Josep Maria Quintana

Movent-se entre el dubte i l’error, ERC sembla que sotmetrà a les bases del partit la decisió de donar o no donar suport a la candidatura de Salvador Illa a la presidència de la Generalitat. No m’estranya coneixent la història del partit, però no crec que necessàriament sigui aquesta una solució més democràtica que la presa per uns òrgans representatius degudament elegits pels qui en són membres. 8.700 militants (els que ara té ERC) són molts més que els que componen els seus òrgans directius, però tampoc s’acosta als 5,8 milions d’electors que van votar ERC a les darreres eleccions. Per això dic que aquests recursos a la democràcia assembleària, si bé semblen molt més democràtics, no necessàriament ho són, però sí que són una manera còmoda de descarregar-se de la responsabilitat de decidir que, al seu dia, els militants van concedir democràticament als elegits per governar el partit. 

Comprenc, atesa la gran transcendència de la seva decisió, que els dirigents d’ERC dubtin a l’hora de donar els seus vots a Illa, que alçarien el PSC a la presidència de la Generalitat, però ¿quina és l’alternativa a aquesta elecció? ¿Apuntar-se al desig de Puigdemont i de Junts de bloquejar la legislatura per provocar unes noves eleccions a l’octubre? M’estranya que ERC no vegi clarament que Junts només aspira avui a bloquejar la legislatura per forçar noves eleccions en les quals potser un Puigdemont ja amnistiat i una eventual candidatura unitària amb ERC impedeixin que Illa torni a ser el primer candidat. Però les preguntes que sorgeixen immediatament són les següents: ¿acceptarà ERC diluir-se en una candidatura única liderada pel seu adversari? ¿Defenestraran els afiliats d’Esquerra a Junqueras alhora que eleven Puigdemont a la presidència de la Generalitat? 

El cert és que tot passa pel dilema d’ERC, però el dilema no és només “Illa o bloqueig”, sinó “Illa –ara o després d’unes noves eleccions– o difuminació d’ERC en una candidatura única encapçalada per Puigdemont o per algú de Junts”. No crec que hi hagi una altra alternativa a aquestes dues. Per això, la meva pregunta —i la que haurien de fer-se els afiliats d’ERC a l’hora de decidir— és si els semblaria bé un escenari en què ERC acceptés diluir-se en una candidatura única liderada pel seu adversari tot defenestrant Junqueras alhora que eleven Puigdemont a la presidència de la Generalitat.

Una resposta positiva a aquesta última pregunta només tindria sentit si els afiliats a ERC estiguessin convençuts que el seu partit voreja l’abisme, cosa que dubto que sigui així, si ens atenim als resultats d’un estudi recent que ha publicat el professor de Ciència Política de la Universitat de València Juan Rodríguez Teruel. 

En efecte, aquest professor, prescindint de les enquestes i acudint a les dades contrastades, observa que ERC és avui un dels partits més sòlids, des de punt de vista organitzatiu, de la política espanyola, i és el partit català que més s’ha beneficiat políticament del procés. És la segona força més gran en nombre d’afiliats de Catalunya (després del PSC) i la sisena d’Espanya, amb uns 8.700 afiliats declarats, que produeixen al voltant d’1 milió d’euros d’ingressos estables. Més encara, posseeix la representació local més homogènia de la política catalana, sent el partit amb més nombre de regidors després de les eleccions de 2023. I és, a més, una organització que depèn menys d’un lideratge carismàtic com el d’Oriol Junqueras, cosa que, paradoxalment, reflecteix un alt grau d’institucionalització organitzativa. Dit d’una altra manera: la supervivència del partit no depèn avui de cap dels seus líders actuals. I això hauria de donar marge per pensar a llarg termini en un moment complicat. En aquest context cal observar que els pèssims resultats electorals obtinguts el 12 de maig van ser, no obstant això, un dels millors en la història recent del partit. 

