Josep Maria Quintana

Tommy Robinson, un conegut activista antimusulmà i fundador d’organitzacions ultranacionalistes al Regne Unit, ha estat al centre dels disturbis racials que han sacsejat el país recentment. Robinson, és un desinformador en sèrie amb un historial de condemnes per delictes com l’assetjament a un menor immigrant i a una periodista. Malgrat aquest historial, es presenta a si mateix com un periodista honest, afirmant després d’un dels processos judicials a què se l’ha sotmès, que sentia que estava “a dos dies de ser condemnat a mort al Regne Unit per fer periodisme”. Aquesta declaració la va fer a Alex Jones, un controvertit comunicador nord-americà i cap d’InfoWars, un canal d’extrema dreta conegut per propagar notícies falses. Aquest tal Jones va ser condemnat per difondre que la massacre de Sandy Hook, on van morir 20 fillets, era un muntatge, i ara s’ha aliat amb Robinson per promoure la idea que “la guerra civil a Anglaterra ja ha començat”.

Aquesta frase de “guerra civil” no és casual, ja que també va ser utilitzada hores abans per Elon Musk a la seva pròpia xarxa social, on va afirmar que la guerra era “inevitable” en el context del Regne Unit. Veiem, doncs, com aquesta complicitat entre figures com Musk, Robinson i Jones ha atiat l’odi xenòfob a plataformes com X (anteriorment Twitter), especialment després del múltiple apunyalament a Southport que va acabar amb la vida de tres filletes. L’acusat, un jove de 17 anys nascut a Cardiff en una família de refugiats de Ruanda, va ser ràpidament convertit en l’objectiu de la maquinària global de mentides que es nodreix de la permissivitat de les xarxes socials.

El govern del primer ministre Keir Starmer no va trigar a reaccionar, condemnant els comentaris de Musk i afirmant que “no hi ha justificació per a comentaris com aquests”, segons un portaveu de Downing Street. A més, es va anunciar una reunió de nivell alt amb les plataformes per abordar la incitació a la violència tant en línia com fora de línia. No obstant això, la difusió massiva de desinformació en les primeres hores després de l’atac, amb rumors que acusaven un immigrant musulmà i que van arribar a 27 milions de visualitzacions, demostra com aquestes campanyes estan ben orquestrades. 

El buit informatiu després de tragèdies com la de Southport és aprofitat pels desinformadors per omplir l’espai amb especulacions i mentides. I encara que el jutge va revelar ben prest la identitat del presumpte assassí per frenar la propagació de rumors, la maquinària de desinformació ja havia fet la seva feina, com es pot veure pel fet que gairebé la meitat de les publicacions que culpaven un immigrant musulmà de l’atac provenien dels Estats Units.

Aquest fenomen de desinformació coordinada és un repte constant per a les autoritats i els mitjans de comunicació, que lluiten per contenir la marea de mentides que s’escampen ràpidament a través de les xarxes socials. La mateixa foto amb el mateix rumor sobre l’immigrant musulmà no només va circular al Regne Unit, sinó que va arribar ràpidament a Espanya a través de canals de Telegram com el de l’agitador Alvise Pérez, que també ha estat condemnat per assetjament. La manifestació convocada per Robinson després de la massacre va ser testimoni de crits que demanaven “Tommy al parlament”, mentre que a Espanya, Alvise podria aconseguir un escó al Congrés segons l’últim CIS.

Les estructures que permeten la difusió d’aquests rumors han estat perfeccionant el coneixement de l’ecosistema de plataformes i mitjans per millorar la seva maquinària de desinformació. Malgrat que el món ja no es sorprèn per la sofisticació d’aquestes campanyes, com passava el 2016, la situació sembla empitjorar. Després de l’arribada de Musk a Twitter, ara X, es va desmantellar el 80% de la plantilla encarregada de la seguretat i fiabilitat de la plataforma. Una anàlisi recent va mostrar que després d’un intent d’assassinat a Donald Trump, només cinc de les 100 publicacions més populars amb teories conspiratives a X contenien notes de la comunitat que refutaven les afirmacions falses.

