu a la dreta a fer un atac en tota regla contra Pedro Sánchez, atac que s’ha vist magnificat per la insòlita (y hiperbòlica) acusació efectuada per l’eurodiputat i vicesecretari d’Acció Institucional del PP, Esteban González Pons, que no s’ha tallat un pèl a l’hora d’afirmar que “El Govern està implicat en el cop d’Estat que s’ha produït a Veneçuela”.

Tenim, doncs, que aquest alt dirigent del PP no només ha acusat reiteradament el Govern socialista de donar suport als “colpistes catalans”, sinó també de ser còmplice del cop d’Estat que Maduro ha dut a terme en no reconèixer la seva derrota a les passades eleccions.

Que González Pons afirmés tal cosa no em sorprèn, ja que ens té acostumats a aquesta mena d’asseveracions distorsionades, però que, tot seguit, Feijóo exigís la dimissió del ministre d’Exteriors, José Manuel Albares, acusant-lo de permetre la “coacció” feta pel govern de Maduro a Edmundo González dins l’ambaixada espanyola a Caracas, quan aquest es va veure obligat a signar un document en el qual referendava la victòria del “chavisme” per poder refugiar-se a Espanya, és encara més greu. I pitjor ha estat que no hagi sabut rectificar aquesta afirmació quan, davant tan greus acusacions, el mateix Edmundo González es va veure obligat a sortir al pas en un text on defensava l’actuació de l’ambaixada espanyola i negava haver estat coaccionat pel Govern d’Espanya o per l’ambaixador Ramón Santos. Més encara, González aclaria que aquest comunicat era una resposta per desmentir les versions que el situaven com a víctima de coacció per part de l’Estat espanyol, amb la qual cosa desacreditava la narrativa del PP.Malgrat això, ningú del PP ha rectificat. I Veneçuela continua sent per a ells una punta de llança —una altra més— contra el govern de Sánchez. La qual cosa dona la raó a Juliana quan, a l’article que he esmentat, conclou afirmant que el debat que es produeix a Espanya al voltant de Veneçuela s’ha convertit en un soroll histriònic i desproporcionat que desvia l’atenció d’altres temes rellevants, com les eleccions a Alemanya, i reflecteix una connexió emocional i política intensa entre Madrid i Caracas.

Des que em vaig interessar per la política, sempre he vist que els presidents de qualsevol Executiu (ja sigui estatal, autonòmic o fins i tot local) se senten a gust quan la seva acció és recolzada per una àmplia majoria a les respectives cambres (de diputats o regidors), ja que es fa molt difícil dur a terme la seva activitat política si el Govern es veu obligat a actuar en minoria, o el que és el mateix, sense el suport majoritari dels diputats, ja que, en aquests casos, més d’un cop els grups de l’oposició posen traves que dificulten (fins al punt de malmetre) els plans de l’Executiu.

Partint d’aquest convenciment, he de reconèixer que se’m va fer molt estrany escoltar al cap del Govern d’Espanya, Pedro Sánchez, que “sempre hi ha hagut una concepció excessivament legislativa del Govern”, i això perquè, segons ell, “es pot governar sense el concurs del Poder Legislatiu”.

És cert que, un cop va fer aquesta sorprenent afirmació, de seguida va matisar les seves paraules per dir que tenia un gran respecte al Parlament, però el cert és que no era la primera vegada que el president apuntava la necessitat de diferenciar l’acció de govern de l’activitat legislativa del Congrés dels Diputats, molt probablement per fer-nos creure que des del Govern es poden fer grans coses. Supòs que aquesta és una de les maneres que té de “fer de necessitat virtut”, cosa a la qual Pedro Sánchez ja ens té acostumats, tot i que no em sorprendria que més d’un afirmés que, a aquesta manera d’actuar tant sobrada del president, més aviat se li podria aplicar-se un altre refrany, aquell que, en castellà, s’expressa en aquests termes: “dime de qué presumes y te diré de qué careces”.

Malgrat tot, he de reconèixer que alguna raó té Pedro Sánchez quan assegura que, si bé “les lleis són molt importants”, convé tenir en compte que aquestes són, tan sols, un dels molts instruments amb què compta l’Executiu per obtenir resultats. “I els nostres resultats —afirma Pedro Sánchez—són molt bons i a l’abast de qui vulgui veure’ls i comparar-los”.