La situació d’ERC contrasta, en canvi, amb la del seu adversari, Junts, que obtenia al maig el segon pitjor resultat d’unes autonòmiques en l’espai de CiU (i el tercer pitjor de tota la sèrie històrica d’eleccions a Catalunya des del 1977 a qualsevol nivell). Aquest partit compta oficialment amb uns 6.000 membres, encara que les votacions importants dels darrers anys suggereixen que els militants actius no arriben a la meitat d’aquesta xifra. I la seva modèstia organitzativa s’agreuja amb la força de lideratge carismàtic del creador del partit. Seguint Isaiah Berlin podríem dir que Junts té Puigdemont, però “només” té Puigdemont. 

Aquesta realitat implica que, de no fer-se amb el govern de Catalunya, Junts és el partit amb major risc de desestabilització organitzativa en aquests moments a Catalunya, especialment si el seu líder compleix la promesa d’abandonar la política després d’un fracàs de la investidura. El que no sabem si la complirà –com tantes altres vegades!—. Està, doncs, en joc l’herència de l’espai electoral de CiU. 

Amb aquest escenari que he dibuixat, ¿pot ERC acceptar diluir-se en una candidatura única liderada pel seu adversari? Decidir-se per defenestrar Junqueras i promocionar Puigdemont voldria dir que els actuals líders del partit independentista fan una lectura molt més pessimista per al seu futur de la suggerida per les dades anteriors. 

Comprenc, doncs, —i queda molt bé davant del seu electorat— que, per tancar el pacte amb el PSC, ERC exigeixi una sobirania fiscal que permeti a Catalunya recaptar, gestionar i liquidar tots els impostos, i que amenaci dient que “sense acord de sobirania fiscal no hi haurà investidura d’Illa”, però aquest “tot o res” al qual el Govern d’Espanya (encara que sap que s’hi juga seguir a la Moncloa) no hi accedirà en els termes que pretenen els republicans, si bé pot accelerar la caiguda de Pedro Sánchez, no evitarà l’anorreament d’ERC. I l’alternativa a un govern de Pedro Sánchez amb el PSOE a Espanya obrirà un panorama clarament pitjor per al futur d’Esquerra Republicana a Catalunya. I, en definitiva, per al nacionalisme català.

Pens que la majoria de persones que, de joves, vam conèixer la dictadura que havia sorgit d’un moviment feixista que es va instal·lar al país després de la guerra civil i vam acollir la democràcia com un do, difícilment podíem pensar que, cinquanta anys més tard, hauríem de conviure amb partits que fan bandera de l’extrema dreta, que menyspreen el sistema democràtic i que, basats en un personalisme i un individualisme feroç, rebutgen l’altre (el qui no pensa com ells), neguen drets tan fonamentals com el d’asil, defensen la supremacia de la raça blanca i, en molts casos, addueixen elements religiosos extrets (teòricament) del cristianisme per defensar el món que enyoren i que ens voldrien imposar.

A les darreres eleccions europees hem estat a punt de caure en el parany d’aquesta gent, la qual cosa no vol dir que s’hagi acabat la preocupació, perquè, si bé l’extrema dreta encara no és majoritària, sembla que ha arribat per quedar-se. I si bé el resultat electoral a França s’ha resolt finalment d’una manera contrària al que temíem després de la primera volta electoral, no hi ha dubte que la flaire d’aquest monstre ens alena al clatell.

Curiosament, en el marc ideològic d’aquest gran sector que avui ha convençut moltes capes de la nostra societat, es donen totes les circumstàncies que, si acaben per triomfar, comportarien un canvi radical de la idea que, d’Europa, hem tingut fins avui; un canvi que, encara que sembli inintel·ligible per als qui hem viscut ja una llarga vida, comportaria un idil·li amb la Rússia de Putin, ço vol dir amb un quasi dictador, intel·ligent, sense escrúpols, sagaç i decidit a ampliar el seu camp d’influència, conscient que la Xina és ara un dels grans suports en què es pot recolzar, ja que, avui, Xi Jinping desafia els Estats Units i demana ser —i crec que ja ho és— un element clau de la geopolítica mundial.