El desembre de 2023, Musk va readmetre Alex Jones a X, malgrat les seves múltiples condemnes per difondre mentides. Els dies posteriors a l’assassinat a Southport, Musk va interactuar a la seva plataforma amb Robinson i altres comptes conegudes per disseminar missatges racistes, cosa que va incrementar la seva visibilitat.

Quelcom similar ha passat a Espanya després del crim d’un fillet d’onze anys, anomenat Mateo, assassinat el passat diumenge a Mocejón (Toledo). Després de conèixer-se el fatal succés al matí del diumenge —i abans que transcendís qualsevol detall sòlid de la investigació, que es va decretar sota secret—, agitadors ultres van començar a propagar la hipòtesi a les xarxes socials que un menor migrant sense referència familiar a Espanya podria ser l’autor del crim. Els nivells d’odi van arribar fins al punt que un portaveu de la família va haver de sortir davant dels micròfons per demanar “que no s’acusi ningú per la seva raça o color de pell”.

Durant 24 hores, es va alimentar la teoria de l’autor magribí, amplificada per alguns pseudo mitjans de comunicació. “Confirmat. L’assassí del fillet de Mocejón és un moro. Polítics culpables. ¡Els carrers han de cremar ja!”, va escriure un tuitaire amb diversos milers de seguidors. Una tesi que es va esmicolar en el moment en què la Guàrdia Civil, ja al capvespre de del dilluns, va detenir un jove espanyol de 20 anys, que ha confessat l’assassinat.

És cert que la Fiscalia ha de prendre cartes en l’assumpte, però el greu del cas és que reflecteix que vivim en una societat malalta en la qual són moltes les persones que, sense cap vergonya, actuen a consciència divulgant rumors i mentides amb l’objectiu de propagar l’odi, l’hostilitat i la discriminació cap a persones que no són de la seva mateixa raça, religió o nacionalitat. Davant aquesta gent sense escrúpols, la policia i el ministeri fiscal poden actuar, i han d’actuar!, però l’arrel del problema es troba en els nostres cors, en la incapacitat que mostram per acceptar el qui no és, no pensa o no comparteix la nostra manera de ser, de viure o de comportar-nos.

El passat dimarts 13 d’agost es va produir la trobada anual dels membres de l’IME, amb assistència del Conseller de Cultura, que presideix el Consell Rector per delegació del president del CIM. Era, sens dubte, un bon moment per a reflexionar en veu alta sobre l’institut i sobre el paper dels intel·lectuals que en són membres, i és el que vaig fer per sortir al pas d’algunes opinions o dels dubtes que hagin pogut sorgir sobre aquesta institució, ja que és fonamental que tots tinguem ben clar quin és l’objectiu d’aquest centre públic d’investigació, recerca i difusió de la cultura i de la ciència que, des de Menorca, actua amb plena llibertat i autonomia, incardinat, però, com a organisme autònom, en l’estructura administrativa del Consell Insular.

Entenent, doncs, l’Insitit Menorrquí d’Estudis com a organisme autònom de caràcter administratiu que es va crear d’acord amb el establia l’article 85 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les Bases del Règim Local, i que avui actua a l’empara de l’article 80 de la Llei Orgànica 1/2007, de 28 de febrer, de reforma de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears i dels articles 17 s) i 41.1.a) de la Llei 4/2022, de 28 de juny, de consells insulars, cal dir d’entrada que el paper que, des dels seus inicis, atorguen els nostres estatuts a l’IME parteix d’un fet cabdal: que els qui en som membres no ho som per la ideologia que puguem tenir, sinó per la nostra condició intel·lectual i científica, adverada pel currículum que cadascú ha anat configurant al llarg de la seva vida professional.