És, segurament, a causa de veure les coses d’aquesta manera que Pedro Sánchez posa l’accent en el que, al seu parer, el Govern està fent molt bé (a manca d’aprovar noves lleis), i afirmi que “mentre Espanya segueixi creixent per sobre de la mitjana europea, creant ocupació, liderant la transició ecològica, defensant els interessos de la majoria davant de la minoria privilegiada, el nostre Govern de coalició progressista té sentit i força per continuar”.

Per poca atenció que prestem a les seves intervencions, veurem que, en cada compareixença, Sánchez tracta de combatre el marc de la legislatura improductiva des del punt de vista legislatiu a causa d’estar en minoria al Congrés dels diputats, i ens demana que ens fixem en les bones dades de l’ocupació i en la bona marxa econòmica del país.

Com a estratègia no està malament, ho hem de reconèixer, ja que són aquestes les cartes que, de moment, pot jugar, però no hi ha dubte que la debilitat que demostra en l’acció parlamentària li ho està posant cada vegada més difícil, fins al punt que em costa creure que —com ell afirma—“hi ha govern per a molt de temps”.

I és observant aquesta debilitat del Govern al Parlament que no deixa de sorprendre la bateria de mesures que Pedro Sánchez va anunciar dimarts passat aprovades pel Consell de Ministres, les quals abracen temes de gran envergadura, com la reforma de la llei de secrets oficials, la llei de grups d’interès per reforçar la transparència en el procés legislatiu, la reforma del Codi Penal per protegir la llibertat d’expressió eliminant sancions que puguin vulnerar-la, la reforma del dret a l’honor i la transparència en la publicitat institucional, entre moltes altres normes amb les quals pretén dur a terme el que ell defineix com un “pla de regeneració democràtica”, que implica tocar necessàriament una vintena de lleis, cosa que només serà possible si aconsegueix el suport parlamentari.

Tenint en compte que no pot esperar res del Partit Popular, el qual, tot just anunciat el projecte del Govern, l’ha qualificat de “pla de degeneració democràtica”, Pedro Sánchez ha de confiar tota aquesta ingent acció legislativa al suport dels “socis d’investidura” que, com estam veient, no s’han convertit (com ell voldria) en “socis de legislatura”, i que, en alguns casos, com passa amb els set diputats de Junts, sembla que no estan disposats a donar-li cap suport, ja que, amb raó o sense, han votat contra totes les propostes de l’Executiu, sense que els importi un rave unir-se amb la seva actitud a Vox i al PP.

De moment, mentre EH Bildu veu amb bons ulls algunes de les propostes, com les relatives a la lluita contra la desinformació i el suport als mitjans en llengües cooficials, altres formacions, com ERC i el PNB, s’han mostrat més escèptiques. Sense anar més lluny, ERC (els set diputats de la qual li són també indispensables) qualifica el pla com “decebedor” i “tebi”, subratllant que no aborda la derogació de delictes relacionats amb la llibertat d’expressió, com els delictes contra la Corona. El PNB, per la seva banda, critica la falta de consens i considera que algunes propostes són “inconcretes”. I Podemos, que ha estat un soci incòmode per al Govern des de l’inici de legislatura, ja ha advertit que no donarà suport al pla si no inclou algunes de les seves demandes, com la declaració d’interessos dels grans presentadors (de ràdio i televisió) i dels directors dels mitjans.

Tasca ben àrdua, per tant, la de Pedro Sánchez, per poder dur a terme, amb suports tan dubtosos, el seu ambiciós pla de regeneració democràtica.

Concloïa el meu article de diumenge passat dient que “l’èxit o el fracàs d’Isabel Perelló i d’aquest nou CGPJ dependrà de la capacitat que demostrin els seus membres d’avantposar l’interès general i la justícia a qualsevol altra consideració política o ideològica”.