Com que les desgràcies no venen mai soles, el món —aquest en el qual l’extrema dreta està pujant la seva cotització–, els qui, com jo, no ens sentim a gust amb aquest panorama que he descrit, vivim darrerament amb un ai! al cor pel que pugui passar als Estats Units el proper 4 de novembre, on un Trump desfermat sembla que s’enfrontarà a un Biden senil, amb grans problemes d’autocontrol a causa de l’edat, que està convençut de ser l’únic que pot vèncer un home que és l’encarnació viva de la força, la prepotència, la mentida i la corrupció personal i política; un home que, al començament de la campanya electoral de 2016, afirmà que “Tenc la gent més lleial. Podria parar-me al mig de la Cinquena Avinguda i disparar a la gent i no perdria votants”; un home, per tant, al qual el temps sembla que li estigui donant la raó, a pesar que, fa quatre anys, el país li girà l’esquena.

És cert que Biden guanyà —cosa que no hem de menystenir—, però, segons diu l’estadística, una gran part dels qui van votar Trump segueixen convençuts que les eleccions de 2020 van ser falsificades, trucades en favor de Biden, com es va veure clarament en aquell vergonyós atac al Capitoli la vigília de Reis de 2021, que provocà cinc morts, cent-quaranta ferits i la profanació del lloc que encarna la sobirania nacional. I ara, tres anys després, aquell fet segueix marcant l’agenda política i judicial dels Estats Units un cop el Tribunal Suprem, de caire conservador, l’ha exculpant afirmant que els presidents tenen àmplia immunitat penal pels actes realitzats en l’exercici del seu càrrec. 

Aquesta resolució, publicada fa uns mesos, que trenca els criteris sostinguts fins avui, és una sentència de gran transcendència per al futur processal de Trump. No és, doncs, estrany que l’expresident l’hagi considerada com una “gran victòria per a la nostra Constitució i democràcia”. No cal dir, però, que aquest veredicte no és compartit per les tres jutges (totes tres dones) que van votar-hi en contra, les quals, en un vot particular, han dit que “el president ara és un rei per sobre de la llei”.

Doncs bé, aquest “candidat-rei fora de la llei”, que fa poc s’enfrontava a 34 càrrecs per delictes presumptament comesos, que ha estat condemnat a Nova York per haver pagat amb diners públics els serveis d’una actriu porno, fa uns dies ha vist també com una jutgessa de Florida desestimava el cas penal pel qual se l’acusava de quedar-se documents classificats després de finalitzar la seva presidència (2017-2021). Una decisió que li suposa un nou al·licient per aconseguir la victòria electoral, que l’Olimp sembla oferir-li en safata d’argent.

I per acabar diré que no deixa de ser fascinant que el candidat que defensa que tothom del seu país pugui tenir les armes que vulgui, i on tants crims es produeixen per armes de foc, hagi sortit pràcticament il·lès del que hauria estat un magnicidi. I no sols il·lès, cosa que, humanament, tots hem de celebrar, sinó victoriós, fins al punt que, en una crònica d’urgència, que em sembla de les peces periodístiques més brillants que he llegit darrerament, Xavier Mas de Xaxàs hagi escrit que la imatge de la cara ensangonada de Trump i el puny en alt serà històrica. Feta als peus de l’escenari de l’últim míting, la foto en qüestió l’eleva a una categoria gairebé sobrehumana. La bandera l’acompanya i ell, a peu dret, mentre els guardaespatlles el duen a un lloc segur, encara té la força per dir als seus seguidors que lluitin. “Lluiteu, lluiteu”, crida amb la ràbia d’un supervivent i la convicció d’un home amb set de venjança.Desconec com influirà aquest fet en les eleccions, però el panorama que ofereix al món una nova victòria d’un home que té de la democràcia el concepte que ha demostrat tenir-ne Donald Trump, em contreu el cor.

Benvolguts lectors del meu bloc, us faig saber que el proper dijous, 18 de juliol, a les 12 de la nit, doneré una conferència per parlar del meu darrer llibre, “La disputa de Barcelona”, a través d’internet, convidat pel “Centre Sefarad” de Buenos Aires. Com que la conferència es fa a hora argentina (les 7 del capvespre allí) és força inoportuna per als que vivim d’aquest costat del mar, pero atès que queda penjada a la web del “Centre Sefarad”, si teniu interés, podreu visionar-la a l’hora que estimeu més conveniente.