L’IME és, per tant, un institut format bàsicament per intel·lectuals, per persones que han fet de l’estudi, del pensament i de la ciència (i aquí hem d’afegir-hi també la tècnica, la literatura i l’art) el seu objectiu de vida, i contràriament a la figura del polític, que manté una militància ideològica i doctrinal que el situa en una estructura ben definida i amb paràmetres clarament establerts, l’intel·lectual, encara que la seva vida orbiti entorn d’aquestes mateixes realitats, té el deure d’oferir una visió crítica del món que l’envolta, però sense tenir la intenció de formar part del poder, ja que un cop entra en les estructures de poder o és cooptat per aquest, l’intel·lectual metamorseja la seva vertadera essència i ja no defensa causes justes sinó posicions de poder. 

Aquesta és la raó per la qual no particip de la idea gramsciana de l’ “intel·lectual orgànic”, per dir-vos que em sent més proper al que Julien Benda va escriure a La trahison des clercs (1927), on criticava els intel·lectuals per haver abandonat el deure fonamental de ser guardians de la veritat i de la justícia i haver-se dedicat a perseguir interessos polítics i nacionalistes.

Crec, doncs, amb Benda, que els intel·lectuals han de mantenir la seva independència i no sotmetre’s als dictats dels estats, del partits o dels interessos econòmics. La seva autonomia és, doncs, crucial per preservar la integritat del seu pensament i la veracitat de les seves contribucions a la societat. És el mateix que, més recentment (1994), defensava l’activista palestinià-nord-americà Edward Said quan, explorant el paper i la responsabilitat dels intel·lectuals en la societat, argumentava que els corresponia de ser crítics i de mantenir-se independents de les estructures de poder. 

Entenc, per tant, que als membres de l’IME ens correspon, com a intel·lectuals, participar activament en el debat públic. En tots els camps. La nostra funció no es limita, per tant, a l’espai acadèmic o als cercles tancats d’experts, sinó que ens hem d’involucrar en la discussió dels temes socials i polítics que afecten a la societat en general, i la nostra participació en l’espai públic és crucial per influir en l’opinió pública i promoure els canvis que creguem necessaris en el camp social, però no ens correspon prendre les decisions, perquè aquesta és una tasca reservada exclusivament als polítics elegits de manera democràtica.

I açò implica la necessitat que siguem útils a la societat i que, en les matèries en què som experts, fem arribar als polítics el resultat dels nostres treballs, de les investigacions que duem a terme i, també, del nostre pensament, per tal que ells, després, actuïn en conseqüència, en el ben entès que sempre mantindrem una actitud de crítica positiva amb la seva actuació, ja que des de la independència de criteri, ens correspon ser crítics amb el poder quan creiem que des d’aquest es defensen posicionaments que, al nostre entendre, són contraris a la raó, a la justícia o a la ciència.

Per tant, la missió que tenim els membres de l’IME és la de treballar en la cosa pública, cadascú des del seu àmbit; la d’estar atents i, sobretot, disponibles per ser útils a la societat des de la més absoluta independència de criteri, però sense oblidar mai que, si bé la nostra missió és de lluitar per la justícia i la veritat des de la reflexió i la crítica, no ens correspon exercir posicions de poder, que, en una democràcia, es reserven de manera exclusiva als representants que, legítimament, han estat elegits per estar al capdavant de les nostres institucions.

És, doncs, amb aquest esperit de compromís amb la cosa pública i sense mai oblidar que hem estat convidats a ser membres de l’IME no per la nostra ideologia sinó pels nostres coneixements i per la nostra expertesa en algun dels molts camps en què es despleguen la cultura i la ciència, que ens correspon servir fidelment aquesta institució que està cridada a dur a terme, amb absoluta autonomia, una tasca intel·lectual que, sens dubte, farà, com ha fet des de la seva constitució, un gran servei a Menorca i a tots els menorquins.

En una Catalunya llençada definitivament a l’epopeia i al romanticisme tràgic, l’única sortida que semblava tenir Carles Puigdemont per evitar una trista mort política a l’exili que va imposar-se per no afrontar les conseqüències d’una condemna penal pels fets d’Octubre que ell, com a president de la Generalitat, impulsà, era de fer aquest darrer viatge a Barcelona amb l’esperança de convertir el seu gest en una expiació.