Ho deia perquè estic convençut de dues coses: que els polítics, per més que ho neguin, intentaran ficar cullerada en l’actuació dels jutges, i encara que s’omplin la boca defensant la independència d’aquests i, per tant, l’autonomia absoluta dels vint-i-un membres que composen avui el CGPJ, faran mans i mànigues per trobar la manera d’influir en les seves decisions. I la segona, que qualsevol que hagi estat la procedència del membres que conformen aquest organisme i les pressions que rebin per fer decantar en un sentit o altre les seves decisions, aquests —i, en general, tots els jutges del nostre país—, poden no fer cas a aquests intents perquè tenen l’empara absoluta dels mecanismes de l’Estat per actuar amb absoluta independència.

És aquest convenciment que ens ha de permetre avaluar en el futur l’acció del CGPJ i dels seus vint-i-un membres exclusivament pels seus actes i no per la seva procedència, ja que, Espanya, encara que alguns s’empenyin a desmentir-ho, no és Veneçuela, sinó un país on l’Estat de dret està garantit i, per tant, la justícia pot (si ho vol) actuar amb absoluta independència del govern, dels partits que el sustenten i, també, dels partits que conformen la oposició, perquè també aquests molt sovint intenten influir en la judicatura. I per a mostra del que dic basti tan sols recordar aquella frase del senador popular Ignacio Cosidó amb la qual afirmava que l’acord (que finalment es va frustrar) d’elegir els membres del CGPJ i del seu president —càrrec que aleshores s’oferia al magistrat Manuel Marchena— els permetria “controlar el TS per la porta del darrere”.

En definitiva, que la independència dels jutges depèn tan sols d’ells mateixos, perquè, al nostre país, no tenen per què haver de carregar cap “motxilla”, com denominam avui en argot els compromisos adquirits, ni tenen per què deure res als qui han estat els seus mentors.

Estant, doncs, com estic, convençut del que acab de dir, he de manifestar, per tant, el meu acord absolut amb Isabel Perelló quan, al discurs a l’obertura de l’any judicial, ha afirmat davant del rei i de les més altes magistratures del nostre país que “cap poder de l’Estat no pot donar indicacions ni instruccions als jutges i magistrats sobre com han d’interpretar i aplicar l’ordenament jurídic. [I això perquè] només aquells Estats en els quals la divisió de poders està garantida són realment Estats de Dret”. Ben feta, doncs, la crida que la presidenta del Tribunal Suprem va fer perquè els polítics i els partits respectin la feina dels jutges, ja que “les possibles irregularitats que puguin produir-se en l’exercici de la funció jurisdiccional tenen els seus propis mecanismes de correcció a través de les vies d’impugnació previstes en les lleis processals”.

Ara bé, dit això, crec que la nova presidenta del Tribunal Suprem també hauria d’haver fet un advertiment que és, si més no, tan important com el que va fer: que els jutges han de respectar l’autoritat sobirana del parlament en la presa de decisions polítiques, les quals només poden ser contradites pel Tribunal Constitucional si no s’ajusten a la constitució.

És bàsic que tinguem això en compte, perquè la intromissió que hem vist molt sovint dels polítics en la funció judicial —que amb encert ha criticat Isabel Perelló— no ha estat l’única dissonància que hem pogut observar en l’Estat de dret a Espanya. Més d’un cop, han estat jutges amb toga els qui també han tret el peu del llençol, com pot molt bé recordar el lector per poc que faci memòria si acut, sense anar més lluny, a novembre de 2023, quan jutges de diverses ciutats espanyoles van protestat davant les seus judicials, molts d’ells vestits amb la toga. En aquelles dates, a Còrdova, un bon nombre de jutges es van concentrar a les portes de la Ciutat de la Justícia; a Sevilla, unes 300 persones es van reunir davant els tribunals, convocades pel jutge degà de l’Audiència d’aquella capital. I a Salamanca i Almeria, també es van convocar manifestacions de jutges, fiscals, advocats i procuradors davant els seus respectius tribunals contra la llei d’amnistia quan aquesta encara no estava aprovada.