Espero que alguns us interessi.

Ben cordialment,

Josep M. Quintana

Parlava diumenge passat de la qüestionable decisió que ha pres el Tribunal Suprem en decidir que la llei d’amnistia no era aplicable a la malversació de què estan acusats els principals líders del Procés i, des del respecte a les decisions judicials, exposava les raons que em van dur a qüestionar-la. Avui n’afegiré una altra.

En efecte, quan Puigdemont va ser detingut a Alemanya en virtut del manament de cerca i captura que havia signat el jutge Llarena, el Tribunal de Schleswig Holstein va denegar de lliurar l’encausat a la justícia espanyola pel delicte de rebel·lió que —recordeu-ho— aleshores l’instructor li aplicava, però no s’oposà a lliurar-lo pels delictes de desordres públics i de malversació.

Llarena, que devia considerar que la malversació era un delicte de poca volada si el comparàvem amb el de rebel·lió, no acceptà l’oferta i ara, curiosament, negada la rebel·lió i expulsada la sedició del Codi Penal, resulta que la malversació, en la imaginativa interpretació del tribunal, té tanta importància que és suficient per denegar-li l’amnistia, amb una deducció tan artificiosa que no sols encaixa malament amb el text de la norma i frontalment amb el seu esperit, sinó que esquerda els límits de la lògica.

Tot i això, a més de decidir que no aplicava la llei a determinats polítics, el TS tenia dues vies per impugnar la norma: presentat una qüestió prejudicial davant elTribunal Constitucional o bé presentar-la davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). A la fi s’ha decidit fer la primera opció, supòs que per evitar una clatellada europea. A més, perquè sap que hi acabaria irremisiblement ja que els no amnistiats hi acudiran en empara. Els motius adduïts per plantejar la qüestió d’inconstitucionalitat són coneguts i entren dins la lògica del que el tribunal ha fet fins ara: que vulnera el dret a la igualtat davant la llei; conculca el principi de seguretat jurídica i erosiona el principi d’exclusivitat jurisdiccional fixat a l’art. 117.3 de la Constitució.

Preveient aquesta decisió, el PP acaba d’introduir en la composició del Constitucional el magistrat conservador José María Macías, radical opositor al Govern de Sánchez, y alhora ha posat en marxa una ofensiva frontal per deslegitimar el màxim intèrpret de la Constitució fent-nos creure que és un òrgan sotmès al poder executiu. Per tant, “venut” al PSOE.

I l’estratègia li funciona, perquè jo mateix, aquesta darrera setmana, he rebut dos correus procedents de dos alts funcionaris de l’Administració de l’Estat en aquest sentit. El primer m’enviava un article de  l’exjutge Gómez de Liaño (per cert, d’un home condemnat altre temps i expulsat de la judicatura), titulat “Supremo no hay más que uno y no es el Constitucional”. En aquest, l’autor deslegitima el Constitucional afirmat que “El TC ha acreditado sobradamente su naturaleza política al incurrir en un exceso de competencias y en una flagrante desnaturalización de sus funciones”.L’endemà, n’he rebut un altre molt més impresentable on se’m diu textualment: “Ni Tribunal ni Constitucional; esclavos del marido de la dueña de prostíbulos.” Com podeu veure, la qüestió els crema.

Dit això, hem vist que, també aquesta setmana, s’ha produït una resolució judicial que, segurament, farà mal als hooligansdel Tribunal Suprem (és a dir a la dreta): la de l’Audiència Nacional que ha anul·lat totes les gestions que ha dut a terme el jutge García Castellón respecte de les persones que, quatre anys després d’haver iniciat el procediment, va decidir acusar darrerament de terrorisme per haver participat en el que es va conèixer com el “tsunami democràtic”, aquell moviment que provocà forts aldarulls a l’aeroport del Prat l’any 2018. Decisió que ha forçat que també el Tribunal Suprem hagi pres la mateixa decisió respecte dels dos aforats que tenia sota la seva jurisdicció.