Però no es tractava tan sols d’assumir la creu de la detenció i l’empresonament sobre les seves espatlles per demostrar davant tothom que ell és el Crist, l’únic que podia redimir els catalans de les seves culpes, sinó —i bàsicament— per malbaratar la investidura de Salvador Illa després de l’acord obtingut per aquest amb ERC i els Comuns per assumir la presidència de la Generalitat.

Com ell mateix va reconèixer durant la mateixa nit electoral, Puigdemont comptava amb la possibilitat que l’elecció d’Illa no fos el desenllaç dels comicis del passat 12 de maig, i que, en canvi, les eleccions es poguessin repetir el proper 13 d’octubre. Això hauria suposat no haver de ser present a Catalunya aquest mes d’agost i apostar per sortir elegit en una polarització electoral entre el PSC i Junts, que pretenia arrossegar molts vots d’ERC. Mentrestant, els recursos de Puigdemont contra la resolució del jutge Llarena de rebutjar l’aplicació de la llei d’amnistia al delicte de malversació potser haurien esgotat el seu recorregut a la Sala Segona del Tribunal Suprem per donar lloc a la presentació d’un recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional. Però essent l’agost inhàbil judicialment, aquesta sol·licitud d’empara no es podrà dur a terme fins al darrer trimestre de l’any, ja que al Constitucional només s’hi pot acudir quan la via jurisdiccional ordinària està resolta.

Tenim, doncs, que la hipòtesi desitjada de noves eleccions no s’ha complert i la votació de la militància republicana (53,5%) a favor de donar suport a la investidura del socialista Salvador Illa suposava de facto el final del procés, encara que, formalment, això no es materialitzaria fins el moment en què Illa fos investit president de la Generalitat.

Puigdemont, doncs, arribà a la conclusió que l’últim cartutx de què disposava era de tornar a Catalunya i presentar l’últim combat, que implicava, com ell mateix ens ho va anticipar en una duríssima carta pública, sotmetre’s a la possibilitat de ser detingut i d’ingressar a la presó.

Pens que tots estàvem convençuts que aquella carta del 3 d’agost era la seva última carta, un manifest escrit tan sols amb la idea de provocar un gran impacte emocional amb el seu retorn, el seu arrest i la possibilitat que el jutge Llarena li decretés la presó provisional “per garantir la seva presència en judici”. I l’estratègia de Puigdemont era lògica, des del seu punt de vista, perquè era evident que una detenció pública, filmada per televisió, en entrar al Parlament provocaria un shock traumàtic a Catalunya que, ben engreixat pels alfils de Junts, molt probablement, desbarataria (i potser arruïnaria) la investidura d’Illa.

Aquests alfils van preparar bé el terreny. Turull, en nom del partit, va dir el dilluns  passat que Junts demanaria al president del Parlament, Josep Rull, la suspensió del ple d’investidura de Salvador Illa si el seu líder Carles Puigdemont era detingut en el seu retorn per assistir a la sessió. A més, la formació independentista avisà que també es replantejaria l’acord que manté amb el PSOE si els socialistes es desentenien d’aquesta eventual detenció i miraven cap a una altra banda. En definitiva, que ho farien saltar tot enlaire.

Era la manera de dir: “O salvem el Crist o tot a fer punyetes: la investidura al Parlament de Catalunya i també el govern d’Espanya”, i tot per culpa dels jutges prevaricadors, dels socialistes que van donar suport a l’aplicació de l’article 155 per dissoldre la cambra autonòmica i també d’Esquerra Republicana, a la qual va decidir retornar les monedes que, amb el lema de “traïdor”, va adreçar a Puigdemont el diputat Rufián. I tot això perquè “només nosaltres (els de Junts) som purs, i només nosaltres mantenim l’essència del catalanisme que pot alliberar Catalunya del jou del sotmetiment i dur-la a la independència”.