I si pujam a l’escaló del Tribunal Suprem, he de dir que no deixa de ser incoherent (per no fer una desqualificació encara més greu) que aquest tribunal, que condemnà els líders del “procés” per sedició i malversació de cabals públics, alhora que desestimava la petició dels fiscals que, adduint clarament a un cop d’estat, demanaven que fossin condemnats per rebel·lió, ara, en impugnar davant del Tribunal Constitucional la llei d’amnistia aprovada pel parlament, el tribunal sostengui que la major part de les conductes que la llei pretén amnistiar “van venir d’una manera o altra a promoure, afavorir o prestar suport al cop d’Estat que es va emprendre a Catalunya”. ¿A quin cop d’Estat es refereix el TS quan la sentència que dictà no en reconeix cap?

Vull dir amb això que el respecte a la independència dels jutges en l’exercici de la seva funció també comporta i exigeix el respecte d’aquests a la sobirania nacional que encarna el parlament. El respecte juga, per tant, en una doble direcció. I si bé és cert que, des de la política dels partits, més d’un cop s’ha intentat soscavar la independència judicial —per això és encertat que Isabel Perelló ho denunciï—, cal també reconèixer que el comportament d’alguns jutges i tribunals han contribuït a soscavar la reputació de l’Administració de Justícia.

Per això és de lamentar que, a la reivindicació de la independència dels jutges, Isabel Perelló no hi afegís també la del respecte que els jutges i els tribunals han de tenir a la imparcialitat que la llei els exigeix i els pressuposa, i que, darrerament, tantes vegades ha quedat en entredit.

El recent procés de renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha posat en evidència, una vegada més, les profundes contradiccions i limitacions d’un sistema que, en teoria, hauria de ser el pilar de la independència judicial a Espanya. Després de més de cinc anys de paràlisi, els dos principals partits polítics, PP i PSOE, van aconseguir un acord per a la designació dels nous vocals del CGPJ. Tanmateix, aquest acord no ha estat exempt de crítiques, principalment perquè tot semblava que no aconseguiria sinó perpetuar un model que respon a interessos partidistes i que posa en dubte l’autonomia de l’òrgan encarregat de governar el Poder Judicial.

Després de l’espectacle que hem viscut durant els darrers cinc anys i en els mesos previs a l’elecció del nou president o presidenta del CGPJ, que ho és també del Tribunal Suprem, semblava que el nostre sistema, que dona als parlamentaris la facultat d’elegir els vocals del CGPJ, havia col·lapsat. Tot i així, em costa acceptar que l’elecció de les persones que regeixen el govern dels jutges no hagi de dependre del parlament, atès que és aquest el titular de la sobirania nacional. Per això no crec —contràriament al que s’ha afirmat i defensat des de PP i Vox—que aquesta fórmula d’elecció parlamentària vulneri inevitablement la independència del poder judicial, però he d’acceptar que, de facto, després de l’experiència viscuda, és evident que, a Espanya, els polítics no han renunciat a projectar la seva influència sobre els jutges. I encara és més preocupant que els jutges en qui els polítics han dipositat la seva confiança per dirigir l’òrgan encarregat de l’administració de justícia, tampoc sembla que estiguin disposats a actuar amb total independència, deixant de banda la ideologia del partit que els va triar.

Si ens atenem a l’espectacle viscut aquestes darreres setmanes fins a l’elecció d’Isabel Perelló, haurem de convenir que, amb l’acord adoptat entre els dos grans partits (PP i PSOE) per a la configuració del nou CGPJ, el primer que s’ha pretès (en això PP i PSOE hi han estat d’acord) és marginar els partits minoritaris en l’elecció dels candidats que havien d’integrar aquest organisme; i en segon terme, que tant l’un com l’altre han demostrat que els costa molt acceptar que no han d’influir sobre aquest organisme tan transcendental per a la judicatura.

I expòs aquestes dues conclusions perquè, a pesar de les expectatives que va generar la nova fórmula d’elecció dels vocals del CGPJ, el que hem vist durant aquestes cinc sessions que els nous membres han hagut de menester per elegir Isabel Perelló, és que s’han evidenciat algunes de les antigues pràctiques que tanta desconfiança han generat en la ciutadania.