Qui no s’arrufa és, però, el jutge Aguirre, al jutjant número 1 de Barcelona, que, no sols ha presumit davant dels amics que és ell qui farà inaplicable la llei de l’amnistia, sinó que, en la investigació que duu a terme de la “trama russa”, afirma que “per a la política russa, el ‘procés’ era una eina perfecta” que li podria ajudar a avançar en els seus objectius estratègics contra Occident. Que d’imaginació no en falti! Tot i així, aquest raonament estrambòtic li ha valgut per acusar Puigdemont d’alta traïció, terrorisme i organització criminal.

Podria acabar aquí el meu article, però no ho faré, perquè després d’exposar aquest darrer argument de pel·lícula, també voldria recordar a Puigdemont d’on prové, encara que últimament, l’expresident hagi decidit agafar distància del sistema judicial espanyol com si fos un líder nascut fora del que ell i d’altres líders (sobretot els de Podemos) anomenen amb menyspreu el “Règim del 78”.

Perquè si ell acceptés que s’ha forjat a les files de Convergència Democràtica de Catalunya, com així ha estat, si ell no oblidés que qui el va posar al capdavant de la Generalitat va ser Artur Mas —l’hereu de Jordi Pujol—, difícilment hauria pogut qualificar l’actuació del Poder Judicial com “la toga nostra”, és a dir com una institució mafiosa. Ho dic perquè, per poca memòria que faci, no hauria d’oblidar —com ens recordava Albert Sáez— que Manuel Marchena va guanyar la plaça de president de Sala segona del Tribunal Suprem en una votació en què el vocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) triat a proposta de CiU va desempatar a favor seu. I tampoc hauria d’oblidar que l’escàndol de comportament mafiós més gran d’un jutge el va protagonitzar un altre vocal elegit a proposta dels convergents: Luis Pascual Estivill. De manera que, si la toga espanyola està tacada, l’espai polític de Puigdemont també hi té alguna cosa a veure. La toga, amic Puigdemont, també és vostra.

Després de passar unes setmanes fora del debat públic, encara que la meva crònica dominical no pretén altra cosa que donar la meva opinió sobre alguns aspectes de la realitat que ens envolta, he de confessar que poques vegades m’havia fet més vessa posar-me a escriure per comentar el que està passant, ja que he de reconèixer que no em trob a gust en cap dels pols radicals en què s’ha situat avui l’opinió pública, o potser hauríem de dir l’opinió política, que es mou en una realitat exclusivament binària: o ets dels uns o ets dels altres; o estàs ulls clucs amb el Tribunal Suprem o bé afirmes que els jutges són l’encarnació d’una societat mafiosa (“La toga nostra”) en paraules de Puigdemont.

Jo que, per la meva formació i supòs que pel fet d’haver format part d’un dels alts cossos de l’Administració de l’Estat, m’he mostrat procliu a defensar la llei i els jutges, en aquest drama que hem viscut —de vegades amb accent de comèdia— que ha estat el Procés, sempre he cregut, a pesar de ser profundament catalanista, que els polítics catalans es van equivocar i van cometre fets delictius, per més que actuessin de bona fe, ja que l’estat de dret, que tant ha costat de construir al nostre país, no és un menú que se serveix a demanda, sinó un punt de trobada que, un cop fixat, no es pot alterar sense seguir les regles del joc.

Però dit això, he de reconèixer que també he estat crític amb els jutges, sobretot amb el Tribunal Suprem (i amb altres que he esmentat més d’un cop en aquesta mateixa columna), i em dol perquè em sembla greu que els jutges, en l’exercici de la funció jurisdiccional, hi mesclin consideracions que no sempre deriven de la llei vigent i més d’un cop s’afanyin a dur a terme una “justícia creativa” que té un biaix clarament ideològic.

Sense anar més lluny, Marchena i els altres magistrats del Tribunal Suprem, van afirmar a la sentència fonamental del Procés, que només estàvem davant d’un somni (“una ensoñación”, deien) dels responsables, “un artifici enganyós creat per mobilitzar uns ciutadans que van creure que estaven assistint a l’acte històric de fundació de la república catalana”, i que només eren un element de “pressió política” sobre el Govern espanyol. Per tant, estàvem davant una quimera, segons el Tribunal Suprem, cosa que el va empènyer a descartar la “rebel·lió”, com demanava el Ministeri Fiscal, i va optar per un delicte de “sedició”, important, però menys greu. 