Però el que ningú no esperava és que, amb la indubtable (i inqualificable) complicitat dels cossos policials, Puigdemont no sols pogués arribar a l’Arc del Triomf de Barcelona, fer-hi un discurs en una tribuna preparada ad hoc davant la seva gent enardida (més aviat poca) i, tot seguit desaparèixer (també amb el suport d’uns mossos que l’havien de detenir), amb la qual cosa deixava sense contingut la tesi de l’expiació i del seu martiri públic per salvar la “República catalana” —ja que la detenció era l’únic que podia ajudar-lo a redimir-se—, alhora que també faltava a la paraula donada, perquè ell havia afirmat públicament que assumiria el fet inevitable de la detenció.

Tot el que hem viscut aquest 8 d’agost es fa difícil d’explicar des de qualsevol punt de vista que es miri. És evident que l’actuació policial no sols va ser injustificable sinó també humiliant (com ha afirmat amb raó el PP), però el més incomprensible és que, amb aquesta fugida, Puigdemont hagi decidit malbaratar l’única arma que tenia per a una expiació personal èpica i tràgica, i també per aconseguir el que més importava a Junts: impedir l’elecció d’un socialista a la presidència de la Generalitat.

En definitiva, Puigdemont ha preferit salvar la pell a redimir els catalans amb el seu (promès) sacrifici, i ha trobat més atractiu salvar-se que impedir l’elecció d’un nou govern per a Catalunya, tot i que és ben conscient —hauria de ser-ho— que l’elecció de Salvador Illa marca la seva mort política i posa davant els ulls de tothom —també dels seus— el balafiament inútil que ha fet d’aquests set anys que ha passat a l’estranger.

La Sala Penal del Tribunal Suprem ha decidit promoure una qüestió d’inconstitucionalitat contra l’article 1 de la Llei d’Amnistia. La sala argumenta en una interlocutòria que aquesta llei viola el dret a la igualtat davant la llei i els principis de seguretat jurídica i proscripció de l’arbitrarietat que proclama la Constitució espanyola. Addicionalment, podria també vulnerar el principi d’exclusivitat jurisdiccional.

Aquesta decisió es va prendre —raona el T.S.— en revisar el recurs d’un condemnat per desordres públics a Girona l’octubre de 2019, després de la sentència del Suprem sobre el procés. El tribunal va atorgar llavors un termini per a al·legacions i, mentre el Ministeri Fiscal va donar suport a la qüestió d’inconstitucionalitat, la defensa del condemnat no ho va considerar necessari.

El tribunal conclou, doncs, que la Llei d’Amnistia discrimina en exonerar els qui delinqueixen amb fins secessionistes, mentre d’altres han de complir les seves condemnes. Assenyala també que aquesta discriminació atempta contra el dret a la igualtat davant la llei i que la norma introdueix un factor criminògen, en alterar la convivència democràtica i la seguretat jurídica.

A més, la Sala ressalta que aquesta amnistia podria ser vista com un “premi als colpistes”, els quals han manifestat públicament que repetiran les seves accions. Això, segons el tribunal, podria debilitar l’eficàcia de les normes penals i motivar d’altres persones a cometre delictes amb l’expectativa de futures amnisties.

Finalment, el tribunal critica que la llei intenti justificar l’amnistia en la desafecció cap a les institucions per part dels secessionistes, mentre ignora el dany causat a la convivència democràtica i la seguretat jurídica.

Aquest podria ser un resum (potser massa sintètic) de la qüestió d’inconstitucionalitat que ha elevat el Tribunal Suprem al Tribunal Constitucional. Una qüestió d’inconstitucionalitat que, més que plantejar dubtes, fa afirmacions clares i contundents que, si el Constitucional no la resol en la línia en què l’ha formulada el tribunal presidit pel jutge Marchena, provocarà sens dubte un cisma en el món judicial i en el polític, ja que els jutges del Tribunal Suprem no amaguen la seva total animadversió a aquesta llei que, aprovada pel Parlament Espanyol (encara que per una escassa majoria absoluta), de ser aplicada en els termes que ha pretès el Parlament, implicarà que tots els líders catalans condemnats pel procés (i un nombre incomptable d’adlàters) quedaran nets de càrrecs penals.