Una de les novetats de l’acord a què van arribar PP i PSOE era que els vocals tindrien la llibertat d’elegir la persona que presidiria el CGPJ i el TS, sense que aquesta fos pactada prèviament pels partits. Aquesta mesura, que tots vam percebre com un avenç indiscutible cap a la independència del poder judicial, no ha evitat, però, continuades accions de bloqueig fonamentades en arguments de difícil justificació, perquè no és fàcil d’entendre que cap dels set noms que en un principi havien elegit per triar d’entre ells la persona que presidiria l’òrgan no hagi rebut el vistiplau de la majoria necessària, com no és tampoc fàcil d’entendre quines són les virtuts que els conservadors han vist en Isabel Perelló que no van veure en Pilar Teso o en Ana Ferrer.

A més, no deixa de ser significatiu que, com ha succeït sempre, hagin estat els membres qualificats com a conservadors els qui han acabat imposant el nom de la persona finalment elegida, encara que, a priori, aquesta no sigui afí als seus plantejaments.

No hauríem d’oblidar que l’elecció de la persona que presideix el CGPJ és crucial, no sols perquè també presideix el TS, sinó perquè d’ella dependrà en gran mesura el rumb que prengui l’òrgan en els propers anys. Potser, en el cas d’Isabel Perelló, que va exercir com a magistrada a Maó i de la qual tots els qui la vam conèixer tenim un bon record, la seva condició de dona pot ajudar a fer les coses millor, però si bé és cert que hem de treballar per la paritat home-dona en les institucions públiques, el fonamental  és que qualsevol nomenament, ja sigui d’un home o d’una dona, es faci en funció dels mèrits, de l’experiència i, sobretot, de la independència del candidat. Perquè només així es podrà garantir que el CGPJ compleixi amb la seva missió de salvaguardar la justícia d’ingerències polítiques i clientelismes.

Sigui quin sigui el rumb que seguirà el CGPJ i el TS presidits per Isabel Perelló, hem de reconèixer que costarà Déu i ajut que oblidem el que hem viscut durant els darrers cinc anys i hem seguit experimentant aquests darrers mesos, perquè, tot i la bondat de l’acord final, no és fàcil que la ciutadania pugui oblidar l’espectacle que ens han ofert els membres d’aquest organisme, per a gran desconsol dels més de cinc mil jutges que, a Espanya, exerceixen el seu ministeri atenent només a criteris d’independència personal i de subjecció estricta a la llei.

En definitiva, que l’èxit o el fracàs d’Isabel Perelló i d’aquest nou CGPJ dependrà de la capacitat que demostrin els seus membres d’avantposar l’interès general i la justícia a qualsevol altra consideració política o ideològica, perquè la independència judicial no és només un simple concepte abstracte que hem de defensar, sinó la garantia perquè tots els ciutadans, sense excepció, puguin confiar que els jutges actuen sempre de manera imparcial i justa. I ja és hora que el CGPJ estigui a l’alçada d’aquesta responsabilitat.

Un trio de periodistes, entre els quals hi trobam Nekane Dombás, publicava dilluns passat un article a “La Vanguardia” en el qual se’ns recordava que el dimecres 28 d’agost es van complir 30 anys des de l’arribada de la primera pastera a Canàries, que marcà l’inici d’un fenomen migratori que ha portat prop de 230.000 persones a les illes des d’Àfrica. La ruta canària, que ha cobrat la vida d’unes 21.000 persones, és la més perillosa i transitada, tot i que no l’única. 

A les Balears, l’arribada de pasteres és ara un fet quotidià (encara que no a la costa menorquina, molt més septentrional que la de les altres illes). Enguany, fins dijous passat, 174 pasteres han arribat a les illes, amb unes 2.300 persones a bord. Mentrestant, la costa alacantina també és escenari d’una activitat migratòria significativa, amb l’arribada de cinc pasteres en només dos dies la setmana passada. 

El problema és especialment agut a Canàries, on el flux migratori ha augmentat dramàticament els últims anys. Des del 2020, el 55% de les arribades en els darrers 30 anys s’han concentrat en només quatre anys, i es preveu que aquest any podrien arribar fins a 70.000 persones. 

Les illes (sobretot les Canàries) s’enfronten, doncs, a una greu crisi de capacitat per atendre els immigrants, especialment els menors. Actualment, Canàries tutela 5.200 menors en 81 centres, superant de llarg la seva capacitat per a 2.000. És per això que el viceconseller de Benestar Social de Canàries, Francis Candil, ha advertit sobre la manca de recursos i la necessitat de derivar els menors a altres comunitats, tot i que aquestes es resisteixen a acollir-los, com vam veure amb el vot de PP, Vox i Junts en contra de la reforma de la Llei d’estrangeria. 