Doncs bé, aprovada la llei d’amnistia pel Parlament espanyol, aquest mateix tribunal ha optat per elaborar una ficció interessada que li ha servit per interpretar aquesta llei amb una intenció clara: que no beneficiï els principals polítics catalans condemnats.

I com ho han aconseguit? Doncs amb un joc d’interpretacions que el tribunal diu extreure de la llei però que són ben difícils d’entendre per a una ment oberta, intel·ligent i neutral des del punt de vista ideològic.

La llei d’amnistia, amb la qual es pot no estar d’acord i de la qual també es pot dir que es va aprovar per afavorir determinades persones i sense cap voluntat de consens amb l’oposició (que tampoc va mostrar cap interès a col·laborar), excloïa la seva aplicació als responsables d’un delicte de malversació que s’haguessin beneficiat econòmicament. 

Pens que el comú dels mortals no pot sinó interpretar aquesta excepció dient que no es podia amnistiar els qui, amb la malversació, s’haguessin posat els diners a la butxaca. Però el Tribunal Suprem, amb una habilitat hermenèutica impressionat, ha capgirat l’argument i ho ha fet amb una suposició:  L’enriquiment personal —diu— es va produir perquè l’ús dels fons públics va permetre als polítics condemnats no haver de posar diners de la seva butxaca per dur a terme les accions del Procés.

S’afirma a la interlocutòria del tribunal que “L’única alternativa a l’abast dels Srs. Junqueras, Romeva, Turull i la Sra. Bassa, si volien contribuir al projecte independentista, era disposar dels fons públics de la Generalitat o pagar de la seva butxaca”. I desplega l’argument amb aquestes paraules: “El càstig en els delictes patrimonials no es justifica per quedar-se amb les coses d’un altre, sinó per treure-li a un altre les coses”. Un joc de paraules per demostrar, supòs, que ser jutge no t’impedeix tenir sentit de l’humor. Però la realitat és que, com ha recalcat en el seu vot particular la magistrada Ana Ferrer, el tribunal ha fet “una deducció tan artificiosa que no només encaixa malament amb el text de la norma i frontalment amb el seu esperit, sinó que esquerda els límits de la lògica”. 

Tant o més rocambolesc és, però, l’argument que fa referència al possible perjudici per a la Unió Europea dels actes que es van cometre, esmentat també com a excepció en la llei d’amnistia. Hem de reconèixer que aquest supòsit no era fàcil d’argumentar, però el Tribunal Suprem se n’ha sortit utilitzant un futurible —és a dir, fent una especulació!— en afirmar que una independència de Catalunya hauria afectat els interessos de la UE, perquè l’aportació econòmica d’Espanya als pressupostos comunitaris hauria estat menor en no poder comptar amb l’economia catalana. I posa com a exemples el descens del seu nivell de renda o dels ingressos per IVA.

¿Què pot fer, doncs, un ciutadà que se sent profundament demòcrata, que vol respectar les lleis i està compromès amb la política del seu país, quan no pot alabar —perquè no hi està d’acord— tot el que va significar el Procés i alhora creu inacceptable la via jurisdiccional marcada pel Tribunal Suprem i alguns altres magistrats que tots tenim a la memòria? 

Els jutges —com afirmava un editorial d’El País amb un raonament que compartesc– poden considerar que la llei d’amnistia vulnera principis fonamentals de la Constitució espanyola o del dret de la UE i tenen tota la legitimitat per plantejar les accions processals que considerin pertinents. Tot i això, fer interpretacions ad hoc sobre un mateix delicte, com ha fet el Tribunal Suprem, i acompanyar la seva argumentació d’insòlites crítiques al Poder Legislatiu, no fa més que projectar dubtes, sinó sobre la seva independència, almenys sí sobre la seva imparcialitat.