En realitat, això últim —que quedin lliures de càrrecs penals— és el que ha pretès la majoria parlamentària que va aprovar aquesta llei, i és el que es neguen a aplicar d’entrada alguns jutges. Per això, i davant la impossibilitat de no aplicar una llei vàlidament aprovada, el Tribunal Suprem, a qui correspon amnistiar les condemnes dels principals encausats i condemnats, ha elevat aquesta qüestió prejudicial utilitzant un mecanisme legítim que, ens agradi o no, entra dins l’esquema previst en el nostre estat de dret. Forma part del procediment legal.

Per això mateix –perquè en utilitzar aquest recurs el Tribunal Suprem actua dins el marc de la llei vigent—, em sembla fora de lloc la frase pronunciada per Carles Puigdemont durant el seu últim míting amb la qual ha afirmat que “només un cop d’Estat podrà impedir que [jo] estigui present en el Parlament de Catalunya”, reiterant amb aquestes paraules que la seva detenció en entrar a Espanya seria un “cop d’estat” comès per una connivència entre el poder executiu i el judicial. 

Aquesta afirmació és pròpia d’un il·luminat que vol situar-se “més enllà de les lleis”. I més encara si tenim en compte que procedeix d’un home que, a diferència dels altres líders del procés que es van sotmetre a l’acció dels jutges, s’ha burlat de les normes vigents i les ha desafiat fugint d’Espanya.

Dit això —i encara que, com saben els meus lectors, el meu amor per aquest deïficat Puigdemont és nul—, no puc tampoc passar per alt el discurs que fa el Tribunal Suprem en elevar al Constitucional la qüestió d’inconstitucionalitat.

En efecte, recordarà el lector perfectament que els fiscals que van actuar en el procés que va acabar amb la sentència de 14 d’octubre de 2019 van mantenir en tot moment que els polítics havien comès un delicte de rebel·lió, acusació que va ser suficient per empresonar-los preventivament i perquè quedessin inhabilitats per a l’assumpció de càrrecs públics. Durant el procés, els fiscals i l’acusació privada (Vox) van parlar reiteradament de “cop d’estat”, però per la raó que sigui, el tribunal presidit pel jutge Marchena va acabar condemnant els principals líders polítics i civils catalans a penes de presó per delictes de sedició i malversació de fons públics en relació amb el referèndum d’independència de Catalunya celebrat l’1 d’octubre de 2017. Tota la sentència s’apartava del delicte de rebel·lió —tan estimat pels fiscals—, i en cap paràgraf de la mateixa es diu que a Catalunya hi va haver un “cop d’estat”.

¿Té, doncs, sentit que a la interlocutòria acordada el passat dimecres 24 de juliol pels magistrats Manuel Marchena, Andrés Martínez Arrieta, Antonio del Moral, Carmen Lamela i Leopoldo Puente —els tres primers membres del tribunal del procés i coautors de la sentència de 2019— se sostingui que la major part de les conductes que la llei pretén amnistiar “van venir d’una manera o altra a promoure, afavorir o prestar suport al cop d’Estat [amb majúscules a l’original] que es va emprendre a Catalunya”?.

Tots els qui hem seguit el procés amb deteniment sabem que, a causa de la inexistència de violència, la sentència va descartar el delicte de rebel·lió que defensava la Fiscalia del Suprem i va optar pel de sedició. Però a la interlocutòria que el Tribunal Suprem eleva al Constitucional, aquesta sedició s’ha metamorfosejat en “un cop d’Estat”. ¿Té sentit i respon a un mínim de coherència aquesta afirmació quan va ser el mateix Tribunal Suprem el que va descartar el cop d’estat i el delicte de rebel·lió per deixar la condemna en la sedició i la malversació de fons públics?