A les Balears —explica l’article—, tot i que el nombre d’arribades d’immigrants és molt menor que a Canàries, les xifres han anat en augment, i la situació política entre Espanya i Algèria ha exacerbat el flux migratori des d’aquest darrer país. Mentrestant, la costa d’Alacant continua rebent immigrants, en la seva majoria algerians, que sovint utilitzen xarxes il·legals per arribar a Europa. 

Aquest fenomen migratori no només té un cost humà devastador, amb més de 1.500 persones mortes o desaparegudes a la ruta algeriana entre 2018 i 2022, sinó que també reflecteix profundes tensions socials i polítiques als països d’origen i als punts d’arribada.

Sens dubte, tot el que s’ha dit fins aquí és cert i preocupant des de qualsevol punt de vista que s’analitzi, però si no volem quedar-nos només en la superficialitat de les xifres i, sens dubte, en el seu inevitable dramatisme, hauríem de fer un esforç per no quedar-nos només amb la imatge de la immigració il·legal cap a Espanya, especialment des d’Àfrica, ja que el debat sobre la immigració al nostre país ha estat manipulat mediàticament, creant falses certeses que alimenten l’odi i la xenofòbia en la societat. 

En una anàlisi molt detallada que signava el constitucionalista Luis Urías a la revista digital d’anàlisis CTXT (Contexto y Acción), se’ns diu que sovint s’assumeix que la immigració il·legal prové majoritàriament de persones africanes que arriben en pasteres, però la realitat és que la majoria dels immigrants sense papers entren a Espanya per l’aeroport de Barajas, i els principals països d’origen són Veneçuela, Colòmbia i Hondures. 

Un fet incontestable és que viuen a Espanya més ucraïnesos que subsaharians, però segurament el color de la seva pell els fa menys destacables i els prejudicis ens porten a sobrevalorar allò que és cridaner i a menysprear les dades. I en les valoracions que en fem, dels immigrants, no hauríem d’oblidar que la gran majoria d’estrangers que viuen a Espanya són essencials per a la nostra economia i el nostre creixement demogràfic, i que aquesta majoria ho fa amb tots els papers en regla. No arriben ni al deu per cent els que es queden aquí de manera il·legal. I és una xifra que no para de baixar. Assegura Urías que la xifra de persones en situació irregular actual  és menys d’un terç de la que hi havia el 2015. 

Malgrat això, els rumors, els mites i els prejudicis sobre la immigració ens han portat la creença errònia que els immigrants sense papers són predominantment negres i musulmans, quan, en realitat, la majoria parla espanyol i és cristiana. Més encara, les dades mostren que només una petita fracció dels immigrants il·legals prové d’Àfrica o del Magrib, però el racisme i la xenofòbia dirigeixen la por i l’odi cap a aquests grups. 

Sens dubte, el més preocupant de la immigració és la deshumanització dels menors no acompanyats, els famosos MENAS, que s’han convertit en blanc de polítiques d’ultradreta que els acusen, sense proves, de ser una amenaça. Però aquest odi es basa en una percepció falsa: que els immigrants, especialment els musulmans i africans, són responsables d’una major delinqüència, tot i que les estadístiques demostren que no cometen més delictes que la població espanyola. 

Un dels grans problemes de la immigració a Espanya és, doncs, la creixent desinformació i l’odi que s’ha instal·lat en la societat. En realitat, un racisme que no només afecta els immigrants, sinó que també ens allunya dels drets humans i ens converteix en una societat disposada a creure els rumors i les notícies falses, com els que esmentava en el meu article anterior. Tot i que el més greu de tot plegat és, sens dubte, la crisi humanitària, ja que milers de persones moren cada any intentant arribar a Europa, empeses per la guerra, la fam i les decisions polítiques que els neguen rutes segures. No obstant això, el debat sobre com salvar aquestes vides sembla impossible en el context cada cop més xenòfob que observam no sols en persones que podríem dir “del carrer”, sinó en alguns dels principals líders de les nostres formacions polítiques.